Ofensiva a Selònia (II)

Anterior

2

La tela esquinçada

La Dama Afortunada va apagar els motors de velocitat lumínica i va entrar a l'espai normal dins del sistema de Coruscant. Lando Calrissian va fer una ullada a l'ordinador de navegació i va assentir amb satisfacció.

-Just al centre -va dir-. Tenim permís automàtic del Control de Coruscant per seguir endavant durant tota la resta del trajecte.

-Excel·lent -va dir Luke-. Com més aviat arribem allà, molt millor.

- No hauríem de mirar de posar-nos en contacte amb els grans caps de l'armada des d'aquí? -Va preguntar Lando-. No volem perdre ni un instant, oi?

En Luke va moure el cap.

-No -va dir-. Ens enfrontem a alguna cosa gran i ben organitzada. Hem de suposar que una organització que pot bloquejar tot el sistema estel·lar de Corèllia també és capaç de mantenir una certa vigilància sobre les comunicacions, i això fins i tot en les connexions protegides amb sistemes de seguretat. Crec que és preferible que no correm riscos, i que no diguem res fins que puguem parlar amb la nostra gent cara a cara.

-Potser tinguis raó... -Va murmurar Lando-. Bé, en qualsevol cas tens raó a dir que ens enfrontem a alguna cosa gran.

Algú o alguna cosa havia envoltat tot el sistema de Corèllia amb un camp d'interdicció, un embolcall d’energia produït mitjançant l'ús d'un generador de pou gravitatori que distorsionava les línies de massa de l'espai real. Cap hiperimpulsor era capaç d'operar dins d'un camp d'interdicció. Cap nau que es trobés dins del camp podia donar el salt a la velocitat lumínica, i qualsevol nau que travessés el camp mentre era dins de l'hiperespai es veuria expulsada d'ell i llançada a l'espai normal. En Luke i en Lando havien descobert l'existència del camp d'interdicció quan la Dama Afortunada va ser bruscament arrencada de l’hiperespai en la perifèria del sistema Corellià, prou lluny perquè el viatge de tornada a Corèllia a través de l'espai real durés mesos en el millor dels casos.

Ningú havia aconseguit generar mai un camp d'interdicció que tingués una centèsima part, ni tan sols una mil·lèsima, de la mida del camp Corellià. Fins i tot suposant que Lando i Luke no tinguessin més informació que aquella, el simple fet que hi hagués un camp d'interdicció d'aquesta mida ja justificava per si sol el fet de donar l'alarma.

Però hi havia més. La Leia Organa Solo, Cap d'Estat de la Nova República, es trobava en el Sistema Corellià, i les notícies que arribaven de Corèllia portaven bastant temps sent dolentes.

Caldria fer alguna cosa, això estava molt clar..., però el què? El Sistema Corellià havia quedat aïllat de la resta de l'univers, i no hi havia cap forma ràpida d’entrar-hi. La persona responsable d'això disposaria de força temps per fer totes les entremaliadures que volgués.

Però en Lando tenia altres preocupacions més personals i la Tendra, la dama Tendra Risant del planeta Sacòrria, era una d'elles. Lando l'havia vist per primera i única vegada feia tan sols uns dies, però ja sabia que era algú molt especial, algú que podia arribar a ser important en la seva vida.

Resultava més que una miqueta irònic que hagués iniciat una travessia de la galàxia a la recerca d'una núvia amb diners només per conèixer a una dona que li havia fet oblidar-se completament dels diners. Bé, almenys havia fet que deixés de pensar en els diners durant un temps...

El que el preocupava en aquell moment era que quan es va acomiadar d'ella Lando anava cap a Corèllia, i que la Tendra ho sabia. Tard o d'hora, i probablement més aviat d'hora, Sacòrria, juntament amb la resta de la galàxia, s'assabentaria que Corèllia havia tallat tot contacte amb l'univers. La Tendra s'assabentaria d'això, i tindria totes les raons del món per pensar que Lando era a Corèllia. Es preocuparia, i probablement faria alguna cosa més que preocupar-se. La Tendra no era la classe de persona que es conforma amb quedar-se asseguda i esperar. Actuaria. Faria alguna cosa, encara que només l'espai sabia en què consistiria aquesta cosa..., i estar segur d'això feia que en Lando tingués molts motius de preocupació.

Però fins i tot suposant que es limités a esperar asseguda, la Tendra havia dit que alguna cosa s'estava coent a Sacòrria, el seu món natal. Sacòrria era un dels Planetes Externals, així anomenat perquè es trobava en els confins del Sector Corellià tant en termes físics com en termes polítics.

Sacòrria estava habitada per les mateixes tres espècies de Corèllia: els humans, els dralls i els selonians. El planeta estava governat per la Tríade, un misteriós triumvirat format per representants de cadascuna de les tres espècies que s'havien nomenat a si mateixos per al càrrec. Per si sol, amb això ja n'hi havia prou perquè en Lando se sentís una mica preocupat. La seva experiència personal li havia ensenyat que les oligarquies no es distingien per ser la forma de govern més estable o racional.

I no hi havia dubte que quan en Lando i en Luke van estar a Sacòrria van poder veure que hi havia una decidida operació de bloqueig en curs, i la seva envergadura era prou gran perquè fossin expulsats del planeta.

Lando va donar un nou cop d'ull a les lectures dels seus sistemes i després es va tornar cap al Luke, que ocupava el seient del copilot.

-Luke, creus que els problemes de Sacòrria poden haver tingut alguna cosa a veure amb el camp d'interdicció Corellià?

En Luke va mirar al Lando i va arrufar les celles.

- Què et fa pensar això?

-Bé, en un lloc ens van fer fora a puntades de peu i en l'altre van aixecar un camp d'interdicció perquè ens mantingués allunyats d'allà... Com una mena de mur invisible, no?

- Oh, Lando, vinga ja...! -Va exclamar en Luke-. Tot aquest camp d'interdicció només per mantenir-nos allunyats d'allà?

-No vull dir que aquest camp hi fos per mantenir-nos allunyats d'aquest planeta -va replicar Lando-. No, estava pensant amb tu... Jo no sóc tan important, però tu sí. Ets el Mestre Jedi. Per això et vaig portar amb mi en aquest viatge..., perquè poguessis impressionar a tothom. Bé, potser els corellians van quedar impressionats. Podria haver-hi munts de raons per voler mantenir-te allà on no poguessis destorbar. Com a regla general, els tipus que volen crear problemes no desitgen tenir-te a prop. No seria la primera vegada que algú recorre a mesures extremes només per assegurar-se que estàs prou lluny.

-Potser -va dir en Luke, no totalment convençut-. Però tot i així em segueix semblant que s'han pres moltíssimes molèsties. A més, no hi havia moltes persones que sabessin que anàvem a Corèllia. Jo mateix no sabia que aniríem fins la nit anterior a la nostra sortida de Coruscant.

-Els tipus que ens van fer fora a puntades de Sacòrria podrien haver endevinat que anàvem cap allà, i no hi ha dubte que podrien haver-se assabentat de mitja dotzena de maneres diferents. -Lando va corbar un polze i va assenyalar el compartiment de darrere, on estaven C3PO i l’R2D2-. N’hi hauria hagut prou amb tirar una miqueta de l'altaveu al Noi Daurat, i tindrien tota la història de les nostres vides en trenta segons.

-He sentit això, i he de negar-ho -va dir la veu de C3PO des de l’intercomunicador-. Sempre sóc molt discret en els meus tractes amb persones desconegudes...

-Surt d'aquesta línia i deixa de tafanejar, condemnada col·lecció de recanvis xerraires -va dir Lando.

-Però he de protestar...

-No hi ha cap necessitat que estiguis escoltant, C3PO-va dir en Luke, interrompent l'androide-. Limita't a dir-li a l’R2 que es prepari per a la fase final de l'aproximació. Aviat estarem en Coruscant.

En Luke es va inclinar sobre la consola de comandaments i va desconnectar l'intercomunicador.

En Lando va clavar la mirada a l'intercomunicador.

-Crec que C3PO acaba de deixar molt clar el que intentava fer-te entendre -va dir-. Si els sacorrians haguessin volgut saber on anàvem, podrien haver-se assabentat.

-No hi ha dubte d'això -va dir en Luke-. Però aquest camp d'interdicció és immens! Pensa en la quantitat d’energia i en quanta planificació, organització i treball d’enginyeria s'haurà necessitat per erigir-lo i mantenir-lo en funcionament. No és la classe d’aparell que connectes amb un interruptor per lliurar-te d’un visitant al qual no vols rebre. Hi ha formes molt més senzilles d'aconseguir que una persona no entri en un sistema estel·lar..., fins i tot si aquesta persona és un Cavaller Jedi. Els sacorrians podrien haver-nos ficat en una cel·la, o haver-nos engegat un tret, o haver col·locat una bomba a la Dama Afortunada.

-Suposo que sí -va dir Lando-. Però fins i tot si el camp d'interdicció no va ser activat només per impedir que fiquéssim els nassos allà, segueixo pensant que potser hi ha una connexió entre l'expulsió de Sacòrria i el que sigui que ha passat al Sistema Corellià.

-Potser hagis trobat una cosa -va admetre en Luke-. Però tinc el pressentiment que tant si es tracta del que tu dius com si és alguna altra cosa, encara trigarem un temps a descobrir la veritat.

La Dama Afortunada va seguir avançant per l'espai.

En Luke es va sentir més que una mica sorprès quan va veure el comitè de recepció que estava esperant-los a Coruscant tot just desembarcar de la Dama Afortunada. L'habitual equip de la pista de descens no era visible per enlloc, i van ser rebuts per un grup de seguretat format per dos homes i una dona que portava uniformes del Servei d'Intel·ligència de la Nova República i produïen una clara impressió d'alt secret.

-Em sembla que no hi ha un ambient molt relaxat per aquí –va murmurar Lando mentre l'oficial de l’INR al comandament del grup venia cap a ells-. Em recorda una mica la forma en què feien les coses els agents de duanes l'última vegada que em van arrestar per practicar el contraban.

-Mestre Skywalker, capità Calrissian... Que tinguin un bon dia -va dir l'oficial. Era un home jove, de rostre una mica pàl·lid i constitució que tendia a la corpulència. Semblava portar algun temps sense poder dormir massa-. Sóc el capità Showolter de la Intel·ligència de la Nova República -va seguir dient-. La seva presència és necessària en una reunió molt important. Tindrien la bondat de venir amb nosaltres?

- I què passaria en el cas que no tinguéssim la bondat d’anar amb vosaltres? -Va preguntar Lando.

Circumstàncies canviades o no, seguia sentint la típica desconfiança del contrabandista davant qualsevol policia que li digués on havia d'anar.

En Showolter va sospirar i li va llançar una mirada plena de cansada exasperació.

-Llavors adoptarem mesures d'urgència, i ens els emportarem de totes maneres encara que només sigui per assegurar-nos que estaran calladets durant un temps -va explicar-. Després podríem decidir si els arrestem o els col·loquem sota custòdia protectora. I ara, vindran, o hem de perdre el temps amb més ximpleries.

- De què es parlarà en aquesta reunió? -Va preguntar en Luke

-No puc respondre a aquesta pregunta -va replicar en Showolter però aposto a què és vostè prou llest per poder imaginar-s'ho.

-Corèllia -va dir en Luke.

Showolter els va obsequiar amb un somriure cansat.

-Tinc ordres molt clares i precises de no dir-ho, però també tenia el pressentiment que vostès dos són molt bons jugant a les endevinalles. Bé, vindran o no?

-Anirem amb vostès -va dir en Luke-. Li importa que ens emportem als androides? Un d'ells té informació important emmagatzemada en els seus bancs de dades.

-Quants més siguem, més riurem -va respondre Showolter amb veu impassible.

-Fantàstic -va remugar Lando mentre seguien al Showolter cap a un aerolliscador que estava esperant-los -. Amb les ganes que tenia de perdre de vista a aquest parell...

En Luke va riure i li va donar un copet a l'esquena.

-Doncs sembla que encara hauràs de carregar amb tots nosaltres durant algun, temps.

Van pujar a l’aerolliscador i el vehicle es va posar en marxa, amb Showolter viatjant en el compartiment posterior al costat d’en Luke, en Lando i els androides mentre els altres agents de l’INR estaven davant. Les finestretes de l’aerolliscador es van aombrar a l'instant. En Luke no tenia ni idea de si era per amagar als passatgers d'ulls dels transeünts, o per evitar que ell i Lando sabessin on anaven. Si es tractava d'això últim, llavors l'esforç no serviria de res, naturalment. Un Mestre Jedi no tenia necessitat de mirar per una finestreta per saber on anava. En Luke ni tan sols va necessitar concentrar-se per saber que s’estaven dirigint cap a les torres del palau, encara que anaven per una ruta gens directa i plena de marrades. Bé, això no era cap sorpresa.

En Luke es va recolzar al seient i va decidir aprofitar el temps per pensar. Resultava obvi que algú de Coruscant ja sabia que estava passant alguna cosa seriosa. Però estava igualment clar que en Showolter no tenia intenció de dir-los què era aquesta cosa, o on estaven sent portats. No havien rebut cap mena d'invitació a aquella misteriosa reunió fins que van arribar al planeta. Això va convèncer al Luke que els líders de Coruscant estaven, com a mínim, tan preocupats com ell davant la possibilitat que l'oposició, fos quina fos, interferís les comunicacions protegides.

I si això els preocupava a Coruscant, llavors alguna altra cosa devia haver anat malament.

L’aerolliscador va anar reduint la velocitat, i es va produir un canvi en el so de l'aire que lliscava al voltant de l'exterior del vehicle. El sentit de la direcció d’en Luke li digué el mateix que acabava de dir-li aquella alteració en el so: l’aerolliscador havia entrat directament al palau a través d'una de les portes d'accés dels nivells superiors. No és que fos inaudit, per descomptat, però tampoc era el procediment habitual. Estava clar que havien decidit prendre’s molt seriosament tot allò referent a la seguretat.

L’aerolliscador es va posar amb una suau sacsejada. La porta va obrir i en Luke i en Lando van sortir a un moll d'atracada totalment anònim. En Showolter va aparèixer darrere d'ells a l'instant i els va escortar fins a un turboascensor que els esperava. Els altres dos agents de l’INR van romandre dins de l’aerolliscador, i van contemplar com en Luke, Lando, Showolter i els androides travessaven l'hangar fins a arribar a les portes del turboascensor.

Les portes es van tancar tot just van estar dins de la cabina tot i que cap d'ells havia activat cap control. Després l'ascensor va sorprendre considerablement al Luke començant a baixar. Va intercanviar una mirada amb Lando i va veure que el seu amic estava llegint la mateixa informació en aquell moviment cap avall. A Coruscant «a dalt» significava una elevada posició social. Les grans cerimònies, les reunions importants i les recepcions opulentes només podien tenir lloc en els nivells superiors de la gran ciutat. «Baix» era la direcció de les classes inferiors, i els que prenien les decisions a Coruscant podien contemplar des de dalt i de la manera més literal possible als nivells inferiors que es trobaven per sobre de la superfície, mentre que els nivells subterranis es trobaven tan a baix que ni tan sols podien ser menyspreats.

Però si el baix era la direcció de la pobresa i el que no estava de moda, també era la de la major seguretat. Les profunditats inferiors estaven plenes de càmeres oblidades i llocs amagats. Quan et trobaves a mig quilòmetre per sota del nivell del sòl, ningú de l'exterior podia llançar-te una granada des de fora, llançar un coet o escoltar-te enganxat a una finestra. Però en Luke coneixia molt bé als rics i poderosos de Coruscant, i també sabia fins a quin punt podien arribar a ser desagradables les profunditats inferiors. Si els grans poders del planeta havien de refugiar-se al subsòl, això volia dir que les coses havien d'estar realment molt malament.

- On anem? -Va preguntar.

-A una sala protegida de l’INR -va respondre Showolter-, i entrarem per la porta del darrere. El protocol requereix que cada grup arribi seguint una ruta diferent, si això és possible. Això fa que a l'oposició li resulti més difícil detectar que unes persones van a reunir-se. Però la mala notícia és que les dues rutes directes que porten a aquesta sala protegida ja han estat utilitzades.

-I a què diria vostè «ruta directa»? -Va preguntar Lando.

-Bé, una d'elles és un turboascensor que acaba el seu trajecte directament dins la sala protegida. L'altra és un túnel lateral ocult que parteix d'un túnel de manteniment que encara està en ús. Però no ens queda més remei que utilitzar la porta del darrere..., limitem-nos a dir que aquesta ruta mai arribarà a ser una atracció turística.

En Lando va arquejar les celles, però no va dir res més.

En Luke va intentar calcular la longitud del descens que estaven portant a terme dins del turboascensor. Va acabar decidint que es trobaven com a mínim a vuit-cents metres per sota del seu punt de partida quan la cabina del turboascensor es va aturar. Les portes no es van obrir. En Showolter va desenfundar la seva arma, un desintegrador del model reglamentari utilitzat per la Nova República. Durant una fracció de segon en Luke es va preguntar si no s'haurien ficat en un parany. Però no percebia cap intenció malèvola o engany en Showolter, i el que va dir l'oficial de l’INR un instant després de seguida el va tranquil·litzar.

-Mestre Skywalker, capità Calrissian... Bé, crec que els dos van armats, no? Em permeten suggerir-los que desenfundin les seves armes abans que obrim les portes?

-Ah... Naturalment -va dir Lando mentre desenfundava el seu desintegrador-. Però li importa si li pregunto per què?

-Fauna local -va respondre Showolter.

- Ai mare! -Va exclamar C3PO-. Feres, caçadors salvatges? Aquí?

-Així és -va dir Showolter.

-Ah -va dir en Luke-. Suposo que no hauria de sentir-me massa sorprès.

La ciutat de Coruscant portava molt, molt de temps en el lloc on s'alçava, i un immens nombre d'animals estranys havien estat portats al planeta per una àmplia gamma de raons. Alguns d'ells van arribar allà per servir com a animals domèstics, mentre que altres van ser portats per a fins alimentaris i uns quants per exhibir-los. Al llarg dels mil·lennis cert nombre d'aquests animals havien escapat, i una bona part d'aquests animals havien passat a l'estat salvatge i fins i tot havien evolucionat per adaptar-se a les seves noves circumstàncies.

La ciutat superior era una font de recursos, principalment, sota la forma d'escombraries. Era pràcticament inevitable que una espècie d'ecosistema deforme i retorçat acabés sorgint a mesura que els habitants de les profunditats s'anaven adaptant al seu entorn. Fins i tot hi havia històries -no confirmades, pel que sabia en Luke- sobre que algunes de les espècies salvatges dels nivells inferiors havien patit una regressió a partir dels seus antecessors intel·ligents amb el pas del temps. Hi havia una infinitat de llegendes urbanes sobre zombis dels nivells inferiors, ferotges criatures descendents d'infortunats turistes o empleats d'oficina que s'havien extraviat en els nivells subterranis feia milers d'anys.

- I quina és la molèstia local en aquesta part de la ciutat? -Va preguntar Lando.

-Els anomenem ogres dels corredors -va respondre Showolter-, encara que no estem totalment segurs de què són. Però no hi ha dubte que tenen moltíssima gana. Són unes criaturetes d'allò més desagradables, uns quadrúpedes que li arriben al genoll a un humà adult... Semblen més o menys mamífers, però no tenen pèl, només pell tan blanca com la d'un mort. Són cecs, saben? De fet, no tenen ulls. Però tenen unes orelles molt grans..., i unes dents igual de grans. Creiem que s'orienten mitjançant l'ecolocalització. Almenys això explicaria els xiscles estridents que emeten. Però sigui quina sigui la forma que utilitzen per orientar-se, quan van a per tu són molt veloços i precisos..., així que tinguin molta cura.

- Estem perduts! -Va gemegar C3PO, i l’R2 va deixar escapar un gemec de consternació.

-Ei, calmeu-vos -va dir en Luke.

-Sí, relaxeu-vos. Em sembla que serien els animalets domèstics ideals, no? -Va murmurar Lando mentre comprovava la càrrega del seu desintegrador-. Llestos -va dir després.

En Luke va despenjar la seva espasa de llum del seu cinturó i la va empunyar, però no la va connectar.

-Preparat -va dir.

-Molt bé -va dir Showolter-. Tenim els llums encesos per poder veure'ls, i això iguala una mica les coses. Puc assegurar-los que no m'agradaria gens haver d’enfrontar-me a ells en la foscor... Ara anem a sortir del turboascensor i avançarem uns cinquanta metres pel passadís, i després girarem a l'esquerra, després tornarem a girar a l'esquerra. Seguirem vint metres, i després ens trobarem amb una rampa força empinada que porta a un altre nivell que queda uns quinze metres per sota de l'altre. Per cert, aquest androide de les rodes... Què tal se li donen rampes?

L’R2D2 va deixar escapar un bombolleig ple d'indignació.

- Molt bé -va dir en Luke, somrient-. La veritat és que gairebé tot se li dóna molt bé.

-Bé, això espero -va dir Showolter, que estava clar tenia uns dubtes al respecte-. Però que tothom miri on posa els peus, o les rodes, quan anem pel passadís. La llotja és vella, i el sòl no està tan sencer com hauria d'estar..., i tinguin molta cura al final de la rampa... Els ogres saben que és un bon lloc per amagar-se i aguaitar les seves preses. Bé, quan estiguem a la base de la rampa ens trobarem davant d’una gran porta amb blindatge antidesintegradors que està a uns deu metres de la base de la rampa. La sala de seguretat en què se celebrarà la reunió està a l'altre costat de la porta. Hi ha un sistema d’entrada del tipus teclat a la porta, i si poden cobrir-me mentre teclejo el codi això m'ajudaria moltíssim. Sembla que als ogres els hi agrada atacar mentre estem ocupats amb la porta.

-Ah... Només una pregunta ràpida -va dir Lando.

-Sí, de què es tracta? -Va replicar Showolter.

-Si els ogres dels corredors són unes bestioles tan lletges i molestes com ha dit, per què no es limiten a fer-los fora d'aquesta part dels túnels i després bloquegen totes les entrades?

En Showolter va deixar escapar una rialla desagradable.

-Ja veig que no m'he explicat amb prou claredat -va dir després-. Ens agrada tenir-los pels voltants. Són part del sistema de seguretat, així que els prego que no disparin contra ells a menys que es vegin obligats a fer-ho.

-No ho entenc -va dir Lando.

-És molt senzill -va dir Showolter-. Una vegada que tots estiguem dins de la sala de seguretat, apagarem els llums dels passadissos. Qualsevol persona que vingui a tafanejar per aquí s’emportarà una sorpresa molt poc agradable.

-Això ja em sembla més típic de l’INR de la qual he sentit parlar -va dir Lando-. I després els hi estranya que tinguin tants problemes a l'hora de reclutar agents...

En Showolter va riure.

-Oh, anem tirant. Estiguin preparats, d'acord? -Va girar sobre els seus talons fins a quedar de cara a les portes i va alçar la seva arma-. Bé, Berleman -li va dir a l'aire-. Obriu les portes.

Estava clar que algú manejava el turboascensor mitjançant un control remot. Les portes van lliscar per les seves guies i en Showolter va entrar en una enorme càmera d'aspecte tenebrós que havia estat excavada a la mateixa roca. La càmera estava tènuement il·luminada, i l'única claredat procedia de l'interior del turboascensor i de muntures de tubs lluminosos instal·lades en un túnel que començava a la paret de davant de les portes de l'ascensor.

Les portes de la cabina es van tancar, reduint instantàniament a la meitat la quantitat de llum disponible a la càmera. Resultava obvi que l'espai era molt gran, però la claredat dels tubs lluminosos del túnel no era ni de bon tros prou potent per il·luminar-ho tot.

Però van disposar de poc temps per mirar al seu voltant. En Showolter ja els estava guiant cap al túnel avançant amb pas ràpid i decidit, el desintegrador preparat per fer foc. El grup es va ficar per l'estret túnel en fila índia, amb Showolter davant seguit per Lando, i els androides a continuació i en Luke tancant la marxa.

Les parets del túnel eren de rugosa pedra marró fosc i estaven humides i una mica viscoses, amb alguna classe de fluid enganxós traspuant d'elles i baixant lentament cap a terra. En Luke va poder sentir un lent degoteig regular en la llunyania. L'aire era prou fred perquè pogués veure el seu alè.

La il·luminació del passadís, reduïda als tubs lluminosos cargolats a intervals irregulars al sostre del túnel, que amb prou feines tenia l'amplada suficient perquè dos humans caminessin l'un al costat de l'altre, era bastant feble. En Luke va poder veure que el terra de pedra desgastada i plena d'irregularitats havia estat llis i perfectament acabat en algun llunyà passat, potser quan l'Antiga República era una idea nova. Però el sòl que trepitjaven estava esquerdat i ple de petits sots, amb un repugnant rierol de fluid serpentejant que corria pel centre d’ell i s'allunyava fins a perdre’s en la foscor. La major part de la superfície de pedra estava coberta per una barreja de brutícia i terra fangosa que havia anat desprenent-se dels nivells superiors de la ciutat al llarg de les generacions.

- Ai mare! -Va exclamar C3PO-. Quin lloc tan totalment i absolutament horrible... Podem tenir la seguretat que tots serem destruïts!

-Intenta calmar-te, C3PO-va dir en Luke-. Hem estat en llocs pitjors.

-Tenint en compte alguns dels llocs en els quals hem estat, amo Luke, la veritat és que no em sembla que això digui molt a favor d'aquest lloc-va replicar C3PO-. Sóc incapaç d'imaginar-me quins motius pot haver per portar-nos fins a un entorn tan espantós.

En Luke va haver d'admetre, ni que fos a si mateix, que C3PO tenia la seva part de raó. Aquell túnel fètid no era un lloc massa recomanable. Va desplegar els seus poders de la Força per esbrinar si podia percebre la presència d'alguns dels ogres d’en Showolter a la zona, però era inútil. Els nivells inferiors abandonats de Coruscant eren la llar de tota una miríada de formes de vida, i no hi havia manera de saber quines de les ments que estava captant eren ogres dels passadissos i quines no ho eren.

Però llavors, de manera totalment sobtada i just quan en Showolter estava arribant a la primera intersecció del túnel i al seu primer gir cap a l'esquerra, en Luke ja no va tenir cap problema per percebre la presència dels ogres.

Perquè aquest va ser el moment en què els ogres van començar a cridar..., i el so venia de davant d'ells. En Luke va mirar Showolter i Lando, va veure la por en els seus ulls i va comprendre que el seu rostre havia de mostrar la mateixa expressió. Els crits van seguir i seguir, veus udolant per sobre d'altres veus que omplien d'ecos tot el corredor. En Luke es va recordar a si mateix que era un crit de caça, res més que la crida d'un depredador dirigida a un altre depredador. Però així i tot aquell so li va glaçar la sang. En termes freds i lògics, en Luke podia saber que els xiscles dels ogres no tenien més significat que el cant d'un ocell o la veloç xerrameca d'una rata womp. I no obstant això, per a les oïdes humanes eren un xiscle primordial de terror, odi, pèrdua i dolor.

En Showolter va retrocedir allunyant-se de la intersecció i va enganxar l'esquena a la paret viscosa.

-Mestre Skywalker! -Va cridar, tractant de fer-se sentir per sobre d'aquell terrible estrèpit-. Si tingués l'amabilitat de connectar aquesta espasa de llum seva i protegir-nos l'esquena... Els hi agrada atacar des de tots dos...

Però llavors els crits van començar a ressonar darrere d'ells, i ja no hi va haver necessitat de més advertiments.

En Luke va activar la seva espasa de llum i es va posar en guàrdia, sostenint l’arma amb una sola mà. Va ignorar els crits que arribaven de davant; Que Showolter i Lando s'ocupessin d'ells. En Luke va concentrar tota la seva atenció darrere d'ell, i va intentar veure alguna cosa més enllà del final dels llums, allà on s'estenia la càmera del turboascensor.

Els crits van cessar tan bruscament com havien començat, i un instant després en Luke va veure una fugaç espurna de moviment tot just discernible en la penombra. Després hi va haver un altre, i un altre més.

- Anem a tenir companyia per aquí darrere! -Va cridar.

I de sobte hi eren: n’hi havien tres, immòbils a l'entrada del túnel. La descripció donada per Showolter havia estat bastant exacta. Els ogres dels corredors mesuraven aproximadament un metre d'altura, tenien una disposició corporal bàsicament quadrúpeda i els seus cossos eren allargats, esvelts i nerviüts. Tenien les potes llargues, clarament fetes per córrer i saltar. Les seves orelles eren enormes i punxegudes i no paraven d'oscil·lar cap enrere i cap endavant, girant independentment l'una de l'altra com si estiguessin sintonitzant cada so per torn. Els seus caps sense ulls tenien llargs musells, i el morro tremolava incessantment. En Luke va suposar que el seu sentit de l'olfacte era tan bo com el de l'oïda. Les tres criatures romanien totalment immòbils amb les boques obertes, sense emetre cap so que en Luke pogués sentir.

- C3PO, R2! -Va cridar per sobre de la seva espatlla-. Podeu sentir alguna cosa en la gamma d'ultrasons?

-Per descomptat que sí, amo Luke. El so sembla procedir dels ogres que es troben directament davant de vostè. És similar als crits que acabem d'escoltar, però en una freqüència molt més alta. –R2 va emetre una sèrie de xiulets i brunzits, i C3PO es va encarregar de traduir-. Ai mare! L’R2 informa que estan llançant feixos d'ultrasons dirigits cap a nosaltres. Suggereix... Suggereix que estan sondejant les nostres estructures internes per decidir quin de nosaltres pot ser més comestible!

-Doncs llavors ja pots calmar-te, C3PO-va dir en Luke-. Dubto que trobin res massa apetitós en un androide metàl·lic.

-Vaja, és veritat -va dir C3PO, òbviament alleujat -. Això és un gran consol.

-M'alegra sentir-ho -va murmurar en Luke-. ¡Lando! ¡Capità Showolter! -Va cridar-. Parlin-me. Què està passant aquí davant?

-No podem veure'ls ni sentir-los, però segueixen estant per aquí.

-Esperi un moment -va dir en Luke.

Va enviar una sonda de pensaments a través de la Força i va buscar les ments de les criatures que s'amagaven davant d'ell. Va trobar esperits plens de fam, astúcia i nerviosa impaciència. Per fi sabia com era la ment d'un ogre dels corredors. Va seguir desplegant la seva sonda fins arribar a la foscor del túnel que s'estenia darrere d'ell, i va buscar la mateixa classe de ment. Hi havia un nombre sorprenentment elevat de ments animals en els foscos passadissos, però en Luke ja sabia què havia de buscar.

-Hi ha tres més -va dir un instant després. Les tres ments plenes de fam estaven a prop, però a un nivell inferior -. Si no m'he equivocat detectant-les, estan al final d'aquesta rampa de la qual ens va parlar. Vaig a veure què puc fer al respecte.

- De què està parlant? -Va preguntar Showolter.

-Calli -va dir Lando-. Deixi-li treballar.

En Luke va buscar les ments dels ogres immòbils davant d'ells i va intentar trobar alguna forma d’allunyar-los d'allà. No havia sentit cap desig de matar-los fins i tot sense l'admonició d’en Showolter. Aquells éssers tenien unes ments vivaces i molt llestes, veloces, agudes i directes. Els trucs subtils i els enganys no donarien cap resultat amb ells. Bé, de vegades els sistemes més senzills eren els millors... En Luke va trobar els llocs adequats en les seves ments i els va colpejar amb un raig de terror en estat pur.

Els ogres van desaparèixer gairebé abans que pogués adonar-se’n que s'havien mogut. En Luke va baixar una mica la guàrdia. Encara que s'espantessin amb facilitat, no hi havia dubte que tampoc trigarien molt temps a reunir el valor necessari per tornar.

-He fet fugir als nostres amics d'aquí darrere -va dir-. R2, vull que segueixis vigilant la rereguarda i que ens avisis si detectes alguna cosa. Lando, tu també hauries de mantenir vigilada aquesta zona. He d'anar a l'altre extrem del túnel.

-Molt bé, Luke -va dir Lando, i l’R2 va deixar anar un xiulet per indicar que l'havia entès.

En Luke va desconnectar la seva espasa de llum i va passar al costat d’en Lando i els androides a la primera intersecció del túnel, allà on Showolter seguia esperant amb l'esquena encara enganxada a la paret.

-Bé, necessito saber si aquest corredor d'aquí baix té alguna sortida -va dir en Luke.

-No, almenys que nosaltres sapiguem -va replicar-. El passadís acaba en una zona plena de roques i runa solts. Hi ha esquerdes i escletxes per tot arreu. Creiem que hem tapat totes les que porten a algun lloc, però no podem estar totalment segurs. I sempre hi ha la possibilitat que els ogres o algun altre animal tornin a obrir un forat que pensàvem estava tapat. Però pel que fa als humans... Sí, és un carreró sense sortida.

-Però potser no ho sigui per als ogres -va dir en Luke.

Tanmateix, la mera possibilitat que el túnel no tingués sortida significava que no podia utilitzar el mateix truc de provocar terror. Si unes criatures com els ogres es trobaven terroritzades i amb l'esquena enganxada a una paret, es podia estar gairebé totalment segur que buscarien una sortida lluitant. Un cop d'ull a aquests éssers li havia convençut que podien causar molts danys si volien. En Luke hauria de trobar alguna altra manera.

-Esperi aquí i cobreix-me l'esquena -va dir al Showolter-. Vull provar una cosa.

En Showolter va fer cara de voler protestar, però va mantenir la boca tancada. En Luke va passar al costat d'ell, va torçar cap a l'esquerra pel passadís i va tornar a desviar-se en aquesta direcció gairebé immediatament. El túnel de seguida iniciava un ràpid descens que formava un pendent bastant empinat. En Luke va tornar a despenjar la seva espasa de llum del cinturó i la va connectar. L'espasa es va il·luminar amb el familiar brunzit ofegat d’energia, i la fulla va cremar fantasmagòricament al passadís.

En Luke va anar baixant per la rampa, avançant cap a aquelles fosques profunditats. No estava totalment segur del que pretenia fer, i només tenia clar que no volia matar innecessàriament. Va buscar les ments dels tres ogres dels corredors que estaven esperant al final de la rampa. Allí estaven, tres embulls de nerviosa energia, tres ments impacients, famolenques, voraces i temoroses que ja estaven vacil·lant entre l'impuls de lluitar i el de fugir. N'hi hauria prou amb el més lleuger frec perquè els ogres fugissin espantats..., o ataquessin amb implacable salvatgisme. Compte, compte. En Luke hauria d'anar amb molt de compte.

Va arribar al final de la rampa, allà on s'obria a un passadís força ample que es trobava en un estat encara més decrèpit que el de dalt.

I allà hi estaven, just davant de la porta blindada que en Showolter havia descrit, amb el munt de runes del túnel ensorrat alçant-se a l'esquerra d’en Luke: tres d'aquelles criatures sense ulls, follets de punxegudes orelles blanques com fantasmes, amb les boques obertes i les seves dents esmolades com agulles preparades per entrar en acció. Resultava obvi que «veien» al Luke a través del seu sentit de la localització d'ecos. Estaven alerta, i no hi havia dubte que l'observaven. Els tres ogres van retrocedir una mica quan en Luke va entrar a la cambra, i un d'ells, el més petit i prim, va deixar escapar una mena de lladruc nerviós. Això va ser suficient perquè els dos decidissin imitar-lo, i la càmera no va trigar a ressonar amb els ecos d'un aterridor estrèpit de lladrucs, crits i xiscles.

-Apa, apa, calma... -Va dir en Luke.

Es va anar lliscant a poc a poc cap a la dreta de la rampa, intentant girar l'esquena en direcció a la paret i intentant que la seva veu sonés el més tranquil·litzadora possible. Els ogres gemegaven i xisclaven, i s'anaven posant més i més nerviosos a cada moment que passava. Sabien que els seus companys del pou del turboascensor s'havien esvaït? Era això una part del que els estava espantant, o seria que els ogres dels passadissos sempre estaven tan nerviosos?

En Luke va aprofundir una mica més en les seves ments i va intentar calmar-los. Però hi havia molt poc en les ments d'aquelles criatures que estigués interessat a ser calmat i tranquil·litzat. Com podia haver-ho, quan se les havien arreglat per evolucionar amb l'objectiu de sobreviure a la inhòspita foscor de la ciutat inferior de Coruscant, on només es podia triar entre menjar o ser menjat?

En Luke va veure uns quants ossos escampats per terra i en va reconèixer un com de dents incrustades en una mandíbula que semblava haver pertangut a un ogre dels corredors que havia mort allà mateix, no feia molt de temps. Aquell lloc era perillós per a ells. No, no hi havia cap esperança de calmar aquestes criatures d'aquí baix.

Almenys el seu sondeig mental i el comportament dels ogres li havia permès adquirir una mica més d'informació. Les criatures no havien avançat cap al munt de runes del túnel ensorrat a l'esquerra d’en Luke, i en les seves ments no hi havia cap pensament que fes referència a ell. Uns animals més petits potser poguessin obrir-se pas entre l'esfondrament de roques, però en el que feia als ogres era un carreró sense sortida. L'única sortida de què disposaven era la pujada al llarg d'aquella rampa per la qual acabava de baixar en Luke. Quan estiguessin al nivell superior podrien escollir entre qualsevol dels corredors..., i era molt possible que ensopeguessin amb Showolter, Lando i els androides.

Un Jedi no interferia capritxosament el funcionament de la ment de cap ésser viu, i només influïa sobre ella quan era necessari.., i en aquell moment ho era. En Luke va aprofundir el seu sondeig, va descobrir el que buscava i, amb una immensa reluctància, va assumir el control directe dels cossos dels ogres. Els seus xiscles i grinyols es van interrompre de sobte, i les criatures es van quedar tan bruscament com totalment immòbils. En Luke va concentrar la seva voluntat en el desig de fer que les criatures s'allunyessin de la porta blindada i avancessin cap al munt de runes, i els tres ogres dels corredors van anar en aquesta direcció, movent-se maldestrament sobre les seves potes encarcarades. En Luke va seguir obligant-los a avançar cap al racó més allunyat de la càmera, i els va mantenir allà.

En Luke sabia que podia mantenir-los controlats de manera més o menys indefinida, però el fet de fer-ho suposava córrer el risc d'infligir un dany terrible a les criatures i, molt probablement, al mateix Luke. Els ogres acabarien resistint-se a la seva voluntat, i llavors hi hauria moltes probabilitats que es causessin danys a si mateixos. En Luke ja podia sentir com començaven a oposar resistència. Va afluixar el seu control prou per permetre'ls-hi canviar de postura i moure les orelles d'un costat a un altre, però en comptes de tranquil·litzar-se, els ogres van continuar resistint amb creixent ferocitat a les restes de subjecció que els imposava.

- Capità Showolter! ¡Lando! -Va cridar en Luke-. El camí està lliure, però els necessito aquí baix i de pressa!

- Ja hi anem! -Va respondre Lando, i en Luke de seguida va poder sentir el soroll que feien els dos homes i els dos androides venint cap a ell pel passadís.

L'entrada de la rampa quedava just al límit de la visió perifèrica d’en Luke mentre vigilava als ogres. Un instant després va poder veure aparèixer en Showolter, que es va quedar paralitzat en quant va veure als ogres.

- Què dimo...?

-Ja es preocuparà d'això després -el va interrompre en Luke-. Ara obri la porta blindada, i doni’s pressa.

-Cert, cert -va dir Showolter.

Va anar cap al teclat de la porta blindada..., però els crits van tornar a sonar en aquell mateix instant, aquesta vegada procedents del començament de la rampa en el nivell superior. Els ogres als que en Luke havia immobilitzat de seguida van començar a tirar encara més frenèticament dels llaços invisibles que els mantenien presoners, i aviat van estar cridant i bordant mentre feien petar les seves mandíbules.

Showolter semblava estar a punt de dir alguna cosa, però s'ho va pensar millor i es va afanyar a complir amb la seva part del treball.

Els dos androides van baixar per la rampa, amb Lando darrere d'ells i fent tot el que podia per mirar darrere d'ell mentre es movia.

En Luke va poder sentir com Showolter introduïa el codi en el teclat de la porta blindada, i un instant després va sentir com la porta començava a obrir-se.

Va córrer el risc de fer una ràpida mirada cap enrere, i va veure Showolter i els androides entrant pel forat abans que la porta s'hagués obert del tot. En Lando va titubejar un moment a l'entrada i va acabar tornant-se cap a ell.

-Vinga, Luke -va dir-. Els altres vénen cap aquí.

En Luke no va necessitar cap altre estímul. Va tornar la mirada cap als ogres paralitzats, amb l'espasa de llum encara empunyada i preparada per entrar en acció, i va anar retrocedint cap a la porta blindada.

L'altre grup d'ogres va aparèixer just quan en Luke donava el primer pas cap a l'entrada, udolant i ganyolant i amb les orelles estremint-se i girant d'un costat a un altre mentre dividien la seva atenció entre els seus camarades immobilitzats i la porta blindada oberta. En Luke no va esperar a veure el final del drama, i va creuar el llindar caminant d'esquena amb la seva espasa de llum fermament empunyada.

Lando va deixar caure la seva mà sobre l'interruptor d'emergència i la porta blindada es va tancar amb un cop sec. En Luke va deixar de controlar els ogres. En menys temps del que mai hagués cregut possible, va poder sentir com saltaven cap a la porta blindada, udolant i ploriquejant, i com les seves urpes repicaven sobre el panell de duracer l'exterior de la porta.

En Luke va deixar escapar un sospir d'alleujament, va desconnectar la seva espasa de llum i va tornar a penjar-se-la del cinturó.

-Bé, no era la classe de comitè de recepció que estava esperant -va dir.

-Estic totalment d'acord -va intervenir C3PO-. Fins i tot a aquells que no corríem el perill de ser devorats, he de dir que feia molt de temps sense veure’m en unes condicions tan desagradables i tan poc higièniques.

-Talla el discurs, Noi Daurat -va dir Lando-. I aquest comentari ve de tots els que no correm el perill de ser desmuntats peça per peça, si és que captes la indirecta. -Lando va enfundar el seu desintegrador i es va recolzar a la paret de la cambra-. Capità Showolter, i amb tot el respecte degut, al diable amb aquests procediments de seguretat seus que exigeixen que tothom utilitzi entrades separades. No penso anar-me'n per aquesta porta.

En Showolter va assentir amb una cansada inclinació de cap.

-Sí, crec que té raó... Mai els havia vist tan agressius als nostres petits amics. Però aquí dins hi ha algunes persones que estan esperant veure'ls, i tots tenim molta pressa. Veniu per aquí.

-Això és el que m'agrada de tenir-te a prop, Luke -va grunyir Lando-. Sempre disposo d’un munt de temps per recuperar l'alè entre una emoció i una altra.

-Ei, recorda que vas ser tu qui em va demanar que t'acompanyés en aquest viatge -va replicar en Luke-. Però anem a esbrinar qui ens està esperant.

La porta blindada no donava directament a la sala protegida, sinó a una mena de resclosa d'uns quatre metres de longitud amb una altra porta blindada al final. Showolter va utilitzar el teclat de la segona porta i aquesta va girar sobre les seves frontisses per revelar una sala de conferències en forma d’L, perfectament convencional i molt ben equipada. La porta blindada interior donava al costat més curt de l'L, i els tres homes i els dos androides van entrar a la sala.

-Hauria d'haver imaginat que els tocaria venir fins aquí pel camí més difícil -va dir una veu aspra i familiar des de l'altre costat de la cantonada.

En Luke va entrar en el costat llarg de la L i va contemplar la gran taula que ocupava el seu centre. El propietari de la veu que acabaven de sentir es trobava assegut a l'altre extrem de la taula.

- Almirall Ackbar! -Va exclamar en Luke-. ¡M'alegra molt tornar-lo a veure!

-Seria preferible que aquest retrobament tingués lloc sota circumstàncies més agradables -va dir una altra veu.

La Mon Mothma es trobava dreta darrere de l'almirall de Mon Calamari, i semblava com si hagués estat llegint un informe per sobre de la seva espatlla.

- Mon Mothma! -Va dir en Luke-. També m'alegra tornar a veure-la, siguin quines siguin les circumstàncies.

-Veig que va seguir el meu consell i que es va anar a recórrer la galàxia amb el meu bon amic Lando Calrissian -va seguir dient la Mon Mothma, els llavis corbats en un lleu somriure-. Els prego que s’asseguin. Capità Showolter, potser podria portar-nos algun refresc i una mica de...

-Per a mi res, gràcies -va dir Lando.

-Jo tampoc vull res -va dir en Luke-. Anar per aquests passadissos m'ha tret la gana. Les olors que hi ha per fora no tenen res d'agradable, saben? Els hi demano disculpes si hem portat algun d'ells amb nosaltres.

-Oh, en absolut -va dir la Mon Mothma-. Però els prego que s’asseguin. -Tots es van asseure en el mateix extrem de la taula-. Bé, capità Calrissian -va afegir la Mon Mothma-, com ha anat el viatge? Espero que hagi estat profitós.

-Decididament sí, Mon Mothma, encara que ha estat més profitós en el sentit personal que en el financer -va replicar Lando-. Però em temo que el viatge es va interrompre d'una manera una mica brusca abans que poguéssim arribar a Corèllia.

- Com va ser això? -Va preguntar l'almirall Ackbar amb una certa preocupació-. Tinguin la bondat de dir-nos-ho tot.

-Bé, vam arribar fins a Sacòrria -va dir Lando-, però portàvem menys de mig dia allà quan ens van ordenar que marxéssim del planeta. Acabaven de posar en vigor una mena de bloqueig antiestrangers. No hi vam estar el temps suficient per assabentar-nos de moltes coses, però Tendra... La Tendra és una sacorriana amb què jo..., amb la qual vàrem parlar, saben? Bé, el cas és que la Tendra semblava pensar que s'estava incubant alguna mena de crisi que no trigaria a esclatar.

- I aquesta crisi podria tenir alguna cosa a veure amb Corèllia? -Va preguntar Showolter.

-Suposo que és possible -va replicar Lando-. Mai vam tenir la possibilitat de descobrir-ho. Vam ser detinguts per un camp d'interdicció.

- Un camp d'interdicció prop del sistema planetari Corellià? -Va preguntar l’Ackbar-. Per què no començava per aquí? Quina mida té aquest camp, i on és?

-Anava a fer-ho, però vaig començar a parlar d'altres coses i he trigat una mica a tornar al fet principal -va dir Lando sense perdre la calma-. Aquesta va ser la raó per la qual no vam tenir cap possibilitat d'esbrinar què estava passant al sistema Corellià. El camp ens va impedir arribar-hi.

- Com pot ser això? -Va preguntar l’Ackbar.

-Perquè no es tracta senzillament de què el camp estigui a prop de Corèllia, sinó que envolta per complet el sistema Corellià -va explicar en Luke.

- Què? Això és impossible! -Va exclamar l’Ackbar-. Ningú ha aconseguit generar mai un camp d'aquestes dimensions.

-Això és just el que vaig pensar -va replicar Lando-. Però el camp està allà de totes maneres. Vam expulsats de l’hiperespai a unes vint hores llum de Corell, l'estrella de Corèllia. I el camp no només és gran, sinó que també és molt potent. Va faltar poc perquè fes esclatar els sistemes de seguretat dels hiperimpulsors de la Dama Afortunada.

En Luke va mirar a l’Ackbar i a la Mon Mothma.

-Ei, esperin un moment... Si no sabien res sobre el camp d'interdicció, per què som aquí?

-És molt senzill -va dir Mon Mothma-. Hem perdut tota comunicació amb el sistema planetari Corellià..., i quan dic «tota», no estic exagerant.

- Estan parlant d'un silenci sobtat dels comunicadors? -Va preguntar Lando-. Si s'ha produït alguna mena de situació militar que ho exigeixi, el governador general Micamberlecto potser hagi decidit ordenar un cessament total de les comunicacions.

-Les coses haurien d'estar realment malament perquè aquesta possibilitat resultés plausible -va dir Ackbar-, però em temo que fins i tot aquesta és una interpretació altament optimista. No es tracta d'un cessament de les comunicacions, sinó d'un bloqueig total mitjançant interferències. Totes les comunicacions d’entrada i sortida del sistema planetari Corellià estan sent interferides, i la interferència abastava tot el sistema.

Lando va deixar escapar un xiulet ofegat.

-Sigui qui sigui la persona que està darrere de tot això, sembla que no li espanta pensar en gran.

-Però hi ha alguna cosa més que els preocupa -va dir en Luke-. En cas contrari no ens hauríem reunit en una sala subterrània.

-Té tota la raó -va dir la Mon Mothma-. Capità Showolter...

-Gràcies, senyora. -Showolter es va tornar cap al Luke i en Lando-. Fins i tot abans del bloqueig de les comunicacions, ja estàvem preocupats per la possibilitat que algú hagués aconseguit interceptar les nostres comunicacions en el sistema planetari Corellià. No paràvem d’en viar un agent darrere l'altre, i tots s'esvaïen. Com més acuradament planejàvem la introducció, més de pressa perdíem l'agent. Hi ha d'haver alguna mena de filtració fora del sistema Corellià. Fins i tot sense el bloqueig de comunicacions, el problema ja estava començant a ser prou gran per posar-nos nerviosos. Sembla que els dos o tres últims agents que vam intentar introduir van ser abatuts o capturats tot just entraven al sistema.

-En conseqüència -va dir la Mon Mothma-, hem decidit que tot allò relacionat amb aquesta situació ha de ser considerat màxim secret i tractat com a tal en reunions cara a cara celebrades en instal·lacions el més protegides i segures possible.

-També hem decidit que haurem d'actuar directament en el sistema Corellià -va dir l'almirall Ackbar, usant un to de veu que sonava aspre i ombrívol fins i tot per a ell-. No veig cap manera d'evitar-ho. Per desgràcia, no tinc cap nau preparada per al treball. -L'almirall Ackbar va fer girar els seus sortits ulls de peix d'un costat a un altre i va moure el cap-. Mai havíem estat tan escassos d'efectius. Tenim tots els almiralls que es puguin desitjar, però en aquests moments la flota ha quedat reduïda a un autèntic esquelet..., i no necessito dir-los que aquesta informació és altament confidencial.

» Hem de donar per fet que qui va eliminar o capturar als nostres agents i va ordenar el bloqueig de comunicacions, i que ha creat aquest camp d'interdicció, va actuar d'aquesta manera per amagar una cosa que se suposa no hem d'arribar a conèixer -va seguir dient Ackbar-. I han aconseguit fer-ho en el moment exacte en què pràcticament totes les nostres naus estaven ocupades en altres llocs, o en dic sec. No crec que això sigui una coincidència, però de moment anem a oblidar-nos de tota aquesta part del problema. Què més saben sobre el camp d'interdicció?

En Luke es va tornar cap al seu androide astromecànic.

- R2? –L’R2 va emetre dos xiulets i va avançar sobre les seves rodes fins a aturar al costat del seient d’en Luke-. Mostra'ns les imatges gràfiques del camp d'interdicció.

L’R2 va respondre obedientment amb una xiulada i va activar el seu generador hologràfic intern. Una imatge va començar a formar-se en l'aire.

-No ens vam quedar allà el temps suficient per obtenir molta informació, però vam treure tot el que vam poder dels gravadors de dades automàtics de la Dama Afortunada i després el vam realçar i millorar al màxim. Ah, i no oblideu que aquestes dades han estat sotmeses a un massatge bastant considerable... És possible que això hagi introduït tota mena d'errors en ells.

L’R2 va projectar un diagrama esquemàtic del sistema planetari Corellià que mostrava l'estrella Corell, el planeta Corèllia i els altres planetes habitats: Selònia, Drall i els Mons Dobles de Talus i Tralus, juntament amb els planetes exteriors. Passats uns moments van veure aparèixer una mena de boirina grisenca, una esfera que s'estenia fins bastant més enllà del planeta més exterior del sistema.

-El camp d'interdicció no està centrat en l'estrella -va dir immediatament l’Ackbar.

-El felicito, almirall. Nosaltres vam necessitar gairebé tot un dia per adonar-nos-en... Però té raó: no està centrat a l’estrella. Pel que hem pogut esbrinar, sembla que el seu centre es troba en algun lloc proper a Talus i Tralus, els Mons Dobles.

- Els Mons Dobles? -Va preguntar la Mon Mothma-. Ho sento però no estic tan familiaritzada amb el sistema Corellià com hauria.

-Oh, no és res que hagi de retreure’s -va dir en Luke-. Jo també vaig haver de fer una ullada als bancs de dades. Són els menys poblats i importants dels planetes habitats Corellians. Els anomenen els Mons Dobles perquè mantenen una relació co-orbital. S’orbiten l'un a l'altre o, per ser més exactes, orbiten el seu centre de gravetat comú o baricentre. I, naturalment, el sistema format pels dos planetes també es mou en una òrbita al voltant de Corell.

-Hi ha alguna mena de gran estació espacial en el punt del baricentre, oi? -Va preguntar l’Ackbar-. Podria servir com a base d'operacions, no?

En Luke va somriure al seu vell amic.

-Així és -va dir-. Ja està pensant en els aspectes tàctics?

-Naturalment -va replicar l’Ackbar-. Després de tot, és la meva feina. I potser hauria d'afegir que els nostres diagrames de la zona d'interferències tenen un aspecte molt similar a aquesta representació del camp d'interdicció.

-Així que tenim la infiltració en l’INR, les interferències i el camp d'interdicció gegant-va dir en Luke-. Què hi ha al sistema Corellià que mereixi tot aquest enorme esforç?

-Bé, doncs la resposta em sembla òbvia -va dir la Mon Mothma-. La resposta és el mateix sistema Corellià. Algú d'allà, potser un dels grups rebels, s'ha fet amb el poder, i després ha començat a fer tot el possible per impedir que l'univers exterior interferís amb el desenvolupament dels seus plans mentre va consolidant la seva posició.

-Per descomptat -va dir l'almirall Ackbar-, però els seus plans polítics m'interessen bastant menys que les seves intencions i capacitats militars. El que han fet suggereix que els nostres misteriosos enemics posseeixen una tecnologia molt superior a la nostra.

-Estic d'acord amb vostè, senyor -va dir el capità Showolter. Però això suscita una altra pregunta, per descomptat... D'on l'han tret? Corèllia era coneguda com a centre comercial, mai com un empori de desenvolupament i investigació d'alta tecnologia, sorprendria moltíssim menys que aquesta classe de capacitat aparegués a Mon Calamari, el seu propi planeta. I sí, òbviament si algú anava a tractar de vendre una superarma com aquesta al millor postor, llavors un planeta dedicat al comerç seria el lloc ideal, però Corèllia no ha figurat entre els centres comercials més importants d'abans de la guerra. Si jo estigués intentant subhastar una arma prodigiosa, no la vendria a un planeta que no té diners amb què pagar-la.

-Llevat que consideri que els planetes més rics no estarien interessats en comprar un artefacte semblant -va intervenir la Mon Mothma-. Les interferències d'alta potència i els sistemes d'interacció no et serveixen de molt a menys que vulguis mantenir-te allunyat de l'univers exterior, i de la Nova República, i impedir que es fiquin en els teus plans. Plans per a una rebel·lió, per exemple... I què dir d’impedir als venedors oferir els seus articles en un altre lloc?

Hi va haver un moment de silenci absolut.

-Aquesta és una idea molt inquietant, capità Showolter -va acabar dient l’Ackbar-. Si aquest sistema de superinterdicció està en venda, llavors podríem tenir seriosos problemes.

-Ja estem tenint seriosos problemes -va dir la Mon Mothma-. En aquests moments ens enfrontem a tres hipòtesis col·locades damunt de la taula, oi? No busquem preocupacions extra fins que no hi hagi més remei. La crisi corelliana és més que suficient per tenir-nos ocupats per ara.

-Però tampoc hem d'oblidar que una revolta triomfant a Corèllia podria molt bé inspirar a altres a rebel·lar-se contra la Nova República -va dir l’Ackbar-. Corèllia és un nom que té influència, fins i tot si ha sentit parlar molt poc del Sector Corellià durant els últims anys. Una rebel·lió corelliana que tingués èxit podria ser el començament de la fi per a la Nova República. No representaria un petit trencament a la vora, sinó un gegantí estrip en el mateix centre de la tela. Si altres decideixen tirar d'aquest estrip, aquest s'aniria fent inexorablement més i més gran.

La Mon Mothma va arrufar les celles.

-No m'agrada gens veure’m obligada a admetre-ho, però l'almirall Ackbar té raó -va dir-. Hem de controlar la situació. Hem d’entrar en el sistema Corellià i esbrinar què està passant, i hem d'arribar allà amb una força que sigui capaç de resoldre el problema. Estic parlant d'una flota de batalla, i això com a mínim.

-Però amb el camp d'interdicció funcionant, no poden utilitzar hiperimpulsors dins del sistema planetari de Corell -va dir Lando-. Podrien fer falta mesos per anar des del límit del camp fins als planetes interiors a través de l'espai normal.

-Doncs llavors caldran mesos -va dir l’Ackbar-. No cal que els hi parli de tots els desavantatges tàctics i logístics a què ens enfrontarem si no podem viatjar per l'hiperespai, però no ens queda una altra opció... Bé, llavors no ens queda una altra elecció. Segueix estant el petit problema de trobar una flota, naturalment. Per expressar-ho de la manera més clara i brutal possible en aquests moments no tenim cap flota per a enviar allà, i és molt possible que necessitem mesos per reunir-ne una. Però aquest és precisament l'assumpte del que desitjàvem parlar amb vostès, i la raó per la qual els hem fet venir fins aquí.

- Vol dir que no ens ha fet venir aquí només perquè acabem d'arribar de Corèllia? -Va preguntar Lando.

-Ens pensàvem si seria possible que haguessin aconseguit arribar tan lluny -va dir l'almirall Ackbar-, però no teníem cap manera de saber-ho amb certesa. La seva informació sobre el camp d'interdicció, no té preu, és clar, però teníem una altra raó per fer-los venir aquí..., o, almenys, teníem una altra raó per fer venir al Mestre Skywalker. No hi ha dubte que també podríem utilitzar els seus serveis, capità Calrissian, però... Com puc expressar-ho amb delicadesa? Bé, el cas és que el Mestre Skywalker posseeix cert contacte que necessitem utilitzi en el nostre favor.

L'almirall Ackbar havia nascut a Mon Calamari, i a un humà distava molt de resultar fàcil interpretar les seves expressions. Així i tot, hi havia alguna cosa inexplicable en la seva forma de parlar i en la inclinació del seu cap que va fer que en Luke tingués un sobtat i estrany pressentiment.

- Quina mena de contacte? -Va preguntar.

-Un vell contacte -va dir la Mon Mothma-. Un contacte de naturalesa personal. Fins i tot se’l podria qualificar de... romàntic.

- Ei, un moment! -Va exclamar en Luke-. No sé on volen anar a parar, però...

-El cas és que una dama anomenada Gaeriel Captison a la qual vostè coneix des de fa molt temps es troba actualment en el sistema bakurà -li va explicar el capità Showolter-. Pel que sembla aquesta dama és posseïdora de tota una flota de combat, i teníem l'esperança que vostè potser podria demanar-li que ens la prestés.

Següent