Passar comptes a Centràlia (III)

Anterior

3

En l'origen

La Tendra Risant estava asseguda a la butaca de pilotatge del Cavaller Galant i es preguntava si tot anava a sortir bé, i com era possible que tot anés bé. Hi havia fet la seva part, per molt petita que pogués ser. Parlant en termes purament objectius, tot anava bé. Hi havia utilitzat el transmissor radiònic per advertir en Lando que hi havia una flota amagada a l'espai Sacorrià. Els seus amics havien rebut la notícia, i era molt possible que haver estat advertits acabés resultant vital per a ells. La Tendra també sabia que en Lando era viu i il·lès, i que s'alegrava que ella estigués al sistema.

Però res de tot això podia canviar el fet que estava atrapada allà, i que ningú podia arribar-hi. La Tendra va alçar la mirada cap al visor davanter i va contemplar l'enlluernadora resplendor de Corell, que cremava en l'espai just davant d'ella. A menys que aquest camp d'interdicció deixés de funcionar, necessitaria mesos per recórrer aquesta distància. La Tendra sabia que havia valgut la pena, per descomptat. Era més que probable que hagués salvat moltes vides..., potser fins i tot la d’en Lando.

I no obstant això la mera idea de passar més mesos sola a bord d'aquella nau li resultava totalment insuportable.

Però les persones amb les que estava en Lando, els bakurans, li havien demanat que els hi enviés més informació. La Tendra no tenia gran cosa a dir a part del que ja els havia dit, però els proporcionaria la major quantitat d'informació possible. Va connectar el transmissor i va començar a treballar.

El creuer lleuger bakurà Intrús va llançar tres andanades amb la seva bateria turbolàser davantera, i altres tantes patrulleres de butxaca van esclatar.

-Molt bé -va dir l'almirall Hortel Ossilege-. Poden cessar el foc. Col·loquin els turbolàsers en la posició de repòs i posin tots els circuits en la modalitat d'espera. Assegura't que els nostres amics poden detectar tot el que estan fent. Els hem demostrat que podem fer-los mal quan ho desitgem, i ara anem a enviar-los una invitació perquè se’n vagin. Vegem si els nostres amics d'aquí fora entenen què planegem posar-nos realment durs si es queden.

«Una tàctica molt raonable», va pensar en Luke Skywalker, encara que no li agradava gaire. Una exhibició de força aclaparadora podia convèncer els defensors supervivents que es retiressin, naturalment. Després de tot, les probabilitats que un grapat de caces aconseguissin derrotar l’Intrús i les seves naus germanes, el Sentinella i el Defensor, i a tots els seus caces, eren pràcticament inexistents.

D'altra banda, els rebels s'havien enfrontat a situacions tan desesperades com aquella més d'una vegada durant la guerra contra l'Imperi, i havien sortit victoriosos d'elles. Un bon ensinistrament, una motivació forta, un bon equip i un treball competent del servei d'intel·ligència -i la pura i simple bona sort- podien ser un igualador bastant poderós. Les certeses eren alguna cosa inexistent en la guerra.

En Luke Skywalker estava immòbil al costat de l’almirall Ossilege al pont de comandament de l’Intrús, se sentia incòmode, com li passava sempre que es mostrava d'acord amb alguna cosa que havia dit l'almirall. En Luke va llançar una ràpida mirada de reüll a Lando Calrissian, que estava a l'altre costat de l’Ossilege, i l'expressió del seu rostre li va indicar que en Lando compartia les seves preocupacions. Les tàctiques que estava emprant l’Ossilege eren tan lògiques com prudents, i fins i tot podien qualificar-se de conservadores. Les forces enemigues consistien en unes vint patrulleres de butxaca, i escombrar una força tan petita no els serviria de gaire. Si l’Ossilege aconseguia convèncer-los que es retiressin sense haver d'exposar les seves forces al risc de patir pèrdues innecessàries, tant millor per a tots.

Molt prudent i cautelós..., però el problema rau en què l’Ossilege no era un líder militar que es distingís per la seva cautela. Si l'almirall feia la impressió que estava intentant comportar-se cautelosament, llavors en Luke tenia el pressentiment que allò era simplement una tapadora per amagar la maniobra bojament audaç que vindria a continuació. L’Ossilege havia mostrat una clara tendència a preferir arriscar massa per sobre d’arriscar massa poc. Quan jugava les seves cartes amb tanta cautela, llavors hi havia moltes probabilitats que el que semblava ser cautela només fos un complicat preparatiu per a una aposta descomunal. O seria potser que haver perdut al Guardià, destruït pel repulsor planetari Selonià, l’havia acovardit? L’Ossilege era un homenet d'aspecte prim i nerviüt a qui li encantava usar uniformes de gala blancs que realcessin al màxim la seva col·lecció de medalles i cintes. L'almirall també era sec i tallant, i estava tan convençut de la seva importància i les grans qualitats que sempre semblava tractar amb un cert menyspreu la resta del món. La seva aparença general suggeria un almirall d'opereta, una simple caricatura..., però en Luke mai havia conegut un líder militar tan implacable i fredament desapassionat. Ningú podia trobar massa agradable el temps que passés en presència de l'almirall Ossilege.

Naturalment, amb la imponent i aclaparadora massa de l'Estació Centràlia dominant el cel a l'altre costat dels visors, en Luke s'hauria sentit una miqueta nerviós i preocupat fins i tot si el Guardià no hagués estat destruït.

-Allà van -va en Lando, assenyalant un núvol de puntets que s'allunyava d'un dels molls d'atracada de Centràlia. Els caces defensors s'estaven retirant -. Suposo que han decidit que no podien fer res contra nosaltres.

-O potser han decidit que serem incapaços de causar cap mal a Centràlia -va dir l’Ossilege -. Un tàctic que conegui el seu ofici sempre es retira d'una posició indefensable per conservar les seves forces. Però un tàctic que conegui el seu ofici també evitarà consumir les seves forces de manera innecessària en la defensa del que no pot ser conquerit.

- Què està intentant dir-nos? -Va preguntar en Luke.

L’Ossilege va assenyalar l'Estació Centràlia.

-Estem actuant com si els caces enemics no existissin perquè són una força tremendament petita comparada amb nosaltres -va dir-. Però, en proporció, nosaltres som molt més petits comparats amb Centràlia. Aquest lloc és l'origen del poder que pot imposar un camp d'interdicció a tot un sistema planetari. Quins altres poders pot posseir?

-No hi ha manera de saber-ho -va dir en Lando-. Suposo que només hi ha una cosa de la qual puguem estar segurs, i és que anem a portar-nos alguna sorpresa... I dubto que vagi a ser agradable.

Un androide de servei va arribar rodant per darrere d'ells i va lliscar al voltant del petit grup per aturar-se davant d’en Lando.

-I aquí tenim una sorpresa -va murmurar en Lando-. Sí, què passa? -Li va preguntar a l'androide.

-Li prego que em disculpi, senyor, però la tinenta Kalenda vol que vostè i el Mestre Skywalker vagin a veure-la, senyor. S'acaba de rebre un nou missatge procedent de la Font T.

 En Lando es va tornar cap al Luke i li va llançar una mirada plena de preocupació.

-Això m'hauria de fer feliç -va dir-, però tinc el pressentiment que no s'ha posat en contacte amb nosaltres només perquè tingui ganes de xerrar. -Es va girar cap l'androide de servei-. Bé, anem.

La Font T era la Tendra Risant. En Lando i en Luke havien conegut la Tendra a Sacòrria, el seu planeta natal, un dels mons del Sector Corellià coneguts amb el nom comú de «Externals». Les autoritats locals els havien expulsat de Sacòrria amb molt pocs miraments gairebé immediatament després que haguessin conegut la Tendra.

Mentre seguien l'androide a través de la secció de comunicacions de la nau, en Lando va pensar, i no per primera vegada, que a la Tendra li faria moltíssima gràcia assabentar-se que la intel·ligència militar bakurana li havia assignat un nom tan ridículament pompós com era el de «Font T».

 En Lando havia conegut la Tendra mentre recorria la galàxia a la recerca d'una esposa rica. La Tendra tenia una posició prou acomodada perquè se la pogués considerar com a tal, i tampoc hi havia dubte que entrava en el possible que fos una bona esposa per en Lando..., si aconseguien estar junts en el mateix lloc i al mateix temps durant l'estona suficient per arribar-se a conèixer l'un a l'altre.

Però encara que no haguessin disposat del temps necessari per enamorar-se bojament l'un de l'altre, resultava indubtable que havien aconseguit establir una clara connexió entre tots dos i que havien desenvolupat un sòlid vincle, cosa sobre la qual podrien seguir construint una relació algun dia si l'univers els hi donava una oportunitat de fer-ho.

Pel que sabia en Lando, la Tendra se les havia arreglat per descobrir l'existència d'alguna mena d'acumulació de forces militars que s'estava duent a terme en el sistema Sacorrià. Hi havia relacionat aquesta acumulació de naus amb el camp d'interdicció, i havia decidit que havia d'avisar al Lando. Amb aquest objectiu en ment, semblava ser que la Tendra havia aconseguit fer-se amb una nau espacial, i que després havia sortit de Sacòrria a base de suborns i s'havia topat amb el camp d'interdicció Corellià.

Res d'això hauria servit de molt de no ser per un altre fet: en Lando li havia donat un equip de comunicacions radiònic. L'equip radiònic no utilitzava cap de les freqüències estàndard dels comunicadors, sinó que enviava i rebia missatges mitjançant una ona portadora modulada a la banda de ràdio de l’espectre electromagnètic. Els senyals radiònics eren totalment immunes a les interferències que havien deixat incomunicat a tot el sistema, i també eren totalment indetectables llevat que s'utilitzés equip radiònic. Com a gran inconvenient, i igual que passava amb qualsevol altra forma de radiació electromagnètica-infrarojos, llum visible ultraviolada, raigs gamma, raigs X, etcètera-, la radiació de la banda de ràdio viatjava a la velocitat de la llum. La conseqüència de tot això era que els missatges que la Tendra enviava al Lando, i les rèpliques d’en Lando, s'arrossegaven per l'espai a la velocitat de la llum, i que eren altament susceptibles a les interferències naturals.

La Tendra seguia a bord de la seva nau, el Cavaller Galant, més o menys en els confins del sistema Corellià i avançant a poc a poc cap a l'interior del sistema a velocitats que eren clarament subllumíniques. Els missatges de la Tendra necessitaven llargues hores per arribar fins en Lando..., però era molt possible que la seva nau necessités llargs mesos abans que pogués recórrer aquesta mateixa distància.

Llevat que poguessin acabar amb el camp d'interdicció, naturalment..., i això era el que havien vingut a fer.

Van arribar a la secció de comunicacions. En Lando i en Luke van esperar mentre l'androide de servei treia una sonda de dades del seu cos metàl·lic i la introduïa a la portella de seguretat que hi havia al costat de la porta de la secció de comunicacions. L'equip radiònic d’en Lando seguia a bord de la Dama Afortunada, la seva nau particular, però els tècnics de l’Intrús no havien tingut cap problema per muntar el seu propi equip radiònic a partir dels plànols i fulls d'especificacions diversos que en Lando també portava a bord i, de fet, havien aconseguit que el seu transmissor fos més potent i el seu receptor més sensible.

Però en Lando no estava pensant en la radiònica. Estava preocupat per la Tendra.

Com si la situació actual de la Tendra no fos ja prou complicada, també estava el petit problema de la informació que estava transmetent. Tot era tan complicat que el servei d'intel·ligència podia començar a tenir atacs de nervis d'un moment a un altre.

El sistema de seguretat va emetre el seu codi d'admissió sota la forma d'una sèrie de brunzits, i l'escotilla de la secció de comunicacions es va fer a un costat. En Lando va fer una ullada a l'interior abans d'entrar i va deixar escapar un sospir. Era allà, com si el simple fet de pensar en oficials del servei d'intel·ligència preocupats pogués fer sorgir del no-res a un exemplar de l'espècie: la tinenta Belindi Kalenda, de la Intel·ligència de la Nova República, estava esperant, i no semblava molt feliç.

-Escolti, què li passa a aquesta amiga seva? És que ningú li ha ensenyat mai a explicar-se? -Va preguntar la tinenta tot just es va haver tancat l'escotilla.

La Kalenda mai havia estat massa amiga de perdre el temps amb preliminars, i a més estava a punt d'esclatar.

- Quin és el problema ara, tinent Kalenda? -Va preguntar en Lando, intentant no perdre la paciència.

-El mateix de sempre. Els números, aquest és el problema -va dir Kalenda.

La tinent Belindi Kalenda era una jove d'aspecte una mica estrany. Els seus ulls, bastant separats, eren vidriosos -de fet, eren gairebé lletosos-, i la seva mirada una mica descentrada fregava la guerxesa sense arribar a caure del tot en ella. La seva pell era una mica més fosca que la d’en Lando, i la seva negra cabellera estava recollida en una complicada espècie de trena amuntegada sobre la part superior del seu cap. Corrien rumors que posseïa una petitíssima capacitat per a l'ús de la Força o, almenys, que tenia una intuïció magnífica, i la veritat era que els seus pressentiments tendien a ser confirmats per la realitat i que la seva perspicàcia semblava superior a la de la gran majoria de persones. En qualsevol cas, el que és innegable era que la Belindi Kalenda tenia l'estrany costum de mirar més enllà de la teva espatlla, com si estigués contemplant a algú que estava darrere teu, fins i tot quan t'estava fulminant amb la mirada..., tal com estava fent en aquell precís instant.

-Els nombres -va repetir-. Seguim sense tenir ni idea de quantes naus hi amagades a les rodalies de Sacòrria.

-I si no fos per la dama Tendra, no sabríem que hi havia naus aquí -va replicar secament en Lando-. Pot ser que aquests agents seus de l'INR destacats a Sacòrria siguin molt més experts que ella en la detecció i el recompte de naus, però m'agradaria que em digués quants d'ells han estat capaços de demostrar una mica d'iniciativa i arribar fins al sistema Corellià per advertir-nos de la seva presència.

La Kalenda va contemplar en silenci al Lando durant uns moments. El seu rostre s'havia tornat totalment inexpressiu.

-Jo no li he dit que hagués agents de l’INR a Sacòrria -va dir per fi en un to ple de recel.

-I jo mai li he dit que vaig ser contrabandista, però vostè ho sap de totes maneres -va replicar en Lando-. Vinga, no em tracti com si fos idiota... Si no tenen agents allà, això vol dir que algú no sap fer la seva feina.

-Ei, intentem tornar al veritable problema -va dir en Luke, intentant dissipar una mica de la creixent tensió acumulada -. Què passa exactament amb el missatge de la dama Tendra?

-Hem transmès tres contestacions demanant-li que ens enviï més detalls sobre els tipus, dimensions i nombre de les naus que va veure. El seu últim missatge semblava més llarg i detallat, però quan li treus tots els adjectius i repeticions... Bé, de moment seguim havent de conformar-nos amb estimacions d'allò més vagues.

-La Tendra no pot dir el que no sap -va dir en Lando.

Es va preguntar quantes vegades hauria de repetir això a la Kalenda abans que s'ho cregués, o quan deixaria de sentir-se irritat i frustrat pel fet que el grup d'intel·ligència estigués llegint missatges destinats a ell..., i que els llegissin abans que ell.

- Però hem de saber més del que sabem ara! -Va exclamar la Kalenda-. De qui són aquestes naus? Quantes naus hi ha, i amb quin tipus d'armament compten? Qui les mana, i quines són les seves intencions? Haurà de tornar a transmetre i sol·licitar més informació.

-No ho faré -va dir en Lando-. Tant me fa el que digui el seu equip de psiquiatres quan assegura que la Tendra es mostra més disposada a col·laborar si parla amb mi. Ja els ha dit tot el que pot dir, i no vaig a ajudar-los a què segueixin assetjant-la ni un segon més.

-Però necessitem més...

-El veritable problema és que la Tendra no disposa de més informació -va dir en Lando -. Ja tenen tots els detalls que van a aconseguir. Per ventura esperaven què la Tendra fos capaç de dir-los com es diu el comandant de la flota observant unes naus en òrbita a través d'uns macrobinoculars? Ens ha donat una advertència, i molt útil. Els ha proporcionat tota la informació que pot enviar, i hi ha límits al que podem demanar.

-I també hi ha un límit al nombre de missatges que poden demanar-li que enviï -va intervenir en Luke -. Cada vegada que la Tendra ens envia un missatge, hi ha unes quantes probabilitats més que la seva presència acabi sent detectada.

La Kalenda es va tornar cap al Luke.

- Detectada? Com? Per qui?

-Penseu en això -va dir en Lando-. Vostè és l'oficial d'intel·ligència, no? Bé, la forma en què la Tendra transmet és secreta, però no està oculta de cap manera. La Tendra està emetent sense emprar cap codi o sistema de xifrat, i els seus missatges no poden ser més clars i fàcils d'entendre. Qualsevol persona que disposi de l'equip adequat per fer un escaneig per les freqüències de la banda de ràdio podria captar la seva transmissió radiònica en un obrir i tancar d'ulls. Vostès ho han fet sense cap dificultat. Llavors no només sabrien què coneixem l'existència de les naus amagades en l'òrbita de Sacòrria, sinó que podrien dur a terme una triangulació i localitzar la Tendra, de la mateixa manera en què ho hem fet nosaltres.

- I quina diferència suposaria això? -Va preguntar la Kalenda.

-Una molt gran, si estem parlant de les persones que controlen el camp d'interdicció. Voldrien evitar que seguís parlant. Diguem que desconnecten el camp d'interdicció durant trenta segons, d'acord? Bé, amb una bona planificació i uns bons sistemes detectors, això seria temps suficient perquè una nau entrés a l'hiperespai, sortís d'ell just al costat del Cavaller Galant, fes trossets a la Tendra d'un tret, i tornés a la seva base abans de què el camp tornés a entrar en acció.

-Però ha estat transmetent contínuament durant dies sense que li passés res -va protestar la Kalenda.

-No li quedava altra elecció. Havia de seguir transmetent fins que jo respongués, però ara ja no té per què seguir corrent aquest risc. Les emissions radiòniques dels seus tècnics són molt més potents que les d'ella, i estan més a prop de qualsevol que pugui estar escoltant a l'interior del sistema. Si l'oposició detecta les transmissions, sabran on han de buscar a la Tendra.

La cara de la Kalenda seguia estant impassible i inexpressiva. Sabia ja tot allò, o havia decidit arriscar la vida de la Tendra a canvi de la possibilitat d'obtenir més informació? O no se li havia ocorregut que la Tendra podia córrer perill? Això semblava bastant improbable en una oficial d'intel·ligència tan llesta i eficient com semblava ser la Kalenda, tot i que els últims dies havien estat molt durs per a tots. En Lando mig va esperar que li oferiria les seves excuses, que mentiria i diria que no hi havia pensat en aquell aspecte del problema.

Però encara que la Kalenda pogués estar jugant a un joc ple de secrets i sinuositats, no feia trampes.

-Mai resulta fàcil trobar el punt d'equilibri -va dir per fi-. Sabia que el risc hi era, però vaig haver de sospesar el perill que corria la Tendra i comparar-lo amb les conseqüències si tenia alguna dada de la qual no era conscient..., alguna cosa que pogués salvar dotzenes, centenars o milions de vides. Si l'hagués tingut aquí i hagués pogut interrogar-la adequadament, estic segur que ens hauria explicat tota mena de coses molt útils.

-Però no la té aquí -va dir en Luke.

-No, no la tinc aquí -va assentir la Kalenda-. Fins i tot una connexió de comunicacions normal em permetria obtenir alguns resultats, però amb aquest sistema d'haver d'esperar una resposta durant hores i hores i després esperar hores i hores perquè ella senti la següent pregunta... Bé, això fa que resulti impossible arribar enlloc. Si disposés d'un comunicador la freqüència que poguéssim protegir mitjançant un codi o el que fos, perquè almenys hi hagués alguna probabilitat que no ens interferissin, llavors podria obtenir algun resultat.

-Són molts «si»-va dir en Luke-. Anem a oblidar-nos d'ells. Quines probabilitats té d'obtenir una mica més de la Tendra tal com estan les coses actualment?

La Kalenda va sospirar i va moure el cap.

-Aproximadament zero -va dir-. Però hi ha tant en joc...

-Hi ha tant en joc que havia d'intentar-ho -va dir en Luke-. Ho entenc. Però si no es pot fer, no es pot fer.

Els llavis de la Kalenda es van corbar en un somriure on no hi havia ni rastre de bon humor.

-No em sembla una actitud molt pròpia d'un Jedi -va dir.

-Fins i tot els Jedi coneixen les seves limitacions -va replicar en Luke.

La Kalenda va assentir de mala gana.

-Molt bé -va dir-. Hi ha un nombre bastant gran de navilis de guerra estacionats en una òrbita al voltant de Sacòrria, i això és tot el que obtindrem de la Font T.

-Estic d'acord amb vostè, així que deixarem les coses tal com són -va dir en Lando-. Estem arribant a l'Estació Centràlia. Aquest lloc és un misteri tan gran que hauria de ser suficient per mantenir-nos ocupats a tots durant algun temps.

La Kalenda es va tornar novament cap en Lando, i aquesta vegada la seva mirada sí va semblar trobar-se amb la seva.

- Durant algun temps? Potser ens tingui ocupats durant tota l'eternitat -va dir.

La Belindi Kalenda no va necessitar gaire temps per confirmar aquell temor. Centràlia era tan absurdament gran i complicada, i tan diferent de tot el que hagués conegut fins al moment, que resultava pràcticament impossible saber per on calia començar. Durant el dia següent la flota bakurana es va anar acostant a Centràlia, avançant a poc a poc. Si l’Ossilege es limitava a fingir cautela, ho estava fent bé. L'almirall va anar acostant les seves naus amb infinites precaucions, detenint-se repetidament en la seva maniobra d'aproximació per examinar tota l'estació tan a fons com ho permetien els límits dels sistemes de detecció bakurans. La Kalenda no podia culpar-lo per això, per descomptat..., no quan Centràlia podria haver-se empassat a tot l’Intrús sense cap dificultat amb la més petita de les comportes d'atracada.

Però fins i tot des de la màxima aproximació que l’Ossilege estava disposat a córrer el risc de permetre, els resultats dels sondejos no havien estat prou bons per satisfer la Kalenda. La tinent de la Intel·ligència de la Nova República estava asseguda en una estació de visionat de la secció d'intel·ligència de l’Intrús i repassava les interminables i gens concloents imatges de Centràlia.

Semblava com si l'estació estigués deserta, però no hi havia cap manera de demostrar que el contrari no fos cert. L'enemic podia haver amagat tota una flota de vaixells de guerra de la classe Destructor Estel·lar allà dins, juntament amb tot un exèrcit de soldats de les tropes d'assalt. Si els sistemes de les naus estaven en la modalitat d'espera i al mínim d'energia, i si l'enemic estava utilitzant la classe d'escuts adequada, no hi hauria cap manera de detectar la seva presència.

El que feia que la situació resultés encara més preocupant era que fins al moment l'enemic pràcticament no havia exhibit cap nau de grans dimensions. Havien d'estar amagades en algun lloc, i aquesta era una part de la raó per la qual Kalenda havia volgut obtenir unes xifres més exactes de la Font T. Si hagués pogut treure dades sòlides i fiables sobre els tipus de naus que la Font T havia vist a Sacòrria, llavors tindria alguna idea del que podia estar esperant dins de Centràlia. De fet, fins i tot hi havia la possibilitat que Centràlia no necessités naus per defensar-se. La Kalenda havia localitzat cinquanta o seixanta punts a l'exterior de l'estació que podien ser portelles d'armament. Centràlia era una increïble amalgama d'allò familiar i allò estrany, l'antic i el modern. No hi havia manera de saber quant temps portava allà un objecte donat, o qui l'havia construït, o si seguia estant en condicions d'operar.

La Kalenda va fer que les imatges desfilessin una darrere l'altra per la seva pantalla. Hi havia comportes blindades, protuberàncies hemisfèriques i llargs objectes cilíndrics col·locats sobre el que semblaven plataformes mòbils que permetien apuntar en qualsevol direcció, i tot això estava unit a complicades masses de cables i conductes. Algunes d’elles podien ser gegantines instal·lacions de turbolàser coberts. I aquelles falanges fosques obertures circulars... Algunes podien ser bateries llançacoets, i algunes podien ser estacions de reaprovisionament, sistemes d'atracada o bars perquè les tripulacions poguessin gaudir d'una estona de descans. No hi havia manera de saber-ho.

Haurien d'enviar a un equip d'exploració.

La Dama Afortunada es va enlairar de l'hangar d'atracada de l’Intrús, es va elevar per entre la negror del cel i va posar rumb cap a Centràlia.

- Per què sempre em toquen aquests treballs? -Li va preguntar en Lando a l'univers en general mentre pilotava la seva nau cap a l'estació.

-Potser tingui alguna cosa a veure amb la forma en què s'ha ofert voluntari -va replicar la Gaeriel Captison des del seient que ocupava darrere de la butaca del copilot.

Al Lando no li agradava gaire que vingués amb ells, però la Gaeriel havia insistit. La Primera Ministra actual de Bakura havia atorgat drets il·limitats a l'ex-primera ministra perquè parlés en nom del seu govern, i la Gaeriel estava decidida a unir-se al grup d'exploració perquè el govern bakurà estigués adequadament representat. Per a gran disgust d’en Lando, C3PO també anava amb ells per si es donava el cas que es necessités alguna traducció.

-Havia d’oferir-me voluntari -va grunyir-. Quant en Luke es va oferir voluntari, vaig saber que anava a necessitar el seu home d'ala.

En Luke s'havia enlairat primer a bord de la seva ala-X. Estava volant a uns dos quilòmetres per davant d’en Lando, prou a prop d'ells perquè poguessin mantenir contacte visual sense excessives dificultats.

La Kalenda, que ocupava la butaca de copilot de la Dama Afortunada, va tornar el cap cap en Lando i li va llançar una mirada bastant estranya. Totes les mirades resultaven bastant estranyes, per descomptat, així que aquella potser no tingués cap significat especial. O potser s'estava preguntant per què un home que s'havia esforçat tant per llaurar-se una reputació d'aventurer i jugador i de ser la classe de persona que només pensava en si mateixa, estava arriscant el seu coll... una altra vegada.

-Bé, doncs jo penso que un Mestre Jedi hauria de ser capaç de tenir cura de si mateix -va replicar la Gaeriel.

-Potser sí i potser no -va dir en Lando-. Limitem-nos a dir que estic en deute amb ell.

- Hi ha algú a la galàxia que no ho estigui? -Va preguntar la Gaeriel.

-En realitat, dama Captison, si hi ha algú a qui m'agradaria no veure a bord d'aquesta nau..., és a vostè -va dir la Kalenda.

-Gràcies per aquest compliment -va murmurar en Lando.

La Kalenda va torçar el gest.

-Ho sento, no m'he explicat massa bé... El que vull dir és que el capità Calrissian i el Mestre Skywalker han rebut ensinistrament militar. Hi ha més probabilitats que estiguin preparats per..., per fer front al que ens trobem a Centràlia, sigui el que sigui. Realment, no em sembla que aquest sigui el tipus de treball més adequat per a una ex Primera Ministra.

-Hi ha altres habilitats en l'univers a part de saber disparar, pilotar una nau i lluitar sense que et matin -va dir la Gaeriel-. Si tenim sort, potser hi hagi algú raonable a l'estació, algú amb qui puguem negociar... En aquest cas, tenir disponible a una negociadora amb àmplia experiència diplomàtica i poders plenipotenciaris podria resultar molt útil.

-Bé, doncs realment haurem de tenir moltíssima sort perquè això passi -va dir en Lando-. Fins ara no hem trobat a molta gent que sigui particularment raonable en aquest sistema estel·lar.

En Luke Skywalker se sentia bé. Tornava a estar assegut davant dels controls de la seva ala-X, tot sol excepte per la presència de l’R2D2 viatjant en el seu forat de connexió a la popa del caça. La Mon Mothma potser havia volgut donar-li una empenta que l'obligués a ocupar una posició de lideratge. Les circumstàncies potser m'estiguessin empenyent en aquesta direcció..., o potser tot l'univers m’estigués empenyent en aquesta direcció. Però en aquell moment l'únic que existia i que importava eren el, seu androide i la seva ala-X. Gairebé tots els pilots estimaven la solitud i l'allunyament del vol, i en aquest aspecte en Luke no era cap excepció. Volar, per si sol i en si mateix, era un plaer, una forma d'evadir de les seves preocupacions, deures i obligacions.

Encara que aquesta escapatòria no duraria molt de temps. Hi havia una feina a fer, com sempre.

En Luke va alçar la mirada cap a la descomunal estació espacial. Ja estaven prou a prop com perquè li resultés molt difícil no contemplar-la. Centràlia omplia pràcticament la totalitat dels visors de la seva ala-X.

En Luke amb prou feines va poder donar crèdit als seus ulls. Havia vist totes les cintes, i havia repassat tots els informes. Sabia com de gran que era Centràlia, o almenys havia llegit les xifres..., però, d'una manera tan inexplicable com sorprenent, les xifres no expressaven la immensitat de l'objecte que surava al cel.

L'Estació Centràlia consistia en una gegantina esfera d'un centenar de quilòmetres de diàmetre amb un enorme cilindre en cada pol de l'esfera. L'estació mesurava uns tres-cents quilòmetres d'un extrem a un altre, i rotava lentament al voltant de l'eix definit pels dos cilindres polars. A jutjar pel que suggeria tota la seva superfície exterior, Centràlia havia anat sent construïda gairebé capritxosament i sense cap pla preconcebut al llarg dels mil·lennis.

Objectes quadrats que tenien les dimensions de grans edificis, canonades i cables i tubs de totes les mides i que anaven i venien en totes direccions, antenes parabòliques i estranys dibuixos formats per estructures còniques brollaven per tot arreu. En Luke va veure el que semblaven ser les restes d'una nau espacial que s'hagués estavellat contra el casc i després hagués estat soldada al lloc de l'impacte i convertida en alguna mena d'habitacle. Almenys, això era el que aparentava ser. Semblava una forma bastant improvisada d'augmentar l'espai habitable..., i augmentar l'espai habitable semblava una mica més que una mica redundant per a un objecte de la mida de Centràlia.

I no obstant això res de tot això transmetia l'autèntica mida d'aquella cosa. Després de tot, Centràlia tenia les dimensions d'una lluna petita i, segons alguns patrons de mesura, fins i tot les d'una lluna mitjana. En Luke havia estat en mons més petits que aquella estació. Centràlia era prou gran per ser un món, i era prou gran per contenir tota la miríade de complexitats, tota la varietat i tot el misteri d'un món. Era prou gran perquè anar des d'un extrem a l'altre requerís un període de temps bastant llarg, i perquè poguessis passar tota la teva vida allà sense veure la totalitat de l'estació. Aquesta era la definició d'un món per al Luke: un lloc massa gran perquè una persona pogués arribar a experimentar-lo en la seva totalitat durant una vida.

En Luke havia estat en moltíssims mons, però sabia que no havia vist tot el que calia veure en cap d'ells. La gent tendia a definir un món mitjançant una etiqueta i es conformava amb ella, com si pogués ser únicament una cosa. Però això era un greu error. Una altra part de la definició d’en Luke era que un món no podia ser únicament una cosa.

Resultava molt fàcil dir que Coruscant era un planeta ciutat, o que Mon Calamari era un món aquàtic, o que Kashyyyk era un planeta selvàtic, i no anar més enllà d'això. Però les formes d'una ciutat, d'un oceà o d'una jungla podien contenir una infinita varietat, i era estrany que un món fos realment una sola cosa. El món de prats tindria un parell de muntanyes, el món de volcans tindria els seus cràters d'impacte, el planeta de les aus tindria insectes.

I l'Estació Centràlia era gran, tant que resultava difícil fer-se una idea de la seva escala. L'espai proporcionava molt poques d'aquestes pistes visuals que tant abundaven a terra i que indicaven a ull fins a quin punt eren grans les coses.

Deixant de banda les qüestions de mida, la idea d'una estació espacial que girava sobre el seu eix ja resultava desconcertant. El fet de girar era una cosa que feien els planetes, i ho feien molt a poc a poc. L'Estació Centràlia girava amb lenta i regular majestuositat, però tot i així podies veure com es movia.

Les tècniques per produir gravetat artificial a bord d'una estació o una nau sense necessitat de fer girar l'objecte sobre el seu eix ja eren velles quan es va fundar l'Antiga República. En Luke mai havia vist una estació espacial que girés sobre el seu eix, i la conseqüència d'aquesta novetat era que Centràlia semblés estar estranyament i inexplicablement fora de l'ordre natural de les coses.

Una idea d'allò més absurda, naturalment. Què havia de natural en les naus estel·lars i les estacions espacials?

Però hi havia alguna cosa més a l'estació, quelcom més fonamental que la mida o la rotació, que inquietava i preocupava al Luke. Centràlia era vella. Era vella per qualsevol patró de mesura humà, i ho era per als patrons de mesura de pràcticament qualsevol criatura intel·ligent. Era tan vella que ningú sabia quant temps havia transcorregut des de la seva construcció, ni qui l'havia construït o per què.

I no obstant això, en realitat no tenia res de vella..., no quan se la comparava amb les edats dels planetes, les estrelles o la galàxia. Fins i tot deu milions d'anys tot just eren un parpelleig en comparació amb els quatre, cinc o sis mil milions d'edat dels planetes, estrelles i llunes que omplien l'univers.

Però si el que semblava antiquíssim als humans era pràcticament una novetat recentment apareguda als ulls de l'univers, llavors segurament la interminable successió de generacions de la història galàctica recordada no ocupava més espai que un parpelleig en el temps universal. El naixement, el desenvolupament i la caiguda de l'Antiga República, l'aparició i l'esfondrament de l'Imperi, l'alba de la Nova República... Tot això s'encongia fins a quedar convertit en un sol instant quan se’l comparava amb la immensitat del temps a una escala realment galàctica.

-... uke... Ell..

-Sóc aquí, Lando, però amb prou feines he rebut el teu senyal.

-... o senya...... bé es reben...

En Luke va sospirar. Una altra molèstia. Amb les comunicacions normals encara totalment interferides dins de tot el sistema Corellià, els bakurans havien fet quan van poder per improvisar un sistema de comunicació làser que enviés senyals vocals mitjançant feixos làser de baixa potència. No funcionava molt bé, però almenys funcionava. Potser haurien obtingut millors resultats utilitzant una versió del sistema radiònic d’en Lando, però ja era massa tard per pensar en això.

-Intenta netejar una miqueta la recepció, R2.

R2D2 va emetre una sèrie de brunzits i xiulets, i en Luke va assentir.

-D'acord, Lando, torna a intentar-ho. Què tal em reps ara?

-Molt millor,... cies, però no trobaré a faltar aquest després... quan puguem tornar a emprar els sistemes de comunicacions normals.

-Jo tampoc.

-Bé, no estic contenint l'alè mentre espero que arribi aquest moment. Però oblidem això. La Kalenda ha trobat alguna cosa. Fixa't en la base del cilindre més proper,... i on s'uneix a l'esfera. Hi ha un gener... que parpell... el veus?

En Luke va observar el la pantalla i va assentir.

-Sí, el veig. Espera un moment mentre obtinc una imatge amplificada.

Va activar l'ordinador del sistema de punteria i el va utilitzar per obtenir una fixació d'imatge sobre el llum que parpellejava, i després va sintonitzar la seva holocàmera de llarg abast amb el sistema de punteria. Una imatge va aparèixer a la pantalla principal del caça. Allà hi havia el llum parpellejant..., al costat d'una gran comporta exterior que s'estava obrint i tancant una vegada i una altra.

-Si això no és una invitació a entrar, no sé què pot ser -va dir en Luke.

-Aquí enrere tots estem d'acord que és precisam... això -va replicar la veu d’en Lando -. Fins i tot el Noi d'Or ha entès el que significa, i no oblidis que pot ser incoherent en més de sis milions de formes de comunicació.

En Luke va somriure. C3PO i en Lando mai s'havien portat massa bé, i les últimes setmanes no havien ajudat en res al fet que l'humà millorés el concepte que tenia de l'androide.

-M'alegra que l'acord sigui unànime -va dir-. La pregunta a respondre és si acceptem la invitació.

Següent