Emboscada a Corèllia (XV)

Anterior

15

En trànsit

En Luke va ficar el cap en el compartiment d’en Lando i va tornar a sorprendre’l amb els ulls clavats a la unitat holocomunicadora.

- És que encara no has reunit el valor suficient? -Va preguntar.

Lando es va tornar al seu seient i va contemplar al Luke posant cara de retret.

-No sé si ho saps, Luke, però trucar a una dona així perquè sí no resulta tan fàcil com sembla.

-Però tu fas aquesta mena de coses contínuament -va dir en Luke, entrant en el compartiment i asseient-se sobre el llit-. No hi ha dubte que vas aconseguir deixar totalment fascinada a la Kària Ver Seryan.

-Sí. La vaig fascinar fins a tal punt que gairebé vaig aconseguir deixar-me la pell allà. Però això era diferent. Això era en persona, Luke: jo hi era, davant d'ella. Sabia que era benvingut, i la forma en què estava dreta, la postura del seu cap... En fi, hi havia un milió de petites coses que em deien que es trobava en un estat d'ànim receptiu a les meves propostes. Una trucada d’holocomunicador sense cap motiu o invitació prèvia és molt més semblant a una intrusió. No sé res sobre la Tendra Risant. Què vaig a dir-li?

-Podries començar saludant, i després ja veuries què tal anava tot a partir d'aquí-va suggerir en Luke.

-Un gran consell d’en Luke Skywalker, famós faldiller -va dir Lando.

-D'acord, potser jo no sigui el rei de la retòrica galàctica. No afirmo ser-ho, però tu sí. Fes aquesta trucada. -Luke es va aixecar i li va donar un copet a l'espatlla al seu amic-. Ara -va afegir, i després va girar i va sortir del compartiment.

-Oh, a tu et resulta molt fàcil dir-ho -va murmurar Lando.

Però en Luke tenia la seva part de raó, per descomptat. Si anava a fer-ho, tant era que ho fes ja sense esperar ni un moment més. Lando va començar a teclejar el codi de trucada de la Tendra per centèsima vegada. Però en aquesta ocasió, i per primera vegada, va aconseguir teclejar-lo sencer fins a l'últim número i va romandre immòbil el temps suficient perquè s'establís la connexió.

L’holocomunicador va cobrar vida, i la cara d'una dona jove va aparèixer en ell. Tenia la pell molt clara, els pòmuls bastant marcats i unes faccions esveltes i expressives.

- Hola? -Va dir.

-Eh... Sí, hola -va dir Lando, amb el cor bategant-li tan sorollosament que el micròfon de l’holocomunicador hauria d'haver captat els seus batecs-. Em dic Lando Calrissian. Estic intentant parlar amb la Tendra Risant, i...

La dona li va somriure afablement.

- Capità Calrissian! Que amable ha estat de trucar abans. Sóc la Tendra Risant.

Lando va somriure i es va sentir molt alleujat. La Tendra Risant no havia tallat la connexió, i no tenia banyes creixent-li al cap. Era un bon començament.

-Encantat de conèixer-la, dama Tendra.

-Jo també estic encantada de conèixer-lo a vostè. Vindrà aviat a Sacòrria? -Va preguntar la Tendra.

-Vaig de camí cap allà mentre parlem, dama Tendra.

-Oh, li prego que em digui Tendra. No pot ni imaginar quantes ganes tinc de conèixer-lo, capità Calrissian.

-Les meves amistats em diuen Lando -va replicar Lando-, i espero que vostè sigui una d'elles.

La Tendra va somriure.

-Tinc molt pocs dubtes al respecte..., Lando.

Lando li va tornar el somriure, i es va preguntar per què havia pensat que allò seria difícil.

-M'alegra moltíssim sentir això, Tendra -va dir-. Sí, m'alegra moltíssim.

L'univers va cobrar existència amb un esclat al voltant del Foc de Jade i la Mara Jade va contemplar plàcidament com les línies estel·lars es convertien en estrelles i el Sistema Corellià apareixia al voltant d'ells.

-En curs i en ruta -va informar el pilot-. El Control de Trànsit de Corèllia ha acusat recepció de la nostra transmissió, i estem avançant cap a Corèllia pel centre de la nostra calçada de trànsit.

-Excel·lent, senyor Nesdin -va dir la Mara-. Senyor Tralkpha -va dir, dirigint-se al navegant de Mon Calamari-, aprofitem que es troba lliure de funcions en aquests moments i tingui la bondat de proporcionar-nos un sondeig profund del sistema.

El calamarià sens dubte ja havia iniciat el sondeig -en realitat la Mara s'hauria irritat força si no hagués demostrat aquella capacitat d'iniciativa-, però l'ordre havia de ser donada, ni que fos per guardar les formes.

-Sí, senyora -va replicar Tralkpha-. Estic obtenint alguns resultats interessants de l'equip especial.

El Foc de Jade comptava amb alguns sensors de tecnologia avançada pels que qualsevol capità de l'armada de la Nova República hauria donat el seu braç dret. Els sensors eren capaços d'integrar la informació derivada de la sortida de l’hiperespai convertint-la en una imatge instantània de tot el sistema estel·lar d'arribada. El sistema funcionava amb un sorprenent grau de detall..., en algunes ocasions. Les condicions havien de ser precisament les adequades. Però, almenys avui, semblava com si les condicions estiguessin realment disposades a cooperar.

- Què té? -Va preguntar la Mara.

-Res, senyora. No hi ha pràcticament cap nau a l'espai d'aquest sistema.

- I què hi ha de tan interessant en això? -Va preguntar la Mara.

-Hi ha molt, molt menys trànsit del que hauria d'haver fins i tot prenent en consideració la pèssima situació econòmica. No hi ha vols militars, una o dues llançadores de passatge aquí i allà, i només dos o tres vehicles de càrrega aproximant-se a Corèllia. Les úniques altres naus que puc veure apareixen identificades com les que transporten als delegats de la cimera comercial..., i tampoc hi ha moltes. Penso que hi haurà algunes absències.

-Suposo que això hauria de sorprendre’m -va dir la Mara-, però la veritat és que no estic sorpresa, senyor Tralkpha. Una tempesta molt lletja s'aproxima en aquest lloc -va seguir dient-, i ningú vol estar fora del port quan esclati.

- Encara no podem deixar de divertir-nos? -Va preguntar en Han.

Tenia els ulls entretancats mentre pilotava l'aerolliscador a través de la fosca nit de Corèllia i el dirigia cap a les brillants llums de Corona, que ja es trobava davant d'ells. L'interior el vehicle era fosc i silenciós, amb els sons del somni sorgint dels seients del darrere.

La Leia, que estava asseguda a la butaca del copilot al seu costat, li va obsequiar amb un somriure endormiscat.

-Aviat podrem deixar de fer-ho -va dir-. Quant arribem a casa, s'haurà acabat la diversió.

-Allà on estigui aquest lloc -va dir en Han.

La Leia va riure.

-Sembla moure’s molt, oi? -Va preguntar. Va estirar els braços, va arquejar l'esquena i es va remoure en el seu seient abans de tornar a recolzar-se en ell amb un badall-. Bé, encara que haguem de sortir de la vila per fer-ho, la veritat és que no m'importa anar a la Casa de Corona. No em sentiré tan exposada.

-No sé què dir-te -va replicar en Han, adoptant un to de veu més seriós-. La Casa de Corona sembla més segura, però no tinc tan clar que ho sigui en realitat. Encara que suposo que hem de ser-hi per al gran espectacle, naturalment... Anar i venir des de la vila seria molt pesat, i haver de volar d'un costat a un altre per sobre de la ciutat tampoc ens proporcionaria una seguretat de primera classe que diguem. Però he d'admetre que m'alegraré quan no haguem de veure més llocs d'interès turístic durant una temporada.

Un ensordidor rugit de tro va sorgir de la part de darrere de l’aerolliscador, i després hi va haver una mena de cop sord i un ploriqueig. En Chewbacca, juntament amb tots els altres, estava adormit en els seients del darrere, amb l’Ànakin fet un cabdell sobre de la seva falda. Cada vegada que en Chewbacca començava a roncar, l’Ànakin es despertava just el temps suficient per donar-li un cop de puny al pit i fer-lo parar. En Jacen i la Jaina estaven adormits en l'última filera de seients i l’Ebrihim també dormia, enroscat als peus d’en Jacen i respirant amb una estranya espècie de panteix relaxat. Fins i tot Q9-X2 havia reduït al màxim el consum d'energia. L'androide estava immòbil a la cantonada del darrere del vehicle corresponent al costat del conductor, amb tots els indicadors d'energia apagats excepte un diminut punt de llum ambarina que no parava de parpellejar.

Havien estat jugant als turistes per tot el continent principal de Corèllia durant tants dies que en Han ja havia perdut el compte d'ells. També hi havia perdut el compte de tots els llocs que havien vist. Totes les meticuloses explicacions del que estaven veient donades per l’Ebrihim, juntament amb les primmirades interrupcions i correccions de Q9 cada vegada que el seu amo se saltava algun detall trivial, s'havien confós en la ment d'en Han.

Fins i tot ignorant tot l'assumpte de l'afartament turístic, no havia resultat gens fàcil mantenir la ficció que eren una alegre i despreocupada família de turistes..., especialment després que els bessons els haguessin explicat el que l’Ànakin va trobar en les excavacions del general Yarar i haguessin vist la gravació dels sondejos de Q9. No podia haver cap dubte que la gent d’en Yarar caminava buscant el que fos aquella cosa, i això suposant que no l'haguessin trobat ja a aquelles alçades. Cap d'ells-ni en Chewbacca, ni Q9, ni tan sols Ebrihim -tenia la més mínima idea de què era aquella immensa instal·lació, però ningú podia dubtar que era important. En cas contrari, la gent d’en Yarar no estaria dedicant tant de temps i esforços a la tasca de trobar-la.

L'únic del que tothom estava segur era que havia d'haver problemes més tard o més d'hora..., i probablement més d'hora. Només hi havia una cosa que tots sabessin sense cap dubte, i era que algú volia que marxessin, que s'espantessin. I per aquesta raó, si no per cap altra, era important que romanguessin on estaven i que deixessin el més clar possible que no tenien cap motiu de preocupació.

I per això havien fet un esforç deliberat per no notar la presència dels aerolliscadors i patrulleres de butxaca de les FDC que sempre estaven voltant per sobre i per darrere d'ells, proporcionant-los escorta. Havien ignorat als discrets guàrdies que apareixien màgicament al voltant d'ells a cada museu, antic edifici històric i parcs. Fingir que no veien el mur que s'alçava al seu voltant no havia estat gens fàcil.

Si es podia dir que hi havia alguna cosa de positiva que hagués sorgit de tot allò, era el fet que en Han i la seva família havien acabat confiant en les forces de superfície de les FDC. El Servei Espacial de les FDC ja era un altre assumpte, però almenys en Han ja no tenia cap dubte pel que fa als agents que protegien a la seva família. Potser havia vist més equips de seguretat, però mai havia vist un que s'esforcés tant. Havien estat massa cautelosos i meticulosos perquè en Han cregués que tot allò podia ser una mascarada.

En qualsevol cas, no trigaria a deixar de veure'ls. Aquella nit marcava l'últim dia de les vacances, i en Han tenia el pressentiment que no era el primer pare de la història que anhelava tornar a la jornada regular de treball. Demà era el primer dia de la cimera comercial, i les FDC transferirien les seves funcions de vigilància al servei de seguretat oficial de la Leia.

Aquesta nit també hi portaria l'abandonament de la vila al costat de la platja per part de la família. Anirien directament a la Casa de Corona, on tindria lloc la conferència, i dormirien en els apartaments preparats per a ells que els estaven esperant allà.

En realitat, tots menys en Han dormirien allà aquesta nit. Aconseguir-ho havia exigit algunes delicades maniobres per part d’en Han, però finalment havia aconseguit convèncer la Leia que seria millor que deixés a tothom a la Casa de Corona i que després tornés a la vila, dormís allà i recollís les últimes pertinences de la família al matí. La Leia semblava pensar que en Han volia gaudir d'una nit de pau i silenci abans de submergir-se en l'esgotador remolí social d'una reunió diplomàtica, i en Han estava més que disposat a deixar-la amb aquella impressió. Tenia alguns assumptes particulars dels que ocupar-se aquesta nit, i no podria fer el que havia de fer a menys que estigués sol.

Quinze minuts després l’aerolliscador es posava sobre la teulada de la Casa de Corona. En Chewbacca i l’Ebrihim van despertar i Q9 va tornar a activar-se, però resultava obvi que els tres nens estaven profundament adormits i que anaven a seguir així. En Han va agafar en braços al Jacen, la Leia es va ocupar de l’Ànakin i en Chewbacca es va encarregar de la Jaina. Van treure als nens de l’aerolliscador, van baixar pel turboascensor fins l'apartament que els havien assignat en el quinzè pis de l'edifici de vint plantes, i els van despertar el temps suficient per treure'ls la roba, fer executar un mínim simulacre de raspallar-se les dents i rentar-se les cares, i aconseguir que es posessin els seus pijames.

Els tres nens ja tornaven a estar profundament adormits abans que els seus caps entressin en contacte amb els coixins. En Chewbacca va assentir per a si mateix en senyal de satisfacció i va obrir la boca en un gegantesc badall que va mostrar una aterridora col·lecció de dents. Després va sortir de l'habitació, deixant allà a Han i la Leia immòbils i amb la mirada baixada cap als seus fills.

-Són preciosos, oi? -Va preguntar la Leia, lliscant seu braç al voltant de l'esquena del seu marit mentre contemplaven a les tres personetes, innocents i adormides, les ments ja havien oblidat per complet totes les preocupacions de la galàxia.

-Doncs, sí -va dir en Han-. Això ho han tret del teu costat de la família. Són preciosos, una autèntica meravella de nens.

La Leia va recolzar el cap a l'espatlla d'en Han.

-Tindràs molta cura aquesta nit, oi? Vull que aquests nois continuïn tenint un pare al matí.

En Han va sospirar i li va donar uns copets a l'espatlla.

-No sé per què em prenc la molèstia de tractar d'evitar que et preocupis -va dir-. Escolta, això d'aquesta nit no és res: no hi ha cap perill real. Només necessito fer una cosa sense que em vegin.

- I jo no hauria de saber res al respecte? -Va preguntar la Leia.

-Probablement seria millor que no sabessis res. Per començar, realment no sabem qui pot estar escoltant en aquest mateix instant. Però podries dir que vaig a contractar una petita pòlissa d'assegurances, i com menys se sàpiga sobre ella més probabilitats hi ha de què funcioni. A més, no sé si és la classe de cosa en qual podem confiar.

-Molt bé -va dir la Leia, però no semblava gaire convençuda o contenta-. T'estimo. Confio en tu. Fes el que hagis de fer per tenir cura de nosaltres.

-Ei, la seva Adorabilitat -va dir en Han, anomenant-la pel vell sobrenom que feia servir quan volia prendre-li el pèl-, això és el que faig sempre.

La Leia va riure i va alçar la mirada cap a ell.

-Sempre has estat un bon mentider -va dir, i li va besar.

En Han es va acomiadar de la Leia i després va anar a les habitacions d’en Chewbacca, que es trobaven a l'altre extrem del passadís del seu apartament. No va utilitzar l'anunciador de la porta, sinó que va trucar suaument. La porta es va obrir a l'instant. Chewie també havia endevinat el seu pròxim moviment. En Han va decidir que anava a deixar de tractar d'enganyar a ningú i va entrar a l'apartament del wookiee.

-Has de prometre una cosa, Chewie -va dir tot just es va haver tancat la porta.

El wookiee va inclinar el cap a un costat i va deixar escapar un suau bramul ple de cautela.

-Sí, abans et diré de què es tracta. Vaig a sortir, i sens dubte et veuré al matí i tot anirà bé. Però... Només per si les coses no van molt bé o per si no tenim ocasió de veure'ns, vull que em prometis una cosa ara: promet-me que cuidaràs dels nois.

Chewie va ensenyar els ullals, va fer un pas cap al Han i va deixar anar un rugit aterridor mentre agafava al Han per les espatlles i l'aixecava en suspens.

-Ei, pren-t'ho amb calma, vols? -Va protestar en Han, amb els peus penjant a l'aire-. Vols despertar a tot el món a la Casa de Corona? No estava oblidant el teu deute de vida, per molt que em pogués agradar el fet de fer-ho.

En Han havia alliberat en Chewbacca d'uns esclavistes feia molt de temps, i Chewie havia jurat protegir la vida d'en Han a canvi..., encara que no havia consultat amb Han sobre aquella idea abans. En Han havia viscut munts de moments en què tenir un guardaespatlles wookiee que s'havia nomenat a si mateix per al càrrec resultava més que incòmode. Però un deute de vida wookiee era irrevocable..., i s'estenia als nens. Almenys, això era el que passava en el cas d'aquell deute de vida. En Han no pretenia saber-ho tot sobre el codi ètic dels wookiees.

Però en aquell moment en Chewbacca estava amenaçant al Han amb arrencar-li el cap de les espatlles perquè el wookiee s'havia pres la seva petició que protegís als nens com alguna mena de suggeriment de què el deute de vida wookiee no era garantia suficient..., la qual cosa suposava l'insult més mortal possible per a un wookiee.

En Han va decidir tornar a intentar-ho, i va esperar que aquella vegada pogués expressar-se d'una manera prou clara per poder sortir amb vida d'allà.

-L'únic que volia dir era que et concentressis en ells. No et preocupis per la Leia o per mi, entesos? Si les coses es posen lletges, i penso que van a posar-se lletges, és possible que la Leia o jo haguem de córrer alguns riscos. Si ho fem, i si has de triar entre nosaltres i els nois..., bé, en aquest cas ni tan sols pensis en nosaltres, d'acord? I que no se't passi pel cap embarcar-te en una gloriosa batalla o deixar-te dominar per la set de sang wookiee o cap altra d'aquestes ximpleries. Aconsegueix que et matin i els nois poden acabar ficats en un embolic molt seriós. Si la situació arriba a ser prou greu, potser només disposis d'una fracció de segon per decidir què has de fer..., i has de decidir treure als nois del perill. No pensis en cap altra cosa. D'acord?

En Chewie va reflexionar durant un moment, va acabar assentint i va deixar anar al Han, tornant-lo a posar a terra.

-Bé, llavors d'acord -va dir en Han, allisant-se la camisa-. I la propera vegada no siguis tan susceptible.

En Han va tornar a agafar el turboascensor per pujar a la teulada de la Casa de Corona i va somriure educadament a la sentinella de les FDC que muntava guàrdia allà.

-Hola -va dir-. Vaig a treure unes coses del Falcó Mil·lenari abans de tornar a la vila amb l’aerolliscador. Li sembla bé?

La sentinella va arronsar afablement d'espatlles.

-És clar, és la seva nau -va dir-. Faci el que vulgui.

-Vaig pensar que seria millor dir-li-ho abans -va explicar en Han-. La situació és una mica delicada, i no vull causar cap problema per accident.

«Prefereixo causar-lo deliberadament», va pensar, però es va guardar la idea per a ell.

-Sí, probablement és el més prudent -va dir ella-. Cuideu-vos.

-Oh, tinc intenció de fer-ho -va dir en Han-. Que passi una bona nit, i ja la veuré després.

Ser un ningú sortit d'enlloc tenia certs avantatges. Els tipus de seguretat podien preocupar-se per la Cap d’Estat, però a ningú li importava massa el que li ocorregués a un contrabandista retirat. Quant es va haver lliurat de la Leia, Han podia tenir l'esperança que aconseguiria anar d'un costat a un altre sense estar acompanyat per tot un ramat de cangurs de les Forces de Defensa de Corèllia.

I el mateix podia dir de la vila. Atès que la Leia Organa Solo ja no anava a ser-hi, i com els equips de seguretat de les FDC estarien més que ocupats amb la cimera comercial, les FDC ja havien decidit fer l'equipatge i marxar. En Han va pilotar l’aerolliscador en un curs directe cap a la vila, i va ser recompensat amb la visió de l'equip de seguretat de les FDC en ple procés de tocar el dos. Esperava que hi hagués calculat prou bé el moment. Si la Kalenda també se n'havia anat, això podia suposar un greu problema.

Va posar l’aerolliscador a terra i va tornar el cap cap a la platja i la vila «buida». Seguiria estant allà? I fins i tot suposant que estigués, serviria d'alguna cosa? Bé, preocupar-se per això no tenia cap sentit..., no quan tindria la resposta dins d'unes hores. Però abans seria millor que donés temps als últims membres de l'equip de les FDC perquè marxessin.

Després ho intentaria.

Belindi Kalenda s'havia sentit a la vora de la desesperació quan va veure que l'equip de les FDC s'estava preparant per marxar. Si se n'anaven, això volia dir que l’Organa Solo se n'havia anat i que no tornaria. I això significava que tota la vigilància de la Kalenda, tota la seva espera, tot el seu preocupar-se i tots els riscos que havia corregut no havien estat de cap utilitat. El servei que li havia prestat a la Cap d'Estat era totalment inexistent. Podria haver comptat el nombre de sabates de l’exèrcit produïts per la Companyia de Calçat de Corona i dividir-lo per dos per calcular les dimensions de l'exèrcit, i això hauria estat de més utilitat per a la Nova República que el que havia fet.

L'únic que podia fer era esperar que les FDC s'haguessin marxat i efectuar la seva pròpia retirada quant tingués el camp lliure. No tenia ni idea de què faria a continuació. Saber que tot allò no havia servit de res ja era bastant dur.

Però llavors... Oh, llavors havia vist tornar a Han Solo. I, sense que pogués explicar per què, ho va saber. Potser fos aquest diminut embrió de potencial per a l'ús de la Força que creia que potser tingués. Potser fos alguna cosa en la forma en què Solo va semblar tornar la mirada cap a la vila en la qual s'amagava la Kalenda. Potser és la manca de son, i estigués tenint al·lucinacions. Però de sobte la Kalenda es va sentir envaïda per la indestructible convicció que Solo sabia que ella hi era, i que havia tornat per establir contacte.

El cor va començar a bategar-li més de pressa a causa de l'excitació mentre observava com Solo baixava de l’aerolliscador, xerrava amb els guàrdies de les FDC, estrenyia un parell de mans i els hi donava les gràcies durant el camí cap a la casa. Quina altra raó podia tenir per haver tornat un cop més? No, havia de ser això. Havia de ser aquí per ella. Havia de ser això.

La Kalenda es va preparar per a una última vigilància, la qual compensaria tota la resta. Va veure com els últims agents de les FDC recollien seu equip, pujaven als seus vehicles de superfície i aerolliscadors i s'allunyaven cap a la foscor. Va seguir observant, amb els ulls enganxats als macrobinoculars, durant cinc minuts, deu minuts, quinze minuts, donant temps de sobres als agents de les FDC perquè es recordessin d'alguna cosa que s'havien deixat i tornessin a buscar-la.

I just en el moment en què calculava que ja havia transcorregut el temps suficient, que el lloc estava desert i que ja no anaven a tornar, un puntet de llum color vermell robí va aparèixer en una finestra del pis de dalt de la vila d’en Solo. Hi va haver tres centelleigs llargs, després hi va haver una pausa, tres centelleigs llargs més, una altra pausa, i tres nous esclats llargs.

Era el codi de parpelleigs de Mon Calamari, transmès mitjançant un feix làser molt antiquat. Una cosa absolutament senzilla, increïblement tosca. Una cosa que tot mariner espacial aprenia, una cosa que et ficaven a cops de martell dins del cap en l'Acadèmia de l’INR. I una cosa que els homes de les FDC, amb tot el seu equip de comunicacions d'alta tecnologia i els sistemes de tafaneria, probablement no detectarien ni fins i tot suposant que tornessin just en el moment equivocat. I, el que era encara més important, una cosa que molt probablement no serien capaços d'interpretar.

Conjunti’s a mi amb mitjanit a la portera, deia el missatge.

D'acord, Solo hi havia perdut una mica de pràctica. Però el significat era molt clar.

I potser la seva vigilància havia valgut la pena després de tot.

La Kalenda el va veure venir pel camí, movent-se a poc a poc i sense fer soroll, just al pas d'un home que havia decidit sortir a fer un petit passeig nocturn.

Va veure com s'aturava durant un instant en el sender que portava fins a la seva porta. En Han Solo va mirar al seu voltant, fent una última comprovació a la recerca de qualsevol que pogués haver-se quedat apostat allà per vigilar, i després va anar pel sender en línia recta cap a la seva porta. La Kalenda la va obrir just quan arribava al porxo, i Solo va entrar sense aturar-se. La Kalenda va tancar la porta darrere d'ell i va moure una mà per indicar-li que la seguís fins al soterrani de la vila. Han Solo va assentir i la va seguir sense dir res. En l'improbable cas que encara hi hagués algú vigilant, un tafaner de so o un feix espia tindrien moltes més dificultats per travessar el sòl, i a més així podrien córrer el risc d'encendre una llum quan la porta que portava a la planta baixa estigués tancada. La Kalenda va esperar que Han Solo baixés per l'escala sumida en la penombra, va tancar la porta i va moure l'interruptor de la paret.

Una càlida llum groga va inundar el soterrani-magatzem, i la Kalenda va fer un bot de sorpresa. No s'havia atrevit a utilitzar una llum artificial des de feia més temps del que volia recordar.

-Li he portat unes quantes coses -va dir en Han sense més preàmbuls, i va buidar una petita bossa de viatge sobre una vella taula que els propietaris de la casa havien relegat al soterrani en algun moment dels últims anys -. Una mica de diners en efectiu, un parell de mudes de roba..., són micos de vol de la Leia..., una mica de menjar fresc i en racions i aigua, per si estava farta del que tenia o se li estava acabant. Una vareta lluminosa, un desintegrador de butxaca... i un comunicador.

La Kalenda assentir, i durant els primers moments es va sentir incapaç de parlar. Algú li estava parlant. Tenia davant a una persona amb la que podia confiar i que confiava en ella, algú que estava fent alguna cosa per ella. Va notar com una llàgrima lliscava per la cara, però es va obligar a mantenir la calma, o almenys el que millor s'adaptés a la calma, i va parlar.

-Gra... Gràcies -va dir.

Va agafar un dels paquets de racions i el va obrir. Hi havia hagut de començar a racionar el menjar, i a més qualsevol cosa, qualsevol cosa -encara que només fos una altra marca de racions de supervivència espacials-, sabria millor que un altre sopar a base d'un d'aquests paquets monòtonament iguals uns als altres dels que havia estat vivint. La Kalenda va donar un gran mos i va mastegar vigorosament.

-Ha estat vigilant la casa tot el temps -va dir en Han, i no era una pregunta-. Per si de cas teníem problemes, per si de cas la gent d'aquí intentava alguna cosa. Tot just ha dormit, i ha menjat fatal.

La Kalenda va empassar saliva per poder respondre.

-Sí..., sí -va dir.

Es va adonar que la seva veu estava aspra i trencadissa causa de la falta d'ús. Portava massa temps sense tenir ningú amb qui poder parlar.

-Estic impressionat -va dir en Han -. Crec que jo no podria haver aguantat.

- Què..., què vol que faci? -Va preguntar la Kalenda.

-Vull que descansi -va dir en Han-. Busqui algun hotel o alberg còmode i tranquil a Ciutat Corona on pugui pagar en efectiu i passar desapercebuda, i descansi durant algun temps. Faci el que li vingui de gust. Vagi a algun espectacle, surti a fer una passejada. L'únic que ha de fer és portar a sobre aquest comunicador i respondre quan la cridi. Vull que segueixi vigilant i cuidant de nosaltres, però ara podrem cridar-la demanant ajuda si la necessitem.

- Quina mena d'ajuda demanarien? -Va preguntar la Kalenda.

En Han va moure el cap.

-No ho sabré fins que sapiguem en quina classe d'embolic ens hem ficat. Però tinc el pressentiment que vostè podria ser una carta oculta molt útil de tenir a la màniga, només per si de cas.

- Què pensa que ocorrerà? -Va preguntar la Kalenda.

-Guerra -va dir en Han, fent que la paraula sonés com l'obscenitat que era-. Pel que fa a qui lluitarà contra qui, no ho sé. Potser és una guerra petita, no gaire més que un disturbi una mica crescut. Però seguirà sent una guerra. Aquí hi ha massa persones que es deleixen per gaudir d'una bona baralla. Hi ha massa persones que estan jugant dur.

La Kalenda va assentir.

-Crec que té raó -va dir-. Però vagi amb compte. Vagi encara amb més cura del que cregui que ha de tenir. Algú ha aconseguit infiltrar-se als nivells superiors de l’INR, encara que no sé com ho ha fet. Vaig arribar al sistema en una operació totalment secreta i amb una història de tapadora de primera categoria, el millor que va poder fer l’INR..., i estaven esperant-me tot just vaig sortir de l'hiperespai. Van disparar contra la meva nau. Amb prou feines vaig aconseguir sortir amb vida. No sé qui és o com ho ha fet, però saben el que estem fent.

En Han Solo va arrufar les celles.

-Això és pitjor del que pensava -va dir-. Si saben tot això, llavors saben com d’escassos que són els nostres recursos quant a tropes i naus en aquests moments.

- Què vol dir? -Va preguntar la Kalenda.

-Vull dir que si jo fos un corellià que volgués sortir de la República, i tingués accés a informació de l’INR, llavors crec que pensaria que ara mateix era el moment ideal per actuar.

En Han es va recolzar a la paret del soterrani i es va creuar de braços.

-La qual cosa deixa una pregunta per respondre... Què és el que van a fer? 

Següent