Ofensiva a Selònia (X)

Anterior

10

Itineraris

La Gaeriel Captison, que estava asseguda a un extrem de la llarga taula, va dirigir una inclinació de cap a l'home que es trobava dret a l'altre extrem.

-Crec que estem preparats per començar, almirall -va dir.

-Gràcies, senyora Captison. -L'almirall Hortel Ossilege de l'Armada de Bakura va recórrer la taula amb la mirada-. Desitjo repassar la situació per assegurar-me que l'he entès del tot -va seguir dient-. Senyor Skywalker, si us plau, li prego que respongui un cop més a les meves preguntes... Quant temps haurà de transcórrer abans que la seva Nova República hagi acabat d'equipar les seves naus i pugui tornar a desplegar-les per reunir una flota pròpia?

-Les estimacions més precises de què disposem en aquests moments indiquen que reunir una força i preparar-la per a l'acció exigirà altres quaranta-cinc dies estàndard -va respondre en Luke.

- De debò? -Va preguntar l’Ossilege, amb les celles alçades-. Començo a preguntar-me com van aconseguir vèncer a l'Imperi.

L’Ossilege era un home baixet i de constitució prima, impecablement polit i de pell rosada. Tenia la part superior del cap totalment calb, però lluïa un impressionant parell de frondoses negres celles i una barbeta molt punxeguda. Portava un uniforme naval bakurà de color blanc adornat per un ampli desplegament de cintes i condecoracions en la seva pitrera. Tot això hauria d’haver-li donat un aspecte ridícul i fer que semblés una caricatura pròpia d'una opereta, el tipus d'oficial que només lliurava -i guanyava -la classe de batalles que tenien lloc a les cues del bufet fred i davant de les juntes que decidien els ascensos.

Però en Luke de seguida havia descobert que les aparences eren enganyoses. En un dia i mig de converses, l’Ossilege havia demostrat que posseïa una ment de primera classe, i que no estava disposat a perdre el temps.

-El nostre nivell de disponibilitat és molt baix, i d'això no hi ha cap dubte -va dir-. Però hi ha evidències bastant sòlides que els conspiradors de Corèllia han aconseguit infiltrar-se en el nostre sistema de seguretat, i que van calcular amb molta cura el moment en què havien d'iniciar les seves operacions.

-Resumint, que els van enxampar amb els pantalons baixats -va dir l’Ossilege, i es va girar cap a la Kalenda-. Tinent, un cop més, si us plau... Quin és el seu càlcul més precís sobre la potència naval de l'enemic? Té alguna raó per revisar les seves opinions?

-No, senyor, però desitjaria tenir-la. Em veig obligada a informar que, per tot el que sé, la potència naval de la Lliga Humana i els seus aliats és gairebé menyspreable. Semblen tenir un gran nombre de caces i navilis de la classe corbeta, però res de majors dimensions. Aquesta és l'evidència, però em sento senzillament incapaç de creure en ella. Penso que limitar-nos a acceptar aquesta informació i actuar basant-nos en ella seria un comportament suïcida. Han de tenir més naus en algun lloc. Hem de donar per fet que estan ocultant la seva força, i que senzillament no sabem on són amagades les naus o per què les amaguen.

-Però la seva organització sempre es manté informada sobre aquesta mena de coses, no? -Va preguntar Lando.

La Kalenda va arronsar les espatlles.

-L’INR fa el que pot per mantenir controlats els inventaris navals, però és una tasca gairebé impossible. I transmetre la informació de què disposes a la gent que la necessita també resulta molt difícil.... Tenim agents per tots els Mons Externals, però els seus informes d'intel·ligència haurien de passar per Coruscant abans que fossin enviats aquí. Els informes encara no m'han arribat. Potser demà una nau correu porti tota mena de notícies. D'altra banda, potser no... I encara que ho faci, jo no em fiaria gaire d'aquesta informació. La galàxia és bastant gran. Pots amagar flotes senceres o drassanes senceres sense massa dificultat, i a més hi ha un munt d'equip sobrant de la guerra entre la República i l'Imperi flotant per aquí.

- No tenen cap manera de comptar les naus? -Va preguntar l’Ossilege, sorprès-. Vostès, la molt elogiada i temuda INR?

-Amb el degut respecte, almirall, vostè només ha d'ocupar-se del seu sistema estel·lar. Però nosaltres hem de vigilar-ho tot. Suposeu que algú apedaça un creuer mig destrossat i el ven al mercat negre a un sistema en què la nostra gent no ha estat mai. O que una drassana accepta un treball de conversió militar-a-civil i treu tot l'armament d'una fragata, i que converteix la fragata en un vaixell de càrrega per a una irreprotxable companyia naviliera amant de la pau, sòlidament establerta i perfectament respectable..., però en realitat després resulta que les armes mai van ser tretes de la nau, i que la companyia naviliera no ha existit mai llevat dins de la base de dades a la qual van accedir els manipuladors de programes. Què se suposa que podem fer en aquests casos? O suposi que algú es limita a construir les naus de les que vol disposar, i que mai li parla a ningú d'això. Com explicaria vostè totes les naus que encaixen amb aquesta descripció dins d'un radi de mil anys llum a partir de Corèllia?

L’Ossilege va arquejar una frondosa cella.

-Acaba de descriure una considerable fracció del procés mitjançant el qual Bakura obté els seus contingents -va dir-, i és un tema del qual prefereixo no seguir parlant. Entenc el que vol dir. -Es va girar cap a Lando-. Capità Calrissian, vostè es disposava a tractar de fer una anàlisi més detallada del que coneixem com la conspiració per fer esclatar les estrelles. Què ha descobert?

En Lando va tornar els palmells cap amunt en un gest d'impotència.

-Els androides i jo hem examinat fins l'última dada que vam poder esprémer al xip de dades que va portar la Kalenda -va dir-. No hem obtingut cap dada clara. Hem sotmès els nombres a les anàlisis més rigoroses de què disposem, i els resultats continuen sent ambigus. No hi ha cap manera de provar sense cap dubte que el missatge dirigit a la Leia fos enviat abans que l'estrella esclatés..., i de la mateixa manera, tampoc hi ha forma de descartar la idea que el missatge va ser enviat després de l'explosió, de manera que creés la impressió que s'havia retardat. Però hi ha una cosa de la qual sí estem segurs, i és que algú va fer esclatar aquesta estrella. No hi ha cap explicació natural que pugui justificar el fet que esclatés per si sola.

» També hi ha les imatges enviades al governador general Micamberlecto i que mostraven l'explosió estel·lar vista de molt a prop. Podrien ser falses, però resultaria extremadament difícil falsificar-les. Si suposem que són autèntiques, o qui va registrar les imatges tenia la sonda exactament en la posició adequada i exactament en el moment adequat per pura casualitat, o en cas contrari tenien la sonda esperant i preparada perquè registrés les imatges que demostrarien les seves afirmacions.

-Hi ha un altre tema relacionat amb les imatges -va dir en Luke-. La Nova República ha de fer almenys un intent de desallotjar el pròxim sistema planetari inclòs en la llista dels destructors d'estrelles. Els plans encara no estaven acabats quan ens vam anar, però és més que probable que el Naritus i dos o tres naus més que actualment estan patrullant el sistema de Coruscant acabin sent apartades d'aquesta missió per encarregar-se de l'evacuació. Això significa exactament el mateix nombre de naus menys disponible per dur a terme operacions dins l'espai de Nova República.

-Molt bé -va dir l’Ossilege amb expressió ombrívola-. Sembla que ja disposo de tota la informació a la qual podré tenir accés. I ara, m'agradaria que la senyora Captison exposés l'aspecte polític de la situació abans que passem a discutir l'aspecte militar.

En Luke va tornar la mirada cap a la Gaeriel, i el mateix van fer tots els que eren a taula.

-Bé, la veritat és que tot està molt clar i no hi ha gran cosa a dir -va dir-. La primera ministra i el govern han ordenat a l'Armada que ajudi a la Nova República en aquesta crisi, i han autoritzat a l'almirall a posar-se al capdavant d'una força naval que acudirà en ajuda de Corèllia.

- Magnífic! -Va exclamar en Luke-. Li prego que transmeti el nostre agraïment a la primera ministra.

-Gràcies, senyora Captison -va dir Lando.

-Gràcies, senyora -va dir la Kalenda.

-No tenen per què donar-me-les i, naturalment, tot just cal dir que Bakura se sentirà orgullosa de poder saldar un part del gran deute que hem contret amb la Nova República. Hi ha un altre assumpte, probablement menor, però del qual potser valgui la pena parlar. L'almirall Ossilege ostentarà el comandament militar de les operacions, però la primera ministra m'ha nomenat representant plenipotenciària seva i estic autoritzada a parlar en nom de Bakura en els temes polítics. Li va semblar que era necessari a causa que el bloqueig de les comunicacions faria impossibles les consultes normals amb Bakura.

-Però Gaer... Eh... Vull dir, senyora Captison... -Va protestar en Luke-. Què hi ha de la seva filla?

-Malinza es quedarà aquí amb la seva família, naturalment. No sóc la primera mare que ha d'abandonar la seva llar per complir una missió perillosa.

-Sí, naturalment -va dir en Luke.

Desitjava seguir protestant i posar més objeccions a la idea que la Gaeriel fora amb ells, però sabia que no tenia cap possibilitat de sortir vencedor d'aquella discussió.

-Li agraeixo la seva preocupació, Mestre Jedi, però la decisió ja ha estat presa -va dir la Gaeriel-. I ara, almirall, crec que serà millor que li cedim la paraula i passem a discutir els aspectes pràctics de la missió.

-Sí, senyora -va dir l’Ossilege-. En primer lloc, i això és una cosa de la màxima importància, he de dir que per si sola Bakura no pot lliurar aquesta guerra al seu lloc. Agraïm l'ajuda que la Nova República ens ha prestat en el passat, però no podem desmuntar totes les defenses del nostre món i deixar-lo indefens durant mesos i mesos..., i si les nostres naus haguessin d’entrar en el sistema Corellià i sortir-ne volant per l'espai normal, no hi ha dubte que els desplaçaments requeririen molts mesos. No podem dur a terme aquesta tasca. Però crec que hi ha almenys una possibilitat que puguem fer alguna cosa que, com a mínim, seria igual de valuosa. Crec que podem anar-hi, localitzar el generador del camp d'interdicció i deixar-lo inactiu, obrint la porta a les forces que la Nova República hagi pogut reunir mentrestant. I crec que podem fer-ho sense que el Camp Corellià ens creu excessius problemes.

- Com pensen aconseguir-ho? -Va preguntar Lando.

-Creiem haver desenvolupat una contramesura parcial al camp d'interdicció. –l’Ossilege va alçar una mà per aturar el diluvi de preguntes que els seus tres visitants es preparaven per llançar sobre ell-. No estem totalment segurs de si funcionarà en aquestes circumstàncies o, si funciona, de fins a quin punt resultarà efectiva. Fins al moment només s'han dut a terme proves limitades, però el principi és bastant senzill. Com saben, un camp d'interdicció simula les línies de massa produïdes per un pou de gravetat d'origen natural. Una nau no pot viatjar per l'hiperespai dins d'un pou de gravetat que tingui una certa potència, i la conseqüència d'això és que es veu expulsada a l'espai normal, o espai real.

» Hem dedicat algun temps a desenvolupar un aparell anomenat sustentador d'impuls inercial d’hiperona, SIIH, i al qual jo prefereixo anomenar sustentador d’hiperona. Utilitza un sensor gravític que proporciona una assegurança de desconnexió molt ràpida per a l’hiperimpulsor d'una nau, fent que es desconnecti instantàniament abans que pugui arribar a córrer el risc de ser danyat pel camp d'interdicció. El sustentador d’hiperona activa simultàniament una bombolla estàtica hiperespacial, que és produïda per una bobina hiperespacial dissenyada perquè es cremi i esclati quan es trobi en presència d'un camp d'interdicció.

» La bombolla estàtica hiperespacial no pot proporcionar cap mena d'impulsió, naturalment, però pot mantenir la nau dins de l'hiperespai mentre la inèrcia adquirida per la nau segueix impulsant-la cap endavant. La primera bobina fusible activa a la segona i la segona activa a la tercera, i així successivament. L'efecte obtingut amb això és que la nau entra i surt contínuament de l’hiperespai, saltant a ell i sent novament expulsada una vegada i una altra, fins que la inèrcia adquirida fa que acabi emergint del camp d'interdicció i el sistema d’hiperimpulsió normal pot tornar a entrar en funcionament.

-Molt elegant -va dir en Luke, impressionat.

-Suposo que ho és, dins de la seva tosquedat. Es tracta d’enginyeria aplicada com a força bruta, i les nostres proves ja han deixat clar que el viatge no resulta excessivament còmode o tranquil, però l'aparell fa el que s'espera d'ell.

-Almenys permet que la nau escapi a qualsevol camp d'interdicció d'unes dimensions raonables -va dir secament la Gaeriel-. La monstruositat que vostès dos van descobrir a l'espai Corellià és una cosa molt diferent. Hi ha límits.

- Quina mena de límits? -Va preguntar en Luke.

-Instal·lar un sustentador d’hiperona és una tasca tan complicada com a cara -va explicar l’Ossilege-. Els costos són elevats, i consumeix molt de temps. En el moment actual només comptem amb quatre naus, tres destructors i un creuer lleuger, que estiguin equipades amb el sistema. Instal·lant tots els generadors de bombolles estàtiques hiperespacials dels que puguem disposar en les naus, hem calculat que podem mantenir-les dins de l'hiperespai durant aproximadament tres quartes parts de la distància que separa el límit del camp d'interdicció del seu centre. Les naus no seran capaces de mantenir cap mena de formació de vol, i és molt possible que acabin una mica dispersades. Però seran capaces d’entrar en el sistema planetari Corellià penetrant considerablement en el perímetre defensiu..., i podran arribar a una distància operativa de Selònia.

- Selònia? Però de què serviria això? -Va preguntar Lando-. Creia que estàvem raonablement segurs que el generador del camp d'interdicció havia d'estar en algun punt del sistema dels planetes dobles, Talus o Tralus. Per què anar a Selònia?

-Perquè Selònia ens proporciona un objectiu assolible i una diversió que cobrirà l'atac que llançarem contra els Mons Dobles -va dir l’Ossilege-. Permetin-me ensenyar-los-hi. -L'almirall va prémer una sèrie de botons del tauler de control que havia al costat de la seva mà. Els llums de la sala es van afeblir, i una representació esquemàtica del sistema planetari Corellià va aparèixer a l'aire i va quedar suspesa sobre el centre de la taula-. Aquestes són les posicions relatives actuals dels cinc planetes habitats del sistema Corellià. Com poden veure, Corèllia es troba a l'altre costat de l'estrella Corell en referència a Talus i Tralus. Drall es troba uns noranta graus per davant de Corèllia, però Selònia es troba pràcticament al punt de màxima aproximació als planetes dobles, Talus i Tralus. Com també poden veure, l'òrbita de Selònia és exterior a la dels planetes dobles. Si duem a terme una aproximació coplanar radial directa a Tralus i Talus des de l'exterior del sistema, llavors estem pràcticament obligats a passar més o menys a prop de Selònia..., i Selònia és un objectiu de primera categoria. Els rebels es veuran obligats a defensar-lo.

-Si és que hi ha rebels a Selònia -va dir en Luke-. No sabem gairebé res sobre el que està passant allà.

-No estic molt segur que hi hagi rebels enlloc -va dir l’Ossilege-. Aixecaments simultanis de grups independents en cinc mons? Francament, em sembla que és una mica massa difícil de creure. Penso que hi ha una relació més... íntima entre les diferents rebel·lions, però de moment no desitjo seguir avançant especulacions sobre aquest tema. No obstant això, i per tornar a la seva observació, senyor Skywalker, una de les raons per les que vull llançar una ofensiva contra Selònia és que vull esbrinar el que passa aquí, i veure qui reacciona i com ho fa. La forma en què reaccionin davant la nostra presència pot revelar moltes coses. Si ens donen la benvinguda com a llibertadors... Bé, llavors molt millor. Si ens ataquen, com sospito que faran, això també ens proporcionarà una informació de la que ara no disposem..., i a més atacar-nos els obligarà a comprometre les seves forces de curta distància en aquest front. Espero que atreure'ls cap a Selònia ens permeti debilitar els contingents que poden reunir a Talus i Tralus.

Lando va inspeccionar el diagrama tàctic.

-Bé, té sentit..., però és arriscat -va dir per fi-. És extremadament arriscat. Tindran a una força molt petita operant dins del territori enemic sense cap mena de suport, i sense cap possibilitat de retirada si les coses van malament.

L’Ossilege va fer desaparèixer el diagrama tàctic i va tornar les llums de la sala a la seva intensitat normal.

-Té raó -va dir-. Però l'audàcia és una arma, i això és una cosa tan innegable com que aquest desintegrador que porta al costat és una arma. Tant l'audàcia com el desintegrador són totalment inútils si se'ls deixa on són ara. L'audàcia és una arma que ha de ser treta de la seva beina de tant en tant.

-Això és molt poètic -va replicar Lando-. Però, i li ho dic molt respectuosament, jo tinc certa experiència en aquest tipus d'afers. He de dir que potser s'estigui exigint massa de quatre naus.

Els llavis de l’Ossilege es van corbar a l'ombra d'un somriure.

-Basant-me en la meva experiència passada, puc assegurar-li que s'aconsegueix més exigint massa que exigint massa poc -va dir.

En Luke Skywalker no va dir res. Però estava començant a comprendre fins a quin punt l’Ossilege era un home perillós.

La pregunta a respondre, naturalment, era per a qui suposava un perill.

Han Solo es va anar arrossegant al llarg del túnel darrere la Dracmus, fart d'aquell llarg viatge i encara més fart de no saber el que estava passant. Ja havien transcorregut dos dies des que els selonians els van rescatar de la fortalesa amagada de la Lliga Humana, i exactament aquest mateix període de temps des de l'últim moment en què en Han va tenir una idea clara de quina era la seva situació. El grup de rescat havia escortat el Han i la Dracmus fins que van sortir del túnel de fugida per un corredor principal, i després s'havia acomiadat d'ells. En Han i la Dracmus havien estat viatjant sols des de llavors, trobant-se de tant en tant amb altres selonians però gairebé sempre en solitari.

En Han seguia sense estar molt segur de si era un presoner, de si estava sent portat a un lloc on estaria fora de perill... o de si era un presoner al que s'estava portant a un lloc on estaria fora de perill. La Dracmus havia revelat una impressionant capacitat per evitar respondre les preguntes no desitjades.

En Han Solo estava segur que la seloniana l’estava portant a algun lloc, i que hauria d'anar a ròssec durant hores i més hores per arribar-hi, avançant a través d'una aparentment interminable sèrie de túnels de sostre molt baix il·luminats per la claredat rogenca més feble i lúgubre imaginable.

- Falta molt perquè arribem a algun lloc en el qual pugui posar-me dret? -Va preguntar, aixecant una mica la veu perquè la Dracmus pogués sentir-lo.

La Dracmus el precedia pel túnel, tal com havia fet durant la major part del viatge. En Han havia passat una porció espantosament gran dels últims dies contemplant les parts del darrere i la cua de la seloniana mentre aquesta anava avançant per davant d'ell.

La Dracmus va riure, emetent aquell so sibilant tan típic de la seva raça. En Han no ho trobaria a faltar ni fins i tot suposant que no tornés a sentir mai.

-Sempre vols estar dempeus. No trobes agradable tenir l'ocasió de deixar reposar als teus peus darrere? Estira't i deixa que els teus cames davanteres facin una part del treball.

La seloniana tampoc havia respost a aquesta pregunta, tot i que en Han no veia cap motiu que pogués justificar el que no volgués donar-li una contestació. Tenia la impressió que el grup de rescat havia donat instruccions a la Dracmus que parlés el menys possible i no respongués a cap pregunta. En Han li havia preguntat sense embuts si així era, però si es tractava d'això, llavors la prohibició s'estenia fins i tot a les preguntes referents a la prohibició. Si la Dracmus havia rebut ordres de guardar silenci, les estava obeint d'una manera francament literal i obsessiva. Quin mal podia causar el fet de permetre que en Han sabés quina era l'alçada del sostre una mica més endavant? Però ell i la Dracmus havien mantingut alguna variant d'aquesta mateixa conversa almenys una dotzena de vegades des que van ser rescatats de la presó de la Lliga Humana. En Han encara havia de rebre una resposta clara, i seguia havent de passar tres quartes parts del temps a quatre potes.

En Han podia comprendre les raons ocultes darrere del fet que els túnels fossin tan baixos, naturalment. Els selonians es movien tan àgilment sobre quatre potes com sobre dues..., i potser fins i tot més. Eren en gran part criatures del subsòl: cavadors de túnels, constructors de caus, amants dels caus amagats.... Els túnels excavats per selonians que anessin a quatre potes només necessitaven tenir un metre de diàmetre per un d'alçada, mentre que els túnels excavats per a un selonià que caminés sobre dues potes haurien hagut de ser de dos metres d'altura com a mínim..., i els selonians no veien per què anaven a haver d’excavar el doble de roca només per poder moure’s en posició vertical. Per desgràcia entendre la lògica no feia desaparèixer el torticoli d’en Han, i tampoc alleujava el dolorós bategar dels seus genolls.

Almenys no era el primer humà que s'enfrontava a aquest problema. Els selonians li havien proporcionat un casc, genolleres i guants encoixinats, però hi havia moments en què es preguntava si les solucions no eren pitjors que el problema. El casc era bastant pesat i no tenia ventilació, i la seva forma no acabava de ser realment adequada per un cap humà. Els guants eren massa grans, i les genolleres amenaçaven amb deixar-se anar a cada pas que donava..., suposant que es pogués anomenar «fer passos» a moure’s sobre els genolls. En Han va necessitar hores de pesats experiments i errors abans d'esbrinar quina era la peculiar i gairebé imperceptible combinació de pujada i gir extra que els seus genolls havien de dur a terme per mantenir en el seu lloc les genolleres.

Hi va haver un parell de moments en què va acariciar la idea de no seguir endavant, no fent el que li deia la Dracmus i buscant el seu propi camí a través del sistema de túnels. Però sabia que la idea era irremissiblement poc pràctica. Per començar, la Dracmus podia moure’s pels túnels molt més de pressa que ell..., i per continuar, la Dracmus coneixia a la perfecció el sistema de túnels. A més, la Dracmus podia sol·licitar munts d'ajuda en el cas que arribés a necessitar-la. En Han i ella distaven molt d'estar sols allà baix.

En Han va sentir una mena de panteix ofegat darrere d'ell, seguit un instant després per un doble renill procedent de la mateixa direcció al que la Dracmus va contestar amb un grall i un xiulet tremolós. Els sons no formaven part del llenguatge selonià que en Han havia après a parlar. Eren l'idioma del túnel, uns senyals concebuts per ser entesos amb claredat fins i tot en els confins plens de ressons dels camins subterranis. En Han no havia necessitat massa temps per esbrinar el seu significat, potser perquè els sentia amb molta freqüència. «M'apropo per darrere de vosaltres», havia dit la seloniana que estava aproximant-se a la seva esquena. «Sé benvinguda, i pots avançar quan vulguis», havia replicat la Dracmus. En Han va deixar escapar un sospir i es va estirar sobre l'estómac.

-Allà anem una altra vegada -va murmurar per a si mateix.

Va sentir les repicades i espetecs d'unes urpes movent-se sobre la pedra darrere d'ell, i després la sobtada pausa en els sons quan la seloniana que tenia a l'esquena, sorpresa de trobar-se amb un humà, es va aturar per ensumar-li els peus i les robes abans de grimpar per sobre del seu cos, aconseguint col·locar tot el seu pes sobre el pit d’en Han primer i trepitjar-li el cap després. En Han va tornar a sospirar. Acabava d'adquirir un altre joc de molèsties i dolors dels que hauria de recuperar-se. Els que els avançaven des del darrere sempre semblaven trobar nous llocs en els quals posar les urpes. Els que apareixien per davant d'ells sempre semblaven passar per sobre dels mateixos punts de la seva esquena i la part de darrere de les cames.

La seloniana que estava avançant va passar per sobre de la Dracmus, i això va suposar un cert consol per al Han.., encara que no gaire. Els selonians estaven acostumats a allò. Però en Han no va poder evitar albergar l'esperança que la Dracmus hagués rebut com a mínim un cop de colze a les costelles. Però si havia patit algun petit dany, la seloniana no va mostrar cap senyal d'això.

En Han va tornar a alçar-se sobre les mans i els genolls i va seguir la seva guia.

A menys que fos la seva carcellera, naturalment. En Han seguia sense estar molt segur que no ho fos.

A la duquessa Marcha de Mastigóforus li agradava repetir-se una vegada i una altra que era absolutament impossible que totes les excentricitats del seu nebot Ebrihim procedissin de la seva branca de la família. Tanmateix, no hi havia dubte que havia heretat un parell de característiques del seu tronc del llinatge. L’Ebrihim tenia una gran resistència i molta tenacitat, encara que no sempre sabés treure'n partit. Però quan les circumstàncies ho exigien, era capaç de seguir endavant fins a molt temps després que tots els altres s'haguessin ensorrat a causa de l'esgotament.

I també posseïa les habilitats que necessita un bon estudiós, encara que no sabés utilitzar-les adequadament. Era capaç d'informar sobre els fets i discutir objectivament. També podia analitzar una situació de manera desapassionada produint especulacions altament responsables sobre ella, i mai permetia que els fets quedessin enterbolits per les opinions o les idees. I, naturalment, la resistència també era una gran ajuda en l'estudi quan havies de seguir, endavant i perseguir incansablement la fita. L’Ebrihim podria haver arribat bastant amunt si no fos perquè també tenia el temperament d'un diletant. Tot li interessava, amb el resultat que mai havia dedicat el temps i la concentració suficients a un tema determinat.

Però aquella nit, i encara que només fos per una vegada, estava emprant totes els seus dots d'estudiós. Els nens ja portaven una bona estona adormits, aquell wookiee anomenat Chewbacca també s'havia ficat al llit, i fins i tot Q9-X2, l'absurd androide de l’Ebrihim, havia tornat a la nau per recarregar-se.

Però l’Ebrihim no podia estar més despert i ple d’energies, i semblava tan fresc com una flor de Drèssel en un matí de rosada. La duquessa i el seu nebot portaven hores a la cuina, parlant sense parar mentre consumien un bol de potent te darrere d'un altre i un munt d'excel·lents i sòlides galetes dures, de la classe que suposava un autèntic exercici per a la mandíbula i els músculs de rosegar i que era capaç de fer malbé les dents d'un humà.

Les novetats de la família havien ocupat la primera part de la xerrada, naturalment. S'havia dit amb freqüència dels dralls que si l'univers fos engolit per un gegantí forat negre, i aquell mateix dia donés la casualitat que el cosí favorit d'una família Drall havia patit un desengany amorós, cap dels membres d'aquesta família esmentaria ni de passada la fi de l'univers fins que haguessin transcorregut diversos dies.

Però encara que l’Ebrihim havia estat fora durant molt de temps, tard o d'hora fins i tot les xafarderies familiars van haver de fer-se a un costat davant l'onada de crisi que semblaven estar caient sobre el sistema planetari Corellià.

-Les coses mai havien estat tan malament -va dir la tia Marcha-. Una cosa així com mitja dotzena de grups separatistes diferents van aparèixer sobtadament de la nit al dia, i tots ells s'han dedicat a proclamar a crits el molt que odien al govern del Sector Corellià i a repetir incessantment que la Nova República no és millor que l'Imperi. Ah, i no paren d’apressar a tothom perquè s'uneixi contra els opressors de la Lliga Humana, i tots aquests grups no es poden veure entre ells i s'odien els uns als altres més que a qualsevol altre enemic. En fi, tota mena de ximpleries... Molt poc propi dels dralls, creu-me.

- Quins van ser els que et van crear tants problemes? -Va preguntar l’Ebrihim-. Vas dir alguna cosa sobre un grup els membres es fan dir drallistes, no?

-Sí, aquests són. De tots els grups ridículs que existeixen actualment, els drallistes són els pitjors. Són els que han estat tallant les connexions energètiques i terroritzant els viatgers. Sembla que cada dia denuncien a algú per col·laboracionisme. Van afirmar que jo era una col·laboracionista, si és que pots creure-ho... No es van prendre la molèstia d'explicar amb qui estava col·laborant, o què defensaven o rebutjaven els meus imaginaris col·laboradors. Sembla que els drallistes estan a favor del caos, i en contra de tota la resta. Però jo sabia el que podia arribar a significar el fet de ser una col·laboracionista. Han posat bombes en més d'una casa, saps?

- Com? -Va exclamar l’Ebrihim-. Dralls volant cases de dralls! No m'ho puc creure.

-Jo tampoc ho podia creure, nebot, però no podia permetre que altres correguessin perill per culpa meva. Vaig enviar lluny a tanta gent com vaig poder: parents, servitud, amics..., a tothom. Què buida sembla la casa sense ells... Espero que tots puguin tornar quan els problemes hagin acabat. Si és que això s'acaba mai, naturalment...

La Marcha va bellugar el cap i va tornar a omplir el bol de te del seu nebot.

-No sé què vindrà a continuació. De debò, no ho sé...

-Jo tampoc, tia Marcha. Jo tampoc ho sé.

- Vols alguna cosa més? -Va preguntar la Marcha, reaccionant de manera automàtica quan els seus reflexos d'amfitriona van tornar a sortir a la superfície-. Una altra galeta dura, potser? -Va afegir, oferint-li el bol.

-Oh, sí, m'encantaria -va dir l’Ebrihim-. Les teves galetes són esplèndides, com de costum. Dures com la fusta, i amb un sabor deliciós... Havia oblidat el molt que m'agraden. Quant comences a menjar aliments humans, no hi ha manera de mantenir esmolats els incisius.

-M'alegra sentir que t'agraden, nebot. Però què em dius de tu? Per totes les estrelles, Ebrihim! Com has acabat aquí amb tres nens humans i un wookiee?

-Són una mica més que uns simples nens humans, tia Marcha. És que els seus noms no signifiquen res per a tu? Els seus pares són persones molt importants.

-Bé, potser ho són -va replicar la tia Marcha xuclant aire pel nas-. Mai he fet grans esforços per mantenir-me al corrent dels aires de grandesa que es donen els humans en un moment determinat. M'ha semblat entendre que has estat donant classes als fills d'alguns membres menors de l'aristocràcia corelliana, oi? Suposo que tot això està molt bé, però no pots esperar que reconegui els seus noms.

-Doncs jo esperava que fins i tot tu haguessis sentit parlar d'ells. El seu pare va ser un heroi de la guerra contra l'Imperi..., i sembla ser que també és cosí del líder de la Lliga Humana, encara que puc assegurar-te que va rebre la notícia amb un considerable desgrat! La seva mare és la Leia Organa Solo, Cap d'Estat de la Nova República. El seu oncle és el mateix Luke Skywalker.

- Déu meu! -Va exclamar la tia Marcha.

No havia pogut evitar sentir-se impressionada. Com a cap d'una gran família, Marcha sempre havia sabut que a vegades les genealogies molt llargues només significaven que una rajada d'idiotes portava massa temps reproduint-se. Sempre s'havia sentit més interessada pels èxits que per la posició hereditària, però algunes famílies eren realment impressionants.

-Veig que et mous en cercles interessants, nebot. Vinga, explica-m'ho tot.

-Molt bé, tia Marcha. Però t'adverteixo que és una història bastant llarga.

-Mai no he sentit explicar una història que fos curta, nebot.

L’Ebrihim va prendre un altre glop del seu bol de te i va procedir a narrar una història molt notable, relatant-li tot el que li havia passat des que va començar a treballar per la Leia Organa Solo. Estava clar que les intrigues ja portaven algun temps agitant-se al voltant de Corèllia, i era molt típic de l’Ebrihim que aconseguís veure’s involucrat en el mateix centre de tot aquell embolic.

El seu nebot sempre l'havia preocupat una mica. Als humans potser els semblés prudent i reflexiu, i fins i tot una miqueta esquerp i avorrit. Per als patrons dels dralls, l’Ebrihim era un irresponsable, un penell i un cap boig desproveït de pèls. Marcha ja havia perdut feia molt de temps tota esperança que fes arrels i creés la seva pròpia família. No li feien falta grans coneixements de psicologia per comprendre que l'afecte que sentia cap als nens humans podia ser alguna mena de substitut dels nens de la seva pròpia espècie que mai tindria. D'altra banda, Marcha necessitava encara menys coneixements de psicologia per sospitar que estava atribuint massa significats ocults a aquest afecte. La duquessa de Mastigóforus no suportava perdre el temps en ximpleries, especialment si es tractava de ximpleries sortides del seu propi cap.

Però tampoc calia oblidar que cada família tenia els seus cosins i nebots excèntrics, i que no es podia dubtar que la seva existència també tenia les seves conseqüències beneficioses. La duquessa Marcha va rebre un nou recordatori d'aquella vella veritat mentre escoltava com l’Ebrihim li anava relatant les aventures que havia viscut en companyia de la família Organa Solo. L'espionatge, els atacs secrets, el segrest i posada en llibertat d’en Han Solo, l'atac a la Casa de Corona... Tot allò era francament notable.

Però el que més la va sorprendre va ser, naturalment, el que l’Ebrihim hagués usat la reputació i elevada posició social de la seva família com a mitjà d’introduir-se en l'excavació arqueològica per l'única raó que desitjava veure-la amb els seus propis ulls. Si després l'excavació resultava ser interessant per als que li pagaven el sou i educativa per als nens... Bé, doncs molt millor. El desvergonyiment pur i simple que demostrava aquell acte era tan terrible que tallava la respiració. Fins i tot la majoria dels humans s'ho haurien pensat dues vegades abans d'explotar la seva posició social d'aquella manera. Cap Drall amb un mínim de sentit comú s'hauria vist barrejat en tals maniobres. Encara que... Pensant-ho bé, la Marcha va haver d'admetre que almenys alguna cosa bona havia sortit de tot allò, perquè si no haguessin anat a l'excavació llavors el petit Ànakin mai hauria descobert aquella estranya i immensa cambra subterrània.

Però la història li va recordar una cosa, una cosa estranya que havia vist a les notícies feia algun temps.

-Nebot, has sentit parlar alguna vegada d'una excavació arqueològica a Drall? -Va preguntar.

L’Ebrihim la va mirar i va arrufar les celles.

-Per descomptat que no -va dir-. Això era una part de la raó per la qual m'interessava tant veure’n una. L'arqueologia Drall és tan inexistent com ho és l'art de raspallar i pentinar la cua entre els humans.

-Aquesta era la meva impressió -va dir la Marcha-. No tenim cap necessitat de l'arqueologia. No hi ha res que valgui la pena buscar, oi?

Els dralls eren un poble pulcre i ordenat, i molt antic, que prestava una gran atenció als seus registres i arxius i procurava mantenir-ho tot el més organitzat possible. Durant milers d'anys, tot el que tenia alguna importància havia estat meticulosament emmagatzemat o, en cas contrari, reciclat. No existia una prehistòria Drall, com tampoc existia una història Drall anterior a la invenció de l'escriptura..., o almenys, suposant que existissin, havien estat oblidades feia tant de temps que era com si no existissin.

-Per això em va sorprendre tant aquest curt article que va aparèixer recentment a la premsa en què es parlava d'un gran projecte arqueològic prop de l'equador -va seguir dient.

- Això és absurd! -Va protestar l’Ebrihim.

-Estic totalment d'acord amb tu -va dir la Marcha -. Em va semblar prou peculiar com perquè tractés d'esbrinar alguna cosa més al respecte. Vaig aconseguir establir la situació exacta de l'excavació, però això va ser tot. No hi va haver més articles a la premsa, i no vaig aconseguir arribar a cap lloc fent indagacions pel meu compte. Em vaig interessar pel tema únicament i exclusivament a causa d'un impuls de curiositat passatgera, i potser em vaig donar per vençuda massa aviat. El que m'intriga és que a jutjar pel que deia aquell article, aquesta excavació era molt semblant a la que m'has descrit tu.

L’Ebrihim va mirar fixament a la seva tia, bocabadat per la sorpresa.

- Tia Marcha! Les implicacions del que estàs dient...

-Ho sé, ho sé. Són enormes. Però em sembla que no ens queda més remei que seguir interessant-nos pel tema. Crec que necessitem saber tot el possible sobre el que van descobrir els nens.

La Tendra Risant estava pilotant la seva recent adquirida nau a través de l’hiperespai cap al sistema planetari Corellià..., i el que l'esperava allà, fos el que fos. La nau era un vell transbordador Corellià bastant lent a la qual havia posat per nom Cavaller Galant, i el Cavaller no tenia un aspecte excessivament impressionant. Però l'aspecte no era el factor principal en aquells moments. La nau acabaria portant-la al seu destí, i això era l'únic que importava.

Només portava mig dia fora de Sacòrria, però ja havia fet un munt de descobriments molt interessants sobre el viatge espacial i tenia moltes ganes de poder parlar d'ells amb Lando..., sempre que donés amb ell, per descomptat. La Tendra tenia el pressentiment que eren la classe de lliçons que Lando solia trobar útils en el seu treball.

La primera lliçó, i la més important, era que els diners feien possibles gairebé totes les coses i que facilitava d'una manera immensa la majoria d'elles, especialment quan estaves disposada a repartir-los generosament al teu voltant en efectiu i sota la forma de suborns i altres estímuls. Embargaments? Ordres contundents de què totes les naus espacials romanguessin estacionades? Prohibició estricta de vendre naus espacials usades? Inscripció obligatòria en els registres oficials? Cap d'aquests impediments podia seguir en peu davant d'una potent dosi de diners correctament aplicada.

La segona era que la gent s'havia tornat espantosament malcriada en tot el referent al viatge espacial. Tothom semblava convençut que el camp d'interdicció que envoltava a Corèllia era una barrera tan sòlida com impenetrable que no hi havia cap manera de travessar. Tot això eren bajanades, per descomptat. El camp d'interdicció només impedia que una nau espacial pogués entrar en el sistema Corellià mentre estigués movent-se a una velocitat superior a la de la llum, i res més.

Arribar a Corèllia no era cap problema, sempre que no t’importés prendre't el teu temps per fer-ho. L'ordinador de navegació li va dir que el trajecte des del límit del camp d’interdicció fins al planeta Corèllia li exigiria tres llargs mesos a la màxima velocitat subllumínica que podia arribar el Cavaller, però la Tendra tenia l'esperança que no es veuria obligada a suportar una espera tan llarga. Els corellians no podien mantenir el camp d'interdicció en funcionament eternament. Haurien de desconnectar-lo en algun moment..., això suposant que algú no s'encarregués de desconnectar-lo per ells. O potser les interferències cessarien, fins i tot si el camp d'interdicció seguia en funcionament.

A més, la Tendra sabia que potser podria fer molt bé encara que no aconseguís aproximar-se a Corèllia. Les interferències podien bloquejar totes les freqüències de comunicació normals, però això no significava res per a l'equip de comunicacions especial que Lando li havia lliurat abans de marxar cap a Corèllia. Lando pretenia que fos un regal romàntic, una forma que poguessin transmetre missatges secrets d’en amorats a i des de Sacòrria, però el sistema podia ser emprat per a altres usos.

El sistema que li havia donat era tan estrany com antic. Transmetia i rebia radiació electromagnètica modulada a la banda de ràdio de l’espectre. El senyal enviat pel sistema utilitzava radiació electromagnètica, pel que l'emissió quedava limitada per la velocitat de la llum. Lando li havia dit que l'aparell era conegut amb el nom de sistema de comunicacions radiònic. La Tendra no veia cap raó per la qual el sistema no pogués ser adaptat per enviar imatges, però la unitat de què disposava només podia enviar i rebre sons. Era molt tosca. Parlaves per un micròfon, i la teva veu era transmesa sota la forma de modulacions en un senyal portador de banda radiofònica que es passejaria per l'univers de la lenta velocitat de la llum.

Però fins i tot la velocitat de la llum era més ràpida que una nau espacial limitada a les velocitats subllumíniques. El sistema planetari Corellià es trobava a només unes hores llum de distància. Si Lando era al sistema i si ell, o alguna altra persona, connectava un receptor radiònic sintonitzat en la freqüència adequada, llavors l'advertència de la Tendra sobre la flota que s'estava reunint a Sacòrria arribaria fins a ells en només unes poques hores una vegada que es trobés dins del sistema. La Tendra sabia que hi havia moltes probabilitats que no donés resultat i que necessitaria una gran quantitat de sort, però una de les característiques més estranyes de l'univers era que en principi no hi havia res que t’impedís tenir molta sort de tant en tant.

I, a més, li proporcionava una excusa per anar-se'n de Sacòrria.

 Següent