Espora (XIII)

Anterior

Capítol 13

—Condemnats! —va murmurar Fandomar de nou. La seva veu s'anava esvaint.

—Què és Espora? —va preguntar Tash—. Fandomar, has de dir-m'ho!

Però la ithoriana s'havia desmaiat.

Tash volia sacsejar-la per despertar-la, però no es va atrevir. Fandomar havia dit que no podia sentir les seves cames. La seva columna vertebral podria estar trencada. Si Tash la movia, podria agreujar el dany.

Hauré de deixar-la aquí, va decidir Tash. Tal vegada pugui aconseguir ajuda.

Tash va utilitzar un tros irregular de metall del casc de Fandomar per arrencar tires de tela del vestit espacial de la ithoriana. Les va usar per embenar la seva cama ferida. Després va utilitzar la resta del vestit com una manta per cobrir el cos del cap de martell. Això era tot el que podia fer.

Havia de trobar a Hoole i Zak i assegurar-se que estaven bé. Llavors tal vegada podrien trobar una manera de contactar amb Badia Tafanda.

Tash es va trontollar a través del bosc d'arbres bafforr. Havia de detenir-se cada deu metres més o menys per recuperar l'alè i deixar que el zumzeig en les seves oïdes s'apagués. Cada vegada que es recolzava contra el tronc d'un bafforr, esperava el mateix pessigolleig d'energia. Però no va arribar, fins i tot quan Tash va sentir cruixir sorollosament els arbustos propers.

Tash es va preparar i va esperar. Alguna cosa gran i amb passos pesats s'obria camí a través dels arbustos de davant.

Una alta figura grisa va aparèixer a la vista.

—Oncle Hoole! —va cridar Tash amb pur goig. Es va llançar al shi’ido, que gairebé va perdre l'equilibri. Tash va veure un profund tall en el seu front.

—Estàs ferida? —va preguntar.

Ella no estava segura.

—Sóc un gran hematoma errant i les meves oïdes brunzeixen, però estic bé. Aquest tall és dolent?

Hoole es va tocar la ferida amb delicadesa.

—Viuré —el sever shi’ido va tractar de semblar tan alegre com el seu rostre petri va poder manejar—. No ha estat el meu millor aterratge, però considerant-ho tot, jo diria que no ha estat el pitjor.

Tash va fer una ganyota. Hoole mai bromejava. El fet que ho estigués intentant probablement significava que se sentia pitjor del que semblava.

—Fandomar està allà enrere en el bosc. Està ferida. Creus que els ithorians hauran vist l'accident en els seus escàners? Enviaran un equip de rescat?

—Crec que la resposta és sí —va dir Zak mentre relliscava entre les branques d'un arbre jove. Tash no podia veure talls ni contusions, però els genolls del seu germà tremolaven. Va abraçar a Tash i a Hoole mentre deia—. He vist una nau volar per damunt. El lloc de l'accident està just a l'altre costat d'aquests arbres. Probablement aterraran allà.

Zak tenia raó. Els tres supervivents es van ajudar entre si per passar a través dels arbres cap a una clariana. Les restes retorçades del vaixell de càrrega jeien amuntegades al final d'una llarga trinxera que havia excavat en el terra.

Tash va mirar cap enrere, tractant d'endevinar com de lluny que quedava des d'on havia vingut, i silenciosament va donar les gràcies a la Força. Havia estat llançada a una increïble distància de la nau. Com havia sobreviscut? Aquesta molsa era tova, però no prou com per salvar-la de trencar-se el cap després d'haver estat llançada un centenar de metres.

Una expressió de sorpresa i sospita va creuar el seu rostre. Havia estat llançada a través d'un bosc d'arbres bafforr. Els arbres d'alguna manera havien...?

Tash va negar amb el cap. Amb Força o sense Força, no podia creure que els arbres l'haguessin salvat.

Els pensaments sobre un rescat miraculós van ser apartats quan van aparèixer els rescatadors reals. Una petita llançadora mèdica va aterrar gairebé als seus peus, i quatre ithorians amb medipacs van sorgir per l’escotilla. En segons estaven examinant als tres supervivents, tractant la ferida del cap d’en Hoole, i examinant la Tash per assegurar-se que no tenia una commoció cerebral per la caiguda.

—Heu d'ajudar a Fandomar —va insistir Tash—. Ella està allà enrere, entre els arbres.

Un dels metges va assentir.

—Primer deixa que ens assegurem que estàs bé, després ens pots portar fins a ella.

—Estic bé! —va insistir Tash. Però no se sentia bé. Les seves oïdes havien deixat de brunzir, però aquesta sensació havia estat substituïda per una altra. Era com si un sensor de llarg abast hagués disparat una alarma dins del seu cap.

Alguna cosa anava malament.

—Ei, a mi també em vindria bé una mica d'ajuda! —va dir una veu ronca.

Hodge va sortir de l'ombra d'un arbre bafforr. S'havia llevat el seu vestit espacial i casc i avançava portant només el mico de miner i un ampli somriure. No tenia ni una rascada.

—Fandomar necessita ajuda urgentment —va dir Tash—. La vaig deixar allà enrere. La seva esquena pot estar ferida, i crec que delira. Deia una cosa de què tothom estava condemnat. I ha esmentat Espora.

Els quatre ithorians es van congelar. Amb un murmuri espantat, un d'ells va dir:

—Què?

La por en els seus ulls va fer que Tash sentís una esgarrifança.

—He dit que parlava d'Espora. Què significa això?

Cap dels ithorians va respondre. Hodge es rigué amb fredor.

—Em temo que sé el que significa —va dir—, sóc jo!

En l'instant següent, Hodge es va tornar cap a la persona més propera... un metge ithorià que havia començat a examinar-lo. El que va ocórrer a continuació anava més enllà de la imaginació de la Tash.

Els ulls d’en Hodge van donar pas a una explosió de tentacles prims i foscos com enfiladisses. Més enfiladisses fosques van brollar de la seva boca oberta. Van arremetre violentament, embolicant-se al voltant del metge i enfonsant-se directament en la pell de l’ithorià.

 Següent