Ofensiva a Selònia (i XVIII)

Anterior

18

Amb la màxima puntualitat

-Lando contestant a Tendra. El perquè és una història bastant llarga, però fa molt poc que he arribat al sistema i acabo de rebre la teva transmissió...

La Tendra va escoltar les paraules una vegada i una altra amb els ulls plens de llàgrimes. Estava allà. Estava viu. I estava lluitant. Una onada d'alleujament es va estendre per tot el seu ésser en el mateix instant en què sentia una por renovada per la seva seguretat. Va pensar en els llargs retards imposats per la velocitat de la llum, que eren una de les característiques més molestes de la radiónica. Un missatge radiònic necessitava hores per sortir de l'interior del sistema i arribar fins a la Tendra a bord del Cavaller Galant. I si havia passat alguna cosa durant aquelles hores? I si Lando havia viscut el temps suficient per enviar-li un missatge, però havia mort en la batalla abans que la Tendra pogués sentir-ho? No. No. Es negava a creure-ho. Ni tan sols arribaria a prendre en consideració aquesta possibilitat. Tenia molta feina a fer. Hi havia anat fins allà amb un propòsit, i per fi podia actuar per fer-ho realitat. Un cop establerta la connexió radiònica amb Lando, podia enviar una advertència sobre la flota que s'estava reunint en el sistema Sacorrià. Ja feia temps que havia compost un missatge detallat explicant el que sabia, però ser conscient de què per fi havia arribat el moment d’enviar-lo va fer que la Tendra no pogués resistir la temptació de llegir-lo per última vegada. Després de tot, i amb tots els esforços que havia fet, bé podia assegurar-se que no s'havia oblidat res.

Marcha, duquessa de Mastigóforus, estava ascendint a la superfície sobre l'estrany ascensor a forma de disc platejat, amb l’Ànakin en els controls com de costum. El Falcó Mil·lenari es trobava amagat per sota d'ella, i Chewbacca estava fent treballar molt dur a l’Ebrihim, els bessons i Q9, dirigint-los a la instal·lació d'un petit campament subterrani dins de la gegantina càmera oculta del repulsor. Allà podrien romandre amagats durant molt de temps i també podrien estudiar detalladament el repulsor. Amb una mica de sort, trobarien una manera d'impedir que ningú més l’utilitzés.

Però tot això vindria després. En aquells moments la Marcha només desitjava sortir del subsòl i quedar-se immòbil una bona estona sota l'impressionant cel nocturn de Drall. El discascensor continuava el seu fluid i veloç moviment lateral i cap amunt, avançant cap a la punta de la gegantina cambra. La punta del con es va obrir mentre les vores del disc es confonien amb el perímetre de la càmera, i un instant després es van trobar pujant per un cilindre llis i perfecte, i van acabar sorgint del sòl per sortir a una nit resplendent i a un cel ple d'estrelles.

I d'alguna cosa més que estrelles. Corèllia i Selònia eren dos punts de llum prop de l'horitzó i cap a l'oest, surant una mica més amunt en el cel, estaven els Mons Dobles de Talus i Tralus, amb l'Estació Centràlia com un puntet lluminós tan diminut que la Marcha no estava molt segura de si el veia, o de si senzillament s'imaginava veure-ho.

-Estan en algun lloc allà fora, oi? -Va preguntar l’Ànakin, agafant una de les potes de la Marcha i inclinant-se una mica cap a ella.

-Sí, estimat -va dir la Marcha, envoltant-li amb el seu braç lliure-. Estic segura que els teus pares hi són fora, treballant, lluitant i esforçant-se perquè tot torni a anar bé.

L’Ànakin va assentir amb expressió pensativa.

-Sempre ho fan -va dir-. És per això que hem de quedar-nos aquí, perquè puguem ajudar-los esbrinant com funciona aquest repulsor?

-Sí, estimat -va dir la tia Marcha-. És exactament per això.

-Carai -va murmurar l’Ànakin-. Bé, doncs espero que siguem capaços de fer-ho...

Wedge Antilles es va preparar per posar la seva ala-X modificada sobre la coberta de vol del Naritus en algun lloc dels confins del sistema estel·lar de Thanta Zilbra, i va desitjar amb totes les seves forces tenir un enemic contra el que pogués disparar. Però en comptes de lluitar, el que estaven fent era evacuar la població de tot un sistema estel·lar només perquè els paranoics de l’INR havien sentit un rumor sense cap ni peus. Es deia que algú havia fet esclatar una estrella, i que després havia amenaçat de fer esclatar Thanta Zilbra i una altra estrella més després de Thanta Zilbra..., i a Wedge li semblava que la fàbrica de rumors havia nomenat a pràcticament totes les estrelles de la galàxia per ocupar el lloc de la llista.

En realitat i pensant-ho bé, tot allò sonava francament absurd. Com dimonis se les arreglaria ningú per fer esclatar un estel? Faltaven menys de dotze hores per a l'hora zero, i no hi havia hagut cap senyal que estigués passant res. I què dir d'aquests rumors que afirmaven que la Cap d’Estat havia quedat atrapada en el centre d'aquest ningú sabia ben bé què, i que corria un seriós perill? Wedge esperava que aquesta part no fos certa. Sabia molt bé el molt que la Nova República necessitava a la Cap d’Estat Organa Solo..., i també sabia el molt que la Leia significava per als seus amics en Han i en Luke.

Però tot això de la Leia no era més que un rumor. Alguns dels pilots del seu esquadró havien sentit dir que tota la història de fer esclatar les estrelles era pura invenció, encara que cap d'ells havia pogut citar una font a part de l'habitual amic d'un amic d'un vell amic que coneixia algú que havia sentit alguna cosa al menjador de l'esquadró. En Wedge no prestava cap atenció a tot això. Els rumors no eren cosa seva. El seu treball consistia a obeir ordres, i en aquell moment això significava dur a terme missions de suport a l'evacuació, algunes a bord de la seva ala-X i la immensa majoria a bord d'un petit transbordador ple de passatgers. També hi havia hagut d'acompanyar diverses vegades a l'Esquadró Salvatge, i mantenir sota control a aquesta colla de temeraris no era una tasca senzilla.

L’estaven mantenint molt ocupat, però això era d'esperar quan la missió de la flota consistia a evacuar tots els éssers intel·ligents de tot el sistema de Thanta Zilbra..., inclosos aquells que no volien marxar.

Amb això ja tenies mals de cap més que suficients sense necessitat de desaprofitar el temps preguntant-te si les ordres tenien algun sentit. Bé, almenys tornava a pilotar aparells de caça... Durant un temps havia semblat com si estiguessin decidits a assignar-li tota mena de missions excepte aquelles que sabia complir millor.

Les feinetes de missatger i els viatges per portar recanvis d'emergència als transports no eren els vols més emocionants imaginables, per descomptat, però almenys aquesta part del treball ja gairebé s'havia acabat. Se suposava que la flota havia de saltar a l'hiperespai un màxim d'una hora abans de l'hora zero. Un altre torn i mig, i tot hauria acabat..., i després molt probablement haurien de treure a tothom dels transports per portar-los de tornada a casa, repartint disculpes a destra i sinistra per haver causat tantes molèsties. Un gran nombre d'habitants de Thanta Zilbra els havien facilitat la feina, naturalment. No podien creure que hi hagués cap perill, pel que senzillament s'havien negat a marxar. Un nombre igualment gran dels representants de la Nova República que intentaven convèncer tampoc estaven gens convençuts que hi hagués perill, i això no havia ajudat molt.

Però seria millor que deixés de pensar en tot allò, almenys de moment. Necessitava relaxar-se una miqueta abans de tornar a la feina. En Wedge va pujar la cabina i va sortir del caça. Va esperar que l'equip de terra li portés l'escaleta de descens, i després va baixar de la seva nau.

Va anar al vestidor de pilots, es va treure el vestit de vol, es va obsequiar amb una dutxa molt breu però molt necessària, i es va posar un mico net. Un cop endreçat i canviat, i sentint-se una mica nerviós, va decidir anar al centre d'operacions per esbrinar què havia anat malament des que va sortir de patrulla per resoldre l'últim embolic.

El Naritus estava actuant com a navili insígnia dels tres vaixells de guerra, vuit transports de grans dimensions assignats a aquella missió, i el centre d'operacions era el centre nerviós de tota l'activitat. Era allà on es comunicaven destinacions a les naus i se les feia tornar d'ells, d'on arribava el suggeriment de provar amb aquella solució en lloc d'aquesta altra o l'ordre de donar-se per vençut i passar a ocupar-se del problema següent de la llista. Era allà on els oficials de la flota es posaven en comunicació amb els líders d'aquell lloc avançat o amb el capità d'aquest vaixell de càrrega que estava viatjant pel sistema, per amenaçar, apressar i suplicar, demanant-los que marxessin immediatament, abans que fos massa tard, abans que el desastre caigués sobre ells. Era allà on els comandants de la missió intentaven posar ordre a bord dels transports sobrecarregats. Ja s'havien produït diverses baralles i un o dos conats de disturbis. Tothom estava començant a sentir-se bastant fart i irritat.

En Wedge va arribar a la comporta del centre d'operacions. Va introduir el seu codi d'accés al teclat i el panell metàl·lic va lliscar a un costat. Va entrar al centre d'operacions..., i de seguida es va adonar que alguna cosa anava malament. El centre d'operacions estava tranquil. Tot estava en silenci. Normalment aquell lloc era un manicomi amb gent que anava i venia d'un costat a un altre intentant canalitzar el torrent de naus, refugiats i informació.

Però hi havia passat alguna cosa. Un instant després en Wedge va comprendre que el que havia portat el silenci a aquella gran sala no era la calma, sinó l'horror. Totes les persones presents a la sala, sense cap excepció, tenien la mirada clavada en alguna pantalla.

Ningú estava cridant ordres pels micròfons, teclejant instruccions en els panells de control o canviant veloçment d'una freqüència a una altra entre una dotzena de canals de comunicació per rebre informació de totes les parts implicades en alguna crisi. Cap d'aquestes persones estava fent res a part de mirar fixament les pantalles. Els ulls d’en Wedge van anar d'un rostre a un altre i van veure la mateixa expressió en tots ells: estupor, atordiment, incredulitat, sorpresa, terror.

Corregué fins al lloc de comunicacions dels caces.

- Què passa, Parry? -Va preguntar a l'oficial de servei.

En Parry va bellugar el cap i va assenyalar la pantalla principal.

-L'estrella -va dir-. Cap de nosaltres ho creia. Ni nosaltres, ni la gent de les estacions a la qual se suposava que havíem de desallotjar... Però acaba de començar. Mira. Mira això...

En Wedge va girar i va contemplar la imatge infraroja del disc de l'estrella. Només una hora abans havia estat una plàcida tacota de difusa claredat en què no hi havia res més amenaçador que un parell de taques solars per retreure-li el seu impecable aspecte.

Però la nova imatge mostrava un infern bullent i torturat en què es veia bombollejar una infinitat de foc, espícules i prominències, i la superfície s'agitava tan violentament que en Wedge va poder veure el moviment mentre la contemplava.

-Va a esclatar -va dir-. Realment va a esclatar... No creia que pogués ocórrer. No ho crec.

- I ara què farem amb totes les persones que tampoc s'ho creien? -Va preguntar en Parry.

Wedge va mantenir els ulls clavats a la pantalla i va arrufar les celles.

-Haurem de tornar a per elles -va dir.

En Wedge va perdre el compte del nombre de missions de vol que va fer aquest dia, totes elles en el transbordador i la major part d'elles amb la nau sobrecarregada fins bastant més enllà de la seva capacitat de transport autoritzada. Una sola mirada al canvi produït en el seu sol, i de sobte tothom va quedar convençut que havia arribat el moment de marxar. En Wedge va anar una vegada i una altra a la colònia de Thanta Zilbra, ficant tants cossos suats i calents com va poder dins de la nau abans de tornar al cel. Les pistes s'havien convertit en un caos i la confusió era tan gran que resultava difícil trobar un lloc on posar-se, i el seu transbordador va ser repetidament submergit per les onades de gent que volia fugir quan ni tan sols havia tingut temps d'obrir les escotilles.

La situació a bord del Naritus no era molt millor. No disposaven del temps o les naus necessàries per transferir als civils als transports, i de totes maneres ja tenien massa gent a bord. En algun moment de la boira de malson en què es va convertir aquest dia, en Wedge va sentir una veu pels auriculars, una veu arribada del centre d'operacions que li va confirmar el que ja sabia: la informació donada als planificadors de la missió havia subestimat greument la població de Thanta Zilbra.

L'únic que va poder recordar després van ser cares, imatges i moments. No hi havia manera d'obtenir res que pogués semblar ni remotament a una cronologia completa i ordenada. Un nen que plorava en els braços de la seva mare, un altre nadó empès a l'interior de la seva nau per un pare que no va aconseguir pujar a bord, l'olor de ranci de massa cossos amuntegats en un espai massa petit, la pestilència de la por flotant a l’aire. Una passada en vol rasant per sobre d'un incendi que cremava sense control al centre de la colònia de Thanta Zilbra, relliscar el morro del seu transbordador per entre una torba de refugiats histèrics amuntegats a la coberta de vol del Naritus que feia impossible seguir endavant amb les operacions. La veu d'una desconeguda, algun altre pilot en algun altre lloc de la missió, sorgint dels seus auriculars, cantant suaument una cançó de bressol. S'adonava que estava cantant? Estava intentant calmar-se, o intentava calmar algun nen terroritzat que havia acabat atapeït entre els cossos que omplien la seva nau?

Un vell assegut sobre una caixa en el centre de la pista, negant-se en rodó a marxar tot i les súpliques de la seva família. Estava decidit a cedir el seu lloc a algú que tingués més anys de vida per davant, o senzillament era tossuderia, o bogeria, o negar-se a creure en qualsevol perill que li exigís abandonar la seva llar? Maletes i bosses de viatge obertes, aixafades, fetes trossos, les pertinences més preuades de tota una vida abandonades a la pista, algunes d'elles descartades per la força quan el seu propietari es negava a creure que calgués triar entre el seu equipatge i la vida d’una altra persona.

El caos de petites naus espacials de tots els models i classes, civils i militars, tentinejant, serpentejant, entrant i sortint entre la confusió de naus molt més grans de la flota de rescat. Una col·lisió a l'espai, quan un iot d'esbarjo civil va xocar amb una ala-X i els dos aparells van esclatar. No hi va haver supervivents.

I després, per fi, estar assegut davant dels controls del seu transbordador i demanar permís d’enlairament per tornar a la recerca d'un nou carregament de cossos, i sentir com se li denegava el permís. No hi havia temps per tornar. S'havia acabat. La flota havia de marxar. En Wedge havia començat a cridar pel micròfon, exigint el permís per enlairar-se i insistint que encara quedava molt temps, almenys per a un viatge més, sabent que encara hi havia persones allà baix. Sabia que hi eren. Les havia vist, havia parlat amb elles, els havia promès que tornaria.

I llavors havia sentit l'ordre de preparar-se pel salt a la velocitat lumínica. Wedge recordava amb tota claredat aquesta ordre i aquest moment. El Naritus va activar el seu hiperimpulsor, encara que només durant uns instants, i de sobte ja no estava a Thanta Zilbra i havia escapat, esfumant-se i desapareixent d'allà. En Wedge va poder sentir el canvi en els seus motors quan la nau va tornar a entrar a l'espai normal, a una setmana de distància del sol condemnat.

L'impuls de cridar, udolar i protestar també va desaparèixer de sobte. En Wedge havia romàs immòbil en el seu seient, buit, insensible, exhaust. Passada una estona va obrir les tires de l'arnès de seguretat, va desembarcar del transbordador i es va anar obrint pas a través de les multituds de refugiats que omplien la coberta de vol fins arribar a un espiell. Des d'allà, vista sota la llum que havia sortit d'aquesta estrella set dies abans, Thanta Zilbra seguia semblant estar perfectament bé, un càlid i invitador punt de llum molt proper que brillava al cel.

Però en realitat no era així. Wedge va tornar a obrir-se pas a cops de colze i empentes per entre les multituds sanglotants, terroritzades i atònites, i va anar avançant lentament cap al centre d'operacions.

I allà dins tothom ho estava veient, naturalment. No hi havia res més a fer. Les càmeres de les unitats automatitzades estaven enviant els seus senyals mitjançant connexions d’hiperona, i això va permetre que en Wedge pogués veure com passava. L'estrella va semblar tornar-se més fosca i encongir-se sobre si mateixa. La seva superfície va tremolar amb un bull d’energia mentre s'anava ensorrant sobre el seu centre, col·lapsant-se veloçment fins que...

Fins que va esclatar en una erupció de flames, detonant cap a l'exterior en un encegador raig de blanc foc estel·lar que es va inflar i va créixer més enllà dels planetes incinerats, més enllà de les estacions espacials vaporitzades, fins que va arribar a les càmeres que havien romàs en el sistema i...

La pantalla es va quedar sense imatge.

-En el moment exacte anunciat -va dir en Parry, parlant meitat per si mateix. En Wedge ni tan sols s'havia adonat que hi era -. El següent és Bovo Yagen. També està confirmat. No és cap rumor. Població estimada del sistema, dotze milions..., si és que vols seguir creient en les estimacions després d'avui. I estan escampats per dos planetes habitats i dotzenes d'estacions, asteroides i habitacles. Si no hem aconseguit treure a deu o quinze mil persones d'aquest sistema, què inferns farem allà?

-No ho sé -va dir Wedge-. No ho sé.

L'únic que sabia era que a menys que es trobés alguna manera d'impedir l'esclat de la propera nova, milions de persones anaven a morir.

FI

Conclourà...