Punt d'equilibri (I)

Anterior

CAPÍTOL 1

En Jacen Solo estava al costat del seu pare, davant la barraca de tova per a refugiats que compartien a Duro. El mico marró d'en Jacen havia acumulat una capa de pols i deixalles, i la cabellera ondulada castanya clara li queia per les orelles, ja que encara no li donava per fer-se una cua. Sota aquesta cúpula gris translúcida, la tensió ho embolicava com una serp de vidre de Zharan, invisible però tan palpable en la Força que gairebé podia sentir la pressió dels seus anells.

Estava a punt de passar alguna cosa. Ho podia sentir apropant-se quan escoltava en la Força. Era quelcom vital però...

Què?

Una ryn, coberta de borrissol vellutat, cresta punxeguda i la cua i els avantbraços coberts dels cabells blancs propis de l'edat, parlava amb el pare d'en Jacen, Han Solo.

-Aquestes són les nostres naus caravana -va grunyir ella, gesticulant -. Les nostres -va dir amb una ganyota de burla, esbufegant pels quatre forats del seu bec corni.

En Han va donar mitja volta i gairebé va colpejar a Jacen amb el braç esquerre.

-En aquest moment no podem permetre'ns treure-les del planeta per comprovar els seus sistemes. Ja saps el que és una zona restringida, Mezza.

La suau cobertura de pèl color gris bru de la Mezza relluïa amb metxes de vermell ataronjat.

Li va tremolar la punta de la cua blava, un gest que en Jacen havia après a relacionar amb impaciència.

-És clar que hem estat a l'hangar de naus -va replicar ella-. Mai hi ha hagut una reixa de seguretat que els ryn no poguéssim fer saltar, i aquestes són les naus de la nostra caravana. Són les nostres -es va donar un copet a l'armilla esfilagarsada que cobria un ampli pit-. I no em demanis que confiï en tu, capità. Ja confiem en tu. En qui no confiem és amb el COSERE. Ni al COSERE ni en la gent d'allà dalt -va assenyalar amb el braç cap al cel.

Al Han li van tremolar les mans, i en Jacen, de 17 anys, es va adonar que al seu pare li estava entrant el riure. El pare d'en Jacen simpatitzava amb els refugiats realitzant reconeixements no oficials, sobretot a bord de les naus dels propis refugiats. Però ara en Han estava al comandament. Se suposava que en comptes de dir el que pensava, havia d'imposar les normes del COSERE, almenys públicament, per donar-li així una lliçó a alguns vàndals juvenils. Mezza i ell ja resoldrien més tard, i en privat, els problemes reals.

Així que en Han va reprendre la discussió.

En Jacen va observar l'espectacle que estaven muntant, intentant encaixar una peça més del trencaclosques que sentia en cada cèl·lula del seu ésser. El seu entrenament Jedi i la seva percepció inusual li permetien saber que la Força estava a punt d'estremir-se. De canviar.

I aquesta vegada es va fixar bé en les pistes que percebia.

Li va tremolar el pòmul dret. Es va dur la mà a la cara i es va retirar el pèl. Necessitava tallar-se'l, encara que a ningú li preocupés el seu aspecte. Li seguien creixent les cames i seguia eixamplant-se-li les espatlles. Se sentia com un híbrid estrany entre un Jedi i un noi sense desenvolupar.

Es va recolzar a la paret del barracó i va contemplar la seva nova llar. La cúpula havia estat dissenyada pel COSERE, el nou Comitè Selecte per Refugiats del Senat de la Nova República, per albergar a mil refugiats. Com era d'esperar, havien allotjat a més de mil dos-cents. A més dels ryn exiliats, hi havia diversos centenars d'humans desesperats, delicats vors, vuvrians d'enorme cap rodó i un jove hutt.

I els imparables yuuzhan vong seguien obrint-se pas en la galàxia, destruint planetes, esclavitzant o sacrificant a poblacions planetàries senceres. L'exuberant Ithor, l'anàrquic Ord Mantell i Obroa-Skai, amb les seves fabuloses biblioteques, havien caigut ja sota els despietats invasors. L'Espai Hutt i els planetes de la Vora Mitjana del Corredor corellià estaven sent atacats. Si hi havia alguna forma de detenir els yuuzhan vong, la Nova República encara no l'havia trobat.

En Han Solo estava dempeus, amb la mà esquerra recolzada al maluc, discutint amb Mezza, que estava al comandament del més nombrós dels dos clans ryn que quedaven, sense deixar de vigilar els transgressors, un grup de joves de l'edat d'en Jacen que lluïen ratlles juvenils a les galtes. Els clans ryn ocupaven els barracons de sostre blau d'una de les tres parcel·les de l'Assentament Trenta-Dos. La cúpula de sinteplàstic s'arquejava a la part alta, tan grisa com la boira tèrbola que s'arremolinava a l'exterior.

En Jacen havia estat beneït, o maleït, amb una sensibilitat que ocultava darrere d'un retorçat sentit de l'humor, i li resultava fàcil veure les dues cares de gairebé qualsevol argument. Part del seu treball allà consistia a ajudar al seu pare en les negociacions. En Han tendia a imposar les seves solucions, en lloc d'escoltar els punts de vista de les dues parts. En Han havia buscat als ryn per tota la Nova República, en un intent per reunir els membres del clan del seu nou amic Droma, dispersats per la invasió. Un planeta rere l'altre havien tancat les seves portes als refugiats, el que va sumir als ryn en la pobresa, enganyats i traïts. Havien patit terribles pèrdues. Necessitaven que algú els ajudés.

Per tant, va ser un poc inclinat Han Solo qui es va allistar en el recentment creat Comitè Selecte per als Refugiats. «Només fins que els trobi un lloc on assentar-los», o almenys aquesta va ser l'explicació que va donar al Jacen.

En Jacen havia arribat allà des de Coruscant. Dos mesos abans, la Nova República els havia convocat al seu germà i a ell a l'estació Centràlia, el gegantí retropropulsor hiperespacial i lent gravitatòria del sistema corellià. Existia l'esperança que l'Ànakin pogués activar Centràlia, ho havia aconseguit ja en una ocasió anterior. Els assessors militars esperaven poder atraure els yuuzhan vong fins Corèllia, i la seva intenció era utilitzar Centràlia com a zona d'interdicció per atrapar l'enemic a l'espai corellià i així acabar amb ell d'una vegada per totes. Fins i tot el seu oncle Luke albergava l'esperança que l'estació pogués utilitzar-se només en la seva capacitat defensiva, i no com a arma d'atac.

I potser la Nova República no es recuperés mai de la catàstrofe que va tenir lloc.

En Jacen notava la tensió dibuixada a l'arrugat rostre del seu pare i en el seu caminar pesat, en els cabells blancs que li estaven sortint. Malgrat passar tants anys bregant amb buròcrates i tolerant a l'androide de protocol de la seva esposa, estava clar que la paciència no era el seu punt fort.

Allà, a la polsosa avinguda del barracó dels Solo, el líder del clan oposat a Mezza es feia nusos a la cua amb les seves fortes mans. El borrissol dels avantbraços d'en Romany, i la punta de la seva cua, ressaltaven com flocs descolorits.

-Llavors el teu clan -va dir en Han, assenyalant a Romany - creu que el teu clan -va assenyalar a Mezza- seria capaç de segrestar els nostres transports i de deixar a la gent tirada aquí a Duro? M'estàs dient això?

Algú del grup d'en Romany va cridar:

-No m'estranyaria que fessin això, Solo.

Un altre ryn va fer un pas endavant.

-Estàvem millor en el Sector Corporatiu, ballant per aconseguir crèdits i donant la bonaventura. Almenys allà teníem les nostres pròpies naus. Podíem allunyar als nostres fills de l'aire contaminat. I de paraules encara més contaminades.

En Han es va ficar les mans a les butxaques del polsegós mico i va mirar a Jacen. Aquest amb prou feines podia mirar-lo a la cara últimament.

-Algun suggeriment? -va murmurar en Han.

-Només s'estan esplaiant -va comentar en Jacen.

Va alçar la mirada. La cúpula de sinteplàstic gris que tenien sobre els caps havia estat importada en plecs d'acordió i es desplegava sobre tres estructures metàl·liques arquejades. Els refugiats l'estaven reforçant amb xarxes de fibra rocosa del lloc, i gairebé la meitat de la colònia treballava a doble torn per restaurar la cúpula i els seus barracons prefabricats. L'altra meitat treballava fora, en un dipòsit miner i una planta purificadora d'aigua assignada pel COSERE.

Tot d'una, en Han va alçar un braç i va cridar:

-Eh!

En Jacen es va girar just a temps per veure com un jove ryn saltava d'entre el grup d'en Romany amb una pirueta i queia amb els punys en actitud de guàrdia. Dos dels membres del grup de la Mezza el van bloquejar amb el cos amb sorprenent elegància. En uns segons, en Han es va trobar obrint-se pas en una melé que semblava massa gràcil com perquè algú pogués acabar ferit. Els ryn eren gimnastes nats. Atacaven als seus contrincants amb les seves cues peludes, xiulant pels pics com una manada d'androides astromecànics. Gairebé semblaven ballar, jugar, alliberar tensions. En Jacen va obrir la boca per dir: No els t'aturis. Necessiten desfogar-se una mica.

En aquest moment, va caure a terra, i el pit li cremava com si l'haguessin obert. Les cames li cremaven tant que gairebé podia sentir la metralla ardent. El dolor li va pujar per les cames fins a les orelles.

Jaina?

Units per la Força des d'abans de néixer, la Jaina i ell sempre sabien si l'altre estava ferit o atemorit. Però perquè pogués sentir-ho a través de la distància que en aquest moment hi havia entre ells, la Jaina devia estar terriblement...

El dolor va desaparèixer de sobte.

-Jaina! -va xiuxiuejar ell horroritzat-. No!

Va intentar contactar amb ella, va intentar trobar-la de nou. Tot just era conscient de les formes borroses que es van arremolinar al seu voltant i d'una veu ryn que xiulava demanant un androide metge, i va sentir com si s'enfonsés, com si caigués sumint-se en un buit. Va intentar concentrar-se per dins i per fora, arribar a la Força i sortir a l'exterior o entrar en un tràngol curatiu. Podria portar-se la Jaina amb ell, si ho aconseguia? L'oncle Luke li havia ensenyat moltes tècniques de concentració a l'acadèmia, i fora d'ella.

Jacen.

Una veu semblava ressonar al cap, però no era la de la Jaina. Era profunda, masculina... semblant a la del seu oncle.

Va realitzar l'esforç d'imaginar-se la cara del seu oncle, intentant concentrar-se en aquell ressò. Al seu voltant sentia una mena de gegantí remolí blanc. Tirava d'ell, arrossegant-lo cap al seu centre.

Què estava passant?

Després va veure al seu oncle, vestit amb una túnica blanca, gairebé donant-li l'esquena. En Luke Skywalker empunyava el seu lluent sabre làser en diagonal, amb les mans a l'altura del maluc i l'extrem apuntant a dalt.

Jaina!, va cridar en Jacen mentalment. Oncle Luke, la Jaina està ferida!

Després va veure el que atreia l'atenció del seu oncle. Al lluny, en la foscor, però clarament visible, una segona forma es va redreçar i es va enfosquir. Humanoide, alta, de complexió forta, tenia la cara i el pit recoberts de sinuoses cicatrius i tatuatges. Els malucs i les cames estaven protegides per una armadura marró rovellada. Esperons brollaven d'artells i talons, i de les seves espatlles penjava una capa de color ivori. L'alienígena empunyava en posició paral·lela al seu cos un amfibastó, negre com el carbó i amb cap de serp, que reflectia l'angle del sabre làser d'en Luke i escopia una obscuritat verinosa contra la resplendor verdosa.

Totalment confós, en Jacen va invocar a la Força. El primer que va percebre va ser la figura de blanc com a un oncle respectable, i de sobte allò es va prendre en un potent abisme, que flamejava en la Força com una estrella a punt de convertir-se en nova. Però a l'altre costat d'aquell disc que girava lentament, allà on la visió interior d'en Jacen veia un guerrer yuuzhan vong, en la Força no percebia res. Doncs, per a la Força, els yuuzhan vong semblaven totalment desproveïts de vida, com la tecnologia que menyspreaven.

L'alienígena va brandar l'amfibastó. El sabre làser del Mestre Jedi va refulgir, va baixar i va bloquejar l'atac, amb tanta llum que gairebé va eclipsar tot el que estava a la seva vista. L'amfibastó del yuuzhan vong semblava més fosc que qualsevol absència de llum: era una foscor que semblava viva, però que albergava una promesa mortal.

El gran disc giratori sobre el qual estaven tots dos es va aturar a la fi. Va resultar estar format de milers de milions d'estrelles. En Jacen es va adonar que era el mapa de l'espai conegut.

En Luke es va posar en posició de guàrdia, amagat prop del centre de la galàxia, el Nucli Interior. Va alçar el sabre làser i el va mantenir en alt, prop de l'espatlla dreta, apuntant cap enrere. Atacants tatuats van avançar des de tres punts diferents de la penombra més enllà de la Vora.

N'hi havia més? En Jacen es va adonar que era una visió, i no una batalla real que es desenvolupava davant seu, i que amb prou feines tenia a veure amb la seva germana bessona.

O potser sí tingués a veure! Podien ser aquests invasors el símbol d'altres forces d'invasió, de més mónnaus? D'altres més de les que ja estava rebutjant la Nova República emprant tots els mitjans al seu abast...? Potser, en intentar contactar amb la Jaina, hagués contactat amb la Força, o potser aquesta s'hagués obert pas fins al seu interior.

La galàxia semblava centellejar, a mig camí entre la llum i la foscor. En Luke estava a prop del seu centre, contenint als foscos invasors.

Però l'equilibri s'anava perdent a mesura que aquests augmentaven en nombre.

Oncle Luke?, va cridar en Jacen. Què he de fer?

En Luke es va allunyar dels yuuzhan vong. Mirant al Jacen amb una intensitat ombrívola, li va llançar el sabre làser, projectant un arc baix, emetent un brunzit i deixant anar espurnes de color verd clar pel pla galàctic.

Sense deixar de contemplar l'avanç de l'horda en Jacen va percebre que un altre enemic intentava apoderar-se d'ell: la ira, que brollava des del més profund del seu cor. La por i la fúria van concentrar les seves forces. Si pogués, destruiria completament als yuuzhan vong i tot el que significaven. Va obrir la mà i va estirar el braç...

I va fallar.

L'arma Jedi va passar de llarg. A mesura que la ira s'esvaïa en el seu interior, la por va començar a ocupar el seu lloc. En Jacen es va estremir, va saltar, va intentar invocar la Força. El sabre làser d'en Luke va seguir volant, empetitint i desapareixent en la llunyania.

I la galàxia es va inclinar amb més velocitat. Una tempesta fosca i letal es va arremolinar al voltant dels guerrers extraterrestres. Desarmat, en Luke va estirar tots dos braços. Primer ell, i després els seus enemics, van créixer fins a adquirir una grandària descomunal.

En lloc de figures humanes i alienígenes, el que en Jacen va començar a veure va ser la llum i la foscor com a forces totalment oposades. Fins i tot la llum li terroritzava per la seva grandesa i majestuositat. La galàxia semblava a punt d'inclinar-se cap al mal, però en Jacen no podia evitar seguir mirant l'esgarrifosa llum, hipnotitzant, que li cremava les retines.

Un Jedi no coneix la por... Ja havia sentit això mil vegades, però el que ell sentia no eren covards desitjos de fugir. Estava esglaiat, amb una temor reverencial, sentint la temptació irresistible d'apropar-se més, de servir la llum i transmetre la seva grandesa.

Però només era un punt diminut al costat de les forces que es batien al seu voltant. A més, estava indefens i desarmat, per un rampell d'ira fosca. L'havia condemnat aquest pas en fals?

I no només a ell, sinó potser a tota la galàxia.

Una veu semblant a la d'en Luke, però més profunda, va fer estremir els cels. Jacen, va ressonar amb estrèpit. No defalleixis.

L'horitzó titil·là lluny. En Jacen es va abalançar cap endavant, fermament decidit a prestar el seu escàs pes al costat d'en Luke, al Costat Lluminós.

Va ensopegar. Va intentar agafar la mà d'en Luke però va fallar de nou.

I una vegada més, el seu pes va caure lleugerament, per centímetres, del costat dels enemics foscos.

En Luke li va agafar la mà fermament. Agafa't fort, Jacen! La costa que tenia sota els peus es va fer més inclinada. Les estrelles es van apagar. Els guerrers yuuzhan vong es van abalançar cap a ells. Formacions estel·lars senceres van parpellejar fins apagar-se, com una cascada fosca aixafada per peus enemics.

La veritat és que ni la força de cent podria impedir que la galàxia sucumbís a aquesta amenaça. Un pas en fals, en un moment crític, per part d'una persona clau, podria condemnar a tots els que havien jurat protegir-la. Cap força militar podria aturar aquella invasió perquè era una batalla espiritual.

I si una persona clau es deixava vèncer pel Costat Fosc, o si emprava erròniament el poder encantador i terrible de la llum, tot el que coneixien es precipitaria a la foscor més profunda.

És això?, va cridar a la distància infinita.

De nou, en Jacen va percebre les paraules d'una veu que li resultava molt familiar però massa ronca per ser la d'en Luke. No defalleixis, Jacen.

Un dels yuuzhan vong va saltar cap a ell. En Jacen va panteixar i allargà els braços...

I va agafar un fi llençol. Estava estirat cap per amunt, en un catre sota un sostre ondulat de sinteplàstic blau. La sala era més gran que un alberg de refugiats. Devia tractar-se de la part clínica del barracó de control blindat de la cúpula.

-Júnior -va dir una altra veu coneguda-. Què t'ha passat? M'alegro que tornis a estar amb nosaltres.

En Jacen va alçar la mirada i va veure el somriure canalla del seu pare. Les arrugues de preocupació poblaven la cara d'en Han. Darrere d'ell, el ryn anomenat Droma rebregava una vegada i una altra el seu suau capell vermell i blau, i tenia el llarg mostatxo corbat. En els últims mesos, en Droma s'havia convertit en el... què? del seu pare. El seu amic? El seu ajudant? La veritat és que no era ni el seu soci ni el seu copilot, però sempre estava present.

A l'altre costat del llit d'en Jacen surava l'androide més valuós de l'assentament, una unitat mèdica 2-1B que en Han havia escamotejat no sabia on, i li retirava una màscara flexible d'oxigen.

-Què ha passat? -va preguntar en Han atònit-. Et vas donar al cap al baixar? Mira, primatxó, aquest...

En Droma va assenyalar a l'androide i va acabar la frase d'en Han.

-Vol ficar-te en el tanc de bacta.

Els ryn eren molt bons observadors, prou perceptius com per captar els patrons racionals d'altres éssers i acabar les seves frases.

En Han es va girar cap al seu amic.

-Mira, cara peluda. Quan vulgui dir alguna cosa, la diré...

-Jaina -va dir en Jacen.

El clatell li bategava al ritme del pols sanguini. Evidentment, s'havia colpejat al caure. Va estar a punt d'obrir la boca per descriure el que havia vist, però s'ho va pensar millor. En Han ja estava bastant confós per la paràlisi emocional d'en Jacen, i pel fet que el seu fill hagués demanat que l'apartessin de les altres missions de rescat i recerca Jedi. Per molt que en Jacen intentés apartar-se de les preocupacions Jedi, la Força no el deixava en pau. Era la seva herència, el seu destí.

I si el destí de milers de milions d'éssers jeia sobre un punt d'equilibri tan estret que un pas en fals podia condemnar-los a tots, com podia si més no esmentar la seva visió abans de tenir clar el seu camí? Ja havia estat a punt que li fessin esclau una vegada, i tot per seguir una visió que el va conduir al perill. Els yuuzhan vong havien arribat fins al punt de plantar-li una de les seves letals llavors de corall al pòmul. Potser allò havia estat una advertència privada per mantenir-se apartat d'un camí perillós. Ho reconeixeria quan s'obrís davant seu?

Aquella visió no havia ajudat gens a millorar la seva confusió.

-Què? -va preguntar el seu pare-. Què passa amb la Jaina?

En Jacen va tancar amb força els ulls, negant-se a trivialitzar la Força i utilitzar-la perquè se li passés el mal de cap. Què és el que vols que faci?, li va pregar a la Força invisible.

És que provocaria la següent catàstrofe galàctica en intentar impedir-lo?

-Hem de contactar amb l'Esquadró Murri -va deixar anar de sobte-. Crec que està ferida.

 Següent