Secrets
La tribu perduda dels Sith # 8:
John
Jackson Miller
Capítol
Un
3000
ABY
Com tots els Sith de Kesh durant
l'Edat de la Podridura, la família Hilts tenia ambició. Era només que mai se'ls
hi havia donat bé la posada en pràctica.
El pare d'en Varner Hilts es va
passar anys guanyant-se la confiança del líder de la facció local a Beray. Va
tenir molta cura en la selecció de la fulla shikkar destinada a l'esquena del
seu senyor. No obstant això, l'ancià Hilts va tenir una mica menys de cura en
la fixació de la beina de la daga, i la fulla de vidre va caure del seu cinturó
i es va enterrar en el seu turmell. Va morir consumit per la gangrena tan sols
un mes després, un període de temps misericordiosament breu durant el qual va
haver de suportar el sobrenom de "Hilts el relliscós" (1).
Sense immutar-se, la vídua Hilts va
seguir endavant, i a la setmana següent va posar al líder de la facció en el
punt de mira dels seus dots de seducció. Els seus esbirros la van conduir
acuradament a les estances privades del líder en una gegantina urna cerimonial.
Desafortunadament, la tapa era tossuda, i ningú li havia dit que el líder anava
a passar tot el mes en una campanya militar per les terres altes. No obstant
això, ella va aconseguir la seva esperada sorpresa, si l'horror dels empleats
de neteja comptava.
En Varner Hilts havia viscut més
temps que qualsevol d'ells, ascendint en silenci -encara que inofensivament- a
una posició de responsabilitat dins de la tribu. Havia treballat tots els dies
en el palau més gran del continent... i havia vist el Testament d'en u Korsin
no una, sinó dues vegades. S'havia aventurat més a prop del que ningú havia fet
en anys al Temple que contenia el Presagi,
la nau que havia portat a Korsin i a la Tribu Perduda fins a Kesh.
I ara estava a punt de ser assassinat
per una planta.
-Jaye! Jaye! -Cridava en Hilts,
lluitant cap per avall dins d'una xarxa espinosa d'enfiladisses. Cada moviment
feia que els lligams s'estrenyessin més al voltant dels membres de l'ancià. Va
veure al seu assistent, mirant-ho des de dalt de la pedra coberta de trenes
verdes-. Jaye, talla els lligams!
Els seus ulls negres van parpellejar.
-Amb què, Cuidador?
-Amb el que sigui!
-Oh! -El Keshiri de rostre porpra va desaparèixer
per un instant, abans de reaparèixer amb la seva cartera-. El sabre de llum que
va trobar!
-Raigs, no! -En Hilts va estirar els
dits de la mà lliure, presa del pànic. Com era d'esperar, en Jaye sostenia
l'arma per l'extrem equivocat. Et mataràs si l'encens!
En Jaye es va agenollar a prop d'on
Hilts estava penjant.
-Llavors se'l passo?
-No. Mira, ves a cercar una pedra esmolada
-Va dir en Hilts, acomodant-se el millor que va poder en la seva presó amb
nusos-. Jo... em quedaré aquí esperant.
En Hilts va sentir com el keshiri
sortia disparat i es va maleir a si mateix pel seu pla salvatge. Ningú s'havia
atrevit a apropar-se al Temple de la muntanya durant segles... i ara un arxiver
de seixanta anys d'edat, i el seu covard secretari anaven a fer-ho? Durant una
setmana, ni més ni menys, en la qual tots els assentaments del continent de
Keshtah bullien amb convulsos disturbis?
En Hilts va negar amb el cap, fent
cas omís de les ratllades de la planta enfiladissa que l'envoltava per sota de
la barbeta. Hi havia estat una bogeria fer el viatge!
I el viatge havia estat desesperant. En
Hilts va tornar primer al seu museu a la ciutat capital de Tahv, on hi havia
conservat durant molt de temps els antics mapes del Temple del Presagi. Però els saquejadors havien
assaltat el palau, cremant cada tros de pergamí dels arxius. Tot el que podia
trencar-se s'havia trencat. La visió dels Tubs de Sorra destrossats va fer que
a Jaye se li saltessin les llàgrimes.
En Hilts estava preparat per això.
Els aldarulls auto-destructius havien estat constants des que la Tribu va descobrir
que els seus avantpassats no havien estat conqueridors, sinó esclaus
d'alienígenes. No obstant això, la visió de tants cadàvers tirats als carrers
li havia desconcertat. Cap Sith contemplava una sola vida com una cosa
preciosa, però la seva espècie com un tot certament ho era. Al principi, els
supervivents del Presagi havien estat
molt pocs. El creixement de quantes generacions s'havia perdut? Podria
recuperar-se algun dia?
El Temple prohibit podria ser la
solució... però abans en Hilts havia d'arribar fins allà, evitant les bandes
errants de matons Sith en el seu frenesí assassí. Per això havia portat a Jaye amb
ell. Les famílies keshiri que abans adoraven als éssers humans ara els temien;
Ningú li hauria donat aixopluc. No obstant això, qualsevol Sith que viatgés amb
l'inofensiu Jaye Vuhld probablement no seria un boig homicida. S'havien
refugiat en barraques keshiri durant les hores de llum del dia, avançant cap a
l'oest a la nit.
El viatge era llarg, però necessari:
el Temple s'alçava a la part alta de les Muntanyes Takara a l'extrem nord d'una
llarga península que corria paral·lela a la part continental. Hauria estat un
breu salt sobre el llom d'un uvak... però res faria que en Hilts muntés a l'esquena
d'una de les bèsties voladores. Havien pres el camí més llarg al llarg de la
costa sud abans de pujar per l'hostil llengua de terra. Allà no hi havia
refugi, ni suport; donava el mateix, ja que en Hilts només havia provat l'àcid
del seu propi estómac des que van començar els disturbis. Finalment, van
arribar a la base d'Els Blocs, gegantines barreres de granit encaixades en un
estret pas per la Nida Korsin per evitar que ningú pogués accedir a peu a les
altures prohibides. Cada cub de deu metres d'altura, donaven la impressió de
ser una escala per als déus... un obstacle formidable, per descomptat. Però en
algun moment dels segles transcorreguts des de llavors, un resistent fullatge havia
pres arrels en les esquerdes de les pedres... fortes enfiladisses, que
proporcionaven un camí cap amunt.
O una
manera de penjar-se cap per avall fins a dessagnar-se i morir, va pensar en Hilts.
Va mirar cap amunt. On era aquest maleït
keshiri?
Una llum va brillar al cel. Els seus
ulls cansats es van enfocar. Un reflex? Però, de què?
-Aquí, Cuidador!
Tan aviat com en Hilts va escoltar la
veu cridanera, va sentir una violenta estirada, i després va ser arrossegat per
les cames contra la paret d'Els Blocs.
-Jaye! Què estàs fent?
El keshiri va grunyir, tirant d'un
embull d'enfiladisses enrotllada al voltant dels seus dits prims. En Hilts es
va redreçar i es va enfilar a la part alta de la barrera, on va passar un minut
recuperant l'alè. Donant-se la volta, va veure que en Jaye havia trobat una
sèrie de forats de pal a la superfície de la pedra. Cadascun dels forats, que
haurien servit com a base a alguna bastida alguns segles abans, era prou gran
com per acomodar un peu keshiri, permetent que el fràgil empleat tingués algun
avantatge mecànic en fer pujar al seu amo per la paret.
-Aquesta... és l'última barrera -Va
dir en Jaye, netejant-se la sang dels palmells de les seves mans i mirant
darrere d'ells. Un modest sender descendent conduïa a un camí obert que ascendia
per la gorja... cap al Temple de la muntanya, més amunt.
Però alguna cosa encara més amunt
mantenia l'atenció d'en Hilts.
-Mira allà!
Al cel de l'est, un uvak batia les
ales i traçava un arc descendent cap al Temple. En Hilts va aclucar els ulls.
Hi havia un genet sobre ell. Un altre espurna de llum: un reflex, com abans. A
l'escassetat de metalls de Kesh, això generalment significava una cosa:
l'empunyadura d'una espasa de llum.
En Hilts arrufà les celles i va mirar
cap al Temple.
-Serà millor que continuem.
Posant-se dret, va retirar els
fragments restants d'enfiladissa de la seva corpulenta figura. Amb renovat
ímpetu, va fer un pas endavant...
... Directament en un forat de pal.
-Cuidador!
El granit se sentia fresc contra la
cara d'en Hilts.
-He decidit, Jaye... que primer...
anem a descansar aquí... durant una estona...
El keshiri no va discutir.
Has d’acabar
la tasca de treure la tribu d'aquesta muntanya. El nostre destí, per ara,
resideix a governar la part de Kesh que viu...
Així que en Yaru Korsin havia donat
instruccions a la seva filla en el Testament, i el seu decret havia estat
obeït. Obeït, i respectat, per un poble que no respectava res. En Hilts es
meravellava mentre sortia del rocós camí a la pedra assotada pel vent del lloc.
Els Sith buscarien qualsevol avantatge que poguessin trobar en les seves
disputes, però, ningú havia tornat aquí mai, que ell sabés. Podria haver estat
la superstició, però en Hilts va considerar que era més probable que haguessin
comprès la inutilitat de tornar. Quins avantatges podrien trobar-se aquí que en
sin i els altres passatgers del Presagi
no haguessin pres ja?
I, no obstant, aquesta era la seva
missió. Milers de metres més avall, a tot el continent cap a l'est, la seva
civilització era en procés d'exterminar-se a si mateixa. Vint faccions
enfrontades ja havien destruït l'estat Sith. Però la revelació del seu origen
comú -i humil- havia deixat cada ànima humana desarrelada i abatuda. Es podia
sobreviure a un miler d'anys d'esclerosi, però no a una altra setmana
d'auto-mutilació.
Què
puc trobar aquí que ningú hagi trobat abans?, es tornar a preguntar en Hilts mentre
mirava les torres bessones que flanquejaven la residència real molt per davant
seu. Sens dubte, la vanitat l'havia portat a això. Però tal vegada no fos un
somni tan boig. Tots els altres havien buscat aquí una arma, alguna tecnologia
antiga de les estrelles. En Hilts estava buscant un missatge. Una cosa que en Korsin
havia insinuat en les seves últimes paraules, quelcom que podria conduir a la
Tribu de nou a un camí singular. El veritable poder resideix darrere del tron,
havia dit en Korsin. En cas que passi un desastre... recorda-ho!...
En Jaye va entrar temorós a la
terrassa sud del lloc sagrat. Ruïnosos edificis de pedra s'alineaven als costats,
desgastats pel vent, el sol, i l'abandonament.
-És més gran del que m'imaginava,
Cuidador.
-Està bé -Va dir en Hilts, ignorant
el seu turmell adolorit mentre es dirigia amb confiança cap endavant-. Sé on
som.
I així era. Ara no tenia els mapes,
però havien estat amb ell durant anys. S'havia après de memòria aquesta
terrassa inferior, on havia viscut el personal de servei. Al nord, més enllà
dels estables d'uvak, estaven les escales a la terrassa intermèdia, amb la seva
acadèmia d'entrenament, dormitoris, magatzems i sala d'oficials. Pujant més
escales estaria la columnata exterior, on Yaru Korsin havia mantingut la seva
cort pública. Després, finalment, el quadrangle de la plaça principal, format
per la residència reial a l'oest, la torre de vigilància i la caseta de guàrdia
cap a l'est, i la cúpula del Temple cap al nord. Part de la plaça superior es
trobava de fet assentada sobre el venerat lloc de descans del Presagi; l'estructura s'havia construït
al voltant i per sobre de la nau danyada, per protegir-la.
Només el fet de pensar en el Presagi va portar més ímpetu als passos
d'en Hilts. Ni tan sols va empal·lidir quan va veure la quantitat d'escales
fins a la terrassa mitjana. Qualsevol que mirés l'edifici des de lluny
assumiria que havia estat construït per una cultura que adorava escalar.
I en efecte, així havia estat.
-Anem, noi -Va dir en Hilts-. Mantingues
el ritme.
El cos havia estat assassinat
recentment. Una ganivetada ràpida, maldestre, a la gola havia estat el final de
l'uvak. En Hilts va estudiar la pudent bèstia que es coïa al sol del migdia.
Sens dubte era la criatura que havia vist acostar-se... assassinada aquí, just
al centre de la terrassa.
-Crec que els estables no eren del
grat del nostre visitant -Va dir en Hilts.
En Jaye es va arraulir darrere d'ell.
-Vol... Vol vostè l'arma?
En Hilts va mirar al seu voltant,
sentint a través de la Força. Hi havia alguna cosa allà.
-Sí -Va dir-. Dóna-me-la.
En Jaye va buscar a les palpentes a
l'interior de la motxilla i va extreure el sabre de llum. En Hilts no havia
tingut un com a Cuidador -de què li hauria servit? - Però en la seva fugida de
Tahv li havia robat un al cadàver d'un gegantí guerrer. Mai se sap el que pot
resultar útil.
-Sap vostè com s'usa? -Va preguntar-li
en Jaye.
-Per descomptat. Posa't dempeus just
davant meu, i l'encendré.
La frivolitat no va alleujar la
inquietud. En Hilts tampoc tenia pràctica en l'ús de la força per a la defensa.
Com a nen, havia tingut la mateixa formació que qualsevol altre membre de la
Tribu, però a part de desviar trossos al moment de caure, en les últimes
dècades havia fet poc ús de les manifestacions físiques de la Força.
No obstant això, reconeixia un mal
pressentiment quan el sentia... i això no era més àcid en la seva gola. De fet,
reconeixia aquesta ardor en particular...
-La Cambra d'oficials -va dir en
Hilts, detectant la font de la punxada més endavant-. Queda't fora. Si escoltes
problemes, corre i no tornis mai.
Potser no hi hagués estàtues de la Seelah
Korsin al palau de Tahv, però la figura en el baix relleu tallat fora de
l'hospital era inconfusible. Com a esposa d'en Yaru Korsin, la Seelah era la
Mare de la Tribu; però abans d'això, havia estat l'esposa d'en Devori Korsin, i
la mare d'un traïdor. En Hilts mai havia vist cap representació de la Seelah,
però mirant la pell suau, el cabell pentinat, i la figura perfecta en el
marbre, sabia que havia vist a la seva germana bessona... i recentment.
-Iliana Merko -va cridar, donant un
pas a través de la porta-. Sóc el Cuidador Hilts. Sé que ets aquí. Crec que
hauríem de parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada