Ofensiva a Selònia (XIII)

Anterior

13

Una elecció yggyn

-S'ha acabat el temps -va dir la Mara mirant a la Leia-. Ha arribat el moment de prendre una decisió.

La Mara estava asseguda a la butaca de pilotatge del Foc de Jade i observava la Leia amb tranquil·la fermesa. La Leia, que ocupava el lloc del navegant, li va tornar la mirada amb la cara molt més calmada del que hagués hagut d'estar tenint en compte el seu estat emocional.

-Així és -va admetre-. Ha arribat el moment de prendre una decisió.

Quant es va haver lliurat de la persecució inicial, la Mara s'havia limitat a deixar el Foc de Jade en una òrbita aleatòria al voltant de l'estrella Corell, permetent que la nau fos on volgués amb tots els sistemes al mínim de potència. La idea era que una pauta de vol aleatòria sense consum d’energia els proporcionaria un màxim de probabilitats d'evitar ser detectades per qualsevol que pogués tractar d'assolir-les. Estaven seguint un curs inestable, i si es permetia que la nau seguís endavant sense ser pilotada, d'aquí a uns mesos el Foc de Jade acabaria traçant una espiral que acabaria dins de Corell.

Això no passaria, naturalment. Podien canviar de curs en qualsevol moment. El problema era que havien de decidir quin rumb anaven a seguir. S'havien ajudat a escapar, però cap de les dues tenia cap pla d'acció clar més enllà d'això. Havien intentat traçar un pla just després de la seva fugida, però cap de les dues es trobava en condicions de fer-ho i la conversa havia acabat degenerant en una aspra discussió sense sentit. De seguida havia quedat clar que les dues estaven massa cansades per prendre cap decisió. Les dues dones havien necessitat una miqueta de temps per recuperar-se de les seves lesions i descansar, i de totes maneres no semblava haver-hi cap necessitat urgent de prendre una decisió immediata. La Mara i la Leia havien acordat permetre’s trenta hores de descans i recuperació abans d'arribar a una decisió final.

I per fi havia arribat el moment d'escollir un destí i un pla d'acció, però la Leia tenia el pressentiment que fer-ho no anava a resultar gens fàcil.

-Suposo que segueixes volent tornar a Corèllia -va dir per fi.

-Sí, vull tornar aquí -va replicar la Mara-. És on està succeint tot, oi? No sé què passarà en aquest sistema, però sigui el que sigui es decidirà allà.

- I per què hauria d’importar-te el que passi aquí? -Va preguntar la Leia-. Per què hauria d’importar-te qui mana i qui obeeix en aquest sistema planetari? No ets corelliana i encara que és cert que la Lliga Humana no et cau gens bé, la Nova República tampoc t'agrada gaire. Per què vols estar al centre de l'acció? Per què no et limites a marxar?

-Sí que m'importa el que passi -va dir la Mara-. Sóc comerciant, i hem fet una gran inversió a Corèllia. Hem invertit temps, diners i energia en aquest lloc, i la inversió estava començant a donar beneficis. Estàvem començant a explotar algunes rutes molt prometedores a través d'aquest sector. Els meus costos van pujar de manera astronòmica quan van començar les revoltes. Vull estabilitat per poder obtenir uns beneficis continuats. L'estabilitat no té molt a veure amb els dictadors d'opereta. I encara que no sento massa estima per la Nova República, també hi ha la possibilitat que la idea que algú es dediqui a destruir sistemes estel·lars plens de gent em resulti una mica desagradable. –la Mara va guardar silenci durant uns moments i va mirar fixament a la Leia-. Però en realitat la teva pregunta no té res a veure amb això, oi?

La Leia va rebutjar l'impuls de negar el que estava donant a entendre la Mara. Quan els dos bàndols eren capaços de veure la veritat, fer veure el contrari no tenia cap sentit.

-No -va dir.

-Volies saber si podia oferir una explicació plausible al fet que segueixi aquí, i si la meva conducta té algun motiu que no resulti sospitós. Després de tot, el missatge dels destructors d'estrelles va arribar a través de mi... Has de preguntar-te si formo part de la conspiració. Puc recordar totes les raons amb què comptes per sospitar que tu formes part de la conspiració, Leia? El missatge estava codificat d'acord amb les teves característiques personals, i els que el van enviar es van prendre moltíssimes molèsties per demostrar que eren capaços de desxifrar el teu codi particular. A més, aquest missatge contenia dades que només podien procedir de fonts classificades de la Nova República.

- I quin motiu puc tenir per enderrocar el govern de la Nova República en el Sector Corellià? -Va preguntar la Leia.

-No tinc ni idea -va replicar la Mara-. D'altra banda, quin motiu puc tenir jo per crear totes aquestes pertorbacions en aquest sistema? Sembla que no et costa res considerar-me sospitosa d'haver fet certes coses sense pensar ni un instant en els motius. Per què no hauria de poder gaudir jo del mateix luxe? A més, podria inventar-me un escenari perfectament factible en el que tu trames alguna mena de pla per alliberar-los de la Lliga Humana i els altres rebels, enganyant-los perquè es posin al descobert amb la intenció d'aixafar-los quant sabessis on eren. Seria un joc bastant perillós, per dir-ho suaument, i si és el joc en què estàs ficada... Bé, està molt clar que el teu pla no ha funcionat. Però és possible.

Els llavis de la Leia es van corbar amb l'ombra d'un somriure.

- Per què aturar-te aquí? Per què no donar curs a la imaginació? Potser les dues estem involucrades en la conspiració i l'únic que passa és que es tracta d'una conspiració tan secreta i compartimentada que cap sap que l'altra també forma part. Potser una de nosaltres o ambdues siguem mers titelles, peons que estan sent utilitzats en la partida d'algú més sense que siguem conscients. Tu saps tan bé com jo com de difícil que resulta aturar-te quant has començat a jugar al joc dels engranatges dins dels engranatges i els plans secrets.

-És cert -va dir la Mara-. Però el que realment importa és que no puc confiar plenament en tu o en els teus motius, de la mateixa manera que tu tampoc pots confiar en mi o als meus.

-Bé, almenys en això podem estar d'acord -va dir la Leia-. Però fingim que podem confiar l'una en l'altra. Què vols fer?

La Mara es va recolzar en la butaca de pilotatge i va clavar la mirada a les estrelles.

-El més lògic seria respondre't que aquesta no és la meva guerra i que no desitjo morir en el foc creuat d'una altra persona. L'intel·ligent seria dirigir el morro d'aquesta nau cap a l'exterior del sistema Corellià i connectar els motors subllumínics. Podríem trigar bastant a sortir d'aquí, però acabaríem sortint..., i dubto que fes falta tant de temps com es podria pensar en un principi.

-Estic d'acord -va dir la Leia-. No poden mantenir connectat eternament aquest camp d'interdicció. Ha de consumir enormes quantitats d’energia, i el manteniment ha de resultar força complicat. Fins i tot si el manteniment no planteja cap problema tècnic, tard o d'hora el fet d’estar aïllats començarà a ser-los més perjudicial que beneficiós. Políticament, econòmicament, etcètera.

-És cert -va dir la Mara-. Jo també ho veig així. Però per molt intel·ligent, lògic i prudent que sigui marxar, el cas és que no vull anar-me'n. Algú m'ha causat un munt de problemes i vull tornar-li el favor. A més, tampoc podem oblidar que quant tornem a connectar els motors subllumínics, i com més temps els tinguem encesos, més probabilitats hi haurà que ens detectin i ens enderroquin.

-Tu coneixes aquesta nau i com de detectable que és -va dir la Leia-. Pot això ajudar-nos a prendre una decisió? Hi ha algun destí cap al qual puguem dirigir-nos amb un mínim de probabilitats de ser detectades?

-Bona idea, però no ens porta enlloc -va replicar la Mara-. Seguim estant prou a prop de Corèllia perquè n'hi hagi prou amb connectar els motors i poc més per arribar-hi. Si portéssim a terme una aproximació nocturna per sobre dels oceans i voléssim sobre les copes dels arbres fins al lloc on voldríem arribar, les probabilitats que ens detectessin serien molt reduïdes. Selònia i els Mons Dobles, Talus i Tralus, es troben molt a prop del punt de màxima aproximació mútua. Estan més lluny de nosaltres, a l'altra banda del sol. D'altra banda llavors tindríem el sol darrere, la qual cosa li dificultaria força detectar-nos a qualsevol que pugui estar vigilant l'espai des de Corèllia, Selònia o els Mons Dobles. Drall està més a prop i el trajecte seria més curt, però no podríem comptar amb la resplendor solar per ocultar-nos dins d'ell. No obstant això, pel que sé Drall és el planeta que té la xarxa detectora de naus espacials menys sofisticada del sistema. Diguem que totes les opcions són més o menys igual d'atractives.

-Molt bé -va dir la Leia-. No vols sortir del sistema, i les probabilitats d'arribar a qualsevol de les destinacions plausibles són aproximadament idèntiques. Però vols anar a Corèllia, perquè consideres que és el centre de la crisi. Crec que tornar-hi seria un suïcidi. Ens estaran buscant, i estaran molt enfadats amb nosaltres. És l'únic lloc en el qual podem tenir la seguretat que els que manen ens obsequiaran amb una recepció molt hostil.

-I tu vols anar a Drall perquè és el lloc on hi ha més probabilitats que estiguin els teus fills, no? -Va preguntar la Mara.

-Sí. L'únic natiu de Corèllia que hi havia a bord del Falcó Mil·lenari era un Drall. El lògic és que l’Ebrihim hagi escollit com a destinació el lloc que millor coneix i en el que els nens podrien estar més segurs.

-I jo dic que anar-hi no té cap sentit -va protestar la Mara-. No sabem res sobre el que està passant als altres planetes, però hem de donar per descomptat que les coses van bastant malament. Si l’Ebrihim ha portat als teus nens allà, ara els tindrà amagats tant per la seva pròpia seguretat com per la dels nens. I nosaltres també hauríem d'amagar-nos..., cosa que no resultaria gens fàcil quan només hi ha uns quants centenars d'humans al planeta. Com se suposa que anem a romandre amagats, trobar un altre grup que també està amagat i reunir-nos amb ells?

-A través de la Força -va respondre la Leia-. Introdueix-me prou a prop d'aquest planeta i podré percebre la seva localització. Sé que podré fer-ho.

-La qual cosa ens seria molt útil si es troben en lloc segur. Fins i tot suposant que aconseguíssim fer-nos amb ells, què faries llavors? Donar uns copets al cap als teus nens i amagar-te amb ells? Com afectaria a la seva situació actual l'arribada d'una nau humana? Estarien més segurs o correrien més perill? Si les coses estan tan malament allà com a Corèllia, jo diria que correrien més perill. I què faria jo? Drall és un planeta remot, un món provincià i endarrerit... Ja que parlem d'això, què faries tu allà? Si anem a Drall no podrem fer absolutament res.

Al principi la Leia no va dir res. Els arguments de la Mara tenien massa lògica. Trobar els seus nens faria que se sentís millor, però no milloraria la situació. L'única forma de què els nens estiguessin realment fora de perill era posar fi a aquella crisi.

-No puc abandonar als meus fills -va dir per fi.

-Ningú t'està demanant que ho facis. Escolta, intenta pensar... Si estan vius i estalvi a Drall, tenen a Chewbacca i al Falcó Mil·lenari i al seu mestre Drall i a tots els contactes que posseeixi l’Ebrihim allà. Tenen tot això en acció per protegir-los. Si et reunissis amb ells, estarien realment més segurs..., o serviria això únicament per fer que et sentissis millor?

La Leia va arrufar les celles.

-D'acord -va admetre -. Potser no hauria d'anar a reunir-me amb ells..., encara. Però no vaig a romandre lluny dels meus fills ni un minut més del que és estrictament necessari. -Va guardar silenci durant un moment-. Resulta obvi que hem arribat a una situació de taules. Em sembla que podríem trobar arguments sòlids en contra de qualsevol curs d'acció possible.

- I com se les s'arreglarà una de nosaltres per persuadir l'altra quan cap confia en els arguments de l'altra? -Va preguntar la Mara-. Podria estar intentant portar-te a un parany, o viceversa. –La Mara va romandre callada durant uns instants. Després els seus ulls van semblar il·luminar-se, i es va girar cap a la Leia-. Ei, se m'acaba d'ocórrer alguna cosa! -Va exclamar-. Estàs familiaritzada amb el concepte d'un compromís yggyn? Ha permès concloure amb èxit més d'una negociació comercial encallada.

La Leia va somriure.

-El conec molt bé. Si cap de les parts pot acceptar les propostes de l'altra, les dues acorden una tercera alternativa. Jo vull Drall. Tu vols Corèllia. Si ens sotmetem a les regles yggyn, anirem a Selònia.

La Mara va arronsar les espatlles.

-Estava pensant en Talus i Tralus, però Selònia servirà. Necessitem algun lloc on anar, i almenys a Selònia hi ha algunes probabilitats que siguem ben rebudes. Qualsevol cosa és millor que seguir assegudes aquí discutint fins que xoquem amb el sol.

-Molt bé -va dir la Leia, respirant fondo i contemplant la foscor estelada-. Molt bé... Llavors anirem a Selònia.

-Segueixo lamentant no haver vingut amb el Falcó Mil·lenari -va dir Q9-. Aquest aerolliscador és incapaç de defensar-se.

-I estem atapeïdíssims -es va queixar l’Ànakin des del seient del darrere-. Quan anem a arribar-hi?

-Oh, oh -va dir la Jaina, que estava asseguda davant -. En Jacen, procura que comenci a pensar en una altra cosa i fes-ho de pressa, o vas a sentir aquesta pregunta un multilliò de vegades més.

La duquessa Marcha estava asseguda al seient davanter de l’aerolliscador, incrustada entre la Jaina i en Chewbacca, que s'encarregava de pilotar el vehicle. Mai havia estat tan a prop d'un wookiee, i estava descobrint que no era la més relaxant de les experiències. Però no podia entendre per què la Jaina havia reaccionat amb tant nerviosisme davant la pregunta del seu germà petit.

- No pots limitar-te a respondre i demanar-li que s'estigui callat després? -Li va preguntar a la Jaina en veu baixa.

Les ingents habilitats necessàries per manejar a un nen humà petit la tenien francament perplexa, i més a ella tampoc li molestaria saber quant duraria el viatge. Treure-li informació a Chewbacca no resultava gens fàcil.

-Això no donaria cap resultat -va respondre la Jaina en un xiuxiueig-. Respondre-li només serviria perquè es concentrés en la pregunta, i dintre de dos minuts preguntaria: «I ara quan anem a arribar-hi?». Després tornaria a fer la mateixa pregunta d'aquí a dos minuts, i quant haguessin passat dos minuts, i...

-Comprenc -va dir la tia Marcha.

Estava mentint descaradament, per descomptat. Quines criatures tan estranyes eren aquells humans! I els nens eren molt més estranys que els adults, naturalment. Com se les havien arreglat per aconseguir una posició tan prominent en els assumptes galàctics era una cosa que no entendria mai.

Però almenys els majors sabien com manejar al petit.

- Ànakin! -Va exclamar en Jacen, havent trobat una distracció adequada-. Mira cap avall! Ho veus? Això d'aquí és el mar Bullent.

L’Ànakin, que estava assegut darrere d’en Jacen i al costat de Q9, va abaixar la mirada cap a les fosques aigües que s'estenien sota d'ells.

-No el veig bullir -va protestar.

-No sempre bull -va dir en Jacen-. Només ho fa a vegades, durant l'estiu... Però Q9 t'explicarà tot això.

- Ho faré?-Va preguntar l'androide.

-Sí, Q9-va dir l’Ebrihim des del seu seient al costat d’en Jacen-. Ho faràs, i en veu baixa. És una ordre.

-Molt bé -va dir Q9 amb una clara manca d’entusiasme.

L'androide va començar a explicar a l’Ànakin com, durant els mesos de l'estiu, les temperatures podien arribar a ser prou altes perquè aquella part del petit mar envoltat de terra per tot arreu comencés a bullir, i com les neus i pluges hivernals el refredaven i tornaven a omplir la conca marítima. L’Ànakin va escoltar en silenci, la qual cosa era tot un prodigi, fins i tot quan Q9 va començar a explicar que el mar era un accident geogràfic temporal que sens dubte acabaria esvaint-se dins d'uns centenars d'anys a causa de l'erosió dels corrents.

La Marcha va tornar a moure el cap. No tenia ni idea del perquè allò havia semblat interessant a un nen petit, però això no li impedia agrair que li interessés. El viatge estava començant a resultar massa llarg, però això era d'esperar quan s'estava recorrent una ruta el més discreta possible, de nit i a tan poca distància de la terra i el mar que el vehicle semblava fregar les copes dels arbres i les puntes de les onades. Fora com fos l'opinió que tingués sobre les seves capacitats socials, la Marcha es va alegrar que poguessin comptar amb un pilot tan hàbil com Chewbacca perquè s'encarregués d'aquell treball.

I per fi Chewbacca va acabar deixant escapar un gemec ofegat i va anar reduint la velocitat fins aturar l’aerolliscador, deixant-lo suspès a uns deu metres del terra. La Marcha va connectar el sistema de visió per infrarojos, va escrutar la pantalla i va usar l'amplificador per centrar l'objectiu en un turó situat a uns tres quilòmetres de distància. Allà, brillant amb una fantasmagòrica resplendor verdosa a la imatge infraroja, hi havia un edifici no molt alt que semblava una caixa i que s'alçava prop del cim del turó.

-És això d'aquí -va dir-. Ha de ser-ho... Acosta't molt a poc a poc. Traça un cercle al voltant de la base del turó fins que estiguis al sud de l'edifici. Hauríem de baixar a tres quilòmetres dos-cents metres al sud de l'edifici i seria convenient que t'apropessis el més possible a aquest punt, però assegura't que el vehicle no pugui ser vist des d'allà quan baixis. Ah, i confio que tindràs apagats els llums...

Chewbacca la va fulminar amb la mirada, però no va emetre cap rèplica sonora.

La Marcha no li va prestar atenció. Tenia altres problemes en què pensar. Trobar l'excavació arqueològica no havia resultat massa difícil. Entrar a ella, i sortir després, anava a ser la part realment complicada. Si les seves teories eren correctes, l’Ànakin podria ajudar-los...

Suposant que poguessin aconseguir que deixés d'estar fascinat pel mar Bullent, per descomptat. Q9 estava començant a esgotar la seva informació sobre el tema.

Següent