Ofensiva a Selònia (XIV)

Anterior

14

Activitat subterrània

Per alguna raó misteriosa els túnels i passadissos s'anaven tornant més espaiosos a mesura que avançaven, o almenys al Han li semblava que així era. Potser senzillament havien evitat els túnels més grans del sector anterior, o aquests havien quedat intransitables a causa de l'afluència de refugiats..., o potser fos que els selonians d'aquella part del planeta preferien caminar en posició vertical. L'absència d'humitat, el fred i l'olor de ranci típics dels túnels anteriors també es repetien allà, i els nous túnels estaven il·luminats per la mateixa lúgubre claredat vermell fosc dels anteriors. Les parets i els sòls tenien els angles tan pulcrament acabats i eren tan llisos com els dels túnels que havien deixat enrere, però aquells conductes eren molt més grans i estaven molt menys concorreguts.

Fossin quines fossin les raons del canvi, en Han ho agraïa. Uns quants minuts de caminar totalment alçat va fer meravelles en ell, i va eliminar els nusos més dolorosos de la seva esquena i les cames. Caminar dret també tenia el benefici afegit que podien anar més de pressa. El lent avanç d’en Han a través dels túnels pels quals calia arrossegar-se havia acabat posant bastant nerviosa la Dracmus. El simple fet que pogués mantenir-se més o menys a la seva altura va fer que la seloniana semblés tranquil·litzar-se bastant.

Però no va disminuir gens ni mica la seva tossuda reserva, pel que en Han va decidir provar un altre mètode i fer preguntes diferents.

-Respectada Dracmus, sé que no pots dir-me on anem o per què, però podries almenys dir-me alguna cosa sobre la font de les teves ordres? Em conformaria amb qualsevol cosa que em diguessis.

La Dracmus no va respondre, i ni tan sols va dir que no pogués respondre-li. En Han s'ho va prendre com una mena d'admissió tàcita que anava per bon camí.

- És una cosa que queda estrictament dins del teu septe? -Va insistir-. O és alguna cosa més gran? Es tracta d'una aliança, d'un grup d'alguna classe?

-Respectat Solo... Oh, si us plau! He rebut les ordres més..., més contundents i clares imaginables del més alt dels llocs. Tens el dret a saber més, a saber-ho tot, però no cal i no pots saber-ho per mi.

Era bastant més del que havia aconseguit fins al moment, encara que no fos gran cosa. En Han va anar pensant en això mentre seguien caminant. Encara que no tenia cap informació sòlida, potser disposés de la suficient per fer algunes conjectures. «Bé -es va dir-. No confien en tu, però no t'han matat ni t'han deixat tirat en qualsevol lloc. Què et diu això?» La resposta era òbvia, encara que també fos inevitablement vaga. Era la mateixa vella història de sempre: el volien per a alguna cosa. Hi havia alguna cosa que podia fer, o alguna cosa que podia dir, que necessitaven. Podia tractar-se de qualsevol cosa. Ajuda tècnica, connexions polítiques, experiència militar, accés a algun coneixement que en Han posseïa sense ser conscient de la seva importància... La seva recepta per preparar combinats Zombi Mutant super-extra-forts, potser? Podia tractar-de qualsevol cosa.

Però... Però en realitat no podia ser exactament això, naturalment. Si el necessitessin, no estarien obligant-lo a viatjar per aquell limbe buit d'informació. El més probable era que sabessin que podien arribar a necessitar-lo. Podien voler-lo per a alguna cosa, i mentrestant el mantindrien «guardat en gel» fins que arribés el moment en què estiguessin segurs que valia la pena córrer el risc de confiar en ell. En Han es va dir que havia de ser això. Li volien per a alguna cosa, però no estaven segurs que poguessin confiar en ell..., o potser no estaven segurs que anés a cooperar.

Quant a això, en Han tampoc estava molt segur que fos a fer-ho. No tenia ni idea d’en quin bàndol eren, o de quins eren els bàndols en aquella lluita. Ni tan sols estava massa segur de quina lluita s'estava lliurant. Fins i tot abans de ser capturat per la Lliga Humana, la situació en el sistema Corellià ja hagués pogut ser descrita com un combat de tots contra tots. No hi havia cap manera de saber com ha evolucionat, o degenerat, la situació des d'aleshores. A aquestes altures del dia, el cau de la Dracmus podia estar a favor o en contra de pràcticament qualsevol.

En Han acabava d'arribar a aquesta deliciosa conclusió quan es va adonar que podia sentir alguna cosa de lluny. Era una sèrie de sons metòdics i mecànics, espetecs, brunzits i cruixits, i estaven avançant cap a ells. Va començar a sentir veus, veus selonianes, que parlaven entre elles, i hi havia alguna cosa en el ritme i el to dels crits i crides que li va recordar de manera irresistible a una quadrilla d'obrers de la construcció en plena feina.

La Dracmus també va sentir els sons, i el seu pas es va tornar més ràpid i decidit.

I de sobte en Han va comprendre que es trobaven molt a prop de la fi del seu viatge, o almenys d'aquella part. Es va afanyar a prémer el pas per seguir a la Dracmus, i va començar a baixar per una llarga rampa. Un llum blanc groguenc pujava fins a ells des del nivell inferior, i en Han es va sorprendre de veure que una cosa tan senzilla com una claredat diferent de la il·luminació color vermell sang dels túnels selonians podia millorar d'una manera tan considerable el seu estat anímic, i va seguir avançant el més de pressa possible cap a la llum i el so.

La rampa desembocava en una bona càmera. Aquella nova sala no era de pedra nua, sinó de metall i plàstic lluent, i ressonava amb la infinitat d'ecos d'una frenètica activitat. Resultava obvi que es tractava d'un nus de transports. El seu centre estava ocupat per una pista de descens de butxaca, amb tres petites naus espacials posades sobre la seva superfície i dotacions de manteniment treballant en elles. En Han va alçar la mirada i va veure que el sostre d'aquella càmera era una cúpula retràctil. A l'altre extrem de la base de la cúpula hi havia un tren bala immòbil en la seva via i preparat per a la partida, a punt per sortir disparat pel túnel proveït de riells que travessava una paret de la cambra i desapareixia per la de davant. Petits vehicles de transport entraven i sortien a tota velocitat de les boques dels túnels en un atrafegat anar i venir.

-Quin lloc -va ser tot el que se li va ocórrer dir.

-Hi ha molts llocs com aquest -va dir la Dracmus -. És com tots els altres.

Això va sorprendre en Han.

-Però jo pensava que caminar era la vostra única forma d'anar pels túnels.

- Per què ho creieu? No penses que els selonians puguin construir les seves pròpies màquines i vehicles, en el cas que decidíssim fer-ho així? Només som primitius ignorants que viuen al subsòl si no tenen l'ajuda dels nostres meravellosos amics humans?

-D'acord, d'acord -va dir en Han-. Ha estat una estupidesa per part meva. Et demano disculpes.

Va mirar al seu voltant i va comprendre que la seva situació s'estava tornant cada vegada més complicada. Aquell lloc era secret, conegut únicament pels selonians. En Han no tenia cap prova d'això, però així i tot ho sabia. Els dralls i els humans no hi anaven, i mai se'ls parlava d'aquell lloc.

- Qui coneix l'existència d'aquest lloc? -Va preguntar-. A part dels selonians, vull dir...

-Tu i ningú més -va respondre la Dracmus.

-És just la resposta que esperava no rebre -va dir en Han.

Per què havia de ser precisament aquesta l'única pregunta que la Dracmus estava disposada a respondre d'una manera clara i inequívoca? Al Han no li agradava gens assabentar-se de secrets involuntàriament. Què passaria si acabaven decidint que el que conegués l'existència d'aquell lloc no havia estat tan bona idea després de tot? La veritat és que només hi havia una manera de fer que una persona oblidés alguna cosa per sempre...

-Vine -va dir la Dracmus-. Hem de seguir endavant.

La seloniana el va precedir per un camí que començava a la boca del túnel i baixava cap al centre del complex de transport.

En Han havia mig esperat que hi pujaria a un dels vagons i que seria portat fins al despatx d'algun funcionari en un túnel pròxim. Si no es tractava d'això, el més probable era que hi pugessin al tren per anar a algun lloc.

Però la Dracmus va portar-lo fins a la més propera de les tres naus espacials, que també era la més gran. Una nau espacial? On dimonis podien pensar portar-lo? A algun altre lloc de Corèllia, presumiblement, un lloc que estava prou lluny com perquè es trigués massa temps anant pels túnels. Però on? I per què?

En Han va inspeccionar el vehicle més atentament. En va tenir prou amb fer-li un cop d'ull per comprendre que no havia sortit de cap de les drassanes de Corèllia operats per humans. Aquella nau havia d'haver estat construïda pels selonians. Era un aparell petit i de curt abast, decididament incapaç de dur a terme vols interestel·lars. Tenia una forma general de con aplatat, i mesurava uns vint metres d'alçada per vint d'amplada. També tenia el tret inusual de ser un aparell amb la capacitat de vol cap endavant i que estava orientada en el sentit vertical. La immensa majoria de les naus espacials modernes estaven construïdes com el Falcó Mil·lenari, amb la direcció del vol cap endavant horitzontal en relació als suports de descens i el pilot mirant per un costat de l'aparell durant l'enlairament. Aquell ocell tenia els seus visors davanters a la punta del con, de manera que el pilot estaria mirant directament cap amunt durant el llançament. El disseny era bastant tosc en molts aspectes, però també era senzill i efectiu. Per començar, el problema de com repartir les tensions i càrregues estructurals es tornava molt més simple quan l'impuls procedia d'una sola direcció. El Falcó es devia veure amb impulsos que sorgien no només del sistema de propulsió de popa, sinó també a través dels repulsors dels suports de descens. Això sotmetia al vehicle a unes considerables tensions estructurals..., i el Falcó no sempre havia estat capaç de suportar-les. En qualsevol cas, era clar que la capacitat constructora dels selonians anava bastant més enllà de les vagonetes i els trens bala.

Mentre en Han estava contemplant la nau, una escotilla es va obrir a cosa d'un metre i mig de la base i una escala d'abordatge es va anar desplegant des de l'interior de l'escotilla i es va estendre cap a terra. Una seloniana de color vermellós i aspecte enèrgic va baixar per l'escaleta i va anar cap a la Dracmus i en Han. La nouvinguda va somriure al Han i va deixar escapar una rialla xiuxiuejant.

-Així que aquesta és la pell calba de la que tant he sentit parlar -va dir, parlant la seva llengua gairebé massa de pressa perquè en Han pogués entendre-la -. No sembla gran cosa, oi?

-És un ell -va explicar la Dracmus-. És un mascle, jove Salculd. I ha passat per moltes privacions, molts danys i moltes dificultats. El que estigui aquí per a poder ser contemplat diu molt d'ell.

En Han va quedar més que una mica sorprès en sentir aquells elogis sobre la seva persona sortint de la boca de la Dracmus.

-Ets molt amable a dir això, respectada Dracmus -va dir en el seu un tant entretallat selonià.

La Salculd va observar al Han amb les mandíbules entreobertes, l'equivalent selonià d'un alçament de celles.

-La pell... El pell calba pot parlar la Llengua de la Llar. O almenys no li falta molt per parlar-la. Bé, respectada Dracmus: recordaré que aquí hi ha més del que es veu. -Es va girar cap al Han-. Vine amb mi.

En Han va mirar la Dracmus.

- Salculd em porta? -Va preguntar en selonià-. Tu no véns?

-He de consultar amb... altres abans de pujar a la nau, i després tots partirem. Em reuniré amb tu aviat. La pilot Salculd... tindrà cura de tu mentre jo estic ocupada. –La Dracmus va titubejar durant un moment i després va parlar ràpidament en bàsic, amb la clara intenció que en Han la comprengués i la Salculd no-. La nostra pilot és d'un septe rar, i els pilots selonians solen ser estranys -va dir-. Podria reaccionar d'una manera estranya de tant en tant. No facis cas, i no t'alarmis.

-Em pregunto per què això no em tranquil·litza gaire -va murmurar en Han.

-La veritat és que no ho sé, respectat Solo. Em reuniré amb tu aviat a bord de la nau.

La Dracmus es va acomiadar d’en Han amb una petita reverència i després va fer una altra més aparatosa a la Salculd, i després se'n va anar.

- Què ha estat dient? -Va preguntar la Salculd en selonià.

En Han no estava molt segur del perquè, però ja s'havia format la impressió que la Salculd era algú amb qui podia parlar.

-Em va advertir que ets una mica rara -va replicar en el mateix llenguatge.

-Oh, això... -Va dir la Salculd-. Tots pensen això. Els agrada estar en el subsòl, o on puguin ficar-se en els subterranis si necessiten fer-ho. No els agrada la idea de l'espai, això és tot. Puja a bord... Ah... Com et va dir?

-Em va dir Solo. En Han Solo. Els amics em diuen Han.

La Salculd va somriure i va captar la indirecta.

-Llavors et diré Han, i ja podràs decidir fins a quin punt sóc rara. Puja a bord.

En Han va seguir la Salculd per l'escaleta d'abordatge fins a l'interior de la nau, observant amb molta atenció tot el que veia. Fins i tot contemplada des de l'exterior, ja hi havia una vaga aurèola de fabricació més casolana que industrial en l'aspecte de la nau espacial cònica, que donava la impressió d'haver estat construïda bastant de pressa i sense preocupar-se molt de l'acabat. La visió de l'interior reforçava aquesta impressió inicial.

-Bona nau -va dir en Han en selonià, exagerant una mica la veritat en benefici de la diplomàcia -. Sóc pilot -va afegir assenyalant -, i tinc la meva pròpia nau. Pots ensenyar-me la teva?

La Salculd va inclinar el cap cap a un costat i va observar al Han amb visible curiositat.

-Ets pilot, eh? No m'ho havien dit. Naturalment, te l’ensenyaré.

Estava clar que la Salculd no aconseguia creure’s del tot l'afirmació de ser un pilot que acabava de fer en Han. Volia posar-lo a prova, i esbrinar si sabia de què estava parlant. En Han estava més que disposat a acceptar el desafiament. Estava disposat a fer qualsevol cosa que pogués proporcionar una mica més d'informació. Només va necessitar uns quants minuts de formular les preguntes adequades, reconèixer parts de l'equip i emetre sorolls de comprensió respecte als problemes amb què havien d’enfrontar-se els pilots de tots els llocs de l'univers; passatgers que no atenien a raons, carregaments voluminosos, equips de terra maldestres, etcètera, per convèncer la Salculd que era un autèntic pilot. Quant això hi va haver quedat clar, l'entusiasme de la Salculd no va conèixer límits. Va voler ensenyar-li-ho tot, i en Han fer tot el que va poder per ser el públic ideal.

Mentre recorrien la nau, en Han no va necessitar gaire temps per comprendre que pràcticament tot el que hi havia a bord encaixava en una de dues categories. La primera abastava l'equip bàsic adquirit en subministradors especialitzats, la classe de sistemes i components que es podien aconseguir sense dificultat de procedències tan diverses com el material nou, usat, excedent o fins i tot la ferralla, i incloïa objectes com l'escaleta d'abordatge, la butaca del pilot o els connectors energètics.

La segona era la formada per equip especialitzat que havia estat modificat per poder emprar-lo d'una manera diferent a l’originalment prevista, o que havia estat construïda partint de zero i «a mida». Tot el que inclou la segona categoria substituïa una cosa, el seu rastre resultaria fàcil de seguir si s’adquirís al mercat normal..., o al mercat negre. En el cas de l'ordinador de navegació i les unitats repulsores que proporcionaven l'impuls inicial per enlairar-se i baixar, per exemple, estava clar que havien estat construïdes i muntades a mà, i ningú construïa i muntava a mà semblant equip a menys que es veiés obligat a fer-ho.

Aquest fragment d'informació li va dir moltes coses. Les drassanes corellianes operades i controlades per humans s'explicaven entre les més famoses de la galàxia, i per bones raons. El Falcó Mil·lenari, o almenys el vaixell de càrrega lleuger en què s'havia convertit el Falcó després d'uns quants milers de modificacions, havia estat construït allà. Les drassanes corellianes havien fabricat un nombre incomptable de naus de tots els models, des de la més diminuta de les xalupes fins al més poderós dels destructors estel·lars, per a un nombre igualment incomptable de clients. Atès el penós estat actual de l'economia, en Han sabia que les naus, i això incloïa naus de segona mà molt millors i més capaces que aquella, s'havien convertit en una mercaderia barata i molt fàcil de trobar.

Però per què carregar amb totes les molèsties i les despeses que portava implícits el fet de construir els teus propis vehicles, que a més serien inferiors als que podies obtenir gastant menys diners? Fins i tot els pitjors Lletjos serien més segurs i fiables que aquell trasto. Realment només hi havia una explicació possible, i al Han no li agradava. Construïes les teves pròpies naus quan no volies que ningú sabés el que estaves fent, quan volies mantenir-te amagat i proporcionar-te el secret.

I al seu torn això li deia una cosa més sobre els selonians en els quals es trobava en poder seu, i es tractava d'una cosa que en Han ja portava un cert temps sospitant.

Es trobava entre els rebels.

O, almenys, entre un grup de selonians que es consideraven rebels. Però contra qui s'estaven revoltant? Contra la Lliga Humana? Contra el govern de la Nova República? O potser es tractava d'un grup que s'havia oposat a l'Imperi i que havia romàs amagat i en la clandestinitat, no confiant en ningú que no pertanyés a ell, des de la caiguda de l'Imperi? Qualsevol cosa era possible. L'únic que en Han havia arribat a esbrinar sobre la política seloniana al llarg de la seva vida era que resultava totalment impenetrable per a les altres races.

Bé, això potser fos veritat, però d'altra banda el fet de preguntar sempre podia ajudar-te una mica..., i durant les dues últimes hores en Han li havia pogut treure molta més informació a la Salculd de la qual havia aconseguit arrencar-li a la Dracmus en els últims dies.

- Qui sou tots vosaltres, respectada Salculd? -Va preguntar, intentant emprar el seu millor selonià -. Quin grup és el que em té a les mans? Què està passant?

Les seves preguntes van semblar sorprendre a la Salculd.

- Ningú t'ha explicat això? -Va preguntar al seu torn.

-Ningú -va replicar en Han.

-Som el Cau Hunchuzuc. Nosaltres i el nostre cau desitgem que tots els selonians de Corèllia siguin lliures.

- Lliures de què? De la Nova República? De la Lliga Humana?

- Com? No! Què ens importen la Nova República o la Lliga Humana? Desitgem ser lliures de la Supramadriguera, el poder central de Selònia. Tota la resta és un assumpte secundari respecte a aquesta lluita. Utilitzem aquesta guerra com una cosa darrere de la qual ocultar-nos, i ens dóna una oportunitat d'actuar mentre la Supramadriguera té altres preocupacions. I tu formes part del pla.

-Però quin és el meu paper en el pla? -Va preguntar en Han-. Què fareu amb mi?

La Salculd va tornar a semblar sorpresa, i va inclinar el cap cap a un costat.

-Et portarem a Selònia, naturalment. Què esperaves?

L’aerolliscador va baixar del cel drallià i es va posar darrere d'un molt oportú massís de penyals. Tots van anar sortint d'ell el més silenciosament possible. Feia una nit freda i ventosa, particularment cruel per als humans mancats de pelatge..., i no hi havia dubte que els nens tenien aspecte d'estar passant molt fred. L’Ebrihim els va enviar de tornada a l’aerolliscador mentre els dos dralls adults duien a terme un reconeixement del terreny i Chewbacca s'ocupava de preparar el ressonador i el perforador, ajudat -o potser més aviat destorbat -per Q9. L’Ebrihim va aprofitar aquella ocasió d'estar tot sol amb la seva tia per formular unes quantes preguntes.

- Segueixes pensant que l’Ànakin podrà trobar el que estem buscant?

-Crec que pot fer-ho.

- No et sembla que estàs esperant molt d'un nen petit? -Va preguntar l’Ebrihim.

-No es tracta d'això -va dir la Marcha-. Tinc l'esperança que un ésser, admeto que molt jove, dotat de capacitats extraordinàries serà capaç d'ajudar-nos. He repassat tota la informació de seguiment dels moviments de Q9 a través del sistema de túnels de Corèllia. Aquestes dades mostraven que la càmera que tant ens interessa estava exactament a tres quilòmetres i dos-cents metres al sud de l'entrada principal, amb la part superior de la càmera a cent noranta metres per sota del nivell de l'entrada principal. Segons els nostres instruments, estem just a aquesta distància de l'entrada del turó..., i el nivell del sòl d'aquest lloc es troba a cent setanta metres per sota del punt d’entrada. A menys que estigui molt, molt equivocada, hauríem de poder cavar vint metres en línia recta i entrar al sistema de túnels a partir d'aquí.

-Potser sí, estimadíssima tia. Suposant que totes les teves hipòtesis i conjectures siguin correctes. Suposant que els nostres amics drallistes que estan al cim d'aquest pujol no hagin començat a buscar-nos ja, i que no estiguin a punt de caure sobre nosaltres. Suposant que tot vagi bé. Suposant el que vulguis. Però després d'aquesta nit, no tornis a dir mai que sóc el temerari de la família.

La tia Marcha va somriure.

-D'acord -va dir.

Just llavors el sòl va retrunyir amb un estrany so ofegat, la durada va ser tot just imperceptiblement excessiva perquè pogués ser d'origen natural. Chewbacca ja havia posat en funcionament el ressonador. Van ser-hi per veure com li anava amb l'aparell, i van sentir com la vibració d'un altre d'aquells perllongats trons sords recorria els seus cossos en el mateix instant en què arribaven al lloc en el qual estava treballant.

Chewbacca estava examinant una lectura en un quadern de dades. El wookiee va assentir amb visible satisfacció, i després va desplaçar el detector de sons uns quants metres més per prendre una altra lectura.

El ressonador i el perforador eren dues eines de mineria que Chewbacca havia tret dels cellers del Falcó Mil·lenari. El Falcó transportava moltes eines similars, i anava ben proveït de la classe d'equip que sempre li resultava útil a una nau quan havia d’arreglar-se pel seu compte.

El ressonador consistia en una combinació d'artefacte vibratori que assestava una sèrie de cops molt ràpids a terra, picant amb la potència d'un martell piló, i un detector sònic que utilitzava les pautes de vibració resultants per desenvolupar un mapa tridimensional del que hi hagués sota de la superfície. Després d'haver obtingut lectures de quatre o cinc punts diferents de la superfície, Chewbacca va disposar de les dades suficients per compilar un mapa tridimensional raonablement clar dels nivells sots-superficials. El wookiee va deixar el detector sònic sobre d'una roca prou plana perquè pogués estar vertical i va activar la pantalla hologràfica.

Una complicada imatge va aparèixer en ella, un mapa de densitat que anava del blau per el més dens al vermell per a la densitat normal i el groc per al menys dens. Chewbacca va manipular els controls i va fer que totes les imatges blaves desapareguessin, i després va fer desaparèixer totes les vermelles. Una barra de llum groga va brillar a la pantalla, indicant un punt a uns trenta metres al nord d'on eren.

-Excel·lent -va dir la Marcha, i va assenyalar la pantalla -. Cavarem aquí.

L’Ebrihim va allargar les mans cap als controls de la pantalla. Va tornar a introduir el vermell i el blau i va augmentar la imatge per mostrar el màxim volum d'espai possible.

-No veig res en aquestes imatges que s'assembli a la classe de cambra que estem buscant -va anunciar després.

-Per descomptat que no -va dir la tia Marcha-. Recorda com de ben amagada que hi havia la de Corèllia, nebot, i amb aquesta passarà el mateix. Es troba protegint-se contra qualsevol forma de detecció.

-Tant de bo estigués tan segur de mi mateix com tu ho estàs de tu, estimada tia. Bé, amic Chewbacca... Anem a veure si podem muntar aquesta màquina excavadora.

El barrinador també era un artefacte bastant senzill: consistia en una filera de desintegradors de curt abast i alta potència instal·lats en un cap trepant rotatori d'uns setanta centímetres d'amplada. El cap trepant girava i els desintegradors es disparaven, desintegrant la roca o la terra de davant d'ells. El cap trepant es movia a l'extrem d'una espècie de mànega que s’anava desenrotllant darrere d'ella. Un llarg tub flexible estava unit al final de la mànega.

Chewbacca va col·locar el cap trepant i la mànega sobre del punt d'excavació seleccionat, deixant suspès el cap d'una politja muntada en un trípode. El trípode que sostenia la politja es va desplegar fins a aconseguir uns tres metres d'altura. La corriola ajudava a controlar el descens del cap trepant, i l’extrauria així que el forat estigués fet. Chewbacca va portar al final del tub d'escapament tan lluny possible del forat i l’aerolliscador en la direcció del vent. Després va subjectar meticulosament el final del tub i va inspeccionar el seu treball. La roca vaporitzada i súper reescalfada, la terra i la pols eren expulsades del tub a una gran pressió, amb el resultat pràctic de produir un potent efecte de poliment per raig de sorra sobre tot el que es trobés en el seu camí, i Chewbacca no volia que el tub d'escapament li donés cap sorpresa.

Chewbacca va comprovar tot el muntatge per última vegada i després va parlar durant el que per a ell era molt de temps, deixant anar una altament complicada sèrie de rugits, grunyits i gemecs. L’Ebrihim va escoltar amb gran atenció i va acabar assentint.

-Comprenc -va dir-. Si algú ens està observant en la gamma infraroja o si ens està escoltant, podran localitzar-nos amb gran facilitat. No he vist cap senyal que hi hagi vigilància o sistemes de detecció, però no té sentit córrer riscos inútils. Tindré preparat l’aerolliscador i estaré assegut a la butaca de pilotatge, preparat per enlairar-me immediatament quan se’m digui.

Chewbacca va assentir.

L’Ebrihim es va tornar cap a la Marcha.

- Vindràs amb mi, la meva estimada tia? -Va preguntar-. És probable que el soroll sigui francament terrible.

La tia Marcha va moure el cap.

-No -va dir-. Tinc massa ganes de veure què passa després.

-Molt bé -va dir el seu nebot.

L’Ebrihim va tornar a l’aerolliscador i va obrir la porta el més sigil·losament possible. L'interior estava ple de nens adormits, naturalment, i fins i tot Q9 semblava haver-se sumit en un cicle de desconnexió. L’Ebrihim es va instal·lar al seient de pilotatge que Chewbacca havia estat ocupant durant el viatge i el va reajustar per poder mirar pels visors en lloc d'haver de contemplar el final de la palanca de control.

Va fer un senyal a Chewbacca i el wookiee l'hi va tornar..., i després va prémer el botó activador.

El so va ser notablement sorollós fins i tot dins de la cabina. Era una barreja de rugit i retrunyir que va seguir i va seguir com si no anés a parar mai, per després baixar sobtadament un parell d'octaves per l'escala tonal i perdre uns quants decibels de potència sonora quan la punta del trepant va mossegar el terra. Després hi va haver una mena de brunzit repicant quan el tub d'escapament va tremolar i es va balandrejar un parell de vegades i després, molt bruscament i amb un xiuxiueig ofegat, un gran raig de pols de roca va sortir disparat del tub, encara prou calent per brillar amb una feble resplendor vermellosa mentre es dispersava en la foscor.

-Aquest aparell té molta potència -va dir en Jacen, despertant-se i grimpant al seient davanter per a veure-la millor.

-Espero que no hi hagi ningú prou a prop per sentir-lo -va dir la Jaina, badallant.

L’Ànakin es va instal·lar a la falda del seu germà i va arrugar el front en un arrufament de celles pensatiu.

-Chewie ha deixat massa ajustada la matriu focal desintegradora -va anunciar.

- Com saps això? -Va preguntar l’Ebrihim, mentre agraïa que el nen estigués prou endormiscat per no sentir la temptació d'anar a reajustar l'eina.

-No ho sé -va dir l’Ànakin, i va badallar-. Però suposo que de totes maneres va bé. -Va mirar per la finestra i va semblar concentrar-se durant uns moments, com si estigués resolent un problema mental -. Hauria de trigar uns vint minuts -va afegir després.

Següent