Regla de dos (IX)

Anterior

9

El so de l'actualització de la navegació automàtica del Despertar de les Estrelles va despertar la Zannah d'un somni lleuger sense descans. Ella s'havia corbat de forma estranya a la cadira del pilot, i ara el seu coll estava rígid per dormir en una posició incòmoda. Hi havia multitud de llocs per estirar-se i dormir apropiadament en el contenidor de càrrega en la part posterior, però la Zannah no podia dormir. No amb tots aquells cossos.

Hi havia tret a Wend i l'Irtanna de la cabina de comandaments en els primers pocs minuts després de les seves morts. Havia estat una lluita treure a Wend de la seva cadira, però els seus nivells d'adrenalina encara estaven alts per la confrontació amb la pilot, i ella havia aconseguit arrossegar-lo pel passadís fins al contenidor de càrrega on el seu pare i el seu germà descansaven.

Recol·locar-la a ella havia estat més difícil. Ella tenia un físic de soldat, esvelt i musculat, i fàcilment pesava dues vegades el que la Zannah. Al principi la noia no havia estat capaç de moure el cos. Però per quan es va adonar que hauria de cridar a la Força per ajudar-la, el nerviosisme del moment s'havia esfumat. Després hi havia trobat molt més difícil invocar al Costat Fosc; cada vegada que tractava d'atreure la seva ràbia interior, la seva consciència lluitava contra ella. En lloc del familiar calor de poder, havia sentit només culpa i dubtes. Les imatges d'en Bordon i els seus fills tombats costat a costat al terra de l'habitació de càrrega havien ennuvolat els seus pensaments, fent-li més difícil concentrar-se.

La Zannah havia intentat bloquejar les imatges i permetre al Costat Fosc fluir a través d'ella, però havia tingut èxit només parcialment. Al final hi havia confiat més en la determinació i en la suor que en el poder de la Força. Grunyint i lluitant, havia aconseguit finalment arrossegar l'Irtanna mig metre abans d'haver de parar i recuperar l'alè. Hi havia repetit el procés una vegada i una altra, lentament estirant el cos sota el passadís de la nau fins que la pilot va descansar al costat dels altres.

Hi havia hagut poca sang; a banda del primer tret brillant a les tripes d'en Bordon, totes les ferides havien estat cauteritzades pels raigs blàster. Tot i això, l'absència de sang no havia fet res per fer que l'aparença dels cossos fos menys inquietant. Els seus ulls sense vida miraven amunt, al no-res, fent que la Zannah s'inclinés cap endavant per tancar-los les parpelles, la seva mà tremolant mentre la fregava contra la pell freda i humida. Encara no satisfeta, havia buscat al voltant fins que va trobar diverses llençols grans per embolicar els cossos. Fins i tot sota els llençols, els perfils de les seves víctimes encara eren d'alguna manera reconeixedors, però no hi havia res més que pogués fer amb això. Ella havia tornat únicament al contenidor de càrrega una altra vegada des de llavors, arrossegant tants kits de racions com podia carregar i portant-los a dalt a la part frontal, intentant no mirar als cossos embolicats als seus peus.

En els següents set dies havia estat tant resant com tement un fi al seu viatge, quan es reunís amb el seu Mestre i comencés el seu entrenament en els camins dels Sith. Ella mai abandonava la cabina de comandaments excepte per utilitzar el servei de la nau. Quan intentava dormir, mai podia aconseguir més que un adormiment irregular ple de malsons en què revivia la seva gresca de matança un cop i un altre.

Cada vegada que s'aixecava obria un kit de racions i agafava el menjar, el seu cos lentament emplenant-se del que havia perdut durant les seves setmanes a Ruusan. Però les racions estaven pensades per a un adult gran, i ella no podria acabar-se-les. Quan ella va haver acabat, llançava la porció sense menjar juntament amb el contenidor pel passadís cap al compartiment de càrrega. Després d'un parell de dies les olors d'una dotzena de menjars a mig acabar començaven a barrejar-se amb una aroma dolça malaltissa que penjava com una fina cortina a l'aire. La Zannah realment agraïa l'essència embafadora del menjar podrint-se; cobria la pudor acumulada dels cossos en descomposició en la part posterior.

Per lluitar contra l'avorriment, tractava d'imaginar com seria el seu futur com a aprenenta d'en Bane. Ella es centraria en tot el que ell li havia promès: l'habilitat de cridar i comandar la Força a la seva voluntat; els secrets misteriosos del Costat Fosc; el poder d'arribar al seu potencial complet i completar la seva destinació. La seva ment, però, seguia tornant a la tripulació morta del Despertar de les Estrelles. I cada vegada que passava, es preguntava el que el seu Mestre pensaria d'aquesta debilitat.

El navegador automàtic va sonar de nou. La Zannah mirà a les lectures: la nau entraria en l'atmosfera en cinc minuts. Se li estava demanant que seleccionés les coordenades d'aterratge.

La Zannah es va aixecar a la cadira del pilot, arrufant les celles mentre estudiava el desplegament en pantalla. Hi havia esperat que els sistemes automàtics que havien portat al navili de Ruusan a Onderon també estiguessin programats per aterrar. Desafortunadament, semblava que aquesta tasca ara requeia sobre ella... i ella no tenia ni idea de com portar a baix la nau de forma segura.

Va pressionar un botó a la pantalla etiquetada com ZONES D'ATERRATGE. Una llarga llista de localitzacions poc familiars i coordenades començà a córrer pel desplegament. No tenia cap pista del que significava cap dels números, i no tenia ni idea de com seleccionar una de totes maneres.

Mentre mirava les lectures i estaven entrant en l'atmosfera, la Zannah sentir el cop familiar de la turbulència. Agafada entre la frustració i el pànic, va estendre el braç i va començar a escollir botons aleatòriament. Ella va parar només quan el navegador automàtic bipejà dues vegades: Destinació acceptada.

Alliberant un sospir d'alleujament, ella va col·lapsar d'esquena al seu seient i es va alçar per tocar terra. Va tractar de mirar per la consola per tenir una vista a través de la finestra de la cabina de comandaments d'on es dirigia, però era massa baixa per veure amb claredat. Tot el que podia esbrinar eren quilòmetres d'espessor densa i verda estenent-se en cada direcció. Evidentment hi havia seleccionat una zona d'aterratge en una part menys civilitzada del món.

Una pregunta alliçonadora creuava la seva ment. Sap el pilot automàtic com aterrar al mig d'un bosc? O m'esclafarà a trossos contra les copes dels arbres?

Com si llegís els seus pensaments, el navegador automàtic sonà enfadat. La Zannah va llegir l'actualització: «Condicions subòptimes detectades a la zona d'aterratge seleccionada. Buscant lloc alternatiu disponible més proper».

Ella va sentir a la nau enfonsar-se lleugerament, virant i inclinant-se per fer una ullada pel bosc a la recerca d'una clariana prou gran com per aterrar.

«Zona d'aterratge alternativa localitzada,» li va assegurar la pantalla un parell de moments després, i ella va sentir el morro enfonsar-se mentre el navili començava el seu descens final.

Va escoltar un soroll fort i el cop pesat de les branques colpejant l'exterior del casc mentre el Despertar de les Estrelles passava a través d'una fina capa de branques en ruta al seu destí triat en la superfície. Un segon més tard, la nau es va llançar amb força cap a una banda, esquivant el tronc d'un arbre massa gruixut per aixafar-lo. Després va arribar un seguit de cops punyents pesats mentre la nau patinava i saltava per terra abans de finalment aturar-se.

Sacsejada però sense ferir, la Zannah va desencadenar el seu arnès de seguretat i va obrir l'escotilla de sortida. Mentre baixava per la rampa de càrrega del navili, es va adonar que estava en un extrem d'una gran clariana que havia estat gravada al bosc per crear un cercle de gairebé dos-cents metres de diàmetre. Molt per a la seva sorpresa, algú estava enmig de la clariana fent-li senyals.

-Qui sigui que està pilotant aquesta nau teva ha de ser el pitjor pilot de la galàxia -va dir l'home, mirant-la per sobre de la seva espatlla mentre s'aproximava a ell i s'aturava a un parell de metres de distància.

Ell semblava estar en els vint-i-tants, encara que era difícil dir-ho a causa de la seva aparença primatxona i d'alguna manera desmanegada. El seu pèl llarg de color rogenc estava ple d'embulls i nusos, i la seva barba vermella estava apedaçada i irregular en la seva cara ombrívola. Portava uns pantalons amples i una samarreta desgastada que podia haver estat blanca sota el fang i altres taques inidentificables. Per sobre de la samarreta portava una armilla curta de cuir que estava gastada en les vores, i un parell de botes fortament esquinçades. Desprenia una pudor rància.

-Quin problema tens, noia? -va preguntar ell-. No parles bàsic? Vaig dir que qui fos que estava pilotant la teva nau és el pitjor pilot que he vist mai.

-Ningú l'està pilotant, -va respondre amb cura la Zannah, mirant enrere a la nau que ara estava a uns bons trenta metres darrere ella-. Estava posada en automàtic.

-Això ho explica-, va dir ell amb un assentiment-. L'automàtic només és bo en una pista de permacret. No és per al poodoo de bantha d'aquí fora.

L'home va fer un pas cap a ella, i la Zannah instintivament va fer un pas enrere. Hi havia quelcom que estava molt malament en el fet de trobar aquest home esperant-la al cor d'una clariana al mig del bosc. Però ella no estava preocupada per l'estranyesa de la situació. En el seu lloc, la seva ment estava desesperadament tractant de pensar en una forma d'evitar que descobrís els cossos en el compartiment de càrrega del Despertar de les Estrelles.

-Per què estàs fent servir el pilot automàtic allà fora, noia? No tens un pilot en aquesta nau amb tu?

La Zannah va capcinejar.

-No. No hi ha ningú més a bord. Només jo.

-Només tu? -Va dir ell arquejant una cella-. Estàs segura d'això?

-Jo la vaig robar-, va dir ella desafiant. Potser si pogués convèncer-lo que havia estat sola en el navili, no aniria i trobaria els cossos.

L'home va riure entre dents.

-Robada, dius? -Llavors, en una veu més alta va cridar-: Sembla que hem trobat una lladre!

Una dotzena d'homes i dones van sortir dels densos arbres en els límits de l'àmplia clariana on el Despertar de les Estrelles havia aterrat. Eren tots humans, i la majoria d'ells semblaven ser de la mateixa edat que el pèl-roig amb el qual la Zannah havia parlat en primer lloc. Com ell, estaven vestits en una selecció diversa de robes atrotinades, brutes. Diversos dels nouvinguts havien aparegut des de darrere del pèl-roig, però més d'un parell havien emergit dels arbres a l'altra banda de la clariana darrere la Zannah, eficientment tallant-li el camí cap a la seva nau. I, al contrari que l'home que l'havia saludat en primer lloc, els nouvinguts estaven tots armats amb vibroespases o rifles blàster.

-Com... Com m'heu trobat? -va exigir ella, mirant de costat a costat mentre començava a adonar-se que estava envoltada.

-Els exploradors van veure la teva nau volant per sobre del nostre territori, -va respondre el pèl-roig-. Imaginàvem que si estaves buscant un lloc per tocar terra, acabaries aquí a la nostra plataforma d'aterratge.

-Plataforma d'aterratge? -va repetir la Zannah en sorpresa, momentàniament distreta de la seva situació perillosa-. Vau fer aquest lloc perquè les naus poguessin aterrar aquí?

-Qui va dir res de naus? -va respondre l'home amb un somriure murri. Va posar dos dits en els seus llavis i va fer un xiulet agut tan fort i estrident que la va fer doblegar-se.

L'aire per sobre d'ell de sobte estava ple amb el so d'un gran vent rugent, i una ombra fosca puntejava el sol. La Zannah va mirar amunt sorpresa mentre que quatre rèptils alats enormes es balancejaven cap avall des del cel per aterrar a l'altre extrem de la clariana. Les criatures estaven preparades amb brides i regnes, i cadascuna portava una gran cadira que semblava prou gran per portar a tres persones alhora.

-Sou genets de bèsties -va panteixar ella, recordant l'advertiment d'en Tallo quan hi havia esmentat per primera vegada Onderon.

-El Clan Skelda -va dir l'home-. I com ja t'he dit, estàs en el nostre territori.

-Ho... Ho sento, -va dir la Zannah-. No ho sabia.

L'home va arronsar les espatlles.

-No hi fa res si ho sabies o no. Volies utilitzar una plataforma d'aterratge del clan Skelda, has de pagar-nos pel privilegi.

Des d'una cantonada del seu ull la Zannah es va adonar que els seus companys lentament s'apropaven més al seu voltant.

-No tinc diners-, va dir ella, donant mig pas cap enrere.

-Està bé, -va respondre l'home amb indiferència-. Només ens quedarem amb la teva nau.

La Zannah girà sobre els seus malucs i va tractar de córrer cap al bosc mentre l'home es precipitava cap a ella. Hi havia esperat que ella li esquivés i va ser ràpid. Va estar sobre ella després de només un parell de passos, enderrocant-la des de darrere. La va colpejar cap a terra, el seu pes aixafant-la contra el terra dur. I en el següent instant estava volant cap enrere a través de l'aire.

Ell va colpejar el terra amb un grunyit fort, el vent va sortir d'ell mentre aterrava sobre el seu lateral a cinc metres de distància. La Zannah va lluitar per tornar a posar-se dempeus. Els altres membres del seu clan s'havien precipitat cap endavant quan ella va començar a córrer; ara tots van fer un pas enrere, armes alçades ben a sobre els seus caps. Estaven mirant-la amb expressions d'ulls oberts com plats de por i incredulitat.

Ella es va girar cap al líder quan el va escoltar riure. Ell s'aixecà de terra i li va picar l'ullet.

-Sembla que tenim a una petita Jedi en entrenament-, va dir ell, prou fort perquè els seus companys li escoltessin-. Què t'ha portat a Onderon, petita Jedi? Vas decidir sortir corrent del teu Mestre?

-No sóc una Jedi -va dir la Zannah en un xiuxiueig fred.

-És cert, -va estar d'acord ell-. No saps com controlar el teu poder, no? Només surt quan estàs boja o espantada. No és cert?

La Zannah estrènyer la seva mandíbula i va estrènyer els seus ulls, però no va dir res.

-Escolta, petita Jedi-, va dir ell, traient una petita fulla de la bota i començant a caminar lentament cap a ella-. Hi ha dotze de nosaltres i només una dels teus. De veritat creus que pots abatre'ns a tots?

-Potser, -va dir la Zannah, alçant el seu mentó.

-Què hi ha d'ells? -va preguntar ell, inclinant el seu cap en direcció a les bèsties voladores mentre continuava el seu avanç cautelós-. Una ordre de qualsevol de nosaltres i els drexls estriparan el teu preciós caparró ros fora del teu cos. De veritat creus que els teus poders seran suficients per detenir-los?

-No, -va admetre la Zannah. En la part posterior de la seva ment va sentir alguna cosa retòrçer-se, gairebé com si algú l'estigués cridant.

-És hora que abandonis, noia-, li va dir el pèl-roig amb un somriure cruel. Estava només a un parell de passos d'ella ara, la seva espasa alçada davant ell-. Estàs sola.

La Zannah li va tornar el somriure.

-No, no ho estic.

Mentre les paraules abandonaven els seus llavis, una ombra fosca queia sobre dos d'ells. L'home només va tenir el temps suficient per mirar amunt abans de ser aixecat del sòl per les urpes balancejant d'un drexl molt més gran de qualsevol dels quatre que havia fet baixar ell abans. Va deixar sortir un crit que va agitar el terra sota els peus de la Zannah mentre s'arquejava cap enrere, fins al cel. Sobre el coll de la gran bèstia s'asseia la figura familiar d'en Darth Bane.

El drexl es va enfilar fins a una altura de trenta metres, llavors va alliberar la seva adherència mortal sobre l'home pèl-roig. El seu cos mort va caure a terra de sota, aterrant amb un cop sec i el cruiximent fort dels ossos.

La vista del cos destrossat del seu líder caient a terra va esperonar a la resta del clan en acció. Amb plors i crits i xiulets estridents, van córrer cap a les seves muntures per portar la batalla a l'aire, tots els pensaments de la noia petita a terra oblidats.

El primer drexl a terra tenia només dos genets. La dona al capdavant manejava les regnes, centrant tota la seva atenció i energia en la difícil tasca de conduir i controlar la muntura. L'home assegut darrere d'ella servia com a ulls i estrateg, cridant ordres que ella seguia sense qüestionar: quan saltar, quan enfonsar-se, quan virar, i quan colpejar. El seient buit darrere d'ells sense dubte seria el que hauria tingut el pèl-roig si no hagués estat assassinat.

La resta de drexl portaven cadascun un complement complet de tres genets: un per portar les regnes, un per donar les ordres, i un armat amb un gran rifle blàster. Els raigs tindrien poc efecte contra la pell gruixuda d'un drexl, però un tret ben col·locat faria caure a un genet enemic des d'un llarg abast. No obstant això, l'avantatge ofensiva del tercer genet estava compensada pel pes extra que feia a la muntura més lenta i menys maniobrable.

Amb només dos passatgers, el primer drexl era capaç de separar-se ràpidament dels altres. S'enfilava cap al cel blau clar on Bane i la seva nova mascota donaven voltes desafiants, llançant un desafiament que no podia ser ignorat.

Mentre aquest primer oponent s'acostava, el volador del Lord Fosc cridava el seu crit de guerra i virava per interceptar-los. Des de terra la Zannah va observar mentre els dos reptavians xocaven, les bèsties semblant llançar-se la una contra l'altra enmig de l'aire. Agafant-se juntes, van caure cap al planeta en una confrontació curta però salvatge. Els dos grans cossos van girar i es van retorçar l'un contra l'altre, bufetejats per les ales i tallats per les urpes que brillaven al sol. Les cues assotaven, intentant encegar al volador enemic o desmuntar un genet. Les mandíbules mossegaven i colpejaven mentre els caps descomunals dels drexls ballaven i es balancejaven sobre els colls serpentejats.

Els genets de bèsties comptaven amb la seva habilitat i experiència en el combat aeri per portar-los a la victòria contra un sol genet superat per la lluita per controlar un volador per si sol. Ells no es van adonar que la Força li donava a Bane un comandament total i complet de la criatura. Sense aquest avantatge, la seva derrota mai va estar en dubte. La muntura d'en Bane era major i més forta, portava el pes d'un únic genet, i no tenia regnes, brides, o cadires que carregués els seus moviments.

A menys de vint metres sobre la terra, el drexl d'en Bane va girar, es va enfonsar, i va estripar la gola del seu enemic. Deu metres des del terra li van separar del seu enemic, arrossegat per la caiguda lliure mortal, i llançant-se victoriós cap amunt. L'altre drexl, mortalment ferit, va xocar contra el terra, un aterratge que va matar la muntura i a tots dos genets a l'instant.

Tota la seqüència havia portat menys de deu segons, encara que havia permès als altres equips voladors del clan Skelda arribar més amunt sobre la seva presa, donant-los un avantatge tàctic. Amb poderosos aleteigs de les seves fortes ales, la muntura d'en Bane es va alçar per trobar-se amb ells. Van respondre amb una barrera de foc de blàster adreçada al misteriós genet solitari, només per veure el Mestre Sith encendre el seu sabre làser i reflectir els rajos que li arribaven.

Un dels voladors enemics es va balancejar cap a ell, un finta feta per atreure l'atenció d'en Bane dels altres dos. La bèstia es va enfonsar al seu costat, un parell de metres massa distant com per enfrontar-se realment en combat, llavors es va inclinar agudament mentre el genet tirava fort de les regnes. Mentre volaven, en Bane es va estendre amb la Força i va estripar l'arnès que assegurava la cadira a l'esquena del drexl. Hi va haver un trio de sorpresos i després terroritzats crits mentre la cadira s'alliberava i els genets queien a centenars de metres cap al terra de sota. La muntura, ignorant al seu compromís, va continuar donant voltes cap amunt preparant-se per enfonsar-se de nou.

En Bane no va prendre temps per delectar-se en la por dels seus enemics caiguts. Abans que tan sols colpegessin el terra hi havia girat la seva atenció al tercer oponent, deslligant una tempesta de raigs Sith que va reduir als genets a cendres i al drexl en un munt de carn socarrimada i fumejant que queia del cel.

Amb un únic pensament en Bane va dirigir l'atenció de la seva muntura a l'únic equip volador restant... un error tàctic per part seva. Perquè encara que els seus genets havien estat massacrats, el segon drexl encara era viu. Actuant amb instint primari, havia virat enrere per atacar al mascle poc familiar que envaïa el seu territori.

El drexl sense genet va colpejar al volador d'en Bane en l'instant exacte que ell s'enfrontava a l'últim equip. Les tres bèsties es van entrellaçar les unes amb les altres, convertint-se en una única massa, cridant de carn, urpes, i dents girant cap a terra de sota. Un esprai de sang calenta, i escumosa va esquitxar la cara d'en Bane mentre les criatures s'esquinçaven l'una a l'altra. Per un breu instant va mirar a un dels altres genets a través de les ales aletejant i les extremitats de les seves muntures, els seus trets gelats mentre s'adonaven que estaven dirigint-se cap a un final espantós i inescapable.

En Bane va alliberar la seva adherència de la ment del drexl i va concentrar la seva consciència en el terror dels altres tres genets. Va beure en la seva por, usant-la per alimentar les seves pròpies emocions. Hi havia concentrat el seu poder i l'havia canalitzat a través dels orbaliskos, deixant-los saciar-se del Costat Fosc. En resposta, van bombar una dosi fresca d'adrenalina i hormones a la sang, permetent-li generar encara més poder en un cicle que va repetir una vegada i una altra fins al moment abans de l'impacte.

La Zannah va veure a les últimes tres criatures voladores ancorar-se les unes a les altres. Mentre queien del cel, en espiral baixant més i més ràpid, ella els va observar, esperant que una s'alliberés i cavalqués de nou cap al cel. Cap ho va fer mai.

Ella va cridar d'horror mentre totes colpejaven el terra juntes. El so del cop va ser com una explosió; l'ona de xoc va colpejar la Zannah als seus peus i va llançar un gran núvol de pols i runa a l'aire. El núvol va rodar ràpidament sobre el sòl per a embolicar-la.

La presumpta aprenent Sith va lluitar per aixecar-se, tossint i ofegant-se mentre petits trossos de terra i pedra plovien sobre ella. A través de la boirina ella va mirar meravellada al cràter de vint metres d'amplitud i dos metres de profunditat que havia quedat enrere. Al centre hi havia una muntanya coberta de sang de carn polvoritzada: els cossos individuals de les muntures i els genets compactes en una única massa de polpa, estremint-se. I caminant cap a ella, des de la matança, hi havia la forma banyada en sang del seu Mestre.

Ell estava coixejant i ajupit, amb un braç agafat al seu costat. Tot i així, a través de la pols ocultant, la Zannah el va reconèixer immediatament. Ella només va poder mirar-lo amb completa incredulitat mentre s'apropava més, amb el seu pas tornant-se més segur i regular amb cada pas. A cada pas s'alçava més alt i més ferm, i quan va deixar caure el seu braç al seu costat, el seu cor va començar a bategar nerviós.

Darth Bane era viu! I el poder que li havia permès sobreviure en aquesta estratagema increïble -el poder del Costat Fosc- seria un dia seu per comandar-lo! Sobreposada per l'emoció, va caminar cap endavant per abraçar al seu Mestre... només per retrocedir quan va veure al creixement alien que sobresortia del seu pit.

-Es diuen orbaliskos-, va dir en Bane, oferint una explicació més que una salutació-. Criatures que s'alimenten del poder del Costat Fosc. Sense elles no podria haver sobreviscut al que acabes de veure. -Ell va panteixar lleument mentre parlava, encara que si era de dolor o de l'esforç recent d'utilitzar la Força, o possiblement de tots dos, no podria dir-ho.

Es va aturar davant d'ella, i la Zannah va estendre el braç lentament per tocar la closca freda, dura. Ella va fer retrocedir la seva mà amb un sobresalt quan el va sentir retorçar-se sota els seus dits.

-Perceben el poder del Costat Fosc en el teu interior -va dir en Bane, parlant com un pare orgullós.

-Com te les treus? -va preguntar la Zannah, la seva pregunta una mesura igual de curiositat i repulsió.

-No ho faig, -va respondre en Bane-. Aquesta armadura és permanent.

-Hauré de portar-los, jo també? -va preguntar ella suaument.

En Bane ho va considerar abans de respondre.

-Els orbaliskos em donen un gran poder, però hi ha un preu. Les exigències físiques poden ser... costoses. Seria massa perquè tu ho suportessis sent una nena. Potser massa perquè ho suportessis mai.

Alleujada, la Zannah només va assentir. El seu Mestre semblava estar recuperat gairebé del tot ara, encara que la seva cara i armadura encara estaven tacades de sang.

Ella es va adonar de la mirada d'ell, mirant des d'ella fins el Despertar de les Estrelles a l'altre extrem de la clariana.

-Vaig robar una nau-, li va dir ella-. Jo... jo vaig haver de matar la tripulació.

-Vas fer el que era necessari per aconseguir la teva meta-, va dir en Bane-. Vas mostrar el poder i la força de voluntat per destruir aquells que es fiquin en el teu camí. Vas veure el que volies i ho vas agafar, sense importar el preu.

»Vas actuar com un Sith.

La jove noia va sentir un rampell d'orgull alçar-se al seu interior.

-Què passarà ara, Mestre?

-Ara el teu entrenament real començarà-, va dir en Bane, marxant cap el Despertar de les Estrelles.

Ella ràpidament va anar a caminar darrere d'ell. Els dubtes i pors que havia experimentat durant el seu temps sola a la nau s'havien esvaït, escombrats per les paraules del seu Mestre i el desplegament de poder cru que havia testificat. Ja no tenia por o se sentia insegura sobre el seu futur; finalment va acceptar qui i el què era realment. Ella era l'aprenent triada d'en Darth Bane. Ella era l'hereva del llegat del Costat Fosc. I ella era el futur dels Lords Foscos dels Sith.

* * *

-Em va enviar a buscar, Mestre Valenthyne? -va dir en Johun mentre entrava a la cambra privada d'en Farfalla.

Van passar tres dies després que el Senat acceptés les Reformes de Ruusan, i encara estaven a Coruscant. En Johun estava ansiós per deixar enrere al món ciutat, però darrere del seu arravatament vergonyós en les càmeres del Canceller Valorum, estava determinat a demostrar que podia controlar les seves emocions i que confiava en la saviesa del seu Mestre. Fins on Farfalla sentís que se'ls necessités, serviria sense cap queixa.

-Seu, Johun -va dir suaument el Mestre Jedi, assenyalant a una cadira propera. Pel seu to estava clar que tenia males notícies a donar.

En Johun va fer el que se li va dir, tement el que havia de venir.

-Hem localitzat al Despertar de les Estrelles.

Per un breu instant el cor d'en Johun va fer un salt. Un temps després que deixés a l'Irtanna i la seva tripulació, la nau s'havia perdut. Equips de recerca s'havien enviat però havien tornat sense res. Ara, gairebé dues setmanes després que desaparegués, l'havien trobat!

Llavors l'eufòria d'en Johun es va esvair quan es va adonar que el seu Mestre havia dit específicament que la nau havia estat localitzada; no havia fet esment d'aquells a bord.

-Què ha passat? -va preguntar, gairebé amb massa por per deixar que sortissin les paraules.

-Creiem que han estat mercenaris, -va explicar en Farfalla-. La nau va ser descoberta surant en el sector Japrael, abandonada. Tot allò de valor se l'havien emportat. Tots a bord estaven morts, disparats amb un blàster a curt abast.

-Tots? Irtanna? Bordon? Fins i tot els seus fills?

En Farfalla només va poder respondre amb un solemne assentiment.

No hi ha emoció, va pensar en Johun, recitant el Codi Jedi mentre lluitava per controlar l'explosió sobtada de ràbia que li arrasava per les seves morts sense sentit. Només hi ha la pau.

-Sé que això és difícil d'acceptar per a tu, -va dir en Farfalla, prenent seient davant d'en Johun per poder-lo mirar de front-. Però no hi ha res que puguem fer per ells ara. I passi el que passi, no has de carregar les culpes a sobre per intentar venjar les seves morts.

-Ho entenc, Mestre-, va dir en Johun, empassant-se les llàgrimes-. Tot i això, no puc evitar lamentar la seva pèrdua.

-Ni ho hauries de fer, el meu jove Padawan, -va dir en Farfalla, donant-li un copet reafirmant al genoll abans d'alçar-se per posar-se dret-. Simplement és natural que sentis llàstima pel que ha passat. Simplement lamentar-se no comporta perill.

En Farfalla es va allunyar caminant fins a l'altre extrem de l'habitació i va estudiar una pintura a la paret, donant-li al jove certa privadesa i permetent-li temps perquè es recompongués. Quan Johun es va aixecar un parell de minuts després, el seu Mestre es va girar per encarar lo de nou.

-Aquestes notícies pesen en el meu cor, Mestre Valenthyne, -va oferir el jove-. Però entenc que no és el meu lloc buscar els seus assassins. I li estic agraït que em portés aquí per dir-m'ho.

-Aquest no és l'únic motiu pel qual et vaig fer cridar, -va admetre en Farfalla-. Tinc una missió per a tu.

-Digui'm, Mestre. Estic preparat per servir. -En Johun va pensar que no s'havien dit mai paraules més certes. Estava desesperat per alguna cosa, qualsevol cosa, que allunyés la seva ment dels pensaments de l'Irtanna i la seva tripulació.

-El Senat ha aprovat la Reforma de Ruusan. Ja saps el que això significa per al nostre Orde, però hi ha molts altres aspectes en aquesta legislació. Com el Canceller Valorum ha dit, la República ha de renéixer.

En Johun va assentir per mostrar que entenia.

-Hi haurà molta gent a la galàxia que s'oposi en aquesta nova legislació. -Va continuar Farfalla-. Alguns veuen els esforços de reunir a la República com un intent de restablir el control del Senat sobre mons que han declarat la seva independència... o mons que estaven a punt de fer-ho.

-Tem per la vida del Canceller, -suposà en Johun.

-Precisament. I jo també sento que és important per als Jedi que mostrem el nostre suport al Canceller i a les Reformes de Ruusan. Hem de tenir un paper principal en protegir-lo d'aquells que li farien mal.

En Johun va lluitar per mantenir les seves emocions sota control. Farfalla havia dit que tenia una missió especial per a ell. Potser anava a enviar-lo als Territoris de la Vora Exterior per infiltrar-se en un moviment separatista radical, o l'anava a desplegar a la primera línia d'una batalla contra alguna facció rebel perillosa!

-T'he escollit perquè serveixis com el representant Jedi entre la guàrdia personal del Canceller Valorum -va continuar en Farfalla, i Johun va sentir com si li haguessin donat un cop de puny a l'estómac.

L'última cosa que volia era quedar-se a Coruscant, i ara havia estat condemnat a romandre aquí fins al final del mandat del Canceller. Més quatre anys més si el Canceller guanyava la seva aposta per a un segon mandat.

-Sembles molest, Johun.

-No molest, Mestre, -va respondre acuradament el jove-. Decebut. Això no era el que estava esperant.

-El nostre Orde ha jurat servir. Sovint hem de sacrificar allò que valorem pel bé d'uns altres. Això és el que significa ser un Jedi.

En Johun no va sentir cap desig per discutir el punt. Com normalment, el seu Mestre tenia raó. Si aquest era el seu deure, si aquest era el paper que li demanaven servir, llavors no només ho acceptaria sinó que l'abraçaria.

-Mestre Valenthyne, humilment accepto aquest gran honor que m'ha donat. Serviré al Canceller Valorum amb tot el meu cor i esperit, amb les millors de les meves habilitats.

-Em fa un gran plaer escoltar que acceptes el teu destí tan predisposat, Johun, -va respondre en Farfalla amb un somriure murri-. Però hi ha encara un petit assumpte més.

»Hauré de deixar Coruscant en els pròxims dies per atendre altres assumptes. Com pots imaginar, aquest és un temps difícil per al nostre Orde.

-És clar, Mestre.

-Però has d'entendre que no puc deixar-te de Padawan aquí a Coruscant sense supervisió.

Era cert. Tots els Padawans havien d'estar sota la cura i l'observació constants d'un Mestre Jedi fins que completessin el seu entrenament.

-Em temo que no ho entenc. Si se'n va, llavors a quin nou Mestre serviré?

-Crec que el teu període de servei ha acabat, el meu jove Jedi.

Per un moment en Johun simplement es va quedar allà, incapaç d'embolicar la seva ment al voltant del que li havien dit. Només quan es va adonar que havia utilitzat l'honorífic Jedi en lloc de Padawan es va tornar clar.

-Vol dir... que em faran Cavaller?

-Això és precisament el que vull dir, -va confirmar en Farfalla-. M'he reunit amb el Consell i estan d'acord en què estàs preparat.

Involuntàriament la mà d'en Johun va anar a fregar l'empunyadura del seu sabre làser. L'havia construït a Ruusan després de la insistència d'en Hoth només setmanes abans de la mort del seu primer Mestre. Es va adonar que el general havia d'haver estat preparant-lo per a aquest moment fins i tot llavors. No obstant això, construir un sabre làser només era un pas en el camí a ser Cavaller Jedi.

-Què hi ha de les proves? -va preguntar en Johun, tractant de contenir-se a si mateix-. Encara he de passar les últimes proves del Consell.

-He parlat amb ells sobre això també, i ells estan d'acord en què ja has demostrat el que vals moltes vegades durant el teu servei a Ruusan. Assignar-te a la guàrdia d'en Valorum va ser la teva última prova. En acceptar la posició com ho has fet, has demostrat més enllà de tot dubte que estàs disposat a sacrificar els teus propis anhels i desitjos pel bé més gran.

-Jo... Jo no sé què dir, Mestre -va quequejar el jove.

-T'ho has guanyat, Johun, -li va assegurar en Farfalla-. El General Hoth estaria orgullós.

El sabre làser del Mestre Jedi va aparèixer a la mà, encenent-se amb un net brunzit, crispat. En Johun va inclinar el seu cap i el va girar lleugerament cap a un costat. Farfalla va moure el seu canell i el sabre làser va tallar la trena que penjava d'aprenent. El jove va sentir el seu pes desaparèixer mentre queia a terra, llavors va alçar el seu cap amb llàgrimes en els seus ulls.

Era incapaç de parlar, la seva ment encara donava voltes amb tot el que havia passat: el seu ascens al rang de Cavaller Jedi; el seu lloc en la guàrdia d'en Valorum; les notícies tràgiques de l'Irtanna i la seva tripulació.

-Per sempre miraràs enrere en aquest dia com un gran goig, però també com un d'una gran pena-, li va dir en Farfalla, oferint-li una última peça de consell-. T'ajudarà recordar que, en vida, els dos estan sovint enllaçats de prop.

-Ho recordaré, Mestre, -Jurà en Johun, adonant-se que per primera vegada estava oferint la seva paraula no com a Padawan, sinó com un veritable Cavaller Jedi.

* * *

En Darovit es va moure amb un pas lent però tranquil a través del sòl esquerdat del camp banyat pel sol. La seva mà esquerra amarrada a un bastó mentre el monyó on havia estat la dreta estava embolicada en unes denses benes. Un bouncer flotant igualava el seu pas a cada costat seu; els seus cossos rodons sobresortien com un parell de globus peluts verds lligats a les seves espatlles. Tenien uns ulls amplis, plens de vida, però no tenien un nas o boca visibles. Les seves cues llargues i planes sortien de darrere seu com llaços onejant a la brisa.

Els bouncers havien anat a ell per primera vegada a la cova, on havia estat durant dies en un estat gairebé catatònic. Ajupit i agafant el seu membre minvat, havia abandonat tota esperança. Quan el van trobar, no volia altra cosa llevat de morir.

Les criatures compassives, telepàtiques havien donat voltes al seu voltant, parlant directament a la seva ment, oferint paraules de consol i reconfort. Havien calmat el seu esperit pertorbat, i encara que no podien curar les seves ferides van ser capaços d'alleujar el seu dolor físic.

L'havien guiat de forma segura fora dels túnels subterranis i de tornada al sol brillant i l'aire fresc de la superfície. L'havien portat a una arbreda on va trobar aigua freda per alleujar la seva set i baies dolces per saciar la seva fam ferotge. Fins i tot li havien mostrat on trobar una caixa abandonada de subministraments mèdics, de manera que pogués netejar-se apropiadament i embolicar el seu monyó amputat per prevenir la infecció.

Durant diversos dies, el jove havia estat ocult a l'arbreda dels bouncers, reunint les seves forces i recuperant-se de la seva terrible ferida. Tenia massa por de què li reconeguessin com un dels Sith buscant a altres de la seva espècie, massa vergonya per les seves accions i la seva extremitat mutilada per enfrontar-se a altres de la seva mateixa classe. Però més poderosa que la seva por o la seva vergonya era la seva ira... Rain li havia tallat la mà! La seva pròpia cosina l'havia traït i amputat! Els pensaments de venjança i retribució el consumien; imatges de caçar-la i destruir-la omplien els seus somnis sense descans.

Tot i així, mentre el seu cos començava a curar, la seva ràbia començava a esvair-se. Desesperat per aferrar-se al seu odi, havia repetit la trobada amb la Rain un cop i un altre en la seva ment... només perquè la veritat de sobte li il·luminés. La Rain havia estat tractant de salvar-lo!

Envoltat pels gentils bouncers i la seva presència calmada, Darovit finalment va ser capaç d'entendre el que havia fet. El Sith al costat de la seva cosina l'hauria matat sense pensar-s'ho dues vegades. Esguerrant-lo, la Rain li havia salvat la vida; un acte final de misericòrdia abans que caigués sota la influència del seu nou Mestre del Costat Fosc.

I amb l'enteniment va venir l'acceptació, la mà d'en Darovit ja no hi era. La Rain ja no hi era. Els seus somnis d'unir-se als Jedi -o als Sith- ja no hi eren. Tot el que li quedava eren els bouncers.

En Darovit estava agraït per la seva amabilitat, però no podia entendre per què l'havien ajudat. Potser era perquè tots els altres s'havien anat: Els Sith estaven destruïts, els seus esbirros havien fugit del món o havien estat portats com a presoners de guerra. Els Jedi i els soldats de la República que servien a l'Exèrcit de la Llum s'havien anat tots. Dues nits abans havia vist la pista de naus fent el salt a l'hiperespai en el cel estrellat mentre la flota abandonava l'òrbita. Fins i tot aquells que vivien a Ruusan havien anat de tornada a les seves granges i pobles, abandonant el lloc de la gran batalla entre la foscor i la llum. Durant diversos dies fins ara, no hi havia vist cap criatura vivent a part dels bouncers que l'havien salvat.

Ell entenia que li havien donat una segona oportunitat a la vida. Podia posar el seu passat a un costat i començar de nou. Però amb quin propòsit? Amb quina finalitat? Els bouncers parlaven sovint del futur, com si tinguessin alguna habilitat per fer cops d'ull al que anava a venir. Com la majoria dels oracles, però, utilitzaven paraules que estaven formulades en vagues enigmes i generalitats, paraules que no li oferien cap pista del seu propi destí.

Darovit trist, va projectar una de les criatures en la seva ment, un fet més que una pregunta.

-Simplement no sé què hauria de fer ara, -va respondre en veu alta. Mentre que els bouncers podien projectar els seus pensaments i percebre empàticament les emocions en els altres, no eren capaços de llegir les ments. Calia parlar realment per portar una conversa amb ells.

-Quina mena de futur hi ha per a mi? -va continuar ell, donant-li veu al problema amb el qual havia estat lluitant internament-. Vaig fracassar com a Jedi. Vaig fracassar com a Sith. En què espero convertir-me ara?

Home?

La resposta realment el va fer aturar-se.

-Un home? -va repetir.

Ni un Sith, ni un Jedi. Ni un mercenari, ni un soldat. Res excepte un home senzill, ordinari. Va assentir i va deixar la seva marxa pel camp buit, obert, sentint-se com si un gran pes se li hagués tret de sobre.

-Només un home. Per què no?

Següent