Espora (I)

Anterior

Capítol 1

HOLA.

HI HA ALGÚ AQUÍ?

NINGÚ EN ABSOLUT?

La noia de tretze anys Tash Arranda es va tirar cap enrere i va observar les paraules en la pantalla de la seva computadora. Havia estat usant la xarxa de comunicacions galàctica anomenada HoloNet. Moltes persones la utilitzaven per investigar. Tash la utilitzava per xatejar amb qualsevol que estigués tan avorrit i sol com ella.

Però ningú responia.

Allunyant-se de la computadora, Tash va buscar quelcom més a fer. Mantenia la seva cabina neta i generalment guardava les coses, així que no hi havia molt a la vista. Però els seus ulls es van trobar amb un objecte que no havia guardat.

Era una bola vermella, més o menys de la grandària del seu propi cap, feta d'un material suau i flexible. Era una mica més pesada del que semblava, perquè hi havia una petita computadora i un motor situats a l'interior.

Era un globus veloç, i era un dels pocs objectes que Tash atresorava.

El globus veloç va ser una vegada el joc favorit de la Tash. En el globus veloç, dos equips competien entre si, tractant de capturar el ràpid globus computeritzat, el qual estava programat per evitar a tothom. Una vegada que un equip l’agafava, havien de formar una cadena, passant-se el globus d'una persona a una altra, fins que finalment el llançaven a una porteria. L'altre equip havia d'intentar detenir-los. Tash no era una gran atleta, per la qual cosa mai va ser una bona jugadora. Però jugar al globus veloç era divertit. Li agradava estar amb els seus amics, i ser part d'un equip.

Sospirant, Tash va mirar cap a un altre costat. No jugaria al globus veloç mai més. Recordar als seus vells amics era massa dolorós.

La Tash va apagar la computadora. No tenia ganes de parlar amb ningú, de totes maneres. Si fos això el que volgués, podria sortir per la porta de la seva cabina. El seu germà de dotze anys, Zak, i el seu oncle Hoole estaven tots dos amb ella a bord de la seva nau, la Mortalla. El problema era que Zak balbucejaria sobre l'últim servomotor que havia construït, i l'oncle Hoole discutiria sobre poblacions de planetes dels quals mai havia sentit parlar. Ells mai volien parlar de les coses que ella volia.

A més, Tash no només volia companyia. Volia ser part d'un equip, com quan jugava al globus veloç. Volia estar amb amics de la seva mateixa edat. Volia sentir-se connectada a alguna cosa.

Per descomptat, era difícil trobar a una altra noia de tretze anys que hagués perdut als seus pares i als seus amics quan el seu món natal, Alderaan, va explotar, hagués estat adoptada per un oncle shi’ido que era un canviaformes, i després s'hagués assabentat que era sensible al poder que els antics Cavallers Jedi van anomenar la Força.

Va arrufar les celles davant el seu reflex en la pantalla fosca de la computadora.

—No ploriquegis —es va dir a si mateixa—. Els Cavallers Jedi no ploriquegen.

Per descomptat, ella no estava ni tan sols prop de ser una Cavaller Jedi. Això portava anys d'entrenament, i no quedava cap Jedi per ensenyar-la. Tots havien estat assassinats per l'Imperi. Just com els seus pares i amics.

Hi havia una persona que pensava que podria entendre els seus sentiments... un rebel anomenat Luke Skywalker. S'havia trobat amb ell un parell de vegades, i havia tingut la impressió de què ell també entenia la Força. Però no tenia forma de posar-se en contacte amb ell. Saber que Luke estava aquí fora en alguna part, però inassolible, va fer que el núvol que planejava sobre el cap de la Tash es tornés més ombrívol.

—Avui no estàs molt animada —li va dir al seu reflex amb sarcasme—. Necessites alguna cosa que et tregui d'aquest estat d'ànim trist.

De sobte, una veu va cridar per darrere d'ella:

—Vigila amb el cap de martell!

Ella es va aixecar i es va donar la volta, just quan alguna cosa es va estavellar a tota velocitat directament en el seu estómac. Va llançar un crit de sorpresa i va colpejar la coberta en un munt de braços i cames.

Quan es va asseure, fregant-se l'estómac, es va trobar a Zak al seu costat, fregant-se el cap.

—Estàs bé? —va preguntar ell.

—Crec que sí —va respondre Tash—. I tu?

—Estic genial —va dir Zak, somrient—. El teu estómac és gairebé tan dur com la paret amb la qual em vaig xocar de camí aquí.

—Quins espais estaves fent? —va preguntar ella mentre es posava dempeus.

Zak es va encongir d'espatlles.

—L'oncle Hoole va dir que havíem de parar a per subministraments, i el planeta més proper és Ithor. Va esmentar que els ithorians també eren anomenats caps de martell...

—... pel que vas decidir copejar-ho tot amb el cap per la nau —va concloure Tash—. De vegades no puc creure que tu i jo estiguem relacionats.

Zak va fingir estar ofès.

—És millor que l'avorriment.

I que la solitud, va pensar Tash.

—Em retracto. Estem relacionats, després de tot —va afegir—. D'altra banda, els ithorians són de les últimes espècies que anirien per aquí envestint a la gent en l'estómac.

Zak va parpellejar.

—Llavors, per què els hi diuen caps de martell?

—Ho veuràs en un moment —va dir la veu pètria de Hoole.

L'alt shi’ido va semblar materialitzar-se del no-res. El seu oncle es movia tan silenciosament que sovint els sorprenia. Amb la seva llarga túnica, semblava surar sobre el terra.

Hoole probablement pugui surar sobre el terra si vulgues, va pensar la Tash.

—Anem a aterrar? —va preguntar Zak.

—Ja hem aterrat —va respondre Hoole—. Crec que estaves massa ocupat molestant a la teva germana com per notar el descens.

Tash i Zak gairebé van sortir disparats cap a l’escotilla que donava a l'exterior. Vivien a bord de la Mortalla, i qualsevol oportunitat de sortir de la nau era benvinguda. Però el sentit comú de la Tash la va frenar en la porta, i es va tornar cap al seu oncle.

—És segur?

—Vols dir que si existeix la possibilitat que els imperials puguin estar aquí per arrestar-nos? —va respondre Hoole—. És poc probable. Els ithorians obeeixen regles imperials com tots els altres, però no són lleials a l'Emperador. Hauríem d'estar fora de perill aquí, sempre que no atraguem massa atenció.

—Genial —va dir Zak mentre l’escotilla s'obria—. Només hem de barrejar-nos entre la multitud.

—Això creus, eh? —Tash va somriure.

—Naturalment! —Zak va sortir de la nau i es va quedar bocabadat—. Uhm... o no.

Un ithorià estava esperant per saludar-los. Tash estava gairebé tan sorpresa com Zak. Havia vist imatges d’ithorians, però així i tot l'aspecte inusual d'aquest la va sorprendre.

L’ithorià era de poc menys de dos metres d'altura i tenia dos braços i dues cames, però fins aquí arribava la seva semblança amb els humans. Els seus peus descalços s'estenien cap als costats i les cames semblaven troncs d'arbre prims. I a cada mà l’ithorià tenia tres dits llargs i delicats i un polze.

Però era el cap de l’ithorià el més inusual. Sobresortint de les seves gruixudes espatlles tenia un coll llarg i corbat. El seu cap era una barra ampla i plana i, en efecte, s'assemblava a un martell.

L’ithorià tenia un ull a cada costat del cap. Aquests ulls van parpellejar lentament cap a Tash i Zak.

—Beennvviinnguuttts.

Ara la mandíbula de la Tash va caure. L’ithorià tenia dues boques, una a cada costat del cap. Ambdues boques parlaven alhora, donant a la criatura una poderosa veu increïblement profunda. El so era inusual, però després d'un moment, les oïdes de la Tash es van ajustar.

—Benvinguts a Badia Tafanda —va dir l’ithorià.

—Moltes gràcies —va respondre Hoole, fent un pas endavant—. Sóc Hoole. Aquests són Tash i Zak Arranda.

L’ithorià va assentir solemnement.

—Jo sóc Fandomar —l’ithorià va dir el nom amb tanta delicadesa que Tash va suposar que era de sexe femení malgrat la veu greu—. Què us porta a Ithor?

Hoole va donar pocs detalls sobre si mateix o dels Arranda. Era una persona reservada per naturalesa, però des que eren buscats per l'Imperi s'havia tornat hipercautelós. A Fandomar es va limitar a dir-li que era un antropòleg que viatjava amb dos joves estudiants.

—Necessitem subministraments —va afegir Hoole—. Podem trobar-los aquí?

Fandomar va assentir.

—La nau ramat hauria de tenir tot el necessari.

Nau ramat?, es va preguntar Tash. Una nau per a un ramat de què?

Però mentre s'allunyava de la Mortalla, Tash s’adonà de què es referia Fandomar. Pensava que havien aterrat en un planeta. En el seu lloc, havien aterrat dins d'una gegantina ciutat flotant.

La seva nau estava en una petita badia d'aterratge coberta per una cúpula transparent. La cúpula va portar a la seva memòria el Divertit Món dels Hologrames, però la cúpula del Divertit Món era molt més petita. El port espacial havia estat construït en un nivell superior, i Tash podia mirar cap avall i veure la resta de la ciutat flotant estendre's per sota. Dotzenes d'altres cúpules brollaven al voltant, connectades per ponts i passarel·les. Totes les cúpules descansaven sobre una plataforma flotant gegant que era de desenes de quilòmetres de llarg.

Corrent cap a la vora de la cúpula, Tash va mirar cap avall. A mig quilòmetre per sota de la ciutat hi havia un planeta cobert per jungles. Podia veure cascades, llacs i muntanyes cobertes d'arbres.

—És bell —va dir—. Per què tothom viu aquí a dalt? Si jo fos ithoriana, viuria enmig d'aquests boscos.

—Cap ithorià tornaria a posar un peu en la superfície —va respondre Fandomar.

—De debò? —va preguntar Tash amb escepticisme, perquè just en aquest moment li va semblar veure tres o quatre figures escapolir-se fora de la vista en terra, per sota de la ciutat flotant—. Llavors, qui són aquests?

Fandomar va mirar cap avall. Un soroll musical i profund va sorgir de les seves boques bessones. Després va dir:

—Tots els ithorians estimen els boscos. És per això que vivim en aquestes ciutats flotants, a les quals anomenem naus ramat. Vivint aquí a dalt, podem assegurar-nos que no es fa mal al planeta. Però per alguns ithorians, la connexió amb el planeta és massa fort. La Mare Jungla els crida i ells tornen. Viuen vides molt simples, com van fer els nostres avantpassats. No tenen tecnologia, ni màquines, i cap contacte amb les naus ramat. Oficialment, allò que fan va contra la llei, però tots entenem com de difícil que és resistir-se a la crida de la Mare Jungla, així que no són castigats.

Fandomar els va mostrar a Hoole i als Arranda les seves habitacions en la nau ramat. Els ithorians eren éssers generosos que donaven allotjament gratuït als visitants que necessitaven passar la nit.

Zak i Tash van entrar a la seva habitació. Era petita i acollidora, amb dos catres, dues cadires, i una taula. Gairebé cada superfície de la sala estava coberta de plantes. Plantes que creixien en gavetes. Plantes que creixien en cubells. Plantes que brollaven de contenidors prop de les finestres.

Al costat de cada planta hi havia una pantalla lligada a una petita computadora. Quan tocaves la pantalla, aquesta descrivia la planta, i una veu computeritzada donava informació sobre Ithor.

Tash va estudiar una pantalla, però Zak va ignorar la computadora i es va inclinar per examinar una planta d'aspecte curiós sobre la taula. Tenia fulles amples que eren verdes en les vores però d'uns brillants taronges i grocs al centre, com si estiguessin preses amb foc.

Quan Zak va estendre una mà per tocar una de les fulles, la planta de sobte es va moure cap endavant i li va punxar a la mà.

—Ai! —va cridar Zak—. Aquesta cosa acaba de punxar-me! —es va ficar el dit en la boca.

—Si us plau, no molesti a la planta alleth —va explicar la veu computeritzada—. Si bé els seus brots no representen cap perill real, una alleth plenament desenvolupada pot menjar petits rosegadors.

—Ara m'ho dius —es va queixar Zak—. No sabia que les plantes venien amb instruccions —va mirar a la seva germana—. Ei, què passa amb el globus veloç?

Tash havia portat el globus vermell amb ella quan van sortir de la nau i se l’havia estat passant entre les seves mans des de llavors. Encara se sentia una mica sola, i sostenir el globus li recordava temps millors.

—No ho sé —va dir—. Vols jugar?

Zak es rigué.

—Amb tu? Ets dolentíssima!

Tash es dreçà. No estava realment molesta amb Zak, però tenia un estat d'ànim tan dolent com per fer-li empassar les seves paraules.

—En aquest cas, no hauries de tenir res de què preocupar-te, Zak. Tret que tinguis por que et guanyi.

Zak es rigué de nou.

—Accepto. Però hi ha aquí algun lloc on jugar?

Tash va negar amb el cap.

—Aquí no. Allà a baix.

Va assenyalar per la finestra, cap a la vora de la cúpula transparent, i a baix a la superfície del planeta.

La generositat dels ithorians va continuar sorprenent-los. Els caps de martell no només havien subministrat habitacions per dormir a Hoole, Zak i Tash, sinó que també els havien donat accés a petites naus anomenades skimmers per viatjar per la gegantesca Badia Tafanda.

Zak i Tash estaven al costat d'una de les petites naus voladores, però abans de muntar-se, Zak es va detenir.

—No estic segur que això sigui una bona idea —va dir—. Fandomar ha dit que la superfície del planeta està prohibida.

—No siguis un wampa inquiet! —va respondre la Tash, llançant el globus veloç d'una mà a l'altra.

Zak va negar amb el cap.

—Des de quan la meva germana trenca les regles?

Tash s’ho va pensar un moment.

—Bé, no estic trencant les regles exactament. Fandomar ha dit que la llei realment no és imposada. A més, els ithorians només volen assegurar-se que ningú perjudica el seu planeta. Anirem amb compte.

—No sé... —va dir Zak.

—Anem, Zak —va suplicar—. És el moment perfecte. L'oncle Hoole està fora reproveint la Mortalla. No tornarà en un parell d'hores.

Zak va negar amb el cap.

—Entesos, però no perquè vulgui veure els arbres. Només vull saber el que succeeix quan tu ets la que ens fica en problemes.

Van pujar en l’skimmer i van desenganxar.

Durant un temps, van navegar al voltant de les cúpules de Badia Tafanda. Semblava com qualsevol altra ciutat normal... excepte que surava i estava gairebé coberta de plantes que creixien en i al voltant dels edificis.

Arribant a la vora de la cúpula, Zak i Tash van volar a través d'una àmplia obertura cap a l'aire lliure. Altres naus van sortir abans i després que ells, i la majoria d'aquestes naus volaven directament cap a una altra cúpula. Tan aviat com les altres naus els van passar, Tash es va desviar a un costat i es va dirigir cap a la vora de la ciutat flotant. En arribar a la vora de la plataforma, va empènyer amb força la palanca de control de l’skimmer, enviant la nau en picat cap a la superfície del planeta. En un moment, havien caigut per sota del nivell de la ciutat. Mentre descendien ràpidament cap al terra, els alts arbres semblaven estendre's per saludar-los.

Tash va situar l’skimmer al peu d'un petit pujol. Una gentil empenteta als motors va col·locar l’skimmer sota una gran roca que sobresortia. Amagat en les ombres, l’skimmer no seria descobert per algú que volés per damunt. El lloc també estava prou allunyat dels arbres com per evitar danyar-los amb els tubs d’escapament de l’skimmer, la qual cosa va acontentar-la. Encara que se suposava que no havia d'estar en la jungla, estava decidida a seguir els costums ithorians tant com fos possible.

Obrint l’escotilla, va saltar de l’skimmer amb el seu germà just per darrere d'ella. Va respirar profundament.

—Olores això? L'aire aquí és tan fresc i net...

Es va interrompre. Les respiracions profundes que estava prenent havien centrat la seva ment just com les poques vegades que havia usat la Força. Tash de sobte va sentir alguna cosa tirar d'ella. No de la seva roba o les mans... del seu cor. Era com si hi hagués una corda lligada al seu pit que l'atreia cap a la jungla.

—Estàs bé? —va preguntar Zak.

—Sí —va respondre ella—. Anem a jugar.

El globus veloç era un esport d'equip, però Zak i Tash farien el possible. Van trobar un prat obert cobert de curta herba verda i Tash va activar un interruptor en el globus. Brunzí cobrant vida, tremolant a les seves mans. Va activar un altre interruptor i el globus va sortir disparat de les seves mans, rebotant fins a detenir-se a pocs metres de distància.

—Anem! —va cridar Zak, i es va llançar a per la pilota. Ell era ràpid, però la pilota era més ràpida. Just abans que pogués agafar-lo, el globus veloç va saltar fora del seu camí, impulsat pel seu motor intern.

—Bon intent —va cridar Tash, saltant més enllà del seu germà—. És meu!

Però el globus veloç també la va esquivar a ella.

Rient, Tash i Zak van córrer pel prat a l’encalç del globus. Atrapar-ho era gairebé impossible... necessitaven companys d'equip per envoltar el globus i subjectar-lo. Pot ser que mai haguessin tocat el globus de nou si no hagués rebotat contra un arbre alt, detenint-se entre les seves gruixudes arrels.

Tash va començar a avançar.

—Espera —va dir el seu germà, trotant darrere d'ella—. I si és perillós?

Tash va mirar al seu voltant. Res es movia excepte algunes enfiladisses en l'arbre, agitades pel vent.

—I si és perillós què?

Zak va aixecar el seu dit apuntant.

—L'arbre. Recordes la planta alleth que em va punxar? I si els seus pares viuen aquí?

—No et molestarien —va dir Tash, somrient—, tret que et consideris un petit rosegador —va mirar al seu voltant—. Està tot molt tranquil, estic segura que no hi ha res perillós aquí.

La sentència amb prou feines havia sortit de la seva boca quan un grup d’enfiladisses es van embolicar al voltant d’en Zak i van tirar d'ell molt enlaire.

Següent