Emboscada a Corèllia (XI)

Anterior

11

Missatge interceptat

La Mara Jade va mantenir els ulls clavats en el cub de missatges, desitjant que pogués enviar a una altra persona o fer que deixés d'existir. O tirar-lo a la paperera, ignorar-lo, fer veure que no havia arribat. Però no podia fer-ho. No donades les circumstàncies.

Bé, seguir contemplant aquell maleït objecte no anava a servir de res. No anava a esbrinar res més per molt que el mirés. De fet, aquest era precisament el gran problema. Va sospirar, es va posar dreta, va anar fins a l'altre extrem del seu compartiment, va tornar a guardar el cub dins de la caixa forta i va segellar la porta. Va sortir al passadís de la seva nau, el Foc de Jade, va girar i va anar cap al pont. Ja posats, bé podia donar-li les ordres en persona.

Quant hagués decidit quines ordres donar.

Molts anys abans, tant de temps que semblava una altra vida, quan encara existia un Imperi i un Emperador, Mara Jade havia estat la Mà de l'Emperador i havia obeït les seves ordres en un centenar de missions, complint la seva voluntat en secret. Havia estat la seva missatgera, el seu correu, la seva enviada i la seva assassina en més ocasions de les que podia comptar. L'Emperador havia percebut el seu poder per emprar la Força i l'havia utilitzat. Li havia donat ordres i l'havia governat i controlat, i la Mara Jade havia estat seva en cos i ànima.

I de sobte la destrucció havia sorgit del no-res, veloç i incontenible. La Rebel·lió, l'Aliança, havia derrotat a l'Imperi i matat l'Emperador.

La Mara havia caigut dempeus, més o menys, treballant per al contrabandista i comerciant Talon Karrde i mantenint la seva vida passada tan en secret com va poder. Mai havia arribat a desenvolupar un gran amor cap a la Nova República, per dir-ho suaument, però ser capaç de reconèixer i acceptar la realitat d'una nova situació era una habilitat de supervivència. I si hi havia una cosa en la qual la Mara fos realment bona, era sobreviure.

Encara que en realitat, si les evidències actuals podien ser considerades com un senyal fiable, també se li donava prou bé prosperar. La Mara havia posat punt final a les seves relacions comercials amb Karrde feia ja algun temps d'una forma –raonablement -amistosa, i havia començat a fer negocis pel seu compte. L'univers que s'estenia aquí fora era molt diferent del que havia conegut, i ja no tenia tanta necessitat dels contrabandistes com abans. La Mara va aconseguir establir una posició com a comerciant independent, i dirigia una petita companyia mercant que gastava molt poc en publicitat, però que era altament lucrativa malgrat això. Com moltes altres persones que havien desenvolupat una gran activitat durant les guerres, la Mara havia descobert que el retorn a la vida civil era quelcom més que una mica difícil. Després d'haver lluitat pel futur de la galàxia, calia fer un considerable esforç per trobar emocionant aconseguir un bon preu per a les arrels de habbis. Així i tot, la Mara Jade seguia a l'espai i era la propietària del seu propi destí, i podia anar a on volia i fer el que volgués.

Es va aturar davant de la comporta tancada que portava al pont, es va allisar la jaqueta i va adoptar la seva habitual expressió adusta i una mica ombrívola.

Podia haver-hi altres capitans que intentessin aconseguir que la seva tripulació se sentís a gust amb ella i que tractaven de crear una atmosfera relaxada al pont. A la nau de la Mara Jade aquestes coses senzillament no es feien, moltes gràcies. El seu estil de capitanejar una nau procedia directament del seu estil personal, la qual cosa significava que era més que una mica sever. La Mara Jade era una dona sorprenentment bella, i la seva pàl·lida pell accentuava les elegants línies dels seus pòmuls. La seva cabellera d'un daurat vermellós baixava per l'esquena en una gruixuda, pesada i magnífica trena. El seu cos i la gràcia dels seus moviments semblaven més propis d'una ballarina professional que d'una capitana de nau espacial.

En les rares ocasions en què una recepció o algun altre esdeveniment social l'obligaven a vestir-se amb un vestit menys utilitari que la seva habitual granota de vol d'una peça, l'efecte podia resultar sorprenent. La gent la mirava una sola vegada i a l'instant donaven per fet que la Mara havia de ser algun membre de l'aristocràcia meticulosament criada i educada. Esperaven que es comportés amb discret refinament. No obstant això, la Mara mai havia estat disposada a permetre que les expectatives dels altres s'interposessin en el seu camí, i mai havia estat molt partidària de les paraules meloses. Podia interpretar aquest paper si convenia als seus propòsits, però poques vegades ho feia.

El que se li donava millor era fer espetegar el fuet, imposar la disciplina, exigir respecte i guanyar-se'l. La Mara mai donava feina a ningú que no fos capaç de guanyar-se el seu respecte. Aquella era la forma en què dirigia la seva nau, i més o menys tota la resta que hi havia en la seva vida. Així doncs, era important per a ella presentar-se davant de la seva tripulació oferint una imatge de calma, impassibilitat i domini de si mateixa..., tot i que se sentís més nerviosa i inquieta del que ho havia estat en molt de temps.

Un codi imperial. El correu havia utilitzat un codi imperial, un que ja estava antiquat anys abans que la primera Estrella de la Mort estigués en condicions de funcionar, però un codi imperial de totes maneres.

Què podia significar això?

«Oblida-ho. Pas a pas. Cada cosa al seu temps.»

La Mara va pressionar el botó i la comporta es va fer a un costat. Va entrar en el pont de la nau i va ocupar el seu lloc habitual al centre de comandament. El navegant, un mon calamarià d'enormes ulls sortits, va fer girar un ull cap a la seva capitana i després va tornar a dirigir-lo cap a la seva consola, però per la resta no va reconèixer la seva presència de cap altra manera. El pilot, un humà, la va mirar i va baixar el cap en una solemne inclinació. Excel·lent. Així li agradava. Disciplina. La Mara insistia molt en ella, però la gent que s'aixecava d'un salt per saludar a qualsevol cosa que es mogués no li servia de res.

Per ser obert en presència de la Leia Organa Solo, que es fa dir cap d'Estat de l'anomenada Nova República, Han Solo i el Governador General de facto del Sector Corellià, Codi Brivall Àngel Set.

El missatge havia estat allà, a l’antiquat codi imperial, escrit pulcrament sobre un costat del cub de missatges. La Mara havia tret el segell del codi gairebé sense pensar, però sabent que les paraules li deien molt poc sobre el que significava el cub. Estava clar que procedia d'algú que no sentia molta estima per la Nova República, però a part d'això resultava bastant difícil de comprendre. Hi havia una altra etiqueta al cub, però estava escrita en un alfabet que la Mara no va reconèixer. A jutjar pel seu aspecte, l'etiqueta del codi imperial havia estat col·locada en el paquet amb una certa pressa, i una de les seves vores havia quedat damunt d'una cantonada de l'etiqueta il·legible. O l'etiqueta imperial havia estat posada en segon lloc i amb un cert apressament, o algú havia volgut crear la impressió que així va ser.

El cub es trobava a bord d'una unitat automatitzada de missatges que havia interceptat al Foc de Jade un parell de dies després que arribés al Sistema Talfaglio, en els límits del Sector Corellià. No és que la situació de la intercepció li digués gran cosa, per descomptat. La unitat estava equipada amb motors lumínics, pel que podia haver vingut de qualsevol lloc.

Però fos quina sigui la seva procedència, la Mara no podia entendre per què havia de seguir-la. I l'havia seguit, això estava clar. No hi havia cap possibilitat que el Foc de Jade ensopegués amb la unitat de missatges per casualitat. Aquesta s'havia dirigit cap a la balisa identificadora del Foc de Jade, i el cub de missatges estava embolicat en un paquet amb el nom de la Mara gargotejat sobre ell.

Però qui ho havia enviat? I per què? I per què l'hi havien enviat a ella? La referència «Codi Brivall Àngel Set» probablement significaria alguna cosa per l’Organa Solo o un dels altres, i els permetria saber com obrir el cub sense destruir el seu contingut. Però si havia de ser obert en la seva presència, per què enviar-li a la Mara Jade?

I per què utilitzar el codi imperial? No hi era per ocultar informació, d'això podia estar segura. La gent de la Nova República segurament podria llegir-lo si se'ls donava una mica de temps. Estaria allà per inspirar les simpaties imperials de la Mara? La redacció del missatge codificat no havia estat calculada per agradar a ningú de la Nova República, això també estava clar. Seria possible que encara existís alguna resta de l'Imperi? Semblava totalment improbable. O seria potser que tot aquell assumpte només era un complicat intent dels seus rivals comercials per etiquetar-la com pro-imperial i arruïnar els seus negocis?

Però això també era absurd. L'Imperi estava tan mort com un cadàver embalsamat. No quedaven restes d'ell. No quedava res sobre el que es pogués ser pro-imperial. A més, encara que la Mara hagués aconseguit mantenir en secret els detalls de qui i què havia estat en els vells temps, tots els que es movien en els seus cercles comercials sabien que havia treballat per a l'Imperi. Hi havia moments en què això no l'ajudava gens a fer negocis, però no era cap gran secret. Tractar d'arruïnar la seva reputació dient-li a la gent el que ja sabien no era una cosa que tingués molt sentit.

Així doncs, a què venia tot allò? la Mara sabia prou sobre els cubs de missatges per comprendre que cap quantitat de recerca mitjançant els ordinadors li permetria descobrir-ho. El missatge de l'exterior podia estar en un codi fàcil de llegir, però la Mara coneixia aquest model de cub de missatges i sabia que caldrien anys de treball per forçar-lo a revelar el seu contingut..., i fins i tot llavors hi havia la possibilitat de cometre un error que esborrés el contingut just quan per fi l’obries.

No. Només hi havia una manera d'esbrinar què significava tot allò, i això va acabar de fer-la decidir. La Mara tenia molts trets de personalitat que li havien permès seguir sencera al llarg dels anys, però la pura i simple curiositat era el que menys havia pogut satisfer. Els contrabandistes i els agents imperials no es podien permetre el luxe de ficar els nassos on els vingués de gust.

Però els comerciants acomodats si podien fer-ho, si tenien el que altres volien. I la Mara tenia el cub. Podia canviar la possessió física del cub pel coneixement del seu contingut, i el coneixement sempre tancava alguna mena de beneficis.

-Tingui la bondat de fer virar la nau, senyor Tralkpha -va dir al seu navegant de Mon Calamari-. Proporcioneu un curs directe cap al Sistema Corellià al senyor Nesdin i, només per aquesta vegada, posarem la velocitat per davant del fet d’estalviar combustible.

-Molt bé, capitana -va dir el taciturn Tralkpha.

-Senyor Nesdin... -Va dir la Mara, dirigint-se al pilot-. Mentre el senyor Tralkpha està fent el que li he demanat, poseu-vos en contacte amb la nostra parada prevista i avisi’ls que ens veurem retardats per una missió de correu d'alta prioritat. -Si la persona que li havia enviat la unitat de missatges havia tingut el suficient sentit comú per mantenir-se al corrent de les transmissions del Foc de Jade, això li diria que la Mara havia mossegat l'esquer i que anava a lliurar el cub-. Després porti’ns a Corèllia.

-Sí, senyora -va dir Nesdin.

No hi va haver preguntes, celles alçades ni intents de recordar-li que tenien un pla de vol de complir, només una tranquil·la i competent obediència de les ordres. Aquella era la classe de tripulació que li agradava.

Però alguna cosa més, una frase que la Mara acabava d'utilitzar en els seus pensaments, estava intentant dir-li alguna cosa. Què era? Ah! Per descomptat. Mossegar l'esquer... L'esquer era el que posaves en els paranys. Quin era el pla en tot aquest assumpte? Hi havia algú que estava intentant atreure-la cap a una emboscada?

La Mara Jade va somriure per a si mateixa, i va saber que no era una expressió agradable. Els que vulguin fer caure a la Mara Jade en un parany podien intentar-ho quan volguessin. La Mara dubtava molt que sentissin desitjos de repetir l'experiment.

-Seré al meu compartiment -va dir, posant-se dreta.

No li serviria de res, naturalment. Però havia de fer un altre cop d'ull a aquest cub.

La tinent Belindi Kalenda, veterana agent operativa de la Intel·ligència de la Nova República i víctima recent d'un atac que havia acabat en un descens forçós i la pèrdua de la seva nau, estava ajaguda sobre l'estómac al cim d'un petit turó i contemplava el cel. Estava fent el que podia per passar desapercebuda mentre s'encongia sobre aquell promontori que s'alçava a l'est de l’espaiport de Corona.

Les torres resplendents i gràcils cúpules de la ciutat eren clarament visibles entre ella i l'horitzó, un panorama esplèndid en un matí clar. Però la Kalenda no els prestava atenció. Les aigües de l'oceà de l'est s'estenien a la seva esquena, i les crestes d'escuma es tornaven d'una lluminositat gairebé encegadora a causa del contrast amb el blau fosc de l'aigua. El sol ballava sobre l'aigua, una constel·lació iridescent sumida en un procés de canvi interminable que centellejava i relluïa a través del rostre de l'abisme. L'onatge era un incessant rugir ofegat, i l'aire estava impregnat amb el sabor salat de la sorra cuita pel sol i l'oceà net.

Però la Kalenda no sentia cap interès per aquestes coses. Es va enganxar un poc més a la superfície del petit promontori, i va desitjar poder haver trobat alguna cosa amb més substància sota de la qual ocultar-se que una escanyolida mata d'herba navalla que baixava un mig metre escàs per sobre del seu cap. Si s'hagués tractat d'una mostra més robusta de l'espècie, li hauria deixat la roba convertida en parracs només que es fregués contra ella, però la Kalenda hauria acceptat alegrement això a canvi de tenir un refugi millor.

Portava un mico fosc que havia agafat d'un garatge de lliscadors de superfície de l'altre costat del continent. Quant al lliscador de superfície que havia obtingut al mateix temps i pels mateixos mitjans, la qual havia abandonat en una cuneta als afores de Bela Vistal, una ciutat de mida mitjana que es trobava a dos-cents quilòmetres de Corona. Amb una mica de sort, si algú havia aconseguit seguir-li la pista fins tan lluny pensaria que es dirigia cap a Bela Vistal i no cap a la capital.

Kalenda havia necessitat totes les seves habilitats com a carterista per obtenir una provisió de crèdits prou gran per poder finançar el seu viatge la resta del trajecte, i fins i tot llavors s'havia vist obligada a economitzar-los.

Per sort havia estat assaltada per una colla de bandits més aviat incompetents poc després d'haver baixat del monorail que venia de Bela Vistal. Els resultats d'aquella trobada van ser doblement satisfactoris. No només va aconseguir l'ús del seu lliscant de superfície, armes i altres equipaments -coses totes elles que probablement no serien de gran utilitat als bandits en l'altre món-, sinó que a més tot era d'un origen clandestí al qual seria pràcticament impossible seguir-li el rastre.

La Kalenda va reajustar per centèsima vegada els macrobinoculars que havia heretat dels bandits. Els realçadors de contrast senzillament es negaven a mantenir-se alineats. Bé, després de tot no es podia esperar que tipus com aquells matons sabessin tenir cura adequadament del seu equip... No és que això importés, naturalment. Els macrobinoculars estaven funcionant prou bé com per satisfer les necessitats actuals de la Kalenda. No necessitava veure bé quan no hi havia res a veure. Va tornar a escrutar la zona del cel per la qual ja haurien d'haver arribat i va deixar escapar un sospir. No hi havia cap necessitat de preocupar-se. No, realment no hi havia per què preocupar-se. Només portaven unes quantes hores de retard.

Hi havia mil coses que podien haver retardat al Falcó Mil·lenari. Podia haver patit un problema mecànic, no seria la primera vegada, si les històries que corrien sobre aquella nau eren certes. Algun problema polític podia haver obligat a la cap d'Estat de la Nova República a retardar la seva partida. Podien haver arribat al Sistema Corellià en el moment exacte previst, però després podien haver decidit sobtadament visitar Drall o Selònia, o Talus i Tralus, abans de posar rumb a Corèllia. També hi havia la possibilitat que el seu pla de vol hagués canviat després que la Kalenda havia sortit de Coruscant.

O la nau que transportava a la Cap d'Estat de la Nova República podia haver estat violentament convertida en un núvol en expansió de partícules atòmiques dissociades. Per molt que l’Organa Solo hagués insistit en això, mai haurien d'haver permès que se n'anés en una joguina de corda com el Falcó Mil·lenari. Viatge de família particular o no, la cap d'Estat no hauria d'haver volat en res més petit que una corbeta.

Ja era massa tard per preocupar-se per això. Però si el Falcó no apareixia, el resultat seria un munt de problemes tan gran com una galàxia, i d'això no hi havia dubte. El fet que Corèllia anés a ser gairebé amb tota seguretat el punt focal d'aquests problemes no li havia passat desapercebut a la Kalenda, i no li venia gens de gust veure’s ficada en el centre d'ells. Però demanar prestats problemes al futur quan hi havia tants immediatament disponibles tampoc tenia cap sentit, oi? El Servei de Seguretat Pública de les Forces de Defensa de Corèllia tendia a formar-se una opinió comprensiblement fosca de les persones que es dedicaven a vigilar els espaiports sense ser vistes. Però atès que la Kalenda havia de donar per fet que l'SSP havia estat seguint-li la pista des del moment en què va arribar nedant a la costa, podia ser simplement una qüestió de qui l'enxampava primer, si els guàrdies de l’SSP que patrullaven el perímetre de l’espaiport o un equip de contraintel de l’SSP.

«O potser -es va dir la Kalenda-, i només potser, les coses realment són el que semblen ser.» Potser havia aconseguit arribar tan lluny sense ser detectada, i no s'enfrontava a cap perill immediat més seriós que el dels talls que podia infligir l'herba navalla. Bé, podia albergar aquella esperança, però no s'atrevia a permetre creure-la. No en la seva especialitat professional.

Vinga, vinga... On eren? la Kalenda no sabia amb exactitud què faria si apareixien i estaven sencers, o què faria -o què podia fer -si mai arribaven a aparèixer. Hauria d'improvisar adaptant-se al moment. El que sí sabia era que la Cap d'Estat i la seva família estaven a punt de posar els peus en un planeta que es trobava a la vora del caos. Superficialment, a Corèllia tot seguia semblant tranquil i controlat. Però Belindi Kalenda havia passat els últims dies encongida i amagada, esforçant-se per romandre invisible en els racons foscos d'una cultura estranya. No era la classe de persona que podia fer això sense adonar-se que les coses anaven molt, molt malament. La proliferació de forces de seguretat que competien entre si no era un bon senyal, per dir-ho suaument. Les FDC i el seu descendent, l’SSP, tan aviat semblaven estar xocant entre si com cooperant.

Però hi havia almenys tres forces de seguretat oficials més trepitjant els dits dels peus jurisdiccionals les unes a les altres, per no dir res de les diverses milícies privades que semblaven estar sorgint per tot arreu. La Lliga Humana era la més gran, però ni de bon tros l'únic grup d'aquestes característiques. I, naturalment, cap de les milícies privades, ni tan sols la Lliga, podria haver sobreviscut deu minuts sense alguna mena de patrocini o suport d'algú que ocupava alguna posició de poder. La Kalenda no tenia cap dubte que el Líder Ocult de la Lliga comptava amb molts amics en situacions altes i baixes. Però el més important de tot era que quan tanta gent amb molt poder volia tenir el seu propi exèrcit privat, estava molt clar que les coses no anaven gens bé.

Donat l'escàs control que exercia sobre els esdeveniments, el govern del Governador General Micamberlecto, instal·lat per la República, bé podria haver estat en un altre sector de la galàxia. Resultava obvi que es trobava gairebé totalment desconnectat de l'administració quotidiana del planeta. Els suborns, la corrupció, la tradició a prova de canvis i la pura i simple tossuderia de la burocràcia semblaven decidits a evitar qualsevol possibilitat de reforma.

I si el planeta capital es trobava en aquest estat, com era probable que estigués la resta del sector?

Pitjor encara, la situació econòmica feia que el clima polític semblés prometedor. Les ciutats de Corèllia s'estaven enfonsant. No hi havia feina enlloc i tampoc hi havia perspectives de treball, cosa que no ajudava en res a una economia basada en el comerç que s'havia aïllat a si mateixa de la major part de l'univers exterior durant mitja generació o més. I, naturalment, la misèria econòmica era el que convertia el lloc en un viver de descontents tan fèrtil.

Però en aquell moment res de tot això importava. Hi havia alguna cosa més. No era res que la Kalenda pogués definir amb precisió, però estava a punt de passar alguna cosa..., i seria alguna cosa gran. La Kalenda podia notar-ho, pressentir-ho i, gairebé, assaborir-ho. Quan havia tingut aquestes sensacions en el passat mai s'havia equivocat. Potser ella també tingués alguna petita capacitat per a emprar la Força que li permetia saber quan s'estava coent alguna cosa, i el que fos exactament aquella cosa no tenia importància pel moment.

El que importava era que la Cap d'Estat, si seguia amb vida, estava a punt de ficar-se al centre del caos, i la Kalenda havia de suposar que ella era l'única agent de l’INR supervivent i l'única força de seguretat de qualsevol classe de la Nova República existent al planeta. La Kalenda sabia que l’INR havia estat planejant introduir un considerable nombre d'agents a Corèllia. Potser tots ells havien aconseguit infiltrar-se, o potser cap ho havia aconseguit. Per raons òbvies, era preferible que no sabés res. D'aquesta manera, tampoc hi havia res que pogués revelar.

Se li havia passat pel cap la idea que en realitat no hi havia cap agent més de l’INR de camí, i que els seus superiors li havien dit que hi havien més merament per proporcionar-li un mal de cap a l'oposició en el cas que la Kalenda fos capturada. Bé, seria millor que no es preocupés massa pensant en aquestes possibilitats. En la seva branca laboral, la seva vida ja era prou semblant a un laberint de miralls perquè a sobre la Kalenda es dediqués a alçar nous miralls al seu voltant. Sempre resultava més aconsellable suposar que era l'única que ho havia aconseguit. Això la deixava amb la pregunta de què hauria de fer, i aquella pregunta era molt fàcil de respondre.

Havia estat enviada a acumular informació, però la Kalenda havia decidit que ja sabia més que suficient. Havia de concentrar-se en la tasca de mantenir amb vida a la Leia Organa Solo fins a la cimera comercial, quan el seu seguici oficial, i el seu equip de seguretat, arribaria a Corèllia.

Però si volia mantenir amb vida a la Leia Organa Solo, la Kalenda també hauria de mantenir-se amb vida a si mateixa. Aquella era la part complicada. Havia de donar per descomptat que les FDC i l’SSP eren prou llestos per no donar per fet que havia mort en la col·lisió i que anaven a la caça, d'ella en particular i d'agents de l’INR en general. Presumiblement també haurien tingut el suficient sentit comú per mantenir vigilada a la família de l’Organa Solo, encara que només fos per estar al corrent de les seves activitats i res més. Quant a la pregunta de si interferirien o no en el cas que algú intentés eliminar a la Cap d'Estat de la Nova República -o si farien aquest intent ells mateixos-, la Kalenda no podia respondre-hi.

En qualsevol cas, no hi havia moltes probabilitats que els agradés veure aparèixer una agent de l’INR. Fins i tot podien decidir que la Kalenda era una bona excusa per a una provocació, i donar-se permís a si mateixos per començar a fer xivarri. Tot això significava que la Kalenda no s'atrevia a acostar-se al grup de l’Organa Solo.

En conseqüència, l'únic que podia fer era vigilar de lluny, tractar d'evitar que la capturessin i esperar que acabés sorgint alguna forma de posar-se en contacte amb ells. Potser, només potser, fins i tot podria fer algun bé de lluny, encara que en aquells instants la Kalenda era incapaç d'imaginar-se en què podia consistir. Però de moment l'únic que podia fer era esperar. Esperar i vigilar, i seguir mantenint l'esperança que no trigarien a arribar.

Diverses llargues hores després, la Kalenda estava començant a preocupar-se seriosament. Faltava poc perquè fosquegés, i per molt bons que arribessin a ser els sistemes infrarojos, mai eren tan bons com la llum visible. A més, el sistema d'infrarojos dels macrobinoculars que havia pres prestats no era massa bo per començar.

Una vegada i una altra veia una nau de l’espai, sentia com el pols se li començava a accelerar, usava l'amplificació especial dels macrobinoculars..., i es trobava contemplant una nau que no s'assemblava en res al Falcó. Estava començant a preguntar-se com s'ho faria per seguir vigilant durant tota la nit quan una nau més es va fer visible. La Kalenda va tornar a emportar-se els macrobinoculars als ulls una vegada més, esperant rebre una nova desil·lusió..., i de sobte el seu cor va estar bategant a tota velocitat.

No era una nau, sinó sis. El Falcó Mil·lenari, totalment inconfusible, es trobava al centre de la formació, amb cinc patrulleres de butxaca volant en una formació d'escorta estàndard... per sis naus, no per a cinc. La nau que hauria hagut ocupar la posició de babord a popa no hi era, o potser senzillament quedava amagada pel Falcó. La Kalenda va manipular els controls intentant obtenir una visió millor, i per fi se li va ocórrer prémer el botó del sistema gravador dels seus macrobinoculars. Era molt possible que volgués tornar a repassar aquelles imatges més tard. No, la sisena nau decididament no hi era.

La Kalendava va saltar instantàniament a una dotzena de conclusions, i després es va obligar a seguir concentrada en el que estava veient. Ja hi hauria temps més que suficient per fer conjectures després.

El Falcó i els seus escortes van passar per sobre dels hangars públics, van connectar els seus feixos repulsors i es van quedar immòbils en l'aire sobre de la part militar de la pista..., que, per pura casualitat, era just la part de la qual la Kalenda es trobava més a prop. Tres naus de l'escorta van trencar la formació i van baixar, cada patrullera en una punta d'un impecable triangle isòsceles, mentre les altres dues patrulleres continuaven immòbils sobre de la pista. El Falcó va anar baixant sobre els seus feixos repulsors, i va acabar posant-se suaument en el centre exacte del triangle format per les patrulleres que ja havien baixat. Aquella no era la manera en què actuava una escorta cerimonial. Hi havia passat alguna cosa. Però què?

La Kalenda va canviar de postura per poder veure millor el Falcó, i va ser recompensada amb un lleig tall a l'avantbraç clavat per una tija d'herba navalla en què no s'havia fixat fins aquell instant. Va deixar anar una distreta maledicció i va usar el màxim d'amplificació possible sobre el Falcó. La nau semblava intacta, almenys pel que la Kalenda podia veure des d'una distància tan gran. No va poder veure cap senyal que el vaixell de càrrega modificat hagués estat ficat en un combat recentment, però no podia estar totalment segura. Potser podria esbrinar una mica més quan tots haguessin desembarcat. La Kalenda va concentrar la seva atenció a la rampa de la nau.

La rampa va baixar per fi, i la Kalenda va poder veure la diminuta silueta d'en Han Solo i la silueta bastant menys minúscula, fins i tot vista des de tan lluny, d’en Chewbacca el wookiee, baixant per la rampa amb una voluminosa peça d'equipatge cadascun. Hi havia alguna cosa cautelosa i fins i tot preocupada en el seu llenguatge corporal, com si ja s'haguessin emportat una sorpresa desagradable i estiguessin esperant una altra. La Kalenda va tornar a renyir-se per estar «llegint» massa coses a la situació. Potser l'únic que els hi preocupava eren les astronòmiques tarifes que cobrava l’espaiport.

Els tres nens van baixar corrent per la rampa i van posar els peus sobre la superfície de Corèllia quan Solo i el wookiee encara no havien acabat d'arribar a terra. Estava clar que ells si s’alegraven molt d'haver deixat d'estar tancats a la nau. Després, en últim lloc, va aparèixer la Leia Organa Solo, cap d'Estat de la Nova República, transportant una bossa de viatge de mida mitjana. La Kalenda va deixar escapar un sospir d'alleujament i va sentir dissipar una tensió de la qual ni tan sols havia estat conscient fins aquell instant. Organa Solo era viva i il·lesa. Això era el principal. Ah, si la Kalenda pogués garantir que l’Organa Solo seguiria en aquest estat... Va continuar observant la passarel·la.

En Han Solo va esperar fins que la seva dona va haver baixat de la nau, i després va prémer els controls de tancament. La passarel·la es va replegar i el Falcó es va col·locar en la modalitat d'espera. La Kalenda va veure com un vehicle de superfície obert s'acostava a la nau.

L’Organa Solo va començar a allunyar-se del Falcó..., i de sobte va titubejar un instant. Va deixar de caminar i va arrufar les celles amb una certa incertesa. Va mirar al seu voltant, aparentment escrutant l'horitzó..., i el seu cap es va quedar sobtadament immòbil amb els ulls clavats a la Kalenda. Durant un moment terrible la Kalenda va estar segura que l’Organa Solo hi havia detectat la seva presència, havia decidit que era una franctiradora o un terrorista i que anava a cridar una advertència a la seva família i alertar les forces de seguretat locals. La Kalenda volia fugir a la carrera o buscar un refugi, però sabia que no ho havia de fer. Era molt més probable que aconseguís seguir amb vida si romania totalment immòbil. I a més, quines eren les probabilitats que ni tan sols una adepta Jedi fos capaç de veure -o percebre- a una observadora solitària des d'una distància tan gran?

Especialment tenint en compte que el que va fer l’Organa Solo a continuació va ser limitar-se a encongir d'espatlles, tornar a arrufar el nas i dirigir-se cap al vehicle de superfície. La Kalenda va deixar escapar un sospir d'alleujament.

La resta del grup va començar a seguir l’Organa Solo cap al vehicle de superfície. Tots semblaven estar molt tranquils. La Kalenda va començar a decidir que estava equivocada, que s'havia estat imaginant senyals de què hi havia problemes.

Però llavors es va adonar que Solo estava parlant amb el wookiee.

O, més exactament, de la manera en què Solo estava parlant amb el wookiee.

La Kalenda era una lectora de llavis bastant bona, però tenia l'experiència suficient com per no confiar en les seves habilitats estant tan lluny. A més, fins i tot suposant que aconseguís captar el que estava dient Solo, no hi havia ni la més lleugera esperança d'entendre al wookiee. Però un dels molts tòpics que han demostrat ser veritat al llarg de la història és el que cap pilot ha parlat mai de volar amb un col·lega sense utilitzar les mans. Hi havia una cosa molt pròxima a una nomenclatura convencional i una gramàtica dels moviments de les mans utilitzades per descriure el vol i les trobades amb altres aparells.

I no hi havia dubte que en Han Solo estava fent servir les mans per descriure una batalla espacial. Potser no estigués enviant el missatge a la Kalenda, però ella estava interceptant-ne un..., i era un missatge de la màxima importància.

La Kalenda va contemplar amb fascinació com les mans de Solo oscil·laven i serpentejaven per l'aire, seguint-se l’una a l'altra per separar-se després per tal de mostrar dues naus -o dos models de nau- seguint un curs de col·lisió mútua. Solo va assenyalar el cel i les patrulleres de butxaca que seguien surant sobre el seu cap en posició de vigilància, i després va ajuntar les mans formant una bola abans de separar-les amb els dits estesos. Bé, així que una patrullera havia volat en mil trossos... El wookiee estava movent el cap, discrepant sobre algun punt i fent els seus propis gestos.

L’Organa Solo per fi va aconseguir que l'últim dels seus fills l'obeís i fos amb ella. Solo i el wookiee van interrompre la seva conversa, òbviament no desitjant que els nens la sentissin. L’Organa Solo va fer pujar els nens al vehicle de superfície i va indicar al conductor que ja podia posar-lo en marxa.

El vehicle de superfície va començar a allunyar-se i la Kalenda es va afanyar a aixecar-se, estant a punt de decapitar-se amb el matoll d'herba navalla abans de recordar-se de la seva presència i ajupir-se. Si volia tenir alguna oportunitat de seguir-los, llavors hauria de tornar a tota velocitat al lloc en el qual havia deixat el seu lliscant de superfície i ficar-se en el camí que portava a l’espaiport, on podria trobar-los mentre anaven cap a la ciutat. Haver aconseguit veure com arribaven i perdre'ls després era el típic cas de mala sort descomunal que no es podia permetre. La Kalenda va arrencar a córrer cap al seu lliscant, sentint-se més preocupada que mai.

Algú ja havia intentat acabar amb la vida de la Cap d'Estat de la Nova República. La Kalenda no tenia cap dubte d'això. Les coses anaven a esclatar. Sí, les coses anaven a esclatar en aquell planeta, i quan això ocorregués la Cap d'Estat de la Nova República es trobaria just al centre de la gran explosió.

I no hi havia absolutament res que la Belindi Kalenda pogués fer al respecte.

Següent