Passar comptes a Centràlia (IV)

Anterior

4

Jocs de nens

L’Ànakin Solo va mantenir els ulls clavats a la llisa paret platejada durant un minut sencer, i després la va colpejar per dues vegades i amb bastant força en un punt aparentment triat a l'atzar. I, naturalment, un panell d'accés es va obrir, revelant un altre teclat de control verd i porpra amb una graella de cinc tecles per cinc. Anakin va contemplar el teclat amb les celles arrufades, com si estigués intentant decidir què faria a continuació.

L'androide experimental Q9-X2 estava vigilant a l’Ànakin amb gran atenció..., cosa que, pensant-ho bé, era l'única manera realment prudent de vigilar-lo. Q9-X2 ja havia arribat a la conclusió que l'estranya habilitat per manejar la maquinària que posseïa l’Ànakin, la seva aparentment instintiva capacitat per fer funcionar artefactes de tota mena fins i tot quan no tenia ni idea de què eren aquests artefactes, resultava notablement desconcertant. Semblava tenir alguna cosa a veure amb aquell misteriós assumpte de la Força que era tan important per a aquell grup d'humans. Pel que sembla, i segons les seves teories, el talent per emprar la Força que posseïa l’Ànakin li havia proporcionat d'alguna manera inexplicable la capacitat de veure dins de les màquines i manipular-les fins a un nivell microscòpic des de l'exterior. Això no volia dir que l’Ànakin fos infal·lible, per descomptat. Cometia errors..., i a vegades, i de manera totalment deliberada, feia que una màquina fes coses que ningú més voldria que fes. Però es podia arribar a saber molt sobre un artefacte desconegut observant com l’Ànakin intentava entendre-ho.

La conseqüència de tot això era que la vigilància a la qual l'androide estava sotmetent el nen tenia dos propòsits, el primer dels quals consistia a tractar d'impedir que l’Ànakin causés massa danys mentre anava d'una màquina a una altra.

El seu altre deure consistia a obtenir un registre complet de tot el que feia el nen quan començava a jugar amb els aparells que trobava.

Era una feina de jornada completa i, de fet, requeria encara més temps. Q9-X2 havia de carregar amb la major part d'ella gràcies als sistemes de gravació incorporats a la seva estructura. Però fins i tot un androide havia de recarregar de tant en tant, i a més Q9-X2 no volia passar-se totes les hores de cada dia evitant que aquell nen tan estrany premés el botó equivocat i fongués el planeta. Encara que no hi hagués cap altra raó, la tensió contínua hauria acabat resultant excessiva per als seus circuits d'enjudiciament..., o almenys existia la possibilitat que arribés a ser-ho, i per Q9-X2 això venia a ser el mateix. El raonament potser no fos impecable, però com a argument era prou sòlid per proporcionar-li algun descans ocasional en la seva tasca de vigilar l’Ànakin, i això era més que suficient per l'androide.

L’Ànakin va teclejar un codi en el panell d'accés i es va sentir una suau dringadissa. Experiències anteriors havien ensenyat a Q9 que aquell so no era un bon senyal, ja que semblava ser una mena de timbre d'advertència.

-Ja n'hi ha prou, Ànakin -va dir Q9.

L’Ànakin va mirar al seu voltant amb els ulls plens de sorpresa, com si no hagués sabut que Q9 hi era.

- Q9! -Va exclamar-. Eh!

Si l'androide hagués estat programat per fer-ho, hauria deixat escapar un sospir. Q9 ja portava hores amb el petit, pel que semblava improbable que l’Ànakin hagués pogut ser sorprès per la seva arribada. D'altra banda, l’Ànakin mai havia donat senyals de posseir excessius dots interpretatius. Q9 havia sentit parlar del fenomen conegut com a distracció, però mai havia tingut cap raó per creure que existís realment fins que va conèixer a l’Ànakin.

-Crec que seria preferible que deixessis d'examinar aquesta màquina fins que Chewbacca o algun dels altres pugui fer-li un cop d'ull -va dir.

- Però si ja gairebé he aconseguit que funcioni! -Va protestar l’Ànakin.

- Saps què fa? Tens alguna idea del que fa?

-N-n-no -va admetre l’Ànakin de molt mala gana.

- Recordes del que va passar l'última vegada que vas sentir aquesta campaneta i vas seguir endavant sense fer-li cas?

-Es va obrir una trapa -va dir l’Ànakin, i de sobte va trobar raons per tornar els ulls cap a qualsevol direcció excepte aquella que l'hauria obligat a mirar Q9-. Sí. Es va obrir una trapa..., sota meu. I vaig caure per un conducte d'eliminació de deixalles. Si no hagués aconseguit posar els meus repulsors a màxima potència a temps i sortir disparat cap amunt, què seria jo en aquests moments?

-Un cub de metall compactat de deu centímetres de costat. Llevat que la màquina ja t'hagués fos, naturalment.

-Exacte. Però Chewbacca no ho va descobrir fins més tard, oi?

-Jo vaig ajudar –va protestar l’Ànakin.

-Sí, ho vas fer. I et necessitem perquè segueixis ajudant. Així doncs, què faríem si aquesta vegada la trapa s'obrís sota teu?

L’Ànakin, considerablement alarmat, el va mirar amb els ulls molt oberts.

-Ah -va dir-. Potser serà millor que pari i deixi que en Chewie li doni un cop d'ull.

-Sí, potser seria millor -va dir Q9-. Vinga, anem a buscar els altres.

L’Ànakin va assentir.

-D'acord -va dir, i es va tornar cap a la direcció per la qual havien vingut i va començar a caminar.

Q9 va seguir surant sobre els seus feixos repulsors, sentint-se bastant alleujat de veure que l’Ànakin havia decidit cooperar..., almenys aquella vegada. Q9-X2 havia estat dissenyat amb la capacitat d'aprendre noves conductes a través dels temptejos i els errors, però mai s'havia imaginat que arribaria a fer servir aquesta capacitat per aprendre psicologia infantil pràctica. Les habilitats necessàries per gestionar a l’Ànakin encara que només fos amb un grau d'èxit mínim estaven ocupant una porció inusualment alta dels recursos dels seus sistemes. Q9 va decidir que quan tot allò hagués acabat hauria de dur a terme un autoesborrat parcial de memòria i alliberar una mica de capacitat.

Si és que acabava alguna vegada, naturalment. Mentre sortien del passadís lateral i entraven a la cambra central, Q9 també va pensar que aquella situació començava a semblar bastant permanent.

El grup de refugiats que s'havien ocultat en aquell lloc tan gegantí i estrany no podia ser més bigarrat. L’Ànakin i Q9 es van aturar a la sortida del passadís lateral i van mirar al seu voltant.

Vista des d'allà, la càmera del repulsor semblava massa llarga i òbvia per poder ser un bon amagatall, però Q9 sabia com de difícil que resultaria trobar aquell lloc des de la superfície. Estava protegit contra tots els sistemes de detecció coneguts per Q9..., amb l'única excepció de l’Ànakin Solo. El petit havia trobat aquella cambra, i la seva bessona idèntica a Corèllia, sense cap dificultat.

I hi havia bones raons per amagar-la, per descomptat. La càmera contenia el repulsor planetari que havia impulsat Drall fins a la seva òrbita actual feia un nombre desconegut de mil·lennis. El mateix havia passat amb Corèllia i, sens dubte, amb Selònia i els Mons Dobles, Talus i Tralus, els altres planetes habitats del sistema Selonià. Cada un d'ells tenia una càmera oculta com aquella. Cadascuna d'aquestes càmeres tenia un repulsor planetari com el que hi havia a aquesta, i cada planeta havia estat transportat al sistema Corellià feia molt, molt de temps, per una raça oblidada feia molt de temps i per alguna raó igualment oblidada feia molt de temps.

Però la cacera dels repulsors ja estava en marxa. El grup que s'amagava a la cambra del repulsor portava algun temps sense tenir cap contacte amb l'exterior, però segons les últimes informacions de què disposaven, les forces rebels d'almenys alguns dels mons habitats -i probablement de tots ells- estaven duent a terme una recerca activa dels repulsors. La raó no estava totalment clara. Els repulsors serien unes armes potents i molt efectives, però mai permetrien guanyar una guerra. Segons l’Ebrihim, un repulsor planetari podia ser utilitzat per destruir una nau en òrbita..., però resultaria difícil d'apuntar i bastant complicat d'utilitzar. Hi hauria un element de sorpresa, però només la primera vegada que el repulsor fos utilitzat. Hi havia altres formes més simples, barates i fiables d'enderrocar naus espacials enemigues, i moltes d'elles estaven a l'abast dels grups rebels. Així doncs, per què estaven gastant un temps i uns esforços preciosos en plena guerra per localitzar unes armes d'una utilitat tan marginal?

Q9 es va donar per vençut. Ja havia arribat a aquest mateix punt de l'anàlisi 239 vegades..., i si no havia aconseguit trobar la resposta a l'enigma en cap d'aquestes ocasions, no semblava molt probable que fos a descobrir en l'intent número dos-cents quaranta.

En comptes de seguir pensant en l'enigma, l'androide es va dedicar a admirar les estranyes i gegantines estructures que formaven la cambra principal del repulsor planetari. La càmera pròpiament dita consistia en un gegantesc con vertical que feia gairebé un quilòmetre des de la punta a la base i els murs semblaven ser d'un impecable i lluent metall platejat. A la base de la càmera cònica hi havia sis cons més petits de la mateixa substància platejada, cadascun de cent metres d'altura. Estaven col·locats a intervals regulars formant un cercle centrat al voltant de l'eix de la piràmide. Al centre exacte de la base de la càmera hi havia un setè con més gran i el doble d'alt, però amb la mateixa esveltesa de proporcions que els altres. Els passadissos que portaven a les cambres laterals estaven escampats al voltant de la circumferència de la càmera, i conductes verticals que s'obrien al terra de la cambra portaven a una sèrie de nivells inferiors que ni tan sols havien començat a explorar.

Era un lloc immens, artificial, resplendent, impersonal, i profundament estrany, amb un tosc campament improvisat d'aspecte francament pobre i casolà en el seu centre, just al costat de la base del con central. Vist amb els ulls d'un humà o Drall -o fins i tot d'un wookiee- el campament ja resultava d'allò més incongruent. Per a un androide, la seva presència resultava purament i simplement absurda.

El Falcó Mil·lenari també hi era, i pilotar a través de l'entrada oculta a la superfície havia estat una tasca francament difícil i delicada. L’aerolliscador de la duquessa estava aparcat al costat de la nau. Una corda amb roba acabada de rentar penjant d'ella anava des de l'antena parabòlica superior del Falcó fins a una antena que brollava del sostre de l’aerolliscador. Chewbacca estava intentant utilitzar la menor quantitat d'energia possible per disminuir les probabilitats que fossin detectats, i fins i tot l'assecadora del Falcó romandria desconnectada mentre hi fossin. Taules i cadires plegables havien estat col·locades al costat dels dos vehicles i els nens, farts de suportar la manca d'espai a bord del Falcó, havien traslladat els seus matalassos de dormir a l'exterior i els havien col·locat sota la nau. Com sempre, els nens havien disposat els seus llits de tal manera que tots poguessin dormir junts: els dels bessons estaven enganxats l'un a l'altre, i el de l’Ànakin quedava molt a prop d'ells.

Q9 podia veure a tota la resta del grup des d'allà. En Jacen i la Jaina estaven traient equip del Falcó Mil·lenari, Chewbacca el wookiee estava assegut sobre la seva cadira plegable, lluitant amb algun aparell recalcitrant, i els dos dralls, l’Ebrihim i la seva tia Marcha, duquessa de Mastigóforus, estaven asseguts a l'altre extrem de la taula amb el cap inclinat sobre el seu treball.

Igual que tots els individus de la seva espècie, els dos dralls eren força baixos per als patrons de mesura humans, amb l’Ebrihim sent més o menys de l'alçada d’en Jacen. Tenien els membres curts i els cossos compactes -de fet, clarament rodanxons- i coberts per un espès pelatge marró. Q9 ja havia pogut descobrir que els humans tendien a trobar-los notablement semblants als animalets de peluix. A alguns humans els resultava bastant difícil prendre-se'ls seriosament, però no saber prendre’s seriosament a un Drall sempre era un immens error. En general els dralls eren seriosos, reflexius i altament prudents. Encara que altres representants de la seva raça poguessin tenir a l’Ebrihim per un jove una mica esbojarrat, la seva tia era un dels éssers amb més sentit comú que Q9 havia conegut en tota la seva existència.

I, sens dubte, l'últim i un tant inquietant descobriment fet per l’Ànakin els donaria una mica més sobre el que treballar i els hi proporcionaria una altra peça per al trencaclosques que estaven intentant muntar. La Marcha i l’Ebrihim tenien la ferma intenció d'arribar a entendre el sistema de control de repulsor prou a fons per poder utilitzar-lo. Vista la seva situació actual, Q9 tenia la impressió que els dos dralls s'havien adjudicat el treball més dur i difícil.

Deixant de banda el d'esperar, naturalment..., i això ho estaven fent tots.

- Vinga, Q9! -Va exclamar l’Ànakin-. Mou-te d'una vegada, vols?

Una altra petita dada sobre la psicologia infantil a registrar: per molt lents que puguin arribar a ser els nens quan estaves esperant, cap cuidador era capaç de moure’s prou de pressa quan era el nen qui havia d'esperar.

-Ja vaig, Ànakin.

En Jacen va deixar a terra la caixa que havia tret del Falcó, va alçar la mirada i va veure a l’Ànakin i Q9 tornant al campament.

-Per fi -va dir-. Pensava que no tornarien mai. Ara ja podem menjar.

-Maledicció. Podem? Potser podríem aconseguir que esperessin una estona més abans de tornar.

La Jaina va deixar la seva caixa a terra i va saludar a l’Ànakin agitant la mà d'un costat a un altre. El seu germà petit li va tornar la salutació.

-Va, les racions de supervivència no són tan dolentes.

-I tampoc són molt bones..., sobretot quan has hagut d’empassar-te nou milions de racions de supervivència una darrere l'altra. Crec que les anomenen racions de supervivència perquè ningú sap si podràs sobreviure a elles.

-Ha, ha. Molt graciós. Crec que ja m'has explicat aquest acudit nou milions de vegades..., i la primera vegada ja no em va fer molta gràcia.

-Ho sento -va dir la Jaina, asseient-se sobre de la seva caixa-. Resulta bastant difícil trobar noves fonts d'inspiració estant aquí dins.

-Ho sé, ho sé -va dir en Jacen-. Les coses mai canvien molt en aquest lloc, oi? Podria haver anat a fer una ullada al cronòmetre del Falcó Mil·lenari, però sense ell i sense la rígida insistència de Chewbacca en què tots mengessin i dormissin a intervals regulars, no haguessin tingut cap indicació de quant temps havia transcorregut. La il·luminació de la cambra sempre es mantenia en el mateix nivell de brillantor, i procedia d'alguna font difusa i inabastable situada a la part superior de la caverna. La gegantesca cova no produïa cap so, i els únics sorolls que podien sentir eren els que ells mateixos ocasionaven anant d'un costat a un altre i parlant. Però cada so que produïssin creava una sèrie de febles ecos llunyans, una cadena de murmuris que seguien baixant del cim de la càmera durant llargs segons després que el so original hagués cessat. I els ecos de cada so es barrejaven amb els de tots els altres: el riure de l’Ànakin es confonia amb el grunyit d’en Chewbacca o el brunzit d'una màquina, o el cop sec d'una cadira plegable xocant amb una taula es barrejava amb els tons solemnes dels dos dralls que mantenien una conversa en veu baixa.

Allà on el campament estigués actiu i en moviment, sempre hi havia un continu teló de fons d'ecos que reverberaven des de dalt, un cert nivell de so que, tot i ser feble, era suficient per aconseguir que la càmera semblés menys imponent i buida. Però cinc o deu segons després que haguessin deixat de moure’s o parlar, la càmera tornava a quedar sumida en el silenci i l'absència de so semblava cridar amb més força que qualsevol soroll, així d’estrany era aquell lloc, com de velles que eren les seves impol·lutes i lluents parets platejades, i com d’incomprensibles i poderoses que eren les seves capacitats.

La nit, o el període de temps que fingien era la nit, sempre era el pitjor moment. Les parets platejades seguien brillant sota aquella llum que no canviava mai, i tots es retiraven a descansar: els nens sobre els seus matalassos sota l'ombra del Falcó, Chewbacca a la llitera de la nau on havia dormit sempre, els dos dralls en llits plegables dins l'aerolliscador de la tia Marcha, i Q9 connectat a una sortida de càrrega. Llavors tot quedava tan silenciós que el més lleu soroll semblava crear ecos que no s'apagaven mai. Una tos, un murmuri, el suau ronc de l’Ebrihim, o l’Ànakin plorant en somnis, semblaven pujar fins al cel i tornar a baixar una vegada i una altra.

En Jacen va pensar que no era la manera de viure ideal. Però, en cert sentit, la veritat és que no era una forma de viure sinó d'esperar. Tots ells, fins i tot l’Ànakin, semblaven saber que les coses no podien seguir igual eternament..., i ni tan sols durant molt de temps. A fora s'estava lliurant una guerra i, més tard o d'hora, un dels dos bàndols trobaria aquell lloc, i després d'això... Després d'això, ningú s'atrevia ni tan sols a fingir que sabia el que anava a ocórrer.

-Seu bé, Ànakin, i deixa de colpejar la pota de la taula amb el peu -va dir la duquessa Marcha-. El soroll ja és prou molest, però aquests ecos m'impedeixen concentrar-me. -Va bellugar el cap i va tornar la mirada cap el seu nebot Ebrihim-. Si he de ser-li sincera, nebot, no entenc a aquests nens humans... Què aconsegueix l’Ànakin encorbant-se d'aquesta manera i produint uns sorolls tan irritants?

-No he estat a prop d'ells el temps suficient per obtenir una resposta clara, estimadíssima tia. Però potser hauria d'afegir que ni els pares humans entenen el propòsit d'una gran part del que fan els nens humans..., i això malgrat que hi va haver un temps en què ells també van ser nens.

- Vaja! No sabria explicar per què, però el cas és que això no em sorprèn res. Suposo que les nostres criatures també poden arribar a donar uns quants problemes, però he de dir que no guardo cap record que tu et comportessis tan malament com ho fa el petit Ànakin.

- No parleu com si jo no estigués aquí! -Va cridar l’Ànakin amb indignació. Aquells adults dralls eren pitjors que els adults humans quan es tractava de fer-los la vida impossible als nens-. Estava pensant.

- I en què pensaves? -Va preguntar la Jaina.

Tots s'estaven aliant contra ell, fins i tot els altres nens.

-Oh, només pensava -va dir l’Ànakin, amb un aparatós arrufament de celles que li va deixar la cara plena d'arrugues.

-Bé, Ànakin, no hi ha res dolent a pensar -va dir la tia Marcha-. Estic segura que l'univers seria un lloc molt millor del que és si tots dediquéssim una mica més de temps a pensar. I si poguessis pensar sense donar puntades a la taula, això ens ajudaria moltíssim. Et sembla que podràs fer-ho?

-Bé -va dir l’Ànakin.

Encara estava una mica enfadat. Però sabia que havia tingut sort, perquè havien deixat de fer-li preguntes. Si haguessin seguit preguntant, totes aquestes regles dels Jedi que no entenia molt bé li haurien obligat a dir-los la veritat, o els seus germans s'haurien adonat que callava alguna cosa i llavors s'hagués trobat ficat en un embolic molt més seriós. A vegades en Jacen i la Jaina es comportaven exactament igual que els adults.

Si els hagués confessat que havia estat pensant en aquell panell de control que estava investigant quan Q9 li va dir que deixés de furgar en ell, llavors tots haurien començat a xisclar i li haurien donat una gran bronca. L’Ànakin sabia que podia aconseguir que fes alguna cosa, alguna cosa gran i important. Pel que fa a què era exactament aquesta cosa... Bé, l’Ànakin no estava segur de què podia fer, però sabia que el panell podia fer alguna cosa. Podia sentir-ho. Era com si el tauler de control l’estigués cridant, demanant-li que tornés corrent i alliberés la maquinària per deixar-li fer la feina que se suposava que havia de fer.

Però era igual, perquè no li havien preguntat pel panell.

I això volia dir que l’Ànakin podia seguir pensant en ell tot el temps que volgués.

-Anem, estimada tia -va dir l’Ebrihim girant-se cap la duquessa-. És molt tard, i els altres ja estan adormits. Hem fet grans progressos, però aquesta nit no podem avançar més en les nostres investigacions.

Els dos dralls estaven asseguts a l’aerolliscador i havien estat comparant les seves anotacions del dia, i l’Ebrihim tenia raó: de moment no podien anar més lluny.

-Siguin quins siguin els progressos que hem fet, no suposen més que un minúscul primer pas pel camí que acaba en la comprensió d'aquest lloc -va replicar la duquessa-. Tenim una certa idea de com estan disposats els teclats alienígenes, i del que semblen significar algunes de les indicacions dels botons i el seu codi de colors. Però passar d'aquí a comprendre com funciona aquest lloc, i a deixar-lo desconnectat perquè no pugui ser utilitzat... Una màquina que ha estat funcionant durant un mínim de desenes de milers d'anys, i potser durant molt més temps? Per exemple, d'on treu la seva energia el sistema? És una cosa sobre el que no tenim ni la més mínima idea. Suposa que esbrinem com desconnectar-lo. On va l'energia si no ve fins aquí? Si es tracta d'alguna forma d'aprofitament de l'energia geològica, com sospito, podríem provocar pertorbacions sísmiques de dimensions colossals. Crec que és molt probable que aquesta càmera només sigui una part d'un sistema molt més gran. Sospito que això no és més que la tovera, si vols expressar-ho així, d'un sistema de propulsió unit a la mateixa essència d'aquest món. Estem tractant amb un artefacte que pot moure un planeta. Un artefacte amb tant poder també podria destruir un planeta si no fos utilitzat de la manera correcta. No veig cap manera d'esbrinar tot el que necessitem saber en un període de temps raonable.

L’Ebrihim va somriure i va deixar anar una breu i seca rialleta.

-A menys, naturalment, que ens limitem a dir-li a l’Ànakin que trobi el panell principal i deixem que faci el que vulgui amb ell després.

La seva tia el va contemplar amb els ulls desorbitats per l'horror.

-No diguis això, nebot. No ho diguis ni en broma... Aquest tipus de bromes tenen el lleig costum d'acabar convertint-se en realitat.

Els ulls de l’Ànakin es van obrir tan de sobte que el petit es va sobresaltar. Hi havia despertat de cop, i es va trobar contemplant la part inferior del casc del Falcó. L’Ànakin es va aixecar sense fer cap soroll i va mirar al seu voltant. En Jacen i la Jaina seguien estant profundament adormits. Chewbacca tenia el somni prou profund perquè l’Ànakin ni tan sols hagués de preocupar-se per ell. L’Ebrihim i la tia Marcha eren a l’aerolliscador. L’Ànakin es va girar i va mirar en aquella direcció. Tots els llums del vehicle estaven apagats. Les finestres estaven fosques, i l'escotilla es trobava tancada.

Això allunyava Q9. L'androide passava la majoria de nits en la modalitat d'espera, amb una part dels seus sistemes desactivats i connectat a un lloc de càrrega portàtil entre l’aerolliscador i el Falcó, d'esquena a la nau. L’Ànakin també sabia que la massa del Falcó bloquejaria pràcticament tots els sensors de l'androide. Mentre aconseguís mantenir la nau entre ell i Q9, l’Ànakin hauria de poder sortir del campament sense problemes.

Movent-se el més silenciosament possible, l’Ànakin va apartar la seva manta i va rodar sobre si mateix fins a quedar a quatre potes. Després va anar arrossegant-se lentament fins que va sortir de sota el Falcó i es va trobar envoltat per l'estranya i immutable claredat que il·luminava la càmera del repulsor.

L’Ànakin va parpellejar un parell de vegades mentre s'incorporava. Escapar del campament sota una llum tan potent com la del dia resultava una mica estrany, però no tenia temps per pensar en aquestes coses. Algú podia despertar-se en qualsevol moment i adonar-se’n que s'havia anat.

L’Ànakin, movent-se ràpidament sobre els seus peus descalços i vestit únicament amb la seva roba interior, va anar cap al perímetre de l'enorme càmera, llançant alguna mirada de dalt a baix per assegurar-se que mantenia la massa del Falcó entre ell i Q9.

Va arribar al perímetre i va avançar decididament cap a l'entrada del túnel més proper. El passadís pel qual volia anar quedava gairebé a l'altra banda de la càmera en relació a la seva posició actual, però això no li preocupava. Els altres podien perdre’s en els passadissos laterals, però no l’Ànakin. El petit sempre podia percebre quina era la direcció correcta.

Va anar desplaçant-se sense cap vacil·lació o error pel complicat laberint de passadissos, enfrontant-se a cada gir i passadís amb la més absoluta confiança. Podia sentir com el panell s'anava acostant. Cada vegada estava més a prop d'ell.

I allà hi era, tal com l’havia deixat, amb el teclat activador obert i esperant. L’Ànakin el va contemplar durant uns moments, i després va allargar la mà i la va deixar suspesa sobre del teclat amb el palmell volt cap avall. Va tancar els ulls, va desplegar el poder de la seva ment i va sentir l'interior del teclat. L’Ànakin va anar resseguint els circuits, els senders lògics i els potencials i proteccions que hi havia dins de la màquina. Portava tantíssim temps adormida, esperant que algú la despertés...

I aquest moment per fi havia arribat. L’Ànakin sabia amb una certesa total i incommovible com fer que funcionés. Ja no hi havia cap Q9-X2 per burlar-se'n o fer que es preocupés per ximpleries com les trapes. L’Ànakin sabia. No tenia ni el més mínim dubte.

L’Ànakin Solo va allargar la mà i va pressionar el botó central de la graella de cinc per cinc. El botó verd es va tornar de color porpra. Bé. El petit va romandre immòbil durant un moment i després, estirant els dits al màxim, va pressionar els quatre botons de les cantonades al mateix temps. Els botons es van tornar de color taronja, no porpra. L’Ànakin va arrufar les celles. Això no era exactament el que havia esperat, però era igual. Havia de seguir endavant. L’Ànakin va prémer el botó central de cada filera, començant per la de dalt i seguint en sentit contrari al de les agulles del rellotge. Aquells botons sí es van tornar de color porpra, i això va fer que l’Ànakin se sentís una mica més animat. El teclat va tornar a emetre aquella dringadissa, però aquesta vegada no es va conformar amb produir-la una sola vegada. La dringadissa va seguir i va seguir, com si no fos a cessar mai.

L’Ànakin va tornar a tancar els ulls i va mantenir el palmell de la mà sobre del teclat. Sí. Sí. Això era. El seu dit va anar prement tots els botons de les cantonades, començant a baix a la dreta i seguint en el sentit de les agulles del rellotge. Sent premut, cada botó va passar del taronja a un reconfortant color porpra. L’Ànakin es va quedar immòbil, però només un instant, abans de prémer l'últim botó. Realment era tan bona idea com semblava? L’Ànakin sabia que allò anava a ficar-lo en un bon embolic. Però seria un embolic tan greu com perquè fos preferible oblidar-se del teclat?

No, ho havia de fer. Ja no podia tornar enrere.

Va prémer l'últim botó taronja. El botó es va tornar de color porpra i la dringadissa es va fer sobtadament més aguda i estrepitosa. L’Ànakin va sentir un feble brunzit darrere d'ell, i es va donar la volta.

Una secció del sòl s'estava fent a un costat, i per un moment l’Ànakin es va preguntar si no hauria estat equivocat pel que fa a les trapes. Però llavors una consola d'aspecte molt complicat va anar sorgint lentament del sòl: era un panell de control d'aspecte bastant estrany fet de la mateixa substància platejada que la càmera, i davant d'ell hi havia un petit assentament, d'aspecte igualment rar, que semblava haver estat dissenyat per a una criatura amb un cos que es doblegava per llocs diferents dels que acollien les articulacions en el cos humà.

Donant saltirons de pura excitació i amb tots els seus dubtes oblidats, l’Ànakin es va asseure en aquell estrany i diminut seient i ni tan sols es va adonar que s'estava adaptant al seu cos, alterant la seva forma i pujant-li i desplaçant-lo cap endavant perquè pogués arribar als controls amb més comoditat. El petit va contemplar els instruments durant un minut sencer i després va allargar els braços i va desplegar els dits, estirant-los tot el que podia. L’Ànakin va tancar els ulls i es va submergir en l'intricat i bellament complex univers de senders, derivacions, controls i connexions que s'amagava darrere dels dials, palanques i interruptors que cobrien el panell de control. Lectures d'energia, emmagatzematge de capacitància, control direccional, subsistemes de direcció i centrat, salvaguardes de seguretat, limitacions de blindatge, equilibrament dels impulsos... Va percebre el que eren i el que significaven, com operaven i com unien les seves diferents funcions en una actuació comuna, i tot això va entrar veloçment en ell, com si aquelles màquines antiquíssimes estiguessin parlant-li i li expliquessin la seva història.

L’Ànakin per fi va saber què eren i va poder entendre-les. Va posar les mans sobre el panell de control i va sentir com tot fluïa a través del seu cos. «Desperta...» Havia de despertar a la maquinària. Tot el sistema portava tant de temps dormint... Volia despertar-se, reviure’s a si mateix i fer el treball per al qual havia estat creat. L’Ànakin va començar a actuar d'una manera tan inconscient com si estigués adormit, movent-se igual que en un profund somni, i es va preparar per fer el que aquelles misterioses capacitats seves que li permetien manipular la Força li deien què podia fer, oblidant-se del que calia fer o del que s'havia de fer. El petit sabia d'alguna manera inexplicable que la compulsió i el desig de fer que el sistema tornés a funcionar eren dins d'ell, i que la maquinària només era maquinària. Però encara que aquesta veu misteriosa que l’apressava a actuar sorgia dels seus propis instints i capacitats, l’Ànakin tenia l'estranya impressió que procedia de la maquinària. Baixa aquesta palanca llarga per posar en marxa l'activador d’inicialització del procés. Fes girar aquest dial per connectar el sistema de transferència d'energia geogravítica. Introdueix aquesta seqüència d'ordres en el teclat de cinc per cinc per desactivar les proteccions. El sòl va tremolar lleument en algun lloc llunyà per sota d'ell, i un potent brunzit va sorgir del no-res i va començar a créixer a poc a poc. La dringadissa es va anar tornant cada vegada més sorollosa, i les estridents notes musicals que el formaven es van anar succeint amb una velocitat cada vegada més gran.

Una part plana del tauler de control va onejar i va començar a lluir, i després va començar a bombar cap amunt fins que va acabar convertint-se en una protuberància bastant semblant a la palanca de control d'una nau espacial. L’Ànakin va allargar la mà esquerra cap a ella gairebé sense adonar-se’n del que estava fent, i no es va adonar que la palanca s'alterava i canviava de forma per adaptar-se als contorns de la mà. Un gràfic va aparèixer en l'aire per sobre de la palanca, un cub buit format per una graella de cubs més petits disposats en una estructura tridimensional de cinc per cinc per cinc. Tots els cubs petits eren transparents, però mentre l’Ànakin els contemplava un cub es va tornar de color verd en la cantonada inferior esquerra del fons.

El petit va anar baixant la palanca de control amb lenta cautela. El cub verd es va tornar de color porpra, i de sobte els tres cubs transparents del seu voltant es van tornar de color verd. El cub de la cantonada es va tornar de color taronja i la segona capa va passar al verd, i el porpra es va estendre per una nova capa de cubs. Els colors es van anar difonent a poc a poc, fins que tota la graella de cinc per cinc va passar del verd al porpra per acabar brillant amb espurnes ataronjades. El sòl va tornar a tremolar, i el brunzit d'energia es va anar intensificant ràpidament i, d'alguna manera indefinible, es va tornar més emfàtic i sòlid, tremolant amb el so d'energies colossals que esperaven ser alliberades.

L’Ànakin va deixar anar la palanca de control. La dringadissa va cessar amb prou feines ho va fer. La càmera de control va quedar sobtadament sumida en el silenci quan el brunzit d'energia es va anar debilitant per baixar per freqüències cada vegada més baixes, fins que finalment va arribar un moment en què el so va caure per sota del llindar auditiu.

La palanca de control es va fondre i va tornar a convertir-se en una secció plana del panell. Un nou botó es va crear a si mateix al centre del panell, sorgint de la superfície en un lent fluir i donant-se forma a poc a poc fins que es va convertir en un disc d'uns sis centímetres de diàmetre i un centímetre d'alçada. El botó va canviar de color mentre l’Ànakin el contemplava, passant del platejat al verd, del verd al porpra, del porpra al taronja i, finalment, del pur i simple color taronja a un taronja que bategava i centellejava, bategant en una variació incessant que passava del color del ferro fos al matís fosc i gairebé vermell d'un crepuscle.

El silenci havia tornat a apoderar-se de la càmera. L’Ànakin va contemplar l'últim botó amb la boca oberta i els ulls plens de fascinació mentre la llum que brollava del palpitant botó ataronjat llançava estranys colors canviants sobre les seves robes, la seva cara i els seus ulls.

El botó. El botó hi era. Li deia o, si no era el botó, llavors era la seva pròpia compulsió, aquesta compulsió que l'obligava a fer que les màquines funcionessin i complissin amb la seva missió, la que li estava cridant des de les profunditats més recòndites del seu ésser.

L’Ànakin no sabia de quina de les dues coses es tractava, i tant li feia.

Va estendre la mà esquerra cap al botó i la va mantenir immòbil sobre d'ell durant un moment.

I després va prémer el botó.

Un sobtat esclat de raigs va sorgir de la punta del con central de la gran cambra. Els llampecs van sortir disparats cap als cons més petits i van xocar amb ells, embolicant-los en un núvol d'espurnes i foc. Un tro ensordidor, el so de la terra esquerdant-se i obrint-se en una infinitat d'esquerdes i fissures, va recórrer tota la gran càmera com un rugit descomunal. Llums encegadors van brollar dels raigs per reflectir-se en cada superfície platejada, inundant la càmera amb una terrible resplendor.

Els cons més petits van respondre, i van llançar els seus propis rajos perquè xoquessin amb la punta del con central i l’inflamessin en una explosió d'incandescència. Un instant després els raigs van desaparèixer tan de sobte com si mai haguessin estat allà i els cons van tornar a estar com abans, sense haver estat afectats en el més mínim per les descomunals energies que havien estat ballant al seu voltant. El tro va crear ecos que van ressonar per tota la cambra, reverberant d'un costat a un altre com el crit de guerra ple de fúria d'un Déu oblidat feia molt de temps.

La càmera es va estremir i va tremolar sota l'impacte d'aquell retruny. Chewbacca, que estava dormint a bord del Falcó, va sortir acomiadat de la seva llitera quan la nau va saltar i va oscil·lar juntament amb la càmera. El wookiee ja havia recorregut la meitat del passadís que portava a la sala de control de la nau quan va despertar del tot i va comprendre que el Falcó seguia a terra.

I no només a terra sinó sota d'ell, dins d'una cambra segellada i sense cap possibilitat de fugida.

Escuts. Els escuts del Falcó els proporcionarien certa protecció. Havia de fer pujar a tothom a la nau, i de pressa. Chewbacca va girar i va anar corrent a la rampa d'accés.

Els bessons havien sortit de sota de la nau. Estaven drets i tractaven de continuar estant-ho mentre el terra tremolava i ballava sota els seus peus. Chewbacca els va cridar que pugessin a bord, però els ecos del tro eren tan potents que ni tan sols la seva veu podia arribar-hi. El wookiee va començar a agitar els braços, fent-los senyals que pugessin a bord, en Jacen el va veure i va assentir vigorosament. Va agafar del braç a la seva germana i va tirar d'ella, portant-la cap a la rampa. El mer esforç d'intentar-se moure va ser suficient perquè els dos perdessin l'equilibri. Però els bessons no es van donar per vençuts, i van començar a arrossegar-se cap a la rampa d'accés.

Els tremolors semblaven estar tornant-se menys violents i el rugit embolicat en ecos s'estava esvaint en la llunyania. Però Chewbacca no es va fer il·lusions al respecte, ja que estava segur que aquella calma no duraria molt de temps.

Va baixar corrent per la rampa mentre els bessons començaven a pujar a ròssec per ella. Els altres. Havia de buscar els altres i portar-los a bord. Movent-se com si estigués sobre la coberta d'un vaixell sacsejat per la tempesta a alta mar, Chewbacca va anar fins a l'altre costat de la nau. L’aerolliscador estava bolcat. Chewbacca va anar cap a ell i l'escotilla lateral es va obrir i l’Ebrihim va sortir per ella, mig tirant de la seva tia i mig portant-la en braços. La duquessa Marcha semblava tenir un tall seriós a la templa esquerra, i donava la impressió d'estar mig atordida.

Chewbacca se les hi va arreglar d'alguna manera per recórrer la distància que el separava de l’aerolliscador, i va arribar fins a ell sense saber ben bé com ho havia aconseguit. Va estendre els braços i va aixecar la tia Marcha, i després la hi va ficar sota un braç i va alçar en suspens l’Ebrihim amb l'altre i el va baixar fins a terra.

Li va cridar a l’Ebrihim que pugés a bord del Falcó i va assenyalar la nau. O l’Ebrihim va poder entendre el que li estava dient Chewbacca o va entendre el gest. El Drall va assentir i va començar a avançar cap a la nau. El sòl ja gairebé havia deixat de moure’s, i l’Ebrihim va poder caminar d'una manera més o menys normal sense ser enderrocat per les sacsejades.

Chewbacca va tornar la mirada cap a la nau i va poder veure a Q9, inert en la modalitat de repòs, caigut amb la seva connexió de càrrega. El wookiee va anar fins a la connexió, amb la tia Marcha encara sota el braç, i va examinar la situació. L'androide semblava completament inactiu i immòbil. Chewbacca va tirar del cable que l'unia a la connexió de càrrega, però el cable semblava haver quedat encallat en l'orifici. Chewbacca va tirar amb més força, i el cable es va partir. El wookiee va agafar l'androide amb la mà lliure i va anar cap al Falcó.

I els raigs van tornar a sorgir del no-res en aquell mateix instant, sortint disparats del con central per llançar-se sobre els sis cons més petits que l'envoltaven. Chewbacca no va poder reprimir la reacció totalment involuntària d'alçar el cap cap a aquell encegador desplegament de llums, però de seguida va comprendre el seu error i va desviar la vista abans que la resplendor pogués encegar-lo.

Podia desviar la mirada de la llum, però el so, aquell so aclaparador... Chewbacca no podia fer res per deixar de sentir-ho.

Va arrencar a córrer cap a la nau mentre els cons responien a la crida del seu amo i senyor enviant els seus propis rajos de foc cap al con central. El soroll es va intensificar i es va tornar més ensordidor que mai, i les oscil·lacions del sòl es van tornar tan violentes que va faltar molt poc perquè fessin caure a Chewbacca. El Falcó estava donant salts sobre els seus suports de descens, tentinejant sobre dels mecanismes hidràulics que absorbien i esmorteïen els impactes.

Chewbacca va córrer amb pas trontollant al voltant de la nau i va aconseguir arribar a la rampa d'entrada. Un cop allà, va haver d'esperar un moment de calma a les oscil·lacions i salts de la superfície platejada que formava el sòl per poder pujar per ella. El wookiee va esperar fins veure arribar la seva oportunitat, i va pujar corrent per la rampa i va entrar a la nau. Va prémer el botó que aixecava la rampa, va entrar a la sala comuna i va deixar a la duquessa Marcha i a Q9-X2 a terra, dipositant-lo sobre les planxes tan delicadament com l’hi van permetre les vibracions. L’Ebrihim ja havia tret un equip de primers auxilis d'algun compartiment, i es va agenollar al costat de la seva tia.

Els dos dralls, l'androide, els bessons... I de sobte Chewbacca es va adonar que l’Ànakin no hi era. El wookiee havia suposat que el petit estaria amb els bessons, però no era així. Chewbacca va girar i va anar cap a la porta.

- L’Ànakin està fora de perill! -Va cridar en Jacen, a qui li resultava obvi que havia comprès el que estava pensant Chewbacca a partir de la seva acció, aixecant la veu per fer-se sentir per sobre d'aquell estrèpit eixordador-. Està en algun túnel lateral. Puc sentir la seva presència a la Força. Es troba bé, i l'espanta més pensar en el molt que anem a enfadar-nos amb ell que la possibilitat de patir algun dany. Crec que ha provocat tot això.

Chewbacca es va limitar a quedar-se immòbil i contemplar al Jacen durant uns moments sense saber el que havia de fer. Hi havia jurat protegir els nens per sobre de tota la resta. Si l’Ànakin estava fora de perill, llavors podia aixecar els escuts de la nau i esperar que tota aquella incomprensible activitat acabés. Però si l’Ànakin corria perill... Bé, què podia fer en aquest cas? Registrar tots aquells corredors interminables buscant durant aquella colossal pertorbació? Però si feia això, llavors estaria exposant la nau i als que estaven a bord d'ella a un perill major. Hauria d'aixecar els escuts i abaixar-los per poder entrar i sortir..., i a part d'ell, no hi havia ningú que conegués el Falcó prou bé per mantenir aixecats els escuts.

Si volia evitar que els altres correguessin perill, hauria de quedar-s'hi. Molt bé. No era la solució ideal i no tenia riscos, però era la decisió més sensata i lògica que podia adoptar ateses les circumstàncies. Si s'havia equivocat, i l’Ànakin patia algun dany com a resultat de la seva equivocació... Bé, Chewbacca sabia que llavors ja no tindria cap dret a continuar vivint.

El wookiee només va necessitar un moment per pensar tot allò, però el pensament no era res sense l'acció. Corregué fins a la cabina de pilotatge i va activar els escuts del Falcó, posant-los a màxima potència. El so es va afeblir una mica quan els escuts van començar a funcionar. Chewbacca va intentar connectar els repulsors de la nau per elevar-se sobre el tremolós terra de la cambra, però els repulsors es van negar a activar-se. El wookiee va estudiar les lectures dels indicadors de propulsió. Tots els sistemes de propulsió estaven apagats i sense energia. Chewbacca no tenia ni idea de per què es devia, però no hi havia temps per a preocupar-se per això. Havia de fer pujar la nau abans que les convulsions del terra la fessin trossos. Hi havia una forma d'aconseguir-ho, i podia emprar-ho fins i tot si els sistemes de propulsió estaven fora de servei. Chewbacca va començar a manipular els controls dels escuts, transferint energia dels escuts superiors als inferiors i estenent els escuts inferiors fins al seu màxim abast. Després va anar disminuint la seva rigidesa, de tal manera que els escuts van formar una membrana que s'aniria engrossint gradualment en lloc de constituir una vora dura..., suposant que el truc donés resultat. El Falcó va tremolar i va semblar vacil·lar durant un moment, i després es va anar aixecant sobre els seus suports de descens fins que va acabar reposant sobre d'un coixí d'escuts inferiors reblanits. Els salts, sacsejades i oscil·lacions del sòl de la cambra seguien allà i encara podien ser notats, però els escuts absorbien una part considerable de la seva violència i proporcionaven a la nau una possibilitat de suportar-los sense patir danys massa greus. Chewbacca va ajustar els escuts perquè s’autocompensessin i mantinguessin la disposició actual.

El wookiee podia albergar l'esperança que els escuts els protegirien del que estava passant, però no podria fer res excepte conservar aquesta esperança fins que sabés què estava passant. L'únic que sabia amb certesa era que, fos el que fos, semblava estar passant per sobre d'ells. Chewbacca va alçar la mirada just a temps de contemplar com un altre espectacular cicle de llampecs anava i venia per entre les puntes dels cons i era succeït per un altre esclat, i després per un altre més. Estava clar que el cicle s'anava accelerant i que es tornava més poderós a cada moment que passava. No hi havia manera de saber quines classes d'energia i radiacions estaven emetent aquells llamps. Chewbacca no podia fer res, i va haver de conformar-se amb esperar que els escuts del Falcó protegissin als seus ocupants de tot allò.

Les transferències de llampecs es van anar accelerant més i més i es van tornar cada vegada més potents, fins que va arribar un moment en què totes les puntes dels cons van quedar unides per raigs de flames i es van convertir en un incessant esclat de claredat.

Llavors va semblar com si les puntes dels cons atraguessin tot aquell mar de foc cap a l'interior de les colossals estructures, absorbint l'energia que fluïa al voltant d'elles. El rugit eixordador dels raigs es va anar esvaint a mesura que els cons cremaven entre guspirejos d'energia, amb llums de tots els colors imaginables lluent i llampant sobre les seves superfícies.

Chewbacca estava pensant que la impressionant exhibició de poder ja havia arribat al seu clímax quan va veure que aquells colors que fluïen i canviaven incessantment estaven baixant pels cons, i que es dirigien cap al terra de la cambra..., i cap al Falcó Mil·lenari. El wookiee va intentar activar algun dels sistemes de propulsió, qualsevol d'ells..., però tots van romandre tossudament apagats malgrat els seus frenètics esforços.

I de sobte tota la nau va quedar embolicada en una onada de raigs, una tempestat ígnia d'espurnes i esclats de flames que va lliscar al voltant dels escuts, escampant els seus centelleigs i guspireigs per tot arreu. Tots els interruptors de seguretat, fusibles i protectors de circuits de la nau van saltar en el mateix instant, però Chewbacca no va intentar desconnectar-los. No sentia cap desig de tenir ni que fos un circuit actiu i en funcionament amb tanta energia fluint al voltant de la nau.

L'onada d'energia va seguir movent-se veloçment i va pujar pels costats de la paret interior de la cambra cònica, ascendint cap a l'àpex de la càmera sota la forma d'un anell d'energia crepitant que es va anar tornant més poderosa, enlluernadora i incontenible a mesura que anava pujant pel con.

L'anell de foc va acabar convertint-se en un punt de furiós poder que va cremar durant uns moments a la punta del con i després va esclatar cap a fora, florint en un torrent de llum encegadora que es va escampar en totes direccions. Les parets del con van semblar tremolar, vibrar i expandir-se mentre l'ona d'energia pura ondulava a través d'elles.

Un altre raig d'energia resplendent va baixar pel gran con central i els sis cons més petits i es va escampar per tota la base de la càmera, embolicant el casc del Falcó en rajos de lluminosa glòria flamejant i allunyant-se veloçment, per després seguir endavant i pujar cap el punt on acabava la càmera cònica en una veloç carrera fins al pinacle, escampant la seva potència en un gran esclat que va fer brillar i tremolar les parets del con sota el seu increïble poder. I el cicle es va repetir i va tornar a repetir-se, una vegada i una altra i una altra més...

... fins que l'esclat d'energia no es va reunir en un punt, sinó que va arribar al cim del con obert i va explotar sota la forma d'un anell de llum..., amb el blau del cel diürn visible sobre d'ell.

Chewbacca, que seguia atordit i sorprès, va començar a comprendre el que estava passant. La càmera cònica del repulsor planetari s'estava transformant a si mateixa, obrint-se a l'exterior i obrint el seu cim per poder tenir accés al cel.

Un altre esclat d'energia va lliscar sobre la nau. Un altre. Un altre, i un altre, i un altre, i cada esclat de potència incommensurable va pujar fins al cim del con que havia deixat d'estar tancat i va anar obligant-lo a obrir-se més i més i més. Chewbacca va donar un cop d'ull als indicadors dels escuts i va veure que estaven aguantant, la qual cosa era realment miraculosa..., encara que sens dubte això no era tant un testimoni de la potència dels escuts com de les característiques de l'energia que es lliscava sobre el casc de la nau. Els esclats de potència es limitaven a fluir per sobre dels escuts, i no intentaven travessar-los.

Però Chewbacca ja havia deixat de preocupar-se per aquestes coses. El que sobrevisquessin o no, o acabessin calcinats i convertits en cendres, era una cosa que no depenia ni d'ell ni de ningú. Aquella màquina titànica faria el que l’Ànakin li havia ordenat que fes, fos el que fos, i res podia interposar-se en el seu camí.

Chewbacca va pensar en les incomptables megatones de roca, penyals i terra que la càmera havia d'estar apartant de la seva implacable trajectòria, i en les descomunals sacsejades i vibracions que devien estar reverberant pels voltants. Hi havia tot un seguit de túnels que portaven fins a l'entrada oculta d'aquell lloc. Segurament tots ells s'havien esfondrat, juntament amb l'edifici construït pels drallistes que s'alçava sobre d'ells. Els drallistes havien estat buscant el repulsor planetari, però a hores d'ara ja no hi havia dubte que el repulsor planetari havia trobat als drallistes i els havia destruït, tal com ells havien intentat destruir el govern de la Nova República. Chewbacca va trobar una espècie de tosca justícia en aquell pensament, i va somriure per dins.

En Jacen va entrar a la cabina de pilotatge i es va asseure a la butaca del pilot, el lloc del seu pare, i va estirar el coll en un intent de veure el que estava passant. El noi semblava molt petit i molt espantat, però tot i així la seva cara estava molt seriosa i havia adquirit una curiosa expressió de serietat adulta i esforçat control de si mateix. No hi havia temps per sentir el terror del moment. Això podria venir més tard. Després de tot, els malsons servien precisament per això, no?

El noi va alçar la mirada i va veure el que estava passant, i el que estaven fent totes aquelles descomunals energies que bullien i s'agitaven per sobre d'ells.

-S'està obrint -va dir en Jacen, i la seva veu era plena de sorpresa-. I s'està tornant més alt...

Chewbacca va mirar cap amunt. No s'havia adonat d'això, però en Jacen tenia raó. Les parets del con s'estaven fent més i més altes, al mateix temps que seguien eixamplant-se. Potser fos per assegurar que la terra i les roques que anava apartant del seu camí no caiguessin a l'interior de la caverna, o potser fos per una altra raó totalment diferent. Qui podia saber quines havien estat les intencions dels constructors d'aquell impressionant artefacte?

Chewbacca es va tornar cap en Jacen i va assenyalar l'exterior amb un dit, i després va estendre la mà amb el palmell cap avall mentre deixava anar un grunyit de preocupació.

-L’Ànakin està bé -va dir en Jacen-. Puc sentir-ho. Està allà fora... -Jacen va assenyalar un punt del perímetre del mur de la càmera-, i està espantat. Potser encara estigui més espantat que nosaltres... Eh... Més espantat que la Jaina i que jo, vull dir, però no li ha passat res.

En la ment d’en Chewbacca a penes hi havia espai per a res que no fos la por, però tot i així va aconseguir trobar un forat en el qual ficar una rialleta silenciosa. En Jacen havia estat molt hàbil. El noi sabia que als wookiees no els hi agradava gens admetre que hi havia moments en què podien arribar a tenir por, i havia trobat una manera d'evitar ofendre un wookiee que estava purament i simplement aterrit. Qualsevol ésser racional estaria aterrit davant tot allò. Chewbacca va assenyalar la part de darrere del Falcó i va emetre un so interrogatiu.

-Estan tots bé -va dir en Jacen-. La tia Marcha ja s'ha despertat, i crec que aviat estarà recuperada. Tots... Oh, excepte Q9. Segueix mort..., o desconnectat, o curtcircuitat, o el que sigui. Bé, el cas és que no es mou.

Chewbacca va assentir. Tenien molta sort d'estar vius. Si Q9 podia ser reparat, Chewie s'ocuparia d'ell més tard. Si no... Bé, una baixa semblava un preu realment molt baix a pagar a canvi de sortir il·lesos d'aquella tempesta.

Una altra onada d'energia va lliscar sobre el Falcó, sacsejant-lo una mica més violentament que l'anterior. La nau va donar un parell de salts i va girar uns quants graus cap a estribord. Chewbacca va deixar escapar un grunyit pensatiu. Havia estat com un recordatori.

El nou esclat de poder incontrolable acabava de recordar-los que encara estaven molt lluny de la fi de tot allò..., tan lluny que potser fos massa aviat per poder dir que sobreviurien.

Següent