Punt d'equilibri (V)

Anterior

CAPÍTOL 5

En Randa es va endinsar en el barracó dormitori dels Solo. Aquell dia, en Han era al dipòsit, fent alguna nyap amb l'estació de bombament. En Jacen havia tornat a per un intercomunicador.

En Randa tot just cabia en el limitat espai entre catre i catre, però ho va intentar.

-Ja és terrible -va dir furiós, movent compulsivament la cua al costat de la pila de pertinences que jeien al peu del llit d'en Jacen- no poder recórrer a l'ajuda del meu planeta natal, però que em diguin que he de subsistir amb les mateixes racions que un ryn -es va redreçar tot el que va poder, esbufegant amb tot el pit-. És que trobes alguna cosa mínimament semblant entre la meva constitució física i la d'aquestes petites criatures peludes? El meu metabolisme requereix...

-No és la mateixa ració -En Jacen es va ficar l'intercomunicador en una butxaca i es va asseure al llit, recolzant l'esquena lentament a la paret. Alguns dels edificis havien caigut només pels jocs dels nens ryn-. És el mateix percentatge de ració nutritiva estàndard. Si el teu metabolisme es calcula tres vegades més gran que el d'un ryn, se't donarà...

-No és prou. Em debilitaré, m'arrugaré, m'atrofiaré. I ja sóc massa petit per a la meva edat -a la llum de la porta oberta del barracó, en Jacen va veure que els lluminosos iris d'en Randa s'engrandien, estrenyent pupil·les que amb prou feines eren escletxes.

-Hi ha hagut notícies de Nal Hutta, Randa? Has sentit alguna cosa? Saps si la teva progenitora està en perill?

Un tret directe. Les mans de quatre dits d'en Randa es van obrir i van tancar amb frustració.

-No he sentit res de la meva gloriosa progenitora -va rugir ell.

-Ho lamento -va intentar dir en Jacen-. Tenim...

-La Nova República no defensarà Nal Hutta -va cridar en Randa-. Sacrificaran el nostre planeta com van sacrificar Tynna i Gyndine. Ja ens han desnonat. Estan portant l'exèrcit de tornada a Coruscant -la poderosa cua va tornar a estremir-se -. I en aquestes felices drassanes de Bilbringi.

-Bothawui aviat estarà amenaçat també -va dir en Jacen amb expressió neutral. Randa expressava la seva preocupació amb por, la qual cosa portava fàcilment a l'agressió-. Estem tots en perill, Randa. El potencial militar està tan dispers...

-Llavors, per què no hi ets allà fora lluitant, Jedi? -En Randa va estrènyer un dels seus grassonets punys-. Una vegada vaig veure un poderós Jedi matar un yammosk. Teniu poders que van més enllà del que puguis fer aquí. La teva família ha aconseguit grans coses.

-Jo tinc els meus propis problemes, Randa -En Jacen va negar amb el cap, sospitant de tant afalac per part d'en Randa. No hauria sabut distingir a un hutt sincer, però això de què la seva família havia fet grans coses... estava segur que en Randa sabia qui havia escanyat a Jabba fins a la mort.

En Randa es va acostar encara més a l'única finestra del refugi, a la paret oposada a la porta.

-Si poguéssim arribar a Coruscant, tu i jo podríem assestar tal cop als yuuzhan vong que lamentarien haver trepitjat mai aquesta galàxia. El meu clan té recursos en una dotzena de planetes. Podríem sufragar i armar el nostre propi esquadró, encara que, per desgràcia, entre els meus no hi ha molta gent preparada per a la lluita.

En Jacen va intentar imaginar-se un hutt adult en un Ala-X. No es podria ni tancar!

Però a ell li hauria encantat pilotar un Ala-X. Aquella nau li feia sentir àgil, poderós, gairebé invencible.

-He sentit que ets un pilot increïble -En Randa va aclucar els seus enormes ulls negres i es va aclarir la gola.

-La meva germana és millor que jo -Jaina! Havien passat ja tres dies i l'Esquadró Murri seguia sense donar-los un diagnòstic-. I el meu germà també -va admetre en Jacen, concedint a l'Ànakin l'honor que s'havia guanyat al Capritx d'en Lando, el cinturó d'entrenament d'asteroides, així com en la batalla per Dubrillion.

-Però els teus honorables germans no són aquí. El destí ens ha unit, Jedi Solo. Jo podria fer que el teu nom fos més gran del que ja és.

En Jacen va estirar els braços i va fer cruixir els seus artells. El seu nom? En aquest moment el seu nom era poc més que penso de bantha per als Jedi i la Nova República.

-Trobaré la forma de sortir de Duro i acudir en ajuda de Nal Hutta, encara que només aconsegueixi arribar massa tard i estavellar una nau enmig del banquet de celebració dels invasors. O localitzaré a Kyp Durron i donaré tot el meu suport al seu esquadró, portant la batalla a les portes enemigues -el hutt va lliscar cap a la porta.

-Randa -va dir en Jacen en to conciliador-. Necessitem la teva ajuda. Aquí.

-Ah, sí? -En Randa es va detenir -. Digues-me, jove Solo. Què puc fer a part de remoure tancs hidropònics? A més de supervisar les bombes d'aigua i de...?

L'intercomunicador d'en Jacen va xiular.

-Un moment -va dir, alçant una mà a manera de prec-. Randa, no t'en vagis -es va treure l'intercomunicador del cinturó-. Aquí Jacen Solo -va dir.

-Aquí Piani, des de comunicacions -va anunciar una veueta-. Ja tenim el missatge. Vine com més aviat.

Atordit, en Jacen va canviar el canal de l'intercomunicador.

-Pare, has sentit això?

La veu del cap de família va sonar borrosa. Fins i tot oa les distàncies curtes, les comunicacions de baixa potència eren difícils en l'estranya atmosfera de Duro.

-Vaig cap allà -va dir en Han.

* * *

La mateixa persona de contacte amb la que havia parlat en primer lloc va saludar-lo per l'enllaç d'àudio.

-Anirà recuperant la vista sense necessitat d'intervenció mèdica, amb el temps. Però estarà fora de combat diverses setmanes i haurà de fer repòs.

En Han va irrompre en el barracó de control.

-Vista? Què és això de la vista?

-L'exposició ha afectat les còrnies, capità -va repetir el major Harthis-. És reversible, però de metabolisme lent -la veu va dubtar per un moment-. En algú de més edat podríem haver implantat ulls artificials, o un amplificador d'ultrasons traxes. Però és jove, i els Jedi tenen gran capacitat de curació -va fer una pausa encara més prolongada-. A més... ens enfrontem a moltes mancances pròpies de la guerra.

En Han va negar amb el cap.

-Està bé. Si se li curaran els ulls, deixin-los on són.

-Això pensem nosaltres. No podem tenir personal militar ocupat permanentment en la seva cura, així que li donarem un permís perquè estigui amb la seva família -la veu es va suavitzar finalment-. Ens agradaria... eh, enviar-la a vostè a Duro, capità. Això ens estalviarà la molèstia d'haver de localitzar la seva mare.

* * *

La Mara es va aixecar de la molsosa taula.

-Queda't aquí -va murmurar ella. El sospitós s'havia esfumat darrere de les portes de la cuina de la Fulla Verda.

L'Ànakin va mirar amb les celles arrufades el plat de la seva tia, un filet de gornt a mig acabar.

-Vés amb compte.

Sorprenentment, el noi no va insistir a seguir-la. Aquella incursió de reconeixement la faria millor ella sola.

-Si no he tornat per quan t'acabis les gambis, vine a veure si m'ha passat alguna cosa.

L'Ànakin va trinxar un tros i va tallar un mos gran i fi.

L'entrada de la cuina no estava lluny del lavabo, i va veure una taula buida no gaire lluny. Ja havia repassat a tots els membres del personal de la Fulla Verda i els havia examinat amb la Força. El seu sospitós era l'únic que semblava absent.

Pel que fa al personal de cuina... podria tenir-hi reforços, o potser fins i tot un cap.

Va avançar segura cap a la taula buida i es va asseure amb la cara oculta per la caputxa. Quan tots els cambrers, i sobretot el sospitós, van seguir amb les seves rondes, es va escapolir cap a la porta de la cuina. Va recolzar el palmell de la mà en el panell d'obertura, tal com feien els cambrers. La porta es va obrir.

No es va trobar amb ningú. Va mantenir una mà prop de la pistola, preparada per a la lluita, i es va encaminar cap a l'esquerra enganxada a la paret, lluny de la zona més bulliciosa. Va trobar un lloc on uns petits androides de quatre braços, els primers éssers mecànics que havia vist a La Fulla Verda, col·locaven guarnicions en safates. Programats per reaccionar només a la configuració del menjar, la van ignorar àmpliament.

Ella va detectar almenys quatre presències vives diferents treballant en altres llocs, un personal orgànic molt nombrós. Era obvi que el propietari intentava projectar una imatge bucòlica del lloc. Un lloc que un yuuzhan vong podria triar per establir la seva identitat encoberta.

Va buscar en el seu interior i va escoltar amb la Força.

L'Orgànic U, prop d'una superfície de cuina, li arribava alt i clar... i suat. Després hi havia l'Orgànic Dos, que parlava prop de l'espatlla de l'U. Nombre Tres avançava cap a la part de darrere del local. La Mara es va esmunyir silenciosament rere d'una pila de maquinària de cuina per seguir-lo. La Força li va dir que tampoc era yuuzhan vong, i quan Tres va sortir, la Mara va localitzar una porta del darrere. El quart ser també feia ombra a la Força, i no era una ombra agradable, però tampoc era yuuzhan vong.

La porta es va obrir darrere de la Mara, que es va redreçar i es va embolicar en l'armilla. Els passos s'afanyaven cap a ella. Va baixar el cap i va començar a caminar cap a l'entrada.

-Ho sento, senyora, però no pot... Senyora? Senyora?

Ella va alçar el cap.

-Plevay Isobabble -va exclamar ella iracunda-. Dekarra. Dojui!

Una cambrera humana se la va quedar mirant amb expressió atònita.

La Mara va tornar a protestar, fingint sentir una urgència que no tenia.

La cambrera va estendre les mans i va somriure; després va indicar a la Mara que la seguís per la porta, cap al menjador, i després va assenyalar cap al lavabo.

La Mara li va agafar la mà, assentint ràpidament.

-Jeeaph wentz -va exclamar, inventant-s'ho tot. Després es va afanyar a marxar. Al lavabo de senyores va procedir a ocultar ràpidament sota la caputxa un floc del seu cabell ataronjat, va fer soroll amb l'aigua, va comptar fins a deu, va sortir i va tornar a la taula. L'Ànakin estava remullant l'últim mos de gambis en el que li quedava de salsa glockaw.

-Just a temps -va murmurar.

La Mara es va asseure corrent.

-És l'únic que hi ha, crec. De totes maneres, un dels cuiners em dóna mala espina. Ja l'enxamparem quan se'n vagi a casa.

L'Ànakin va arronsar les espatlles.

-Tu manes.

Ella va fer una ganyota mentre pensava de moment sí, Solo, però probablement en qüestió de cinc anys siguis tu qui doni les ordres.

-Estàs a punt per al combat, no?

Ell va assentir fermament.

* * *

Per enfrontar-se a un adversari sense presència en la Força hauria de prestar molta més atenció del normal. La Mara va indicar a l'Ànakin que es col·loqués a la porta del darrere de la Fulla Verda, i ella es va apostar al concorregut gabinet de tatuatges que hi havia a la vorera de davant. Quan va acabar el primer torn de nit i van entrar els treballadors del segon, ella va advertir un moviment de cua d'ull, quan el seu objectiu, pàl·lid i geperut, es va barrejar amb els transeünts.

-Gràcies -va dir a la dependenta que li oferia la pipa d'aigua mentre simulava provar mostres abstractes a l'espatlla nua -. Avui no em ve molt de gust.

-No hi ha contacte corporal -va exclamar la dependenta mentre la Mara marxava-. Va tot per làser.

Però ella ja havia sortit al carrer i es pujava el coll i la caputxa del seu vestit de vol. Va localitzar a l'Ànakin gràcies a la Força i li va indicar que es posés en moviment. Al mateix temps, va tornar a temptejar l'objectiu. Seguia sense ser-hi, excepte per als seus ulls.

La Mara, que era prou alta com per veure la meitat dels éssers que hi havia entre ells, va seguir al cambrer. De tant en tant el veia clarament. Mirava sempre al capdavant, i només girava el cap a dreta o esquerra quan era estrictament necessari.

-El veus? -va sentir a l'Ànakin a la seva esquerra.

-Està aquí davant, va cap a l'esquerra.

-On...? Ah, allà -va exclamar l'Ànakin-. No porta armadura, només l'emmascarador.

-Això sembla. Però, de tota manera, potser no s'atordeixi fàcilment.

-Ara ho esbrinarem -va dir l'Ànakin-. Jo vaig per un costat.

Es va allunyar. La Mara va mantenir el ritme amb els altres vianants, mentre l'Ànakin anava cap a l'esquerra. El cambrer va arribar a una estació en la qual els trens retropropulsors sortien de la zona de Ciutat Domo. La Mara es va apropar més, observant-lo amb més atenció, fluint en paral·lel al seu objectiu fins que aquest va triar una andana. Després es va obrir pas per la porta darrera d'una família de psadans amb armadura. Va passar una de les seves falses targetes d'identitat pel lector i va esperar amb el cap cot. De cua d'ull, va veure que l'Ànakin travessava la porta. Fins no fa gaire hauria utilitzat la Força per passar. La Mara es va alegrar de veure que el seu nebot emprava un carnet fals. Com més aprengués a viure sense utilitzar la Força, més en sintonia estaria amb la seva pròpia mecànica i amb els moviments dels altres. I també aprendria de les seves pròpies capacitats. Referent a això, el fet que en Jacen s'hagués... retirat, a falta d'una paraula millor, li semblava bo i honrós.

De vegades, imaginava com seria en Jacen dintre de quaranta anys, potser ensenyant a l'acadèmia o abstret en el seu petit món, com Yoda. Si és que sobrevivia.

El següent tren retropropulsor va sortir a tota velocitat del túnel, va recórrer el lateral de l'espai en què es trobaven i va frenar silenciosament. La Mara es va obrir camí com la resta dels viatgers. A aquestes altures, ja els havia comptat i catalogat per espècie, sexe i nivell d'amenaça. Més intrigant que els altres passatgers era el fet que aquella direcció els portaria de tornada al punt de partida, cap a la zona governamental.

El tren lliscava suaument, amb el soroll de fons solapat per les converses dels trenta passatgers del compartiment. El seu objectiu es va obrir pas entre els passatgers que viatjaven dempeus mentre s'acostaven a la parada del Barri de les Ambaixades i a la seu del COSERE. La Mara i l'Ànakin es van mirar i després ella va mirar cap a la porta. Ell va assentir i va seguir al cambrer.

Va deixar que el transbordador avancés una altra estació abans de sortir i va donar mitja volta. Podia percebre a l'Ànakin alt i clar a través de la Força.

L'objectiu es movia més ràpid cada vegada per un carrer que la Mara coneixia perquè era on s'allotjava el personal de les ambaixades. Va prémer el pas per apropar-se més, prestant atenció per si percebia alguna cosa amb la seva agusada intuïció per al perill.

El cambrer es va girar. La Mara va seguir caminant sense aturar-se, però l'Ànakin es va parar i va mirar a un costat amb una expressió potser massa innocent.

L'objectiu es va introduir per un passadís lateral estret. L'Ànakin va córrer darrere seu.

La Mara va negar amb el cap, amb gest frustrat, i va arrencar a córrer. Malgrat tot el seu potencial, l'Ànakin tenia la subtilesa d'un hutt en un tanc de meditació Mon Calamari.

Tot just té 16 anys, es va recordar ella. Segueix sent prou jove com per tenir el gallet fàcil. Almenys havia deixat d'intentar venjar-se per la mort d'en Chewie amb tots els sospitosos de ser yuuzhan vong que hi havia a la galàxia.

El carreró era un passadís gris d'elevades parets que s'endinsava en un dels edificis de Coruscant. A les parets hi havia unes quantes finestres sense cornises. Del tercer pis penjaven uns fanals groguencs. L'estrany es va acostar a un portal i es va ajupir per activar un panell d'accés.

L'Ànakin va córrer més de pressa, va treure la pistola i va disparar cap a la silueta ajupida.

El cambrer va fer una volta, alçant un braç.

És obvi que estàs massa lluny! Pel que la Mara podia veure, ni tan sols semblava haver-li donat a l'emmascarador ooglith. Va desenfundar el sabre làser a mesura que s'acostava.

Una forma negrosa va sortir lliscant de la màniga del cambrer. Amb la mà que li quedava lliure, li va tirar una cosa a l'Ànakin. Fos el que fos, va deixar anar un grinyol en sortir volant.

L'Ànakin va encendre el sabre làser amb una mà i va il·luminar el carreró amb un esgarrifosa resplendor rosada.

La Mara no podia dedicar la seva atenció a l'Ànakin. El seu sentit del perill va fer que se li ericés el pèl. El cambrer va agafar la porra fluixa per ambdós costats. Agafant-la, es va endurir, mostrant uns ulls líquids lluents que van reflectir la fulla blava de la Mara. La dona va clavar una estocada baixa amb el sabre làser amb la intenció de desestabilitzar l'agent enemic.

El yuuzhan vong va alçar l'amfibastó, bloquejant l'estocada, i va intentar alçar les armes entrellaçades. La Mara va cedir per un instant, va canviar de direcció i va tornar a girar. De cua d'ull, va veure com l'Ànakin acudia a la trobada d'un petit objecte volador negre. Es va precipitar cap a la seva cara, amb les urpes apuntant-li als ulls.

Ella es va desfer, va fer un pas a un costat i va apuntar cap al cap de l'amfibastó. A per ell, Solo! Atordeix-lo! Mentre no aconseguís inutilitzar l'amfibastó no podria prescindir d'una de les mans per agafar la pistola, i tenia a l'Ànakin a l'esquerra.

L'amfibastó es va quedar fluix i al seu oponent gairebé li va caure de les mans. En aquest precís instant, ell va abandonar la postura encongida. El seu rostre i el seu tors es van contorsionar en quelcom que semblava sortit d'un estrany malson.

La Mara es negava a badar. Va intentar llançar un altre atac inferior, i aquesta vegada va aconseguir obrir-li un tall en els pantalons, a prop del genoll. Un fluid blanc va sortir disparat i va esquitxar el ciment. Hi havia tallat l'emmascarador. En aquell moment, l'amfibastó es va endurir de nou i la va sorprendre amb un raig de verí. Li va donar al dors descobert de la mà esquerra. El yuuzhan vong va riure i li va apuntar a la gola. Ella es va ajupir.

Li va començar a picar la mà. La Cilghal i ella havien après a desenvolupar un exercici de biotoxines i va convocar cap a la seva mà esquerra als seus leucòcits netejadors, ara carregats amb la misteriosa essència de les llàgrimes de la Vergere.

Com estava convençut que l'havia matat, el guerrer va buscar en una butxaca al cinturó. La Mara es va redreçar i va atacar amb una mà, apuntant a la butxaca. De nou va sentir aquest calfred en el subconscient, just a temps. Va donar un pas enrere ràpidament, mentre l'alienígena es portava la mà a la butxaca. Quelcom va espetegà prop dels seus peus. L'objecte va treure pseudòpodes i va intentar agafar-se-li als peus.

Una altra vegada tu! Amb un gest de fàstic, ella va saltar per sobre de la gelatina enganxosa blorash. Ella es va passar el sabre làser a l'adolorida mà esquerra i va buscar la pistola en la seva armilla.

L'Ànakin s'acostava des del darrere, ocult a la vista del seu enemic. El seu sabre làser va eliminar a la criatura voladora. Després va treure l'altra arma del cinyell. No era un bàcul de pànic, més aviat semblava un bastó nebulitzador stokhli, però més petit i curt.

La Mara va deixar la pistola a la funda, va agafar el sabre làser amb les dues mans i va reiniciar l'atac. El guerrer va tornar a brandar l'amfibastó.

La capacitat de la criatura-bastó per curar-se semblava convertir-la en una cosa gairebé invencible. Ella va atacar amb totes les seves forces, apuntant directament a la carena del cap de la serp, mentre es feia a un costat. La meitat del cap va sortir disparat i va anar a parar a la paret de pedra més propera provocant un cruixit d'allò més satisfactori. L'amfibastó va quedar inert.

Sí!

En aquest moment, l'Ànakin va disparar. Un projectil blavós en forma de xarxa va sortir a tota velocitat de la seva arma.

Empastifat amb residu enganxós, el yuuzhan vong va aconseguir llançar dos discos esmolats més. Un va envoltar el cap de la Mara i va baixar en picat, girant sense parar. L'altre va anar a per l'Ànakin. Ella es va lliurar del seu mentre el guerrer queia a terra, lluitant contra la xarxa d'atordiment. Ella va empunyar la pistola, que va deixar anar un gemec en emetre una altra càrrega d'atordiment més gairebé a boca de canó.

Però ni tan sols això va poder amb ell. Era obvi que no se'ls podia atordir en absolut. La Mara va apagar el sabre làser, el va aferrar amb força i va donar un cop a la templa a yuuzhan vong.

El guerrer va caure a terra.

L'Ànakin es va acostar corrent.

-Deixa'm desemmascarar-lo -va exclamar ell.

La Mara va fer un pas enrere, sense deixar anar el sabre làser, i va deixar via lliure al jove. Va obrir i tancar la mà esquerra per veure com la tenia. Li seguia pessigollejant, però no havia perdut sensibilitat.

La cara del guerrer semblava estar sagnant quelcom blanc pel cop que li havia clavat la Mara. Amb cura, l'Ànakin va traçar amb el dit una feble línia al llarg del nas de la criatura.

La pell va començar a retirar-se, com si alguna cosa es mogués per sota, i es va apartar de la cara immòbil, emportant-se amb ell la ferida. L'emmascarador ooglith es va enfonsar a la gola de l'uniforme del yuuzhan vong, emetent uns sorollets bavosos, mentre deixava lliure els porus del seu portador.

Va deixar al descobert a un alienígena pàl·lid, gairebé sense carn a la cara. Tenia unes bosses blavoses sota els ulls i en un dels pòmuls lluïa una profunda cremada que gairebé deixava l'os al descobert. En el front tenia tatuatges, com cercles d'energia concèntrica. El pòmul exposat tenia una sèrie de fractures curades i retorçades.

L'emmascarador es va amuntegar al voltant de les cames del guerrer. La xarxa stokhli el va atrapar al costat de genolls del seu portador.

-Això del bastó stokhli ha estat bona idea -va murmurar la Mara.

L'Ànakin es va posar el cinturó.

-És un nou model, de curt abast. Gairebé invisible.

-M'ha sorprès -va admetre ella. Li molestava que el noi hagués descobert allò abans que ella arribés tan sols a saber el que era. Ell va somriure encantat mentre ella treia l'intercomunicador-. Reforços? Aquí la Mara. Tenim un infiltrat.

 Següent