Refugiat (XI)

Anterior

XI

La Jaina va seguir a Salkeli tan de pressa com podia mentre aquest lliscava per les canonades i per les lianes fins al fons del Munt. Tota l'estructura es va estremir en descendir lleument perquè la caiguda dels dos a terra fos menor. La Jaina va mirar a un costat i un altre per assegurar-se que la zona estava clara. Ho estava. Per molt prop que estiguessin els guàrdies bakurans, afortunadament no havien irromput encara a la planta baixa.

Salkeli li va indicar amb un gest que el seguís. Ella així ho va fer, amb el transmissor ben ficat en una butxaca del seu uniforme i amb el sabre làser a la mà, apagat. Recolzava els peus en silenci entre els residus de plantes i runa que donaven a l'edifici abandonat més aspecte de ruïnes en una jungla que d'edifici d'oficines desocupat. El rodià la va guiar fins que van sortir de l'espai de l'atri central i per una sèrie de passadissos curts. Van entrar en el que havia estat abans una cafeteria publica i, després d'una breu pausa per escoltar si hi havia sorolls a l'exterior, van obrir la finestra cap a fora.

-Tu primera, aquesta vegada -Va dir en Salkeli. La Jaina va lliscar a través del forat estret i va sortir a la foscor exterior.

Es va trobar en un carreró llarg i molt estret. Va celebrar que no l'estigués esperant cap guàrdia, ja que altrament no hauria tingut molt lloc per lluitar.

Per l'aspecte del cel, encara era de nit. Ella no s'havia acostumat encara a l'hora local, però sospitava que no faltava molt per a l'alba. Si la Malinza i els altres membres de Llibertat volien fugir netament, havien de fer-ho aviat.

-En tot cas, quina classe de distracció tenia pensada en Vyram? -va xiuxiuejar al rodià, quan aquest va sortir per la finestra i va arribar al seu costat.

-Espera i ho veuràs -va respondre ell, picant-li l'ullet.

En Salkeli pujà ràpidament pel carreró, amb cautela però de pressa. La Jaina el va seguir, atenta al menor canvi en el que l'envoltava. Per davant d'ella bufaven ratxes de vent que aixecaven núvols de pols i agitaven trossos de paper i deixalles. Era molt conscient que els guàrdies no haurien de ser uns super-rastrejadors per trobar-la. No tenien més que seguir el senyal del transmissor que portava ella a la butxaca. L'ideal seria trobar un cratsch assilvestrat o un droide perdut al qual pogués penjar el transmissor, per poder fugir ella mateixa després. Però, fins llavors, hauria de seguir en marxa i estar molt atenta.

En Salkeli estava a deu metres del final del carreró quan els va passar de sobte per sobre un aerocotxe que il·luminava amb les seves llums d'aterratge i els seus potents llums d'arc l'espai estret entre els edificis. Va desaparèixer al cap d'un instant. La Jaina va sentir el brunzit dels seus motors en traçar un cercle per tornar sobre si mateix i detectar-los de nou.

La Jaina va percebre per mitjà de la Força la pistola làser que l'apuntava per l'esquena abans que la dona que l'empunyava hagués tingut temps de disparar. Amb un sol moviment ampli deixà d'avançar, es va tornar sobre si mateixa i va activar el seu sabre de llum, interposant-lo entre ella i la guàrdia que estava al final del carreró, en el moment precís en què sortia el tret de làser. Hi va haver una espurna brillant quan el tret va donar a la paret, al seu costat, llançant a l'aire fragments de pedra. Es van produir més trets, però la guàrdia no podia apuntar bé pel fum que hi havia en l'aire, i la Jaina va poder retirar-se fàcilment seguint a Salkeli i cobrint-li l'esquena.

El rodià li va dir que es donés pressa amb un murmuri urgent. Percebent que no els estava esperant ningú, la Jaina es va girar i va córrer amb totes les seves forces cap a la sortida del carreró. Salkeli havia tret la pistola làser i estava disposat a disparar a qualsevol que s'interposés en el seu camí. La Jaina, per la seva banda, no estava tan disposada a atacar persones que, tot i la seva situació actual, eren suposadament aliats seus.

Quan va sortir del carreró es va trobar en un carrer més ampli i més exposat. En Salkeli ja estava a meitat de creuar-lo, dirigint-se a una finestra trencada d'un edifici de l'altre costat. La Jaina el va seguir sense titubejar, apagant pel camí el seu sabre de làser. Va creuar el carrer a tota velocitat i va saltar de cap per la finestra pocs segons després d'en Salkeli. Va caure rodant sobre si mateixa i es va aixecar quedant a la gatzoneta per examinar el seu entorn. Una ràpida ullada li va fer saber que allò eren les restes d'una oficina sense particions, abandonada feia molt de temps, amb mobles trencats dispersos per terra.

Salkeli s'estava incorporant quan els guàrdies van sortir del carreró, a l'altre costat del carrer.

-Segueix endavant! -Va dir-li mentre sortia corrent de la sala, amb el cap baix.

La va portar fins a les profunditats de l'edifici, i van descendir a un dels seus soterranis. Va obrir d'una puntada una porta encallada, i es va veure darrere d'ella un túnel llarg que, a jutjar per la seva longitud, arribava a altres diversos edificis al llarg del carrer. Van córrer pel túnel, deixant enrere les entrades a altres soterranis.

-Confio que tindràs un pla -Va dir la Jaina.

-Més o menys -va respondre ell-. Anem a pujar dins d'un moment, per despistar-los. Quan estiguem segurs que la Malinza i els altres s'han posat fora de perill, acceptaré els suggeriments que em puguis fer.

Es van sentir passos al passadís, a la seva esquena. La Jaina es va tornar encenent el seu sabre de làser i va desviar diversos trets de làser que anaven dirigits a les esquenes fugitives. Salkeli va agafar l'escala següent a la seva dreta; la Jaina el va seguir.

En Salkeli no es va aturar a la planta baixa, sinó que va seguir fins a dalt de l'edifici. Quan van sortir, els estava esperant l'aerocotxe, que planava sobre la teulada com les naus de control remot amb què s'havia entrenat la Jaina en altres temps; només que era molt més gran i molt més mortal. Hi havia dos guàrdies suspesos als costats, apuntant-los amb els seus rifles làser. Tots dos, esquivant i desviant trets de làser, es van refugiar darrere d'una xemeneia de ventilació. La Jaina es va servir de la Força per sacsejar l'aerocotxe mentre el rodià tornava el foc. Així estaven més equilibrats; però se seguien trobant en una situació desesperada, doncs estaven acorralats.

Es disposava a comentar-ho, quan una sonora explosió pels voltants va fer que cessessin els trets des de l'aerocotxe. Els guàrdies que anaven al vehicle van dirigir de sobte la seva atenció a una bola enorme de gasos ardents que sorgia d'un edifici proper. La Jaina va advertir que es tractava del mateix edifici que havia contingut el Munt. Aquell desenllaç l'havia deixat tan sorpresa, que a penes va advertir l'arribada d'altres guàrdies que van aparèixer per les escales. Però, afortunadament, també aquests es van quedar absorts en l'espectacle, mirant amb sorpresa el que sortia del forat que s'havia format on havia estat la cúpula de l'edifici.

El mateix Munt, el seu garbuix desordenat de contenidors mal units amb bastides i ocults per plantes enfiladisses, va ascendir elegantment en el cel de la primera aurora. Els fragments de transpariacer trencat queien com una pluja daurada a l'edifici que estava més avall. Tota l'estructura, impulsada per repulsors, surava com un globus d'aire calent, i es movia de manera semblant. Quant va haver deixat enrere el més alt de l'edifici, va començar a desplaçar-se a la deriva impulsat pel vent dominant i deixant enrere un núvol de fum i de residus que s'anava estenent cada vegada més.

L'aerocotxe es va posar en marxa a corre-cuita per interceptar l'estructura flotant, mentre els guàrdies del terrat contemplaven l'espectacle.

-Aquest és el moment dels suggeriments -va murmurar en Salkeli-. Abans que aquests guàrdies d'allà recordin per què han vingut. Ara mateix estan entre nosaltres i la nostra única via de fugida.

-Hi ha un altre -Va dir la Jaina, mirant la vora d'un altre terrat que estava a uns dotze metres de distància.

En Salkeli va seguir la seva mirada i va riure.

-No em diguis que els Jedi també sabeu volar...

Ella va negar amb el cap.

-No, però sabem saltar -li va dir, somrient-. Som-hi!

Dit això, va córrer fins a la vora del terrat sense mirar enrere per comprovar si la seguia el rodià. Després, confiant en el seu instint i en la Força, es va llançar a l'aire.

Però en comptes d'aterrar en un altre terrat, va descobrir que s'havia precipitat en un aqüeducte ample i profund, ple fins a la meitat d'aigua que corria amb força. El corrent es va apoderar d'ella a l'instant. La Jaina va sacsejar desenfrenadament els braços i les cames, esforçant-se per orientar-se i sortir a prendre aire. Amb els pulmons ardents, va arribar per fi a la superfície, i va intentar desesperadament prendre una mica d'oxigen, expulsant al mateix temps part de l'aigua que havia inhalat. Després va sentir en algun punt pròxim, entre el soroll del corrent, el riure panteixant del rodià.

-Per aquí! -li cridava, mentre el corrent els arrossegava per un túnel de sostre alt. Bracejava amb força, a cosa d'un metre de la Jaina.

La Jaina va escopir més aigua i va nedar fins a arribar al seu costat.

-Suposo que el Munt era la distracció que vau dir. Estava buit, oi?

-Veritat -Va dir ell. La seva veu va ressonar al túnel-. Mentre els guàrdies que ens perseguien se separaven per comprovar-ho, els altres fugirien pel soterrani.

-Però, tots aquests equips... -Va dir ella. Seria una pèrdua greu per a un grup petit, com era Libertad-. Totes aquestes dades!

-Les dades i els equips es poden reemplaçar; la vides, no.

Van passar sota un pou obert que els va llançar una mica de llum durant uns instants. Es va reflectir en els ulls multifacètics d'en Salkeli.

-D'acord, ja hem arribat -Va dir-. Res a la vora.

-És que saps on som? -Va dir ella, amb veritable sorpresa.

-Un rodià sempre té un pla de fugida -Va dir ell, agitant vigorosament les cames per nedar cap a la vora del túnel-. Vaig creure que tothom ho sabia.

-Però això de saltar va ser idea meva!

El rodià va deixar anar un esbufec ​​nasal que va ressonar al túnel de manera inesperadament forta.

-Jo ja ho havia pensat; només volia posar a prova el teu ànim.

En Salkeli va arribar a la paret i va aconseguir agafar-se a la seva superfície relliscosa. La Jaina el seguia de prop. Va clavar els dits en els espais entre les rajoles on s'havia erosionat el ciment antic.

-Allà dalt -Va dir Salkeli-. Ho veus?

La Jaina va aixecar la vista amunt i a la seva dreta i va veure una entrada oberta. D'ella baixava una escala de metall oxidada. Seguint a Salkeli, va començar a acostar-se a l'escala. Allà el corrent era més fort que abans, i la Jaina havia d'esforçar-se molt perquè no se l'endugués. Des de més avall, al túnel, li arribava una lleu remor, com un rugit llunyà. Va suposar que el túnel s'anava estrenyent cada vegada més, o bé que anava a parar en algun tipus de cascada subterrània. Ella no sentia curiositat especial per descobrir de què es tractava.

-T'ajudaré a pujar -Va dir en Salkeli, situant-se al costat d'ella quan van arribar al peu de l'escala.

-No cal -Va dir ella. Va empènyer a Salkeli cap amunt amb la força, i va veure, divertida, l'expressió de sorpresa de la seva cara verda-. Abans, he de fer una cosa.

En Salkeli va pujar per l'escaleta mentre ella es ficava la mà a la butxaca i treia el transmissor, que va deixar a mercè del corrent. Tindria molt de gust a deixar que els guàrdies de seguretat el busquessin pel sistema de clavegueram. Després, es va aixecar a pols de l'aigua i va sortir a l'aire relativament fresc.

El sol apuntava per l'horitzó quan la Jaina va sortir per l'entrada de la claveguera. Va mirar al seu voltant i va veure que havien anat a sortir en una part de la ciutat completament diferent d'aquella en la qual havien estat. Els carrers eren més amples; els edificis eren més baixos i estaven més cuidats. Semblava més aviat un barri perifèric amb magatzems, en lloc de la zona d'oficines abandonades que havien deixat enrere.

-Ho hem aconseguit -Va dir, rient alleujada.

-Has tirat el transmissor?

La Jaina va assentir amb el cap, pensant ja quina seria el seu pas següent.

-Crec que ja has ajudat prou a Llibertat per a un dia -Va dir en Salkeli-. Vols que et porti al centre?

-Mentre no hagi de tornar a nedar...

El rodià va somriure i li va indicar que l'acompanyés a l'edifici més proper, que era un magatzem prefabricat baix i allargat. El local estava tancat amb un tancament metàl·lic enrotllable. Salkeli va marcar un codi al pany, i el tancament es va aixecar obedientment, deixant al descobert un lliscant de dues places, polsegós però en bon ús.

-No m'aniràs a dir que és teu, oi? -Va dir la Jaina.

Al rodià li van brillar maliciosament els ulls multifacètics.

-Si t'ho digués, em creuries?

-Bé, ja saps la dita -Va dir la Jaina alegrement-. Un rodià sempre té un pla de fugida.

En Salkeli va somriure i li va indicar amb un gest dels llargs dits verds que es pugés mentre ell passava a la part posterior per ajustar l'aleró. En el segon que va trigar a fer aquesta tasca, els sentits de la Jaina li van dir que alguna cosa anava terriblement malament, una cosa que ella no havia previst. Però era massa tard. Quan s'estava pujant al lliscant, va sentir un dolor ardent a l'esquena.

Mentre queia, es va girar i va veure a besllum per un instant a Salkeli, que baixava la seva pistola làser.

-Sempre -li va sentir dir, mentre s'apoderava d'ella la foscor.

* * *

Corria tan de pressa com podia pels passadissos gairebé buits, sense saber on era ni on anava. No sabia si havia estat corrent en cercle, ni tampoc li importava. Era igual. L'únic que li importava era seguir corrent, amb l'esperança que allò la distragués del dolor que tenia en la ment.

Però, per molt que ho intentava, no podia deixar enrere els records. Semblava que la seva vida constituïa una llarga tragèdia, des de la mort dels seus pares a Tatooine fins a la seva última crisi a Bakura. I, naturalment, l'Ànakin...

Recorda: junts, sou més forts que la suma de les vostres parts. Les últimes paraules que li havia dit el Mestre Ikrit, transmeses per mitjà de la Força, l'havien ajudat a acceptar els seus sentiments respecte l'Ànakin. Però no era una qüestió de força; era una qüestió d'estar junts. Ella estimava a l'Ànakin, l'havia volgut sempre. De nena, l'havia estimat com amic; després, en fer-se grans, havia anat aprenent a estimar-lo com a dona. Però, ara, a causa dels yuuzhan vong, a causa dels voxyn i allò de Myrkr, aquell amor no es faria realitat mai.

Els sanglots la van estremir, i es va doblegar sobre si mateixa, portant-se les mans al ventre. L'absència de l'Ànakin era com un abisme immens en la seva vida, com un buit que no es podria omplir amb res. El futur que havien d'haver viscut junts no passaria mai, i res podria reemplaçar-ho mai. Ni tan sols haver-se convertit en Cavaller Jedi de ple dret li servia de consol. La Força era una cosa buida si ell no estava en ella.

«No havia de ser així! -volia cridar a l'univers-. Canvia-ho! Arregla-ho. Fes-ho millor. Fes que se'n vagi el dolor!».

Va caure a terra i es va embolicar a si mateixa en posició fetal, intentant desesperadament allunyar de si el dolor. L'Ànakin s'havia sacrificat pel bé de tots, i pensar-ho només li servia per multiplicar l'amor que sentia per ell. Volia tornar i donar-li aquest últim petó, en comptes de contenir-se com havia fet. Volia tornar i lluitar al seu costat, ajudar-lo a vèncer als guerrers yuuzhan vong que havien acabat per abatre'l. Volia morir amb ell, perquè la vida no tenia sentit sense ell.

Records...

«No sou immortals! -els havia dit en Corran Horn en un asteroide proper a Yag'Dhul-, i no sou invencibles».

«Tothom es porta una sorpresa desagradable algun dia -havia respost l'Ànakin-. Jo prefereixo endur-me-la dempeus, millor que al llit».

Records...

«He passat la major part de la meva vida pensant en el Costat Fosc. La meva mare em va imposar el nom de l'home que després va ser Darth Vader. L'emperador em va tocar a través del seu ventre. Totes les nits tenia malsons que acabaven veient-me a mi mateix amb l'armadura del meu avi. Amb el degut respecte, crec que probablement he pensat en el Costat Fosc molt més que ningú que jo conegui...».

Records...

«Tenies cicatrius i tatuatges com Tsavong Lah -Va dir l'Ànakin-. Eres Jedi, però fosca. Jo sentia la foscor que irradiava de tu».

«-Segueixes sense creure que això podria passar-me a mi? -va respondre ella, horroritzada per la visió-. Com anava a poder? Em vas salvar d'ells, els vas detenir abans que haguessin acabat -les dubtes d'ell, la seva por que ella passés a l'altra banda i destruís als Jedi, la ferien molt més profundament que qualsevol ferida física que hagués patit en la seva vida. Ànakin, no m'uniré mai als yuuzhan vong».

Records...

«Podria ser més senzill si no ho fem».

«Després del seu primer petó, quan ja no podien tornar a ser com eren abans».

«Sí. Ho lamentes? »

«No. No, ni tan sols una miqueta».

«-Llavors, anem a sobreviure, per a tenir ocasió d'entendre això, d'acord? »

Els sanglots la tallaven com ganivets. Estava molt solitària; estava molt sola. La família de l'Ànakin podria haver estat la seva família; però ara, en comptes d'això, la temien. Desconfiaven d'ella i intentaven apartar-la. Tots l'apartaven. Tots, menys...

-Tahiri?

La veu sortia de fora del seu cap, no pertanyia als seus records. Aquella emissió del seu nom li resultava tan inesperada que es va posar dempeus en un instant, amb el sabre làser cruixint, aixecant-se en postura defensiva, sense haver vist tan sols qui l'havia cridat. Després, quan va mirar, no ho va poder veure bé a causa de les llàgrimes que tenia als ulls.

-No, espera!

Fos qui fos, va retrocedir nerviosament, estenent els braços per suplicar desesperadament que baixés l'arma.

-Si t'acostes -Va dir ella amb ràbia-, t'asseguro que et...

-No m'acostaré, ho prometo -La Tahiri no va reconèixer la veu-. Havia sentit dir que t'havies perdut. Això és tot. He vingut a ajudar-te.

-A ajudar-me? -va repetir ella amb desconfiança, sostenint el sabre de llum amb poca fermesa-. Per què anaves a ajudar-me? Ni tan sols em coneixes!

-És clar que et conec -Va dir ell-. Ets la Jedi-que-va ser-conformada. Ets...

Ella va sentir que se li retirava la sang de la cara.

-No em tornis a dir així mai més!

Ell va retrocedir un altre pas, en fer ella un moviment amenaçador amb la punta del sabre làser.

-Ho sento -Va dir-. No m'adonava que et resultava ofensiu.

-Doncs sí que m'ho resulta -Va dir ella, abocant en les seves paraules tota la seva ràbia-. Em recorda coses que prefereixo oblidar.

-Ho entenc. Ets com nosaltres en molts sentits.

Va tornar a envair-li la ira. Estava intentant manipular-la.

-Qui ets tu?

-Sóc un amic. Ens vam veure a l'espaiport, recordes?

-El ryn?

La Tahiri pestanyejà per eixugar-se els ulls i va observar més atentament l'ésser que tenia davant. Tenia la pell grisa i bec en lloc de nas. Assotava l'aire a la seva esquena amb una cua prènsil. Tenia també una certa olor, una olor pròpia de la seva espècie.

-Sí que ets tu -Va dir amb certa sorpresa, percebent la familiaritat del ryn, encara que no li havia vist la cara mai fins llavors.

Ell va fer que sí amb el cap.

-Em dic Goure -Va dir, intentant somriure forçadament; però estava clar que li resultava difícil mentre ella seguia amenaçant-lo amb el sabre làser-. Escolta, podríem guardar això de moment? Crec que estem cridant massa l'atenció.

La Tahiri va advertir, amb cert compromís, que estaven en un pas públic. A l'altre extrem del passadís es començava a reunir gent que mirava amb curiositat a la Jedi i al ryn. Va desactivar ràpidament el sabre de llum i va tornar a penjar-se'l del cinturó.

-Ho sento -Va dir, avergonyida de la seva conducta estúpida-. Ara mateix no estic pensant com cal.

En Goure li va treure importància amb simpatia.

-No hi ha res de què avergonyir-se -Va dir a sota veu-. Vine amb mi i et portaré a un lloc on no tinguem públic. Però procura que no sembli que m'estàs seguint tu, d'acord? Jo sóc el criat; tu has d'ordenar-me que vagi per davant.

Ella va assentir a poc a poc amb el cap.

-Estava perduda, i tu m'acompanyes a casa.

-Exactament.

En Goure va canviar de postura sota la senzilla túnica grisa que vestia, fins a quedar inclinat cap endavant amb les espatlles enfonsades, com si fos pel pes de l'edat.

-Per aquí.

Ella el va seguir amb el cap alt i amb l'expressió lliure de totes les emocions que havia sentit feia uns moments. Va travessar la multitud reunida al final del passadís, desafiant amb una mirada freda a qualsevol que gosés interposar-se en el seu camí. Va haver d'aplicar tot el seu domini de la Força per apaivagar els més curiosos, i no va deixar d'advertir la paradoxa que resultava que no pogués aplicar-se a si mateixa aquella tècnica. Després de les aparences externes, seguia tenint una gran agitació mental.

En Goure la va guiar pels passadissos i per les galeries comercials de Salis D'aar, davant estàtues flotants i fonts elegants. La ciutat estava plena de vida vegetal, que creixia bé en la seva atmosfera densa i els seus sòls fèrtils. Els troncs dels arbres s'obrien camí tortuosament pels orificis disposats acuradament en les voreres i en les parets; les seves espirals, cobertes de plantes enfiladisses, distreien la vista dels punts de control de seguretat, dels posts de comunicacions públiques i dels punts d'informació. En algunes parts, Salis D'aar semblava tan plena de vegetació que donava la impressió que l'estava envaint la jungla; però el ferrociment era fort i resistia tossudament l'empenta de les arrels i de les branques. La ciutat perduraria encara algun temps; era el baluard més fort d'aquella civilització en la seva batalla contra la natura.

-Aquí -Va dir en Goure, indicant-li que entrés per davant en un passadís estret entre dues estàtues ornamentals. Ella va fer el que li deia, sense dubtes ni titubejos; ell no li transmetia cap sensació d'amenaça ni de perill. Ell la va seguir, després de recórrer amb la vista el passadís a la seva esquena. Quan va estar dins, va accionar un interruptor i es va encendre un holoprojector que va cobrir l'entrada amb la il·lusió d'una paret sòlida.

-No és que vagi a impedir l'entrada a ningú -Va dir en Goure, passant davant d'ella pel passadís-, però almenys servirà perquè no donin amb nosaltres per casualitat.

-Em busquen els de seguretat? -preguntà ella.

-No, no. Això no té res a veure amb tu -Va dir ell, enroscant i desenroscant la cua amb inquietud-. És que preferim no anar deixant massa caps per lligar.

A l'habitació al fons del passadís no hi havia més que dues cadires senzilles i una caixa baixa. Les parets de pedra nua i una única llum nua li donaven un aspecte amenaçador; però la Tahiri no se sentia amenaçada pel ryn que anava a la seva esquena. Aquest no irradiava més que seguretat i fiabilitat.

-Seu.

El ryn va regirar a la caixa i va extreure dues tasses de metall abonyegades i una ampolla d'aigua. La Tahiri es va acomodar a la cadira més propera a l'entrada i es va alegrar de poder descansar els peus. Se sentia esgotada fins al nucli mateix del seu ésser, com si hagués passat dies sencers corrent.

El ryn li va oferir una tassa d'aigua, que ella va acceptar amb agraïment. Li sabia bona i refrescant, i va tancar els ulls de gust en beure-la.

-Què t'ha passat en els braços? -li va preguntar, assenyalant-li les cicatrius que se li apreciaven sota la túnica prima.

-Res -va respondre ella, incòmoda, creuant els braços de manera que ocultava les ferides que s'havia autoinfligit a Mon Calamari. No tenia manera d'ocultar els senyals del front-. Quina hora és? -va preguntar, per canviar de tema.

-Falten un parell d'hores per a l'alba.

Allò la va sorprendre, tot i que explicava el seu esgotament. No volia formular la pregunta següent, però era necessària per quedar-se tranquil·la.

-Què he estat fent?

En Goure la va mirar amb benevolència.

-No has fet mal a ningú, si és això el que et preocupa.

-Vas dir que t'havies assabentat que m'havia perdut -Va dir ella. Aquell eufemisme li semblava útil-. Com?

-Tinc moltes maneres d'assabentar-me del que passa -Va dir ell-. Sóc un ryn. En el millor dels casos, no ens presten atenció. Treballem en els nivells més baixos de la societat, realitzant les tasques de les que no vol ocupar-se ningú. Això em permet arribar a llocs i accedir a informacions que molts ignoren la seva mateixa existència. Sento els rumors, escolto les freqüències de seguretat, regiro en les escombraries... -ella va fer una ganyota, i ell va somriure-. Sí, ja sé que de vegades no és una feina molt selecte, però obtinc resultat. En tot cas, el teu nom va aparèixer en un informe de seguretat. T'estaven vigilant estretament, ja que no tenien clares les teves intencions. Jo vaig pensar que el millor seria posar-me en contacte amb tu abans que decidissin detenir-te -es va encongir d'espatlles-. No va ser difícil esbrinar on estaves i cap a on podries dirigir-te.

Ella no volia pensar el que podia haver fet si els guàrdies de seguretat li haguessin intentat cridar l'alto en qualsevol moment del seu estrany estat de fugida. Els seus sentiments de ràbia i de dolor eren tan aclaparadors, que ella bé podia haver descarregat les seves emocions sobre els guàrdies.

Però en Goure deia que no havia fet mal a ningú. Allò era d'agrair, almenys.

-I què hi ha d'en Han i de la Leia? -li va preguntar-. Ho saben?

-Em temo que tenen altres coses de què preocupar-se -Va dir el ryn, posant-se seriós-. Ahir, poc després de la mitjanit, es va emetre una ordre de recerca i captura de la Jaina.

-Què? Per què?

-Els droides de seguretat van captar imatges en què se la veia ajudant a la Malinza Thanas a escapar d'on estava presa. L'han acusat de complicitat, i també de sedició; o, almenys, l'acusaran d'aquestes coses quan la trobin. L'ordre diu que va armada i és perillosa. Els guàrdies han d'emprar la força per reduir-la en cas necessari.

Aquesta notícia va fer oblidar-li les seves pròpies preocupacions. Jaina, fugitiva? La seva primera idea va ser ajudar-la. L'estirada de la família que havia estat a punt de ser la seva era forta, però no tant com la sensació sobtada d'avís que la va envair.

«Et vaig dir Riina».

El record la va inundar de sobte. La cara de la Leia entre la penombra de la cambra, el penjoll de plata...

«La Jaina m'havia explicat el que havia trobat en Jag».

Va ficar la mà a la butxaca de la seva túnica i va tocar el penjoll. Les seves vores i els seus sortints estaven desgastats pel frec amb urpes de yuuzhan vong. Els de la Brigada de la Pau se l'havien deixat a Galantos, probablement per casualitat. S'havia caigut sota un llit en l'ala diplomàtica on s'allotjaven els de la Brigada. Aquell penjoll tenia alguna cosa que l'havia cridat, activant el seu instint. L'instint li deia que allà hi havia alguna cosa, que a Galantos hi havia alguna cosa més del que saltava a la vista. S'havia posat a buscar, s'havia sentit atreta pel racó polsegós on s'amagava el penjoll, i...

«S'oculta alguna cosa a si mateixa, a més d'ocultar-se-la a tots els altres...».

Després, havia perdut el sentit. Quan es va despertar, el penjoll havia desaparegut. Va haver de trobar-lo en Jag, qui li ho passaria a la Jaina, que comentaria a la seva mare les seves sospites. Mentrestant, el penjoll l'havia inquietat com una picor que no es pot gratar, omplint-li la ment, cridant-la...

No. No li deia a ella. Cridava a la Riina del Domini Kwaad, al monstre en què havien intentat convertir-la els yuuzhan vong!

«D'alguna manera, encara tens dins la personalitat de la Riina».

Li va sorgir en la ment una obscuritat profunda que amenaçava de consumir-la... com li havia passat ja tantes vegades. Va lluitar contra ella, com les altres vegades, reprimint la personalitat que intentava apoderar-se d'ella.

No sóc la Riina! Sóc la Tahiri Veila! Malgrat la seva determinació, la seva veu mental sonava amb debilitat. Sóc una Jedi!

La foscor es va retirar, i ella es va enfonsar a la cadira amb un sanglot. Què havia de fer? Si el menor indici dels yuuzhan vong la desestabilitzava tant, com podia aspirar a servir d'alguna cosa a la guerra contra l'enemic? I si la Riina s'apoderava d'ella per complet? Què seria, llavors, d'ella i dels que l'envoltaven?

-Tahiri?

Encara que aquella veu era suau, va tallar vivament els seus pensaments i la va sobresaltar. Es va sentir tan alleugerida de sentir el seu nom, que de sobte es va posar a plorar.

-Ei, ho sento, Tahiri. Estàs bé?

Sumida en els seus pensaments, s'havia oblidat d'en Goure, el ryn. En Goure estava ara davant seu a la gatzoneta; la seva olor forta li omplia les fosses nasals i li arribava molt profund, fins a llocs antics de la seva ment, irrompent en els espais enterrats sota els seus pensaments. Era com si li netegés les teranyines pel camí, obrint-se pas pels passadissos tortuosos de la seva ment, com un vent netejador poderós.

No podia culpar la Jaina de la situació en què es trobava la Tahiri. Ni tampoc a Jag, ni als pares de l'Ànakin. Només hi havia una persona responsable, i aquesta persona era ella mateixa. Havia de ser ella qui demostrés a tothom que podien confiar-hi, que la que tenia el control era ella, i no la Riina.

-No ho sentis -Va dir al ryn inquiet. La Tahiri es va netejar les llàgrimes de la cara i va reprimir la foscor que seguia amenaçant amb sortir a la superfície. Tenia a la mà el penjoll, però va tornar a ficar-lo a la butxaca interior de la seva túnica, on no havia de mirar-lo-. Simplement, ajuda'm a rescatar a la meva amiga.

-Això faré -Va dir el ryn, fent petar la cua com un fuet-. Però el primer que hem de fer és assabentar-nos de si l'han atrapat. En l'ordre de recerca només es parlava de la Jaina, de manera que pot ser que en Han i la Leia estiguin fora de perill de moment. Però no puc estar segur. Haurem de seguir les coses més de prop.

-Faré tot el que faci falta -Va dir ella amb determinació-. Només vull arreglar les coses.

-I la millor manera d'aconseguir-ho serà amb la meva ajuda, si estàs disposada a seguir amb mi algun temps.

Ella el va mirar als ulls amb tota la força que va poder apilar. En part volia tornar directament amb Han i amb la Leia, per intentar reparar els danys, però en part també dubtava a fer-ho de moment. Només quan estigués segura de la seva situació. I es deia que, a més, si pogués descobrir alguna cosa més del que estaven fent els ryn, aquest coneixement li resultaria útil a la tornada. Era important saber qui els estava ajudant i per què.

En Goure fer que sí amb el cap com aprovant les seves idees.

-Molt bé, Tahiri Veila -Va dir, i es va posar dret-. El primer que necessito que facis és que esperis aquí. No pots anar per aquí amb aquest aspecte.

Ella es va mirar la túnica i va arrufar les celles.

-Amb quin aspecte?

-Amb aspecte de tu. Encara que no t'estiguessin vigilant encara, és segur que no et deixarien entrar lliurement allà on hem d'anar. Veuràs, el truc per ser com nosaltres és assegurar-te de no cridar l'atenció.

-Necessito una disfressa, no és així?

Ell va assentir, somrient.

-No trigaré molt, t'ho prometo.

-Quant trigaràs? -es va afanyar ella a preguntar-li, posant-se dempeus. El buit de la sala ja començava a pesar-li. Mentre ell estigués fora, ella no tindria res a fer ni tindria res que la distragués dels seus pensaments. La idea d'estar sola en una ciutat desconeguda per a ella la intranquil·litzava encara més. I si venien a per ella els guàrdies de seguretat? I si en Goure no tornava?

-Procura no espantar-te, Tahiri. Estaràs bé.

Ella va advertir, pels moviments indecisos de les seves mans, que volia tocar-la per tranquil·litzar-la físicament, però que dubtava a fer-ho. Va suposar que perquè temia que ella tingués un altre episodi de pànic i tornés a amenaçar-lo amb el seu sabre de llum.

-Estic... Estic preocupada per quedar-me sola, això és tot. -Va abaixar la vista, avergonyida per reconèixer-ho. Era una debilitat impròpia de la Cavaller Jedi que se suposava que era ella-. Ara mateix em sento molt perduda.

-Nosaltres tenim una dita -Va dir en Goure-: «Fins i tot en el forat més fosc es pot trobar sempre una mica de llum. Només has d'obrir els ulls per veure-la».

-Nosaltres tenim una altra dita -va respondre ella-: «Com més fosca és l'ombra, més forta és la llum que la produeix».

-Molt savi -Va dir ell, assentint-. Però, digues-me, Tahiri Veila: quan dius «nosaltres», vols dir als Jedi, o als habitants de les sorres?

Ella va somriure en recordar la primera vegada que li havia dit Sliven aquestes paraules.

-Als habitants de les sorres -va respondre-. I tu? Als ryn, o als bakurans?

-Als ryn -li va tremolar el bec un moment, i després va esbossar un somriure poc comú, com si li hagués divertit algun acudit profund. Va estendre la mà acuradament per tocar-li l'espatlla-. No trigaré molt, Tahiri.

Ella va fer un ràpid gest d'assentiment, i ell va marxar precipitadament pel curt passadís i va desaparèixer a través de la il·lusió hologràfica que cobria l'entrada. La remor de la ciutat arribava a través dels murs de pedra, distant, impersonal. No li importava ella, qui era, què volia ni si els seus amics vivien o vivien. La seva fredor, paradoxalment, li alleujava l'ànim lúgubre, recordant-li que, en el pla general de les coses, potser no tingués importància qui fos ella.

Però sí que tenia importància. Si ella cedia a la Riina i es feia realitat la visió de l'Ànakin, qui plantaria cara als yuuzhan vong?

Va negar amb el cap per llevar-se la idea de sobre i es va asseure amb les cames creuades al terra de pedra a esperar el retorn d'en Goure. Amb dura determinació, va entrar en trànsit Jedi de rejoveniment. Portava molt de temps sense dormir, i anava a fer-li falta tota la seva resistència. Es va dir a si mateixa que havia de tenir el cos fort, els sentits penetrants; la seva concentració era una llança de vidre que travessava les capes de l'engany per arribar a la veritat que estava sota.

Però en el seu tràngol va aparèixer un dubte, com un cuc que la corroïa, a ocórrer-se una idea neguitosa. Fos on fos, mai podria tornar a ser la mateixa. La Riina sempre estaria en el fons de la seva ment, intentant sortir a primer pla. En els seus pensaments, sempre li assetjaria aquest dubte: «Qui sóc jo, en realitat?». Com podria aguantar un dia més així, encara més, viure així la vida sencera?

«Sóc la Tahiri Veila -es va dir de nou-, Cavaller Jedi i habitant de les sorres. Venceré!

»O moriré en l'intent...».

* * *

Següent