Passar comptes a Centràlia (I)

Anterior

1

Aproximació

- Se'ns està acabant el temps, respectat Solo! -Va grallar la veu que sorgia de la unitat comunicadora-. Si la nostra trajectòria d'aproximació no és controlada, molt aviat estarem dins de l'atmosfera!

L’intercomunicador va emetre un xiscle ofegat. O el circuit de comunicacions de la cabina de control de la nau estava a punt de tornar a fallar, o en cas contrari en Han havia tingut una mica de sort i la Dracmus estava a punt de quedar-se afònica. Això seria una autèntica benedicció.

En Han va baixar l'interruptor de resposta i va intentar seguir concentrat en la seva feina.

- Espera una mica abans de començar a tirar-te dels pèls, Dracmus! -Va dir, en un to de veu una mica alt, tant que s'aproximava al crit-. Els circuits d'enviament de la unitat comunicadora també necessitaven un repàs. Digues a la respectada pilot Salculd que ja gairebé he acabat.

Per què l'univers exigia que totes les reparacions haguessin de fer-se sempre corrent?

«Ah-es va dir Han, descoratjat-, el que donaria per tenir aquí Chewbacca...»

- Tinc molts pèls, però mai he tirat d'ells! -Va replicar la veu de la Dracmus, cada vegada més preocupada-. Per a què serveix tirar-se dels pèls en el cas que s'hagin? Produeix algun efecte relaxant, potser?

En Han va sospirar i va tornar a baixar l'interruptor de resposta.

-És una expressió humana, una forma de demanar que tinguis paciència -va dir, intentant no perdre la seva.

La Dracmus era una seloniana, i a la immensa majoria de selonians no els hi agradava viatjar per l'espai. Era una reacció bastant comprensible en una raça que passava la major part de la seva existència sota del nivell del sòl, però tenir una criatura agorafòbica al comandament de la nau era suficient per tornar boig a qualsevol.

En Han Solo va fer l'última connexió, va tancar l'últim panell d'inspecció i va creuar els dits en una silenciosa petició de sort. «Bé, això hauria de funcionar», es va dir a si mateix. Més valia que fos així, per descomptat, perquè ja era hora que alguna cosa funcionés. Si la nau cònica a bord del qual es trobava era un exemplar típic de la seva espècie, llavors estava clar que les naus espacials selonianes no eren dignes de confiança. Va prémer el botó d'encesa i va esperar que el sistema inversor iniciés l'energització.

En Han estava començant a dubtar del seu seny. Per què havia decidit oferir la seva ajuda i què feia allà, tractant de treure aquella nau cònica de l'espai i portar-la fins la superfície de Selònia? Podria haver-se acomiadat, haver desitjat bona sort i haver marxat amb la Leia a bord del Foc de Jade. Però quan hi havia un treball per fer i ningú més podia fer-ho, llavors es podia dir que oferir-se voluntari deixava de ser un acte voluntari. En Han no havia tingut moltes opcions entre les quals triar. No podia abandonar la Dracmus perquè se les arreglés per si sola. En Han havia contret certes obligacions amb ella, i amb el seu poble.

I la Dracmus havia deixat molt clar que havien de portar la nau a la superfície de Selònia. Fos quin fos l'estat en què es trobés, la seva gent no es podia permetre el luxe de deixar abandonada a la deriva cap nau espacial. La nau cònica podia ser un munt de ferralla miraculosament capaç de viatjar per l'espai, però la Dracmus li havia assegurat que era la millor nau amb què comptaven els selonians en aquell moment. O, per ser més exactes, era la millor nau amb què comptaven el Cau Hunchuzuc i els seus republicanistes...

- Dóna't pressa, respectat Solo! -Va tornar a apressar-lo la Dracmus.

Per què aquest condemnat intercomunicador no podia avariar-se, tal com havien fet la resta de sistemes de la nau? En Han va tornat a baixar l'interruptor de resposta.

-Calma't, Dracmus -va dir-. Vigila les teves lectures d'energia, pilot Salculd!

Saber que estava del costat dels hunchuzucs hauria estat una mica més útil si en Han tingués alguna idea de qui o què era el Cau Hunchuzuc. L'únic que sabia sobre ells era que aquest cau formava part d'una facció amorfa de selonians que vivien a Corèllia i que, pel que sabia la Dracmus, seguien estant aliats amb una aliança pro-Nova República de caus selonianes, els seus membres es feien anomenar republicanistes, i que en Han s'havia vist involucrat en els seus plans.

La Dracmus era membre del Cau Hunchuzuc, i o bé havia segrestat al Han o bé l’havia rescatat de les urpes d’en Thrackan Sal-Solo..., o ambdues coses. Han encara no estava molt segur de què havia passat en realitat. El Cau Hunchuzuc semblava estar enfrontant-se a la Supramadriguera, els líders de Selònia, i aquell enfrontament es desenvolupava de manera paral·lela a la batalla que la Nova República estava lliurant amb les rebel·lions produïdes en el sistema de Corèllia, encara que els dos enfrontaments no semblaven estar directament relacionats entre si. La Supramadriguera estava a favor del bàndol absolutista, que volia la independència absoluta per Selònia. Però fins i tot si els Hunchuzucs eren republicanistes i la Supramadriguera era absolutista, en Han estava arribant a la conclusió que a cap bàndol li importaven gaire els principis. Cada bàndol s'oposava a l'altre, i això era el més important.

Però en Han també sabia unes quantes coses de les que podia estar totalment segur. Sabia que la Dracmus li havia salvat la vida, i que havia corregut bastants riscos per tractar-lo bé. Sabia que un membre de la seva família anomenat Thrackan Sal-Solo havia tractat a la gent de la Dracmus amb la màxima crueltat imaginable. Segons els patrons de conducta selonians, per si sol això ja n'hi havia prou perquè en Han fos considerat un malvat, un monstre i un assassí. Però la Dracmus li havia concedit el benefici del dubte, i l'havia tractat amb decència i respecte. Si això era tot el que sabia en Han, també era tot el que necessitava saber.

- Quan funcionarà? -Va preguntar la Dracmus, i la seva veu s'anava tornant més estrident a cada moment que passava-. El planeta s'està aproximant!

-Bé, això és justament el que vols que passi quan estàs intentant dur a terme una reentrada -va murmurar en Han per a si mateix. Deixant a part la decència i el respecte, no hi havia dubte que la Dracmus podia ser increïblement pesada i molesta. En Han havia tornat a baixar l'interruptor de resposta-. Ja està funcionant. Digues a la Salculd que l'inversor torna a estar en condicions d'operar. Que doni energia als circuits de control, i ja veurem què passa.

-Així ho farem, respectat Solo -va dir la veueta impregnada de preocupació que sorgia de la unitat comunicadora-. La Salculd diu que està iniciant l’energització dels circuits de control.

En Han estava agenollat ​​davant del panell d'inspecció, i un suau brunzit li va fer pensar que potser es trobava massa a prop del sistema inversor. En Han es va posar dret i va retrocedir una mica. El brunzit es va esvair passats uns moments i tots els llums del sistema inversor es van encendre, indicant un funcionament normal.

En Han va tornar a baixar l'interruptor de resposta.

- No m'ho feu jurar, però crec que funciona! -Va cridar-. Aquests recanvis de la nau de la Mara han funcionat. Hauríem de poder posar-nos en marxa quan vulgueu.

-M'alegra sentir-ho, respectadíssim Solo -va dir la Dracmus, i l'alleujament que impregnava la seva veu va resultar gairebé dolorosament obvi-. Sí, és una magnífica notícia. Anem a procedir a l'instant.

Les agulles dels indicadors van tremolar lleument, mostrant que els inversors estaven absorbint més energia.

-Ei, preneu-vos-ho amb calma allà dalt -va dir en Han-. Aneu pujant el nivell d'entrada d'energia a poc a poc i amb molta suavitat, d'acord?

-Així ho estem fent, respectat Solo, i a més ens limitarem a emprar un terç de la potència. No sentim cap desig de tornar a sobrecarregar els nostres sistemes.

-Això és molt tranquil·litzador -va dir en Han-. Però tot i així, crec que serà millor que vagi allà i que no us tregui els ulls de sobre.

En Han va anar fins a l'escaleta d'accés i va pujar per ella fins arribar a la cabina de control de la nau cònica, que es trobava a la punta.

La nau cònica era precisament el que indicava el seu nom: consistia en un gran con, amb els motors a la base i la cabina de control a la punta. Gairebé tota aquella zona havia estat construïda amb grans planxes de transplex transparent, la qual cosa proporcionava un panorama realment espectacular. La Salculd, la pilot, estava ajaguda sobre l'esquena i contemplava el cel que s'estenia per sobre d'ella. Per a un pilot humà, aquesta posició no hauria estat la més còmoda a l'hora d'efectuar el seu treball. Els selonians eren decididament no-humans, naturalment.

La Salculd va tornar la mirada cap a l'escotilla d'accés a la coberta inferior en el moment en què en Han sortia per ella. La pilot li va obsequiar amb un somriure ple de dents i va tornar a concentrar la seva atenció en el seu treball. La Salculd semblava estar molt còmoda. La Dracmus anava i venia per la part de darrere de la cabina, i semblava tot menys tranquil·la o relaxada.

Els selonians eren bípedes bastant típics en tots els aspectes fisiològics que definien a aquesta categoria de races, encara que més alts i prims que els humans. Els seus braços i les seves cames eren més curtes, i els seus cossos més llargs. Podien arreglar-se tan bé caminant sobre dues potes com caminant sobre quatre. Urpes retràctils a les mans-potes i peus-potes els convertien en uns escaladors i cavadors realment impressionants. Les seves cues només mesuraven mig metre de longitud, però eren francament temibles quan les utilitzaven com a garrots..., una cosa que en Han sabia molt bé per experiència pròpia.

Tenien la cara llarga i punxeguda, i tot el seu cos estava cobert per un lluent pelatge curt. El de la Dracmus era d'un color marró fosc. El de la Salculd era negre en gairebé tot el cos excepte a l'estómac, on es tornava marró clar. Les dues selonianes tenien llargs bigotis que resultaven tan expressius com les celles humanes quant havies adquirit una mica de pràctica en la interpretació dels seus moviments. També tenien la boca plena d'unes dents molt esmolades. En Han no havia necessitat cap pràctica per ser capaç d'interpretar-les. En conjunt, eren unes criatures d'aspecte tan elegant com impressionant.

- Com va tot? -Va preguntar en Han a la Salculd, la pilot, parlant en el seu més aviat rudimentari selonià, ja que la Salculd no parlava bàsic.

-Tot va bé, respectat Solo -va replicar la Salculd-. Almenys fins que un altre subsistema deixi de funcionar...

-Meravellós -va murmurar en Han per a si mateix-. Tot va bé, respectada Dracmus? -Va preguntar en selonià.

-Estupendament, estupendament. Tot va molt bé, i seguirà anant així fins que ens estavellem i morim -va replicar la Dracmus.

-M'alegra molt veure que tots estem d'acord -va rondinar en Han.

-És bo fer plans amb antelació -va dir la Salculd-. Em disposava a baixar segons el procediment habitual, però ara sé que fracassaré i que ens estavellarem. Resulta molt reconfortant.

-Ja n'hi ha prou, pilot Salculd -va dir secament la Dracmus-. Concentra tota la teva atenció en els teus deures.

-Sí, respectada Dracmus -va respondre la Salculd a l'instant, i el seu to no podia ser més respectuós.

La Salculd tenia prou experiència i coneixia la seva nau raonablement bé, encara que no tan bé com hauria desitjat en Han, la Dracmus, per la seva banda, havia estat ensinistrada per tractar amb humans, i a més el seu entrenament no havia arribat a completar-se. Per la resta, la Dracmus no tenia experiència, coneixements o habilitats en tot allò referent a les naus espacials. Així i tot, estava al comandament de la nau i en aquell cas «estar al comandament» significava no només decidir on anirien, sinó que incloïa fins a l'últim detall de les maniobres. La Salculd no podia, o no volia, imposar la seva opinió. La Dracmus tenia una posició social, una antiguitat o el que fos més grans que la Salculd i, pel que feia a les dues selonianes, amb això estava dit tot. A cap semblava preocupar-li massa el fet que la Dracmus només tingués una lleugeríssima idea general del maneig d'una nau espacial, o que durant la incursió contra Selònia hagués ordenat repetidament que la nau fes coses que era incapaç de fer i que això els hagués portat alarmantment prop de la mort.

La Salculd podia comportar-se d'una manera irreverent i deixar anar comentaris sarcàstics a cada moment, però obeïa totes les ordres de la Dracmus, sense importar com d’il·lògiques o estúpides que fossin, amb una alarmant celeritat. Era una relació bastant sorprenent, i es necessitava algun temps per acostumar-s'hi.

En Han es va instal·lar al seient de control contigu al de la Salculd. Havia fet el que va poder per adaptar l’encoixinat a un cos humà, però el seient mai seria realment còmode. En Han es va tirar enrere i va alçar la vista.

El panorama que es podia albirar des del morro transparent de la nau cònica era realment espectacular. El planeta Selònia surava al cel, enorme i lluminós, omplint el terç central del camp visual. Els oceans de Selònia eren més petits que els de Corèllia, i la massa de terra estava disgregada en milers d'illes de grandària mitjana, repartides de manera més o menys regular per la superfície del planeta.

En comptes de dos o tres grans oceans i quatre o cinc masses de terres continentals, la superfície de Selònia era un laberint d'aigua i terra. Centenars de mars, badies, cales, estrets i baixos separaven les illes. En Han recordava haver llegit en algun lloc que no hi havia cap punt de la massa terrestre de Selònia que es trobés a més de cent cinquanta quilòmetres de l'aigua, i que no hi havia cap punt de l'aigua que estigués a més de dos-cents quilòmetres de la costa més propera.

Però el panorama oferia alguna cosa més que aquell planeta tan espectacular. La nau personal de la Mara Jade, el Foc de Jade, surava a l'espai a un parell de quilòmetres de distància, amb la seva popa ocultant una petita part de la regió equatorial del planeta. El Foc de Jade era una nau allargada de línies esveltes i elegants, pintada amb un dibuix de flames que alternaven el vermell amb l'or. Produïa una impressió general de velocitat, potència, agilitat i maniobrabilitat, i en Han sabia que posseïa totes aquestes qualitats. Va desitjar, i no per primera vegada, estar a bord d'ella, i no només perquè el Foc fos una nau millor. La Leia estava a bord del Foc, juntament amb la Mara Jade.

Després que la Dracmus hagués aconseguit avariar pràcticament tots els sistemes de la nau cònica, el Foc els havia rescatat i havia proporcionat al Han els recanvis que necessitava per reparar la nau seloniana. El Foc s'estava preparant per guiar la nau cònica en el seu descens fins a la superfície del planeta.

Al Han no li agradava gens que la Leia estigués en una nau mentre que ell estava en l'altra, però la lògica de l'arranjament era irrefutable. La Mara, que encara no estava totalment recuperada de la ferida que havia patit en una cama, seguia necessitant algunes cures i també necessitava un copilot, almenys fins que s'hagués recuperat del tot. Pel que fa a la Dracmus i la Salculd, la parella de selonianes, no hi havia dubte que necessitaven tota l'ajuda que poguessin obtenir. A més, la Leia parlava selonià, de fet, el parlava bastant millor que en Han, i atesos els últims esdeveniments, semblava aconsellable tenir almenys una persona capaç de parlar el selonià a bord de cada nau per si sorgien dificultats a la pista quan baixessin. El pla era que les dues naus es dirigirien cap a Selònia en formació, descendint l'una al costat de l'altra.

Però encara que el que la Leia anés a bord de la nau de la Mara mentre ell viatjava a la nau cònica semblés perfectament raonable i inofensiu, això no volia dir que al Han hagués d’agradar-li. No necessitava preguntar què podia sortir malament. El nombre de coses que havien sortit malament fins al moment ja era francament excessiu.

Una llum va començar a encendre’s i a apagar-se al visor davanter del Foc de Jade. La Leia estava utilitzant els llums de descens de la nau per enviar un missatge en el codi de parpelleigs de Mon Calamari, utilitzant combinacions de llampades curtes i llargues per formar les lletres de l'alfabet bàsic. La tècnica resultava lenta i no massa pràctica, però els canals de comunicació normals estaven interferits, i els parpelleigs sempre eren preferibles a no poder comunicar-se de cap manera.

Llestes per iniciar l'entrada, va anar llegint en Han. Avisa'ns quan estigueu preparats.

-Diuen què estan llestes. -Es va girar cap a la Salculd-. Estem preparats?

-Sí -va dir la Salculd.

-Molt bé -va dir en Han-. Respectada Dracmus -va seguir dient, passant al bàsic perquè la Salculd no pogués entendre'l-, a partir d'ara faràs el que jo digui. Deixa de donar voltes, seu i dóna instruccions a la Salculd perquè accepti ordres de mi. Quant hagis fet tot això, et pregaria que tinguessis la bondat de no obrir la boca fins que estiguem a la superfície de Selònia. No vull que donis cap ordre i no vull que diguis res. Vull que et limitis a estar asseguda i callada..., o en cas contrari li diré al Foc de Jade que escortar-nos seria un suïcidi. Si no fas el que et dic, els hi ordenaré que se’n vagin.

Era tot un farol, per descomptat, però la Dracmus estava prou aterrida per empassar-se'l.

-Però... -Va començar a protestar la seloniana.

-Però res -la va interrompre en Han-. Jo conec el codi de parpelleigs, i tu no. Puc parlar amb el Foc, i tu no pots fer-ho. Abans gairebé vas aconseguir que moríssim quan vas ordenar totes aquestes maniobres estúpides, i no penso permetre que tornis a fer-ho.

- He de protestar! Això és un robatori de la pitjor classe possible!

En Han va somriure.

-En realitat, jo diria que és més aviat pirateria. També podries definir-lo com una varietat suau del segrest... Ah, i podria afegir que si no saps distingir el robatori de la pirateria, llavors no hauries d'estar al comandament d'una nau.

La Dracmus va fulminar al Han amb la mirada i va semblar disposar-se a seguir protestant..., però va acabar movent el cap.

-Que així sigui -va dir-. He d’accedir. Fins i tot jo puc veure que les ordres que vaig donar no eren massa encertades, i desitjo viure algun temps més. Pilot Salculd! -Va afegir, passant al Selonià-. Obeiràs les ordres del respectat en Han Solo tal com obeiries les meves, i seguiràs fent-ho fins que ens hàgim posat a la superfície del planeta.

La Salculd es va aixecar en el seu seient, i els seus ulls van anar ràpidament d'en Han a la Dracmus abans que el seu somriure es tornés encara més gran que abans.

- Sí, respectada Dracmus! -Va exclamar-. Obeeixo amb plaer!

-Doncs procura no trobar massa plaer en l'acte de l'obediència, Salculd -va grunyir la Dracmus-. Si tens la bondat de procedir, respectat Solo...

-Seu –li va dir en Han en selonià-. Tots ens hem de posar els arnesos de seguretat i preparar-nos per a l'acceleració. Salculd, empraràs una maniobra d'aproximació estàndard a la pista de descens que pretenem utilitzar, i l'iniciaràs quan jo doni l'ordre. Ha quedat entès?

-Sí, naturalment -va dir la Salculd-. Per descomptat.

En Han va agafar la llanterna que havia deixat al costat del seu seient feia una estona per tenir-la a mà i va començar a enviar senyals al Foc de Jade.

Lezt per iniciar maniovra de hrntrada, va anar lletrejant, aconseguint detectar cada error un instant després d'haver-lo comès.

-Algun dia hauria de dedicar una estona a repassar aquest codi -va murmurar per a si mateix.

Ja estem llestes, va respondre la Leia. Ens col·locarem darrere de la vostra popa. Us seguirem durant la maniovra.

-Ha, ha, ha -va dir en Han-. Cada dia dono gràcies a les estrelles per haver-me casat amb una noia que té tant sentit de l'humor. Bé, Salculd -va seguir dient, passant novament al selonià-. Baixa’ns..., amb molta cura.

En Han va veure com el Foc de Jade girava sobre el seu eix longitudinal i dirigia la seva popa cap a la nau cònica. La Salculd va empènyer la palanca de control cap endavant, transferint una entrada d'energia mínima als motors. La nau cònica va començar a accelerar cap al planeta i el Foc de Jade va retrocedir una mica, col·locant-se darrere de la nau cònica i a babord d'ella. Sent la nau més ràpida i maniobrable i la que resultava més fàcil de controlar de les dues, era lògic que el Foc ocupés el segon lloc en la maniobra de reentrada, ja que això li permetria anar veient el que feia la nau cònica. Però ni tan sols amb els recanvis portats del Foc n’hi havien prou per reparar els detectors de popa de la nau cònica. La nau seloniana estava pràcticament cega a popa, i seguiria estant-t’ho. Només disposava d'una holocàmera de gran angular instal·lada a la base del con, entre dos dels motors subllumínics. L’holocàmera resultaria útil durant l'última fase de l'aproximació i el descens, però fins i tot amb els motors principals desconnectats, la seva resolució era tan pobre que n'hi hauria prou que el Foc de Jade s'allunyés uns quants quilòmetres perquè deixessin de veure’l. Quan els motors entressin en acció, la imatge transmesa per l’holocàmera de popa s'aniria tornant menys clara a cada moment que passés.

En altres paraules, que en Han potser pogués veure els senyals en codi de parpelleigs enviats pel Jade si tornaven a fer-li senyals..., o potser no. En teoria, podia utilitzar els llums de la nau cònica per enviar les seves pròpies senyals en codi de parpelleigs, però no podria veure els centelleigs..., i això afegiria un nou grau de dificultat a la ja difícil tasca d'enviar missatges que no continguessin massa errors. En Han esperava que la qüestió dels senyals no arribés a sorgir mai.

La mala visibilitat a la zona de popa era una altra bona raó perquè el Foc fos darrere durant la maniobra. Sempre era preferible tenir a l'esquena una nau en la qual poguessis confiar.

O, almenys, una nau en la que tinguessis una certa confiança. En Han havia aconseguit oblidar la major part de les reserves anteriors cap a la Mara, però no totes. No se li acudia cap raó o motiu que pogués justificar el que la Mara Jade actués en contra d’en Han, la Leia i la Nova República, i no hi havia cap evidència clara de què ho hagués fet. Però la Mara tampoc havia explicat mai les seves accions d'una manera que hagués deixat totalment satisfet en Han. Durant els últims dies, la Mara havia estat en els llocs adequats en els moments adequats, i en els llocs equivocats en els moments equivocats, amb un sovint i un tant excessiu moment per al seu gust.

D'altra banda, i si volia causar danys realment greus, la Mara era massa professional per permetre que les coses es fessin malament. I no hi havia dubte que l'oposició havia fet algunes coses bastant malament, gràcies a les estrelles... Estava clar que no tot els havia sortit bé i, per moltes altres coses que es poguessin dir sobre aquella dona, no hi havia cap dubte que la Mara Jade era altament competent en tot el que feia.

I aquest argument tenia molta força. «No -es va dir en Han mentre el Foc de Jade desapareixia del camp de visió davanter-, oblida-ho d'una vegada.» En realitat, no tenien més remei que confiar en la Jade. En Han va contemplar com el Foc apareixia en la una mica borrosa imatge de la pantalla de popa. Ja anava sent hora que s'oblidés de tota la resta i es recordés de què la tasca principal en aquell moment era portar aquell trasto a la superfície.

-Bé, Salculd, a partir d'ara és cosa teva -va dir-. Procura fer-ho bé.

-Ho faré -va dir la Salculd-. No et preocupis per això, respectat Solo. -La nau va escollir aquell moment per desviar-se bruscament cap a un costat, i la Salculd va agafar frenèticament els controls-. Ho sento, ho sento -va dir un instant després-. Ha estat un excés de compensació de l’estabilitzador. Ara tot va bé.

-Vaja, doncs no saps el molt que em consola això -va replicar en Han.

Durant un moment va joguinejar amb la idea de fer fora a empentes la Salculd del lloc de pilotatge i prendre els controls, però sabia que no hagués servit de gaire. Els controls havien estat dissenyats per a una seloniana, i la nau cònica tenia tantes rareses i petites manies que al seu costat el Falcó Mil·lenari semblava una nau normalíssima i perfectament previsible acabada de sortir del catàleg del fabricant. Potser fos una idea una mica alarmant, però –i a menys que les coses es posessin realment malament-probablement fos menys perillós confiar en la Salculd.

La Salculd va moure la maneta uns mil·límetres més cap endavant i la nau cònica va augmentar una miqueta la velocitat amb què avançava cap al planeta. Almenys la nau cònica no arribava als extrems de relíquia que hauria suposat el que confiés en la reentrada balística, utilitzant la fricció amb l'atmosfera per anar reduint la seva velocitat. No, la nau seloniana portaria a terme una bella i civilitzada reentrada amb els motors en marxa..., o almenys això esperava en Han. Gairebé totes les naus espacials eren dissenyades per sobreviure a un mínim d'una reentrada balística, però aquell trasto era una excepció a la regla.

El planeta va seguir aproximant-se. D'aquí a uns minuts la Salculd hauria de donar la volta a la nau i dirigir els seus motors cap endavant per anar frenant. Aquesta era la part de la maniobra que més preocupava en Han. Mai serien més vulnerables que quan estiguessin desaccelerant. La fragilitat de la nau cònica no era l'única font de perill, naturalment, ja que a Selònia hi havia algú capaç d'enviar tota una flota de caces d'atac lleugers perquè donessin la benvinguda a les naus bakuranes.

Els bakurans havien causat serioses pèrdues a la flota de caces lleugers, però en Han havia de suposar que qui estigués al capdavant d'aquestes forces hauria tingut el suficient sentit comú per guardar algunes reserves. I atès que la Dracmus li havia assegurat que els Hunchuzucs no disposaven de naus d'aquest tipus, semblava lògic suposar que qualsevol que pogués disposar de caces d'atac lleugers potser no veiés amb bons ulls l'arribada de la nau cònica. La situació podia complicar-se considerablement. En Han havia traçat els seus plans basant-se en la idea que hi hauria problemes, i havia fet tot el que estava a les seves mans per enfrontar-s'hi.

El Foc de Jade podia proporcionar-los una certa quantitat de foc de cobertura si arribava a ser necessari, però l'altra nau suposaria una protecció no excessivament fiable..., i això en el millor dels casos. La nau cònica estava totalment desarmada, i no tenia escuts. Ni tan sols disposava de l'energia de reserva necessària per instal·lar algun armament, i fins i tot d'haver-la tingut s'haguessin trobat en la mateixa situació, ja que no hi havia cap forma mínimament pràctica de desmuntar alguna de les armes del Foc de Jade o d'instal·lar-les a la nau cònica. En Han ho havia comprovat. Deixant de banda el fet de plantar-se a l'escotilla i utilitzar el seu desintegrador per disparar contra qui intentés atacar-los, no hi havia molt que pogués fer al respecte.

Però en Han estava acostumat a treballar amb res. Fins i tot una nau tan decrèpita com aquella podia emprar uns quants trucs si arribava a ser necessari. Hi havia descobert una manera d'improvisar una defensa que podia proporcionar certa protecció si les coses es posaven lletges.

Naturalment, de vegades quan treballaves amb res del que acabaves obtenint era exactament res. I de vegades si et barallaves amb gent que disposava d'un equip millor que el teu, aquestes altres persones guanyaven. No eren uns pensaments molt reconfortants o agradables quan estaves a bord d'un blanc per a pràctiques de tir espacial que es dirigia cap a una zona de guerra.

I els pensaments que van passar pel cap d’en Han uns minuts després quan la Leia li va enviar aquell avís que anaven a ser atacats van ser encara més foscos.

 Següent