Ofensiva a Selònia (V)

Anterior

5

Com en els vells temps

L'aigua, una galleda sencera d'ella, va caure sobre la cara d’en Han.

-Desperta -va dir una veu desagradablement familiar mentre en Han s'incorporava de cop, tossint i esbufegant-. La funció ha acabat.

En Han va obrir cautelosament els ulls, i va comprendre a l'instant que la situació exigia cautela. Tornava a estar a la seva cel·la. No hi havia massa llum, però tot i així aquella dèbil claror era suficient perquè li fessin mal els ulls, encara que parlant de dolors, la veritat era que li feia mal tot el cos. Aquesta seloniana anomenada Dracmus tenia una pegada realment temible.

En Thrackan va llançar el cub de metall buit a l'altre racó de la cel·la, i el soroll que va produir va ser suficient perquè en Han comencés a sentir un terrible mal de cap a la base del crani.

-Vinga, vinga... -Va dir en Thrackan amb impaciència-. Deixa de fer-te el malalt, vols? Els meus metges t'han fet una ullada, i m'han assegurat que viuràs. Van dir que eres massa mala peça perquè resultés fàcil matar-te.

-Que jo recordi això de ser un mal bitxo sempre va ser la teva especialitat, Thrackan -va dir en Han.

La seva veu no arribava a ser un grall ofegat. En Han va obrir una mica més els ulls i va veure com el seu cosí reia, agafava un tamboret i s'asseia de cara al catre en què estava ficat al llit.

-Aquest és el Han de sempre -va dir en Thrackan-. M'alegra veure que no has perdut el valor.

En Thrackan estava prop d’en Han.., estranyament a prop, de fet. De sobte en Han es va adonar que podia notar l'olor de l'alcohol en l'alè del seu cosí, i va veure que en Thrackan sostenia una ampolla plena d'un líquid sospitosament semblant al conyac vasarià. El seu cosí estava com a mínim una mica borratxo.

- Què dimonis vols ara, Thrackan? -Va preguntar, no molt segur del que estava passant -. Ja has tingut la teva diversió.

-No abusis de la teva sort, Han. T'asseguro que les meves reserves de paciència per aguantar-te es troben perillosament baixes.

-Bé, i per què ets aquí? -Va preguntar en Han, incapaç de controlar del tot el seu mal geni -. Tens poca feina i vols matar un parell d'hores arrencant-me les ungles?

-No em donis idees -va replicar en Thrackan-. No necessito que em donis idees, d'acord? Ja en tinc una, i és una sorpresa per a tu. Però t'ensenyaré de què es tracta d’aquí a una estona. Abans vull parlar amb tu.

En Han va intentar riure, però el so que va sorgir dels seus llavis va resultar bastant més semblant a una tos estrangulada.

-Sí, ha passat molt de temps i tenim moltes coses que explicar -va dir-. Què t'ha portat aquí a baix?

«A part d'aquesta ampolla que tens a la mà, naturalment. Sempre hi havia la possibilitat que el seu cosí hagués començat a sentir-se una miqueta culpable i a tenir remordiments pel que havia fet, i que hagués baixat fins a la cel·la d’en Han per obligar-lo a dir que no havia fet res dolent. No era el raonament més lògic possible, per descomptat, però era just la classe de cosa que en Thrackan podia arribar a fer.

-Molt bé -va dir en Han-. Què volies dir-me?

En Thrackan va deixar escapar un sospir.

-Sóc aquí perquè necessito la teva ajuda. Si no fos per això, ja t'hauria fet executar per aquest atac de l’espaiport.

- I penses que fer que una seloniana em converteixi en farinetes em convencerà que he d’ajudar-te?

-Això va ser necessari -va dir en Thrackan despectivament-. Una mica de teatre de la vida real per als oficials, entens? Ets el presoner més important que hem capturat..., i tu saps tan bé com jo el que significa la lleialtat familiar a aquest condemnat planeta. Totes aquestes històries sobre un home que sacrifica els principis i el deure per tenir cura de la seva família... Els meus homes necessitaven veure que no em deixo influir per aquesta mena de coses.

-M'alegra molt haver-te pogut ajudar a demostrar la teva integritat -va dir en Han. Ell recordava aquestes històries d'una manera lleugerament diferent, per descomptat. La moralitat d'aquestes històries consistia que posar a la teva família per sobre de tot era bo. Pel que sembla a la Lliga Humana no hi hauria lloc per a totes aquestes ximpleries-. Però per a què em necessites?

En Thrackan va clavar la mirada a la cara del seu cosí.

-Per dues raons -va dir-. En primer lloc, vaig a permetre que tothom s'assabenti que ets aquí. Seràs una mena de pòlissa d'assegurances. Aquest lloc està força ben amagat, però han aconseguit descobrir amagatalls millors que aquest. També és bastant sòlid, però si s'agafa una bomba prou gran i s'apunta prou bé... Bé, llavors no quedaria res dret.

Han va somriure.

-Si algú té una oportunitat d'acabar amb tu, dubto molt que els hi preocupi que s’emportin per davant mentre ho fan -va replicar.

-Unes paraules molt valentes..., però això no és veritat. Si, i es tracta d'un «si» molt gran, el governador general Micamberlecto aconsegueix llançar un contraatac, o si la Nova República aconsegueix unir-se a la festa, no voldran emprar cap mena d'atac que et posi en perill. Realment creus que el governador general i la teva esposa ordenarien bombardejar l'estructura dins la qual et trobes? O que una flota de la Nova República, capitanejada per tots els teus vells amics i companys, voldria intentar-ho? Mai -va afegir en Thrackan amb seca i implacable convicció -. Potser provarien sort amb alguna boja incursió de comandos per rescatar-te, però permet-me que et digui que estem perfectament preparats per enfrontar-nos a aquesta eventualitat.

En Thrackan va semblar adonar-se que havia tingut certs problemes a l'hora de pronunciar aquesta última paraula, i va arrufar les celles.

En Han va comprendre que el que havia dit el seu cosí s'acostava prou a la veritat perquè no sentís molts desitjos que la conversa seguís per aquest camí.

- I quina és aquesta segona raó per la qual em necessites? -Va preguntar, amb l'esperança de poder canviar de tema.

En Thrackan va donar un altre glop de l'ampolla i després va agitar la mà lliure d'un costat a un altre en un gest que no assenyalava res concret.

-Bé, en aquests moments el que faig és explicar mentides. Mentides i més mentides per tot el planeta... És part del pla, comprens? Quan m'arribi el moment de dir la veritat o, almenys, de permetre que la veritat comenci a ser coneguda... Bé, llavors seràs un missatger molt útil. La gent... La gent que importa et creurà.

- I sobre què estàs explicant mentides, i quina és aquesta veritat que acabaràs revelant tard o d'hora? -Va preguntar en Han. En Thrackan va somriure.

-Oh, no -va dir-. No, no, no. No vaig a córrer cap risc. Potser ja hagi parlat massa.

Va romandre callat durant uns moments i va tornar a mirar-lo inútilment. Després va posar la mà sobre el genoll del seu cosí i li va donar una afectuosa encaixada que va provocar nous espasmes de dolor al llarg de tot el malmès cos d’en Han, sense que en Thrackan es donés cap compte d'això.

-Saps una cosa? -Va murmurar-. Per molt que odiï admetre-ho, la veritat és que m'alegra tornar a veure't... Potser en aquest moment siguem enemics i tu siguis el meu presoner, però suposo que els vells sentiments familiars segueixen estant aquí. Fan que un recordi dels vells temps.

-A mi em passa exactament el mateix -va dir en Han. Els vells temps que havia viscut amb el seu cosí no eren una cosa que volgués recordar, per descomptat, però no hi havia dubte que la seva lliçó de dansa amb la Dracmus se’ls hi havia portat a la memòria. Així i tot, i si en Thrackan tenia ganes de parlar, en Han preferia animar-lo a què seguís fent-ho -. Però em sembla que ara hi ha moltes coses del present en què hem de pensar, oi?

-És cert. Almenys jo, és clar, perquè tu vas a passar una llarga temporada sense anar a cap lloc i sense fer gran cosa.

-Ja m'ho havia imaginat.

En Thrackan va intentar aconseguir que les seves faccions adoptessin una expressió de burleta astúcia i va moure un dit davant de la cara d’en Han.

-Però puc comptar amb la teva cooperació mentre estiguis aquí? Quan arribi el moment adequat, seràs posat en llibertat i et donarem un missatge perquè el transmetis. A menys, naturalment, que per llavors ja ens hagis causat tants problemes que no valgui la pena mantenir-te en circulació...

-No sé ben bé com dir-t'ho, Thrackan, però la veritat és que la meva situació dins de tot aquest assumpte és la de presoner de guerra. He de causar problemes. És la meva feina, entens?

-Tenia por que ho veuries d'aquesta manera. Suposo que no podria aconseguir que em donessis la teva paraula, tal com va fer la Dracmus...

-Ho sento. No puc donar-te-la.

-I encara que ho fessis, crec que mai podria arribar a confiar en tu de la manera en què he confiat en ella -va dir en Thrackan. La seva despreocupada arrogància era realment sorprenent. Tan aviat es posava nostàlgic recordant aquells vells temps dedicats a fer picada als nens que eren més petits que ell, com llançava un despectiu insult a l'honor d’en Han, que era empitjorat pel fet de ser totalment inconscient i brutal. -Gairebé vam aconseguir capturar als teus fills, saps? Els nostres guaites van veure com aquest wookiee amic teu els ficava a tota pressa a la teva nau, i vam enviar unes quantes patrulleres de butxaca darrere d'ells. Si els haguéssim capturat, llavors sí que tindríem un bon mitjà d'exercir pressió sobre la teva esposa.

En Han va mirar fixament al seu cosí sense poder evitar sentir-se atònit. Es necessitava una classe de ment molt especial per ordir semblants plans, per poder veure tan lluny i estar tan cec al mateix temps.

- Com pots fer-ho, Thrackan? Com pots anar en contra de les millors tradicions de la nostra gent? «No involucris mai als innocents. Protegeix la teva família sempre i en qualsevol circumstància.» És que aquestes paraules no et són familiars?

-No visc guiant-me per les moralitats dels vells contes infantils -va dir en Thrackan.

-Bé, i quins principis guien la teva vida? -Va preguntar en Han, començant a sentir-se incapaç de controlar el seu mal geni-. Quines són les lliçons morals que regeixen la teva existència?

En Thrackan va deixar anar una rialleta i va prendre un altre glop de la seva ampolla.

-M'estranya molt sentir aquestes preguntes sortint dels llavis d'un pirata, un contrabandista i un traïdor -va dir.

-M'han dit coses pitjors -va replicar en Han sense immutar-se -. Però estem parlant de tu. Vinga, realment m'interessa saber-ho... Com vas arribar al lloc en el qual estàs ara?

Mai es tenia massa informació sobre l'enemic. En Han coneixia molt bé les colossals dimensions de la vanitat del seu cosí. Si aconseguia explotar-la en benefici propi i fer que en Thrackan comencés a parlar de si mateix, era molt possible que acabés revelant alguna dada valuosa.

-Quan vaig marxar de Corèllia -va seguir dient-, només eres un insignificant buròcrata imperial. Com te les has arreglat per arribar a ser l'Altíssim Líder Ocult, o com dimonis te diguin ara?

En Thrackan va deixar anar una rialleta burleta.

-Em diuen pel títol correcte segons les lleis d'aquest sistema. El Diktat, així em diuen... I és un títol que tinc tot el dret del món a reclamar.

- Com és això? Com t'ho vas guanyar?

Els llavis d’en Thrackan es van corbar en un somriure gelat.

-Al vell estil -va replicar-. Amb el vell recurs de sempre, la decisió... Amb decisió i ambició.

-I potser amb unes quantes punyalades per l'esquena i una mica de joc brut afegits a la barreja per assegurar-te’n que et sortiries amb la teva -va dir en Han.

-Vés amb compte amb el que em dius, Han, o et...

- Què em faràs? -Va replicar en Han, fart de seguir-li el corrent-. Em donaràs una pallissa? Intentaràs segrestar als meus fills? Ordenaràs que llancin un atac amb coets contra l'edifici en què es troba la meva família? No em diguis que un home capaç de fer tot això no va emprar uns quants truquets aquí i allà durant el seu trajecte fins al cim.

-I suposant que jugués brut, què més dóna? No hi hauria res de nou en això. Piles de líders ho han hagut de fer durant la seva ascensió al poder.

-Oh, aquí tens una excel·lent moralitat per a tu. «Tothom ho fa.»

-Hi hauria d'haver deixat que la seloniana et matés -va murmurar en Thrackan.

-Sí. Quina pena que semblis necessitar-me, oi? Però m'estaves parlant de la teva heroica escalada fins al cim.

-Potser permetré que et mati -va dir en Thrackan amb veu malhumorada-. Però quant a mi... Bé, en realitat no hi ha molt per explicar. Limitem-nos a dir que me les vaig anar arreglant per ocupar llocs progressivament més importants. Quan la teva pudent Rebel·lió va guanyar les seves primeres batalles contra l'Imperi, ja m'havia convertit en l'hereu suplent del Diktat. Dupas Thomree era el Diktat, Daclif Gallamby era l'hereu oficial, i jo era el tercer en la línia de successió.

-Això seria una gran novetat per a un munt de gent -va dir en Han-. Recordo Thomree, per descomptat, però mai havia sentit parlar d’en Gallamby..., i mai vaig saber que tu estiguessis allà dalt amb ells.

-No era una cosa que fos àmpliament coneguda -va dir en Thrackan, fent un nou intent de parlar en un to seriós i majestuós..., i sense aconseguir-ho del tot-. Però el govern imperial de Corèllia tenia tota una tradició de secret. No havíem de respondre davant de ningú.

-T'estàs oblidant de l'Emperador, el teu gran amic. Hauríeu de respondre davant seu.

-No, en realitat no. L'Emperador creia en l'ordre, i nosaltres manteníem l'ordre aquí. Oh, això puc assegurar-t’ho... A canvi de mantenir l'ordre, cosa que hauríem fet de totes maneres, i de jurar lleialtat absoluta a la política exterior de l'Emperador, l'Emperador donava permís al Diktat Thomree perquè governés el sector com li donés la gana. No hi havia cap raó perquè la gent sabés com es duria a terme la successió. Fins i tot els membres més poderosos del lideratge eren desconeguts per a la ciutadania. La gent només sabia qui era el Diktat, i el secret era una eina realment molt útil per als qui ocupaven el poder.

- I què va passar?

-Quan va començar la guerra contra la Rebel·lió, Thomree va complir amb la seva part de l'acord. Va proporcionar tropes i naus a l'Emperador. Però poc després Thomree... Ah... Bé, el cas és que..., que va morir de manera inesperada.

-Aposto a què la història de com va morir seria realment interessant -va dir en Han, percebent el titubeig seu cosí -. Fins i tot podria haver-hi més d'una versió.

-Jo no vaig tenir res a veure amb això -va dir en Thrackan-. Però no et vaig a enganyar. Molts diktats van morir en circumstàncies sospitoses. Penso que Thomree creia haver-se protegit contra els intents d'assassinat nomenant successor seu a un ningú. No seria la primera vegada que algú intenta utilitzar aquest truc..., ni la primera vegada en què no dóna resultat.

-Bé, i qui li va succeir a Thomree?

-Gallamby va assumir el poder. Va ser l'últim Diktat..., si és que se li pot dir així. No era més que una figura decorativa, un titella que penjava de fils invisibles...

- I tu eres un dels que tiraven dels fils? -Va preguntar en Han.

-No. Ho vaig intentar, però d'altres se’m van avançar. Van aconseguir controlar la política. Van decidir que calia començar a fer estalvis, i van tallar el suport a la guerra contra la Rebel·lió que havia establert Thomree. -Thrackan va guardar silenci durant uns moments i va moure el cap-. Per ventura no és cert que la Rebel·lió va guanyar moltes de les seves batalles en l'últim moment després d'estar a punt de ser derrotada? -Va preguntar-. Creus que potser unes quantes naus corellianes i uns quants milers de soldats corellians més podrien haver fet que la balança acabés inclinant-se de l'altre costat? No creus que Gallamby i els seus potser van acabar donant-vos la victòria en aquesta guerra?

En Han no va respondre. Que l'Aliança Rebel havia vençut per molt poc en més d'una ocasió no era cap secret.

-Sí, no parlis -va dir en Thrackan-. Bé, doncs jo afirmo que uns quants imbècils que volien estalviar-se un parell de crèdits van fer que perdéssim la guerra.

-Hi havia alguna cosa més que la petita qüestió de qui comptava amb més naus, Thrackan. Teníem altres coses al nostre favor.

-Et refereixes a Skywalker.

-Bé..., sí. En Luke Skywalker. I potser les forces de la història.

-Mai he cregut en el destí -va dir en Thrackan-. Sempre he creat el meu destí.

-Excepte quan l'Aliança Rebel va derrotar l'Imperi -va dir en Han-. Aquí no vas poder fer gran cosa.

- Per què gaudeixes tant provocant-me quan puc fer que et matin o et torturin en qualsevol moment?

-Bàsicament perquè no em caus bé -va replicar en Han-. Però vull sentir aquesta història, i tu vols explicar-la. Què va passar al Sector Corellià quan vam derrotar l'Imperi?

-Jo vaig seguir lluitant entre bastidors fins al final per aconseguir que Corèllia tornés a adoptar la seva antiga política.

-Intentaves fer-te amb el poder.

-Per descomptat que intentava fer-me amb el poder, estúpid. Gallamby estava permetent que tot s'enfonsés. Tractar de tirar-lo a puntades de peu era un pur acte de patriotisme! I quan va començar la batalla de la segona Estrella de la Mort, ja gairebé estava preparat per lliurar-me d'ell. Tots estàvem preparats per actuar. -Thrackan va fer una pausa per prendre un altre glop de la seva ampolla, i el seu rostre es va enfosquir-. Però llavors ens vam assabentar que l'Emperador havia mort, i de la derrota d’Endor. Això va ser suficient per l'escòria alienígena de Corèllia i per a tots els simpatitzants.

- L'escòria alienígena? De quins alienígenes estàs parlant?

-Ho saps molt bé. Parlo del fems no humà que viu a Corèllia.

-Els selonians i els dralls.

-Exacte.

- Com pots dir-los alienígenes? Fa milers d'anys que viuen aquí.

-No són humans, així que són extraterrestres. -Estava clar que pel que feia al Thrackan no podia haver cap discussió al respecte-. I tots van pensar que sense un Emperador ja no hi havia Imperi. Hi va haver celebracions quan l'Emperador va morir, si és que pots creure-ho.

-No em diguis -va murmurar en Han-. Sorprenent.

Estava començant a entendre alguna cosa. En algun lloc de les profunditats de la seva ment, en Thrackan era incapaç de creure que a algú que portava la seva mateixa sang a les venes, pogués negar acceptar la veritat. Només podia haver una raó per a això, és clar: en Han mai havia arribat a assabentar-se de la veritable història, amb tota la seva clara lògica que saltava a la vista. Però quan se l'haguessin explicat i quan en Han entengués el que havia passat en realitat, llavors les escates caurien dels seus ulls i en Han es convertiria a la manera de pensar d’en Thrackan. En Han podia seguir-li el corrent, si era necessari fer-ho.

-Fins i tot els seus enemics van plorar la mort d'un valerós oponent -va afegir.

Això era una mentida total, naturalment. La notícia de la mort de l'Emperador Palpatine havia estat acollida amb tanta alegria que la gent s'havia posat a ballar pels carrers. Però en Han no aconseguiria gran cosa dient-li al Thrackan.

-T'agraeixo que em diguis això, Han. Aquí ho van celebrar, saps? Gairebé tots ells ho van celebrar, fins i tot els soldats i les tripulacions de les naus... Van desertar en massa. A Corèllia ningú va derrotar a l'Imperi. Aquí l'Imperi senzillament es va ensorrar. -Thrackan es va aixecar del seu tamboret i va fer un visible esforç per parlar amb claredat malgrat tot l'alcohol que havia ingerit-. Un règim sense autoritat no pot governar -va dir amb veu altisonant -, i el règim de Corèllia va perdre tota la seva autoritat.

-La gent va deixar de tenir-vos por, no?

-La por és un gran principi organitzador -va dir en Thrackan.- Però la fi de la por no va ser l'únic que va provocar l'enfonsament del règim. El més greu va ser que nosaltres vam començar a tenir por. Gallamby va fugir... Ell i els seus esbirros volien salvar la pell, entens? Es van dur amb ells la meitat dels crèdits que hi havia al tresor públic. I això només va ser el començament... Voltors. Van arribar en esbarts, com voltors, i es van apoderar de tot el que no estava subjecte amb claus i cargols i s’ho van emportar. I després la gent va començar a recórrer als expedients secrets i van començar a arrestar els funcionaris del govern i als alts càrrecs, i els van jutjar per crims comesos durant l'exercici de les seves funcions. Quina bogeria... Com es pot considerar delictiu res del que hagis fet mentre estaves al servei de l'Imperi?

-Sí, jo tampoc ho entenc -va dir en Han-. Així que l'Imperi es va ensorrar. I què vas fer tu? Com has arribat al lloc en el qual estàs ara?

-Vaig començar a fer plans. Plans i més plans... Pensant a llarg termini, comprens? Vaig trobar amics en un lloc, i favors en un altre. Vaig buscar persones a les que els haguessin anat bé les coses durant l'època de l'Imperi, i que volguessin veure tornar els vells temps.

Així que aquesta és la teva meta, eh? Vols ressuscitar l'Imperi? Oblida-ho, Thrackan. L'Imperi està mort i enterrat.

-Ja ho sé -va dir en Thrackan-. No m'agrada, però puc veure-ho. Ho vaig poder veure el dia en què Palpatine i Darth Vader van morir. Tot això es va acabar. Però el Nou Ordre d’en Palpatine, el sistema imperial,.. Això sí que pot tornar, almenys aquí. Només que ara no hi haurà cap Emperador per sobre del Diktat... No hi haurà ningú que li digui al Sector Corellià el que ha de fer. Serem independents. Només estarem nosaltres, i els hi ensenyarem a tots aquests alienígenes quin és el seu lloc...

-Pensava que anaves a fer-los fora de Corèllia -va dir en Han-. Vaig sentir l’anunci. Si la Nova República no treia a tots els no humans del planeta, faries esclatar una altra estrella. És el que vas dir, no?

En Thrackan va riure.

-Sí, aposto a què ho vas sentir. Tot el planeta ho va sentir... Aquesta és una de les mentides que he estat repetint. No es pot fer. Ni somiar-ho... És impossible. Però així estaran ocupats.

- Què és impossible? -Va preguntar en Han, intentant ocultar el seu interès però sense aconseguir-ho del tot-. Treure als no humans d'aquí, o fer esclatar una altra estrella? Realment veu fer esclatar aquesta primera estrella?

Però en Thrackan es va limitar a riure.

- Oh, no -va dir-. No puc contestar a aquestes preguntes. Faria malbé la sorpresa. -Va arrufar les celles durant un moment-. Per cert, això em recorda una cosa... -Va murmurar mentre un somriure extremadament desagradable il·luminava la cara-. Gairebé se m'havia oblidat. Tinc una altra sorpresa per a tu. És la raó per la qual he baixat fins aquí. Tinc el regal ideal per a un amant dels alienígenes com tu.

- Què...? Què vols dir? -Va preguntar en Han.

Va sentir que alguna cosa es tensava en les seves entranyes. Les sorpreses d’en Thrackan poques vegades eren agradables.

-No et moguis d'aquí, d'acord? Et portaré el teu regal.

En Thrackan es va aixecar amb certa dificultat i va anar fins la porta de la cel·la, trontollant una mica mentre caminava. La va colpejar tres vegades amb els artells i la porta es va obrir cap a dins. Després en Thrackan es va tornar cap en Han.

-Tornaré dintre d'un moment -digué.

En Han es va aixecar i va descobrir com de dolorós que podia arribar a ser estar dempeus. La seva baralla amb la Dracmus no semblava haver-li causat danys permanents, però trigaria bastant a estar totalment recuperat d'ella.

Dracmus...

I de sobte en Han va estar gairebé segur en què consistiria la sorpresa que li reservava el seu cosí.

En Thrackan va tornar a entrar a la cel·la, seguit per un soldat. El soldat es va apostar en una cantonada des de la qual podia vigilar la porta, va desenfundar el seu desintegrador i va enfilar l'arma cap al llindar.

Dracmus, la seloniana, va entrar a la cel·la seguida per un altre soldat que també empunyava un desintegrador.

Els ulls d’en Thrackan van anar d’en Han a la Dracmus i van tornar a posar-se en Han.

-Ah, Han, estimat cosí -digué amb un somriure salvatge-. El meu estimat cosí el traïdor, a qui tant li agraden els alienígenes... Traïdor a l'Imperi, traïdor a l'Emperador i traïdor a la teva raça, eh, Han? Bé, doncs crec que ja va sent hora que saludis a la teva nova companya de cel·la.

Els cansats viatgers van anar sortint del Falcó Mil·lenari i van avançar cap a la casa, amb molt de compte de no trepitjar cap dels nannariums. Marcha, la tia de l’Ebrihim, anava al capdavant amb el seu rifle desintegrador penjat de l'espatlla. Els va portar fins a la cúpula central i per la curta escala fins a la gran porta que conduïa a l'interior. Quant va haver arribat al final del petit tram de graons, es va tornar cap al seu nebot i el va contemplar amb expressió expectant.

L’Ebrihim ho va entendre de seguida, i es va tornar cap als altres.

-Les nostres tradicions exigeixen celebrar una breu i senzilla cerimònia de presentació sempre que un convidat entra per primera vegada a la llar del seu amfitrió -els va explicar -. Si no hi ha ningú que conegui a ambdues parts, llavors s'espera que els visitants es presenten a si mateixos. Però si hi ha persones que coneixen als dos grups, llavors s'espera que la persona més jove que conegui als dos s'encarregui de fer els honors. En aquest cas, aquesta persona sóc jo.

-Ets l'única -va protestar en Jacen.

-Però també sóc la més jove, i això és el que decideix. D'aquesta manera honorem als nostres majors.

-Estàs escoltant tot això, Ànakin? -Va preguntar en Jacen, parlant en veu baixa prou potent per ser escoltat sense cap dificultat.

- Calla, Jacen! -Va xiuxiuejar la Jaina.

-També s'espera que les persones de més edat es comportin d'una manera que les faci dignes de ser honrades -va seguir dient l’Ebrihim en un to de veu bastant més sever.

-Perdó -digué en Jacen.

- Bé, si podem començar... En Chewbacca. La Jaina Solo. En Jacen Solo. L’Ànakin Solo -digué l’Ebrihim-. Permeteu-me que us presenti a la duquessa Marcha de Mastigóforus. Si es digna honorar-nos d'aquesta manera, serà la vostra amfitriona. Us prego que l’honreu.

- No ens havies dit que la teva tia fos duquessa! -Va exclamar en Jacen to acusador.

-Mai no heu preguntat per la meva família -va replicar l’Ebrihim sense immutar-se.

La Jaina va executar una elegant reverència i se les va arreglar per semblar una autèntica dama, la qual cosa resultava bastant meritori tenint en compte que vestia un mico de vol ple d'arrugues que li quedava massa gran.

-Encantada de conèixer-la, la seva senyoria.

Chewbacca es va inclinar davant la duquessa, i ho va fer amb una gràcia sorprenent. L’Ebrihim es va tornar cap en Jacen i l’Ànakin i va esperar en silenci fins que la Jaina va clavar un cop de colze a les costelles al seu germà bessó.

- Eh? Ah.

En Jacen es va inclinar maldestrament, vagant l'esquena i pujant-la d'una manera més aviat encarcarada. L’Ànakin de seguida va captar la idea, però va imitar la reverència de la seva germana en comptes de la inclinació d'esquena del seu germà gran.

-Bé, no ha estat del tot malament -va murmurar l’Ebrihim per a si mateix, i es va tornar cap a la seva tia-. La seva senyoria, em permeteu que us presenti al wookiee Chewbacca, i als humans Jaina Solo, Jacen Solo i Ànakin Solo, tots procedents del planeta Coruscant?

-Ja veig que torno a ser ignorat -va rondinar Q9.

Tal com exigien les bones maneres, la duquessa no va prestar la més mínima atenció a l'androide.

-Em complau moltíssim conèixer-vos a tots –va dir, assentint solemnement-. M'honra tenir a aquests convidats. Us prego que considereu casa meva com la vostra casa...

-Dins d'uns límits raonables -va dir l’Ebrihim, llançant una mirada d'advertència als nens.

-... I que accepteu tot el que la meva hospitalitat pugui oferir -va concloure la duquessa amb tanta calma com si el seu nebot no hagués obert la boca.

-Gràcies -van dir a l'uníson els tres nens.

-Bé, entreu -va dir la duquessa i va assenyalar la porta, que es va obrir sense necessitat que la toqués.

Després es va fer a un costat i va permetre que els seus convidats creuessin el llindar. Els nens van ser els primers a passar, seguits per Chewbacca i Q9. L’Ebrihim i la Marcha van entrar caminant l'un al costat de l'altre, i després van esperar sense moure’s mentre Chewbacca i els nens admiraven l'interior de la cúpula.

L’Ebrihim es va acordar de la seva primera visita a la cúpula. Ningú podia posar els peus dins d'ella sense quedar immòbil durant uns moments dedicats únicament a mirar. Era un lloc tan especial com màgic. Les senzilles parets blanques de la cúpula hemisfèrica s'alçaven fins al sostre, perfectes i plenes de serenitat, atraient la mirada cap amunt amb la càlida nuesa de la seva blancor. Les entrades adornades per columnes que donaven accés a les dues ales de la casa estaven encarades a l’una cap a l'altra, i cadascuna es trobava tan complexament adornada com senzill era l’exterior de l'edifici. Una entrada era d'un marbre del blanc més pur imaginable i l'altra era de banús tan negre com l'atzabeja, i les dues estaven plenes de talles i motllures. Monstres i criatures fabuloses preses de les llegendes i la història s'enfilaven, lliscaven i voleiaven pels marcs de les portes i al voltant de les columnes.

Les fastuoses entrades s'enfrontaven a través d'un pati ple de testos i flors de totes classes. Un raig d'aigua ballava al centre de la cúpula, temptant als que s'atrevissin a serpentejar pel laberint de tanques que envoltaven la font. Una dotzena d'espècies d’aviàries de Drall, ocells de Corèllia i altres criatures alades anaven d'un costat a un altre de la cúpula.

Després d'uns moments d'admiració i ulls desorbitats, els nens van a córrer cap al centre de la cúpula, delint-se d'explorar. L’Ebrihim va veure com l’Ànakin es ficava en el laberint i es va preguntar si el nen resoldria el seu enigma a l'instant trencant tots els rècords de velocitat anteriors, o si s'esvairia dins d'ell fins a la fi de l'eternitat.

-Hem d’estalviar energia a la resta de la propietat per aconseguir-ho -va dir la Marcha, girant-se cap a l’Ebrihim i Chewbacca mentre contemplava com els nens corrien d'un costat a un altre -, però juro per les estrelles que mantindré aquesta cúpula verda i viva.

Després va començar a passejar pel jardí, amb l’Ebrihim caminant al costat d'ella i Chewbacca i Q9 seguint-los a uns passos de distància.

-M'alegra saber-ho, tia Marcha -va dir l’Ebrihim-. Però acabem d'arribar de Corèllia, on s'ha produït un bloqueig total de les notícies. Què ha causat el tall del subministrament d’energia?

-Bandits. Terroristes. Drallistes. Podem anomenar-los pel nom que s'han guanyat, o pel que es donen a si mateixos. Bah, en el fons és igual... Han tallat les conduccions energètiques i han sabotejat el generador d'emergència local. Només ens queda el generador auxiliar de la mansió, i no ha estat funcionant massa bé. Vaig haver d’en viar a tota la servitud a casa, no només per estalviar energia sinó per la seva pròpia seguretat. Driggs és l'únic que s'ha quedat amb mi. Ha estat cuidador de la propietat des d'abans que tu nasquessis, i aquest lloc és casa seva.

-Tia, tindries la bondat d'explicar-me què és un drallista?

La seva tia es va tornar cap a l’Ebrihim i el va mirar solemnement.

-Si no coneixes la resposta a aquesta pregunta, has fet bé venint aquí -va dir-. Els drallistes són dralls que criden consignes com «Drall per als dralls!» I «Estrangers fora!». Cal fer fora els selonians. Cal fer fora els humans. Tots els que tinguin cua han de marxar del planeta! Tots els que no tinguin pèl han de marxar del planeta!

- Aquí també? Oh, no -va murmurar l’Ebrihim-. Espero que la bogeria no hi haurà infectat a la nostra gent.

-Oh, sí, el meu estimadíssim nebot... Sí, el nostre poble també ha contret aquesta bogeria. -Va fer una pausa per contemplar Chewbacca i l’Ebrihim-. Però és tard, i heu fet un viatge molt llarg..., i si entenc una mica de cries, ficar al llit a aquests cadells humans ens donarà força feina. Seguirem parlant al matí.

Chewbacca es va inclinar davant d'ella i va deixar escapar un suau gemec gutural i un delicat bel mentre assenyalava la nau.

- Què està dient teu amic, Ebrihim? Mai he après el wookieès.

-S'està oferint a transferir energia de la nau a la casa i a fer una ullada als teus generadors. I potser hauria d'afegir que la nostra nau necessita algunes reparacions... Tinc entès que no és gens seriós, però l’hiperimpulsor necessita algunes hores de treball i també cal fer uns quants ajustaments més.

-T'agraeixo la teva oferta d'ajuda, i acceptaré amb gran alegria qualsevol auxili que puguis proporcionar -va dir la Marcha girant-se cap en Chewbacca-. I, naturalment, pots reparar la teva nau aquí, però no li trauràs molt profit a un hiperimpulsor. No estàs assabentat de l'existència del camp d'interdicció? Les comunicacions d’hiperona estan tallades, però encara vam rebre notícies per les connexions de fibra òptica i hem sentit parlar d'ell.

L’Ebrihim la va mirar sense entendre res.

- Quin camp d'interdicció? Com ja t'he dit, acabem d'arribar de Corèllia. L'últim que hem sabut és que en Thrackan Sal-Solo anava a utilitzar el destructor d'estrelles per exigir que tots els no humans marxessin de Corèllia.

- Què? Per tots els cels, de què estàs parlant?

-De l'amenaça de fer esclatar més estrelles si les peticions de la Lliga Humana no són satisfetes.

-No hi ha hagut ni la més lleu menció de tot això a Drall -va replicar tia Marcha-. Si s'hagués produït, tot el planeta ho hauria sabut en menys d'una hora. Com us veu assabentar d'aquesta notícia tan notable?

-Va ser donada en un missatge difós per tots els canals que el sistema de comunicacions del Falcó Mil·lenari va registrar automàticament mentre estàvem fugint. Chewbacca i jo vam veure la gravació després, i els dos vam estar d'acord que no havíem dir-ho als nens. No hi havia cap necessitat d'espantar-los. Pel que acabes de dir, suposo que a Drall no sabeu res de tot això.

-Res. Res en absolut.

-Però per què emetre aquesta amenaça en un sol món?

-I per començar, com algú pot amenaçar que farà esclatar les estrelles i pretendre que la seva amenaça sigui presa seriosament? -Va preguntar la Marcha.

-Una pregunta excel·lent -va dir l’Ebrihim-. Però ho han fet, i afirmen que han fet alguna cosa més que limitar-se a amenaçar. Afirmen haver fet esclatar una estrella. I per l'amor de Déu, no li ho diguis als nens... Però encara no m'has explicat què és tot això del camp d'interdicció.

-Però com és possible que no...? Ah. Per descomptat -va dir la tia Marcha -. Amb l’hiperimpulsor de la vostra nau avariat, els instruments que us haurien informat del que passava tampoc estaven en condicions d'operar.

- Què és tot això del camp d'interdicció? -Va tornar a preguntar l’Ebrihim.

-És clar que tenim moltes coses de què parlar -va dir la tia Marcha.

Següent