Passar comptes a Centràlia (IX)

Anterior

9

Si i quan

-És sorprenent el molt que pots arribar a esbrinar quan saps cap a on has de mirar -va dir en Lando mentre estudiava les dades que anaven desfilant per les pantalles-. I comptar amb algú a qui se li donen tan bé les recerques de dades com l’R2 també ajuda molt, per descomptat. I... Ah, bé, fins i tot les dots lingüístiques de C3PO han estat de certa utilitat.

C3PO va tornar el cap cap en Lando en un moviment més aviat brusc.

- De certa utilitat? -Va exclamar-. Jo diria que han estat essencials. Sense mi mai hauria pogut traduir ni una desena part d'aquesta informació.

-Ei, no t’embalis -va dir en Lando-. D’acord, ens has ajudat moltíssim. Ja està, ja ho he dit... Però el que em disposava a dir era que mai no hauríem aconseguit arribar a cap part sense l'administradora Sonsen.

La Jènica Sonsen va somriure d'orella a orella, i li va clavar un cop de colze a les costelles que probablement va resultar una miqueta més enèrgic del que havia pretès al principi.

-Que tothom es calmi una mica -va dir-. L'únic que vaig fer va ser ensenyar-vos els fitxers.

Però els arxius els hi havien dit moltes coses, i els havien guiat per un gran nombre d'adreces profitoses. Tot hi era, i tot estava molt clar.

Si s'examinava la situació des d'allà, resultava fàcil detectar senyals que alguna cosa anava malament. Sistemes de l'estació sobre els quals ningú sabia res havien començat a cobrar vida. S'havien produït fluctuacions en els nivells d'energia i pujades i baixades sobtades en diverses classes de radiació, algunes d'elles prou significatives per requerir l'evacuació temporal de parts de l'estació. Centràlia havia alterat el seu eix de rotació, reorientant gradualment els seus pols cap a noves direccions.

-Parlem del canvi en l'orientació del gir -va dir en Lando-. Com va explicar això la seva gent?

-Centràlia sempre ha estat capaç d'autocorregir-se -va dir la Jènica-. El punt del baricentre no és totalment estable. L'estació sempre s'ha anat movent una mica d'un costat a un altre per mantenir-se correctament orientada i en la posició adequada. No estem parlant d'alguna cosa que mai hagués ocorregut anteriorment

-Deixant això de banda, l'important és que he aconseguit confirmar pràcticament sense cap dubte el que vaig sospitar quan vaig veure aquests cons en els pols de Ciutat Buit -va dir en Lando-. La formació de sis cons petits envoltant a un més gran és la geometria exacta que necessites per cert model bastant antic de repulsor. De fet, si li fas un cop d'ull al nivell microscòpic, veuràs exactament la mateixa pauta repetida una vegada i una altra sobre la superfície dels moderns sistemes repulsors. Per expressar-ho d'una forma una mica tosca, ja no fabriquem repulsors d'aquesta mida perquè com més gran és el repulsor, més pesat ha de ser l'objecte perquè el repulsor funcioni d'una manera eficient -En Lando va fer aparèixer un diagrama de Centràlia en una pantalla i va assenyalar els repulsors-. Aquests són bastant grans, però no cal oblidar que els planetes també són bastant grans.

-Però tots els planetes habitats tenen els seus repulsors -va protestar la Kalenda-. Per què podien necessitar aquest lloc els constructors de Corèllia?

-Perquè no és només un repulsor -va dir en Lando-. És un repulsor hiperespacial. Aquesta estació va ser dissenyada per obrir una..., una porta, un túnel a través de l’hiperespai, agafar un planeta i portar-lo fins aquí. En realitat Centràlia actua més com un raig tractor que com un repulsor, però aquesta és la idea.

- Com ho fa? -Va preguntar en Luke-. Com funciona?

Lando va arronsar les espatlles.

-No ho sé. Però com ha observat l'administradora Sonsen en un parell d'ocasions, saber com funciona no sempre és tan important. A vegades el realment important és saber que funciona, oi? Bé, la meva teoria és que actua com una «lent» que pot amplificar i dirigir un gegantí raig d'energia repulsora a través de l'hiperespai. Crec que ha d'utilitzar el potencial gravític de Talus i Tralus, però no estic totalment segur.

-Sí, però tot i així... Per què anaven a utilitzar una estació espacial com a super-raig tractor? -Va preguntar la Jènica.

En Lando va moure el cap.

-La pregunta a la qual hem de respondre no és aquesta -va replicar-. La pregunta realment important és per què la seva gent va usar el repulsor-tractor hiperespacial com a estació espacial. Els arquitectes d'aquest sistema espacial van construir Centràlia, la van utilitzar, van deixar de considerar-la útil i la van abandonar. Llavors els seus avantpassats, o almenys els avantpassats d'algú, van decidir que seria un bon lloc per viure. L'estructura a la qual anomenen Ciutat Buit mai va ser concebuda com un lloc per viure. Era una instal·lació especial per contenir les gegantines energies que el tractor-repulsor anava emanant a mesura que es carregava.

- A mesura que es carregava? Ei, un moment... M'està dient que Ciutat Buit no és més que una bateria per emmagatzemar energia?

-Més o menys sí -va dir en Lando.

- Però la gent vivia allà!

-Potser sí, però no havia estat dissenyada per això.

- I llavors per què el Punt Brillant sempre estava encès? -Va preguntar la Jènica-. Ha estat funcionant i emetent un nivell de llum i calor molt estable durant milers d'anys. Hi ha d'haver una raó per a això. Nosaltres pensàvem que servia per proporcionar llum de sol a Ciutat Buit, però suposo que estàvem equivocats. Si és que vostè té raó, vull dir...

Lando va arrufar les celles.

-No ho sé. Potser és com alguns forns de certs planetes dins dels que cremen hidrogen i metà per cuinar... Sempre deixes encesa una flama, perquè així pots tornar a encendre el sistema principal sense cap dificultat quan vols cuinar.

- M'està dient que el Punt Brillant, que ens proporcionava llum i calor, era una llum pilot?

-Potser. Però també hi ha la possibilitat que els constructors se’l deixessin connectat quan van haver acabat d'utilitzar Centràlia, i que proporcionés llum i calor a Ciutat Buit. Potser pretenien què l'espai de càrrega fos utilitzat com un lloc per viure. Després de tot, no tenien cap raó per tornar a activar el tractor-repulsor hiperespacial... Ja havien acabat de construir el sistema estel·lar Corellià.

-Crec que ens estem allunyant una mica del que realment importa -va dir la Kalenda-. Pot explicar-me per què pensa que Centràlia és el misteriós artefacte que estan utilitzant per destruir estrelles?

-Bé, en primer lloc o accepten la meva paraula al respecte, o puc mostrar-los els càlculs matemàtics que demostren què la forma i el nivell de l'energia necessària per desplaçar un planeta a través d'una connexió hiperespacial poden ser convertits en l'energia necessària per provocar una ona de compressió dins del nucli d'una estrella. Si l'energia del tractor-repulsor és dirigida cap al nucli d'una estrella i si és concentrada en una sola ràfega explosiva, l'esclat serà prou potent per provocar l’explosió d’una nova.

-Acceptarem la seva paraula al respecte -es va afanyar a dir la Jènica-. Les matemàtiques mai se m'han donat massa bé. I la resta de l'explicació?

-Farien falta un parell de generacions únicament per anar examinant els circuits i sistemes que hem descobert, però només compten amb un servidor i un parell d'androides, i no disposen de temps. Així i tot, penso que he aconseguit fer-me una idea general bastant clara de com va passar tot. L'explicació que he aconseguit compondre investigant els registres i relacionant-los amb el que va succeir a l'estació és, més o menys, la següent: en primer lloc, l'Estació Centràlia va canviar l'orientació del seu eix de rotació d'una manera tan sobtada com dràstica. Després hi va haver un gran nombre d'informes sobre «alteracions no explicades en el subministrament d'energia», «fluctuacions energètiques no previstes», «esdeveniments transitoris» i «emissions de radiació no planejades» que van ser incorporats als arxius de l'estació, juntament amb un munt més de belles frases burocràtiques el significat bàsic és que ningú tenia ni idea del que estava passant.

» Crec que tots els esdeveniments transitoris i altres incidències eren el resultat que Centràlia s'estava preparant per llançar l'energia acumulada al Punt Brillant. Però, en qualsevol cas, la primera fogonada del Punt Brillant es produeix i moren un munt de persones i tenim caos, pànic i l'evacuació. Poc després es produeix l'explosió de la primera supernova induïda artificialment. Després esclata la guerra civil. Just després de la primera supernova, Centràlia torna a canviar l'orientació del seu eix de rotació. El canvi també és més dràstic que qualsevol dels duts a terme anteriorment. No hi havia ningú a l'estació per deixar informes del que ha passat, però els sistemes automàtics d'arxiu que he descobert i examinat indiquen què va haver-hi més del mateix. Després els instruments de registre automatitzats que encara no han estat destruïts mostren una alteració diferent en els intercanvis i fluxos d'energia..., i aquesta alteració comença en el moment exacte en què apareixen les interferències i el camp d'interdicció. Després tenim la segona fogonada del Punt Brillant i, poc després, la segona supernova artificial.

-Però com és possible que no veiéssim res de tot això i que no sentíssim res? -Va preguntar la Jènica-. Està parlant d'una onada d'energia immensament poderosa que va ser llançada des d'aquesta estació. Ningú va veure res. No hi va haver cap vibració colossal, i tampoc hi va haver cap emissió de calor.

-En aquest mateix instant Centràlia està emetent un camp d'interdicció immensament poderós i un potent camp d'interferències. Senten alguna cosa?

-El canvi d'orientació... -Va dir la Kalenda-. Què indica el canvi d'orientació?

En Lando va connectar un projector hologràfic i va fer aparèixer una imatge de les estrelles més properes a Corèllia.

-El punt vermell del centre és la nostra posició. Aquesta és l'orientació del Pol Sud de Centràlia en relació al panorama estel·lar abans que comencessin a ocórrer totes aquestes coses. -Una línia blava va sorgir del centre de la imatge i es va allargar cap al no-res -. Aquesta és la nova orientació després del primer canvi en la direcció del gir. -Una línia vermella va sorgir del no-res i es va incrustar en el cor d'una estrella-. Aquesta és TD-10036-EM1271, el primer estel que va esdevenir nova.

En Lando va teclejar una altra ordre, i un feix daurat va sorgir de Centràlia i va tocar a una altra estrella.

-Thanta Zilbra -va dir Lando-, la segona estrella de la llista. Tenia desenes de milers d'habitants, i suposo que la majoria d'ells estan morts. Tinc certa experiència logística, i no veig cap manera que poguessin haver-hi evacuat tots a temps. I aquesta és l'orientació actual... -Una línia de foc violeta va brollar de Centràlia i es va submergir en el centre d'una altra estrella -. Aquesta és la tercera estrella a la llista de blancs a destruir que vam rebre en el missatge d'advertència inicial. Bovo Yagen... He consultat els arxius. Una font diu que té un planeta amb vuit milions d'habitants. Una altra parla de dos planetes amb una població total del sistema estimada en dotze milions per als planetes, i qui sap quantes estacions, habitacles, campaments miners i etcètera més. Centràlia és el misteriós artefacte que pot destruir estrelles, i s'està preparant per convertir aquesta estrella, aquests planetes i totes aquestes persones en un munt de cendres i pols.

- Quan? -Va preguntar la Kalenda.

En Lando va prémer un altre botó dels controls i un rellotge de compte enrere va aparèixer a l'aire.

-R2D2 es va encarregar de fer els càlculs -va dir-. Hem de retrocedir una mica per prendre en consideració el temps que necessitarà l'ona per viatjar per l'hiperespai, i quant de temps necessitarà la reacció en cadena per prendre’s dins de l'estrella i anar incrementant-se fins a provocar una explosió. Si vol seguir el programa del missatge d'advertència original, Centràlia haurà d'enviar un feix tractor-repulsor hiperespacial exactament dins de cent vint hores, deu minuts i tretze segons comptats a partir d'ara. Dotze hores i dotze minuts després de l'emissió, la reacció en cadena induïda pel feix d'energia sortirà del nucli de l'estrella, i s'anirà estenent per tota l'estrella i farà que esclati.

- Per totes les nebuloses! Centràlia... La meva llar... és una arma -va exclamar la Jènica, perplexa i sorpresa.

-I qui la controli podrà controlar el Sector Corellià..., i potser tota la galàxia -va dir la Gaeriel-. «Feu el que diem, o farem esclatar la vostra estrella.»

-Espereu un moment -va dir en Luke. Hi ha una peça que no encaixa. Si Centràlia és l'artefacte que fa esclatar les estrelles, llavors és el gran tresor, el lloc més important de tot el sistema Corellià. A què ve tot aquest enrenou pels repulsors planetaris? Per què els conspiradors no es preocupen pel que li pugui passar a Centràlia?

-Hi ha tres raons per a això -va replicar en Lando -. La primera és que no van intentar fer-se amb el control de Centràlia perquè van pensar que l'estació ja estava a les seves mans..., o almenys que havien trobat una manera de controlar Centràlia. Crec que hi ha una sala de control molt ben amagada i protegida en algun lloc d'aquesta estació, i que es tracta d'un lloc que no trobaríem ni que ens passéssim cent anys buscant-lo. De totes maneres probablement no hi hagi ningú allà. Tot estarà automatitzat, ajustat perquè funcioni obeint a controls remots i sistemes activadors que es posaran en marxa quan arribi el moment adequat. La segona raó podria ser un pur i simple intent de crear confusió i desorientar l'enemic. Si aconsegueixes que tothom s'obsessioni amb els repulsors, llavors ningú tindrà temps de buscar l'artefacte que fa esclatar les estrelles. I la tercera raó...

-L'hem tingut davant dels nassos tota l'estona -va intervenir la Kalenda-. Em sembla que ho acabo de comprendre. No he treballat amb la teoria dels camps repulsors des que estava estudiant, però una part del que fa que els repulsors funcionin és que poden interferir i crear ressonàncies entre ells, no? I pots utilitzar aquesta interferència entre dues o més cèl·lules repulsores per obtenir un control i una direcció bàsica de l'energia. L'energia enviada a una petita cèl·lula repulsora lateral pot desviar el feix del repulsor principal.

Lando va assentir.

-Exactament. Els repulsors planetaris poden interferir i desviar el feix tractor-repulsor hiperespacial de Centràlia. Són els únics repulsors prou poderosos per aconseguir-ho.

-Però hi ha una cosa més. Els repulsors planetaris poden funcionar com amplificadors, i no només com a creadors d'interferències. A la pràctica l'efecte resultaria molt difícil de controlar i dirigir, però en teoria podries sintonitzar tots els repulsors planetaris integrant-los en una sola xarxa connectada a Centràlia i controlada per l'estació. Això proporcionaria a Centràlia encara més energia i abast dels que té ara. En aquests moments Centràlia obté la seva energia del potencial gravític de Talus i Tralus. Suposem que poguéssim accedir al potencial gravític de Selònia, Corèllia i Drall... Encara no he aconseguit entendre tots els aspectes geomètrics del problema, però amb els cinc planetes i Centràlia a la xarxa, probablement podries utilitzar el potencial gravític de l'estrella Corell. Si jo hagués dissenyat aquest sistema, quan vulgui que va ser dissenyat, m'hauria assegurat que fos possible fer-ho. Imagineu-vos a Centràlia amb tot aquest poder... Seria capaç d'arribar a qualsevol punt de la galàxia. Els amos de Centràlia podrien agafar el planeta que els hi donés la gana i portar-lo fins aquest sistema..., o deixar-lo caure dins d'una estrella, si ho desitjaven. Centràlia podria fer esclatar qualsevol estrella que els seus amos volguessin veure destruïda. Podria crear un camp d'interdicció o una interferència global de les comunicacions que recollís tota la galàxia..., o a qualsevol part d'ella que els que controlessin Centràlia volguessin deixar aïllada. Probablement podria fer un munt de coses més en què ni tan sols hem pensat encara.

-I un munt de coses que no tenien cap sentit estan començant a tenir-lo de sobte -va dir en Luke-. Però utilitzar els repulsors per crear interferències... Com es podria fer?

-Això és molt més senzill -va dir en Lando-. Si qualsevol dels repulsors planetaris disparés un feix correctament sintonitzat i enfocat contra Centràlia, pertorbaria la sintonització i la direcció del feix tractor-repulsor.

- Creus que aquests feixos planetaris podrien arribar a moure Centràlia? -Va preguntar en Luke.

-No podrien desplaçar-la prou perquè això produís algun efecte perceptible -va dir en Lando-. Centràlia és més potent que qualsevol dels repulsors planetaris, i podria limitar-se a respondre amb una emissió pròpia i rebutjar el raig. Però qualsevol dels repulsors planetaris pot desactivar Centràlia enviant un senyal d'interferència.

-Molt bé -va dir la Kalenda-. I ara que sabem tot això, què farem al respecte?

 En Lando va aixecar les mans amb els palmells voltats cap amunt en un gest d'impotència.

-No podem fer gran cosa. No sabem si Centràlia està sent controlada, o des d'on o com. Tenim una idea aproximada de què és el sistema, però estem llunyíssim d'entendre com opera.

-Hi ha d'haver algun cable que puguem tallar, algun sistema de control que puguem destrossar... -Va dir la Jènica.

-Apostaria que si..., però no sabem on és. I no ho esbrinarem llevat que registrem fins a l'última closca, coberta i compartiment de Centràlia. I encara que trobem el sistema de control, no estic tan segur que puguem destruir-lo. Hem de recordar que aquest sistema és prou robust com per haver-se mantingut funcionant sense problemes des d'abans de l'Antiga República.

-Llavors podríem volar tota l'estació -va dir la Gaeriel.

- Amb què? -Va preguntar la Kalenda-. Disposem d'un creuer lleuger i dos destructors. Cap d'aquestes naus porta a bord una bomba que sigui prou poderosa per destruir una cosa que mesura tres-cents quilòmetres d'un extrem a un altre. Si els hi donessis temps suficient als enginyers bakurans, potser podrien preparar detonadors programables prou poderosos com per deixar raonablement destruït l'interior. Si disposessin del temps suficient, naturalment... Però no amb només unes cent vint hores per fer-ho.

-Bé, crec que hi ha una cosa que sí que podem fer -va dir en Luke-. Hem de difondre tota aquesta informació. Hem de comunicar a la nostra gent el que hem descobert. Si aconseguim trobar al Han, la Leia i Chewbacca i informar-los del que sabem, això ja serà un començament. Si ells aconsegueixen arribar a un repulsor planetari a temps, i si aconsegueixen esbrinar com es maneja, i si aconsegueixen interferir aquest feix tractor-repulsor hiperespacial, llavors potser puguem salvar algunes vides.

En Lando va moure el cap.

-Són molts «si», Luke -va dir, i el dubte resultava clarament audible en la seva veu.

-Ho sé -va dir en Luke. Va alçar la mirada cap al rellotge del compte enrere, el rellotge que indicava el temps de vida que li quedava a Bovo Yagen. Els segons s'estaven esfumant ràpidament -. I vèncer a aquest «quan» d'aquí dalt requerirà tots els «si» de què disposem.

La nau es va submergir en la càmera del repulsor, baixant en un descens veloç i agressiu que tot i així no era prou ràpid perquè l’Ebrihim no pogués veure la insígnia pintada sobre la part inferior del seu fuselatge quan va alçar la mirada cap a ella: un crani humà estilitzat amb un ganivet entre les dents.

- És una nau de la Lliga Humana! -Va exclamar-. Podem aixecar els escuts?

- No! -Va cridar la tia Marcha-. Els nens encara estan fora. Hem d'esperar a què pugin a bord.

L’Ebrihim va pujar d'un salt a la butaca del copilot i es va tornar cap als controls de l'armament mentre la nau enemiga continuava descendint per acabar executant el ràpid aterratge típic d'una operació militar. Corpulentes siluetes amb equip de combat van començar a sortir per les escotilles de la patrullera d'assalt abans que aquesta hagués deixat d'oscil·lar sobre els seus suports de descens.

Armes. L’Ebrihim no entenia molt d'aquestes coses, però havia d’intentar-ho. Devia d'haver algun tipus de sistema automàtic que permetés que els turbolàser...

I llavors unes mans enormes van aixecar el seu cos del seient i el van treure del mig. Chewbacca es va deixar caure a la butaca del copilot i va començar a activar els sistemes defensius. El brunzit de l'energia va començar a recórrer l'armament del Falcó.

- Els nens estan a bord! -Va cridar la Marcha-. Aixeca la rampa d'accés. Activa els escuts!

Chewbacca va prémer el botó que tancava la rampa i va allargar la mà cap als controls dels escuts..., però ja era massa tard. Un soldat armat amb un desintegrador d'aspecte molt potent estava alçant la mirada cap a ell des de sota la carlinga. El Falcó estava envoltat de soldats que es trobaven dins del perímetre dels escuts, però així i tot Chewbacca va decidir provar sort amb ells. Els llums de la cabina es van afeblir durant un moment quan l'energia va ser derivada cap als generadors dels escuts, però no va passar res més. Chewbacca va deixar anar un rugit de pura frustració. Estaven fent servir interferidors d'escuts. Havien d'haver-los els adherit al casc, i les seves emissions impedien què els escuts poguessin arribar a formar-se.

Una silueta barbuda, alta i corpulenta va baixar de la patrullera d'assalt i va anar cap a ells amb un somriure molt desagradable als llavis.

-Sal-Solo... -Va dir l’Ebrihim-. És ell.

- És el cosí del nostre pare? -Va preguntar l’Ànakin.

L’Ebrihim es va girar i va ser conscient per primera vegada que els nens havien entrat a la cabina. Els tres estaven allà, just darrere d'ell.

-És el seu cosí i també ho és el vostre, nens -va dir la Marcha-. Però dubto que conèixer-lo vagi a donar-vos moltes alegries.

L’Ebrihim estava intentant no escoltar-los. L'ombra d'una idea a mig formar acabava de creuar veloçment pel seu cervell un instant després que hagués pensat que per fi estaven tots junts. Un moment... Això no era veritat. No hi eren tots. Però si ell, l’Ebrihim, havia donat per fet que tots hi eren, llavors segurament els seus amics de l'exterior podien cometre el mateix error. L’Ebrihim va tenir una idea. No era ni tan sols un pla, merament una idea que els hi proporcionaria algunes opcions i un cert avantatge. Potser fossin suficients perquè encara hi hagués una possibilitat de sortir d'aquell embolic. El més segur era que no donés resultat, per descomptat, però tot i així seguia havent-hi una possibilitat que poguessin donar la volta a la situació. Aquesta era la bona notícia.

La mala constava de dues parts. En primer lloc, només disposaven d'uns segons per actuar. En segon lloc, la seva idea depenia per complet i únicament de Q9-X2.

Thrackan Sal-Solo no podia sentir-se més feliç. Allò era un autèntic regal dels déus. Es va passejar per la seva nova possessió, admirant-la i pensant en tot el que podia fer... En el seu benefici. Per fi havia aconseguit fer-se amb un repulsor planetari. S'havia jugat el que posseïa en una partida desesperada per obtenir-ne un a temps. Havia pensat que seria el de Corèllia. El que hagi acabat ensenyorint-se del de Drall només era una petita ironia. Per fi disposava d'un repulsor planetari, i això era l'únic que importava. Havia aconseguit fer-se amb un repulsor planetari a temps de controlar la situació. Va alçar la vista per admirar el gegantí panorama que s'estenia fins a la superfície, aquell cercle blau impecablement definit que es trobava a diversos quilòmetres per sobre del seu cap. Després va anar baixant la mirada fins que els seus ulls es van posar a la colossal i gràcil acumulació de cons que formaven el repulsor pròpiament dit. Tot allò era seu.

Els seus ulls van baixar una mica més i van arribar al Falcó Mil·lenari. Quina bonificació tan inesperada, què magnífic i lluent premi extra... Amb apoderar-se del Falcó ja n'hi havia prou per humiliar en Han Solo, i era un càstig més que suficient per al crim que havia comès fugint. Però trobar al wookiee d’en Han i als seus fills a bord... Què podia ser millor que això? També hi havia dos dralls a bord, però no significaven res comparats amb els nens. Els nens representaven no només la possibilitat de cobrar-se una venjança deliciosament personal, sinó una cosa més i molt diferent: eren una oportunitat. Si sabia jugar bé aquella nova carta, podien permetre-li guanyar la guerra. En Thrackan es trobava sobtadament en una nova situació que li permetia controlar i manipular a la mateixa Leia Organa Solo. La Cap d'Estat de la Nova República hauria d'acudir a la taula de negociacions per la senzilla raó que no li quedaria una altra opció.

I quan s'hagués assegut a aquesta taula, en Thrackan podria tenir la seguretat que s'aixecaria d'ella sense haver obtingut res. L’obligaria a acceptar un tracte que deixaria a la Nova República amb el cor arrencat del pit i tan greument ferida, tan completament i absolutament desacreditada, que no podria sobreviure a ella.

La recent destrucció de Thanta Zilbra i la imminent destrucció de Bovo Yagen potser fossin suficients per produir aquest efecte, per descomptat. Una galàxia que veiés que la Nova República no podia evitar semblant desastre seria una galàxia que perdria la fe en la Nova República. Seria una galàxia que comprendria que rebel·lar-se contra la Nova República era una cosa perfectament possible. Tot això redundaria en benefici seu, naturalment. Però a més si la galàxia veia a Thrackan Sal-Solo com una figura central en la humiliació de la Nova República... Bé, millor. L'home que s'havia atrevit a capturar els fills de la Cap d'Estat i els havia convertit en ostatges... Ah, sí, no hi havia dubte que aquest home seria temut i respectat. Thrackan seria aquest home.

Però retenir els nens no serviria de res a menys que en Han Solo i la Leia Organa Solo s'assabentessin. Les interferències haurien de deixar de bloquejar les comunicacions. Això no era cap problema. Una ordre radiònica xifrada enviada a la sala de control oculta de Centràlia desconnectaria el sistema generador d'interferències. Als constructors de la sala de control oculta no devia fer-los cap gràcia que en Thrackan controlés la seva eina, però haurien d'haver pensat en aquesta possibilitat abans d’enviar agents que podien ser subornats i que eren capaços d'arribar a trair als seus senyors.

Però l'important era que l'última peça del trencaclosques per fi havia quedat encaixada al seu lloc. En Thrackan comptava amb un disruptor planetari, i era l'únic de tots els líders rebels del sistema Corellià que sabia el que podia arribar a fer-se amb un repulsor planetari. Ser capaç de destruir una nau era una cosa trivial comparat amb la capacitat de convertir en el seu ostatge particular a tota la conspiració per fer esclatar les estrelles.

En Thrackan també sabia que hauria d'esperar algun temps, potser molt, abans que els seus tècnics fossin capaços de manejar el repulsor, però ni tan sols això importava. La seva nova posició li permetia utilitzar a fons la tàctica del farol i fer veure que controlava el repulsor. Això hauria de ser més que suficient perquè aconseguís el que volia.

Sí, seria més que suficient...

L'almirall Hortel Ossilege mantenia els ulls clavats en els sensors de llarg abast i contemplava com la patrullera d'assalt de la Lliga Humana es precipitava cap a la boca del repulsor. La imatge era granulosa i bastant borrosa. Els sensors estaven operant al límit del seu radi d'abast, cosa que significava que la patrullera d'assalt es trobava molt més enllà de l'abast màxim de l'armament de l’Intrús. Se li havien avançat, i això resultava tan irritant com frustrant. Però revelar aquestes emocions no serviria de res, per descomptat. I, en realitat, calia admirar el desvergonyiment i l'audàcia del comandant del patruller d'assalt, que havia estat capaç d'introduir la seva nau pel canó d'una arma que podia reduir la patrullera a pols i minúsculs fragments metàl·lics en uns mil·lisegons. Tot i que l’Intrús hagués estat capaç de dur a terme operacions atmosfèriques o pogués aterrar en un planeta, l’Ossilege mai hagués pogut córrer el risc d'una acció semblant..., no quan l'Intrús representava una fracció tan enorme de la potència de foc amb què comptava el costat de l'equació corresponent a la Nova República. L’Ossilege envejava la llibertat de córrer riscos de què gaudia el seu oponent.

Però, parlant de córrer riscos, s'enfrontava a un repulsor idèntic al que havia desintegrat al Guardià. L’Ossilege havia de donar per fet que aquell repulsor seria igual de poderós dins d'un curt període de temps..., suposant que no ho fos ja. Després de tot, algú l’havia posat en marxa. En conseqüència, era més que probable que aquest algú també sabés com apuntar i disparar.

I un instant després va pensar que era més que probable que aquest algú estigués aliat amb la Lliga Humana. En aquest cas, llavors la patrullera d'assalt no havia estat corrent cap risc, i s'havia limitat a ficar-se en la càmera per prendre possessió d'un repulsor planetari que havia estat localitzat i activat per agents de la Lliga Humana.

I no obstant això, i no obstant això... La patrullera havia dut a terme un velocíssim descens d'atac, en comptes d'emprar el procediment de baixada molt més lent i menys arriscat que s'utilitzava per posar-se en una base amiga. Gairebé semblava com si l'altre bàndol estigués tan sorprès com l’Ossilege, com si haguessin estat intentant fer el que ell havia estat intentant fer quan va decidir aprofitar una oportunitat inesperada... L’Ossilege tenia el pressentiment que la història encara no havia acabat. Alguna cosa més anava a ocórrer allà dins, alguna cosa més canviaria. I normalment el canvi sempre podia ser explotat en benefici propi, no?

A més, només era una petita patrullera d'assalt. No podia haver-hi més de vint o trenta persones a bord, i això com a màxim. L’Intrús havia de ser capaç d'enfrontar-se a una força tan petita per molt poderosa que fos l'arma que controlava. L’Ossilege sempre havia cregut que les armes importaven molt menys que les persones que les utilitzaven. L’Intrús portava a bord un petit contingent de tropes d'assalt, i disposava dels seus propis transports d'assalt. Potser no pogués atacar al repulsor en una ofensiva frontal, però hi havia altres formes d'atac. Requerien una mica més de temps i una mica més de delicadesa, però podien funcionar igual de bé si qui les feia servir era prou audaç.

L’Ossilege es va tornar cap a l'oficial que romania immòbil al seu costat.

-Transmeti les meves felicitacions a la capitana Semmac -va dir-. L'Intrús es col·locarà en una òrbita sincrònica amb la rotació del planeta, adoptant una posició prou allunyada de la instal·lació repulsora. Anirem seguint el desenvolupament dels esdeveniments des d'allà mentre comencem els preparatius per a un atac per terra.

L'oficial el va saludar i se’n va anar a corre-cuita. L’Ossilege va tornar a clavar la mirada en la imatge del repulsor planetari que li mostrava la pantalla del detector. Després va aixecar la mà i va dedicar una burleta salutació al comandant del patruller d'assalt.

-Has guanyat el primer assalt -va dir a la pantalla-. Però no oblidem que el moment culminant de la festa encara està per arribar.

Següent