Passar comptes a Centràlia (VIII)

Anterior

8

Reunions i discussions

Feia un matí preciós. L'estrella Corell estava pujant per l'est. Els bells turons i el límpid cel blau de Selònia s'estenien per davant d'ells. El Cau Hunchuzuc els havia instal·lat en una esplèndida vila situada a la part alta d'un turó, un edifici que estava clar havia estat construït perquè fos usat per dignataris humans durant les seves visites. Tots havien estat molt còmodes i ben atesos des del moment en què la Mara Jade havia fet baixar el Foc de Jade.

-Estic farta d'esperar, Dracmus -va dir en Han.

-Paciència, respectat Solo. L’espera encara no s'ha atipat de tu.

-Sigui el que sigui el que signifiqui això -va grunyir en Han -. Has donat mai una resposta clara i directa en la teva vida?

- A què et refereixes exactament quan empres els termes “clara” i “directa”?

En Han Solo es va tornar cap a la seva dona, que estava asseguda amb ells a la taula de l'esmorzar i semblava trobar-se de molt bon humor.

- Veus el que he hagut d'aguantar? -Va preguntar. La Dracmus havia vingut a fer-los la seva visita matutina, tal com feia cada dia. I, com passava cada dia, en Han de seguida s'havia trobat preguntant quin era el propòsit d'aquella visita -. Endevinalles. Endevinalles incoherents. Això és l'únic que he aconseguit treure-li, i és l'únic que aconseguim treure-li ara.

-Pren-t'ho amb calma, Han -va dir la Leia-. La paciència és la part més dura i difícil de la diplomàcia.

-Però la meva ha arribat als seus límits -va replicar en Han.

-Em temo que he d'estar d'acord amb en Han -va dir la Mara-. Els esdeveniments s'estan desenvolupant amb massa rapidesa a tot arreu perquè pugui aguantar el fet de seguir esperant aquí durant més temps.

-Encara no estic segur de per què som aquí -va dir en Han-. Des del moment en què em vas treure d'aquella cel·la, mai he sabut si era el teu company o el teu presoner. Estem presoners? Som ostatges, potser? O estem aquí per alguna mena de negociació? I, si és així, què anem a negociar?

-Em temo que no és tan senzill -va dir la Dracmus -. Per la meva gent, totes aquestes coses, company, presoner, ostatge, negociador, no estan tan separades unes de les altres com entre la vostra gent. Per al meu poble, pots ser només una d'aquestes coses o totes elles alhora, o algunes d'elles de forma canviant a mesura que va passant el temps.

-Bé, i de quina d'elles es tracta en aquesta ocasió? –Va preguntar en Han, amb una nota d'advertència molt clara en la veu..., que de seguida va resultar obvi va passar totalment desapercebuda per la Dracmus.

-Encara no s'ha determinat -va replicar la seloniana -. Heu d’entendre que per la meva gent el consens ho és tot. Sempre sabem trobar molts usos a l'ambigüitat. Si el problema és incert, llavors la reunió pot prolongar-se durant molt de temps, ja que el desacord es torna més difícil si ningú entén la totalitat del problema.

-I posar-se d'acord també es torna més difícil -va dir en Han-. A fora hi ha tipus amb naus i armes que estan disparant contra la nostra gent. No veig que hi hagi molta ambigüitat en aquesta situació.

- Si us plau! Si us plau! -Va exclamar la Dracmus-. Comprenc la teva impaciència, però el que demanes no entra en la nostra naturalesa. Per al meu poble...

-Les tradicions sempre proporcionen excuses magnífiques -va intervenir la Mara-. Cada vegada que he hagut de tractar amb una seloniana que no volia fer alguna cosa, m'ha explicat de quina manera la tradició feia que fos impossible fer-ho, o que els costums del seu poble feien què resultés molt difícil prendre una decisió, o m'ha donat l'excusa que li semblés més adequada segons el moment. I la meva gent sempre ha respectat els vostres costums i tradicions, i ha acceptat l'estructura de la vostra cultura. Bé, doncs això s’ha acabat. No estem intentant arribar a un acord comercial sobre uns quants articles de luxe en el qual pugueu tenir-nos esperant durant sis mesos, amb l'esperança que aquestes tradicions vostres que tan útils us resulten acabin frustrant-nos fins a l'extrem que ens rendim i oferim un preu millor. Això és la guerra. Estem parlant de la supervivència. No hi ha temps. Ha arribat el moment que accepteu la forma de fer les coses en la nostra cultura abans que tots siguem exterminats. Nosaltres parlem clar i diem la veritat, i triem una manera d'actuar i després la seguim.

- Oh, us ho prego! -Va dir la Dracmus-. Heu d’aguantar. Les coses estan sent molt complexes. Es necessita temps per resoldre tots els problemes.

-Però és que no hi ha temps -va dir la Mara, donant un èmfasi acerat i tallant a la seva veu -. No podem disposar del que ja no existeix, i se'ns ha acabat el temps... O, millor dit, se us ha acabat el temps. Potser sóc moltes coses, però no seré la vostra presonera.

- Quin és el significat de les teves paraules? -Va preguntar la Dracmus.

-Informa a qui hagis d’informar que me'n vaig. Dintre d'una hora aniré fins a la pista de descens on hem baixat. Pujaré al Foc de Jade i marxaré. Els meus companys poden venir amb mi si ho desitgen, però me n'aniré en qualsevol cas. També desitjo recordar-te que la Leia i jo vam escapar de la Lliga Humana i ens vam anar de Corèllia a bord del Foc de Jade, i que vam fer tot això mentre ens enfrontàvem a una oposició molt més poderosa que res del que hagi vist aquí fins al moment. A més, i atès que la meva nau va portar a la Cap d'Estat de la Nova República fins aquest planeta, es podria considerar que un atac contra la meva nau constituiria un atac contra la Nova República que afirmeu reconèixer i donar suport. En resum, que jo us suggeriria que no intentéssiu aturar-me. No ho aconseguireu, i no seré responsable de cap dany que pugui produir-se com a resultat de l'intent.

-Però... Però...

-Només hi ha una manera d'evitar la meva marxa, i és que el meu grup pugui parlar amb algú que tingui la suficient autoritat, que proporcioni respostes clares a les nostres preguntes i que disposi del poder necessari per prendre decisions abans que aquesta hora hagi transcorregut. Si no veiem aparèixer a una persona que reuneixi totes aquestes característiques, me n'aniré...

-I jo me n'aniré amb ella -va dir en Han, i es va tornar cap a la seva dona.

La Leia semblava preocupada i una mica enfadada, però va assentir.

-I jo també.

-Però... Però...

-Però disposes d'una hora -va dir la Mara-. Desapareix. Vés, i procura que passi alguna cosa d'una vegada.

La Dracmus semblava a la vora de la histèria.

-Veuré què puc fer. Si us plau, no marxeu!

-Una hora -va dir la Mara-. Camina, mou-te.

La Dracmus va assentir, va girar, es va posar a quatre potes i va partir com una exhalació.

-Si no cregués en el poder de presentar un front unit, m'hauria negat a anar amb vosaltres -va dir la Leia, que encara estava una mica enfadada -. Heu causat alguns danys, però si m'hagués negat a seguir-vos el corrent, llavors el resultat encara hauria estat pitjor. Sóc diplomàtica, i vosaltres no. Hauríeu d'haver deixat que m'encarregués de parlar.

-He estat permetent que parlessis en nom de tots, i l'únic que hem aconseguit fins al moment són unes vacances forçoses en aquesta vila -va replicar la Mara -. Sóc una dona de negocis, una comerciant. Em guanyo la vida negociant.

- Dius negociar a insultar als nostres amfitrions?

-Negociar és l'art d'aconseguir el que vols -va dir la Mara-. No és l'art d'aconseguir que l'altra part se senti més feliç i satisfeta.

-No són «l'altra part». Són els nostres associats en aquesta negociació.

-Si ho fossin, llavors no necessitaríem negociar -va dir la Mara sense immutar-se.

En Han es va adonar que el to sec, la ira aparent i la impaciència de la Mara s'havien esfumat en el mateix instant en què ho va fer la Dracmus. Tot havia estat una mascarada en benefici de la Dracmus. La Mara no podia estar més tranquil·la i relaxada.

-Associats o oponents, estic convençuda que no arribarem enlloc sotmetent-los a aquesta classe de pressió –va dir la Leia.

-Bé, ho sabrem dins de cinquanta-set minuts -va dir la Mara mentre se servia una altra tassa de te -. Ja he tractat amb selonians anteriorment. Em pregunto si tu i en Han heu tractat amb ells alguna vegada.

-Jo parlo el seu llenguatge, i he tingut tractes de naturalesa social amb ells. Però mai he dirigit una autèntica negociació en la qual estiguessin involucrats selonians -va dir la Leia.

-I la veritat és que jo mai he tingut res a veure amb ells -va dir en Han-, no des que era una criatura i vivia a Corèllia.

-Doncs llavors hi ha una cosa que els dos heu d'entendre -va dir la Mara.

La Leia semblava estar a punt de protestar, però en Han va alçar una mà per demanar-li que no ho fes.

-Endavant, Mara -va dir.

-Resulta una mica difícil d'explicar. –La Mara va guardar silenci durant uns moments abans de seguir parlant -. Penseu... Penseu en una partida de sàbacc, en la qual cada jugador sap que l'altre s'està tirant un farol, però els dos segueixen dipositant fitxes damunt la taula perquè no volen fer el ridícul deixant-se impressionar per un farol. Cap dels dos pot tornar enrere. O penseu en dos exèrcits que estan lluitant aferrissadament, i que segueixen llançant tropes i més tropes a una ferotge batalla en la qual es disputen un trosset de terra que no serveix per a res. Hi ha casos en què els humans obliden el propòsit de la competició i en què la competició per si sola es torna absolutament vital. A vegades és una cosa totalment irracional, i de vegades té algun sentit. A vegades hi ha un cert valor de supervivència, ja que sinó l'evolució no ens hauria donat aquesta tendència. A vegades potser estiguis pensant en la pròxima mà, en la propera batalla... Si saps que no et donaràs per vençut, el teu oponent pot acabar decidint que no val la pena seguir lluitant. Es donarà per vençut..., i llavors la propera vegada guanyaràs sense necessitat d'haver de lluitar. La majoria de vegades ni tan sols hi ha una decisió conscient, naturalment. Fem aquesta mena de coses sense pensar-hi. És com un punt cec.

-Res de tot això em sembla molt propi dels selonians -va dir en Han.

-No, no ho és -va admetre la Mara-. Estava parlant d'un punt cec humà. Som molt més competitius i individualistes que els selonians. Tot això del consens no és simple xerrameca: realment són així. Per simplificar una miqueta, i d'una manera excessiva, senten una compulsió que els obliga a posar-se d'acord tant si fer-ho té sentit com si no en té, de la mateixa manera que de vegades a nosaltres ens sembla que hem de guanyar tant si el fet de guanyar té sentit com si no en té. És una cosa que senzillament no poden evitar fer en una situació d'aquestes característiques. És com un punt cec de la seva raça... Si ens limitéssim a esperar fins que estiguessin llestos per parlar amb nosaltres, podrien trigar setmanes, mesos o anys només per decidir què volien demanar-nos. He hagut de fer-los saber que si no demanaven alguna cosa immediatament, llavors ho perdrien tot.

- Estàs segura que ha estat prudent per part teva fer-ho? -Va preguntar la Leia.

-No, no ho sóc. Però de vegades l'important és aconseguir que passi alguna cosa, i hi ha vegades en què el que sigui exactament aquesta cosa gairebé no té importància.

-Aquest «gairebé» pot abastar un munt de situacions diferents -va dir en Han.

-Suposo que sí -va replicar la Mara-, però ara potser vol dir que tenim una possibilitat d'escollir el terreny. Si aconseguim esbrinar què està passant aquí, potser puguem prendre algunes decisions lògiques i encertades -va seguir dient -. Hi ha alguna cosa que hem de prendre en consideració. La Dracmus ens ha dit que tots aquests mons tenen repulsors, i que algú de l'exterior estava ajudant-los a organitzar la cerca. Molt bé, perfecte... Pots utilitzar un repulsor per destruir una nau espacial. Des d'un punt de vista militar, això és encara millor. Però també podeu destruir una nau espacial amb un munt de coses que resulten molt més fàcils d'obtenir, controlar, apuntar i utilitzar que un repulsor. Crec que encara no coneixem tota la raó que s'amaga darrere d'aquesta ferotge competició per aconseguir el repulsor de Corèllia. I no oblideu que la Dracmus va dir que els rebels dels altres mons estan buscant els repulsors..., o potser ja els hagin trobat i estiguin començant a utilitzar-los.

- Per què volen utilitzar-los? -Va preguntar en Han.

-No tinc ni idea -va dir la Mara-, però ningú s'esforça tant per trobar alguna cosa a menys que ho necessiti desesperadament. No durant una guerra, quan estàs intentant reservar les teves forces per al moment en què les necessitis... Hem vist tota mena d'indicacions de què les diferents rebel·lions consideren què els repulsors són enormement valuosos. Estic començant a pensar que els repulsors són l'única raó per la qual hi ha tots aquests rebels. En cert sentit, crec que no hi ha rebels... Només són una façana, una cortina de fum per amagar el veritable enemic.

- Què vols dir amb això? -Va preguntar la Leia.

-Tinc el pressentiment que totes aquestes frenètiques recerques dels repulsors no s'han produït a causa de les revoltes -va dir la Mara-, i la meva teoria és que les revoltes són una tapadora per amagar la recerca dels repulsors. Estem pràcticament segurs que les revoltes van ser organitzades des de l'exterior. La Dracmus ens ho va dir..., encara que no sé fins a quin punt podem fiar-nos del que ens diu. A més, quines són les probabilitats que es produeixin rebel·lions simultànies en cinc planetes diferents merament causa de la coincidència? Ha d'existir alguna mena de coordinació, i tots estem d'acord en això. Bé, doncs ara us estic dient que el principi organitzador va ser la necessitat de trobar els repulsors.

-Això té sentit si tota aquesta tasca d'organització va ser duta a terme per algú de l'exterior i si estem parlant d'una força externa -va dir la Leia-. No aconsegueixo imaginar els nostres vells coneguts de la Lliga Humana decidint visitar els seus estimats amics de la Supramadriguera seloniana per organitzar tot aquest muntatge. Si alguna força exterior es va encarregar d'organitzar-ho tot, van poder posar-se en contacte amb un grup dissident a cada planeta i proporcionar-los diners, recursos tècnics i tot el que fes falta. I sabem que els rebels estan actuant d'una manera coordinada, almenys fins a cert punt... Aquest atac coordinat contra les naus bakuranes va ser executat per tots els grups.

-Però quina raó poden tenir els rebels per cooperar entre ells i cooperar amb aquesta força exterior? -Va preguntar en Han-. Què van a treure d'això?

La Leia va moure el cap.

-No estic segura, però si nosaltres haguéssim hagut d'organitzar tot aquest pla... Bé, llavors jo els hauria dit que acceptessin els nostres diners i la nostra informació, que cooperessin amb nosaltres i usessin la seva gent per desenterrar els repulsors i que després ens els lliuressin, i que després deixaríem que fessin el que volguessin al seu planeta quan haguéssim fet fora a puntades de peu a la Nova República. Però a canvi obtindríem la seva ajuda..., i el control total i absolut sobre el repulsor del seu planeta.

-Però llavors correries el risc que els rebels acabessin decidint que els repulsors tenien algun valor al capdavall -va dir en Han.

-Bé, em sembla que això deu ser el que ha passat en el cas de la Lliga Humana -va dir la Leia -. Si aquesta idea de la força exterior es correspon amb la realitat... Bé, llavors serien els tipus de fora els que controlarien el destructor d'estrelles, i no la Lliga Humana. Quan la Lliga Humana va començar a llançar amenaces en totes direccions, la misteriosa força exterior devia prendre-s'ho bastant malament.

-Això suposant que arribessin a assabentar-se -va dir la Mara-. Potser es trobin en una situació totalment externa a aquest sistema estel·lar. Hi haurien uns quants representants i observadors dins del sistema, però quan les interferències haguessin començat a actuar, pots ficar els observadors a la presó i dir el que vulguis sense que ningú de fora s'assabenti. I quan el camp d'interdicció comença a funcionar, ningú de fora pot arribar fins a tu per fer alguna cosa. El camp d'interdicció i les interferències són desactivades més tard o més d'hora..., però a hores d'ara en Thrackan Sal-Solo ja controla el planeta, i potser tot el sistema estel·lar, i les forces externes poden fer el que els hi doni la gana al respecte sense que això els serveixi de gaire. I si llavors Thrackan també ha aconseguit fer-se amb uns quants repulsors, potser disposi d'unes quantes cartes realment serioses que jugar. O potser no, naturalment... Ni tan sols sabem per a què poden ser utilitzats els repulsors, i molt menys per què són tan importants.

La Leia va reflexionar durant uns moments.

-Si tot això és veritat, llavors el problema al qual ens hem d'enfrontar no és l'existència dels rebels -va acabar dient-. No, l'autèntic problema és l'existència dels repulsors i de la gent que va fer que els rebels comencessin a buscar-los, les forces de l'exterior... Resulta obvi que a les forces exteriors no els importen gens ni mica les causes rebels, i els rebels no poden estar més dividits i enfrontats. Suposant que tinguin alguna mena de postura clara, la Lliga Humana només pot definir-se com bàsicament anti-Selòniana i anti-Drall. Això vol dir que les forces exteriors estan donant-los suport per alguna altra raó..., segurament com a forma d'arribar fins als repulsors. Talla les connexions existents entre els rebels i les forces exteriors, fes-te amb el control dels repulsors i esbrina com usar-los contra les forces exteriors, i llavors les rebel·lions haurien de desaparèixer per si soles.

-Fantàstic -va dir en Han -. Molt bonic i senzill, per descomptat. Però acabes de redactar una llista de treballs realment immensos. No veig com anem a sortir-nos-en per començar a fer-los.

-Però almenys són treballs polítics i d'intel·ligència, no treballs militars -va replicar la Leia-. Tenint en compte que no disposem de cap contingent militar dins del sistema, això és una bona notícia. Hi ha un aspecte militar, per descomptat, però tenim l'esperança que els selonians puguin prestar alguna ajuda pel que fa a aquesta faceta de l'assumpte. -Va mirar a la Mara-. Llevat que dintre de quaranta-cinc minuts decideixin que no s'han deixat impressionar pel teu farol.

-No m'estava tirant cap farol -va dir la Mara.

- Teniu alguna idea de com encaixen els selonians en tot això? -Va preguntar en Han -. Em pregunto si la Supramadriguera i els Hunchuzucs encara seguiran lluitant entre ells. No he vist cap senyal de lluita i la Dracmus no ha fet cap referència al fet que hi hagi combats..., i no és massa bona a l'hora de guardar secrets.

-No em sorprendria gens que haguessin deixat de lluitar, però si ho han fet això és una mala notícia per a nosaltres -va dir la Mara-. Tinc la impressió que la Supramadriguera s'ha fet amb el control del repulsor..., i el repulsor és una arma molt poderosa. Els selonians mai han sentit molta estima per les causes perdudes. Els humans solem seguir lluitant fins i tot quan ja no queda cap esperança. L'honor ho exigeix, o esperem que passi un miracle, o estem resant perquè una probabilitat entre un milió es materialitzi i ens doni un cop de mà. Els selonians són diferents. L'habitual és que un enfrontament entre dos grups finalitzi quan un dels dos bàndols demostra que posseeix un avantatge prou aclaparador sobre l'altre. Llavors els selonians del bàndol que té totes les de perdre comprenen que no té sentit seguir lluitant, i sol·liciten un acord negociat. De fet, faran una mica més que això: voldran aliar-se amb els vencedors.

-I tu penses que les nostres nobles aliades Hunchuzucs acaben de decidir que han estat derrotades -va dir en Han-. Penses que estan intentant arribar a alguna mena d'acord amb la Supramadriguera, i que nosaltres formem part del tracte?

-Alguna cosa per l'estil. La Supramadriguera potser ens vulgui per utilitzar-nos en alguna mena de regateig o potser vulgui tenir-nos com a ostatges, o potser vulguin negociar directament amb la Leia. Ni tan sols estem segurs que sigui la Supramadriguera i no els Hunchuzucs qui controla el repulsor, naturalment. Potser el nostre bàndol hagi guanyat.

-És molt lamentable, però em temo que no és aquest el cas -va dir una nova veu-. La inestimable Mara Jade ha descrit la situació amb tota exactitud.

En Han es va tornar, molt sorprès. La nouvinguda havia sorgit de l'interior de la vila sense fer cap soroll. Era una seloniana d'aspecte bastant vell, alta però una mica encorbada. El seu pelatge estava esquitxat de gris, però els seus ulls alertes i vivaces relluïen amb la brillantor de la intel·ligència.

-Em dic Kleyvits, i parlo en nom de la Supramadriguera -va dir-. Hem aconseguit guanyar a les nostres germanes Hunchuzucs per a la nostra causa. -Va fer una pausa i després va somriure, exhibint una desagradablement impressionant col·lecció de dents-. I això vol dir que tots vostès també han estat guanyats per a la nostra causa.

La Tendra Risant ja estava més que farta d'esperar. Havia arribat el moment d'actuar.

El Cavaller Galant seguiria atrapat a l'espai normal i encara passaria diversos mesos avançant cap als primers planetes interiors del sistema estel·lar Corellià..., això sempre suposant que el camp d'interdicció seguís activat.

Però i suposant que deixés de funcionar? El Cavaller Galant no era la nau més ràpida de l'univers, però fins i tot una nau lenta només necessitaria un parell de minuts dins de l'hiperespai per recórrer la distància que la separava dels planetes interiors. La Tendra sabia que hi havia una flota esperant en òrbita al voltant de Sacòrria, i ningú tenia més dades que ella sobre aquestes naus. Semblava molt probable que les naus misterioses prenguessin aquest mateix rumb, i necessitarien què el camp d'interdicció deixés de funcionar per poder fer-ho. El camp podia ser reactivat o no quan les naus estiguessin dins del sistema, i potser només romangués desconnectat durant un període de temps molt curt.

En conseqüència, semblava probable que hi hagués un moment, potser només uns minuts o potser més temps, en què la Tendra podria connectar el seu hiperimpulsor i arribar al seu destí..., sempre que sabés quan arribava aquest moment.

L'ordinador de navegació disposava d'un indicador de camps gravítics que en aquell instant estava mostrant d'una manera molt clara els efectes del camp d'interdicció. L'únic que havia de fer era instal·lar una alarma que s'activés quan el camp d'interdicció deixés de funcionar. Llavors tot es reduiria a una qüestió de fer càlculs i donar el salt abans que el camp d'interdicció tornés a actuar.

Hi havia dotzenes de coses que podien sortir malament, i un nombre incalculable de pressuposicions que potser no tinguessin tota justificació. Però si continuava sense fer res durant molt de temps, es tornaria boja. La Tendra sabia que si volia conservar el seny havia de fer alguna cosa per exercir un cert grau de control sobre la situació, però de fet no estava pensant en aquests termes.

L'únic que volia era fer alguna cosa, el que fos, que li permetés sortir d'aquella maleïda nau.

- Prin? Chumit! Norgch! Norgchal. Normal. Reprenent el funcionament normal. Reprenent? Reajustament! Reajustament! Funcionament normal es reprendrà! Yaraycay! Prin!

El raig de xerrameca va seguir i va seguir incessantment mentre el cap de Q9-X2 donava tres voltes completes i tot un bosc de sondes, sensors i braços manipuladors entrava i sortia dels seus compartiments.

-No va del tot bé -va dir l’Ànakin, arrufant les celles. El petit va prémer el botó activador de l'androide. Tots els braços manipuladors van desaparèixer bruscament dins dels seus compartiments, i els llums d'estat general es van apagar. L’Ànakin va ficar la mà a l'interior d'en Q9 i va desconnectar un cable-. Estava del revés -va explicar.

Després l’Ànakin va tornar a connectar el cable i va prémer el botó activador.

Aquesta vegada la reactivació de l'androide es va produir d'una manera una mica més pausada i discreta. El seu cap va donar una sola volta, els seus llums d'estat general es van encendre i cap dels seus braços o sensors va emergir dels compartiments.

-Funcionament normal reprenent-se -es va limitar a anunciar Q9 després d'haver emès un parell de xiulets.

-Bé, això espero -va dir l’Ebrihim-. Després de tot el que ens ha costat reparar-te...

- Parar-me? Ezquetaba xot? -Va preguntar Q9-. Dispúllen-me. Ziztemes vocalers nostabilitzats del tó. Moment un. -Aproximadament la meitat de les llums d'estat general de l'androide es van apagar durant uns segons i després van tornar a encendre’s -. Provem altra vegada. Reparar-me? Quina classe d'avaria havia patit?

-L’Ànakin va connectar el repulsor i hi va haver alguna mena d'esclat d'energia -va dir l’Ebrihim-. Temíem haver-te perdut per complet..., però l’Ànakin i Chewbacca per fi han aconseguit que tornessis a funcionar.

L’Ebrihim es va trobar preguntant-se si realment Q9 havia necessitat que se li fessin reparacions mínimament serioses. L’Ànakin només havia necessitat un parell d'hores per dur a terme el treball, i l’Ebrihim es va preguntar si Chewbacca hauria deixat que el petit s'ocupés de Q9 com a forma de permetre que l’Ànakin compensés una mica el que havia fet. O seria potser que aquesta instintiva i gairebé mística capacitat amb les màquines que posseïa l’Ànakin era tan gran que podia fer coses que Chewbacca, amb els seus segles d'experiència, era incapaç de fer? Chewbacca només havia pogut treballar sobre Q9 durant un màxim d'uns quants minuts cada vegada, quan es prenia un descans de les seves reparacions en els sistemes de propulsió. Ah, bé. La vida estava plena de petits miracles que mai arribaven a aclarir-se del tot, i el seu domini del llenguatge wookiee no era prou gran perquè l’Ebrihim pogués interrogar en Chewbacca sobre un matís tan subtil. A part d'això, interrogar amb excessiva insistència a un wookiee mai resultava massa prudent.

-Us agraeixo molt que m'hagueu reparat -va dir Q9-. Però què és tot això de connectar el repulsor? Em sembla un acte d'allò més temerari. De qui va ser la idea?

-Meva -va dir l’Ànakin, clavant la mirada al terra de la sala comuna -. Ho sento. No pretenia causar tants problemes.

-És un alleujament sentir-ho. Em sentiria encara més alleujat si a continuació se m'informés que no vas causar cap problema, però dedueixo que no ha estat així.

-Oh, l’Ànakin va aconseguir causar uns quants danys -va dir l’Ebrihim en el to més despreocupat i jovial que va ser capaç -, però ja parlarem d'això després. Bé, ara et suggeriria que portessis a terme una bateria completa de proves d'autodiagnòstic. És molt possible que descobreixis que encara cal fer diversos ajustos correctors.

Q9 va activar els seus repulsors i va pujar per l'aire fins arribar a la seva posició normal de suspensió sobre el sòl.

-Així ho faré -va replicar -. Però abans em permeto afegir que en aquesta sala potser hi hagi algú que també s'hauria d'examinar a si mateix i dur a terme alguns ajustaments.

Després va sortir del compartiment, surant silenciosament sobre els seus repulsors.

- Què ha volgut dir amb això? - Va preguntar l’Ànakin.

-Crec que estava suggerint que els nens haurien de tractar d'aprendre dels seus errors -va dir l’Ebrihim.

-Però això no va ser el que va dir -va protestar l’Ànakin.

-No. La meva versió era més cortesa, però el consell em segueix semblant encertat.

Els ulls de l’Ànakin van anar d’en Chewbacca a l’Ebrihim.

- Vols dir que hauria de pensar-m'ho una mica abans de començar a treballar en una màquina? -Va preguntar.

-Això és exactament el que volia dir -va contestar l’Ebrihim -. Sí, era precisament això. I ara vés a jugar..., amb les teves joguines, no amb maquinària. -Va veure com el nen se n'anava corrent a la recerca dels seus germans -. Naturalment -va afegir tornant-se cap en Chewbacca-, el problema és que per l’Ànakin no hi ha cap diferència entre les joguines i les màquines.

En Chewbacca va assentir ombrívolament i va començar a recollir les seves eines.

-En qualsevol cas -va continuar dient l’Ebrihim-, m'alegra molt veure que Q9 torna a funcionar. Gràcies per la teva ajuda, Chewbacca. Ah, i crec que ja va sent hora que rellevi la meva tia... El meu torn de guàrdia està a punt de començar.

En Chewbacca va emetre una cortesa trompetada de comiat mentre l’Ebrihim girava i sortia de la sala.

Els dos dralls s'havien estat fent torns per fer guàrdia des de la cabina del Falcó. Els sensors potser poguessin proporcionar alguna mena d'advertència si sorgien problemes.

Permetre que els dralls s'encarreguessin de la vigilància havia servit perquè Chewbacca tingués el màxim de temps possible per dedicar-lo a les seves reparacions. Els wookiees en general, i Chewbacca en particular, no eren molt donats als esclats d'optimisme, però en Chewbacca havia donat la impressió que estava molt a prop d'aconseguir que la nau recuperés encara que només fos una part de la seva potència propulsora. Fins i tot suposant que l'únic que poguessin fer fos pujar prou per sortir d'aquella enorme trampa amb forma de cilindre i tornar a la superfície, això ja els ajudaria considerablement.

L’Ebrihim va entrar a la cabina de pilotatge i va veure que la seva tia estava asseguda a la butaca del pilot. L'anciana drall havia utilitzat un munt de robes col·locades sota del seu més aviat opulent darrere per tal d'estar prou amunt per poder veure els instruments.

-Salutacions, nebot -va dir, girant el cap cap a ell quan l’Ebrihim va entrar a la cabina-. Q9 va aparèixer surant sobre els seus repulsors fa uns moments i va emetre un parell d'observacions bastant insultants. M'alegra veure que torna a estar en condicions de funcionar.

-Així és, estimada tia, i jo també me n'alegro. Hi ha hagut alguna novetat?

La tia Marcha va moure el cap.

-No, i hem d'estar molt agraïts que no l'hagi hagut, perquè... -Llavors es va interrompre de sobte i va observar la pantalla detectora superior. Va romandre totalment immòbil i amb els ulls clavats en ella durant cinc segons, i després va sacsejar el cap -. Bé, pel que sembla hauria d'haver esperat una mica abans de parlar -va afegir mentre deixava caure la mà sobre la sirena de l'alerta vermella.

L’udol de la sirena va ressonar a la caverna amb la potència suficient perquè els nens la sentissin des de fora de la nau i vinguessin corrent.

- Què passa, tia? -Va preguntar l’Ebrihim.

-Em sembla que està molt clar -va respondre l'anciana drall sense apartar els ulls de la pantalla -. És una nau, per descomptat, i ve directament cap a nosaltres. Però el què és no m'interessa excessivament. El que m'agradaria saber és qui viatja a bord d'ella.

Següent