Passar comptes a Centràlia (X)

Anterior

10

El llançament de la pedra

En Luke va entrar a la gegantina comporta en la qual estaven esperant la Dama Afortunada i la seva ala-X, i va deixar escapar un sospir d'alleujament.

La Jènica els havia portat per una ruta bastant tortuosa, però hi havien arribat més de pressa del que en Luke mai hagués cregut possible quan es van posar de camí..., i amb aquell rellotge en el que el compte enrere anava avançant cap a la mort de Bovo Yagen, no podien perdre ni un sol segon.

Creia saber el que havia de fer a continuació, però havia d'estar segur. Havia de comprovar-ho. Els altres el van contemplar en silenci mentre en Luke anava fins a una caixa que havia quedat abandonada a la comporta i s'asseia sobre ella. En Luke va tancar els ulls i es va concentrar, obligant-se a procedir a poc a poc i amb calma per estar totalment segur que no cometia errors, i desplegar els seus sentits el més lluny possible.

-La Leia està a Selònia -va dir per fi mentre tornava a obrir els ulls-. No hi ha cap dubte d'això, perquè puc sentir la seva presència allà. Crec que en Han està amb ella, i probablement la Mara Jade també. Els tres nens són a Drall, i si no hi ha cap error en el que la Kalenda ens va explicar sobre com fugir de Corèllia, això probablement vol dir que Chewbacca i el Falcó són amb ells. Puc copsar una sensació mental que probablement correspongui a Chewbacca, però no puc estar totalment segur..., no a aquesta distància. Ah, i potser hauria d'afegir que tots ells semblen estar molt preocupats. Resulta difícil d'explicar, però... Bé, he captat la impressió general que tots ells, Leia i els nens, i els que estan amb ells, es troben presoners d'una manera o altra.

-Doncs llavors serà millor que comencem a actuar d'una vegada i intentem alliberar-los -es va afanyar a dir en Lando-. Tu t'ocuparàs de la Leia -va seguir dient-. Emporta't a l’R2 i l'ala-X. Esbrina les coordenades del lloc de Drall en què estan els nois i comunica-me-les. Jo portaré a la Gaeriel i la Jènica fins la flota bakurana, on podran informar a l'almirall Ossilege del que hem descobert. La Gaeriel hauria de tornar al seu lloc en la nau, i la Jènica és la nostra experta en Centràlia. Hauria de poder ajudar-nos una mica si les coses es posen lletges. Després que les hagi deixat allà, la tinenta Kalenda i jo anirem a Drall i intentarem arribar fins a Chewbacca i els nois.

La Jènica es va tornar cap en Lando.

-No ets molt optimista, oi?

-No sabem com trobar el repulsor de Drall -va replicar en Lando-. Tant me fa el bo que sigui Chewbacca resolent problemes d'enginyeria, perquè no pot treballar sobre un repulsor fins al que no pot arribar. Hem de rescatar-los, naturalment, però llevat que estiguin asseguts just a sobre d'un repulsor, no veig de quina manera trobar a Chewbacca ens ajudarà a trobar un repulsor. -Es va girar cap al Luke-. La Leia és la nostra millor possibilitat, i amb molta diferència sobre les altres. Es troba en un planeta on el repulsor ja està funcionant, i que probablement està controlat pels que la tenen presonera. Només caldrà que la informis del que està passant, i després hauràs d'esperar que la Leia aconsegueixi convèncer els seus raptors que interfereixin les emissions energètiques de Centràlia.

En Luke va intentar somriure.

-Sí -va replicar-. És facilíssim. Hauria de ser bufar i fer ampolles.

La Jènica es va fregar la barbeta.

-Gairebé té sentit -va dir amb veu pensativa -. Però deixaríem totalment desprotegida Centràlia, i això no m'agrada gens.

-No crec que la pèrdua de l'aclaparadora força que representen dues naus lleugeres, dos androides i cinc éssers humans hagi de tenir tantíssima importància -va dir en Lando-. I, de totes maneres, què seríem capaços de fer? Esperar que arribi algú i apropar-nos després molt cautelosament per donar-li unes quantes puntades de peu?

La Jènica va inclinar el cap cap a un costat i va assentir.

-D'acord, d'acord. Suposo que jo tampoc sé què més podríem fer.

En Luke es va aixecar i va assentir.

-En aquest cas -va dir-, suggereixo que fem el que puguem i ara mateix.

-Us tenim, però no us retindrem durant molt de temps -va dir la Kleyvits, portaveu de la Supramadriguera. Estava asseguda davant de la Mara, la Leia i en Han, la Dracmus estava asseguda al costat de la Kleyvits, demostrant amb el simple fet de la seva presència que el seu clan s'havia sotmès a les vencedores. No semblava molt feliç d'haver d'estar allà-. Ara només ens cal arribar a certs acords molt clars i senzills, i després tots podrem seguir els nostres respectius camins.

-No anem a accedir al que ens demaneu -va dir la Leia amb veu cansada.

El matí s'havia convertit en el capvespre, i seguien en el sumptuós interior de la vila que els servia de presó..., doncs això era el que havia acabat resultant ser. La Supramadriguera havia desplegat un camp de força al voltant del Foc de Jade, i hi havia sentinelles al voltant del camp de força. La Leia podia veure la nau posada a la pista de descens. L'únic que els separava d'ella era una porta, però aquesta vegada no hi hauria cap fuga a bord del Foc.

-Encara que desitgéssim arribar a aquest acord, no podríem fer-ho mentre ens tinguéssiu presoners -va seguir dient-. Encara que ho féssim, no serviria de res i no tindria cap sentit. El meu govern mai ratificaria cap mena d'acord adoptat sota pressió.

- Com podeu estar sotmesos a pressió quan sereu lliures de marxar quant hàgim arribat a un acord?

-Ara mateix estem sent pressionats -va dir la Leia, amb la seva veu i la seva expressió plenes d'una calma imperiosa -, i no accedirem sota cap circumstància. En conseqüència, no hi ha cap raó per seguir parlant de l'assumpte.

-Torno a demanar-vos que el reconsidereu -va dir la Kleyvits-. L'únic que us demanem és que admeteu la realitat. Som lliures. Ja no pertanyem a la Nova República. Us hem fet fora d'aquí. Som una terra lliure, un planeta lliure... L'únic que us demanem és que admeteu aquest fet.

-No sou més lliures ara del que ho éreu sota el govern de la Nova República -va dir la Mara amb veu gèlida i impassible-. Llavors no hi havia cap dictador, i no hi havia ningú que us digués com pensar, sentir i actuar. No heu enderrocat a cap tirania. El que li demaneu que reconegui no és la llibertat per Selònia, sinó el domini de la Supramadriguera.

- Ei, vaig a dir-vos el que farem! -Va exclamar en Han-. Donem-los el que volen. Llibertat total, d'acord? Llibertat total dels intercanvis comercials, del comerç interestel·lar, de les importacions. Llibertat total dels viatges fora del planeta. Embargament total. Què tal us sona això?

-La Supramadriguera desitja veure’s lliure de tota influència anti-seloniana, pel que ens sembla una perspectiva excel·lent. No és així, la meva estimada amiga Dracmus? Parla en nom dels Hunchuzucs. No estàs d'acord que l'aïllament total seria la més gran de les benediccions?

-Oh, sí, eminent Kleyvits -va dir la Dracmus, emprant un to lúgubre i melancòlic que deixava molt clar fins a quin punt se sentia humiliada i abatuda-. No pot haver cap dubte que tot el poble de Selònia anhela quedar aïllat de l'univers exterior.

- I què hi ha de totes les teves amistats i parents de Corèllia, on has viscut tota la teva vida? -Va preguntar en Han.

-Estan de festa amb mi de saber que hem quedat lliures de tota influència exterior -va dir la Dracmus, clavant la mirada a la taula.

-Em temo que no se't dóna gens bé mentir, respectada Dracmus -va dir en Han-. He vist cadàvers que resultaven més convincents.

La Dracmus es va afanyar a alçar els ulls amb visible preocupació, i es va atrevir a llançar una ràpida mirada de reüll a la Kleyvits.

-Si us plau, respectat Solo, et prego que no tinguis ni el més petit dubte quant a la meva sinceritat...

-Oh, no et preocupis per això -va dir en Han-. No tinc absolutament cap dubte.

-Insisteixo que tornem al que realment importa ara -va dir la Kleyvits, que estava clar no se sentia molt satisfeta del comportament de la Dracmus-. Reconeixeu la llibertat de Selònia sota la guia de la Supramadriguera, o en cas contrari mai sortireu vius d'aquest planeta.

-D'acord, tracte fet -va dir la Leia.

La Kleyvits es va inclinar sobre la taula i la va mirar fixament.

-Llavors t'hem convençut, no? -Va preguntar, amb la veu una mica tremolosa a causa de l'excitació que sentia.

-Totalment -va dir la Leia-. Triem la segona opció, la de no sortir d'aquí amb vida. Endavant: Mata'ns ara mateix.

La Kleyvits va deixar escapar un sospir ple de cansament i va estendre les urpes per tabalejar amb elles sobre la taula, produint una successió d'espetecs i cruixits més aviat inquietant. Per molt que intentessin no fixar-se en elles, tots es van adonar de com d’esmolades que eren.

-Bé, ja veig que anem a passar molt temps aquí -va dir l’enviada de la Supramadriguera.

En Thrackan estava assegut a la butaca del copilot veient com el pilot dirigia la patrullera d'assalt en un lent ascens fins a l'extrem de l'enorme cilindre que era el repulsor planetari. A poc a poc, a poc a poc, cada vegada més i més amunt... La patrullera d'assalt va quedar suspesa en l'aire durant un moment, i després va girar lentament sobre si mateixa fins que el seu morro va quedar enfilat cap als dos punts de llum que brillaven a l'horitzó vespertí. Talus i Tralus. Thrackan no ho podia veure des de tan lluny només amb els seus ulls, però sabia que emprant tan sols l'amplificació més lleu dels instruments també hauria pogut albirar Centràlia.

Tot estava preparat. L'únic que havia de fer era prémer el botó, ordenar al sistema radiònic que enviés el seu senyal i, després, ordenar al pilot que tornés a baixar-los a l'interior del repulsor. Després tot es reduiria a esperar que el senyal radiònic recorregués la distància existent entre aquell lloc i Centràlia per arribar al centre de control. El centre de control automatitzat desconnectaria el generador d'interferències, i aquí s'acabaria tot. En Thrackan ni tan sols hauria de tornar-hi per transmetre el missatge pels canals de comunicació. El senyal de comunicacions no seria bloquejat pel repulsor, i tampoc necessitava un contacte visual. El sistema resultava d'allò més còmode.

I, en realitat, també era molt senzill. En Thrackan no era molt donat a tenir pensaments de naturalesa poètica, però en aquell moment se li va ocórrer que el que es disposava a fer era llançar una pedra a una llacuna, llançant-la just en el seu centre. Les ondulacions anirien sorgint del lloc on caigués la pedra, i s'anirien estenent en totes direccions. En Thrackan podia predir algunes de les conseqüències, però tot i així no hi havia ningú que sabés millor que ell fins a quin punt era arriscat el joc al que estava jugant. Les ondulacions podien avançar en direccions que no havia pres en consideració, i arribar a la vora inesperades. En Thrackan volia interrompre les interferències de les comunicacions perquè això servia als seus propis propòsits, però ésser capaç de comunicar-se també serviria a molts propòsits més a part dels seus.

En Thrackan podia predir algunes de les conseqüències, naturalment. Quant les interferències haguessin cessat, els controladors originals del pla per fer esclatar les estrelles utilitzarien immediatament el sistema de comunicacions primari per enviar l'ordre que desconnectaria el camp d'interdicció. Després posarien rumb cap al sistema Corellià i es disposarien a enfrontar-se amb les naus bakuranes. Bé, doncs que ho fessin... Que els dos bàndols lluitessin entre ells. Que un bàndol derrotés a l'altre. Fora qui fos el vencedor, aquest bàndol hauria quedat debilitat pel combat, i després a les forces d’en Thrackan els hi resultaria bastant més fàcil acabar amb ells a la confrontació final.

En Thrackan també estava gairebé totalment segur que els controladors originals del sistema bloquejarien el subsistema que havia estat utilitzant, la qual cosa li impediria seguir manipulant-lo. No voldrien què les interferències tornessin a activar-se, per descomptat. Que així fora. Això significava que els enemics que en Thrackan tenia dins del sistema descobririen què podien tornar a comunicar-se i intercanviar informació. Esbrinarien coses sobre els altres i sobre en Thrackan..., però les esbrinarien massa tard. Això no li preocupava.

Però i les conseqüències que no havia imaginat? Quins riscos desconeguts es disposava a córrer? Estava clar que no hi havia cap forma de saber-ho.

Però hi havia una cosa que sí que sabia. Deixar d'interferir les comunicacions permetria que en Thrackan Sal-Solo li digués a tot el sistema Corellià que tenia en el seu poder als fills d’en Han Solo. En Han Solo s'assabentaria que els seus fills estaven a les seves mans i ho sabria, i no podia fer absolutament res al respecte.

Per ventura hi podia haver una venjança més dolça?

En Thrackan prémer el botó. L'ordre va ser emesa.

L’Ossilege estava inclinat sobre els sensors de llarg abast de l’Intrús contemplant com la patrullera d'assalt, a penes visible, quedava suspesa sobre del repulsor, duia a terme un lleuger viratge i tornava a desaparèixer. L'almirall es va tornar cap al cap de sistemes artillers de l’Intrús i va veure que estava movent el cap.

-Ho sento, senyor. No hem tingut temps de disparar. No a aquesta distància, i especialment amb tanta atmosfera interposant-se entre nosaltres i l'objectiu. Si s'hagués quedat allà trenta segons més...

El cap de sistemes artillers no va arribar a concloure el seu pensament, però l’Ossilege ho va entendre i va deixar escapar un sospir. Si aquella patrullera d'assalt s'hagués mantingut immòbil el temps suficient perquè l’Intrús pogués disparar, llavors tota la guerra podria haver acabat en aquest mateix instant.

-Noi, estàs fora cinc minuts i tot canvia -va dir en Lando mentre la Dama Afortunada s'enlairava i s'allunyava de la gegantina comporta de Centràlia-. On és l’Intrús?

- Què és l’Intrús? -Va preguntar la Jènica.

-Bé, és un objecte francament gran... L'Intrús és una nau espacial, un creuer lleuger bakurà. Hauria de ser fàcil de veure’l, però no el trobo per enlloc.

- Has mirat en l'últim lloc on l’havies deixat? -Va preguntar la Jènica.

Lando va somriure.

-Acabo de fer-ho, i no hi era. Però aposto a què el trobaré en l'últim lloc on miri.

-Bé, i on és?

-Jo diria que ha passat alguna cosa i que l'almirall Ossilege ha sortit disparat el més valerosament possible per fer alguna cosa, tant si era necessari fer-ho com si no.

-Aquest to que estàs utilitzant no acaba d'agradar-me, Lando -va dir la Gaeriel.

-A mi tampoc m’acaba d'agradar l'afició a córrer riscos que té l’Ossilege -va replicar en Lando-. Però la pregunta a la qual hem de respondre és què farem ara.

-No estic segura -va dir la Gaeriel-. La vida tornarà a ser molt més senzilla quan puguem tornar a fer servir els sistemes de comunicació habituals..., suposant que algun dia puguem tornar a usar-los. -Va reflexionar en silenci durant uns moments-. Podem comunicar-nos amb algun dels dos destructors mitjançant la connexió làser?

-Serà bastant difícil -va dir en Lando-. Probablement resultaria més ràpid i senzill anar fins a la nau més propera, atracar, obrir l'escotilla i preguntar-los què està passant.

-Doncs llavors fem això -va dir la Gaeriel-. Després ja podrem decidir què farem quan tinguem una mica més d'informació.

-Una actitud molt lògica i prudent -va dir en Lando-. Bé, anem cap allà.

La Jaina va deixar escapar un sospir ple de malenconia. Les coses no podien anar pitjor. Els presoners estaven immòbils, abatuts i tristos, i més aviat atapeïts, dins del recinte mòbil, incapaços de fer res que no fos contemplar com els soldats i tècnics de la Lliga Humana anaven traient el seu equip de la patrullera, en el que resultava obvi eren preparatius amb vista a instal·lar-se allà per una llarga estada.

El recinte mòbil consistia en un generador de camps de forces dissenyat per quedar fora del camp que produïa, amb el resultat que els que estaven presoners dins del camp no podien arribar a la maquinària generadora. Però el camp de força era transparent i els que estaven dins podien veure el generador, que estava just davant d'ells.

I, per expressar-ho d'una manera suau, a l’Ànakin allò no li agradava gens. La idea que pogués veure l'artefacte que els mantenia presoners sense que pogués tocar-lo semblava irritar-lo i preocupar-lo molt més que el fet que estigués presoner.

Els seus germans van intentar mantenir-lo el més distret possible, però no resultava gens fàcil. El costat bo de la situació era que el fet d’esforçar-se per mantenir animat a l’Ànakin els impedia pensar en les seves pròpies preocupacions. Els dos dralls, l’Ebrihim i la Marcha, semblaven haver decidit que estar tancats els proporcionava una ocasió de posar-se al dia pel que fa a la xafarderia familiar, alguna cosa en el que devien portar una dècada de retard..., i estava clar que tenien una família enorme. Els dos havien estat asseguts hora rere hora, discutint el que havia fet el cosí tal, els problemes monetaris de l'oncle qual i l'escandalós i inexplicable misteri que suposava el qual una tia àvia llunyana i el seu cinquè marit encara no s'haguessin divorciat.

Chewbacca anava i venia d'un costat del camp de força hemisfèric que els mantenia presoners a un altre. S'havia vist obligat a contemplar com els tècnics de la Lliga Humana furgaven al Falcó Mil·lenari, passejant-se per la part superior del casc, obrint els panells d'accés i estudiant el seu interior. Hi va haver un parell de moments en què un tècnic de la Lliga va obrir un panell i va riure sorollosament del que estava veient. Contenir a Chewbacca en aquells moments havia resultat particularment difícil. El wookiee havia colpejat el camp de força amb els punys i havia pregonat la seva frustració amb ensordidors rugits, però l'únic que va aconseguir amb això va ser deixar lleugerament socarrimat el pelatge de les mans i els avantbraços.

I quan Thrackan Sal-Solo va baixar de la patrullera d'assalt i va anar cap a ells, els dos dralls eren els únics presoners que es trobaven prou calmats per enfrontar-se a la nova situació d'una manera racional. La Jaina no estava d'humor per ser raonable, per descomptat. Un tècnic de la Lliga Humana que empunyava una holocàmera caminava al costat d’en Thrackan.

-Bona tarda a tots -va dir Thrackan, amb aquesta veu que s'assemblava tant a la del seu pare i que al mateix temps era tan diferent d'ella.

El cosí Thrackan... La Jaina es va dir que li resultava inexplicablement estrany i desagradable pensar en ell utilitzant aquesta paraula, però tot i així seguia sent el seu cosí.

-Hola -va dir.

En Jacen també va murmurar un hola. L’Ànakin va llançar una ràpida mirada al cosí del seu pare i es va posar a plorar..., i la Jaina no va poder culpar-lo per això. El simple fet d'estar veient-lo..., al Thrackan, ja resultava inquietant. S'assemblava molt al seu pare, amb les úniques diferències que era una mica més moreno, pesava uns quants quilos més i tenia el cabell d'un color lleugerament diferent. La barba ajudava que no s'assemblés tant al seu pare, però la seva existència només servia perquè les similituds resultessin encara més inquietants. Era com si estigués contemplant una versió del seu pare sortida del costat fosc i pogués veure com hauria estat en Han Solo si la ira, el ressentiment i la sospita s'haguessin apoderat d'ell.

-Fes que aquest nen deixi de plorar -va dir en Thrackan, com si la Jaina pogués fer callar l’Ànakin amb un gest de la mà.

-No puc -va dir la Jaina-. Potser es calmi dins d'uns moments, però l’espantes.

-No hi ha cap raó per tenir-me por -va dir Thrackan-. Almenys, encara no...

Aquesta aclariment final no resultava gens tranquil·litzador.

La Jaina es va posar de genolls i va abraçar al seu germà petit.

-Vinga, Ànakin, calma't... Et prometo que tot s'arreglarà -li va dir, esperant estar dient la veritat.

- Per què ets aquí? -Va preguntar en Jacen, fulminant amb la mirada al Thrackan-. Què vols?

-Oh, molt poca cosa -va dir Thrackan-. Només necessito unes quantes imatges en què estiguem tots junts.

Chewbacca va rugir, grunyir i li va ensenyar les dents, i després va moure els braços en un gest, el seu significat no podia estar més clar: el wookiee volia que en Thrackan entrés al recinte de confinament.

En Thrackan va somriure.

-No parlo el teu bàrbar llenguatge, wookiee, però t'he entès. No, moltes gràcies. Puc posar-me prou a prop per als meus propòsits romanent fora del camp de força.

- Per què vols una gravació hologràfica de nosaltres? -Va preguntar la tia Marcha.

En Thrackan va tornar a somriure.

-Bé, em sembla que això hauria de resultar obvi fins i tot per un membre de la teva espècie -va replicar-. He iniciat el procés que desactivarà les interferències que bloquegen les comunicacions. Quan les interferències hagin cessat, emetré les imatges hologràfiques per demostrar que sou els meus presoners. Dubto molt que a algú li importi el que li pugui passar a un parell de dralls grassonets o un wookiee psicòtic, però espero que els pares dels infants se sentin inclinats a comportar-se d'una manera més raonable quant sàpiguen què tinc a les meves mans als seus fills..., i a un repulsor planetari.

Marcha, duquessa de Mastigóforus, es va aixecar quan alta era i va mirar fixament al seu carceller.

-Estàs a punt de cometre un gravíssim error -va dir-. Pel teu propi bé, et demano que no ho facis.

En Thrackan va deixar anar una estrepitosa riallada.

-No estàs en situació de llançar amenaces, Drall. No perdis el teu alè.

-Molt bé. Que les conseqüències caiguin únicament sobre el teu cap. L'honor m'obligava a dir el que he dit, però un ésser intel·ligent sempre pot distingir una amenaça d'una advertència.

El vacu somriure que corbava els seus llavis va desaparèixer del rostre d'en Thrackan durant una fracció de segon, però de seguida va tornar a aparèixer, tan impassible i sense significat com sempre.

-No necessito dir res més sobre el tema a cap de vosaltres -va replicar-. Ara vull que els tres nens es posin en aquest costat del recinte, el més a prop possible de mi, i que els tres alienígenes us poseu a l'altre extrem.

- Per què...? -Va començar a preguntar l’Ebrihim.

- Perquè jo ho desitjo! -El va interrompre secament en Thrackan-. Perquè si no obeïu, puc manipular el camp de força fins a deixar reduït el recinte de confinament a la meitat de la seva grandària actual. Perquè puc fer que us matin a tots si així ho decideixo. –En Thrackan va fer una pausa i va somriure-. Perquè puc fer mal als nens, i perquè ho faré si no em feu cas -va afegir-. I ara, aneu a l'altre costat del camp.

Els dos dralls i el wookiee van intercanviar ràpides mirades. Estava clar que no tenien altra elecció, i els tres van anar a l'altra banda del recinte.

L’Ànakin ja estava més o menys calmat, i la Jaina va estirar-lo perquè s'aixequés. Sempre hi havia una manera infalible de distreure al petit, i consistia a fer que veiés com algú utilitzava una màquina. Fer que l’Ànakin observés el procediment d'operació de la maquinària també podia acabar tenint altres resultats tan inesperats com desitjables, naturalment.

-Mira, Ànakin -va dir la Jaina-. Mira el que fa aquest home.

L’Ànakin va assentir i es va netejar el nas. Els tres germans es van col·locar el més a prop possible del límit del camp, i van observar amb gran atenció al tècnic mentre aquest s'agenollava al costat del generador del camp de força dins del que estaven confinats. El tècnic va treure de la butxaca una clau metàl·lica d'aspecte molt antiquat, la va introduir en una ranura del generador i li va donar un quart de volta cap a l'esquerra. Després va fer diversos ajustos en els controls de l'aparell. Un nou camp de força, un mur vertical que travessava el camp de confinament pel centre separant als adults dels nens, va sorgir del no-res un instant després. El tècnic va fer girar la clau un quart de volta cap a l'esquerra i la va treure de la ranura.

-Senyor... Ah... Diktat, potser també seria aconsellable intensificar una mica el camp perquè pugui ser consultat amb més claredat en la gravació hologràfica.

- I aquesta intensificació farà que resulti més difícil distingir als presoners?

-D'una manera gairebé imperceptible, senyor, però els podran reconèixer sense cap dificultat, i la visió del camp d'energia serà una confirmació visual claríssima que estan presoners. Donarà més força a les seves paraules.

-Molt bé -va dir Thrackan-. Fes els ajustos necessaris.

El tècnic va girar un dial, i el camp de força es va enfosquir una mica.

-Excel·lent -va dir Thrackan-. Sí, realment excel·lent... Bé, endavant. Agafa la teva holocàmera i comença a gravar -va dir-. Grava una seqüència llarga de cada rostre, i després un plànol general de tots nosaltres junts. No vull que hi hagi cap possibilitat que algú no quedi convençut que tinc als nens en el meu poder, o que pensi que es tracta d'alguna mena de falsificació.

El tècnic es va emportar l’holocàmera a la cara i va començar a treballar gravant la imatge d'un rostre esquerp i ombrívol darrere l'altre i prenent un pla general d’en Thrackan amb tots els presoners quan va haver acabat de filmar les cares.

-Això hauria de ser suficient, Diktat Sal-Solo -va dir.

-Molt bé -va dir Thrackan-. Anem a preparar el transmissor per enviar les imatges.

- Torno a ajustar el camp de força per deixar-lo en la intensitat anterior, senyor?

En Thrackan va contemplar el recinte de confinament durant uns moments.

-Deixa-ho com està -va dir per fi-. Potser és més prudent mantenir separats als nens dels alienígenes. Potser això serveixi perquè els hi resulti més difícil fer plans.

En Thrackan va girar i se'n va anar, i el tècnic es va afanyar a seguir-lo.

La Jaina va contemplar com s'allunyaven.

- Has pogut veure el que feia el tècnic? -Li va preguntar al Jacen.

-La veritat és que no -va respondre el seu germà-, i de totes maneres no crec que fos capaç de manipular els controls amb la Força. No tinc aquesta classe de control tan precís i delicat..., i a més el tècnic tenia aquesta clau.

-Bé, Ànakin, i tu?

-Podria fer alguna cosa si pogués arribar fins als controls -va dir el petit-. Podria canviar algunes coses... Però necessites aquesta clau per connectar un camp o per apagar-lo, o per tallar tota l'energia. Ja vas veure el que va fer. Necessito aquesta clau per apagar-lo.

-Llavors no hi ha cap esperança -va dir la Jaina.

-No diguis això, nena -va murmurar la duquessa Marcha des de l'altre costat del mur vertical d'energia-. Sempre hi ha esperança..., especialment si t'enfrontes a un oponent convençut que pot obtenir tot el que desitgi mitjançant les amenaces i l'ús de la força.

La Jaina va anar fins al mur vertical, i els seus germans la van seguir.

- Realment ha comès un error, tia Marcha? -Va preguntar, desitjant una mica de consol i esperança tant com informació.

-Oh, sí -va replicar l'anciana Drall-. Ha comès un greu error, nena.

En Chewbacca va deixar escapar una suau riallada a la qual van seguir un grunyit ofegat i un xiscle gutural. El wookiee va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia cap soldat de la Lliga Humana que es trobés prou a prop per veure’l. Després es va col·locar tan a prop com va poder del mur vertical i va obrir el palmell de la mà.

En Chewbacca tenia un comunicador de butxaca.

La Jaina va alçar la mirada cap a ell i els seus llavis es van corbar en un gran somriure.

-Hauria d'haver-ho sabut -va dir-. Amb tot aquest pelatge tan llarg, pots amagar pràcticament qualsevol cosa al teu cos. I, a més, qui va a escorcollar a un wookiee?

La pregunta va fer que Chewbacca deixés anar una altra rialleta.

-Però de què ens serveix això? -Va preguntar en Jacen-. Aquest comunicador té poquíssim abast, i només permet comunicar-se a uns quants quilòmetres de distància.

-T'estàs oblidant d'algú que es troba molt a prop d'aquí -va dir l’Ebrihim-. Aquest algú porta incorporat un equip de comunicacions... –l’Ebrihim va somriure-. I probablement ja està molt fart d'esperar.

Q9-X2 estava més que fart d'esperar, el que en si mateix ja era tota una gesta per a un androide. Qualsevol altre androide s'hauria limitat a desconnectar-se després d'haver implantat una ordre de despertar en el moment necessari dins dels seus circuits d'espera. Q9 no ho havia fet perquè temia perdre alguna cosa. No és que pogués haver molt que perdre quan estava cap per avall en un dels compartiments secrets del Falcó que havien servit per amagar el contraban en temps llunyans, per descomptat. Q9 havia descobert que el confinament li molestava bastant més que el fet d'estar cap per avall. Haver estat en posició normal hauria resultat bastant més agradable, però no havien disposat de molt de temps, i aquell havia estat el primer lloc prou gran perquè l'androide pogués ser ficat dins d'ell, en qualsevol orientació, que van aconseguir trobar.

Les instruccions de l'Ebrihim havien estat bastant senzilles, i no exigien què Q9 romangués connectat. «Espera que hagi transcorregut un mínim de catorze hores. No apareguis fins que no hi hagi perill. En aquell moment, examina la nau i la situació el millor que puguis. Determina quin és el millor mètode per ajudar-nos, i posa-ho en pràctica. Les instruccions pròpiament dites potser fossin una mica vagues, però l'objectiu no podia estar més clar. L'execució resultaria complicada, ja que la majoria de sensors de Q9 havien de sobresortir del seu cos abans que pogués utilitzar-los, la qual cosa significava que l'androide no podia ser de gran ajuda mentre estigués cap per avall dins d'un recipient d'emmagatzematge.

Q9 podria haver seguit desconnectat, però estava massa nerviós i preocupat per això. Hi havia dut a terme uns quants diagnòstics i havia analitzat el seu registre de servei intern. Sabia amb tota exactitud el prop que havia estat de ser destruït per l'activació del repulsor. Als androides poques vegades se'ls recordava la seva mortalitat d'una manera tan clara. Poc temps després d'això, Q9 disposava de moltes hores per pensar en la idea de la seva destrucció. Hi havia faltat molt poc perquè ocorregués en el passat recent, i semblava haver bastants probabilitats que passés en un futur pròxim. Donades les circumstàncies, desconnectar-se deliberadament semblava la pitjor de les estupideses. I si un component hagués fallat o estigués a punt de fallar, i els seus diagnòstics no haguessin aconseguit percebre el problema? I si hagués carregat un esdeveniment programat perquè li despertés, hauria passat a la modalitat d'espera en desconnexió i l'ordre de despertar mai hagués estat enviada? Per expressar-ho de la manera més breu i clara possible, Q9 no desitjava desconnectar-se mentre no tingués la certesa absoluta que podria tornar a activar els seus sistemes.

Resultava obvi que es tractava d'una situació altament absurda, però així estaven les coses: Q9 no s'atrevia a dormir.

L'androide es va resignar a la idea de seguir esperant una estona més.

La Gaeriel Captison estava immòbil a l'hangar del Sentinella, a uns metres de la Dama Afortunada.

-No crec que hi pugui haver cap discussió sobre el que hauríem de fer -va dir-. Anirem a Drall, i ens reunirem amb l’Intrús.

-Cert -va dir en Lando-. Si algú ja ha trobat un repulsor allà, llavors hem d'anar a Drall.

-Doncs jo no ho veig tan clar -va dir la Jènica-. El Sentinella i el Defensor es quedaran aquí per vigilar l'Estació Centràlia, i jo sóc el més proper a una experta en Centràlia que podran trobar. Em quedaré.

Lando va assentir.

-Tens raó -va dir-. I què em diu vostè, tinent Kalenda?

La Kalenda va arquejar la cella esquerra i va moure el cap en una negativa gairebé imperceptible.

-La decisió és força difícil -va dir per fi-. Però donada la situació, jo diria que el meu lloc és aquí al costat de l'almirall Ossilege.

«Perquè puguis veure el que fa, potser?», Es va preguntar en Lando.

-Em sembla correcte -va dir-. Bé, doncs llavors pugem a bord.

- I què hi ha de mi? -Va preguntar C3PO-. He de seguir amb vostès? Hi ha més probabilitats que les meves capacitats lingüístiques resultin més útils en un viatge a Drall que aquí.

En Lando va sentir la temptació de rebutjar la seva oferta i deixar a C3PO a la nau, però el més irritant era que l'androide potser tenia raó. Què passaria si aconseguien arribar fins al repulsor i es trobaven amb dralls que no parlessin bàsic?

-Puja a bord -va acabar grunyint, i C3PO va pujar per la rampa d'accés amb un maldestre i encarcarat trotell.

La Gaeriel i la Kalenda es van acomiadar de la Jènica i van pujar a la Dama Afortunada. En Lando va esperar uns moments abans de pujar a bord. Hi havia alguna cosa més que volia dir-li a la Jènica Sonsen, cosa que potser no tingués l'oportunitat de tornar a dir-li..., i a jutjar per la brillantor de diversió que hi havia en els seus ulls, ella semblava estar esperant que en Lando digués alguna cosa. De fet, la Jènica se li va avançar i va parlar abans que ell.

-Bé, em pregunto si aquest és el moment en què em dius que mai havies conegut ningú com jo i que vols arribar a conèixer-me millor. Ja saps, aquest tipus de coses... Potser alguna cosa per l'estil que hem passat per moltes aventures junts, que hem establert una estranya connexió personal i que no hauríem de permetre que es quedés en això sense tornar a veure'ns. Vas a deixar-me anar alguna d'aquestes frases irresistibles que tornen boges a totes les dones?

En Lando no estava molt segur de si es burlava d'ell o si li estava demanant que seguís endavant, i no sabia si li advertia que havia de guardar silenci o l'instava a parlar. El cas estrany era que això no importava. En Lando havia tingut moltes aventures romàntiques, però una petita part del seu ésser estava segur que aquesta no anava a ser una d'aquelles vegades. Aquesta vegada no anava a permetre que la situació es convertís en una més d '«aquelles vegades».

Lando va sospirar i va moure el cap.

-Hi va haver un temps, i no fa molt d'això, en què hauria dit aquestes paraules i hauria cregut sincerament en totes i cadascuna d'elles..., almenys mentre les estava dient i encara que després se m'oblidessin. El problema és que no fa molt li vaig dir això mateix a una altra dama, i que en aquell moment era sincer. El curiós és que, per primera vegada a la vida, he descobert que segueixo creient en el que vaig dir. Fins i tot hi ha la possibilitat que ho segueixi creient durant molt, molt de temps... Així doncs, em temo que serà millor que me’n vagi sense dir res.

La Jènica va semblar sorpresa, encara que la seva sorpresa no era res comparada amb la que estava sentint en Lando.

-Bé, potser aquest sigui el discurs més elegant de tota la història -va dir per fi, i va somriure-. Crec que hi ha una dama molt afortunada esperant en algun lloc de l'univers, i no m'estic referint a la teva nau. –La Jènica li va oferir la mà, i en Lando la va acceptar-. Cuida't, Lando. He d'admetre que gairebé desitjo que haguessis intentat conquistar-me..., si més no perquè així hauria sabut quina era la meva reacció. Ara suposo que mai ho sabré.

En Lando li va tornar el somriure, obsequiant-la amb el més enlluernador i encantador de tot el seu repertori i ensenyant totes les dents en fer-ho.

-Ni jo tampoc -va dir-. Cuida't tu també.

Li va deixar anar la mà, va pujar a la Dama Afortunada i va anar fins la butaca de pilotatge.

La Gaeriel estava esperant-lo al seient d'observació d'estribord, i la Kalenda s'havia instal·lat a la butaca del copilot.

-Bé, deixarà que li faci una visita?... Va preguntar mentre estava duent a terme les comprovacions prèvies a l'enlairament.

Els seus ulls no es van apartar ni un segon dels instruments, però hi havia l'ombra gairebé imperceptible d'un somriure surant en les comissures dels seus llavis. Lando no va estar segur, però va creure sentir una rialleta gens pròpia d'una ex Primera Ministra darrere d'ell quan es va asseure.

- Com ha dit? -Va preguntar.

-Que si deixarà que li faci una visita. Vostè li va preguntar si podia tornar a veure-la després que tot això hagués acabat. Què va dir ella, si o no?

En Lando va notar que s'estava ruboritzant. Per ventura havia resultat tan obvi? Tan dolenta era la seva reputació?

-Hum... Ah... Bé... Ja que vol saber-ho, em va preguntar si ho anava a preguntar, i jo li vaig dir que no podia fer-ho a causa d'unes promeses que vaig fer en un altre lloc.

Aquesta vegada la Kalenda va apartar la vista dels instruments i el va mirar als ulls.

-Està fent broma -va dir, llançant-li aquesta desconcertant mirada de dalt a baix tan típica d'ella i deixant-lo encara més confós que de costum amb ella.

-Ah... no -va dir en Lando-. No estic fent broma. No sé per què he d'explicar res de tot això, però és el que ha passat. Li dono la meva paraula d'honor de comerciant.

La Kalenda va deixar escapar un xiulet i va moure el cap.

Bé, senyora Primera Ministra, sembla ser que la nostra petita aposta mai arribarà a resoldre’s. Per què no ens treu d'aquí, capità Calrissian?

-Eh... Hum... Sí, d'acord - va dir en Lando.

Va acabar les seves comprovacions prèvies a l'enlairament i va anar elevant delicadament la Dama Afortunada sobre els seus feixos repulsors. No hi havia dubte que sempre hi havia moments i llocs en els quals era conscient que encara li quedava molt per aprendre sobre les dones.

La Dama Afortunada va sortir de l'hangar, va anar adquirint velocitat i va posar rumb cap a Drall..., i cap a l’Intrús.

En Luke Skywalker va moure la palanca de control cap endavant fins a donar màxima potència a la seva ala-X i la va mantenir en aquesta posició. La dansa de les òrbites havia col·locat a Selònia tan a prop de Centràlia i els Mons Dobles com podia arribar a estar, però tot i així les distàncies seguien sent grans i en Luke tenia molta pressa. Ell també s'havia preguntat què podia significar l'absència de l’Intrús, però no tenia temps per preocupar-se per això. Tenia una feina i un deure. Havia de pensar en Bovo Yagen i en els seus milions d'habitants. Semblava que hi havia una esperança de salvar-los. I si, si, aconseguien evitar la destrucció de Bovo Yagen, això potser marqués el començament de la fi de la conspiració per fer esclatar les estrelles i de les rebel·lions en els mons del sistema Corellià.

Però a la galàxia li interessaven molt poc els «si». A l’univers només li preocupava el que passava, no el que pogués arribar a ocórrer. Tenien una petita possibilitat, però això era tot..., i la supervivència d'aquells dotze milions de persones molt ben podia dependre de quant trigués a arribar a Selònia per reunir-se amb la Leia.

«Dotze milions de persones...» en Luke va recordar haver pensat, i no feia tant temps d'això, que el que passés allà quasi no interessava dins de l'escala del temps galàctic. Tota la història coneguda i tots els dies del mite i la llegenda anteriors a ella no eren més que un parpelleig a l'ull còsmic. Però dotze milions de persones, dotze milions de vides... Tantes esperances, tants somnis i passats, tantes famílies, tantes històries i records que també s'esvairien com si mai haguessin existit! Totes les generacions encara no nascudes que mai arribarien a néixer, totes les promeses i tot el potencial que s'esfumarien, robats del futur de la galàxia...

Destruir una estrella, una cosa tan gran, tan vella, tan poderosa i complicada i bonica, només per obtenir un avantatge polític transitori era un acte que mai podria ser justificat.

En Luke va somriure. Ningú anava a utilitzar les supernoves com a armes..., no durant el seu parpelleig d'història i no si ell podia evitar-ho.

L’R2 va llançar una sèrie de xiulets i brunzits d'advertència i en Luke va observar les seves pantalles.

-Ah, noi -va dir-. Tenim companyia.

Una esquadrilla de vuit Caces d'Atac Lleugers estava sortint de la seva òrbita per venir al seu encontre. No era la classe de problema que en Luke necessitava en aquells moments, i va pensar que potser podria fer-los fugir sense haver de perdre massa temps en un combat.

En Luke va tirar de la palanca de control de la seva ala-X i va desconnectar tots els seus escuts, derivant tota l'energia sobrant dels motors i els escuts al seu sistema d'armament.

L’R2 va deixar escapar un tremolós xiscle de protesta.

-Pren-t'ho amb calma, R2. Tornaré a aixecar els escuts abans que hàgim entrat en el radi d'acció de les seves armes.

En Luke s'havia enfrontat a altres CAL no feia molt de temps. Sabia què podien fer..., i què no podien fer. L'ala-X bàsic era superior als CAL, però no fins al punt que en Luke volgués enfrontar-se a vuit CAL en solitari. La millor manera de sortir vencedor d'aquell combat era evitar haver de lluitar.

El que havia de fer era convèncer-los que ell i el seu caça ala-X millorat formaven una combinació invencible, en comptes de merament una molt bona.

En Luke va desplegar els seus poders de la Força, enviant els seus sentits el més lluny possible fins que van fregar les ments dels pilots de caça selonians. No volia manipular el seu estat emocional, i només desitjava percebre’ls. El temperament selonià, amb el seu ardent desig d'obtenir un consens general dins del grup, no era el més adequat per suportar les tensions de la batalla. Els selonians sempre lluitaven millor en solitari i quan defensaven a un grup que quan formaven part d'un grup enfrontat a un altre bàndol.

En Luke de seguida va detectar el seu nerviosisme i la seva inseguretat, i va percebre la sensació de tornar a un lloc ple de por i catàstrofes clarament present en dos o tres ments. Va suposar que eren veterans de la recent batalla contra les forces bakuranes que havien aconseguit sobreviure pels pèls.

Era suficient. Si en Luke sabia jugar correctament les seves cartes, llavors tots els pilots sobreviurien a aquell combat. Potser no els agradaria molt, però seguirien amb vida.

Va donar un cop d'ull a les seves lectures d'energia. L'armament tenia càrrega màxima. En Luke va desviar tota l'energia generadora d'escuts i l'energia de càrrega d'armes al sistema de propulsió, i després va accelerar fins a un cent vint per cent de la potència impulsora màxima normal. L'ala-X va sortir disparat cap als CAL, movent-se a una velocitat esfereïdora. Dos CAL van disparar contra ell, enviant-li un parell d’andanades que el pànic els havia impedit dirigir i que es van perdre a l'espai profund. Un caça va estar a punt de perdre al seu propi company d'ala.

En Luke sabia que estava corrent un gran risc volant sense escuts. Si un d'aquells trets tenia a la fortuna de cara i aconseguia encertar-lo... Bé, seria realment una llàstima.

Així doncs, més valia que intentés posar punt final a l'enfrontament abans que això pogués ocórrer. Aconseguir-ho requeriria tota la seva habilitat en l'ús de la Força..., i una considerable quantitat de sort. En Luke va desconnectar l'ordinador de tret, va tancar els ulls i va començar a pilotar l'ala-X guiant-se per l'instint, les sensacions i la Força. Després va disparar una, dues, tres vegades. Tres esclats de foc turbolàser van florir en el buit. Les ràfegues van arribar als tres CAL cap als que havien estat dirigides, donant de ple en els mòduls ventrals d'armament de les tres naus. De sobte tres CAL es van trobar que podien volar, però no lluitar.

Les maniobres i els trets d’en Luke pretenien transmetre un missatge. «Sóc més veloç i més gran que vosaltres, tinc millors armes que vosaltres i puc disparar des de més lluny. Podria destruir-vos a tots si decidís fer-ho. He decidit no destruir-vos. No em feu canviar de parer.»

Pel que sembla els tres veterans van captar el missatge a l'instant i van invertir el curs immediatament per tornar a la seva base. Dos CAL més van titubejar durant un moment, i després van seguir als altres caces.

Això deixava tres enemics dels que ocupar-se, i tres era molt millor que 8. D'altra banda, també l'obligava a enfrontar-se amb els tres pilots als quals resultava més difícil espantar. Els tres CAL van cap a ell en una formació triangular, amb un caça a cada angle de la figura. S'estaven aproximant ràpidament, i aviat estarien prou a prop per poder disparar. En Luke va reduir la potència prou per poder aixecar els escuts davanters, però no va desviar energia a l'armament per recarregar-lo. D'una manera o d'una altra, aquella batalla acabaria abans que els seus sistemes d'armament acabessin de consumir tota l'energia emmagatzemada.

L’R2 va llançar una sobtada sèrie de xiulets plens d'excitació, i un text va començar a desfilar per la pantalla d’en Luke. Les línies es van succeir unes a les altres tan de pressa que en Luke no va poder seguir

- Què passa, R2?

Els frenètics xiulets i trinats de l'androide van ressonar en els auriculars d’en Luke. Va donar un cop d'ull a la pantalla del seu detector principal, va veure que els tres CAL s'estaven acostant molt de pressa i va prendre una ràpida decisió sobre les seves prioritats.

-Més tard, R2-va dir-. Ara tinc un altre problema del qual ocupar-me. Sigui el que sigui, haurà d'esperar.

Aquells tres pilots no es deixaven espantar amb facilitat, però tampoc eren uns genis de la tàctica. Estaven volant massa a prop els uns dels altres, i es mantenien massa junts. Un tret dirigit contra un caça que fallés el blanc segurament donaria en un altre aparell. En Luke potser podria utilitzar aquest excés de proximitat, però hauria de fer-ho abans que l'ala-X entrés en el radi d'acció de les seves armes.

No volia matar-los llevat que fos estrictament necessari, i va començar a pensar a tota velocitat..., i de sobte va creure veure una possible solució. Va passar el selector del control de foc de LÀSER a TORPEDE i va teclejar una ràpida sèrie d'ordres, reprogramant un torpede protònic per a un esclat de proximitat.

I de sobte els tres CAL van disparar alhora, concentrant les seves andanades en una ràfega de foc. Pel que sembla els pilots estaven aconseguint coordinar els seus trets malgrat les interferències que bloquejaven les comunicacions. Potser coneixien el seu ofici millor del que havia pensat en un principi.

Els feixos làser van xocar amb l'ala-X, i en Luke es va felicitar per haver tingut la idea de reactivar els escuts feia uns moments. Els escuts davanters de l'ala-X van aconseguir absorbir els múltiples impactes, però per molt poc.

En Luke sabia que si volia sobreviure a aquell combat hauria de sortir d'allà..., i de pressa. Un últim truc. Va llançar el torpede protònic programat cap al centre de la formació dels CAL. L'ala-X va tremolar lleument quan el torpede va sortir disparat del seu tub de llançament.

En Luke confiava en l'element sorpresa. Ningú utilitzava torpedes protònics en batalles del tipus caça-contra-caça. Els torpedes eren més lents i menys precisos que els turbolàsers, encara que tenien més potència destructora que els feixos d'energia, i havien estat dissenyats per usar-los contra blancs de majors dimensions.

Els tres CAL van tornar a llançar una andanada conjunta, i els raigs làser van desfilar com una exhalació al voltant del torpede que es dirigia cap a ells. L'ala-X d’en Luke es va estremir de proa a popa quan la segona ràfega làser va xocar amb ell. En Luke va observar les lectures dels seus escuts i va moure el cap. La propera andanada s'obriria pas a través de la seva protecció.

Va apagar els motors i va deixar que l'ala-X seguís avançant, amb la inèrcia acumulada com a única font d'impulsió. Que pensessin que s'havia quedat sense propulsió. Això podia fer que resultés molt més difícil de localitzar quan...

El torpede protònic va esclatar al centre exacte de la formació dels CAL, il·luminant el cel, i, sens dubte, encegant als pilots durant un parell de segons com a mínim, i, amb una mica de sort, distorsionant les lectures dels seus instruments al mateix temps.

En Luke va tornar a encendre els motors i va accelerar a màxima potència, llançant la seva ala-X cap al lloc en què havia esclatat el torpede protònic i obrint-se pas a través de la formació de caces enemics.

L'ala-X va vibrar, es va balandrejar i es va estremir trobant-se amb l'ona de xoc de l'explosió, amb els seus debilitats escuts oferint una protecció amb prou feines suficient.

En Luke va seguir endavant i es va aferrar als braços del seu seient mentre cavalcava sobre aquell remolí..., i llavors tot va acabar de sobte. Hi havia aconseguit passar, i estava fora de perill. Va donar un cop d'ull a les pantalles dels seus detectors. Dos CAL estaven donant tombs d'un costat a un altre, clarament incapacitats almenys de moment, mentre que el tercer havia aconseguit mantenir el control per molt poc. Un dels caces que havien sortit de la formació va semblar recuperar-se sota els seus ulls, però en Luke sabia que no havia de quedar-se allà per esbrinar com acabava tot. En Luke va fixar un nou rumb, una trajectòria directa a Selònia.

Quan va haver acabat va deixar escapar un sospir d'alleujament. Tot havia sortit bé, cert, però pels pèls... No hi havia dubte que hi havia moments en què els avantatges de ser un Mestre Jedi podien retornar-se contra tu i mossegar-te. Un pilot de caça que no tingués el poder d'utilitzar la Força no hauria sentit cap obligació moral d'arriscar la vida mentre usava la Força per no haver d'acabar amb els seus enemics. En Luke va somriure per dins. «Un d'aquests dies -va pensar-, les meves obligacions morals de respectar la vida aconseguiran que em matin.»

L’R2 va tornar a atreure la seva atenció amb un xiulet. En Luke va reconfigurar els seus nivells d'energia per tornar-los a la distribució normal i es va recolzar en la seva butaca de pilotatge.

-Molt bé, R2-va dir-. Què passa ara?

L’R2 va assumir el control de la pantalla principal i l'hi va ensenyar. La pantalla va passar a la modalitat de comunicacions, i en Luke ho va poder veure amb els seus propis ulls.

- Les interferències han cessat! -Va exclamar en Luke-. Però per què...?

L’R2 va respondre a la seva pregunta abans que en Luke pogués acabar-la. La pantalla va tornar a quedar en blanc, i l’R2 va començar a passar per ella l'enregistrament d'un missatge que havia registrat quan en Luke encara estava jugant-se la vida en el seu intent de fer fugir als CAL.

Una estilitzada calavera humana que somreia amb un ganivet entre les dents va aparèixer a la pantalla, amb un esclat de música triomfal acompanyant-la. En Luke va reconèixer la calavera: era el símbol de la Lliga Humana. La calavera es va esvair, per ser substituïda pels no molt més agradables trets d'un somrient Thrackan Sal-Solo.

Però mentre començava a escoltar el que aquell home havia de dir, en Luke no estava somrient.

 Següent