9 No és culpa meva
Malgrat tot el seu
entrenament en l'Acadèmia, Solo no era precisament un home que cregués a estar
preparat. El Falcó Mil·lenari és un
exemple clar d'això, ja que el seu recalcitrant sistema d’hipermotor és
recolzat per un hipermotor encara més testarrut.
Aproximadament un mes
després que Solo adquirís el Falcó,
reemplaçà l’hipermotor de suport existent per un model inferior, per derivar
més potència als motors subllum i hiperespacials principals. L’hipermotor de suport,
un vell model de Sistemes de la República Sienar, ni tan sols estava connectat
al banc de cèl·lules d'energia, la qual cosa significava que activar-lo
requeria un complex desviament de potència. A més, l’hipermotor de suport ni
tan sols estava enllaçat amb l'ordinador de navegació de la nau, la qual cosa
significava que totes les coordenades havien de calcular-se per separat, i
introduir-se manualment en les guies de direcció del suport.
Després de l'agosarada
maniobra de Solo amb el Destructor Estel·lar Venjador, l'activació inversa dels seus compensadors d'acceleració
va fer trencar la carcassa del motivador de l’hipermotor principal, i va causar
un sever dany en els sistemes de l’hipermotor de suport. Encara que el dany no
era crític, el dolorosament lent hipermotor de suport del Falcó només podia operar durant algunes hores.
Solo es va arriscar a
usar-ho, amb petits salts hiperespacials des d’Anoat a Bespin, però gran part
del viatge va ser realitzat a velocitat subllum. Amb un pilotatge tan lent i en
línia recta, que l'Esclau I no va
tenir cap problema a rastrejar la nau fins a Bespin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada