Regla de dos (XVI)

Anterior

16

L'hivern era encara un fenomen nou -i no del tot benvingut- a Ruusan. Originalment havia estat un món temperat, el seu clima controlat i moderat pels vasts boscos boreals que dominaven la superfície del planeta. Però durant el conflicte prolongat entre la Germanor de la Foscor i l'Exèrcit de la Llum, milions d'hectàrees d'arbres ancestrals havien estat delmades, convertint una gran franja de l'hemisferi nord de Ruusan en un erm àrid i desolat.

Sols, els dramàtics canvis en els trets geogràfics del món no podrien haver estat suficient per afectar un canvi climàtic significatiu. No obstant això, el dany a l'ambient va deixar el món més vulnerable a la terrible devastació de la bomba mental. Després de l'arma definitiva d'en Kaan, un nexe poderós en la Força va ser creat: una tempesta invisible d'energies del Costat Fosc i Lluminós capaç d'alterar permanentment els patrons del temps del planeta.

Com a resultat, fins i tot en les regions del planeta on els boscos encara aguantaven, la neu -una raresa en les generacions fa temps passades- va esdevenir una ocurrència anual regular. Els hiverns sense precedents típicament duraven només un parell de mesos, però eren pràcticament brutals en un ecosistema que havia evolucionat cap a un clima molt més càlid. Part de la flora i fauna de Ruusan, com els humans que encara habitaven el món, havien après a adaptar-se. Altres espècies simplement van morir.

Amb els anys en Darovit havia après que hi havia tres claus per sobreviure al fred dur. La primera clau era sempre vestir-se per capes. La seva capa amb caputxa va ser un regal d'un granger que havia tractat per a un cas dolent de podridura de fongs. El gruix suèter de sota li havia estat ofert com a pagament per un miner després que en Darovit esmenés el peu de l'home; se l'havia aixafat accidentalment amb el seu propi martell pneumàtic. De fet, cada abillament de la seva persona -la samarreta de màniga llarga, els seus pantalons gruixuts, les seves botes folrades, el guant de pell de la seva mà esquerra, i el puny fet a mida que cobria el seu monyó amputat- li havia estat donat pels locals que havien anat a la seva llar aïllada buscant ajuda del «Ermità Sanador».

La segona clau per sobreviure al vent de l'hivern i a la neu era romandre sec. Havia après a observar el cel, buscant refugi davant la més lleugera senyal de precipitació. Si permetia que les seves robes es mullessin, la hipotèrmia podia instal·lar-se fàcilment abans que fos capaç de trobar ajuda. Era un dels desavantatges que venien de viure sol dins de les profunditats del bosc, però en Darovit s'havia acostumat massa a la seva vida de solitud com per abandonar ara.

En els seus primers anys havia estat un rodamón errant, explorant les espessors de Ruusan mentre viatjava entre les petites bosses de civilització disperses sobre la terra. Però mentre aprenia a caçar i buscar menjar per a si mateix, trobava menys i menys motius per aventurar-se en les ciutats i viles per les quals passava.

Sis anys abans s'havia cansat de la seva existència nòmada. Localitzant una posició remota habitable sota un gran grup d'arbres que li donarien aixopluc, hi havia construït una cabanya senzilla de branques i fang. La cabanya li donava una sensació de permanència i estabilitat mentre que encara li permetia gaudir de la pau interior que havia trobat en el seu aïllament autoimposat.

No hi havia altres assentaments humans en deu quilòmetres des de casa, i fins i tot la colònia de bouncers més propera estava gairebé a cinc quilòmetres de distància. Tot i així, això no significava que no tingués visitants. Pels ensenyaments dels bouncers i les experiències dels seus viatges de la joventut, s'havia tornat savi en el tema de les herbes medicinals i els remeis naturals. Tres o quatre vegades al mes seria visitat per algú que li imploraria tractar algun mal o ferida. En Darovit mai feia anar-se'n aquesta gent, demanant-los només a canvi que respectessin la seva privadesa... encara que sovint els pacients li lliuraven petits regals, com les robes que ara portava, com a mostra de la seva gratitud.

La tercera clau per sobreviure als hiverns inhòspits de Ruusan era mai aventurar-se en la nit. Les temperatures que gelaven els ossos, el risc de perdre's i ser incapaç de trobar refugi, i fins i tot el depredador ocasional, feien que arriscar-se en la foscor fos una proposta perillosa i imbècil.

Tot i així, en Darovit estava al mig de la nit, amb els seus peus cruixint sobre la neu dipositada pel vent. Va abandonar la calor de la seva cabana feia moltes hores mentre sortia per veure amb els seus propis ulls si els rumors que havia escoltat de molts dels seus pacients recents eren certs.

Darovit enfadat?

-No, -va murmurar ell al petit bouncer de pelatge verd que surava sobre ell-. Només tinc curiositat.

Per raons que encara no entenia del tot, els bouncers havien desenvolupat una particular fascinació amb ell. Durant el dia, hi havia sempre dos o tres d'ells envoltant el seu domicili. I cada vegada que abandonava la seva cabana almenys una de les criatures inusuals l'acompanyava.

Potser se sentien responsables del seu benestar després de rescatar-lo de la caverna de la bomba mental. O potser s'havien sentit atrets cap a ell per les seves vocacions compartides: els bouncers alleujaven l'angoixa mental d'aquells que patien o que tenien dolor, i en Darovit havia escollit compartir els seus talents sanadors amb qualsevol que anés a buscar auxili. Era fins i tot possible que simplement ho trobessin entretingut o divertit, encara que en realitat Darovit no sabia si els bouncers tenien sentit de l'humor.

Ràpidament s'havia acostumat a la seva constant companyia. Eren companys gentils, i semblaven percebre quan estava d'humor per a la conversa i quan simplement desitjava que el deixessin sol amb els seus pensaments. La major part del temps trobava la seva presència calmant i reconfortant, encara que alguns bouncers eren menys reconfortants que altres. La jove femella que l'acompanyava ara, Yuun, semblava ser més xerraire que els seus compatriotes.

Darovit a casa ara.

-Encara no, -va xiuxiuejar ell.

Dues de les Tres Germanes llunes de Ruusan estaven brillant plenes aquesta nit, la seva llum reflectint-se en la capa platejada de gebre i en el llençol blanc de neu que s'havia acumulat durant les passades setmanes. En Darovit estava ajupit darrere d'una arbreda, inclinant-se en el seu bastó per caminar, per recolzar-se i estendre el monyó de la seva mà dreta per apartar a un costat les branques per poder espiar a través d'elles sense que l'albiressin. A través dels núvols de vapor del seu propi alè, va estudiar l'escena que confirmava que els rumors eren certs: els Jedi havien tornat a Ruusan!

En Darovit s'havia mofat obertament la primera vegada que un pacient va esmentar que la República anava a construir un monument per honorar en aquells que havien caigut a Ruusan. No tenia sentit portar a terme aquest projecte ara, havia argumentat Darovit, una dècada després de la batalla. Tot i així, no hi havia manera de negar el que va veure a través de les branques.

Un gran tros de terra a la vora del bosc s'havia buidat de neu, revelant els camps gelats, coberts de mala herba de sota. El perímetre havia estat marcat amb estaques i cadenes de supervisor, i l'excavació ja havia començat. Els profunds solcs del sòl excavats pels droides de construcció per posar els fonaments li semblaven a Darovit com una ferida sobre el propi planeta.

Diverses dotzenes de grans pedres estaven disperses pel lloc, cadascuna portada a Ruusan des del món natal de cada un dels Jedi morts que anava a honrar el monument. Als ulls d'en Darovit les roques alien destacaven com un wookiee en una multitud de jawes: intrusos no convidats desfigurant el paisatge de Ruusan.

-No tenen dret a ser aquí, -va xiuxiuejar enfadat.

No mal a ningú, va suggerir la Yuun.

-Aquesta terra només està ara començant a curar-se de la seva kríffida guerra -va respondre ell-. Ha portat deu anys a la gent deixar tot això enrere. Ara els Jedi volen obrir ferides velles.

Senat va aprovar. No Jedi.

-No m'importa el que digui la història oficial. Sé que els Jedi estan darrere d'això. Portarà problemes.

Problemes?

La Yuun era massa jove per recordar la guerra que havia devastat el seu món. No hi havia estat testimoni de la mort sense sentit i el sofriment que va portar a centenars de colònies de bouncers a la bogeria. Danyats més enllà de tota esperança de salvació, els bouncers ferits havien projectat pensaments de dolor i turment, atacant i fins i tot matant a altres criatures vivents fins que van ser massacrats per equips Jedi que van ser enviats per esborrar-los del mapa.

-Els Jedi i la seva guerra gairebé destrueixen Ruusan-, li va dir Darovit-. Innombrables milers d'homes, dones, i nens van morir. Els boscos van cremar. I la teva espècie va ser caçada gairebé fins a l'extinció.

Sith van començar guerra.

-Els Sith no podien haver tingut una guerra ells sols. Necessitaven algú amb qui lluitar, i Hoth estava més que disposat a llançar als seus seguidors Jedi contra ells, -va argumentar Darovit, preguntant-se quant sabien del seu passat dels bouncers, i la Yuun en particular-. Tots dos bàndols van ser igual de culpables.

Darovit culpable.

Era una afirmació de fet, més que una pregunta.

-Potser, -va admetre el jove, inclinant-se sobre el seu bastó-. Però els problemes semblen seguir als Jedi allà on vagin. I no vaig a quedar-me assegut i observar perquè puguin destruir aquest món una segona vegada.

A part dels droides de construcció, el lloc d'excavació estava desert; els equips orgànics només treballaven sota la llum del dia. Ajupint-se i sostenint el seu bastó en paral·lel al terra al seu costat, Darovit reptà fora de la cobertura dels arbres.

Pau. Calma, va projectar la Yuun darrere d'ell, tractant de suavitzar la seva ràbia. Però no va ser prou valenta com per seguir-lo cap a camp obert, i ell va ignorar les súpliques fins que va creuar més enllà de l'abast de la seva comunicació telepàtica.

En Darovit no era poderós en la Força; aquest era part del motiu pel qual havia fracassat en els seus intents d'unir-se tant als Jedi com als Sith. Però tenia una afinitat menor amb ella, suficient per permetre-li esmunyir-se pel lloc d'excavació sense ser vist ni percebut pels droides de construcció semi-intel·ligents.

Els droides de construcció s'empraven per a tasques bàsiques, simples. La majoria del treball en el monument es faria amb un equip que utilitzés maquinària pesada i carros flotants. Movent-se ràpidament, Darovit es va obrir pas fins al carro més proper, ajupint-se fora de la vista per darrere d'ell.

Hi havia anat ben preparat, reservant un gran subministrament d'arrels de tass mòltes i dos grapats de pètals aixafats de flors de vinya d'escintell a les butxaques de la seva capa. Individualment les dues substàncies no eren nocives, tot i així, quan es barrejaven juntes i s'humitejaven tenien una interacció sorprenent.

Amb la seva mà bona va fer palanca per obrir el panell de manteniment del carro just sota la caixa de control i va introduir quatre pètals d'escintell a les bobines repulsores. Després, escampà un pessic de pols d'arrel de tass sobre els pètals. Després, com a toc final, va agafar un grapat de neu, deixant que es fongués en el seu guant per poder-la deixar anar sobre la barreja.

Hi va haver un suau xiuxiueig i una olor forta alcalina mentre els elements es combinaven per formar una pasta altament corrosiva que va començar a menjar obrint-se pas a través de les bobines repulsores. En Darovit va colpejar la coberta del manteniment del carro de tornada al seu lloc; uns escassos circells de fum marró verdós van sortir de sota.

En Darovit va passar la següent hora movent-se de carro a carro, detenint-se quan un droide de construcció vagava per allà en les seves tasques preprogramades, ignorant del vàndal enmig d'ells. Per quan va tornar on la Yuun encara estava esperant-lo, cada carro havia estat deshabilitat.

Solució temporal. Reemplaçaran.

-Les bobines repulsores són cares, -va dir en Darovit-. I sempre estan molt sol·licitades. Això hauria de retardar-los almenys una setmana.

Llavors què?

-Tinc un parell de trucs més en la meva màniga per als nostres amics Jedi, -va assegurar a la petita bouncer-. Això ha estat només el principi.

Llum aviat. Casa ara?

En Darovit va mirar amunt i va veure la lleu brillantor del primer dels sols bessons de Ruusan sortint per l'horitzó.

-Casa, -va acceptar ell.

* * *

Havien passat tres setmanes des que la Zannah es presentés davant el seu Mestre amb la targeta de dades que gairebé li havia costat la vida a la jove aprenenta. En Bane havia utilitzat aquest temps per estudiar els continguts de la targeta de dades amb cura, analitzant cada tros d'informació que en Hetton havia reunit sobre la Bèlia Darzu. Va comprovar moltes de les dades amb les seves pròpies fonts, verificant tot el que podia per autentificar la investigació d'en Hetton. I en Bane ara estava segur que tot el que l'home gran havia descobert era cert.

Els experiments de la Bèlia en l'alquímia Sith havien revelat els secrets que li permetien envoltar-se d'un exèrcit de tecnobèsties. Fins i tot més impressionant, almenys des de la perspectiva d'en Bane, la Bèlia havia creat amb èxit el seu propi holocró. I hi havia una forta evidència que recolzava la teoria que l'holocró que havia creat -el dipositari de tot el seu coneixement- encara estava ocult en alguna part del seu castell a Tython.

En Bane va fer córrer l'última comprovació de diagnòstic en el seu navili: no podia permetre que alguna cosa es trenqués en el següent viatge. La ruta hiperespacial cap al Nucli Profund era traïdora, i si alguna cosa anava malament, no hi havia oportunitat que ningú anés a trobar-lo. Moriria d'una mort freda i solitària, un cos congelat surant en un taüt de metall al voltant del forat negre en el cor de la galàxia.

Els sistemes del Místic semblaven tots estar en perfecte ordre. Un de les noves sèries Infiltrador dissenyats per Sienar, el Místic era un caça de llarg abast de mida mitjana que en Bane havia adquirit anònimament a través de la seva xarxa d'homes de palla i subministradors en les ombres. Construïts per portar fins a sis passatgers, els Infiltradors estaven armats amb armes lleugeres i equipats amb unes plaques mínimes, el centre del model sent la velocitat i la maniobrabilitat. El Místic havia estat personalitzat amb l'addició d'un hipermotor de Classe Quatre, permetent superar virtualment a qualsevol altre navili que es trobés.

Encara hi havia lloc en el navili tant per al Mestre com per a l'aprenenta, en Bane havia decidit que la Zannah no l'acompanyaria en el seu viatge a Tython. Però ella no anava simplement a esperar a Àmbria al fet que tornés.

Juntament amb el seu estudi de la targeta de dades, en Bane també havia passat gran part del temps pensant en els orbaliskos enganxats a la seva carn. Encara que era possible que descobrís nova informació a Tython que desbloquegés els últims secrets per crear un holocró, era possible que la Bèlia hagués tingut èxit utilitzat exactament el mateix procés que havia emprat ell en els seus intents fallits. En Bane encara no podia descartar la teoria que els orbaliskos eren responsables del seu fracàs, dessagnant-li les energies del Costat Fosc que necessitava per completar el procés.

Hi havia altres consideracions, també. Dues vegades ara s'havia perdut en una ira sagnant, el pensament i la raó reemplaçats per la urgència dement de destruir-ho tot i a tots al seu abast. La primera vegada que va passar, havia deixat el seu campament en ruïnes: una inútil i sense sentit despesa de recursos.

La segona vegada, gairebé havia anat a un preu molt més gran. Si hagués tingut èxit a matar la Zannah, encara hauria trobat la targeta de dades d'en Hetton en ella. Però també hauria estat forçat a trobar un nou aprenent. Una dècada d'entrenament s'hauria perdut, tirada per la seva bogeria temporal.

La Zannah s'havia salvat explicant els motius darrere de les seves accions. Hi havia actuat en perfecta concordança amb els ensenyaments del seu Mestre, un fet que en Bane s'hauria d'haver adonat per si mateix. Però els orbaliskos l'encegaven a les seves maquinacions hàbils, i ara entenia que el poder cru que li garantien arribava a costa de la subtilesa i l'astúcia.

Així que, mentre ell anava a Tython a enfrontar els perills i defenses de la fortalesa perduda de la Bèlia, la Zannah duria a terme una missió pròpia.

* * *

La nau d'en Hetton era magnífica. Un creuer personalitzat de vuitanta metres de longitud, podia còmodament contenir a vint passatgers, tot i així, només es requeria un únic pilot per operar-lo. Cada detall de la seva construcció i disseny havia estat fet amb les especificacions precises i esplèndides d'en Hetton. Equipada amb suficient poder de foc i armadura de plaques per superar una petita nau capital, l'interior era, tot i així, prou luxós per albergar un sopar formal per dignataris planetaris. No s'havien estalviat en despeses, el navili eren tant un símbol de la seva increïble riquesa com una manera de transport. Només hi havia una cosa que a la Zannah no li agradava: L'havia anomenat Loranda, com la seva mare.

Va estendre el braç cap endavant i va pressionar els controls, meravellant-se davant el suau enlairament i la resposta del comandament mentre guiava la nau amunt i fora de l'atmosfera d'Àmbria. En dos dies estaria aterrant a Coruscant; sens dubte hauria de subornar un administrador d'espaiport per mantenir la seva arribada fora dels llibres oficials. El Loranda encara estava registrat a nom d'en Hetton, i la seva arribada atrauria atenció immediata si era registrada davant les autoritats apropiades.

Afortunadament era una pràctica comuna per als nobles de Serenno fer aterratges no programats -i no registrats-, fins i tot a Coruscant. La riquesa no estava unida a les regles dels ciutadans normals de la República, i fer-se passar per una servent manada per subornar un administrador de port en aterrar no resultaria inusual a ningú. Arribar al món sense atreure l'atenció indeguda seria la part fàcil de la seva missió. Guanyar accés als Arxius del Temple Jedi seria molt més difícil.

En Bane estava prenent un risc terrible enviant-la-hi. Hi havia passat l'última dècada ocultant-se dels Jedi, i ara ella anava a entrar al mateix cor de l'Orde. Però no podia qüestionar la seva decisió, no quan havia estat en part responsable. Havia estat ella la que havia plantat les primeres llavors de dubte en la ment del seu Mestre sobre els orbaliskos, i ara els seus plans havien donat fruits. En Bane havia decidit -pel seu bé i pel bé dels Sith- que es lliuraria de la infestació.

Res en els experiments originals d'en Freedon Nadd indicava que els orbaliskos poguessin ser extrets de l'hoste, i la pròpia investigació d'en Bane en el tema havia fracassat en descobrir res en contra. Però els Arxius Jedi eren la major col·lecció única de coneixement reunit de la galàxia coneguda. Si existia una resposta, la trobarien allà.

El seu Mestre havia pres tota la precaució per mantenir la seva autèntica identitat oculta mentre visitava els Arxius. A través de la seva xarxa d'informants misteriosos i contactes a les ombres, havia reunit una llista de noms i arxius de rerefons per a virtualment cada membre de l'Orde Jedi. D'aquesta llista, hi havia escollit un nom que encaixava amb el seu propòsit: Nàlia Adollu.

La Nàlia era una Padawan d'aproximadament l'edat de la Zannah sota la tutela d'Anno Wen-Chii, un famós Mestre Jedi pyn'gani solitari en el món de Polus en la Vora Exterior. Durant la passada setmana, la Zannah havia memoritzat cada detall del seu perfil i història, juntament amb la història del Mestre Anno, per poder fer-se passar per la jove.

La història encoberta era simple: la Zannah clamaria que el seu Mestre estava estudiant una estirp rara d'organismes paràsits que vivien sota la superfície coberta de gel de Polus. Ansiós per comparar la recent descoberta forma de vida amb espècies similars d'altres mons, però mandrós d'abandonar la tranquil·litat del seu món natal, havia enviat a la seva Padawan per reunir els materials d'investigació dels Arxius Jedi.

Tot i així, necessitaria més que una història encoberta plausible per mantenir la seva disfressa quan es presentés davant el bibliotecari en cap i li demanés permís per veure els Arxius. La Zannah i la Nàlia eren de la mateixa edat. Eren bastant de la mateixa altura i compartien la mateixa constitució atlètica. Totes dues tenien pèl llarg, solt, encara que la Zannah havia tenyit les seves metxes d'un negre profund, lluent perquè encaixés amb els de l'altra dona.

Havien passat cinc anys des que la Nàlia abandonés per última vegada al seu Mestre a Polus, així que hi havia poc risc de topar amb algú que la conegués prou com per reconèixer-la com una impostora. Però fins i tot si la seva aparença no la traïa, hi havia un altre element final a considerar.

A través de la seva missió, estaria envoltada de servents de la llum; si percebien el Costat Fosc en ella, estaria exposada a l'instant. El secretisme que ella i en Bane havien treballat tant per conservar seria destruït. Tot pel que havien treballat l'última dècada, tot el que havien aconseguit, seria per a res. Ella segur seria capturada, possiblement condemnada a mort, i el seu Mestre seria caçat i massacrat.

L'única manera de què el pla funcionés era que pogués utilitzar el poder de la bruixeria Sith per emmascarar la seva força mentre simultàniament projectés una aura d'energia del Costat Lluminós. Era un encanteri complicat, un que mai havia provat abans. Requeria d'un equilibri de força i delicadesa, i ho havia practicat contínuament en les setmanes que portaven a la seva partida. Tot i així, malgrat els seus millors esforços, encara hi havia moments en què la seva concentració se li escapava i la seva veritable naturalesa es mostrava a través seu.

Ella només havia d'esperar que, si passava a Coruscant, cap dels Jedi estigués prou a prop com per adonar-se'n.

Següent