Espora (XV)

Anterior

Capítol 15

La Tash es va trontollar cap enrere. Els circells es van fondre en el cos d’en Zak, deixant només línies negres visibles sota la pell al voltant del seu coll. Tash va emmalaltir.

Hoole i Zak no la van seguir quan va donar uns passos cap enrere. En canvi, van sostenir les seves mans alçades innocentment i van dir al mateix temps:

—Tash, si us plau, no corris.

Perill!

L'advertiment premia al seu voltant. Tash podia sentir el seu cor colpejar contra les costelles, i escoltar la sang martellejant en les seves oïdes. Sabia que havia de córrer. Però aquest era Hoole. Aquest era Zak. Com anava a córrer?

Va tractar que la seva veu no tremolés quan va preguntar:

—Qui ets tu?

—Sóc Espora —van dir Zak i Hoole junts. El so de les seves veus tenia el mateix efecte estereofònic que la veu ithoriana—. No vull fer-te mal. Simplement necessito... vull dir, vull conèixer-te millor. Per ser part de tu. Perquè tu siguis part de mi.

La frase va gelar el cor de la Tash. Les paraules d'Espora li recordaven la sensació que havia rebut abans dels arbres bafforr, solament que volta del revés. En lloc de sentir la presencia calmant dels savis arbres tractant de connectar amb ella, sentia una presència fosca i malvada que volia controlar-la.

Va observar detingudament la teranyina de línies fosques ocultes sota la pell d’en Zak i va ofegar un sanglot.

—Primer —se les hi va arreglar per dir—, deixa anar al meu germà. Deixa anar a l'oncle Hoole.

—Ho faré, ho prometo —va respondre Espora a través de Hoole i Zak—. Però ara els necessito. Ells m'ajudaran. T'ho prometo, no us faré cap dany.

—Ja estàs fent mal —va dir.

—Només perquè estava desesperat —va dir Espora—. He estat atrapat durant quatre-cents anys. Necessitava ser lliure. Una vegada que m'asseguri que seré lliure, llavors deixaré anar a qualsevol persona que no vulgui ser part de mi.

Hoole i Zak van donar uns passos acostant-se. Quan parlaven, les seves veus semblaven canviar, relaxant-se i adquirint el seu deix natural. Però encara parlaven conjuntament.

—Tash, no és dolent. No t'agradaria unir-te a nosaltres?

Tash va donar un altre pas insegur cap enrere i el seu peu va relliscar en l'arrel de l'arbre bafforr. Instintivament, es va agafar al tronc de l'arbre per mantenir l'equilibri.

Corre!

El missatge tronà en la seva ment, massa poderós com per ignorar-ho. Els seus peus es van moure abans que el seu cervell pogués si més no formar el pensament.

Amb prou feines va entreveure les cordes negres colpejar inofensivament l'arbre per darrere d'ella.

Tash va córrer per la seva vida. Branques la bufetejaven en la cara, retirant llàgrimes dels seus ulls. Però no plorava pel dolor. Plorava per por.

Com podien Zak i l'oncle Hoole haver estat capturats? Com podia escapar d'Espora sola?

Sola. Estava cansada d'estar sola. Fins i tot quan estava amb el seu oncle i el seu germà, se sentia diferent d'ells. Va pensar que la Força havia de fer-la sentir connectada a tot, però en aquest moment se sentia com l’ésser més solitari i espantat de la galàxia. Va seguir movent-se, però les seves cames van començar a sentir-se pesades. Els seus pulmons van començar a fer-li mal.

Per què molestar-se a córrer?, es va dir a si mateixa. Què aconseguiràs amb això? Estàs fugint dels únics amics que tens.

Tash es va detenir per recuperar l'alè en un clar. Després d'un moment, va veure que els arbustos al seu voltant estaven vius amb moviment. Va veure a un ithorià apartant branques, un del personal mèdic, explorant la selva. Va donar uns passos endavant, va mirar al seu voltant, i després va avançar de nou. Podia sentir a les altres víctimes d'Espora al voltant, fent el mateix.

Estava atrapada enmig d'un cercle. No hi havia cap lloc on córrer. Aviat la trobarien. Ella va aixecar la vista. Hi havia arbres bafforr al seu voltant, però les branques més baixes estaven massa altes com per arribar-hi. I l'escorça del tronc era massa relliscosa com per tractar de grimpar d'una banda.

Va baixar la mirada... i va veure alguna cosa familiar. El seu vestit espacial.

Estava de tornada on va començar. No és que suposés una diferència. No hi havia armes en el seu vestit espacial. Només el tanc d'aire, el casc, i...

... i les gravibotes.

Tash va tornar a mirar l'arbre bafforr més proper. No hi havia manera de grimpar per ell. Però, i si pogués caminar pel costat de l'arbre en el seu lloc?

El cruixit dels arbustos s'estava acostant molt.

Podria funcionar, però necessitava temps per col·locar-se les gravibotes en els peus.

Tash va mirar al voltant amb desesperació, fins que els seus ulls van captar un centelleig de vermell.

El globus veloç.

L’havia estat sostenint quan la nau es va estavellar. Recollint-lo, va accionar l'interruptor d'activació i va agrair a la Força que el globus veloç brunzís preparat.

Podia sentir a algú acostant-se des de la seva esquerra. Era el metge ithorià que havia vist abans.

Tash va accionar un altre interruptor i el globus veloç va saltar de les seves mans, rebotant en el terra del bosc.

—En marxa! —va dir ella amb veu aspra, donant una trepitjada en la direcció del globus. La pilota informatitzada va rebotar allunyant-se entre la mala herba.

El que havia estat aproximant-se des de l'esquerra de la Tash es va detenir de sobte, escoltant mentre el globus veloç rebotava entre els arbustos abans que aquest, també, es detingués.

L’ithorià va començar a avançar, però quan es va acostar a la ubicació del globus veloç, la pilota va sortir disparada, fent més soroll en la mala herba.

L’ithorià el va seguir.

Mentre això havia estat succeint, Tash no havia perdut un moment. Tan ràpid com va poder, es va posar les gravibotes. Tan aviat com les sivelles van estar subjectes, va córrer cap a l'arbre més proper... i gairebé va caure de morros.

Havia oblidat com de pesades que eren les botes.

Alçant-se, va arrossegar els peus fins arribar al tronc. Va aixecar un peu i el va plantar contra la suau escorça negra. Després, amb l'esperança silenciosa que la Força estigués amb ella, va activar les gravibotes.

El mini-raig tractor es va encendre, i va sentir el seu peu afermar-se. Funcionava! Ràpidament, va saltar i va col·locar l'altre peu en el tronc.

Llavors, pas a pas, Tash va caminar pel costat de l'arbre bafforr.

No va ser fàcil. A pesar que els seus peus estaven enganxats al tronc, la gravetat seguia tirant del seu cos cap al terra. Havia d'usar tots els músculs de les seves cames per mantenir-se i no doblegar-se cap enrere com una branca massa carregada de fruita blum.

Tash amb prou feines havia aconseguit el nivell més baix de les branques quan va sentir diversos conjunts de passos sortir d'entre la mala herba sota ella, convergint en el lloc on havia estat dempeus. Es va quedar immòbil, tractant de no fer soroll.

Sota ella, Zak, Hoole i els ithorians s'havien reunit al voltant d’en Hodge. Un dels ithorians sostenia el globus veloç. Hodge el va agafar, llavors el va deixar caure al terra amb disgust. Cap d'ells va parlar. Tash sospitava que no necessitaven fer-ho. Tots pensaven amb una ment... la d'Espora.

Tash esperava que les branques al voltant seu l'amagarien d'una mirada, però les víctimes d'Espora ni tan sols van mirar cap amunt. L'arbre bafforr hauria estat impossible d'escalar.

Les cames de la Tash van començar a tremolar. Dins de les botes grises, els seus turmells li feien mal.

Un moment després, les víctimes d'Espora es van dispersar, buscant en el terreny qualsevol senyal de la seva propera presa.

Tash es va obligar a caminar uns pocs passos cap a la branca gruixuda més propera i es va arrossegar per ella. Tan aviat com va recuperar l'alè, va mirar al seu voltant, tractant d'esbrinar el seu proper moviment. Havia d'advertir a Badia Tafanda, o a qualsevol altra nau ramat que pogués trobar.

No obstant això, el primer era el primer. Havia de posar-se fora de perill lluny d'Espora. Però com?

La resposta va venir a Tash tan ràpid i fàcil que gairebé va esclafir a riallades. No sabia si ho havia descobert per si mateixa, o si es tractava de la Força, o si era un altre missatge dels arbres bafforr. Les tres coses semblaven barrejar-se. Fos el que fos, la solució li va venir a la ment com una senzilla paraula.

Connexions.

Així com els bafforr semblaven estar connectats com una sola ment, les seves branques havien crescut juntes, de vegades tocant-se, de vegades entrellaçant-se de manera que per a dalt, un arbre amb prou feines podia distingir-se del següent.

Tash es va arrossegar al llarg de la branca en què estava asseguda fins que va arribar a una branca de l'arbre més proper. Amb cura, va canviar d'arbres, i va seguir el seu camí. De vegades havia de baixar per aconseguir una bona branca; de vegades havia de grimpar. No era fàcil. En qüestió de minuts les seves mans, braços i cames estaven esgarrapats, però a poc a poc, va cobrir distància.

Onsevulla que pensés Espora que estava ella, estaria equivocat. Tash es va permetre un somriure momentani.

Llavors el somriure es va esvair. La branca en la qual acabava de pujar-hi de sobte es va embolicar al voltant del seu cos i va tirar d'ella cap al terra. Més branques van atrapar els seus braços i cames.

S'havia ficat en les enfiladisses d'un arbre vesuvague.

Següent