Passar comptes a Centràlia (XIV)

Anterior

14

L'últim adéu

Leia Organa Solo, Cap d'Estat de la Nova República, va baixar corrent per la rampa d'accés del Foc de Jade, va arribar a la coberta de l'hangar de l'Intrús i va estar a punt de fer caure un parell de membres de la guàrdia d'honor quan va córrer cap als seus nens i va envoltar als bessons amb els braços. L’Ànakin va escapar a la seva primera gran abraçada per la senzilla raó que els salts d'excitació que donava eren tan veloços i enèrgics que convertien al petit en un objectiu bastant difícil d'assolir. Però en Han Solo havia vingut corrent darrere de la seva esposa, i va alçar en suspens el nen. En Luke es va unir al petit i feliç nucli de caos i confusió, abraçant als nens, saludant-los, regirant-li els cabells al Jacen, fent pessigolles a la Jaina i prenent a l’Ànakin dels braços d’en Han per sostenir-lo en els seus. C3PO anava d'un costat a un altre amb el seu habitual caminar trontollat i encarcarat, oferint les seves salutacions..., i destorbant tot el possible.

- Ànakin! Jacen! Jaina! -Va exclamar la Leia-. Oh, deixeu que us miri...

Però un instant després ja els estava envoltant amb els braços, estrenyent-los contra el seu pit amb tanta força que no semblava probable que pogués veure gran cosa.

En Lando Calrissian es va unir a la confusió de la benvinguda, envoltant al Han amb un braç i dient-li un afable insult a la seva orella mentre li donava copets a l'esquena, besava a la Leia i feia broma amb els nois. Un parell de nouvingudes més, la Mara Jade i la Dracmus, la representant de Selònia, també van ser saludades a continuació.

L'almirall Ossilege es va permetre un gèlid somriure mentre contemplava tota aquella agitació.

-No es pot dir que sigui la més digna i majestuosa de totes les aparicions en escena possibles, oi, senyora Primera Ministra? Esperava que la Cap de l'Estat es comportaria amb més circumspecció.

La Gaeriel probablement podria haver trobat algun comentari més o menys tòpic sobre la família imposant-se a la cerimònia, o podria haver dit que en l'univers hi havia altres coses en què pensar a part de la dignitat, però de sobte es va sentir incapaç de respondre diplomàticament. Va pensar en la Malinza, la seva filleta, lluny d'ella en la seva llar de Bakura. Després va mirar al Luke Skywalker, que havia col·locat a la seva neboda sobre de les seves espatlles, i va pensar en com de meravellosament bé que sabia tractar els nens i en totes les coses que podrien haver passat i que ja mai podrien arribar a ocórrer. Però l'almirall encara semblava estar esperant una contestació, pel que la Gaeriel va decidir parlar i, sense que sabés ben bé com, no va aconseguir evitar que se li escapés la veritat.

-Crec que és meravellosa -va dir.

L'almirall Hortel Ossilege es va tornar cap a ella i la va contemplar amb franca sorpresa.

- De debò? -Va murmurar-. Llavors naturalment que els patrons de bellesa varien considerablement d'una persona a una altra. Els meus no inclouen als nens revoltosos que armen molt rebombori.

-Doncs en aquest cas li compadeixo -va dir la Gaeriel, molt sorpresa amb si mateixa al sentir-se parlar amb tanta claredat-. No conec cap altra cosa que hagi portat tanta bellesa a la meva vida.

La Gaeriel Captison va fer un pas cap endavant, deixant immòbil darrere d'ella a un perplex almirall Ossilege. Va anar cap als nouvinguts i els hi va oferir una reverència tan senzilla com elegant.

-Senyora Cap d'Estat, capità Solo... -Va dir-. Els dono la benvinguda a bord de l’Intrús, i els desitjo que obtinguin la màxima alegria d'aquesta meravellosa reunió.

Després es va agenollar davant seu, embolicada en la seva molt oficial túnica de ministra, i va fer un petó a cada nen.

«Que el vell rondinaire intenti pair això», es va dir. La Gaeriel havia estat una mica impulsiva en la seva joventut, i li va complaure veure que no havia perdut del tot aquesta faceta del seu caràcter.

-En cert sentit, la situació és força complicada mentre que en un altre sentit no pot ser més simple -va dir la Belindi Kalenda, dirigint-se al consell de guerra reunit al pont superior de l’Intrús.

«I no hi ha dubte que mai havia vist tantes persones tan diferents reunides en un consell de guerra», es va dir a si mateixa mentre parlava. A la seva esquerra estaven l’Ossilege, amb el seu impecable uniforme de gala blanc i la seva pitrera plena de medalles, la Gaeriel Captison amb la seva túnica ministerial, en Lando Calrissian amb una capa porpra francament elegant desplegada sobre una espatlla de la seva brusa color borgonya, i en Han Solo vestint una camisa marró clar, més aviat arrugada, amb una armilla de vol sobre d'ella. Resultava obvi que aquella armilla havia estat molt utilitzada al llarg dels anys. A continuació venien l'esposa d’en Solo, la Leia Organa Solo, la Cap d'Estat, vestida amb una senzilla camisa blava i uns pantalons foscos que li havia prestat la Mara Jade. Totes les robes de la Cap d'Estat havien estat perdudes, destruïdes o abandonades en algun lloc del sistema Corellià al llarg de les últimes setmanes.

Al costat de la Leia estava el seu germà, en Luke Skywalker, amb el seu vestit de vol sense insígnies i irreprotxablement planxada. Darrere d'ell, al costat de la paret, hi eren els dos androides, R2D2 i C3PO, presents en el consell per si necessitaven els seus serveis. Els dos dralls, l’Ebrihim i la Marcha, portaven per únic abillament el seu pelatge marró, i els dos semblaven haver patit socarraments parcials en ells durant els últims dos dies. Després estava Chewbacca el wookiee, que tenia un aspecte o ombrívol o pensatiu –la Kalenda mai havia tingut molta sort a l'hora de desxifrar les expressions dels wookiees-, i la Jènica Sonsen, que havia aconseguit fer-se un forat entre Chewbacca i una seloniana anomenada Dracmus que semblava estar bastant nerviosa. La Sonsen donava la impressió de no estar massa complaguda amb el seient que li havia tocat. A jutjar per la seva expressió, esperava que en qualsevol moment el wookiee i la seloniana s'embranquessin en una discussió per decidir si volien la carn crua o molt cuita.

A l'altre costat de la seloniana anomenada Dracmus estava la Mara Jade, molt elegant amb un vestit de vol de tall impecable però, d'altra banda, perfectament corrent.

I la Kalenda es va recordar a si mateixa que ella també hi era, naturalment. Els últims dies i hores havien estat tan caòtics que no li hauria resultat massa difícil oblidar-se de la seva pròpia existència.

-Per començar resumint la part senzilla -va seguir dient-, l'enemic s'aproxima a Centràlia. Han d'impedir que interferim amb el següent tret destructor d'estrelles..., i nosaltres hem d’interferir-lo costi el que costi, naturalment. Considerant el nombre de vides que hi ha en joc si fracassem, no crec que ningú estigui en desacord amb mi quan suggereixo que la destrucció de tota la nostra força suposaria pagar un preu molt petit a canvi de la victòria.

» I hem d'enfrontar-nos al fet que correm aquest risc. Comptem amb tres navilis de combat que transporten a un total de trenta-dos caces en condicions de combatre. L'enemic té com a mínim vuitanta naus espacials de grans dimensions. Si totes elles portessin una dotació completa de caces a bord, encara que dubto molt que sigui així, llavors el nombre de caceres del que disposarien entraria en la magnitud dels centenars.

Les xifres eren prou impressionants per provocar una onada de murmuris i comentaris en veu baixa que va recórrer tota la taula.

La Kalenda va esperar que els murmuris es dissipessin, i després va seguir parlant.

-Comptem amb unes quantes avantatges que vaig a exposar a continuació. Hem aconseguit obtenir alguns enregistraments bastant bons de la flota enemiga mitjançant els nostres sensors de llarg abast, i disposem d'imatges realment excel·lents d'algunes naus. La majoria no són tan grans ni estan tan ben armades. També puc dir que moltes d'aquestes naus són velles, i que algunes van ser construïdes abans del període imperial. Dubto que cap d'elles hagi estat construïda després de la guerra. Probablement no només són antigues, sinó que a més el seu estat de conservació ha de ser relativament dolent. Els recanvis per a moltes d'aquestes naus han de ser difícils de trobar, i podem estar pràcticament segurs que han hagut de confiar en reparacions improvisades. Així mateix, també és de suposar que comptaran amb tripulacions no excessivament qualificades. És molt probable que molts tripulants d'aquestes naus només tinguin un mínim d'ensinistrament i experiència prèvia. No obstant això, no podem permetre'ns cap excés de confiança perquè algunes d'aquestes tripulacions probablement seran tan bones com les nostres: el problema està en què no sabem quantes són.

-En resum -va dir l'almirall Ossilege-, que les nostres naus són millors que les seves, però no hi ha dubte que els números estan clarament en contra nostre. No obstant això, tenim un pla per enfrontar-nos a aquesta situació. Ja arribarem a aquest punt de la discussió més endavant. -Va mirar la Kalenda i li va dirigir un assentiment de cap-. Continueu -va afegir.

-La part complicada de la situació consisteix en què gairebé tenim el control de dos repulsors..., però no els controlem del tot. Que sapiguem, cap dels diferents grups-tapadora, i utilitzo aquesta expressió perquè no crec que anomenar-los «grups rebels» segueixi sent adequat a les noves circumstàncies, controla una repulsor en aquests moments. Crec que això és un greu error de càlcul per part de la Tríade. Van donar per descomptat que localitzar i activar un repulsor exigiria molt menys temps del que realment es va necessitar.

-A menys que els seus càlculs siguin exactes fins a l'últim decimal -va dir la Mara Jade-, i els tècnics de la Tríade estiguin assegudets sobre dels repulsors de Talus, Tralus i Corèllia esperant rebre el senyal que els indiqués que han de prémer el botó.

-Per descomptat -va dir la Kalenda-. Òbviament els repulsors que més ens preocupen són els de Talus i Tralus, els Mons Dobles. Si l'enemic controla aquests repulsors, poden fer trossos les nostres naus en qualsevol milisegon.

-Però no creiem que tinguin aquesta capacitat -va dir l’Ossilege-. La seva flota s'està movent amb moltíssima cautela. És una conducta perfectament coherent amb el temor que controlem un o més d’un repulsor, mentre que ells no en controlen cap. Al meu entendre, i he reflexionat molt sobre aquest tema, aquesta conducta no és coherent amb el fet que controlin cap dels repulsors. De fet, ni tan sols sembla coherent amb un intent d'enganyar-nos: si l'enemic comptés amb els repulsors de Talus i Tralus i pogués emprar-los, aquesta batalla ja hauria acabat.

-Aquesta cautela també podria explicar el perquè no han reactivat el camp d'interdicció -va dir la Mara-. Volen estar segurs que podran sortir d'aquí en el cas que ho hagin de fer.

-És possible, però no creiem que aquesta sigui la raó per la qual el camp d'interdicció segueix desactivat -va dir la Jènica Sonsen-. Hem fet algunes simulacions i càlculs per intentar esbrinar com ha de funcionar Centràlia, el que pot fer... En fi, tot aquest tipus de coses. Resumint els resultats que hem obtingut, els diré que no creiem que puguin reactivar el camp mentre Centràlia es trobi en aquesta fase d'acumulació d'energia per llançar un tret destructor d'estrelles. Massa quantitat d'energia desviada, massa sistemes ocupats... Pots crear un camp d'interdicció mentre el sistema es troba en la modalitat d'espera i pots desconnectar-lo en qualsevol moment, però no pots crear un camp d'interdicció mentre Centràlia s'està carregant d'energia. Almenys, això és el que creiem.

-I més val que així sigui, maledicció -va dir l’Ossilege-. Els nostres plans per utilitzar la Font A en depenen.

-Prec ser excusada -va dir la Dracmus-. Què o qui és la Font A?

-Ja abordarem aquest tema més tard -va dir l’Ossilege, amb l'ombra d'un somriure als llavis.

- I què hi ha de Centràlia? -Va preguntar en Han-. Hi ha algun punt feble, i el coneixem si existeix? Hi ha algun lloc sobre el qual puguem concentrar un munt de potència de foc amb alguna probabilitat que serveixi d'alguna cosa? Podem volar l'estació?

-No, i sento haver de dir-ho -va replicar la Sonsen-. No estem davant d'un artefacte que pugui ser destruït d'aquesta manera. No oblideu que el Punt Brillant és un recipient concebut per contenir una reacció extremadament potent. És molt sòlid, està molt ben aïllat i sap fer molt bé la seva feina d'absorbir i dispersar energia. Les xifres que hem obtingut dels nostres càlculs mostren què els nivells d'energia existents actualment a l'interior del Punt Brillant són l'equivalent als que s'obtindrien fent esclatar un mínim d'un torpede protònic per segon, i Centràlia fa dies suportant aquests nivells d'energia sense cap problema. I la resta de l'estructura és molt sòlida, i molt antiga, i està tan ben segellada i protegida que mai hem estat capaços de cartografiar la major part del seu interior. Se m'ha dit que el Sentinella ha portat fins allà grups d'exploració que estan fent el que poden per localitzar el sistema de control i desconnectar l'artefacte, però aquest sistema de control ha aconseguit mantenir-se amagat durant un mínim d'un miler de generacions. Dubto molt que vagin a trobar-lo amb només un parell de dies de recerca.

-Així que els repulsors són la nostra única esperança -va dir en Luke-. Però llavors per què preocupar-nos per la flota de la Tríade? Per què enfrontar-nos a ella? Per què no ens limitem a retirar-nos i portem les nostres naus fins a un lloc segur, i després concentrem tots els nostres esforços en l'activació dels repulsors?

-Perquè els repulsors no són l'única carta dipositada sobre la taula -va dir l’Ossilege-. No podem oblidar que hi ha una flota de vuitanta naus allà fora. Si així ho decideixen i si deixéssim que ho fessin, podrien dominar aquest sistema estel·lar de manera indefinida. O suposi, per exemple, que aconseguissin arribar fins als repulsors de Drall i Selònia i que ens els traguessin de les mans abans que estiguéssim preparats per utilitzar-los...

-Parlem una mica dels repulsors -va dir en Luke-. Quins progressos hem fet respecte a ells? Què hi ha del repulsor Selonià? Dracmus?

La seloniana va respondre amb una malenconiosa sacsejada de cap.

-No hi ha hagut cap canvi. He estat parlant amb la nostra gent abans d'aquesta magnífica i impressionant reunió. Els selonians de Sacòrria, els selonians del cau sense nom que serveixen a la Tríade, s'estan debilitant. Veuen la força dels nostres arguments..., però encara no estan amb nosaltres.

- Hi ha alguna possibilitat realista de què siguin persuadits abans del pròxim tret destructor d'estrelles? -Va preguntar l’Ossilege.

La Dracmus va fer cara de consternació abans de respondre.

-Una molt petita -va admetre per fi-. Només una molt petita. Els nostres millors negociadors estan treballant sobre els selonians de la Tríade, però ara pensem que potser han rebut adoctrinament amb vista a aquesta circumstància. Els hi asseguro que ho hem provat tot.

- Heu provat a oferir efectiu? -Va preguntar la Mara.

-És de témer que no ho hagi entès.

-Efectiu. Diners. Un maletí ple de bitllets. Ja saps, Dracmus... Un suborn. O... Bé, digues-li com vulguis per tal que soni bonic. Honoraris en concepte d'assessoria. Digues que vols contractar els seus serveis, i que els hi pagaràs molt bé.

La Dracmus semblava sorpresa.

-Això mai ens havia estat passant. Ho intentarem immediatament.

-Bé -va dir la Mara-. I res de garreperies, d'acord? Sigui quina sigui l'oferta que els hi feu, ens sortirà més barata que permetre que la Tríade acabi vencent.

- Què hi ha del nostre repulsor? -Va preguntar l’Ebrihim-. Han fet algun progrés amb ell?

-Els nostres tècnics només han disposat d'unes hores per investigar el repulsor -va dir l’Ossilege-. És aviat per esperar resultats. Però tinguin la seguretat que en aquests moments totes les persones que compten amb alguna experiència pertinent estan treballant en el problema.

-No crec que sigui aquest el cas -va dir una nova veu, una potent i seca veu femenina que estava acostumada a ser escoltada i obeïda. Pertanyia a l'altre representant de la raça Drall present a la taula. Era la veu de la Marcha, la duquessa de Mastigóforus-. No crec que sigui aquest el cas, almirall, i vostè ho sap.

- Puc preguntar-li de què està parlant, duquessa? -Va preguntar l’Ossilege.

-Parlo dels nens -va respondre la Marcha-. De l’Ànakin, en particular, però el petit sempre obté millors resultats quan els seus dos germans estan al seu costat per ajudar-lo i guiar-lo.

-No sigui absurda -va dir l’Ossilege-. De quina utilitat podrien ser-nos? Com poden tenir alguna capacitat tècnica? He de dir que no s'ha de confondre una sèrie d'accidents afortunats amb una veritable capacitat. No disposem de temps que desaprofitar en semblants ximpleries. Seguiu, tinent.

La Kalenda va titubejar durant uns moments. No hi era per contradir al seu oficial superior. Però per altra banda, el seu oficial superior tampoc hi era per comportar-se com un maleït estúpid tossut. A més la Gaeriel Captison li havia recordat, i no feia molt temps d'això, que a la vida hi havia alguna cosa més que respectar les normes de l'etiqueta militar.

-Li demano disculpes per discutir aquest tema davant d'altres persones, senyor -va dir per fi-, però potser no hi hagi una altra possibilitat i hi ha massa coses en joc. Crec que està cometent un error.

- Com?!

-Senyor, la meva feina consisteix a analitzar esdeveniments i arribar a conclusions. He analitzat els esdeveniments en què han estat involucrats els nens, i he arribat a la conclusió que les seves capacitats són... notables. Han estat constantment subestimats, i els seus èxits han estat constantment desestimats i considerats com exageracions, o accidents deguts a la sort, o coincidències notables. Això senzillament no és cert. No és creïble. -Va assenyalar l'esfera de Drall, clarament visible a través dels visors del pont-. La pura i simple veritat és que allà baix tenen un repulsor perquè un nen de set anys i mig el va trobar per a vosaltres i el va activar. Ja no està en mans del nostre enemic, i el nostre enemic es troba en una cel·la del bloc de detenció, perquè aquest nen i els seus germans van aconseguir caminar a través d'un camp de força, reparar una nau estel·lar que no podia volar, pilotar aquesta nau fins a l'espai, i fer caure la nau espacial pilotada per un pilot professional militar que estava perseguint-los. Podria seguir parlant durant mitja hora, descrivint totes les coses que aquests nens mai podrien haver fet, però això no canviaria en res la veritat.

L’Ossilege va alçar la mirada cap a la Kalenda. La seva expressió era totalment indesxifrable. Hi havia ira bullint sota d'aquelles faccions? S'estava limitant a reflexionar sobre les seves paraules? Estava enfurismat davant aquell atac a la seva autoritat, o senzillament es preguntava si l'oficial d'intel·ligència podia tenir raó? No hi havia manera de saber-ho. Aquell home era completament inescrutable.

-Sap argumentar d'una manera molt efectiva, tinent Kalenda -va dir l’Ossilege per fi-. Exposa bé els seus fets. O arribarà molt lluny com a oficial d'intel·ligència, o acabarà la seva carrera dins d'una cel·la per insubordinació. De totes maneres tenia intenció de desembarcar a tots els no combatents en Drall, i he pensat que les càmeres blindades del repulsor probablement siguin el lloc on es pugui estar més fora de perill en aquests moments. Senyora Cap d'Estat, capità Solo... Si, com afirma la tinenta Kalenda, els seus fills podrien ser d'alguna ajuda, consentirien què els poséssim a treballar en el repulsor?

-Naturalment -va respondre en Han-. No és que el que pensem importi molt, per descomptat. Poseu-los a cent quilòmetres d'un lloc on hi hagi xivarri, i ells sabran trobar-lo pel seu compte.

- Senyora Cap d'Estat?

-Necessitem tota l'ajuda que puguem obtenir -va dir la Leia-. Deixem que facin la seva part del treball.

L’Ossilege va arquejar les celles i els va contemplar en silenci durant uns moments.

-Molt bé -va acabar dient-. Llavors seguim amb el consell de guerra. Tinent?

-Bé, senyor, com a resum final de la situació, diré que tenim dos objectius i que cap d'ells serà molt fàcil d'assolir. El primer és derrotar a la flota de la Tríade i evitar que domini aquest sistema estel·lar. El segon és fer el que puguem per evitar que Centràlia torni a disparar la seva energia destructora d'estrelles. Em sembla que això abasta tot el que anàvem a discutir, amb l'excepció de la Font A..., i crec que aquest és un tema que vostè desitjava exposar personalment.

L’Ossilege va somriure d'orella a orella, i resultava molt estrany veure-li qualsevol mena de somriure a la cara. L'almirall es va aixecar i va recórrer amb la mirada les cares congregades al voltant de la taula.

-La Font A... -Va dir-. Si no m'equivoco, la Font A ja és coneguda per alguns de vosaltres. Però permetin-me que els hi expliqui tot el que no saben sobre aquesta persona.

Si el dia havia començat amb reunions alegres, va acabar amb comiats plens de llàgrimes.

- Realment has d'anar-te’n, mare? -Va preguntar l’Ànakin, amb la veu una mica ofegada i el mentó tremolant d'una manera gairebé imperceptible.

Tornaven a estar a la coberta de l'hangar de l'Intrús, on l'últim contingent de no combatents estava pujant a bord de la llançadora que els portaria a un veloç descens fins al refugi que oferien les cavernes laterals blindades del repulsor.

-Sí, estimat meu -va dir la Leia, agenollant-se davant del nen i obligant als seus llavis a què es corbessin en un somriure tranquil·litzador -, i tu també has d’anar-te'n. Avui tothom té una feina a fer. Jo he d'ajudar al pare i Chewbacca a pilotar el Falcó. Tu i els teus germans heu de tornar al repulsor per veure si podeu aconseguir que funcioni com cal que ho faci.

-Aposto a què podrem -va dir l’Ànakin.

-Jo també aposto a què ho podreu fer, campió -va dir en Han, regirant-li els cabells.

En Han també estava somrient, però fins i tot l’Ànakin devia ser capaç de percebre el dolor que hi havia en els seus ulls...., i fins i tot l’Ànakin sabia que tots havien de fer veure que tot anava bé.

La Leia va alçar la mirada cap a la Jaina i en Jacen.

-Cuideu l'un de l'altre i cuideu de l’Ànakin, d'acord? I feu tot el que C3PO, l’Ebrihim i la duquessa us diguin que heu de fer. I no us oblideu de..., de...

I llavors la Leia va callar de sobte perquè s'havia quedat sense veu. Tot allò era massa ridícul. Aviat estaria ficada en una batalla i estava enviant els seus fills a manejar una màquina que podia moure un planeta d'un costat a un altre de l'espai, enviant-los a un lloc on s'enfrontarien a responsabilitats majors de les que mai arribaven a somiar la immensa majoria d’éssers intel·ligents. Podien matar-la i no tornar a veure'ls mai, i no obstant això l'únic que sortia de la seva boca era aquestes admonicions maternals, tan velles com el temps, que es portessin bé i es raspallessin les dents.

-Ho farem, mare -va dir la Jaina, parlant en veu baixa i suau-. No et preocupis. Farem tot el que se suposa que hem de fer.

-No temi, senyora Cap d'Estat -va dir C3PO-. Jo cuidaré de tots..., suposant que els dralls m'ho permetin.

La Leia va envoltar als seus fills amb els braços, va tancar els ulls i els va abraçar amb totes les seves forces.

-Us vull -va aconseguir dir abans que tornés a fallar-li la veu.

Després va seguir abraçant-los fins a esgotar tot el temps que li quedava, i després va continuar rodejant-los amb els braços durant uns moments més fins que en Han es va agenollar al seu costat i li va apartar suaument els braços dels seus fills.

-És hora d'anar-se’n -va dir-. La nau ha de desenganxar.

La Leia va assentir, incapaç de parlar. Va donar un últim petó a cadascun dels seus fills, i en Han va fer el mateix. Els tres nens i C3PO van pujar a la llançadora de transport, i la llançadora va enlairar.

I els nens van marxar amb ella.

Hi va haver molts comiats més, naturalment, i cap d'ells va resultar fàcil. En Luke, en Lando, la Mara, la Kalenda, la Gaeriel, tots els altres... Tots sabien què no hi havia moltes probabilitats que tots tornessin dels llocs als quals anirien. Tots sabien què alguns d'aquells comiats podia ser per més d'un dia o dos i que podia durar eternament, i no obstant això tots comprenien aquella mena d'adéu. Tots havien viscut aquesta mateixa situació amb anterioritat, i s'havien acomiadat d'un camarada per a una hora o un dia i després mai més havien tornat a veure’l. Hi havia un codi, un ritual, una espècie de cerimònia per a aquelles circumstàncies gràcies a què aquests comiats es tornaven, si no més fàcils, almenys si més suportables i comprensibles.

Però també hi havia un altre comiat darrere del que ocultaven unes emocions molt diferents. Hi havia una persona més a la qual en Han havia de veure abans d'entrar en combat..., i aquesta persona estava tancada en una cel·la del bloc de detenció.

Potser fora curiositat. Potser fos l'últim i mig esfilagarsat bri dels llaços familiars, o potser aquests llaços familiars eren més forts del que en Han havia pensat. Potser el llaç de la sang era tan fort que podia resistir fins i tot la traïció.

O potser -encara en Han ho dubtava- només volia gaudir del triomf. No és que estigués sentint aquestes emocions, però amb aquell tipus de coses... Bé, en realitat mai podies estar totalment segur.

Fossin quines fossin les raons, havia anat fins allà. El sentinella va activar el control de la porta i en Han va entrar a la cel·la de detenció.

En Thrackan estava assegut en un catre adossat a la paret del fons.

-Hola, Thrackan -va dir en Han.

-Hola, Han. Has vingut a veure el rar espècimen a la seva gàbia?

-No estic molt segur de per què he vingut -va dir en Han-. Volia veure't, encara que no sé per quina raó..., així que aquí estic.

-I aquí estic jo -va dir en Thrackan, amb un somriure ple de crueltat als llavis. Va alçar el cap, va estendre els braços cap als costats i va bombar el pit-. Sóc aquí-va dir-. Apa, mira’m bé.

-No hauries d’haver-ho fet, Thrackan -va dir en Han.

-Oh, hi ha munts de coses que no hauria d'haver fet -va replicar en Thrackan-. No hauria d'haver perseguit a aquests condemnats nens que més semblen fenòmens de fira. Això va ser un error fatal. Fatal... Però en quin acte concret estàs pensant?

-Els nens -va dir en Han-. Els meus fills... No hauries d'haver segrestat als nens. «Mai involucris als innocents. Protegeix la teva família sempre i en totes les circumstàncies.» Són dues de les més velles tradicions de Corèllia, i recordo que te’n vas fúmer d'aquestes idees i vas dir que trencar-les no era cap gran pecat. Però això només eren paraules. No et vas limitar a parlar d'infringir aquestes lleis. Ho vas fer, Thrackan. Ho vas fer. Thrackan... Com vas poder fer-ho?

-Va resultar molt fàcil -va dir Thrackan-. Massa fàcil, de fet. Els nens em van caure a les mans. Com vols que no me'ls quedés? Quina raó hi havia perquè no hagués de retenir-los?

-La que fent-ho obraves malament, Thrackan.

En Thrackan va deixar escapar un sospir ple de cansament i va recolzar l'esquena al mur de la cel·la.

-Han, si us plau... Estic tancat en una cel·la. La part més llarga del meu judici serà la lectura de les acusacions contra mi, i suposo que el jurat ni tan sols hauria de sortir de la sala per deliberar. De fet, ni tan sols té sentit que hi hagi un procés o un jurat... El més lògic i prudent seria treure’m d'aquí i executar-me a l'instant. Però estic segur que em donaran a la cara amb tota la justícia implacablement justa que puguin trobar..., i que després em tancaran per sempre. Probablement mai tornaré a tenir la més mínima llibertat d'acció, així que tampoc li veig molt sentit a què ara tractis d'ensenyar-me a distingir el que està bé del que està malament. No tan tard, almenys...

-Has estat vençut, Thrackan -va dir en Han-. Has perdut, i ho has perdut tot.

En Thrackan va riure.

-Molt cert, Han. Molt cert... Però tinc un consol.

- Quin, Thrackan?

En Thrackan Sal-Solo, que havia volgut ser Diktat de Corèllia, va moure la mà en un gest que semblava tractar d'abastar l'exterior de la cel·la i tot l'univers que hi havia més enllà d'ella.

-La flota de la Tríade que hi ha allà fora -va respondre-. Potser hagi perdut, Han, però m'alegra moltíssim saber que vosaltres encara no heu vençut. -Després li va somriure amb una estremidora imitació del somriure tort d’en Han, una imitació on només hi havia fredor, duresa i crueltat-. I no crec que aneu a vèncer.

En Han va contemplar en silenci el seu cosí durant uns moments. Després va girar sense dir ni una sola paraula més i va colpejar la porta de la cel·la amb els artells. La porta es va fer a un costat, i en Han va sortit de la cel·la.

Seguia sense saber per què havia anat.

Següent