Ofensiva a Selònia (XII)

Anterior

12

Sota l’iceberg

En Han havia perdut tota idea del temps. Seguien avançant al llarg dels túnels il·luminats per aquella estranya claredat escarlata, movent-se tan a poc a poc com un parell de cargols. Hi havia quelcom indefiniblement antic als túnels, cosa que -tot i que tots estaven secs, ben excavats i ben conservats- va indicar al Han que portaven molt temps allà. Bé, i per què no? Els selonians havien viscut a Corèllia, i dins Corèllia, la qual cosa venia molt més al cas pel que fa als túnels, durant ningú sabia quants milers d'anys, i un cop excavat un túnel tenia una certa tendència a seguir on era. Devia haver milers de quilòmetres de túnels estenent-se per sota de la superfície només a la regió de la capital.

Però en Han hauria preferit que haguessin construït menys túnels i que els haguessin fet més espaiosos. De tant en tant el seu desig es convertia en realitat i arribaven a un passadís més ampli, de vegades només el suficient perquè dos selonians poguessin caminar l'un al costat de l'altre, i de vegades entraven en una vasta caverna artificial de centenars de metres de diàmetre, tots ells il·luminats per la mateixa lúgubre claredat vermell fosc. En Han sempre s'alegrava de veure aquests llocs, conformant-se amb què el sostre estigués prou amunt perquè pogués posar-se dret..., encara que ja no fos capaç d'estar dempeus. Les interminables hores d'arrossegar-se per aquells estrets túnels l’havien deixat encorbat, amb l'esquena adolorida i els genolls tan malmesos, rígids i plens de morats que amb prou feines si podia redreçar-se. Però fins i tot avançar trontollant, amb les cames dretes i punxades de dolor recorrent-li l'esquena, resultava preferible a reptar pels túnels de sostre més baix.

La seva ordalia no tenia res de privada. Hi havia un públic, i era molt nombrós. Qualsevol càmera prou gran per contenir un cert nombre de selonians estava fent precisament això. Hi havia dotzenes, centenars d'ells. Estaven per tot arreu, treballant diligentment amb màquines que en Han trobava vagament familiars sense aconseguir identificar-les del tot, portant coses d'una banda a l'altra, parlant i discutint i cridant i rient tant en el selonià comú que en Han havia après com en el llenguatge de xiulets i bramuls que havia sentit per primera vegada al túnel. Estava clar que havia arribat el moment de començar a preguntar fins a quin punt el selonià «comú» era realment comú.

Fora on fos, tots l'observaven i tots els ulls es tornaven cap a l'estranya aparició arribada del món superior. A les cambres més concorregudes, els selonians feien com podien per mantenir-se allunyats d'ell. Obraven d'aquesta forma per por, repugnància o respecte, o senzillament perquè se'ls ordenava que així ho fessin? en Han no tenia ni idea. En una o dues ocasions va rebre una empenta quan algun selonià amb presses no va mirar per on anava.

Al Han no li importava massa, perquè li feia sentir que realment hi era. De fet, les mirades llançades des de tots els racons amb prou feines li molestaven. Era una reacció que podia entendre sense cap dificultat. Després de tot, si alguna vegada havia existit un humà al qual pogués definir-se com «un turista nat», havia de ser ell. La seva situació actual no tenia res d'agradable, però tot i així en Han seguia esforçant-se tossudament per veure tot el que pogués veure perquè era plenament conscient de fins a quin punt era rar aquell privilegi del que estava gaudint.

Fins i tot va poder fer algun cop d'ull a les altres castes, les femelles i mascles reproductors..., o almenys això va creure. En una gran càmera que van travessar va veure a quatre o cinc selonians més grans i d'aspecte una mica més obès immòbils a un costat de l'estada. Semblava haver-hi un gran nombre de servents que estaven atenent-los, i no obstant això no hi havia ni rastre de servilisme a tota l'atenció que s'estava prestant als selonians més grossos. De fet, tota l'operació estava embolicada en una aura impersonal i gèlidament eficient. En Han vist com un servent portava una safata de menjar als reproductors..., però no hi havia cap cerimònia en això, i el menjar era simplement menjar i no un banquet. Sense saber molt bé per què, en Han va pensar que tot allò li recordava més a un granger que estigués alimentant el seu bestiar que a un servent atenent la reialesa.

A poc a poc va anar sent conscient que els túnels estaven impregnats d'un lleu aroma a espècies, una olor no desagradable però si prou acre i penetrant. Era la fragància que desprenien molts selonians reunits en el mateix lloc. En Han no hagués sabut explicar per què, però el va trobar vagament tranquil·litzador i reconfortant.

Mai havia tingut la més lleu idea que els túnels selonians fossin tan extensos. Durant la seva adolescència havia tingut la vaga noció que als selonians els hi agradava viure al subsòl, però això sempre havia estat presentat com una part del passat primitiu, cosa que havia passat feia molt de temps. Els selonians moderns, urbans i civilitzats no vivien en túnels sota del sòl. Vivien en boniques cases i apartaments d'allò més normals, igual que els humans, perquè aquesta era la manera normal de viure.

En Han estava començant a comprendre que els selonians que els humans veien en les ciutats només eren la punta de l'iceberg, aquells que havien rebut un ensinistrament especial per relacionar-se amb els forasters. També estava començant a resultar cada vegada més obvi que eren una simple pantalla, i que havien estat meticulosament entrenats per fer que els humans se sentissin el més còmodes possible en la seva presència i aconseguir que els selonians els hi semblessin menys estranys, menys alienígenes. En Han sempre havia estat vagament conscient que els vells costums dels caus, els septes i els passatges subterranis seguien vives, però sempre havia pensat que aquestes coses eren vestigis del passat i que no tenien importància en el nou dia modern de la vida seloniana. En Han estava començant a entendre que en realitat eren els costums moderns els que no tenien importància.

Estava veient coses que mai havia sabut que existissin, i que no obstant això estava claríssim havien format part del món en què havia crescut, i que eren una part més del món al que anomenava llar. Fins a quin punt havia estat cec en Han, i tots els humans de Corèllia, a la veritable naturalesa de la cultura seloniana? I què passava amb els dralls? Seria possible que també tinguessin secrets igualment profunds?

Els pensaments d’en Han havien arribat a aquest punt quan van sortir d'un túnel particularment estret i van entrar en una càmera enorme on les dimensions eren com a mínim el doble de les de qualsevol altra que hagués vist fins aquell moment. La seva grandària s'aproximava al d'una ciutat subterrània..., i si es tractava d'una ciutat, no hi havia dubte que tenia una població molt nombrosa. Hi havia alguna cosa entre febril i electritzant que estava present d'una manera molt literal en l'atmosfera d'aquell lloc. Aquella aroma a espècies que indicava la proximitat de molts selonians tornava a ser-hi, més potent que mai. L'olor es trobava impregnada per una estranya ombra acre, una bafarada del que només podia ser la suor provocada per la por.

En Han va seguir a la Dracmus fins a sortir del diminut túnel secundari i es va incorporar amb un dolorós esforç. Semblava com si cada centímetre quadrat del seu cos tingués la seva pròpia varietat particular de dolor, molèstia o punxada. Encara no s'havia recuperat completament de la pallissa que la Dracmus li havia propinat per a diversió d’en Thrackan. Només havien transcorregut uns dies des de llavors, i no obstant això semblava com si hagués passat almenys mitja vida. Aquelles lesions ja haurien costat bastant de guarir sense el càstig afegit del viatge a través dels túnels selonians. De fet, el que en Han encara pogués moure’s era tot un petit prodigi. Però malgrat tot, no hi havia dubte que poder tornar a incorporar-se era un gran plaer. En Han va acabar d'alçar-se fins a quedar-se totalment vertical..., i va canviar sobtadament de parer quan una flamarada, de dolor li va recórrer l'esquena. Semblava que el fet d’alçar-se no era un plaer tan gran després de tot.

Però a part d'una esquena adolorida, hi havia moltes més coses a què prestar atenció. En Han va mirar al seu voltant. Va veure que semblava haver-hi un nombre considerable de selonians greument ferits entre la multitud, i que diversos d'ells estaven estirats sobre lliteres. Alguns portaven embenats ensangonats, i per sota de la confusió de veus de la gentada en Han va poder sentir un gemec estrident, un so de por i dolor. Algú a qui no podia veure estava cridant sense parar amb un crit que es trobava més enllà de tota esperança de rebre ajuda o alleugeriment, llançant una crida gemegosa plena de pena i pèrdua. Fins i tot els que no semblaven ferits tenien l’indefinible aspecte de les criatures perdudes, magres i espantades que havien sobreviscut a una catàstrofe i encara no es podien creure que seguissin vives.

- Qui són? -Va preguntar en Han.

-Refugiats -va dir la Dracmus, i la seva veu va sonar tan tallant com irritada. Fossin quines fossin les ordres que havia rebut pel que fa a respondre preguntes, aquella vegada no havia pogut contenir-se. -Són refugiats producte de les accions del teu cosí Sal-Solo i la seva Lliga Humana. Les seves llars de superfície cremades, bombes de gas en els seus túnels... Perseguits, assetjats, caçats a trets. Els camins de trànsit principals quedar encallats per més d'ells, i qualsevol altre trànsit ha d'usar els ramals secundaris, els túnels petits.

» Vam oposar resistència quan vam poder, però la Lliga Humana tenia la força del nombre i les armes i la sorpresa. Així que vam fugir, ens retirem, ens amaguem. Subministraments destruïts o lluny, i no hi ha res que puguem fer servir per ajudar-los. No hi ha benes, no hi ha medicines, ni tan sols hi ha cap àpat. No podem obtenir res de tot això, perquè la Lliga Humana bloqueja nostres accessos. El meu poble pateix perquè en Thrackan Sal-Solo, un humà de la teva sang, diu que han de patir, i per cap altra raó.

En Han hauria volgut protestar, repetir que tot allò no era culpa seva i que en Thrackan era tan enemic d’en Han com de la Dracmus. Però un instant després va comprendre que això no era veritat. En Thrackan Sal-Solo mai perseguiria a tots els membres de la família d’en Han pel crim de ser humans, i mai exigiria que tots fossin expulsats del planeta on havien nascut per fer lloc a una altra raça.

En Han va intentar veure la situació de la forma en què ho feia la Dracmus. Les relacions familiars selonianes eren irrevocables de maneres en què no ho eren les relacions humanes. Naixies en el teu septe, en el teu clan, i no hi havia cap sortida..., o ni tan sols un sol pensament que pogués haver. Formaves part del tot de maneres en què els humans mai arribaven a fer-ho. El clan, el septe i el cau actuaven com una sola entitat. Per a una germana-de-septe actuar contra el septe resultava tan impossible com li resultaria a la mà d'una persona tractar d’en voltar el coll de la seva propietària i estrangular-la. Als ulls dels selonians, en Han era una part del tot que formava la família del seu cosí. Si els horrors que veia davant d'ell era el tractament que un membre de la seva família oferia als selonians, llavors en Han estava començant a entendre per què els selonians desconfiaven tant d'ell.

De fet, l'únic que hi havia de sorprenent en tota aquella situació era que encara no l’haguessin matat. En Han s'havia de conformar amb l'esperança que «encara» no fos la paraula clau.

-Vine, respectat Solo -va dir la Dracmus-. Hem de seguir endavant. La fi és a prop, però queda poc temps.

«La fi és a prop?» Si hi havia una frase que estigués carregada de connotacions desagradables, sens dubte havia de ser aquesta. En Han ni tan sols es va atrevir a preguntar què significava. Però la resta del que havia dit la Dracmus...

- On anem? -Va preguntar mentre intentava posar-se en moviment. Havia estat alçat durant molt poc temps, però tot i així havia estat suficient perquè se sentís encarcarat i ple de cansament -. Per a què queda poc temps?

L'expressió del rostre de la Dracmus era indesxifrable fins i tot per a una seloniana.

-Ja he dit massa -va replicar-. Anem.

En Han va iniciar un oscil·lant avanç, seguint a la Dracmus a través del tumult de la gegantina cambra.

En Luke Skywalker va entrar en els jardins de la casa de la Gaeriel Captison i es va asseure al banc col·locat davant de la petita làpida. Ja sabia que a sota d'ella hi havia les cendres d’en Pter Thanas, l'espòs de la Gaeriel. Li resultava difícil no tornar la mirada cap a aquella pedra sense pensar en l'home que recordava. Havia estat un bon home i, per tot el que sabia, havia estat un bon espòs per la Gaeriel.

Però aquest marit no havia estat en Luke Skywalker. Era aquí on...? Sí, hi era. Això era el que li resultava més difícil d'assimilar. Un altre home havia estat per a ella el que ell podria haver estat, i el que potser hauria estat si el destí hagués donat una altra forma als esdeveniments.

Però els esdeveniments havien estat d'una manera i no d'una altra, i no es podia fer res al respecte. Era el matí del comiat, i havia arribat el moment d'acceptar les coses com eren i de seguir endavant. El Sector Corellià, la seva germana i la seva família tenien seriosos problemes. En Luke havia de pensar en ells, i no en el que podria haver estat.

Però deixar enrere el passat no anava a resultar tan fàcil. No aquell matí. En Luke va sentir un so darrere d'ell, es va aixecar i es va donar la volta. Allà estaven, baixant per l'escala de darrere, la Gaeriel i la seva filla, Malinza.

La petita tenia una esplèndida cabellera negra, i la portava recollida en llargues trenes que penjaven al llarg de la seva esquena. Tenia la pell bastant pàl·lida i uns ulls castanys d'expressió més aviat solemne. Mare i filla vestien llargues túniques blanques, unes peces senzilles i sense cap adorn. La Gaeriel estava baixant l'escala amb lenta dignitat, però la Malinza estava convertint el descens en un joc, cantussejant per si mateixa mentre anava baixant cada esglaó amb un àgil saltiró.

En Luke va anar cap a elles i les va rebre al final de l'escala.

-Bon dia, Luke -va dir la Gaeriel-. Has estat molt amable a venir. Volia que us coneguéssiu.

-No m'ho hauria perdut per res -va dir en Luke.

La Gaeriel va somriure.

-M'alegra que pensis així -va dir, i es va tornar cap a la seva filla-. Malinza, vull que coneguis a un amic meu molt especial -va afegir-. Va a acompanyar-me en el meu viatge.

La Malinza va deixar de cantussejar per si mateixa i va alçar la mirada cap al Luke. El seu rostre estava molt seriós.

-Hola -va dir-. Vas a acompanyar la meva mare per cuidar-la?

En Luke es va agenollar davant de la nena. Les hores que havia passat en companyia dels fills de la Leia li havien ensenyat unes quantes coses. Sabia que amb algunes preguntes calia donar-los la volta si volies entendre el que el nen estava pensant realment. A la Malinza li preocupava una mica el fet de no tenir molt clar qui tindria cura d'ella mentre la seva mare estigués a fora. En Luke va pensar que seria millor que intentés dirigir la conversa cap a aquest punt i deixar-la el més tranquil·litzada possible.

-No faré aquest viatge per tenir cura d'ella -va dir-, però procuraré que no li passi res dolent. I encara que la teva mare hagi de marxar durant algun temps, mai ho faria si no s'hagués assegurat que aquí hi hauria algú per tenir cura de tu.

-Naturalment que sí, Malinza -va dir la Gaeriel, agenollant-se al costat de la seva filla i donant-li un copet a l'espatlla -. La senyora Boble es quedarà amb tu, i la dama Corwell vindrà cada dia per assegurar-se que tot va bé. I tota la teva família estarà aquí també, saps? Tots ells tindran cura de tu.

-Però jo t'estimo a tu, mare -va dir la Malinza.

-Ja ho sé, amor. Em trencaries el cor si no volguessis que estigués aquí, al teu costat... Però de vegades les persones grans han de fer coses que no volen fer. Jo no vull anar-me'n, però he de fer-ho. Els amics d’en Luke ens van ajudar moltíssim fa molt de temps. Ara ells necessiten ajuda, i hem de tornar el favor.

La Malinza va mirar al Luke. El seu rostre estava molt solemne.

- I realment necessites que la meva mare t'ajudi? -Va preguntar.

En Luke va pensar en la seva neboda i els seus nebots, atrapats darrere del camp d'interdicció Corellià, perduts en acció a bord del Falcó Mil·lenari. Sense la Gaeriel, no tindrien la flota de Bakura. I sense flota de Bakura, no hi hauria rescat de Corèllia.

-Sí -va dir-. Realment necessitem la seva ajuda.

La Malinza va pensar en silenci durant uns moments i va acabar assentint.

-Molt bé -va dir, i el seu to no podia ser més seriós-. Però has de procurar que no li passi res dolent, tal com heu promès.

-Ho faré -va dir en Luke -. Ho faré.

El Cavaller Galant avançava cap a Corèllia sense cap pressa i prenent el seu temps, arrossegant a velocitats subllumíniques per una trajectòria que acabaria portant la nau al planeta.

Tendra Risant va tornar la mirada cap el transmissor radiònic per centèsima vegada. Semblava estar funcionant. Tots els llums dels indicadors estaven en verd i l'aparell estava consumint tota l'energia que se suposava que havia consumir, i no hi havia dubte que el repetidor de missatges estava enviant una vegada i una altra la seva crida. La Tendra ho havia comprovat un nombre suficient de vegades.

-Tendra a Lando -va dir la seva veu des de la reixeta metàl·lica -. Respon a la freqüència preassignada, si us plau. -Una pausa-. Tendra a Lando. Respon a la freqüència preassignada, si us plau...

Després hi havia una nova pausa de deu segons de durada i després el missatge era repetit una altra vegada, i així successivament.

Però ja havien passat dies, i no havia rebut cap resposta. Lando li havia dit que la unitat radiònica instal·lada a bord de la Dama Afortunada sempre estava connectada i que mai deixava d'escombrar les freqüències a la recerca de missatges. En aquest cas, per què encara no havia respost? Seria potser que no estava dins del sistema? Estava lluny de la Dama Afortunada? Estava mort? O seria potser que algun component que costava un dècim de crèdit havia fallat, que alguna andròmina oculta dins del transmissor d’ella o del receptor d’en Lando havia deixat de funcionar? Potser Lando li estava enviant una rèplica, repetint una vegada i una altra, i es preguntava per què la Tendra no responia. Però el receptor també semblava estar funcionant a la perfecció. Almenys quan feia girar el comandament del volum fins posar-lo al màxim obtenia un xiuxiueig ofegat, que devia ser estàtica procedent de fonts naturals. Si la unitat podia captar estàtica, llavors segurament era capaç de captar un senyal. O no tenia per què ser així? La Tendra també era conscient que els seus coneixements de radiònica distaven molt de ser prou profunds.

Però estava començant a ser tota una experta en l'art d'esperar..., i de preocupar-se.

Va tornar a fer girar el comandament de volum del transmissor-monitor, augmentant la recepció només per estar segura que seguia funcionant.

-Tendra a Lando. Respon a la freqüència preassignada, si us plau. Tendra a Lando. Respon a la freqüència preassignada, si us plau. Tendra a Lando. Respon a la freqüència preassignada, si us plau...

Següent