Espora (VIII)

Anterior

Capítol 8

Com Jerec havia constatat, la tomba estava buida. Tash va poder veure que el pedestal una vegada havia sostingut alguna cosa, però aquest alguna cosa havia estat retirat.

Hoole ho va considerar.

—Òbviament, qualsevol que hagi assassinat al miner ha vingut aquí i ha robat el contingut d'aquesta sala. Sap vostè el que hi havia aquí?

Jerec es va burlar.

—Això no és assumpte teu.

En aquest moment els altres ja havien entrat a l'habitació. Fandomar es va obrir pas entre la resta. Mirant fixament el pedestal buit amb horror en els ulls, va deixar escapar un crit amb les seves boques bessones que gairebé va destrossar els timpans de la Tash pel comunicador.

—Nnnnnnoooooooooo!

Llavors Fandomar es va desmaiar.

Va prendre uns minuts reanimar-la. Quan va tornar en si, Tash va veure que els seus ulls estaven plens de por. Es movien frenèticament d'una persona a una altra. Quan els ulls de Fandomar es van centrar en ella, Tash va saber que Fandomar estava buscant alguna cosa. No alguna cosa en el rostre de la Tash, sinó alguna cosa dins d'ella. Però Tash no sabia el què.

—Què et passa a tu? —va exigir Jerec amb desdeny.

Fandomar va estudiar a Jerec amb cura. Anteriorment, havia evitat tímidament mirar-lo. Ara el mirava a la cara. Una vegada més, Tash va tenir l'estranya sensació de què Fandomar estava tractant de veure alguna cosa que estava per sota de la pell de Jerec.

Finalment, Fandomar va respondre en un murmuri.

—Ho sento. No sé què m'ha passat. Em disculpo.

Jerec va ignorar a Fandomar i es va tornar cap a Hodge. Planà amenaçador sobre el Cap miner mentre grunyia:

—I tu. M'he retardat en arribar a aquest lloc pel teu consell. Si m'assabento que estàs involucrat en això, faré que et vaporitzin.

Hodge només es va encongir d'espatlles.

Mentre Jerec s’enrabiava i els altres tractaven de consolar a Fandomar, Hoole va estudiar el pedestal. Igual que l'estàtua, el pedestal estava decorat amb dissenys tallats. Aquests havien estat precipitadament raspats, però novament, igual que en l'estàtua, encara quedaven alguns símbols.

—Veus alguna cosa, oncle Hoole? —va preguntar Tash.

Hoole va estudiar els símbols restants per un llarg moment.

—No estic segur. Algú ha invertit molt temps a eliminar les pistes referents a la naturalesa d'aquesta tomba. Però sospito que mai va haver-hi cap tresor aquí. No hi ha indicis que hi hagués cap contenidor o dispositiu aquí. Si no hi havia res de valor, per què ocultaria algú aquesta habitació? No obstant això, algú, òbviament, pensa que és prou important com per matar. Per una vegada —va admetre el shi’ido—, sembla que tinc més preguntes que respostes.

—Parlant de preguntes —va afegir Zak—, jo en tinc una. Algú més s'ha adonat daixò de la porta?

Tots es van girar. Zak va assenyalar a la pesada porta de duracer que havia segellat la tomba. Zak ho va explicar:

—Mireu. La porta s'obre cap a fora, cap al túnel. Però les portes giratòries no s'obren normalment cap a dins, sobretot quan estan tancades?

—Cert! —va convenir Tash—. Com en una casa, la porta s'obre cap a dins perquè les persones de l'interior puguin bloquejar-la i mantenir als estranys fora.

Zak va assentir furiosament.

—Però aquesta porta s'obre cap al túnel. El que significa que no va ser dissenyada per mantenir a la gent fora...

—Va ser dissenyada per mantenir alguna cosa dins —va dir Tash. El seu rostre es va posar pàl·lid.

Hoole va arrufar les celles.

—I el que sigui, ara és lliure.

Tash va sentir com una ombra freda passava sobre ella i es va adonar que Jerec estava dempeus darrere d'ella. Es va estremir, preguntant-se si ell podia sentir el seu petit poder de la Força de la mateixa forma que ella podia sentir el seu Costat Fosc.

—La vostra recerca detectivesca m'avorreix —es mofà l'imperial—. I és innecessària. Suggereixo que acabeu amb això. O sinó ho acabaré per vosaltres.

El soldat d'assalt va grapejar el seu blàster, sense deixar cap dubte en la ment de la Tash respecte a com Jerec acabaria les coses.

Jerec els va portar de nou a la instal·lació minera a un ritme ràpid. Una vegada més, el soldat d'assalt tancava la marxa... però aquesta vegada Tash estava segura que esperava ansiosament l'ordre d’en Jerec per disparar-los a tots per l'esquena.

Van passar davant el cos del miner, encara en el seu lloc mantingut per les seves botes grises. Hodge i l'altre miner volien agafar el cos, però Jerec es va negar a permetre'ls detenir-se.

Tash mirava al capdavant, fixant els seus ulls en la colònia minera en la distància. Era l'únic lloc segur on mirar. No s'atrevia a aixecar la vista, on la tempesta d'asteroides continuava girant eixelebradament en la foscor de l'espai. Mirar cap als costats, era observar les roques sense vida de l'asteroide. I per darrere d'ella marxava el soldat d'assalt d’en Jerec.

Es va trobar desitjant estar de tornada a Ithor. La selva era tan bella, tan plena de vida. Recordant la seva breu experiència amb els arbres bafforr, va sentir propagar-se una càlida llum en el seu interior, just fins als seus dits. De sobte es va sentir ofegada dins del voluminós vestit espacial. Se sentia atrapada. Volia sortir d'aquest lloc. Tot aniria bé si podia marxar-se de l'asteroide.

Però fins llavors, el més semblat a un lloc segur era la colònia minera. Llavors podrien tornar amb la nau a Ithor. Si és que Jerec no els matava, o descobria qui eren.

Finalment van arribar a la resclosa que conduïa al post avançat dels miners. L'altre soldat d'assalt d’en Jerec estava esperant. Per  quan Tash va passar per la resclosa, Jerec, Hoole i Zak ja estaven dins de l'hangar. Encara que tots encara portaven els seus cascos espacials, Zak s'havia llevat les botes grises.

—Sempre m'he preguntat com seria volar! —va bromejar. Va aixecar els peus del terra i va surar cap al sostre—. És brutal!

—Estic repressuritzant la resclosa d'aire —va dir Hodge, una vegada que tothom va estar a l'interior. Va empènyer una gran palanca. Va haver-hi un suau clic, una ràfega d'aire...

... i una enorme explosió.

Següent