Ofensiva a Selònia (VIII)

Anterior

8

La manera més complicada

-Experimento el començament de la interrogació de si t'hauria d'haver dit cap cosa sobre les circumstàncies de la teva dona -va dir la Dracmus.

-Em va semblar sentir-te dir que aniries parlant millor el bàsic quant haguessis practicat una mica -va replicar en Han mentre anava i venia per la cel·la.

-Oh, millorar hagués aconseguit -va dir la Dracmus-, però el respectat Solo orat m'està tornant d’anar actuant de tan nerviosa manera. No puc concentrar-me.

-M'està tornant boja -va dir en Han-. L'expressió habitual és «M'està tornant boja».

-Orada o boja, el cas cert és que estàs a punt de lliscar per terra.

-Estic a punt de pujar per les parets -va dir en Han mentre s'aturava davant de la porta de la cel·la per examinar-la per centèsima vegada com a mínim-. Sí, estic a punt de pujar per les parets.

-Certament així és -va dir la Dracmus.

-Escolta, crec que ja ho tinc... Dos guàrdies ens porten el menjar. Un carrega amb les safates i l'altre el cobreix amb el desintegrador. Jo rebo la meva safata del dinar del primer guàrdia i la llanço a la cara del segon guàrdia. El guàrdia esquiva la safata, i jo agafo el seu desintegrador mentre tu deixes sense sentit al primer guàrdia i li treus la seva arma. Després vam sortir al passadís...

-I mentre tu llances valerosament els panets del teu sopar contra els dos primers guàrdies, el tercer guàrdia i el quart guàrdia i el cinquè, sisè i setè guàrdia disparen i de molts forats ens omplen als dos -va dir la Dracmus, impassiblement asseguda sobre el seu catre-. I només per si la casualitat es dóna de què tots fallin, llavors totes les sortides estaran tancades, i tots els que hi ha dins del complex entrEn bella alerta roja fins que finalment acabat amb nosaltres hagin.

En Han va fulminar la seloniana amb la mirada.

-Ets una gran ajuda. Ho sabies?

-Més del que penses tu. Paciència, respectat Solo. L'únic que es requereix és una mica de paciència.

- Paciència! Ets tu qui m'ha recordat que la meva dona es troba a mercè d’en Thrackan. He de sortir d'aquí i advertir-la... He de rescatar-la!

-Mort tu això no pots fer -va dir la Dracmus-. Morta jo res tampoc puc fer, i desitjo fer més que res, i els teus bojos plans aconseguiran que els dos morim. La calma mantingues. La calma mantingues.

- Que em calmi? Quins motius hi ha perquè em calmi?

Però llavors la Dracmus es va aixecar de sobte, inclinant el cap cap a un costat i movent la mà per demanar silenci.

- Silenci, si us plau! -Va dir.

En Han estava mirant fixament la seva companya de cel·la.

- Què estàs...?

- Zzzzzzzss! -Va dir la Dracmus-. Silenci!

En Han es va quedar totalment immòbil i va parar l'orella..., i per fi ho va sentir. Era un brunzit llunyà, amb algun que altre espetec i cruixit ocasionals.

La Dracmus es va tornar cap en Han i li va ensenyar les dents al desconcertant equivalent selonià d'un somriure.

- Estàs escoltant això? -Va preguntar-. Em pregunto què podria ser.

- Estàs preparada? -Va preguntar la Mara.

La Leia va somriure.

-La veritat és que no, però tampoc estaré més preparada del que ho estic ara. Esperem que això doni resultat.

El pla semblava vagament més lògic que pràctic. En teoria, hauria de funcionar. A la pràctica, hi havia un munt de coses que era gairebé segur sortirien malament.

-Doncs endavant -va dir la Mara.

La Casa de Corona havia estat dissenyada i construïda per servir de residència al governador general, i no com a presó. Això feia que no tingués cel·les de detenció, mentre que comptava amb un bon nombre de suites per a convidats i apartaments de diverses dimensions i graus de luxe, depenent del rang de qui anés a ocupar-los. Les estades més petites recordaven bastant a habitacions d'hotel convencionals, i eren aquestes les que la Lliga Humana havia utilitzat per confinar als seus presoners de la Nova República. En conseqüència, els faltaven detalls com barrots a les finestres, encara que els llits comptaven amb llençols i mantes. La nit ja havia caigut, i la Mara i la Leia planejaven aprofitar aquestes dues característiques de l'habitació.

La primera fase ja havia estat portada a terme. Havien tret els llençols i les mantes dels dos llits i els havien tallat a tires, utilitzant un ganivet que amb prou feines tenia tall discretament sostret de la safata del sopar de la Leia, i després havien lligat les tires unes a altres per formar una tosca corda..., que la Leia esperava fos més resistent del que aparentava. La segona fase era una mica més complicada. Hi ha diverses formes de trencar una finestra sense fer soroll, però no són infal·libles. Resultaria molt més convenient que poguessin obrir la finestra, però això no seria fàcil. Els guàrdies havien soldat tots els marcs de les finestres a l'altura del sòl, deixant-les tancades. Almenys, això és el que van intentar fer. Havien fet una feina impecable amb una de les finestres de la Leia, produint una soldadura molt sòlida que res aconseguiria fer tremolar, però la soldadura de l'altra era clarament descurada i feta a corre-cuita, ja que consistia en un feble glòbul de metall fos que no semblava prou sòlid per aguantar cap tensió.

Però la soldadura va demostrar ser més resistent del que aparentava. Les dues dones van invertir vint minuts alternant-se en l'intent de crear una esquerda. Primer la Mara i després la Leia i després novament la Mara van intentar ficar el ganivet a la línia on s'unien el marc de la finestra i l'ampit. Tot aquell esforç les va deixar en la mateixa situació que abans, amb l'única diferència d'un ganivet molt doblegat i un ampit ple d'esgarrapades. La Leia ja portava una bona estona del seu segon torn amb el ganivet i estava a punt de rendir-se i córrer el risc de trencar la finestra, quan alguna cosa va fer clac i la soldadura es va partir netament per la meitat. La Leia va mirar a la Mara amb un gran somriure als llavis, i va pujar la finestra per les guies. Obrir un forat a la pantalla i esquinçar-la ser qüestió d'un moment.

Després va venir la part difícil.

Van lligar un extrem de la corda improvisada al llit. La Leia es va envoltar el tors amb un arnès d'escalada igualment improvisat, va lliscar la corda feta amb robes de llit a través d'ell i després va pujar a l'ampit de la finestra i va llançar l'altre extrem de la corda al buit.

-Desitja’m sort -va dir a la Mara.

-Oh, te la desitjo -va replicar la Mara-. Després de tot, després em tocarà a mi.

La Leia va retrocedir i va sortir a la cornisa que corria per la paret de l'edifici. Va donar una bona estirada a la corda, que va semblar aguantar. La Leia es va quedar immòbil durant un moment i va mirar al seu voltant. La nit era fresca i neta i no bufava molt de vent, només el suficient per enredar-se en els seus cabells i llançar-se’ls sobre la cara. La ciutat de Corona es desplegava per sota d'ella..., directament sota ella si mirava cap avall, cosa que va preferir no fer. Però tornar la mirada cap a l'horitzó era un altre assumpte. La Leia podia fer-ho sense cap problema. Sense un vidre de finestra entre ella i el paisatge, tot semblava estar més a prop i ser molt més nítid, com si es trobés més a l'abast de la mà.

La ciutat estava més silenciosa del que hagués hagut d'estar. Hi hauria d'haver sentit els sons del trànsit, l'ocasional veu llunyana transmesa pel vent, i potser algunes notes musicals pujant fins a les altures de tant en tant. Però l'únic que podia sentir era retrunyir i rugir ofegats de l'onatge, que sonaven molt lluny a l'horitzó. Va alçar la vista cap a l'aigua i amb prou feines va poder distingir la línia entre el mar i la sorra. Podia veure com les fileres blanques de les onades anaven avançant cap a la costa. La Leia va tornar els ulls cap a la ciutat de Corona.

Grans franges de la ciutat estaven a les fosques. Fins i tot en els llocs on es veien llums, no hi havia els suficients. La ciutat que s'estenia sota aquella nit freda i lliure de núvols semblava solitària, mig buida, mig abandonada..., i potser ho era. A aquestes altures, es podia estar pràcticament segur que tots els no humans que tinguessin un mínim de sentit comú ja s'haurien marxat de la ciutat o estarien amagats.

Però la Leia no havia sortit allà per contemplar la ciutat. Es va assegurar que la corda es podria moure correctament a través del tosc arnès d'escalada, va tornar a respirar fons i va descarregar el seu pes sobre la corda mentre començava a lliscar el seu pes per sobre de la cornisa de la finestra. Després va iniciar el descens al llarg de la paret de l'edifici, aferrant-se a l'esperança que ella i la Mara haguessin calculat bé les distàncies i que la corda improvisada fos prou llarga per poder arribar fins al pis número quinze.

El descens va resultar molt més fàcil del que s'esperava, almenys al principi. La corda sostenia el seu pes sense cap problema, i els nusos que unien les tires de la roba de llit tallada també s'estaven comportant molt bé, lliscant al voltant del seu cos i per sota de l'arnès d'escalada sense cap dificultat. De moment tot anava perfectament. La Leia va seguir baixant pel mur, movent-se a poc a poc i amb gran cautela. Es va aturar quan els seus peus van arribar al començament de la finestra del pis disset. La Leia va caminar lentament fins a un costat de la finestra, impulsant-se amb els peus i les mans per allunyar-se de la paret, tant per no ser vista des de la finestra com per no haver de posar els peus damunt del vidre de la finestra. El cristall probablement fos prou sòlid per suportar el seu pes, però no calia oblidar que algú havia estat disparant coets contra aquell edifici no feia tant de temps, i era molt possible que la finestra hagués quedat una mica afectada.

Va aconseguir arribar fins a un costat de la finestra, tot i que amb considerable dificultat. La gravetat volia que el seu cos pengés del punt de subjecció de la corda, i resultava bastant difícil obtenir l’agafador suficient per mantenir-se a un costat mentre anava descendint per la paret de l'edifici.

Una ràfega de vent va sorgir del no-res i va bufar en direcció oposada a la de la brisa. Només va durar uns segons, però va semblar obrir-se pas a través de tota la roba de la Leia, deixant-la gelada fins a la medul·la i, el que era encara pitjor, empenyent-li els cabells cap a la cara i deixant-la cegada. Després d'assegurar-se conscienciosament de què tenia la corda ben subjecta a la mà esquerra i assegurar-se encara més conscienciosament de què la corda no es mouria en cap sentit, la Leia va separar la mà dreta d'ella el temps suficient per apartar els cabells de la cara i tornar a posar-se'ls darrere de les orelles el millor que va poder. Quan va deixar anar la corda, es va adonar de com de rígides i fredes que estaven ja les mans.

Va abaixar la mirada cap a la cornisa de la finestra que tenia sota. Ja gairebé havia arribat. Sí, ja gairebé havia arribat. Va donar un cop d'ull a la finestra, i va sentir un gran alleujament de veure que les cortines estaven desplegades. Però sabia que així i tot hauria d'anar amb molt de compte. A disset pisos d'altura, qualsevol soroll procedent de l'exterior d'una finestra tendia a ser molt audible.

Va arribar a la cornisa de la finestra i va tornar a sentir un gran alleujament de poder posar els peus sobre d'alguna cosa sòlida, ni que fos per un moment. Però no es trobava fora de perill ni tan sols estant dempeus allà. Podia relliscar i caure. El vent podia arrencar-la de la cornisa. Encara portava posat l'arnés d'escalada, i necessitava mantenir una mica de tensió a la corda, amb el resultat que una part del seu pes seguia penjant d'ella. Si la corda es trencava, es precipitaria al buit. Així i tot, estar a la cornisa sempre resultava preferible a estar penjant de l'extrem de la corda.

Es va refregar les mans i va bufar sobre elles, intentant normalitzar la circulació encara que només fos una mica. No hi havia excuses que li permetessin seguir perdent el temps. Va flexionar els dits, va agafar els llençols nuats als què estava confiant la seva vida, i va retrocedir fins a sortir de la cornisa de la finestra.

I, gairebé immediatament, es va adonar que alguna cosa anava malament. La corda s'estava estirant cada vegada més, descendint una mica més sota el seu pes amb cada pas que donava. Això no era bo. Oh, no, no era gens bo. Si s'estirava prou, si un bri crucial es trencava sota la tensió i s'anava esfilagarsant, i si això obria un esquinç més gran, llavors...

La Leia va mirar cap avall, i de seguida va desitjar no haver-ho fet. Si la corda es trencava, cauria i això seria tot.

-Au, vinga... -Li va dir a la corda-. No cal que em matis. Hi ha un munt de coses que poden sortir malament i fer aquest treball per tu.

Per exemple, baixar al llarg de la paret del pis número setze podia suposar la seva mort. Si les seves sospites eren correctes, allà era on estaven aquarterats els guàrdies de la Lliga Humana. La Leia va mirar cap avall i va veure el començament de la finestra d'aquell pis..., amb la seva corda penjant just davant d'ella. Va remugar una maledicció ofegada i es va preguntar com podia haver estat tan descurada.

Bé, era igual. Va anar avançant de costat, allunyant-se de la finestra, i li va demanar al vent que bufés en la direcció correcta i impedís que la corda fos visible des de la finestra. Llavors resultaria visible des de la finestra del costat, per descomptat, però era millor no pensar en això. La Leia va seguir descendint per la paret, esforçant-se al màxim per mantenir-se el més lluny possible de la finestra. Va tornar la mirada cap al vidre i es va alarmar de veure que les cortines estaven descorregudes. Pitjor encara, va poder comptar almenys quatre soldats de la Lliga Humana a l'habitació, adormits sobre els seus catres del model reglamentari imperial comprats a baix preu en alguna liquidació d'excedents militars.

La Leia va respirar a fons i va seguir endavant. Sense soroll. Moviments lents i cautelosos. Allà. Sota d'ella. La cornisa següent. Descansar a ella, però només un moment. Resistir la forta temptació de fer alguna cosa més que recuperar l'alè i tornar a flexionar els dits un cop més. Seguir movent-se.

La Leia va deixar enrere la cornisa i va arribar al pis número quinze, el nivell de les Personalitats Molt Importants, que havia estat construït amb el doble de la distància normal entre el terra i el sostre per proporcionar sostres altíssims i majestuosos als qui s'allotgessin en ells. Era el nivell en què havien estat les seves estances. La Leia no esperava tenir tanta sort com per acabar el descens a la seva finestra, i no la va tenir. Però un dels petits cops de sort que sí esperava era trobar-se amb una finestra trencada prop d'allà. Aquell pis havia patit seriosos danys durant l'atac, i a menys que els matons de la Lliga Humana haguessin dedicat totes les seves hores de vigília a posar finestres noves per substituir les trencades, hauria de ser capaç d’entrar-hi.

La Leia es va quedar immòbil després d'haver superat l'obstacle de l'última cornisa i va deixar escapar un sospir d'alleujament quan va veure que pràcticament totes les finestres estaven mig destrossades, amb els vidres trencats i les cortines sortint d’elles per ballar al vent. Aquesta era la bona notícia. No tindria molts problemes per entrar. La mala notícia era que havia oblidat que els sostres extra-alts significaven que hi havia el doble de distància fins a la cornisa de la finestra. Havien fet la corda tan llarga com van poder, però la Leia no tenia ni idea de si li permetria baixar tot un pis extra. No hi havia forma humana de dur a terme cap càlcul visual prou precís com perquè pogués resultar útil sobre la longitud de corda que li quedava. Estava fosc, el trajecte en sentit vertical que havia de recórrer era molt enganyós, i el vent no parava de moure la corda d'un costat a un altre.

El seu peu va relliscar de sobte i la Leia es va trobar oscil·lant a l'aire, rebotant a la paret de l'edifici mentre la corda relliscava i serpentejava d'un costat a un altre. Després va caure aproximadament mig metre quan la corda va quedar sobtadament lliure de l'obstacle en què s'havia enganxat passant per una de les dues cornises que tenia a sobre.

La Leia es va retorçar frenèticament i va acabar aconseguint quedar-se immòbil sobre la paret de l'edifici, resistint la temptació d'aturar-se i recuperar l'alè. Fer-ho podia servir únicament per proporcionar-li una oportunitat de començar a estremir-se, i els tremolors eren una cosa que no es podia permetre.

Però acabava de rebre un recordatori molt clar que la corda disposava de dues cornises contra les quals fregar i anar desgastant-se a poc a poc. Seria millor que sortís d'allà el més aviat possible. Directament sota d'ella hi havia una finestra amb el vidre trencat. Hauria de servir. La Leia va anar descendint al llarg de la paret fins que ja no hi va haver més paret i es va trobar amb la cara davant de la finestra destrossada. Va seguir lliscant per la corda, resant perquè l'atzar no triés aquell moment per enviar una altra ràfega de vent que la fes tentinejar d'un costat a un altre.

Les cortines de la finestra ondaven sota del seu cos, i la Leia amb prou feines podia fer res per evitar enredar-se en elles. Les va apartar a puntades el millor que va poder, però les cortines es van limitar a seguir ondulant i van tornar cap a ella. La Leia les va apartar amb una nova puntada, i després va tornar a fer-ho..., i un instant després les havia deixat enrere, just a temps de tornar a quedar encegada quan el vent li va escampar els cabells sobre la cara.

I llavors el seu peu va xocar amb la cornisa en un impacte prou potent perquè es torcés el turmell. La Leia mai havia agraït tant una punxada de dolor. Havia arribat al final del seu descens. Va plantar fermament els dos peus a la cornisa..., i va descobrir que la corda acabava just un metre per sota de la superfície de pedra. Allò sí que era calcular realment just. Les cortines van tornar a bufetejar-li la cara, però la Leia les va ignorar i es va quedar immòbil durant un moment amb els ulls tancats, intentant calmar-se.

Però no hi havia temps per a res més. Va apartar les cortines d'una manotada, va entrar per la finestra trencada i es va instal·lar damunt de l'ampit. Després va treure la corda de l'arnès d'escalada i li va donar tres estirades, i després va esperar uns moments i li va donar tres estirades més seguides per una nova pausa i tres estirades. El senyal indicaria a la Mara que havia arribat sana i salva.

La corda va tremolar i va oscil·lar gairebé de seguida quant la Mara li va tornar el senyal.

La Leia va baixar de l'ampit i va entrar a l'habitació sumida en la penombra, movent-se amb molta cautela per evitar els trossos de vidre escampats per tot arreu. Hauria de tornar a sortir d'aquí a uns instants per ajudar a la Mara, però podia dedicar un minut a tractar de recuperar-se i tranquil·litzar-se una mica.

Fins al moment tot anava bé i, en cert sentit, això era el més aterridor. La Leia estava gelada fins a la medul·la dels ossos, tenia les mans adolorides i en carn viva, s'havia torçat el turmell i havia estat a punt de caure en dues ocasions..., i tot anava bé.

Si hagués desenvolupat les seves habilitats Jedi tal com havia fet en Luke... Si ho hagués fet, probablement podria haver-se limitat a baixar caminant per la paret de l'edifici, portant a la Mara en una mà i brandant la seva espasa de llum en l'altra. Això era una exageració francament salvatge, naturalment, però en el fons era igual. Tal com estaven les coses, la Leia sabia que els seus poders Jedi no estaven prou desenvolupats i no eren prou fiables perquè pogués confiar molt en ells en un moment semblant.

Quant els seus ulls es van haver adaptat a la penombra de l'habitació, la Leia va poder veure una cadira bolcada. La va aixecar, va apartar els trossets de vidre que cobrien el seient tirant-los a terra amb una mà i es va asseure. De moment tot anava bé. Hi havia dotzenes de coses que encara podien sortir malament, però ja havien donat un gran pas cap endavant..., suposant que la Mara no estigués ficant-la en alguna mena de trampa increïblement complicada, i que els guàrdies no estiguessin a punt d'irrompre per la porta perquè la Leia pogués ser liquidada a trets «mentre intentava escapar» o el que fos.

La idea no resultava gens agradable, i n'hi va haver prou perquè decidís aixecar-se i esbrinar què tal ho estava fent la Mara. Va anar fins a la finestra i va pujar a l'ampit. La corda s'agitava amb gran vigor, ballant al vent. El primer impuls de la Leia va ser agafar-la per intentar-la mantenir immòbil, però resultava difícil saber si això milloraria la situació o l’empitjoraria. La Leia va acabar decidint oblidar-se de la corda. Una cosa que sí que podia fer era ficar les gruixudes cortines dins de l'habitació i apartar-les de la finestra perquè no suposessin un obstacle. La Leia es va ocupar de les cortines, va tornar a pujar a l'ampit de la finestra i va mirar cap amunt, buscant a la Mara entre la foscor.

La corda girava i oscil·lava cada vegada més vigorosament a mesura que la Mara anava baixant. La Mara va aparèixer passat un temps sorprenentment curt. La Leia va veure com deixava enrere l'última cornisa i seguia descendint, movent-se de pressa i amb gran agilitat. La Mara va seguir baixant. Un instant després es va aturar just a sobre de la finestra i va mirar cap avall.

- He de baixar el més de pressa possible, Leia! -Va cridar per fer-se sentir per sobre del vent, que estava refermant-se -. No em perdis de vista.

Hi hauria sortit malament alguna cosa? la Leia es va instal·lar el millor que va poder a l'estreta cornisa i va anar seguint el descens de la Mara. La corda que havien improvisat s'estava estirant d'una manera cada vegada més clara. La Leia va pensar que no sentia cap desig de tornar a confiar-hi.

La Mara va anar descendint, el rostre ombrívol i ple de concentració i la cabellera voleiant bojament al vent. La Leia va estirar els braços cap amunt i va mantenir la corda el més immòbil possible mentre la Mara lliscava al llarg dels dos últims metres del descens. La Leia la va ajudar a entrar pel forat de la finestra i es va afanyar a seguir-la.

-La corda... -Va dir la Mara, donant-se massatge a les mans i colpejant el terra amb els peus-. S'estava estirant cada vegada més. El vent la va portar cap a la finestra del pis setzè, allà on estaven dormint els guàrdies, i la corda va xocar amb el vidre. Hi hauria calgut un maleït miracle perquè cap es despertés.

-Potser pugui evitar que esbrinin d'on procedia el soroll -va dir la Leia-. Torno de seguida.

Va pujar a l'ampit de la finestra i va agafar la corda, i en fer-ho no va poder evitar notar que s'havia estirat almenys mig metre més. Bé, això potser fos una sort donades les circumstàncies. La Leia va anar tirant de la corda i la va portar cap a la finestra contigua. Després va entrar a l'habitació sense deixar anar la corda i va examinar la situació. El cristall havia desaparegut, però el marc de la finestra seguia estant sencer. La Leia va obrir la finestra, va lliscar la corda pel marc i la va deixar el més tensa possible. Després va tancar el marc buit sobre la corda i després va tornar per on havia vingut.

La Leia es va quedar immòbil durant un moment a la cornisa abans de tornar a reunir-se amb la Mara. Era la seva imaginació, o el vent havia canviat subtilment en els escassos minuts transcorreguts des que havia entrat a l'edifici? Corona era una ciutat costanera, i els canvis de temps solien ser bastant sobtats. Almenys havia esperat que poguessin prescindir de la corda, però podria funcionar el sistema làser del comunicador de la Mara amb una tempesta escombrant la zona? No hi havia manera de saber-ho.

La Mara estava asseguda a la mateixa cadira que havia fet servir la Leia.

-Aquesta baixada et deixa esgotada -va dir.

-Per descomptat -va assentir la Leia-. He tirat de la corda fins portar-la a la finestra del costat i he ficat l'extrem dins. Amb una mica de sort, l'angle evitarà que la vegin des de la finestra. Crec que també he aconseguit deixar-la prou tensa perquè no colpegi cap finestra, però potser ja l'hagin vist. Ah, i crec que el temps empitjorarà d'aquí a poc... Serà millor que no ens quedem aquí.

- Farà mal temps? Això no ens convé gens -va dir la Mara, alçant-se de la cadira-. Hem de donar-nos pressa. Bé, cap a on?

Estaven en el quinzè pis, per sota de les habitacions que la Lliga Humana usava com casernes i en el mateix pis on havia estat allotjada la Leia.

-Segueix-me.

La Leia va començar a buscar la sortida del conjunt d'habitacions que portava al vestíbul central del pis. Va anar a les palpentes per entre aquella foscor gairebé total, i va haver de desfer el camí dues vegades abans d'aconseguir orientar-se. L'avanç no resultava gens fàcil. Semblava haver-hi una gran quantitat d'objectes i runa escampats per tot arreu, i la major part d'ells bé podrien haver estat invisibles. La Leia va desitjar tenir alguna mena de llanterna o llum de mà, però els guàrdies de la Lliga Humana no havien estat prou considerats com per proporcionar aquests luxes als seus presoners. Va pensar a provar d’en cendre els llums, però aquesta era una forma segura d'atreure una atenció que no desitjaven.

Va acabar aconseguint trobar la sortida de l'apartament i va entrar al vestíbul central. Havia estat pensant en portes tancades o altres obstacles, i això la preocupava. Si l'entrada del seu apartament estava bloquejada, es veurien obligades a tornar per on havien vingut i donar la volta per l'exterior de l'edifici, avançant sobre les cornises de les finestres..., i a la Leia no li semblava una opció molt atractiva. Però tot just van estar al vestíbul central va deixar escapar un sospir d'alleujament. Els soldats de la Lliga Humana havien fet un treball de saqueig bastant eficient en aquell pis, això resultava obvi. El vestíbul estava molt fosc, però així i tot la Leia va poder veure tota mena d'objectes escampats a l'atzar. També va poder veure que les portes dels apartaments estaven obertes de bat a bat, amb la dèbil claror fantasmagòrica de la llum de les estrelles brillant en els buits. La Leia va anar cap a la seva porta, amb la Mara trepitjant-li els talons.

I llavors la Leia es va quedar immòbil just davant de la porta, detenint-se tan bruscament que la Mara gairebé va xocar amb la seva esquena.

- Passa alguna cosa? -Va preguntar la Mara-. Què passa?

La Leia es va agenollar i va recollir el petit objecte que acabava d'atreure la seva atenció. Com ho havia vist en el que pràcticament eren tenebres? la Leia no hagués pogut dir-ho. Era un aerolliscador en miniatura, una de les joguines de l’Ànakin..., i llavors tot el que havia passat va caure sobre ella amb el terrible impacte d'una allau.

Era una joguina del seu fill. Ho havia deixat caure allà en algun moment de la frenètica fugida durant l'atac? O seria que els matons de la Lliga Humana havien decidit furgar al bagul de les joguines dels nens mentre buscaven algun botí? Què havia estat dels nens? On eren? Es trobaven fora de perill? Podria protegir-los Chewbacca?

Prou. Prou. Tenia una feina a fer. Per ells, tant com per qualsevol altra persona. Havia de fugir i organitzar alguna mena de resistència contra els monstres que havien dispersat la seva família..., i tampoc se li havia passat per alt que el responsable de tot allò era un membre de la seva família. En Thrackan Sal-Solo pagaria el que havia fet.

La Leia va corbar els dits al voltant de la joguina de l’Ànakin, envoltant aquella insignificant massa de plàstic i metall que s'havia convertit sobtadament en l'únic que li quedava del seu fill. Se’l va ficar a la butxaca i després va seguir endavant sense explicar a la Mara què l'havia fet aturar-se. Com podia esperar que la Mara ho entengués?

Va entrar a l'apartament que havia estat la seva llar no feia tant de temps. Els mobles havien estat bolcats o apartats a empentes, i els vidres de les finestres estaven fets miques. Va poder percebre l'olor de fred i humitat d'una foguera que feia molt temps apagada barrejat amb el de la pluja, però es va obligar a no pensar en la llar i la família. Els matons de la Lliga ja estarien buscant-les. No hi havia ni un segon a perdre.

Va anar directament a la cuina i es va agenollar davant de la unitat de preparació principal. Hi havia un armariet sota del compartiment calefactor. La Leia el va obrir i va anar traient les olles i les paelles el més silenciosament que va poder, encara que cada un dels inevitables copets i drings metàl·lics semblava ensordidorament sorollós. Va ficar la mà a la part de darrere del petit espai i va trobar el que estava buscant: dos paquets embolicats en tela. La Leia els va treure.

Un dels objectes estava embolicat en el més delicat vellut negre i lligat amb una cinta de plata, i la Leia va començar per ell. Era la seva espasa de llum, un regal del seu germà Luke. Li havia donat just abans que emprengués el viatge. La Leia va enrotllar el vellut i se'l va ficar en una butxaca, sentint una sobtada reluctància davant la idea de perdre encara que fos una sola cosa més. Es va penjar l'espasa de llum del cinturó. L'altre objecte estava embolicat en una tela molt més senzilla, un tros d'una de les camises velles d’en Han.

La Leia va titubejar abans de desembolicar-lo. Però donada la situació ja no hi havia cap motiu per no arribar fins al final. Si la Mara hagués volgut matar-la, n’hagués tingut prou amb tallar la corda mentre la Leia estava penjant al buit. Va apartar el tros de tela, i va veure que embolicava el desintegrador de recanvi d’en Han.

-Agafa-ho -va xiuxiuejar.

La Mara la va mirar, la seva expressió indesxifrable sota la dèbil claror que entrava per les finestres fetes miques, però no va allargar el braç per agafar l'arma.

- Estàs segura que vols tenir-me darrere teu amb això a la mà? -Va xiuxiuejar.

-No més del que tu vols tenir-me darrere teu amb la meva espasa de llum a la mà, però ja hi haurà temps de sobres perquè desconfiem l'una de l'altra més endavant. Ara no és el moment adequat. Vinga, agafa-ho.

La Mara va agafar l'arma, però la Leia va conservar el tros de tela i el va guardar a la mateixa butxaca en què havia ficat el vellut i la joguina de l’Ànakin. El seu espòs també se n'havia anat. Aquell petit esquinçall d'una camisa seva podia ser l'última cosa seva que li quedés. Però no hi havia temps.

-Molt bé -va murmurar la Mara-. Podem agafar alguna cosa més d'aquí?

La Leia va pensar durant un moment. Necessitaven llum, i hauria d'haver alguna mena de llum portàtil en algun lloc de l'apartament. Però com podria trobar-la en la foscor? I si els matons de la Lliga s'havien emportat totes les llums quan van saquejar el lloc? No. No disposaven de temps que desaprofitar buscant una cosa que potser ja no hi fos.

-No -va xiuxiuejar-. Res que pugui estar segura de trobar, hem d'anar-nos-en.

- Hi ha algú aquí?

La Mara i la Leia es van quedar totalment immòbils. Era una veu d'home, una mica endormiscada, i venia de l'interior de l'apartament. El cor de la Leia va començar a retrunyir dins el seu pit.

-Magminds, ets tu? Magminds?

El so semblava procedir del nivell superior de l'apartament, dels dormitoris. Estava clar que almenys uns quants soldats de la Lliga Humana havien trobat llits millors que els catres trets dels excedents militars de l'Exèrcit Imperial.

Si corrien, farien soroll i proporcionarien temps per donar l'alarma al seu amic. Si intentaven arribar al nivell superior i localitzar el seu amic, haurien de caminar a les palpentes per la foscor de la sala d'estar, pujar per l'escala i registrar el dormitori de dalt..., i semblava altament improbable que aconseguissin fer tot això sense que ningú tractés d'impedir-ho.

A vegades la inacció era la millor política. La Leia va tornar el cap cap a la Mara i es va posar un dit als llavis. Després es va assenyalar amb un dit, i després va assenyalar a la Mara i al sòl amb aquest mateix dit. «No facis soroll i no et moguis. Espera.»

La Mara va assentir, però després va estendre la mà a l'altura de l'espatlla i la va anar baixant lentament. «Ajup-te. Amaga't.»

Estaven atrapades.

Han Solo va contemplar com la fulla vibratòria sorgia del terra de pedra i començava a tallar una llosa perfectament circular, movent-se lentament amb un estrident brunzit. La fulla va acabar retirant-se i el cercle de pedra va pujar per si sol fins que va quedar suspès en l'aire a mig metre per sobre del forat, amb una unitat antigravitatòria portàtil adherida a la superfície inferior.

Una mà-pota seloniana va sortir del forat i va empènyer la pedra, tirant-la a un costat. El cercle de pedra va lliscar per l'aire juntament amb la seva unitat antigravitatòria i va surar cap al racó, on va rebotar suaument a la paret i es va quedar immòbil.

Un cap selonià va sortir del forat i va saludar la Dracmus amb un jovial assentiment.

-Ens alegra haver donat amb la cel·la correctament – va dir en selonià-. Quan vam descobrir que t'havien traslladat, això ens va causar alguns problemes.

-No importa -va dir la Dracmus-. Però ara sortim d'aquí. -Es va girar cap al Han i li va parlar, sense abandonar el selonià-. Vine, respectat Solo: hem de marxar. O segueixes preferint distreure al guàrdia llançant panets?

En Han va titubejar durant un moment abans de respondre. No tenia ni idea de quins eren els bàndols en aquella guerra, i molt menys de quin pertanyia la Dracmus. Estava sent rescatat, o merament es convertiria en l'ostatge d'un altre raptor? Però, per altra banda, la idea d’enfrontar-se al Thrackan després que la Dracmus hagués escapat tampoc resultava gaire atractiva.

-Aniré amb tu -va acabar dient.

-Per un moment vaig pensar que anaves a rebutjar la meva oferta -va dir la Dracmus.

-He estat a punt de fer-ho -va dir en Han mentre s'asseia sobre la vora del forat i es preparava per ficar-se per ell.

La Dracmus va sospirar.

-Humans... Sempre estan decidits a fer les coses de la manera més complicada. Vinga, hem de començar a moure'ns.

En Han va baixar pel forat.

Següent