Aranyes Cerebrals (i Ep)

Anterior

Epíleg

—Nau estel·lar Mortalla, té permís per a l'enlairament —va sorgir una veu per l'altaveu.

—Afirmatiu, control de tràfic —va respondre Hoole—. Preparant l'enlairament.

El shi’ido es va tornar cap a Zak i Tash.

—Esteu ben subjectats?

—Llestos —van dir tots dos.

Mentre esperaven l'enlairament, la mirada d’en Zak va sobrevolar Mos Eisley.

—Creus que Beidlo estarà bé? —va preguntar.

Tash es va encongir d'espatlles.

—Espero que sí. El seu cos s'havia anat, per la qual cosa el seu cervell va haver de romandre en l'aranya cerebral. Però ell no era com jo. Volia que el seu cervell fos transferit algun dia. Els monjos li ajudaran a adaptar-se a la seva nova vida.

Zak es va tornar per comprovar a la seva germana una vegada més. Els monjos havien fet bé el seu treball, i Tash semblava com si mai hagués passat pel sorprenent procediment. Els monjos eren tan hàbils, de fet, que no hi havia cap cicatriu de l'operació. L'única prova física del que havia succeït era el conjunt de blaus que Zak li havia fet al seu cos.

—No m'agradaria fer d'una aranya cerebral la meva llar permanent, però no va ser tan dolent —va continuar Tash—. Podia quelcom així com veure i escoltar a través dels sensors del droide, però tot estava gargotejat.

Va fer una pausa.

—Encara que, per descomptat, suposo que els meus sentits ja estaven gargotejats abans d'això. Zak, ho sento per no veure a través de l'adulació d’en Grimpen immediatament. També ho sento per... per tot. Espero que no estiguis massa enfadat.

Zak es rigué.

—Ja ho he superat. A més, amb quina freqüència pot algú bastonejar a la seva estirada germana i sortir d'això com un heroi?

Tash grunyí mentre la nau s’enlairava i es dirigia cap a l'espai infinit.

***

Sota el palau de Jabba, a la Gran Sala de la Il·luminació, Jabba bramava cap a la fila de monjos dempeus davant seu. Cridava tan fort que els centenars de flascons amb cervells tremolaven en les parets.

—On està Grimpen? —va exigir el hutt—. On està Karkas?

Els monjos no van dir res.

—Si vull puc vaporitzar-vos a tots! —va amenaçar Jabba.

—L'univers es mou tal com ho farà —va respondre un dels monjos.

Jabba treia fum pels queixals. No anava a matar-los a tots. Els necessitava per trobar a Grimpen. Grimpen era l'únic monjo disposat a revelar els seus secrets.

—Algun dia el trobaré —va declarar Jabba mentre es girava i reptava allunyant-se—. Algun dia.

Els monjos el van veure partir. Per sobre dels seus caps, en el quart prestatge des de la part superior, en el tercer pot des de l'esquerra, un dels cervells gairebé semblava estremir-se frenèticament en la seva piscina de productes químics groc-verdosos.

Estic aquí!, va cridar Grimpen. Però no tenia boca amb la qual cridar. Ajuda!

Ningú li va sentir, excepte tal vegada uns pocs monjos molt il·luminats. Però ells li van ignorar. Sabien que Grimpen romandria en el seu prestatge fins que aconseguís la il·luminació, o fins al final dels temps.

El que arribés primer.

FI