9
Involucrant-se
La Leia es va amagar
entre les ombres i va estendre la mà esquerra per no perdre l'equilibri mentre
desitjava que el propietari d'aquella veu decidís que tot havia estat cosa de
la seva imaginació, o que el vent havia entrat per la finestra i havia fet
algun soroll. Llavors tot aniria bé. El soldat de la Lliga Humana es tornaria a
dormir, i la Mara i la Leia podrien seguir endavant amb els seus plans.
- Magminds?
La veu va sonar més
propera i més nítida. Semblava una mica preocupada. La Leia va veure com un
petit cercle de llum sorgia sobtadament entre la negror i passava per sobre
d'elles, i va sentir cruixir un esglaó. El soldat de la Lliga Humana estava
baixant per l'escala.
Es va tornar cap a
la Mara..., i es va adonar que la Mara ja no hi era. Un instant després hi va
haver un soroll sord i un cop ofegat a la sala, i l'agitació d'ombres a la
cuina va indicar a la Leia que el feix de la llanterna de l'home estava
escombrant l'habitació.
-No et moguis -va
dir la veu-. T'estic apuntant amb un desintegrador, i...
El centelleig d'un
llamp desintegrador va cremar de sobte en l'aire, il·luminant la cuina
fugaçment com un llampec esfumat en una fracció de segon. Després hi va haver
un fort soroll seguit per un altre cop, i la resplendor de la interna es va
extingir. L'espasa de llum de la Leia va estar encesa entre els seus dits en un
instant. Va sortir corrent de la cuina..., i es va aturar quan va veure
l'escena il·luminada per la claredat vermella sang de la seva espasa de llum.
Un home corpulent, o
almenys el que quedava d'ell, estava assegut a l'escala. Portava una camisa de
dormir, i tenia un forat impecablement rodó en el seu pit. L'expressió del seu
rostre mostrava la més pura sorpresa imaginable.
-Va deixar caure la
llanterna i s'ha trencat -va dir la Mara, clarament irritada amb el mort, com
si hagués trencat la llanterna a propòsit -. Podríem haver-la utilitzat. El
molt idiota ni tan sols tenia un desintegrador.
- I això és tot el
que has de dir?
-No hi ha temps per
dir res més, si és que volem sortir vives d'aquí -va replicar la Mara -. Per si
serveix d'alguna cosa et diré que fins que li vaig sentir dir que tenia una
arma volia intentar deixar-lo sense sentit, no matar-lo.
-No serveix de gaire
-va dir la Leia mentre contemplava el mort.
Era el seu enemic.
Si hagués aconseguit donar l'alarma o fer-les presoneres, o si hagués tingut un
desintegrador, estarien ficades en un bon embolic. Però dir totes aquelles
coses no faria que l'home estigués ni un àtom menys mort del que estava..., i
no podien perdre ni un segon més.
-Hem de moure'ns -va
dir, sortint del seu atordiment-. Si hi havia un d'ells dormint aquí, podria
haver-hi més. I algú pot haver-lo sentit..., o ell pot haver informat abans de
sortir a fer una ullada.
-Tens raó -va dir la
Mara-. Tornem al vestíbul i usem l'escala. A menys que vulguis baixar tres
pisos més penjant d'una corda de fabricació casolana, naturalment...
-No, gràcies -va dir
la Leia. Baixar per l'interior de l'edifici implicava alguns riscos, però no
eren res comparats amb els que suposaria un altre descens per la façana-. Anem.
Havia arribat el
moment de moure’s de pressa. La Leia va obrir la marxa fins al vestíbul,
ensopegant un parell de vegades en la foscor. Només havia estat una vegada a
l'escala d'emergència, just després de l'atac llançat contra la Casa de Corona,
però fins i tot estant familiaritzada amb ella resultava gairebé impossible
moure’s per entre una foscor gairebé absoluta a través de les piles d'escombraries
i restes que semblaven estar escampades per tot arreu.
-Retrocedeix una
mica i tapa't els ulls durant un moment -va dir a la Mara-. Vaig a connectar la
meva espasa de llum.
La Leia va tancar
els ulls mentre despenjava l'espasa de llum del seu cinturó i l’activava.
L'arma va cobrar vida amb el familiar brunzit ofegat d’energia. Fins i tot a
través de les seves parpelles tancades, la llum que desprenia la fulla li va
semblar notablement intensa després de la penombra i la foscor. La Leia va
concedir uns moments als seus ulls perquè s'adaptessin a la nova claredat i
després els va obrir cautelosament, assegurant-se que no tornava la vista
directament cap a l'espasa de llum. Va sostenir la fulla en posició vertical i
va recórrer amb la mirada el vestíbul, que havia passat a quedar il·luminat per
la resplendor color vermell robí de l'espasa de llum.
-És la primera
vegada que veig usar com llanterna una d'aquestes coses -va dir la Mara.
-Cal arreglar-te-les
amb el que tens a mà -va replicar la Leia-. Aquí està la porta de l'escala.
Anem.
Van avançar per
entre els mobles mig destrossats i els munts d'objectes escampats durant el
saqueig i van acabar arribant a l'escala. La porta estava ajustada, i la Leia
la va empènyer amb la puntera d'una bota. La porta es va obrir una mica més,
però va acabar quedant-se immòbil abans que el buit fos prou gran per poder
passar per ella. La Leia la va empènyer una mica més enèrgicament, amb el peu
primer i amb el maluc després, i va anar engrandint l'obertura.
Va entrar al replà
brandant l'espasa de llum i preparada per utilitzar-la, i es va obligar a
reprimir l'impuls de retrocedir d'un salt quan va veure què havia estat
bloquejant el llindar.
Era un cos, el
cadàver d'un home bastant jove que vestia l'uniforme del personal tècnic del
governador general. El cadàver jeia sobre l'esquena i tenia un foradet entre
els ulls, que estaven oberts. Les ombres en continu moviment projectades per la
fulla lluminosa feien que el mort semblés un objecte estrany i totalment aliè a
la humanitat. La Leia el va reconèixer, encara que no sabia com es deia. Era el
tècnic que li havia parlat del camp d'interdicció just després que en Han
hagués desaparegut. Quant de temps feia d'això? Només uns dies? Mitja vida? Li
havia semblat un jove molt agradable..., i allà estava, mort d'un tret i
abandonat al pou d'una escala perquè es podrís com a càstig a alguna
transgressió tan trivial com ignorada. La Lliga Humana feia que resultés
espantosament fàcil odiar.
La Leia va cridar a
la Mara amb un senyal de la mà, va passar per sobre del cadàver i va començar a
baixar per l'escala. La Mara la va seguir. La Leia va anar baixant els graons
sumits en la penombra, avançant al centre del toll de suau claredat rogenca
projectat per l'espasa de llum. L'escala d'emergència era un lloc fred i
inhòspit, amb les rugoses superfícies de tensacret de les seves parets
alçant-se cap al sostre la seva duresa grisenca, en la qual cada aspror o
irregularitat de la manca d'acabat quedava salvatgement exagerada per les
ombres allargades. Els soldats lliurats al saqueig havien tirat tot el que no
podien utilitzar, i l'escala d'emergència també els havia servit com a
abocador. La Leia va veure un llum d'escriptori trencat, uns quants papers
escampats sobre els esglaons, un gerro, un barret i un comunicador al qual les
interferències imposades per la Lliga Humana havien tornat inútil.
Podia imaginar-se
als soldats de la Lliga baixant per aquells graons feia un parell de dies, els
braços carregats amb el que haguessin agafat i fent molt soroll amb les botes,
sense importar massa que una sabata de dona caigués del munt de coses i
decidint que la pesada estàtua de ferro froziana no valia prou com perquè
valgués la pena emportar-se-la. La Leia no hagués sabut explicar per què, però
el fet que fossin tan irracionals, inútils i sense sentit feia que el crim del
robatori i l'acte del saqueig semblessin encara més horribles.
-Pssst...
La Leia es va girar
i va veure que la Mara es portava un dit als llavis per indicar-li que guardés
silenci. Després es va assenyalar l'orella. «Escolta».
La Leia va poder
sentir un retrunyir llunyà i els gemecs del vent que bufava per l'interior de
l'edifici. «Pluja», va articular en silenci amb els llavis, i va moure una mà
en una pantomima de pluja caient del cel.
La Mara va bellugar
el cap, va assenyalar l'espasa de llum i va tornar a endur-se un dit als
llavis.
La Leia va
desconnectar l'espasa de llum durant un moment per silenciar el seu brunzit.
Les dues es van quedar immòbils en la foscor i van escoltar. Els sons de la
pluja arribaven fins a elles molt més clarament amb l'espasa de llum
desconnectada, però estava clar que el que preocupava a la Mara no era aquest
soroll.
I llavors la Leia ho
va sentir. Era un so molt feble, i venia de prou amunt. Hi havia veus, aspres
veus masculines que parlaven en tons secs i urgents, i l'agitació d'homes que
corrien d'un costat a un altre com a teló de fons. Les paraules eren
inintel·ligibles, però les cadències de la veu resultaven inconfusibles: no hi
havia dubte que era un home donant ordres als altres.
La seva fugida havia
estat descoberta. Potser algú havia vist la corda. Potser el soldat mort a
l'apartament de la Leia havia aconseguit posar-se en contacte amb algun lloc de
guàrdia abans de la seva mort. El com no importava. La Leia va tornar a
connectar l'espasa de llum i les dos van seguir baixant per l'escala encara més
de pressa que abans, deixant enrere els pisos catorze i tretze.
Quan van arribar al
dotze, el que havia estat el pis de la Mara abans que el món canviés tan
bruscament i terriblement, la Leia va agafar la nansa de la porta i va tirar
amb força. La porta no es va moure. La Leia va tornar a tirar. Res. Hauria
estat soldada per la Lliga, o seria que havia quedat encallada per les
explosions? No hi havia manera de saber-ho, i no disposaven de temps per
examinar la porta a la recerca de pistes..., no quan els homes de la Lliga
començarien a buscar-les d'un moment a un altre.
La Leia va fer
baixar l'espasa de llum en un tall vertical acuradament dirigit que es va obrir
pas a través del costat de la porta en què estava el forrellat. Després va
clavar una ferotge puntada de peu a la porta i el panell va rebotar en el marc
i va tornar cap a elles. La Leia i la Mara van creuar el llindar, i la Mara va
tancar la porta darrere. Els senyals que l'espasa de llum havia deixat a la
porta proporcionarien una indicació que fins i tot un perdonavides de la Lliga
Humana seria capaç de veure, però potser, només potser, a ningú se li ocorreria
mirar.
La Leia es va tornar
cap a la Mara.
-Bé, estem al pis
número dotze -va xiuxiuejar-. Cap a on anem ara?
La Mara va moure el
cap.
-Resulta una mica
difícil dir-ho.
La Leia va mirar al
seu voltant, i de seguida va entendre a què es referia. Estaven al vestíbul
central del pis, i si l'espai equivalent del nombre quinze es trobava en un
estat lamentable, el vestíbul del dotze amb prou feines existia. Una potent
explosió havia esquerdat el terra, i havia deixat trossos de paret i terra de
tensacret de la mida de penyals escampats per tot arreu.
Els magnífics
panells de fusta havien quedat convertits en una ruïna estellada, i la meitat
de les portes que portaven a les habitacions havien estat obertes per
l'explosió. Un mur del vestíbul hi havia quedat totalment derruït i amb les
portes tan destrossades com la paret, de manera que totes les habitacions que
hi havia a l'altre costat quedaven exposades a la vista. La majoria de les
portes restants havien estat totalment o parcialment arrencades de les seves
frontisses. Pràcticament totes les finestres estaven fetes miques, i el vent
bufava des de totes les direccions. La Leia va poder sentir els repics de
l'aiguat que estava caient. L'olor de la freda pluja va semblar embolicar-la i
parlar-li de dures nits a la intempèrie amb l'aigua calant els cossos fins als
ossos i dels problemes que portaria el futur. Però hi havia una altra olor molt
pitjor que aquella: era l'olor repugnantment dolça de la carn en putrefacció.
Diverses persones havien mort en aquell vestíbul quan el coet va xocar amb aquell
pis, patint una mort horrible quedant tan aixafades com les parets. Els morts
eren enterrats allà, invisibles en algun lloc de la foscor, ocults sota les
runes que havien acabat amb ells.
Però si l'espantosa
escena estava afectant a la Mara, no va donar cap senyal d'això.
-La meva habitació
està per aquí -va dir.
-Si és que encara
existeix -va dir la Leia.
La va seguir, i la
Mara la va portar gairebé fins al final del passadís, prou lluny d'on s'havia
produït l'explosió perquè les portes seguissin unides a les seves frontisses i,
fins i tot, perquè un parell d'elles encara estiguessin tancades.
Però aquest no era
el cas de la porta davant de la qual es va aturar la Mara. El panell havia
quedat doblegat cap enrere en un angle impossible, i la porta penjava de la
frontissa superior en una posició tal que bloquejava l'entrada d'una manera
considerablement efectiva.
-Permet-me -va dir
la Leia.
Va deixar caure
l'espasa de llum sobre la frontissa que els hi obstruïa el pas. La porta va
caure a terra amb un estrèpit ensordidor, i les dues dones van passar per sobre
d'ella per entrar a les habitacions de la Mara.
Era un apartament
més petit que el de la Leia, però després de tot la Leia era la Cap d’Estat i
la Mara només era una comerciant. En realitat l'apartament només consistia en
un dormitori, una petita sala de bany i una autocuina incrustada en una paret,
però el mobiliari era molt elegant..., o almenys ho havia estat.
En aquell cas la
destrucció no havia estat causada pel saqueig, sinó per la violència de l'atac
amb coets. Un gran fragment del sostre de tensicret havia caigut sobre el llit,
aixafant tota l'estructura. La Leia va alçar la mirada i va veure el forat que
havia deixat. La resta de l'habitació no es trobava en molt millor estat. Els
quadres i altres ornaments havien caigut de les parets, les cadires i la taula
estaven bolcades, i hi havia trossos de vidre escampats per tot arreu. La Leia
es va tornar cap a la finestra i va veure que la pluja estava caient en
abundància, i que s'havia convertit en una autèntica tempesta. Les gotes
d'aigua van cremar i van bategar amb un apagat centelleig de claredat quan un
raig va centellejar de sobte bastant a prop d'allà. El retruny ofegat del tro
va entrar per la finestra mentre les cortines amarades aletejaven en el vent.
La Mara no va
desaprofitar ni un instant a mirar al seu voltant, sinó que va anar
immediatament a l'armari i va obrir la porta d'un cop amb la mà. El contingut
de l'armari es va escampar per terra, i la Mara es va agenollar i va furgar
entre la confusió d'objectes fins que va trobar una petita bossa de viatge
proveïda d'una llarga tira. Es va aixecar, es va passar la tira per sobre
l'espatlla i va obrir la bossa de viatge, rebuscant en el seu interior fins que
va treure un llum de mà. El va encendre, i les estranyes ombres projectades per
l'espasa de llum es van esvair a l'instant. Després de la resplendor vermella
sang de l'espasa de llum, poder veure la càlida llum groga de la llum va
suposar un sorprenent alleujament. De sobte fins i tot l'habitació plena de
mobles trencats va semblar un lloc normal i comprensible, en comptes d'un cau
ple d'ombres amenaçadores.
La Leia va
desconnectar l'espasa de llum, però no la va penjar del cinturó. Els soldats de
la Lliga encara podien aparèixer en qualsevol moment.
-Bé, on és el
controlador? -Va preguntar.
La Mara va posar
sobre les seves quatre potes una tauleta auxiliar que s'havia bolcat, va
col·locar el llum sobre d'ella i va assenyalar el llit.
-Aquí sota -va
contestar-. La bona notícia és que resulta obvi que ningú més pot haver arribat
fins a ell. La mala notícia és que no estic segura que ens serveixi de gaire si
podem agafar-lo.
- Creus que pot
haver quedat aixafat?
El tros de tensicret
més gran mesurava mig metre de longitud i el doble d'amplada, i tindria uns
vuit centímetres de gruix.
-Hi ha una manera
d'esbrinar-ho -va dir la Mara-. Dóna'm un cop mà i netejarem el llit.
-Abans aparta't i
deixa que redueixi una mica les dimensions del problema -va dir la Leia.
Va connectar la seva
espasa de llum i la va fer baixar en un ràpid arc. La fulla es va obrir pas una
vegada i una altra a través del tros de tensicret, tallant-lo en fragments més
petits. La Leia es va assegurar de mantenir controlada l’espasa de llum en tot
moment per evitar que la fulla arribés fins al llit. Després necessitaria tenir
les dues mans lliures, raó per la qual va apagar l'espasa de llum i se la va
penjar del cinturó.
-Agafa l'altre
extrem -va dir-. I no t'acostis els dits a les vores dels talls que he fet,
perquè estaran molt calents.
Les dues dones van
anar traient els fragments de tensicret del llit, agafant els més grans entre
les dues.
-Bé, amb això hauria
de ser suficient -va dir la Mara-. Ajuda'm a aixecar el llit.
Es van posar l'una
al costat de l'altra, van lliscar les mans sota el llit i van empènyer amb
totes les seves forces. El llit va anar pujant, i una petita allau de restes va
caure sorollosament a terra. El llit es va balancejar cap endavant i cap enrere
durant uns moments, però va acabar quedant equilibrat sobre el costat.
-Bé, hem fet soroll
més que suficient per atreure a tots els soldats de la Lliga que hi ha dins
l'edifici -va dir la Mara-, però no se m'acut cap manera de fer tot això sense
soroll.
-Esperem que la
tempesta hagi dissimulat els sorolls -va dir la Leia.
-Però aquesta pluja
no ens està fent cap favor. No podem establir contacte visual amb el Foc de
Jade a través del que està caient. Haurem d'esperar fins que amaini.
- No pots utilitzar
les freqüències del comunicador i obrir-te pas a través de les interferències?-Va
preguntar la Leia.
La Mara va arronsar
les espatlles.
-Intentar-ho no ens
farà cap mal, però em sembla impossible que doni resultat. Suposant que el
controlador no hagi quedat aixafat, naturalment... Porta aquest llum de mà i
veurem què tenim aquí.
La Leia va anar a
buscar el llum i el va sostenir en alt perquè la Mara pogués veure-hi. Era
allà, un paquetet metàl·lic subjectat al centre del llit amb cinta adhesiva.
Ningú podria haver-lo trobat sense donar-li la volta al llit, i fins i tot llavors
potser se'ls hagués passat per alt. Ja fos per casualitat o deliberadament, el
controlador tenia el mateix color marró fosc que el tauler del llit.
La Mara va separar
el paquetet del llit i el va deixar a terra, col·locant-lo sobre d'un extrem.
El paquet tenia un cantó una mica arrugat, però semblava estar més o menys
sencer. La Mara el va obrir i va extreure d'ell un petit artefacte color negre
atzabeja generosament fistonat de botons i interruptors. Va pressionar el botó
activador, i tots els altres botons es van il·luminar.
-Bé, això ja és una
cosa... -Va dir-. Almenys crec que funciona.
La Leia es disposava
a emetre alguna mena de comentari que li donés ànims quan van sentir un cop
sord i veus ofegades. La Leia va apagar immediatament el llum, i les dues dones
es van amagar darrere del llit.
Van romandre
agenollades a terra, contemplant-se la una a l'altra sota la dèbil claror que
sorgia del controlador i escoltant en silenci. Van sentir la repicadissa de
runa caient a terra, i el so d'unes pesades botes movent-se sobre les restes de
maçoneria. Les veus i les petjades es van anar aproximant i es van tornar més
clares a cada moment que passava. La Leia va tornar a despenjar la seva espasa
de llum del cinturó i va posar el polze sobre el botó d’encès. La Mara va
desconnectar el controlador per apagar els llums del seu panell de control, el
va guardar dins la bossa de viatge que seguia penjant de la seva espatlla i va
treure d'ella el desintegrador d’en Han i el va empunyar. Després va tornar a
ficar la mà dins la bossa, i va extreure d'ella un desintegrador d'un model més
petit.
I de sobte una de
les dues sèries de petjades es va sentir amb tal claredat que la Leia va pensar
que el caminant anava a trepitjar-la. El feix d'una llanterna va brillar dins de
l'habitació sumida en la penombra i va girar d'un costat a un altre, projectant
gegantines ombres distorsionades per tot arreu.
- Inspecciona
l'habitació del costat! -Va cridar el soldat tornant cap al passadís-. Jo
m'encarrego d'aquesta habitació.
Van poder sentir
l'espetec de la porta mig destrossada quan el soldat va passar sobre ella, i el
cruixit de les seves botes sobre els vidres trencats, i la seva respiració quan
va estar dins de l'habitació, sons que es barrejaven amb el continu rugir
ofegat de la tempesta de l’exterior. La Leia amb prou feines podia creure que
el soldat no pogués sentir els batecs que el seu cor li colpejava les
costelles.
El soldat va caminar
al voltant del llit i va mirar en els racons, donant l'esquena a la Mara i la
Leia.
La Mara va mantenir
apuntat el canó del seu desintegrador de butxaca cap al cor del soldat mentre
aquest acabava la seva precipitada inspecció. El soldat va acabar marxant per
on havia vingut, sense tenir ni idea que seguia amb vida únicament perquè
sempre li havia estat donant l'esquena al llit bolcat.
El soldat va tornar
a sortir al passadís i les dues dones es van relaxar, ni que fos una mica. Cap
d'elles necessitava dir a l'altra que el soldat o els seus amics podien tornar
en qualsevol instant. La Leia va fregar l'espatlla de la Mara amb les puntes
dels dits i va assenyalar la finestra trencada. La Mara va arrufar les celles i
va assentir de mala gana. Cap de les dues era capaç de sentir molt entusiasme
davant la perspectiva d'estar dretes a l'estreta cornisa durant una tempesta,
però estaven començant a quedar-se sense amagatalls.
La Leia va tornar a
penjar l'espasa de llum del cinturó i va grimpar a l'ampit de la finestra amb
una mà, portant-se la llum amb ella.
Tot just va estar a
dalt va descobrir que havia de tenir molta cura amb on posava els peus. El
cristall d'aquella finestra s'havia desprès molt menys netament que els dels
pisos superiors. El marc de la finestra encara estava ple d'esmolats fragments
i hi havia trossos de vidre escampats per tot arreu, però amb una mica de cura
la Leia va aconseguir mantenir-se allunyada d'ells.
Els problemes van
començar quan va sortir a la cornisa escombrada per la pluja i va anar avançant
cap al costat dret de la finestra en un intent de mantenir-se oculta. La pluja
la va deixar instantàniament calada fins als ossos, i el vent era
ensordidorament potent. Avançar sobre aquella pedra que la pluja havia tornat
molt relliscosa era com caminar sobre gel mullat. La Leia va pegar l'esquena a
la paret, es va agafar a una de les cortines amarades que aletejaven a la
finestra i es va aferrar a la gruixuda tela com si li anés la vida en això...,
i potser així fos. Va mirar cap avall sabent que era una mala idea, i va
dirigir la vista cap a terra que s'estenia dotze pisos per sota d'ella i que el
temporal tornava invisible. Posar un peu on no devia resultaria molt fàcil, i
si ho feia...
Però un instant
després la Mara va sortir a la cornisa, i la Leia va tenir altres coses de les
que preocupar-se. La Mara s'estava movent una miqueta més de pressa del que
hauria degut. Va relliscar, i la Leia va aconseguir agafar-la just a temps. La
Mara es va retorçar maldestrament i va aconseguir recuperar l'equilibri,
ferint-se el panxell esquerre amb un tros de vidre durant el procés. La Mara es
va agafar desesperadament a la Leia i va necessitar un moment per calmar-se.
Després va passar al costat d'ella per seguir avançant al llarg de la cornisa.
La Leia va deixar que passés i després, sense deixar d’agafar-se a la cortina,
va anar relliscant lentament fins que ja no va poder ser vista des de la
finestra. Va pegar l'esquena al mur de l'edifici i es va quedar immòbil en
aquesta postura, amb els ulls tancats i sense ser capaç de fer res més que
concentrar-se en la necessitat de seguir respirant.
Hi eren i estaven
vives, i amb això s'acabava la part bona de la situació. Els soldats de la
Lliga tornarien més tard o més d'hora en el seu circuit de recerca, i algú que
tingués al cervell quelcom més de consistència que les sobres de púding de
gumbah ranci d'ahir es fixaria en les inconfusibles marques que una espasa de
llum havia deixat a la porta de l'habitació de la Mara, o a les tires de
tensicret pulcrament tallades, i llavors, potser, fins i tot se li acudiria
mirar per la finestra. O senzillament el vent canviaria de direcció, i es
limitaria a arrencar-les d'aquella cornisa. O s'ofegarien com rates de
claveguera sota la pluja.
O la Mara
aconseguiria fer funcionar aquell maleït controlador, i llavors la seva nau
vindria fins allà i les rescataria.
La Leia va obrir els
ulls i va tornar el cap cap a la Mara. Ja tenia el controlador a la mà, i
estava intentant fer-lo funcionar sota les cortines de pluja. La Leia va tornar
la mirada cap a la finestra oberta i va acabar decidint que hi havia molt poques
probabilitats que poguessin veure una llum a través de tanta pluja, sempre que
anés amb compte. Va manipular el control d'intensitat de la llum perquè
projectés un estret feix lluminós i el va dirigir cap al controlador...
La Mara va alçar la
vista cap a ella, li va donar les gràcies amb un assentiment de cap i va tornar
a provar sort amb la unitat. Després va sacsejar el cap.
- És inútil! -Va
cridar a l'orella de la Leia, intentant fer-se sentir per sobre del diluvi-. El
comunicador no pot obrir-se pas a través de les interferències, i no hi ha ni
la més petita possibilitat que un làser aconsegueixi travessar tota aquesta
pluja. Haurem d'esperar que deixi de ploure.
La Leia va assentir.
La Mara va desactivar el controlador i el va guardar dins la seva bossa. La
Leia va apagar el llum i se’l va ficar sota de la brusa.
-Esperar... -Es va
dir a si mateixa, parlant en un to de veu tan baix que era impossible que la
Mara la sentís.
Sabia tan bé com la
Mara que no podien esperar durant molt de temps. La Leia es va repetir una
vegada i una altra que hauria de tractar de veure el costat bo de les coses. Si
hagués començat a ploure mentre estaven penjant de la corda, mai haurien
aconseguit acabar el descens. Almenys havien aconseguit arribar-hi, i a més
aquells aiguats mai duraven molt de temps. Com més sobtadament sorgien del
no-res, més de pressa es consumien.
-L'únic que hem de
fer és esperar -va dir-, i demanar-li a les estrelles que el controlador
realment estigui funcionant...
De sobte el mur de
pluja que tenia davant va quedar impregnat de llum. La claredat procedia de
l'interior de l'edifici, i venia de l'habitació que acabaven d'abandonar. Algú
hi era dins, buscant i mirant al seu voltant. La Leia es va tornar cap a la
Mara i li va donar un cop de colze molt suau per atreure la seva atenció, i
després va assenyalar la llum amb el cap. La Mara va obrir molt els ulls, i li
va tornar la inclinació de cap. Però què podia fer?
Estaven atrapades,
però la Leia no es rendiria sense lluitar abans. Va tornar el cap cap a la Mara
i va articular les paraules «desintegrador de butxaca». La comerciant va
assentir, va treure el desintegrador de la seva bossa de viatge i l’hi va
passar. La Leia el va agafar amb la mà dreta. La seva mà esquerra seguia
agafant-se a la cortina, i la Leia la va deixar anar i es va passar el
desintegrador a aquesta mà. Després va despenjar la seva espasa de llum del
cinturó i la va empunyar amb la mà dreta. Qui sortís per aquesta finestra
pagaria molt car el fet de fer-ho.
Però llavors la llum
de l'habitació es va apagar. El destí acabava de donar-los un altre respir. La
Leia es va adonar que havia estat contenint l'alè, i es va obligar a expirar.
Potser tot acabaria sortint bé.
I el vent va canviar
de direcció en aquell moment i la pluja va començar a esvair-se de cop i volta.
Els núvols de tempesta estaven deixant enrere Corona, i es disposaven a anar
cap a altres punts de la costa on els esperaven assumptes urgents que atendre.
La Leia va mirar la
Mara, però la comerciant ja havia tret el controlador de la borsa i el tenia
encès. La Mara ho va apuntar cap a l’espaiport i el va activar. Una nova llum
es va encendre gairebé a l'instant en el panell de control.
- Contacte positiu!
-Va exclamar, tornant els ulls cap a la Leia..., i, en el mateix instant, cap a
alguna cosa que estava darrere d'ella.
La Leia ja havia
connectat la seva espasa de llum abans que pogués donar-se la volta. Un soldat
de la Lliga Humana havia tret el cap per la finestra i estava alçant el seu
desintegrador per apuntar-li amb ell. L'espasa de llum ja es trobava per sobre
del cap de la Leia per assestar un cop descendent abans que hagués acabat de
donar-se la volta. El soldat va disparar, i la Leia va desviar el feix
d’energia amb la seva espasa de llum. Després va fer girar la fulla per enviar
una espassada cap amunt, que es va obrir pas a través del desintegrador abans
de llescar el cap del soldat.
El cap de l'home es
va precipitar en la foscor, i el seu cos va caure dins de l'habitació. Ja era
massa tard. Un altre home va treure el cap per la finestra, fora de l'abast de
l'espasa de llum, i la Leia va obrir foc amb el seu desintegrador de butxaca.
L'home es va afanyar a ficar el cap dins de l'habitació. O la Leia li havia
donat, o el soldat havia tingut el suficient sentit comú per retirar-se.
Una mà va aparèixer,
va llançar un minidetonador cap a la Leia i es va esfumar. La Leia va rebre el
detonador sobre la fulla de la seva espasa de llum i el va enviar de tornada a
l'edifici. La diminuta bomba va fer explosió una fracció de segon després,
esclatant amb la potència suficient perquè la Leia hagués sortit acomiadada de
la cornisa si no hagués deixat caure el desintegrador i hagués tornat a
agafar-se a les cortines. Un raig de flames va brollar de la finestra, prou
calent i prou proper a la Leia per socarrimar-li els cabells. Va poder sentir
com la Mara s'agafava al seu braç dret, i la Leia va necessitar tota la
presència d'ànim de què disposava per desconnectar la seva espasa de llum abans
que la fulla es portés unes quantes parts dels seus cossos quan la inèrcia la
va fer girar cap enrere.
Les flames ja havien
començat a agitar-se dins del que en un passat gairebé oblidat havia estat
l'habitació de la Mara. El temps, les possibilitats i les opcions se'ls estaven
acabant amb una alarmant rapidesa. La Leia va tornar la mirada cap a
l’espaiport i va clavar els ulls en el llunyà horitzó. Allà estava! Podia
veure’l. Un puntet de llum que es movia a gran velocitat anava cap a elles.
Havia de ser el Foc de Jade, que venia a rescatar-les. Va assenyalar el puntet
a la Mara, i la comerciant va assentir i va deixar d’agafar-se a la Leia. La
Mara va manipular els comandaments del seu controlador, amb els ulls anant i
venint entre la nau que s'aproximava i l'aparell de control remot. Encara no estaven
salvades. La Mara havia de pilotar la nau fins a elles.
La Leia va tornar el
cap cap a l'habitació en flames per veure si hi havia més visitants inoportuns.
Per aquest costat no hi havia perill, i no era probable que ho hagués llevat
que la Lliga Humana disposés d'alguns soldats als quals no els importés
rostir-se vius. La Leia va mirar per sobre de la seva espatlla dreta i va
examinar la finestra de l'altre costat, darrere de la Mara..., i va veure llums
i moviments a l'interior.
- Mara! -Va cridar.
Però o la Mara havia
quedat temporalment ensordida per l'explosió, o pilotar la nau a distància
mitjançant el controlador era una tasca massa delicada perquè es pogués
permetre que res interferís en ella. La Leia va deixar anar els plecs de la
cortina, va agafar el desintegrador de butxaca i va girar sobre si mateixa. Va
disparar l'arma, fent passar el feix d’energia per darrere del cap de la Mara i
dirigint-lo cap a la mà que estava sortint per la finestra. El seu tret va
donar en el desintegrador que empunyava la mà i va fer que esclatés, eliminant
de moment l'amenaça sorgida d'aquesta nova direcció, però provocant un altre
incendi..., i deixant-la totalment encegada pel potent flaix que va acompanyar
a l'explosió.
La Leia va tancar
els ulls i va moure el cap. Després va tornar a obrir els ulls i va contemplar
el cel. Allà. La nau ja estava prou a prop per ser una forma recognoscible. Era
el Foc de Jade, i s'estava aproximant a tota velocitat.
Però darrere d'ell
hi havia altres puntets de llum que estaven sorgint de l’espaiport. Eren
patrulleres de butxaca enviades en persecució de la nau que s'havia enlairat
sobtadament per si sola.
Les flames s'estaven
tornant més brillants a banda i banda de la Leia i la Mara, però la Leia ja
podia sentir el chuff, chuff, dels extintors que estaven entrant en acció. Els
soldats no trigarien a haver controlat els petits incendis.
- Leia! -Va cridar
la Mara per sobre dels rugits de les flames-. Prepara't. No estic molt segura
de quant podré aproximar-lo a l'edifici, però salta quan estigui prou a prop.
Potser no tinguis una segona oportunitat. Si aconsegueixes pujar a bord, ves al
lloc del pilot i prepara't per agafar el control quant jo estigui a bord.
- D'acord! -Va
cridar la Leia, i va contemplar com el Foc de Jade continuava aproximant-se.
La nau era més gran
del que havia esperat, i les seves dimensions eren significativament superiors
a les del Falcó Mil·lenari. El seu disseny era gràcil i esvelt. Tenia un morro
aixafat i un fuselatge bastant ample, que es fonia amb les dues gruixudes ales
el·líptiques, i el casc estava pintat amb una pauta de flames vermelles i
ataronjades. La Leia estava segura que mai voldria tractar de dirigir res que
tingués aquesta mida pilotant cap a la paret d'un edifici mitjançant un control
remot, i semblava com si la Mara estigués tenint unes quantes dificultats. El
Foc de Jade va reduir la velocitat quan va estar una mica més a prop, i es va
balancejar lleument. S'havia trobat amb una turbulència.
La Mara va remugar
una maledicció ofegada i va dur a terme un ajust gairebé imperceptible en els
controls. El Foc de Jade va reduir encara més la velocitat i va baixar una
mica, amb el que la part superior del casc va quedar més o menys al nivell de
la cornisa de l'edifici. La Mara va deixar la nau completament immòbil en
l'aire, aturant-la a uns cinquanta metres de la cornisa. En aquest moment un
desintegrador va obrir foc des d'una de les finestres superiors de la Casa de
Corona. El feix d’energia va rebotar al casc de la nau. Una comporta es va
obrir al capdamunt del fuselatge i una torreta artillera va brollar d'ella. La
torreta va girar immediatament sobre si mateixa i va començar a tornar el foc.
- És un sistema de
foc de represàlia! -Va cridar la Mara abans que la Leia pogués preguntar -.
Retorna automàticament el foc contra qualsevol cosa que li dispari. Ah, i això
em recorda una cosa, Leia... No tornis a disparar, o pots estar segura que
aquest trasto et farà picada.
-Gràcies per
l'advertència -va replicar la Leia.
Millor tard que mai, no? La Leia es va ficar
el desintegrador en una butxaca i es va penjar l'espasa de llum del cinturó.
La Mara va començar
a apropar lentament el Foc de Jade a la Casa de Corona. Un altre desintegrador
va obrir foc, i la torreta superior va respondre amb un torrent d’energia. Més
a prop, més a prop. Una escotilla superior s'estava obrint, i un raig de llum
groga va sorgir de l'interior de la nau. La Leia va abaixar la mirada cap a
l'ala de babord de la gran nau, i va calcular que estava a uns dos metres de
distància d'ella. Un metre i mig...
«Ja està prou a prop
-es va dir -. No deixis que el teu cervell tingui temps per pensar.» La Leia va
saltar.
Va aterrar amb un
fort impacte sobre la part superior del casc de la nau i, durant un llarguíssim
moment en què el seu cor va deixar de bategar, va sentir com anava relliscant
al llarg del metall relliscós per la pluja. Però llavors la seva mà va trobar
un agafador, i la Leia va estirar i es va aixecar i va començar a avançar cap a
aquesta escotilla oberta, intentant no pensar en tots els soldats que hi havia
dins de l'edifici i que podien decidir que presentava un blanc prou temptador
com per merèixer que provessin sort amb ell.
Va sentir un cop
sord al casc darrere d'ella i va esperar que fos la Mara, però no hi havia
temps per mirar enrere. Va saltar per l'escotilla sense preocupar-se de quin
tipus d'aterratge tindria o de què sentiria el seu turmell quan ho fes,
interessada únicament a interposar el metall del casc entre la seva persona i
la línia de foc.
La Leia va
aconseguir descarregar tot el seu pes sobre el turmell que s'havia torçat, i va
caure sobre la coberta en la intersecció de dos passadissos. Acabava
d'aconseguir posar-se dreta quan la Mara va baixar a corre-cuita per l'escaleta
de la comporta. La Mara va pressionar el botó de tancament a penes hi va haver
tret el cap del forat de l'escotilla i els seus peus van estar fora de
l'escaleta.
La Leia la va
enxampar al vol quan la cama de la Mara es va doblar sota d'ella, i va veure la
sang que amarava el camal esquerra del seu vestit de vol. Aquell tall al
panxell de la Mara devia ser pitjor del que aparentava. Però no hi havia temps
per a això.
- Per aquí! -Va
cridar la Mara, assenyalant un dels passadissos.
Els retrunys ofegats
d'unes bateries de desintegradors pesats va arribar fins a elles des de la popa
de la nau, i les vibracions van estar a punt de fer-les caure. El sistema de
represàlia automàtic va retornar el foc per sobre dels seus caps.
-Deuen ser les
patrulleres de butxaca -va dir la Leia-. Podrà aguantar el casc aquest tipus
d'impactes sense escuts?
-Durant una estona
sí -va replicar la Mara -, però no ens quedem a esbrinar quant de temps pot
resistir.
Les dues dones van
anar corrent a la sala de control, la Leia mig sostenint a la Mara. Es van
aturar davant d'una escotilla i la Mara va introduir diversos codis en un
teclat. El panell metàl·lic es va fer a un costat. La Mara es va instal·lar a
la butaca del pilot amb un moviment espasmòdic que era meitat salt i meitat
desplomar-se, i va connectar els escuts sense perdre ni un segon.
-Això entretindrà
les patrulleres -va dir.
Després va connectar
els motors i el Foc de Jade va sortir disparat cap endavant, acumulant
velocitat i altura en qüestió de moments.
La Leia va arribar
fins la butaca del navegant i es va ensorrar en ella. Calada fins als ossos,
amb les dents repicant, el turmell bategant-li salvatgement i el seu cos
indubtablement convertit en una massa de morats i dolors que encara no podia
sentir, la Leia Organa Solo -que havia estat princesa i senadora, i que havia
deixat de ser-ho per convertir-se en Cap d'Estat de la Nova República -va
deixar anar un sospir d'alleujament. Anaven a aconseguir-ho. Va clavar la
mirada al visor davanter i va contemplar com el Foc de Jade anava allunyant-se
veloçment de Corèllia.
I no va lamentar en
el més mínim dir adéu a aquell planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada