Espora (XIV)

Anterior

Capítol 14

Els foscos tentacles es van enfonsar en la pell de l’ithorià, enterrant-se en el cos de la víctima. Tash va parpellejar. Els tentacles van desaparèixer de vista excepte per un rastre fosc de línies, com venes, que es veien per sota de la pell.

Però el propi ithorià havia canviat. El seu cos es va posar rígid i semblava estar esperant alguna cosa.

—Què ha estat això? —va preguntar Zak.

—Espora! —va panteixar un dels ithorians amb la veu plena de terror.

—Jo sóc Espora —van dir Hodge i el cap de martell junts. Hodge va somriure, i ell i l’ithorià van tornar a parlar—. Durant anys, durant segles, he estat atrapat en aquesta roca sense vida. En aquesta tomba sense aire! Per fi tinc vides per alimentar-me de nou!

Com un sol ésser, Hodge i l’ithorià es van tornar cap als altres tres caps de martell i van obrir les boques. Més circells negres van sorgir de boques i ulls, atrapant als tres metges ithorians. Enmig de l'horror, Tash va pensar que les cordes negres s'assemblaven a les arrels d'una mala herba de ràpid creixement.

Espora ja havia capturat a tots els ithorians.

Espora i les seves víctimes es van tornar cap a Hoole.

—Tu ets el proper que s'unirà a mi —va dir Espora.

Tot un bosc de tentacles va sorgir per capturar a Hoole. Però Hoole havia desaparegut. En el lloc del shi’ido va aparèixer una serp de cristall. La reptant criatura es va regirar i retorçar, lliscant-se fora de l'embull de tentacles negres. Ràpida com un raig de llum, la serp de cristall es va evadir cap a un costat. La seva pell es va arrossegar ràpidament a través del seu cos, i Hoole va aparèixer de nou.

La seva fugida li havia portat a l'altre costat de la clariana. Espora estava entre els Arranda i el shi’ido.

—Correu! —va ordenar Hoole; a continuació es va submergir en el bosc.

Sense una altra alternativa, Zak i Tash van fugir contra direcció.

Van córrer a cegues, saltant sobre arrels d'arbre, ajupint-se sota branques, grimpant per petites llomes. L'horrible visió d'aquestes enfiladisses negres sorgint de la boca d’en Hodge va fer que els seus peus seguissin movent-se molt després que es cansessin.

Finalment, els peus exhausts de la Tash van ensopegar i la van derrocar fent-la caure per una suau pendent coberta d'herba. Zak va caure just darrere d'ella, i es van detenir als peus d'una altra arbreda. Van descansar recolzats contra el tronc fosc d'un arbre bafforr.

—Qu... qu... què...? —va panteixar Zak. No necessitava acabar la frase.

—Espora —va respondre Tash—. Això és el que estava atrapat en l'asteroide.

—I Fandomar ho ha deixat solt? —conjecturà el seu germà.

Tash va negar amb el cap, gairebé massa cansada per parlar.

—No crec que fos ella. Crec que va ser Hodge. Li va infectar d'alguna manera, assumint el control d'ell. Ara està infectant a tots els altres.

—Cada vegada que aquestes coses com enfiladisses toquen a algú, és com si es convertissin en part d'Espora —va dir Zak—. És com si estiguessin de sobte tots connectats.

Tash es va estremir.

—Què fem?

—Trobar a l'oncle Hoole —va suggerir el seu germà.

—Bé —va convenir ella—. Després trobar una manera d'advertir a Badia Tafanda. Sigui el que sigui aquesta cosa, els ithorians semblen conèixer-la.

—Això és el que m'espanta —va dir Zak amb una sacsejada de cap—. Has vist com d’aterrits que estaven?

—Però ja ho van atrapar una vegada abans —va respondre la seva germana—. Tal vegada puguin fer-ho de nou.

De sobte, Tash es va posar rígida.

—Tash, què passa?

Ella no va respondre al principi. Asseguda amb l'esquena en un arbre bafforr, havia sentit el senyal d'avís fins i tot amb més força que abans.

PERILL!

—Estan a prop —va murmurar—. Marxem.

Posant-se drets, Zak i Tash es van esmunyir per darrere de l'arbre el més silenciosament possible, després van retrocedir més profundament en l’arbreda de bafforr. Zak no sabia com sabia Tash que Espora estava a prop, però havia confiat en els seus pressentiments en el passat. Aquest no semblava un bon moment per començar a dubtar d'ella.

Tash va sentir que se li assecava la boca. El sentiment de temor continuava prement en el seu cervell. El perill estava en l'aire al seu voltant.

Hoole va aparèixer a la part alta del pujol per on havien caigut. Va córrer pel pendent cap a ells, els seus ulls escanejant els arbres i mala herba.

—Oncle Hoole! —va murmurar Tash quan va arribar a l'abast de l'oïda—. Per aquí!

El cap del shi’ido va girar quan va sentir la seva veu. Uns pocs passos ràpids li van portar fins a l'arbre en el qual s'amagaven.

—Zak, Tash, m'alegro de trobar-vos —va dir Hoole.

Tash li va fer senyals a l'ombra de l'arbre.

—Oncle Hoole, has d'ocultar-te. Espora està molt a prop. Anem!

Hoole va negar amb el cap. Va somriure i li va tendir la mà.

—No, no, Tash. Tot està bé. Uneix-te a mi.

Zak va sortir de darrere de l'arbre i es va dirigir cap a la mà del seu oncle. Tash va començar a seguir-li, llavors es va congelar.

Uneix-te a mi.

La forma en què havia dit aquestes paraules li recordava alguna cosa.

Quan Zak es va acostar al seu oncle, el shi’ido va obrir la seva boca en un ampli somriure.

Les enfiladisses negres van atrapar a Zak abans que pogués cridar.

Següent