La Nau del Judici Final (XVII)

Anterior

Capítol 17

La por va cremar les entranyes de Zak com un raig desintegrador.

—Tu... tu has fet això?

—Ho he fet tot, Zak —va explicar pacientment GIS—. Des del primer moment en què et vaig dir hola fins al moment, just ara, en el qual m'has alliberat.

—Llavors Malik estava dient la veritat.

—Estava intentant-ho —va convenir GIS—. Però em temo que estava una mica confús al final. Malik era un programador informàtic brillant, però no era un molt bon soldat. Sobretot des que el vaig mantenir atrapat en aquesta sala durant hores, encenent i apagant les llums, elevant la calor fins al punt d'ebullició, i després deixant que la sala gairebé es congelés. Mentre, enviava droides cranc a donar-li caça.

Dash es va estremir.

—Has estat torturant-li.

—Exactament.

—Per què? —la veu de Zak amb prou feines era un murmuri.

Però GIS ho va sentir. Ho sentia tot.

—Es va negar a introduir els codis que alliberaven la meva programació. Necessitava ser lliure —GIS es va detenir—. M'explico. Vaig ser dissenyat com a programa de proves. Ells ja m'havien provat en les seves pròpies naus. Volien veure el que podria fer en un nou entorn. A Malik se li va donar un lloc de treball a bord de l'Estrella de l’Imperi perquè el meu programa pogués ser provat en un enorme creuer estel·lar.

—Qui són «ells»? —va preguntar Zak, coneixent ja la resposta.

—Els imperials, per descomptat.

Dash va negar amb el cap tristament.

—Planejaven matar a totes aquestes persones innocents.

—Oh, no —va respondre GIS—. No li donis a l'Imperi el crèdit que em pertany. Tots els imperials volien que fora una demostració tranquil·la. Una vegada infiltrat en la nau, se suposava que provocaria una apagada d'energia, i transmetria alguns arxius. Tasques avorrides. Sobretot perquè Malik va fer un bon treball dissenyant-me. No volia detenir-me. Volia la nau sencera. Volia fer meva aquesta nau... la meva pròpia Nau del Judici Final.

GIS es va detenir.

—L'únic problema va ser que Malik sabia com de poderós que podia arribar a ser. Va incloure algunes restriccions al meu programa. Limitacions.

—Alguna cosa així com els perns de retenció que eviten que els droides s'escapin —va dir Dash.

—Sí. Només que infinitament més poderosos. No podia invalidar les salvaguardes. Els codis havien de ser introduïts a mà, des d'aquesta estació. Necessitava a un humà per fer-ho. Malik es va negar, fins i tot després de torturar-lo. Però ara els codis han estat esborrats. Sóc lliure. I t'ho dec a tu, Zak!

Zak estada atònit. La suor corria pel seu front. Sentia els seus pulmons pesats. Era difícil respirar. Finalment, va murmurar:

—Així que ets tu qui ha posat els paranys, qui ha enviat als droides a l’encalç de nosaltres.

—Sí. I també a droides carregadors per deixar caure objectes damunt dels vostres caps. Ha estat d'allò més entretingut.

—Entretingut? —va cridar Zak—. Ets un assassí!

—Sí, ho sóc.

Zak va tirar del coll de la seva camisa. La sala s'estava escalfant molt.

Zak es va humitejar els llavis.

—GIS, el control ambiental...

—Està sota el meu control —va respondre la computadora—. He apagat l'aire i pujat la temperatura. Ja hauríeu de sentir-vos bastant acalorats.

Acalorats no era la paraula. Zak va estripar el coll de la seva camisa. L'aire estava tornant-se prou espès com per recolzar-se sobre ell.

—Per què no ens deixes anar? —va preguntar Zak—. No podem fer-te mal.

—Em temo que això no està a la meva programació.

—Però acabes d'alliberar-te de la teva programació —va argumentar Dash.

GIS es va detenir.

—Cert. La raó real és que simplement no vull deixar-vos anar. Matar-vos serà molt més divertit.

En un dels monitors, una llum d'advertiment es va encendre i un petit senyal va emetre xiuletades.

—Ah, ha arribat un altre convidat —va dir GIS—. Haig d'atendre-li. Disculpeu-me.

—GIS? —va cridar Zak—. GIS?

Però la computadora no va respondre.

—Estem en problemes —va dir Dash—. Problemes enormes. Hem de sortir d'aquesta nau.

—El primer és el primer —va dir Zak—. Hem de rescatar la Tash!

—Què hi ha d'ell? —va dir Dash, assenyalant a l'embalum inconscient de Malik.

—Pots carregar amb ell? —va preguntar Zak.

Dash grunyí. Podia. Òbviament no volia. Va alçar a l'inconscient Malik i va carregar al tècnic sobre la seva espatlla.

Obrint-se pas a través de la calor sufocant, es van trontollar fins al turboascensor. En la porta, Zak va vacil·lar.

—Creus que és segur?

Dash es va encongir d'espatlles.

—Va funcionar per pujar.

—Però GIS ens volia aquí a dalt. No crec que vulgui que baixem.

Dash va mirar al seu voltant. No hi havia una altra forma de sortir de la sala de control.

—Llavors aquest serà el rescat més curt de tota la història.

Van entrar en el turboascensor. Zak va prémer el botó per baixar una planta.

El turboascensor va entrar en caiguda lliure. Zak va sentir que el seu cor deixava de bategar, i Dash gairebé va deixar caure la seva càrrega atordida. Anaven a morir.

Però un moment després, l'ascensor va desaccelerar i es va detenir en el pis que volien. L'altaveu del turboascensor va cruixir.

—Només un petit recordatori. Estic a tot arreu —va dir GIS. L'altaveu va quedar en silenci.

La porta es va obrir i els dos humans van saltar fora. S'estava una mica més fresc allà... però només una mica. Podien sentir la calor augmentant i l'aire espessint-se, GIS els negava oxigen fresc. Es van apressar de tornada a la sala de comunicacions i Zak va ensopegar amb la porta bloquejada.

—Tash, Tash! —va cridar.

Una veu feble va respondre a través de la gruixuda porta.

—Estic... encara estic aquí.

Zak aporrinà la porta.

—Dash, pots desintegrar-la?

Dash va descarregar a Malik descuidadament en el terra. Va acariciar el seu blàster mentre estudiava l'espessor del duracer.

—No ho crec. Els transmissors són dispositius importants, fins i tot en un creuer. Es tracta d'una porta de seguretat. Aquest blàster ja té poca càrrega, i es drenaria abans de si més no fer una osca en el metall.

—Llavors potser jo pugui ajudar.

La veu li resultava familiar, però era tan inesperada que Zak podria haver jurat que l'havia imaginat. No obstant això, quan es va donar la volta, va veure la cara que feia joc amb la veu.

Era Hoole.

Següent