CAPÍTOL 10
A les fosques, rondant en l'ombra projectada per la
pantalla holoeditora d'imatges que era l'única llum de l'habitació, un home
molt, molt vell practicava la seva imitació de Luke Skywalker.
—Escolta'm, Blackhole o Shadowspawn o qui siguis —va
murmurar, forçant la seva veu per modelar les vocals rodones i les consonants
febles del bàrbar accent de la Vora Exterior de l’Skywalker—. Sóc un Jedi, però
mai vaig tenir temps per fer tot l'entrenament que se suposa que rebien alguns
dels vells Jedi... No, no, no. Jedi no. És gairebé yedi... amb prou feines
pronuncia la jota.
L'home molt vell va sospirar. Malgastar una vida humana
fingint ser un taujà amb escassa educació... al final la recompensa valdria pel
sacrifici, per descomptat, i ningú coneixeria mai la humiliació privada que
sofria, però així i tot...
Potser després d'una dècada o dues governant l'Imperi
renascut podria permetre's «adquirir» una parla civilitzada, però fins llavors
hauria de mantenir les aparences. Potser l'única cosa que podia menyscabar la
seva victòria definitiva seria permetre que aquella púrria rebel s'adonés que el
seu Jedi preferit havia començat a parlar de sobte com si s'hagués educat a
Coruscant i Dromund Kass.
Va allargar un dit ressec per teclejar en l’holoeditor i
rebobinar l'enregistrament un parell de minuts per estudiar fins al detall més
nimi del port de l’Skywalker, els seus caminars, els seus gestos, la inclinació
del cap, fins i tot el més lleu moviment de les seves celles. Allò era
fonamental per als plans d'aquell home tan vell; aquells pocs enregistraments,
presos amb les holocàmeres incorporades en l'armadura d’estigi dels seus
soldats d'assalt negres i els gravadors amagats en la cova del Tron de l'Ombra,
eren tot el que tenia per estudiar al veritable Luke Skywalker.
Sí, estaven tots aquells incomptables holothrillers, i
estudiar-los havia estat una preparació útil, en particular per crear el
teatral personatge de Shadowspawn i idear els arranjaments de l'escenari del
Tron de l'Ombra, però l'heroi granger generat per ordinador d'aquells
holothrillers no convenceria a ningú excepte als ignorants i crèduls fans que
devoraven semblants ximpleries.
Quan Luke Skywalker reaparegués després de la batalla de
Mindor, ningú hauria de sospitar que el seu llegendari heroi Jedi no era més
que una closca: un sistema de suport vital vivent per a aquell home molt, molt
vell.
Aquell home molt, molt vell que antigament alguns triats
havien conegut com lord Cronal, director de la intel·ligència imperial... i
molts desafortunats enemics de l'Imperi com Blackhole, el Mà de l'Emperador...
i qui, a partir de llavors, seria conegut en tota la galàxia com Luke, el
primer Emperador Skywalker.
L'ascens al poder de Cronal havia començat amb una visió:
una visió de la Foscor.
De fet, més que una visió; més que una simple profecia o
precognició. Per a les Germanes de la Nit de Dathomir, era una Ombra del cor.
Altres usuaris de la Força ho deien d'altres maneres.
Però Cronal en deia simplement Visió Fosca.
En les profunditats de la zona descrita sense coneixement
de causa per la Vella República, i després l'Imperi, com les «Regions
desconegudes», hi havia un gegantesc núvol de pols, roques i gas interestel·lar
que bategava amb un fulgor escarlata sagnant i amenaçador que irradiava
l'energia dels dotze cúmuls estel·lars que hi havia en el seu interior. Allò
era la Nebulosa Perann; els dotze cúmuls que envoltava es coneixien
col·lectivament com a Retir Nihil. Els governants absoluts del Retir Nihil,
temuts mestres de màgies fosques que ni tan sols els Sith dominaven, eren els Fetillers
de Rhand.
Els Fetillers de Rhand eren l'única família que havia
tingut mai Cronal. Els rhandites l’havien arrencat dels braços d'aquella dona
sense nom que li havia donat la vida i l’havien forjat com una arma, despertant
la seva perspicàcia, refinant la seva voluntat, obrint la seva ment a l'Única
Veritat:
Només el poder és real, i l'únic poder real és el poder
de destruir. L'existència és passatgera. La destrucció és eterna.
Tots els nens naixien esperant la mort. Les
civilitzacions queien i les seves pròpies cendres eren engolides pel temps.
Fins i tot els estels s'apagaven. La destrucció, per contra...
La destrucció era la voluntat de l'univers.
Alguns en deien entropia i intentaven quantificar-la i
restringir-la a les lleis de la termodinàmica. Alguns ho expressaven amb una
simple afirmació poètica: Les coses s'esfondren. Alguns intentaven fins i tot
menysprear-ho amb una broma: qualsevol cosa que pugui sortir malament sortirà
malament. Però no era cap broma, ni poesia; no era ciència ni estava subjecta a
cap llei.
Era el Camí de la Foscor.
La destrucció era fàcil... i permanent. Quan un ésser era
assassinat, tot el que havia fet o posseït, vist o sentit, era assassinat. I
aquell assassinat causava un canvi permanent en l'estructura de l'univers;
buidava l'univers d'una vida sencera i només deixava darrere seu el buit.
Aquell buit era el fonament de la veritat.
Per això els Jedi i els Sith seguirien eternament
atrapats en la seva absurda batalla: perquè tota la seva filosofia de llum
contra foscor, o servei contra domini, tenia tan poc sentit com la xiulada del
vent entre les roques del desert. Servei i domini eren igual d'inútils, fins i
tot il·lusoris, enfront de l'Única Veritat. Tota aquella xerrameca de Jedi
contra Sith sobre «el Costat Fosc de la Força» els encegava a tots davant la
realitat descarnada que no hi havia res més que Foscor.
La Foscor no era un costat de la Força ni tampoc una mera
porció de la realitat. Era la realitat. Els Fetillers de Rhand mai van parlar
de la Força i Cronal no estava segur de si entenien la forma en què es veia i
es parlava de la Força en la resta de la galàxia. Pels rhandites, només existia
la Foscor, i l'únic tret pertinent de la Foscor era que responia a la voluntat
d'un ésser adequadament entrenat, sempre que aquest estigués en línia amb els
Camins de la Foscor.
Era la Foscor la que enfrontava als mons, a les nacions,
als germans, a fills contra pares. Era la Foscor la que portava la pesta i la
gana, l'odi i la guerra. La Foscor era l'energia amagada del propi cosmos:
aquella que separava les galàxies i els estels, fins que finalment cada món
desapareixia en el seu propi forat negre, apartant-se massa de pressa dels seus
veïns perquè la llum d'aquests pogués arribar-hi.
Per això Cronal havia triat el nom de Blackhole[1] perquè
desitjava convertir-se en un horitzó de successos de la Foscor.
I de tots els poders que la Foscor oferia als seus
adeptes, el major era la Visió Fosca. Va ser la Visió Fosca la que va impulsar
a Cronal a allunyar-se del Retir Nihil, més enllà de la Nebulosa Perann, fora
fins i tot de les Regions Desconegudes, a la recerca de la veritat de les seves
visions. Va ser la Visió Fosca la que li va portar fins a Dromund Kass, on es
va infiltrar amb facilitat i va arribar a dominar aquell ramat d'idiotes
patètics i il·lusos que es creien profetes del Costat Fosc.
Imagineu-ho, malgastar la breu incursió d'un en la vida,
el fugaç instant brillant entre la infinita foscor anterior i l'eterna foscor
posterior, en el mer estudi, intentant aprendre a utilitzar el «Costat Fosc de
la Força» per únicament predir el futur.
Amb la Visió Fosca Cronal podia crear el futur.
Estava familiaritzat, conceptualment, amb la basta
imitació de la Visió Fosca que suposadament havien emprat alguns Jedi
excepcionals i certs Sith, el patètic truc de prestidigitador que anomenaven
meditació de combat. Mitjançant una concentració i una despesa d'energia
enormes asseguraven influir subtilment en el curs d'un combat o, en el cas dels
més poderosos, en l'enfrontament de forces majors, com exèrcits enfrontats o
batalles flota contra flota. Afirmaven que la seva simplista visualització amb
la Força d'un resultat desitjat canviava les probabilitats i els garantia
fortuna, que inspirava als seus aliats i desmoralitzava als seus enemics. Per
descomptat, aquelles afirmacions mai podien ser demostrades, ni tot el
contrari; qualsevol xerraire podia senzillament atribuir-se el mèrit d'una victòria
casual o la derrota a la voluntat de la Força; o a un usuari de la Força
suposadament més poderós en la pràctica de la «meditació de combat» del bàndol
contrari...
Meditació de combat. Idiotes.
Qualsevol entrenat pels rhandites podria haver-li-ho dit:
totes i cadascuna de les batalles, totes les guerres, el mateix concepte de
batalla, només servien a una fi. La seva única funció era la destrucció. Només
consagrant la pròpia voluntat a la destrucció pura es podia aconseguir la
victòria.
Quan la teva voluntat es fixava fermament en el Camí de
la Foscor, la pròpia Foscor es convertia en la teva aliada en tot el que feies.
Cronal era la prova vivent d'aquesta veritat. Va ser la
Visió Fosca de Cronal la que va cridar l'atenció de Palpatine i va portar a
Vader a Dromund Kaas; ni tan sols Kadann, l'idiota que pretenia ser el Profeta
Suprem del Costat Fosc, va sospitar mai fins a quin punt el seu orde no servia
a algun fantasiós poder Sith, sinó a la mateixa Foscor... perquè Cronal així ho
havia volgut. Palpatine havia tret a Cronal dels Profetes i l’havia apartat
fins i tot de la resta de Mans de l'Emperador, perquè Palpatine es va adonar
ràpidament que el seu era un do que superava la mera profecia. Qualsevol ximple
amb un mínim d'habilitat podia veure ressons del futur, el propi Palpatine era
bastant bo en això, però l'habilitat de Cronal superava la simple profecia com
els hiperimpulsors superen a les ales d'una arnombra.
Palpatine va quedar impressionat amb la «precisió» de les
«prediccions» de Cronal... però ni tan sols el gran Darth Sidious va sospitar
mai que les prediccions de Cronal no eren precises perquè aquest hagués vist el
futur, sinó perquè havia triat el futur.
El futur exacte.
Hi havia decidit i la seva decisió havia modelat tota la
història a la seva voluntat.
Aquell era el poder de la Visió Fosca: buscar entre tots
els futurs possibles aquell que millor s'adaptés als teus propis desitjos i al
Camí de la Foscor... i després planejar cada pas que havia de donar-se per
portar-te a aquell futur, i finalment propiciar aquell futur.
Però per fer-ho realitat, havies de doblegar els teus
desitjos a la Foscor i somiar només amb destrucció.
Palpatine havia estat un estúpid. Havia pensat que podia
fer que la Foscor li servís, en comptes del contrari.
En els dies de la Vella República, abans que hagués
revelat la seva identitat Sith, Palpatine literalment no podia fallar.
Qualsevol gest cec i vacil·lant d'aquells Jedi que volguessin oposar-se a ell
s'havia tornat en contra d'ells, i fins i tot el més insubstancial dels
accidents de la fortuna havia servit al seu objectiu... perquè era la
destrucció de l'Orde Jedi i la mort de la República. Havia servit a la Foscor
sense saber-ho, creient en tot moment que la Foscor només era un mitjà per a
una fi, una eina que li ajudaria a destruir als seus enemics i buidar el seu
camí cap al poder absolut.
El que mai va entendre va ser que aquesta destrucció era
el seu poder.
Quan va desviar la seva voluntat cap al govern, cap a
construir en lloc de destruir, va renunciar al Camí de la Foscor... i tot va
començar a anar-li malament. Si abans no era possible que fracassés, llavors no
tenia cap possibilitat d'aconseguir l'èxit, perquè quan li dónes l'esquena a la
Foscor, aquesta et dóna l'esquena a tu.
Només uns dies després de la Batalla de Yavin, Cronal
havia llançat la seva ment a les profunditats del buit, buscant el futur del
jove pilot rebel que havia destruït l'Estrella
de la Mort i el va trobar com un home gran i aguerrit, vestit amb una toga
fosca... portant una espasa de llum.
Agenollat davant l'Emperador per jurar la seva lleialtat
al Costat Fosc.
El meu destí... serà
el mateix que el del meu pare.
I llavors va ser quan Cronal va entendre qui era Darth
Vader i va veure el terrible defecte que portaria a l'Orde Sith a la seva
destrucció definitiva. Una destrucció que Cronal no només estava decidit a
sobreviure sinó que estava segur de poder transformar en una victòria eterna de
la Foscor.
I, no casualment, en la vida eterna per a ell mateix.
O almenys gairebé eterna; sempre que una única cosa viva
lluités, sofrís i alimentés la Foscor amb assassinats i mort, Cronal estaria allà.
El seu definitiu sacrifici a la Foscor seria la supervivència de la seva
consciència fins a la mort tèrmica de l'univers... quan s'uniria per sempre amb
l'oblit final de tot el que havia existit mai, tot el que existiria mai.
Ell seria l'últim.
Lentament, subtilment, durant els mesos i anys entre
Yavin i Andor, Cronal havia servit a la seva visió. Un delicat equilibri que
havia de mantenir meticulosament per navegar per les complexitats de les
relacions entre Palpatine i Vader... per inculcar una rivalitat amb el terror
mig mecànic que Palpatine havia elevat al rang de lord dels Sith. Malgrat tot
el seu indubtable poder físic, Vader mai va ser més que un bast instrument,
sense arribar a comprendre realment mai la veritat de la Foscor, ni la utilitat
del veritable poder. No havia estat, en definitiva, més que un pinxo amb una
espasa de llum... i, com es va demostrar, un tou de cor, un discapacitat emocional
i un traïdor impulsiu.
Encara que Vader mai hauria pogut igualar a Cronal
traçant els laberíntics camins del poder fosc, havia servit al propòsit de
Cronal de fingir gelosia, fins i tot de semblar fracassar, més d'una vegada, i
sotmetre's obertament a la suposada autoritat de Vader, de manera que Palpatine
va començar a sospitar que Cronal podia estar sabotejant deliberadament les
operacions del monstre. Així va ser com va convèncer a Palpatine, subtilment i
tan delicadament que l'Emperador va creure fins al dia de la seva mort que
havia estat idea seva, que Cronal podia servir millor a l'Imperi des de lluny,
des de fora de Coruscant, allunyat dels manefles receptors òptics del ridícul
casc de Vader. Lluny de la visió massa aguda, tant física com a mística, del
propi Palpatine.
Lluny, en els límits oblidats de la galàxia, Cronal
semblava esperar simplement el seu moment, duent a terme operacions menors a
través de les seves xarxes privades d'agents, encara que en realitat havia
consagrat la seva vida a buscar la saviesa tradicional oblidada dels antics
Sith i altres supòsits mestres de la Foscor. Si havien causat tant danyo fins i
tot amb una comprensió limitada de la Foscor, quanta destrucció podia originar
algú que coneixia tots els seus secrets i que també coneixia l'Única Veritat?
Va viatjar en secret a les profunditats de les Regions
Desconegudes, seguint la seva Visió Fosca fins a mons tan vells que ni tan sols
les llegendes els recordaven. Entre les llunes arbrades que florien a l'espai
interestel·lar del Buit Gunninga, va poder descobrir i acoblar trossos del
Còdex Taurannik, que va ser destruït en l'Extinció Muurshantre cent mil·lennis
abans; indicis arcans en aquell tom prohibit li van conduir a l'Abisme
Valtaullu i al cinturó d'asteroides que havia estat antigament el Temple
planetari Korman Lao, llar de lord Ravager i la llargament desapareguda raça
dels reptiloides adoradors de dimonis coneguts com els Exiliats de Kanzer. La
saviesa popular dels fragments del Temple li van donar el coneixement que
necessitava per entendre l'essència corrupta de l'esperit de Dathka Graush,
alliberar-ho del seu lloc de repòs a la vall de Korriban de Golg, i finalment
extreure i devorar fins i tot la saviesa més secreta de l'alquímia Sith que
l'antic tirà s'havia portat a la tomba.
I aquella antiga alquímia Sith li havia donat el
coneixement per forjar un artefacte capaç de controlar el cristall viu que
formava l'estructura del fonmassís mindorès.
Perquè l'Emperador li havia confessat que la
transferència de l'esperit a un altre era el camí a l'objectiu definitiu d'un
Sith: enganyar a la mort. Per descomptat, estava pensant en clons, però els
plans de Cronal eren més ambiciosos; si semblant proesa era possible, estava
decidit a realitzar-la, i no amb un cos clon. Al cap i a la fi, el seu propi
cos mai havia estat fort, i el seu servei a la Foscor havia acabat amb la poca
força que tenia fins que ja no va poder mantenir-se dret; fins que no podia
alimentar-se per si sol, ni tan sols respirar sense les funcions de suport
vital instal·lades en la seva cadira de gravetat. Per què havia de conformar-se
amb canviar el seu cos feble i decadent per un altre que acabaria afeblint-se
igual?
No. La seva devoció al Camí de la Foscor li havia mostrat
la ruta cap a un poder major del que Palpatine podria haver somiat mai:
transferir la seva consciència permanentment a un cos jove, sa i atractiu com
el qual mai havia tingut. Un cos més potent en la Força que Vader,
potencialment més poderós fins i tot que Palpatine. El cos d'un veritable
heroi, estimat per tots els ciutadans benpensants de la galàxia com el símbol
de la veritat i la justícia...
No es limitaria a fer que Luke Skywalker servís a la
Foscor. Per què hauria de fer-ho? Luke Skywalker ja la servia, sense ni tan
sols sospitar-ho; tenia poders de destrucció que superaven fins i tot als de l'Estrella de la Mort.
No. Cronal es convertiria en Luke Skywalker i serviria a
la Foscor personalment.
Reclinat en la seva càmera de suport vital, Cronal va
apagar l’holoeditor. Ja tenia bastant material per convèncer a la República de
per què els soldats d'assalt l’haurien deixat anar, i fins i tot li servirien,
quan es convertís en Skywalker. Aquell era el motiu pel qual els seus alts
comandants eren tots clons; comptava amb la seva obediència condicionada per
fins i tot les ordres més desgavellades. Després la difusió a escala galàctica
del seu propi holodramarealitat li faria, en aquest cas a Luke, encara més
famós, més estimat, com l'heroi que s'havia enfrontat sol al senyor de la
guerra boig Shadowspawn i havia acabat amb el seu regnat de terror...
Se sentia lleugerament atordit, va riure suaument mentre
es permetia la fugaç fantasia de deixar que Skywalker despertés al Centre de
Selecció, de manera que Cronal pogués passar els seus últims moments en aquell
cos decadent xalant-se, vanant-se i explicant a Skywalker fins a l'últim detall
del seu diabòlic pla.
Allò seria molt apropiat per al personatge, veritat?
És el que «Shadowspawn» hauria fet, en qualsevol cas...
però, tristament, no anava a ser possible. Per divertit que hagués pogut ser,
el risc era massa elevat. La Visió Fosca, encara que molt poderosa, no era
perfecta.
En definitiva, quedava el petit problema que la seva
marioneta de Shadowspawn sobrevisqués al clímax de l’holothriller de Cronal.
Aquell cop en el front... era dolent. El cop final hauria d'haver-ho donat
l'espasa de llum de l’Skywalker. Així és com Cronal ho havia planejat. Com ho havia
vist.
La lliçó era clara: encara podia sortir alguna cosa
malament. No anava a perdre més temps en assajos. Havia d'acabar allò.
Va tancar els ulls i va submergir la seva ment en la
Foscor.
Primer va fixar la seva voluntat a la xarxa de fonmassís
que havia fet créixer en el seu propi cos: una teranyina ultrafina que
replicava el seu sistema nerviós com una ombra projectada en cristalls
minerals. Després va allargar la mà en la foscor de la seva closca de suport
vital i va activar el control que baixaria la Corona del Crepuscle del seu
compartiment, darrere del reposacaps. Quan la Corona del Crepuscle estigués en
el seu lloc, sobre el seu cap, ja no necessitaria els controls. No necessitaria
mans, ni boca, ni ulls.
La Corona del Crepuscle era el seu major assoliment,
l'artefacte que havia estat l'objecte de la seva llarga recerca en les profunditats
de l'alquímia Sith; era un transmissor, un transformador, que funcionava
mitjançant la Força en lloc d'electromagnetisme. Convertia la seva disciplinada
voluntat en un senyal que podia interactuar directament amb l'estructura
electroquímica única del fonmassís... i amb els éssers alienígenes que
militaven el fonmassís com una ancora, una forma física per localitzar les
seves consciències basades en energia, fins i tot com un sistema nerviós humà
ancorava i localitzava la consciència basada en energia anomenada ment humana.
Havia utilitzat aquell artefacte per crear als Peons,
aquells tecnozombis controlats mentalment que s'havien convertit en els ulls,
boques i mans de Cronal; els Peons no només eren un conducte de les seves
ordres, sinó un esglaó necessari en el seu camí cap a la autotransformació.
Cada Peó havia estat triat perquè podia tocar la Foscor, allò que els ignorants
Jedi i enganyats Sith anomenaven éssers «sensibles en la Força», i perquè les
seves voluntats podien ser completament controlades per la seva pròpia
mitjançant la influència de la Corona del Crepuscle sobre els cristalls de fonmassís
implantats en els seus cranis. A la seva ordre, les voluntats dels Peons
s'alineaven amb la seva i proporcionaven l'impuls afegit al seu contacte amb la
Foscor, necessari per fer permanent la transferència de la seva consciència.
Quan la seva ment va despertar, el poder de la Corona del
Crepuscle, va enviar la seva consciència cap a fora, com una esfera expansiva
de voluntat. Quan va tocar els cristalls del fonmassís que cobrien cada túnel,
cada sala, cada racó i cada escletxa de tota la seva enorme base, els cristalls
van ressonar amb la freqüència dels seus desitjos, com una caixa de ressonància
de la grandària del circumdant dom volcànic. Es va convertir a la base, i la
base es va convertir en ell; tot el que hi havia a la base es va registrar en
la part del seu cervell que abans només registrava la sensació cenestèsica de
la posició del seu cos.
En tota la base, els seus trenta-nou Peons més potents en
la Força van abandonar immediatament el que estaven fent i es van encaminar al
Centre de Selecció, on Luke Skywalker ja jeia incrustat en la pedra endurida de
la principal Taula de Peonatge, amb la seva espasa de llum enterrada en la
pedra al costat d'ell.
El quarantè Peó, i més poderós, també estava allà: la
seva marioneta de Shadowspawn, que havia sobreviscut inesperadament al clímax
del petit holothriller de Cronal i al que havien portat a la mateixa sala. Quan
tot allò acabés, Cronal pensava descobrir exactament per què l'engranatge
d'home mort de la corona de «Shadowspawn» no s'havia activat, però fins llavors
no hi havia motiu per desfer-se d'ell; tenia molt potencial en la Força, com
una desena dels altres, per la qual cosa Cronal només havia ordenat que
trobessin i reemplacessin la corona de «Shadowspawn». Sumar-ho als Peons per a
la concentració acceleraria substancialment tant la interpenetració
cristal·lina com la pròpia transferència de consciència.
A diferència del que ocorria en el procés de peonatge
estàndard que Cronal havia desenvolupat escrupolosament, a Skywalker no li
havien cremat el pèl, ni li havien obert el crani, ni li havien implantat
cristalls en el cervell. Res de neurocirurgia, no per a Skywalker, res que
pogués deixar cap cicatriu sospitosa.
El Jedi jeia sencer dins del fonmassís, enterrat viu
sense ni tan sols un tub respiratori. Bé, mig viu en suspensió completa amb
tanatizina II, tenia almenys una hora més abans de tornar a necessitar
respirar. Abans que arribés aquesta respiració, el poder i la percepció
combinada que Cronal canalitzava a través dels Peons haurien induït al fonmassís
que envoltava el cos de l’Skywalker a penetrar en la seva pell amb unes agulles
fines invisibles de cristall viu... entrarien per cada porus, per la seva boca,
nas, orelles i llengua... i amb els poders arcans que li havia arrabassat a
l'esperit de l'antic Rei dels Sith, Cronal modelaria aquells cristalls dins del
cos de l’Skywalker com havia modelat els del seu propi: en una teranyina que
imitaria el sistema nerviós del jove Jedi.
Després Cronal només hauria de tancar els ulls i abocar
la seva consciència com aigua en una gerra buida. Amb un gir de la voluntat, ja
que la tanatizina II només afectava al cos orgànic i no tenia efectes sobre la
teranyina cristal·lina, liquaria el fonmassís de la Taula de Peonatge i
s'aixecaria, bastant literalment, com un home nou. Quan tornés a obrir els ulls
serien blaus.
I estendria una mà, i la Força respondria a la seva crida,
traient l'espasa de llum de l’Skywalker... no, l'espasa de llum d’en Cronal,
del mateix fonmassís, perquè què era un Jedi sense la seva arma Jedi?
I si alguna cosa sortia malament, bé...
Si alguna cosa sortia malament, l'últim Jedi viu, l'últim
ser en la galàxia al que Cronal tenia motius per témer, estaria enterrat viu;
l'única cosa que Cronal podria necessitar canviar d'aquella descripció seria la
paraula viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada