Per la Mà de l’Emperador (XI)

Anterior

CAPÍTOL XI

L'esquinçadora imatge concorria una vegada i una altra a la seva ment. Els dos contendents no es donaven treva, i els sabres de llum desprenien encegadores guspires cada vegada que s'entrecreuaven entre ells. Un conegut i malèvol riure dominava l'ambient.

—Dóna regna solta a la teva ira, jove Skywalker —li aconsellava l’emperador amb un to de veu que sonava alhora hipnotitzant i burlesc—. Deixa que l'odi flueixi pel teu interior.

Lord Vader i el jove Skywalker no desistien en el seu intent d'abatre's l'un a l'altre, enfront de l’expectant mirada del seu divertit Mestre.

El seu servent del passat, i aquell que hauria de servir-li en el futur... —reflexionava Mara Jade, aclaparada per la impotència de no poder intervenir en l'escena que discorria enfront dels seus angoixats ulls.

La sentència va emergir dels esquerdats llavis de Palpatine.

—Ara, compleix el teu destí i pren el lloc del teu pare al meu costat!

Deixant d'atacar-se l'un a l'altre, tots dos contendents van voltejar per observar a la sinistra figura que semblava ser un espectador de luxe en la lluita per les seves vides.

A Mara se li va contreure encara més el cor.

—O almenys això semblava...

Abandonant la seva picabaralla, Vader i Skywalker van esgrimir els seus sabres de llum en direcció cap a l'ombrívol personatge. Palpatine va trencar a cridar un reguitzell de xiscles desaforats.

—No! Detinguin-se! Els ho ordeno a tots dos! Alto!

Tots dos homes van semblar avançar espatlla amb espatlla, sense deixar de dirigir el tall dels seus sabres de llum al que ara semblava un ancià desvalgut, i que no obstant això, era l'home més poderós de l'univers.

Palpatine va aixecar una mà, com volent conjurar la inevitable amenaça que planava sobre ell.

—Mort a tots dos! Mort i perill!

Les incandescents fulles es van abatre sobre l'envellida figura.

El ressò de la seva veu, i una imatge que s'esvaïa ràpidament era tot el que Mara aconseguia apreciar.

—Mort i perill...

Els llavis de l’emperador van mussitar una frase final.

—I perill...

Mara va obrir els ulls, espantada per la visió, la qual probablement no havia estat més que la part final d'un inquietant somni.

I perill! Què...? Què és...? On estic?

El pudent i fosc ambient de l’atrotinat transport la va retornar a la realitat. Va fixar els seus ulls en la gran quantitat d'empobrits passatgers que compartien l'abarrotat passadís de l'oxidada nau en la qual estaven viatjant, i que igual que ella, dormitaven sobre el terra o recolzats contra les parets.

Ah, sí; estic a vora del Gemec del Borratxo, camí de Phorliss, des de Darsie.

Es va incorporar a mig fer, per poder apreciar amb major detall la situació.

Estic en sub-tercera classe, abans d'avui, no sabia que existís aquesta categoria. Quan baix hem caigut els que antany solíem ser tan poderosos, —va pensar.

Al seu costat, una parella de corpulents houks de tosques mans i peus, dormitaven abraçats un al costat de l'altre, coberts per una rasa manta fosca; més enllà, un humà encaputxat, un rodià i un mon calamari, feien el mateix, recolzats contra la paret.

Però què serà el que m'ha despertat?, —es va preguntar en silenci.

Un parell de figures es movien subreptíciament en el fons del passadís, i les ombres del qual ressaltaven contra la llum que es colava per la llinda d'un portal que romania obert. Els seus moviments eren decidits, i les seves mans eren àgils... molt àgils mentre revisaven el contingut de les butxaques dels dormits passatgers.

Vaja, vaja, sembla que tenim a un parell de carteristes treballant en el passadís—, va pensar la Mara—. Però què serà el que pensen trobar en aquesta gent...

Un dels lladres, un humà obès, amb un descurat bigoti, mig calb i que pel que sembla no s'havia afaitat durant diversos dies, aixecava despreocupadament les mantes que cobrien a la pobra gent que dormia profundament; l'altre, un humà eixut i malforjat, el cap del qual estava cobert per una boina de color gris, sostenia una bossa de grandària mitjana, en el qual aparentment anaven recol·lectant el miserable botí, mentre observava a tots costats, com volent avaluar en quina de les seves víctimes podrien obtenir millors rèdits. Tots dos anaven acostant-se en direcció a la Mara, amb un gest contrariat en els seus desagradables rostres.

Mara va acomodar millor el seu cap contra el morral que contenia les seves escasses pertinences.

Serà millor que m'encarregui d'ells en silenci... l'últim que voldria és despertar aquests tres bebès baragwins que estan en el fons.

Els dos truans continuaven aproximant-se cap a on estava ella, qui ara romania completament alerta malgrat estar amb els ulls entretancats. Va escoltar les seves veus despectives, mentre el més obès mussitava a cau d'orella del seu company.

Escolta, deixem aquests perdedors i anem a veure què és el que té la pèl-roja.

L'altre malandrí va assentir, i sense voler va fer un soroll sord mentre ensopegava amb alguna cosa entre els seus peus. El calb el reprengué mentre s'inclinava sobre la Mara.

—Calla! A veure si fas que es...

Va culminar la frase en veu baixa, mentre una expressió de sorpresa dominava el seu rostre, al mateix temps que una mà inesperada tenallava la solapa dreta de la seva jaqueta.

—... desperti.

Mara va aixecar la seva mà dreta, clavant el canó del seu blàster lleuger en el coll del lladregot, i igualment en veu baixa, va semblar ordenar-li.

—Tampoc volem despertar a la resta dels passatgers, no és veritat?

—Glub —el so de la saliva mentre era empassada pel desconcertat mafiós, va ser l'única cosa que es va escoltar.

—Entès?

Apuntant el blàster en direcció cap a l'altre bandit, aquest va aixecar ambdues mans precipitadament.

—S-sí... senyora.

Havent-se fet càrrec per complet del control de la situació, Mara va començar a donar-los les seves indicacions.

—Bé. Deixin aquí la bossa, que ja m'encarregaré que cada qui recuperi el que és seu —apuntant novament el blàster sobre el coll del bigotut, va continuar—. I vostès dos van a tornar al lloc en el qual estaven dormint, i no van a moure's d'allà, fins que la nau hagi aterrat. Entès?

La suor emperlava el front del primer lladre.

—Sí, senyora... per descomptat.

Mara li va donar una empenta, llançant-lo cap enrere.

—Ara fora!

Els dos homes es van apressar a escapar, fent el menor soroll possible, per l'il·luminat portal pel qual havien entrat. Mentre els observava recolzada sobre els colzes, Mara va començar a reflexionar.

Així que he passat de ser la Mà de l’Emperador, a una guàrdia de seguretat en una nau de refugiats —deixant escapar un apesarat sospir, va concloure—. Com he pogut caure tan baix...

L'aproximació a l'òrbita de Phorliss va transcórrer sense major novetat. Els sorpresos passatgers de la sub-tercera classe, no encertaven a explicar-se com les seves pertinences —les quals creien guardades en lloc segur entre les seves robes—, havien aparegut col·locades als seus peus mentre despertaven de la pesada nit. No els faltava res, i definitivament, només algú amb un gran domini de la Força hagués pogut distribuir les coses de cada qui sense equivocar-se gens ni mica.

Mara es va estirar, desemperesint-se, i amb un satisfactori sentiment com el qual experimentava després d'haver complert completament amb les missions encomanades pel seu antic Mestre. Es va disposar a fer la cua que començava a formar-se per descendir. Ningú es va fixar en ella mentre recollia les seves poques coses, ni li va dirigir una sola paraula.

Va descendir per la pronunciada escalinata que deixava sortir a éssers de les més impensables races que habitaven la galàxia, mentre una sufocant olor de suor i de brutícia amenaçava amb asfixiar-la. Va observar que un vaixell de càrrega lleuger aconseguia velocitat en l'horitzó i es perdia en l'infinit, i de sobte es va trobar enfront d'una parella de h’nemthe de pronunciats caps i llargues probòscides morrudes, embolicats en purpúries túniques com les quals haurien cobert als bisbes d'alguna oblidada religió. Fent-se a un costat, va prosseguir amb el seu camí, mentre examinava l'assolellat i congestionat panorama del port espacial de Phorliss. Al lluny va distingir a un dels malfactors als quals havia posat en fugida a l'interior de la nau, però aquest s’escapolí, probablement després d'haver-hi decidit que ja havia tingut suficient per aquesta vegada.

Així que això és Phorliss..., —va pensar, desqualificant amb un gest desaprovador el que se li oferia a la mirada—. Almenys no és un lloc com perquè vagin a estar buscant a una ex agent imperial fugitiva.

Una esgarrifança va recórrer la seva esquena.

Espero que la Directora Isard pensi el mateix; perquè, per descomptat, no penso abandonar aquesta roca fins que aconsegueixi reunir alguns bons crèdits. Això està clar.

Va caminar per allunyar-se del bigarrat port espacial, endinsant-se cada vegada més en la bulliciosa i bigarrada ciutat que començava a absorbir a la multitud d'immigrants nouvinguts. Alguns lliscants terrestres bastant atrotinats passaven pel seu costat, però el seu nombre distava molt de les grans concentracions de vehicles i de l'insuportable tràfic urbà dels mons del Centre Imperial.

I tret que els robi, hauré de posar-me a treballar.

Els carrers s'anaven fent cada vegada més bruts i d'aspecte més descurat, a mesura que s'introduïa en les empobrides barriades que envoltaven el port espacial. Després d'alguns minuts descoratjadors, en els quals no va sorgir a la vista cap oportunitat estimulant, un rètol caigut en el brut finestral d'una decrèpita cantina, va atreure la seva atenció.

Hum... Hi ha un rètol de «Es necessita cambrer» en aquesta cantina. Pot ser que els poderosos hàgim caigut... però també hem de menjar.

Va empènyer l'oxidada porta que ostentava en el mig un enfosquit ull de bou de grandària mitjana —perquè els qui es trobessin a l'interior poguessin apreciar amb anticipació als qui s'estaven aproximant, disseny similar al d'altres antres que havia pogut observar en diversos mons de la galàxia—, i va entrar en el saturat ambient del negoci, que els seus dispars parroquians, estava gairebé segura, rondarien al marge de la llei o es trobarien completament en la clandestinitat.

Però a diferència de l'aspecte descurat que lluïa en l'exterior, la part interna de la cantina lluïa ben il·luminada i impecable. Mara estava sorpresa.

Bé, aquest no és el «Clarendox» de Coruscant, però almenys, està bastant net —, va pensar—. Espero que em quedi el suficient poder de manipulació mental com per aconseguir que l'amo vulgui admetre'm.

Un sorrut houk d'aspecte avorrit atenia la barra. Acostant-se cap a ell, Mara va assenyalar amb el seu polze esquerre cap a les seves esquenes.

—Disculpi senyor, té un cartell en la finestra que diu que es necessita...

El houk la va interrompre de manera tallant.

—Estàs contractada —després d'un breu intercanvi de mirades, l'alienígena va continuar, al mateix temps que col·locava algunes copes sobre una safata—. Sóc Gorb Drig, l'amo del negoci. Porta aquestes begudes en aquests durosians de la cantonada.

Al seu torn, Mara va arrufar les celles, i va preguntar.

—Un moment... així, sense més?

Gorb va replicar en un to bastant urgent.

—Per descomptat, així sense més; la bona ajuda està escassejant per aquí —fent una pausa per respirar, va concloure—. Per ventura pensaves que seria com fer una entrevista per a l'equip imperial de shockball? Au vinga, dóna'm les teves bosses i posa't a pencar.

Li va estendre una mà per rebre les seves escasses pertinences i li va acostar una safata.

Sense esperar una segona invitació, Mara es va disposar a treballar. Les comandes abundaven, i la velocitat amb què Gorb preparava les begudes, revelaven que feia molt temps que portava dedicat a semblant negoci. L'alegre concurrència no va semblar donar-li importància a la presència de la nova cambrera, i les converses i els riures no deixaven d'augmentar. Ja ben entrada la nit, una esgotada Mara Jade es va asseure sobre una de les cadires que estaven enfront de la barra, i va recolzar el cap i els cansats braços sobre la seva superfície.

—Vaig creure que mai anaves a fer fora als clients que quedaven. Així és això sempre?

Gorb l'observava divertit.

—Quan tinc sort, Chikra, quan tinc sort —es va permetre esbossar un somriure satisfet—. Sense clients no hi ha diners, saps?

Aixecant el cap, Mara li va respondre.

—Suposo que aquesta és una forma de veure-ho.

Obrint la caixa forta que es trobava sota la barra, Gorb va començar a comptar els crèdits que havia guanyat al llarg de la jornada.

—És l'única forma de veure-ho si vols seguir en el negoci. Però tranquil·la, tens algunes hores per dormir i poder reposar-te —li va assegurar—. No has de tornar fins a les nou del matí, per començar a preparar-te per a la munió que arriba al migdia.

Mirant-la fixament, va prosseguir.

—Si és que encara vols el treball.

Recolzada sobre un colze, Mara li va retornar la mirada.

—Si és que encara em vols, clar que sí.

Col·locant algunes monedes de crèdits sobre la barra, Gorb va somriure.

—Per descomptat; ets la cambrera que més durament ha treballat en tots aquests mesos, Chikra —empenyent amb la mà els crèdits en la seva direcció, la va animar a prendre'ls—. Això és el que has guanyat avui; espero que la quantitat et satisfaci.

—Bé, rica no vaig a fer-me... i menys havent de pagar una habitació per dormir. Però potser sigui suficient ara com ara.

Guardant les monedes, va continuar.

—Em satisfà, gràcies.

Ajupint-se per llevar-se el davantal, Gorb li va contestar.

—De res. A propòsit, ja tens algun lloc on passar la nit?

Mara se li va quedar observant, com volent endevinar les implicacions de la pregunta. Va decidir que podia ser sincera amb el cordial alienígena.

—No, encara no.

Gorb es va ajupir per recollir les bosses que contenien les coses de la Mara.

—Doncs ara sí. Acompanya'm.

Voltejant el cap, la va animar.

—Hi ha dos apartaments sobre la cantina; un és meu. De moment, pots disposar de l'altre.

Amb la mà, va lliscar una cortina que vetllava l'accés a unes desgastades escales de pedra.

—Al principi, l'apartament anava a ser per al meu fill... quan planejàvem portar junts el negoci... —Va deixar escapar un sospir reprimit—. Però ell va morir en una de les estúpides guerres de conquesta houks.

Mara va semblar compadir-se del seu hostaler.

—Lamento escoltar això.

Van pujar les escales, i no van trigar en arribar a una habitació petita, però ben distribuïda i amb alguns vells mobles. Constituïda per un únic ambient, tenia algunes butaques al costat d'una tauleta amb un llum oval, una mini cuina amb armaris encastats en la paret, dues cadires i una petita taula de centre, i més enllà, un llit i un vetllador al seu costat. Sobre la paret en què es recolzava el llit, hi havia una finestra coberta per una cortina barata. Una petita porta deixava endevinar l'accés als serveis higiènics.

—Em temo que no és molt gran, i que no està molt bé moblada —Gorb encara sostenia a les seves mans les bosses de la Mara—. Si prefereixes anar-te’n a un altre costat, no m’ofendré.

Mara li va somriure.

—És perfecte, Drig. En veritat, gràcies.

El houk va somriure al seu torn.

—M'alegro que t'agradi.

Col·locant l'escàs equipatge de la Mara sobre una de les rebentades butaques, va reprendre la conversa.

—Per cent, «Chikra» és un terme afectuós que s'empra amb els nens houk... però no crec que vulguis que et cridi així tota la vida. Quin és el teu nom?

Havent retirat una mica l'empolsada cortina, Mara observava cap al carrer.

—Em dic Chiara —després de dubtar-ho un moment, va decidir que no seria prudent revelar la seva veritable identitat—. Chiara Lorn.

Gorb es va encaminar cap a la porta, i abans de tancar-la darrere d'ell, es va acomiadar.

—Bé, Chiara Lorn, doncs benvinguda siguis a casa meva —va fer un gest cerimonial i es va retirar—. Dorm en pau i harmonia.

—Igualment tu, Gorb Drig —li va contestar Mara.

Jade es va quedar tota sola i va començar a desempaquetar les seves coses.

Realment això és perfecte... Una cantina d'estar per casa, en una ciutat de tercer rang, en un planeta de quart; i ni tan sols ningú de fora podrà veure'm, si és que decideixo no sortir —extraient amb cura el sabre de llum de la seva bossa, va experimentar un sentiment de serena satisfacció—. No podria haver-me sortit millor ni encara que ho hagués planejat.

Va amagar acuradament la seva arma enmig del matalàs, i mentre es llevava la jaqueta, una inquietant idea va refredar el seu entusiasme.

Tret que tot això estigués planejat... per Isard —sacsejant el cap, va rebutjar semblants pensaments—. Definitivament, Drig no és un espia... ni ningú dels quals m'he topat el dia d'avui; a pesar que les meves habilitats en la Força s'apaguen ràpidament, hauria pogut detectar-ho immediatament.

A través de la finestra, va poder apreciar que una elevada torre, —que encara es trobava il·luminada malgrat les altes hores de la nit que corrien—, la qual dominava el nocturn panorama de Phorliss.

Treballen fins a tard al Centre de Govern... tindrà alguna cosa que veure amb mi? — Sacsejant una vegada més el cap, va decidir que s'estava tornant massa suspicaç—. No, el més probable, és que els administradors del sector, estiguin intentant fer-se amb una major quantitat de territori, ara que Palpatine està mort. Maleïts carronyers...

Un reflux d'ira va semblar consumir les seves entranyes. Calmant-se novament, va continuar amb el fil dels seus pensaments.

Encara que potser seria bo que em colés per aquí una d'aquestes nits, per examinar el tipus d'informació que conté el dossier que Isard els ha d'haver enviat sobre mi —Va sospirar per l'esgotament—. Però no serà aquesta nit; ja és molt tard i estic cansada.

Pràcticament es va esfondrar sobre el llit, i no va trigar a quedar-se dormida. Un somni reparador, tranquil, aquesta vegada sense visions, com el qual no havia experimentat des de feia moltes nits.

—Chiara Lorn... sóc Chiara Lorn.

L'endemà, la concurrència de parroquians a la cantina va ser superior a la del dia anterior. Pel que sembla, el tapcaf de Gorb Drig tenia un prestigi ben guanyat. Les ordres de begudes no deixaven d'arribar, i Mara semblava lliscar-hi per enmig de les abarrotades taules sense aparentment revelar el menor esforç ni cansament.

Gorb somreia satisfet, mentre els crèdits s'acumulaven en la seva caixa forta.

Just abans de tancar, es va produir un tumult en una de les taules que estaven prop del finestral; un parell de trandoshans amb sengles dagues curtes desenfundades, els feien front a dos geperuts alienígenes de pell color gris que ella mai havia vist, amb crani en forma de bolet, i tres ulls que emergien per sota del mateix, i amb una trompa curta enmig de les seves cares, els qui sostenien uns arcaics blàsters que dataven de l'època de les Guerres Clon. Gorb es va interposar enmig d'ells, i la discussió va arribar a saldar-se sense cap tret ni cap víctima fatal, però el batibull de taules i de cadires que va deixar, segurament que anava a requerir de molt treball per poder ser netejat.

Amb la intervenció del houk, qui els hi havia separat, i després fet fora al carrer, tot va tornar a la normalitat, sota l'atenta mirada de la Mara i alguns altres escassos clients que havien observat preocupats la desagradable escena. Una vegada reposat l'ordre, Mara va col·locar una mà sobre l'espatlla del suós amo de l'establiment.

—No hauries d'haver intervingut; podries haver sortit ferit.

—Els trandoshans no solen fer més que fatxendejar; tranquil·la, que ja tot està sota control. Aquí tots respecten a Gorb el houk.

Acomiadant a la resta de concurrents, es van disposar a netejar i a ordenar.

Una altra nit en la qual no podré infiltrar-me al Centre de Govern —va pensar Mara—. Potser demà tingui una millor oportunitat.

La nit següent la va trobar observant novament l'edifici del Centre de Govern des de la seva finestra. La concurrència de clients al tapcaf, també havia estat inusualment elevada.

El Centre de Govern està completament il·luminat, segurament per la crisi que es viu en tot l'Imperi Galàctic... seria complicat poder entrar allà furtivament.

El sospir de frustració que va deixar escapar, deixava ben a les clares la seva disconformitat amb la situació per la qual estava travessant.

Haig d'esbrinar què és el que saben allà pel que fa a la meva deserció; si és que Isard ha enviat a algú a perseguir-me, o si ha demanat la col·laboració de la policia local. No podré estar tranquil·la fins a esbrinar-ho.

Aquesta vegada, el somni no va ser tan fàcil de conciliar com la primera nit a casa d’en Drig. L'antiga Mà de l’Emperador se sentia poc menys que acorralada, sense poder atribuir aquest sentiment a un excés de precaució, o al fet d'encara volia sentir-se algú prou important com perquè seguissin preocupant-se per ella al Centre Imperial. Així i tot, el seu descans no va ser plaent.

Els atrafegats dies van anar transcorrent de manera afable, sense que cap esquadró de soldats d'assalt es fes present en la cantina per detenir-la, i sense que cap policia local apuntés els seus nassos pel bulliciós negoci.

La preocupació inicial va deixar pas a una cada vegada més confiada calma, i Mara ja estava començant a acostumar-se a la seva nova identitat com a cambrera del concorregut establiment.

Al final, va deixar de pensar a infiltrar-se en les instal·lacions del Centre de Govern, perquè va considerar que ja no era necessari.

Ja han transcorregut dues setmanes des que vaig arribar a aquest lloc. Ysanne Isard no és tan subtil ni tan pacient com per esperar tant temps, deixant que m'estableixi aquí sense més ni més; la qual cosa significa que ha hagut de perdre'm el rastre.

La nit la va embolicar el seu descans d'una manera plaent.

****

Aquella tarda portava la seva comanda a un simpàtic i pelut skunquian, un alienígena procedent de la Vora Exterior, qui tenia cobert tot el seu cos amb un abundant pelatge de color negre brillant, i amb una ratlla blanca que partia de les celles, i es perllongava fins a la part posterior del seu cap; el seu nas, la seva boca i les regions adjacents a les mateixes, semblaven assemblar-se a la formes corresponents d'un simi primitiu.

Era addicte al vi sullustà, i li agradava d'asseure's sol. Mara li portava la seva beguda habitual en una safata, juntament amb un cilindre giratori que contenia algunes espècies que li donaven millor sabor, al mateix temps que reflexionava.

Així que l'única cosa que haig de fer, és quedar-me aquí el temps necessari, i reunir els crèdits suficients per a...

Una insistent alarma de perill que només la Força podia despertar en el seu interior, li va fer percebre que hi havia algú amb sinistres intencions prop d'ella. Girant el cap, va observar a un humà mal encarat, de front ampli, i els escassos cabells del qual estaven lligats en forma d'una cua de cavall, qui sostenia un filós ganivet per sota de la seva taula.

Oh oh... problemes —va pensar mentre deixava l'ampolla de vi sobre la taula del skunquian.

—Moltes gràcies, Chiara; haig de dir-te... —El quadrumà començava a expressar-li el seu agraïment, quan Mara el va interrompre de manera tallant.

—Que no se t'oblidi el que anaves a dir-me Jorshmin..., —li va dir al skunquian—. De seguida torno.

Es va dirigir a la taula que l'humà compartia amb un altre humà pèl-roig de cabell curt i de port militar, així com amb un rodià. Aproximant-se per un costat, se li va quedar mirant.

—Sí? Què és el que vols?, —va ser l'exasperada pregunta del malfactor.

Mara va somriure gentilment, i li va contestar.

—Volia comentar-los que avui estem fent un dos per un... —Alçant la safata amb la mà esquerra sobre la seva cara per distreure’l, amb la dreta va aferrar el canell que sostenia el ganivet, al mateix temps que exclamava— ...si li treus un ganivet a algú, et treuen altres dos ganivets a tu!

El rodià i el pèl-roig es van aixecar precipitadament enfront de la vista del ganivet, i van retrocedir un parell de passos.

Deixant-se anar i fent un moviment circular, el malfactor va voler travessar amb el ganivet a la Mara, qui també va retrocedir, esquivant l'atac.

—Seràs manifassera!

Una vegada que el ganivet va haver passat, Mara va colpejar amb la vora de la seva mà esquerra sobre l'avantbraç que sostenia l'arma, i amb el puny dret va colpejar directament sobre el rostre del seu agressor, el qual va deixar anar un rugit de dolor.

—Arggghhh!

A continuació, el va agafar per les solapes, i sense permetre que s'escapés, li va cridar.

—Si vols baralla..., —aixecant el genoll, va introduir un peu enmig de l'abdomen del sorprès home, i es va deixar caure cap enrere, fent que aquest girés en l'aire per sobre d'ella, completant una tombarella fins caure sobre les seves esquenes sobre el fred duracret— ...fes-ho fora del bar.

Mara es va incorporar immediatament, i es va aproximar al criminal caigut. Mentre ho feia, va arrabassar el blàster que penjava de la cartutxera d'un desprevingut ciclop calb de grans fosses nasals, qui observava incrèdul l'inusual espectacle d'una dona derrocant a un individu bastant més pesat.

—Perquè si no, tindràs tants problemes..., —el va amenaçar mentre col·locava el canó del blàster sobre el seu nas— ...que no sabràs què fer amb tots ells. T'ha quedat clar?

Els desorbitats ulls de l'home, que encara romania tirat sobre les seves espatlles, revelaven tot el temor i el desconcert que sentia.

—S-sí... molt clar.

Mara es va incorporar sense deixar d'apuntar-li.

—Bé; em sembla que encara no havies pagat l'última ronda. Paga i fot el camp.

Un atabalat Gorb Drig va emergir de la cuina, amb una llarga espàtula de fregir a la mà.

—Estàs bé Chiara?, —li va preguntar mentre l'examinava de dalt a baix—. Tenia les mans ocupades amb el crispic fregit, i no podia venir a ajudar-te.

Mirant cap a la porta, cap a on es dirigien precipitadament el pèl-roig i el rodià que havien estat en la mateixa taula juntament amb el bandit, i que segur anaven a voler saldar les comptes amb ell abans que se'ls escapés, Mara li va contestar.

—Estic bé, Gorb —mirant al seu voltant, va continuar—. Amb novençans així, puc fins i tot amb els ulls tancats.

L'amo del tapcaf li va somriure obertament, i va renunciar a fer cap tipus de comentari addicional. Va tornar a la cuina, xiulant apreciativament.

Agafant el cilindre giratori d'espècies saboritzants, que havia deixat sobre la taula del skunquian, va fer abocar una part del seu contingut sobre el vi de l'alienígena.

—Perdona per haver-te interromput, Jorshmin. Els dos girs de sempre?

Aixecant la seva gerra, la resposta no es va fer esperar.

—Si us plau.

El skunquian es va quedar contemplant-la.

—Has estat molt bé... va ser una cosa ràpida, neta i efectiva —va fer una pausa, sense estar molt segur de com havia de continuar—. I no has tirat cap taula, ni has vessat cap beguda.

Mara va semblar voler restar-li importància a les apreciacions de Jorshmin.

—Ho he fet per pur egoisme; tot el que tiri i embruti, hauré de netejar-ho després, saps?

—Ah, clar —ajustant els ulls, Jorshmin va agregar—. Ets una humana molt interessant, Chiara; encara no he pogut resoldre el teu misteri. Però una cosa em queda molt clar: definitivament, tu no pertanys a un lloc com aquest.

Estenent la seva peluda mà, la va dipositar sobre una de les mans de la Mara, les quals encara sostenien el cilindre d'espècies aromàtiques.

—I també sé que quan te’n vagis, molts de nosaltres t'anem a trobar a faltar.

Coquetament, la cambrera Chiara va retirar les seves mans, i aferrant la seva safata, va procedir a retirar-se, no sense abans dedicar-li una picada d'ullet d'afecte.

—L'adulació et valdrà un gir gratis de tant en tant, Jorshmin, però per res més.

L'alienígena va somriure al seu torn.

—No era per adular-te.

—Ho sé, moltes gràcies. Crida'm quan vulguis una altra ronda.

Dirigint-se a una altra taula, va començar a retirar les buides gerres. Els dos humans que les havien estat consumint, li van somriure i es van aixecar, pagant l'import de les begudes i deixant-li una bona propina. Mara els va agrair amb un encantador somriure.

Si tots ells sabessin qui solia ser jo... qui sóc... si algú ho sabés... estic segura que no em somriurien —mentre acabava de netejar la taula, va deixar volar els seus pensaments—. Però ara, això ja no importa.

Es va dirigir a una altra taula, portant una nova comanda. Al moment de servir-la, es va reafirmar a si mateixa.

Unes setmanes més i podré marxar-me d'aquí. No haig de romandre molt temps en el mateix lloc.

Mentre es retirava, després de servir les begudes, Mara seguia reflexionant, encara que aquesta vegada, els seus pensaments discorrien en sentit oposat.

Encara que al mateix temps... és fàcil sentir-se a gust en aquest lloc, i a més...

Un grup de cinc corpulents busca-bregues, tots vestits amb unes pesades jaquetes de color verd opac amb molts replegaments, van fer la seva entrada a través de la porta. Van romandre un segon observant tota l'extensió del tapcaf i als seus parroquians.

Gorb Drig va fer un gest de disgust, mentre els inconfusibles plattahr amb el seu petit cap en forma de bulbs florals, un petit orifici bucal enmig de la mateixa, sense ulls i sense orelles, i en contrast, amb els seus musculosos cossos que eren exageradament desproporcionats, s'aproximaven cap a la barra.

D'esquena a l'escena, i sobtadament posada en sobresalt sense saber per què, Mara va aixecar la mirada.

—Oh, no. Però què...?

Un dels plattahr es va dirigir cap a ella. Girant per mirar-ho de front, Mara li va increpar.

—Què!?

Obrint el seu sobretot, el mafiós li va mostrar l'empunyadura d'una daga que portava oculta sota el vestit. L'empunyadura tenia un gravat amb un símbol molt familiar per a ella...

—Tranquil·litza't humana. Segueix fent la teva feina. Només volem parlar amb el teu cap.

Espantats, veient l'amenaçador caire que anaven prenent les coses, alguns dels clients es van aixecar de manera accelerada i van llançar alguns crèdits sobre les taules, acabant per abandonar ràpidament el local. Sense dir una paraula, Mara va continuar atenent les taules, però sense perdre de vista als pinxos que encaraven a Gorb.

—Bé Drig... ja ha passat el mes i encara no has pagat. Quin és el problema?

El houk li va respondre.

—El mateix de sempre, plattahr: que no tinc diners.

Malgrat la distància, Mara no es perdia cap paraula del que allà es deia. El silenci que havia caigut sobre la taverna, li facilitava les coses.

Sembla que es tracta d'una extorsió... i aquests tipus no són novençans en absolut.

Va caminar en direcció cap a la taula de Jorshmir.

I amb aquestes jaquetes blindades que porten, necessitaré una cosa una mica més potent que el meu blàster de canell per acabar amb ells.

Fingint servir-li alguna cosa, li va murmurar a cau d'orella.

—Jorshmin, necessito que em facis un favor.

El skunquian li va respondre també en veu baixa.

—Després Chiara; ara deixa aquesta safata i surt fora amb mi —prenent-la de la mà, va prosseguir—. Aquesta gent és dolenta, molt dolenta, però no crec que ens facin res si ens anem en aquest moment.

Mara es va deixar anar, i li va mirar de front.

—Escolta, no sé el que està passant, però...

Jorshmin no va deixar que continués.

—M'has sentit? Ja vas veure la daga. Aquests tipus pertanyen a una organització terrible de gent que es dedica a robar, extorquir i assassinar. Es fan dir Nebulosa Negra...

Mara va reprimir un crit, i girant el cap cap als extorsionadors, va repetir.

—Nebulosa Negra?

—... i esperen arribar a ser tan temuts com ho era Sol Negre. Però no han vingut ni per tu ni per mi, ni per ningú que no sigui Gorb Drig. Encara tenim temps per sortir d'aquí.

El rostre de la Jade es va endurir al mateix temps que tornava a mirar a Jorshmin.

—Doncs ho sento, però no els hi vaig a permetre. Puja al meu apartament, a la part alta de les escales. Sota el coixí, enmig del matalàs, trobaràs una espasa làser... porta-me-la.

Jorshmin va començar a quequejar.

—...U-una espasa làser?

Mara Jade va recollir les gerres de la taula, i després va aixecar la safata.

—Si us plau, Jorshmin, necessito aquesta arma. Vaig a intentar distreure'ls perquè puguis pujar per les escales sense que et vegin.

Un dels plattahr se'ls va acostar per l'esquena i li va cridar.

—Humana, estàs sorda? T'he dit que fotis el camp.

Tornant-se, Jade li va contestar amb un to calculadament submís.

—Però haig de rentar aquests gots abans d'anar-me’n a casa, senyor.

L'alienígena va negar amb un moviment de la seva mà. Mara va pensar.

Vaja, ja no puc influir en les ments com abans; només espero no haver perdut la resta de les meves habilitats.

Mirà en direcció cap a la barra, i obrint-se a la Força, va començar a fer trontollar una ampolla.

Apa, allà. A poc a poc. Ha de semblar natural...

L'ampolla es va estavellar sobre el terra, enmig d'un estrèpit, a un costat de Gorb Drig.

Els plattahr es van sobresaltar, i un d'ells grunyí.

—Què...!?

Després de la sorpresa per la caiguda de l'ampolla, el mafiós que estava enfront de la Jade, es va tornar una vegada més, just per veure com Jorshmin s'escapolia per les escales darrere de la cortina. Desenfundant la seva daga, va cridar.

—Eh, tu!

Mara va deixar anar una imprecació en la seva ment.

Maledicció! L’ha vist. Només em queda una cosa per fer.

Llançant la seva safata i tot el seu contingut cap al grup dels quatre extorsionadors que amenaçaven a Gorb, va extreure el seu blàster de canell, i es va dirigir cap al plattahr que havia observat a Jorshmin pujant al segon pis.

Haig de llançar-me directament a la seva gola...

Fent un salt felí per esquivar la filosa daga, Mara va col·locar el canó del seu miniblàster sobre una de les temples del seu contendent, i va disparar un tret que li va travessar el cap. Aferrant el coll del mort, per emprar-ho com un escut humà, Mara els va plantar cara a la resta dels atacants, els qui ja tenien les seves dagues a les seves mans.

Amb aquestes armilles blindades... només em queda disparar-los al cap.

—Chiara, vigila! —el crit d’en Gorb va travessar l'ambient, mentre aferrava una ampolla pel coll i l'estavellava sobre el cap d'un dels agressors, el qual es va desplomar al terra amb un soroll sord i pesat.

Però els seus oponents estaven preparats per enfrontar-se amb el blàster lleuger de la Mara. Activant uns escuts metàl·lics circulars que van emergir de les seves canelleres, van començar a repel·lir els poc potents trets de l'arma. Per a sorpresa de la Mara, un d'ells es va abalançar amb tot el seu pes contra ella, colpejant-la amb l'escut, el qual venia carregat de la gran embranzida inercial provinent del seu amo. Mara va deixar anar el blàster i el cadàver que li servia de defensa, i es va estavellar contra una taula, la qual es va fer trossos enfront de la potència de l'impacte. Mara va intentar aixecar-se, però el dany que li que havia estat infligit pel cop al seu cos, era massa despietat.

La baralla havia acabat, i el seu atacant s'aproximava a ella per liquidar-la, quan la veu del seu líder es va deixar escoltar.

—No la matis; tinc un treball per a ella.

Acostant-se fins al seu costat, li va ordenar.

—Humana, vull que els facis un advertiment als mercaders de la ciutat. Explica'ls el que ha succeït aquí, el dia d'avui.

Mara va aixecar la cara, i una expressió d'horror es va apoderar del seu irrecognoscible rostre. Gorb Drig es trobava tendit de cara sobre la barra... amb una daga clavada enmig del seu pit, i la punta de la qual sobresortia per la part posterior de la seva esquena. Un riu de sang fluïa fins caure com un doll fumejant sobre el terra. La veu de la Mara no podia brollar de la seva gola, mentre continuava escoltant les amenaces dels malfactors.

—Digues-los que això és el que succeeix quan a Lord Dequc no se li paguen els tributs corresponents.

Donant-se la volta, el líder del grup va ordenar als seus sequaços.

—Fotem el camp d'aquí, maldestres; encara tenim treball a fer.

Una explosió de ràbia va semblar inundar el pit de la Jade, qui agafant una de les potes de la destrossada taula, es va aixecar rugint.

—No, no!

I amb un destre cop, va trencar el cap del plattahr que estava més a prop, el qual es va ajupir com per refregar-se la part adolorida.

—Noooo!

Mara Jade era hàbil i havia estat entrenada per matar, i amb la ira dominant-la per complet, era encara molt més perillosa.

Es va enfrontar als sorpresos delinqüents, però malgrat estar posseïda per la motivació de la fúria, una pota de fusta era molt poca cosa en comparació de les esmolades dagues dels seus enemics. Va llançar una espasada contra un d'ells, però el pinxo va bloquejar l'atac amb la seva fulla, la qual al seu torn va tallar en dos la pota de fusta. A més era una baralla desigual; massa enemics contra ella sola. Va retrocedir fins arribar a les cortines que donaven accés a les habitacions del pis superior.

—Com vulguis humana; segurament podrem trobar a algú més que transmeti el missatge de la Nebulosa Negra... Matin-la!

Mara Jade calculava les seves probabilitats... i definitivament, aquestes no eren molt favorables.

No puc manipular els seus cervells, i són massa forts com per arrabassar-los els ganivets... pujar les escales és la meva única opció, potser pugui aconseguir el blàster pesat que tenia amagat Gorb Drig.

De sobte, un pelut cap amb una ratlla blanca al mig, va emergir d'entre les cortines, i un espumós líquid verd pudent, va brollar de les seves fosses nasals, introduint-se directament sobre la cara del primer atacant; el feble àcid va semblar cremar parcialment la seva pell, però no, l'agent càustic no constituïa més que una passatgera distracció.

—Pren noia, agafa-ho! —li va cridar Jorshmin, lliurant-li el sabre de llum.

L'enfuriat agressor va clavar la daga enmig del pit del skunquian, el qual es va desplomar murmurant:

—Ràpid...

Mara Jade va aferrar el sabre de llum, el qual, en ser encès, va donar pas a la lluminosa fulla de color magenta que ho caracteritzava. En el seu inintel·ligible llenguatge, els pinxos deixaven escapar algunes expressions d'incredulitat.

L'enfrontament no va durar més d'alguns pocs segons. Sense deixar escapar cap so, l'antiga Mà de l’Emperador, va tallar, va llescar i va travessar amb la seva arma Sith a quants es van creuar en el seu camí. Ara sí que en veritat la baralla havia acabat. Els cossos fumejants dels malfactors estaven escampats davant de la barra, però ja no hi havia cap parroquià que pogués veure-ho amb els seus propis ulls. Tots havien fugit feia llargs minuts. Apagant el sabre de llum mentre contemplava la matança, Jade va exclamar alterada:

—Així que era cert. Dequc segueix viu. Maledicció!

Ajupint-se sobre el cos inert de Jorshmin, es va acusar a si mateixa.

—I tot això és per culpa meva, només meva! Si tan sols hagués complert la meva missió a Svivren...

A continuació es va dedicar a examinar els cadàvers dels plattahr.

Però de res val lamentar-se. Haig de fotre el camp d'aquí al més aviat possible.

En una de les butxaques de les armilles blindades, va trobar algunes coses que va jutjar que podrien ser-li d'utilitat.

Tres càrregues d'explosius sensibles a la pressió, tres activadors per a aquestes càrregues, i un detonador remot. Segur pretenien volar tota la cantina després d'assassinar a Drig.

Incorporant-se, va prosseguir amb el fil dels seus pensaments.

Encara sort que no els vaig donar als explosius quan els estava atonyinant amb la pota de la taula... hagués estat catastròfic.

Encenent el sabre de llum una vegada més, va començar a obrir un forat circular en la porta de la caixa forta de Gorb.

Però el final serà el mateix si no surto d'aquí abans que arribin els seus reforços —va ofegar un sospir—. Drig no tenia família, així que aquests diners ja no li serveix per res. És millor que deixar-los-hi als carronyers, o a la Nebulosa Negra.

Va extreure el calaix on dipositava els crèdits, i es va guardar el contingut en una butxaca del seu cinturó utilitari.

Bé... és suficient com per sortir de Phorliss i trobar un lloc en el qual pugui amagar-me.

El pensament li va produir una picor que va travessar tota la seva columna vertebral.

En el qual amagar-me...

Es va aixecar i una vegada més va contemplar la figura de Gorb Drig travessada per la daga sobre el mostrador.

En el qual amagar-me...

Prenent consciència que aquest seria el seu destí si decidia seguir escapant, va sentir que una nova onada d'ira inundava tot la seva ser.

Un moment... Què estic fent?

La seva mirada va semblar perdre's en l'infinit.

Les víctimes fugen i s'amaguen; les preses fugen i s'amaguen... però jo no sóc ni l'una ni l'altra.

Parada enmig dels cadàvers dels qui havien estat responsables directes de la mort dels seus amics, es va dir a si mateixa, com per assegurar-se que ho estava assumint per complet.

Jo sóc la Mà de l’Emperador; jo sóc el depredador definitiu... I ja és hora que Dequc i la Nebulosa Negra siguin eliminats.

Ningú va semblar seguir-la mentre abandonava el lloc que s'havia constituït en la seva llar durant aquestes poques setmanes.

 Següent