2
Descens
Leia Organa Solo,
Cap d'Estat de la Nova República, estava asseguda al lloc del navegant a bord
del Foc de Jade i contemplava com la nau cònica anava avançant cap al planeta
Selònia. Permetre que en Han seguís a bord d'aquell munt de ferralla havia
estat una estupidesa per part seva, per descomptat, però la Leia també sabia
que qualsevol possibilitat de treure al seu marit d'aquesta nau que pogués
existir anteriorment s'havia esvaït quant en Han va haver decidit que tenia un
deute amb les selonianes que viatjaven en ella.
Però en què s'estava ficant exactament en Han? La situació
l'obligava a pensar no com una dona, sinó com una professional de la política.
No podia veure cap forma d'evitar-ho, però tampoc hi havia cap dubte que
aquelles selonianes estaven involucrant en Han en els seus assumptes..., i que
ella també s'estava veient involucrada en ells. A la Nova República li
resultaria molt fàcil -massa fàcil, de fet- acabar formant part d'algun dels
bàndols d'un enfrontament en què no se li havia perdut res. Sentir la temptació
d'arribar a un acord amb els Hunchuzucs, negociar amb ells i acabar fent algun
tracte que contingués massa facetes ocultes resultaria encara més senzill.
-No li passarà res,
Leia -va dir la Mara-. Anem a acompanyar-los durant tot el trajecte de baixada.
El Foc pot oferir més protecció del que penses.
- Hmmmm? Què? Oh, sí
-va dir la Leia.
No hi havia cap raó
per a això, però es va sentir una mica incòmoda i irritada. Ser consolada ni
menys que per la Mara Jade - per ella, d'entre totes les persones que hi havia
en l'univers! - Resultava una mica mortificant. La Leia no hagués pogut
explicar per què, però el fet de deixar que la Mara suposés que s'estava
preocupant per la seguretat del seu espòs quan en realitat estava pensant en
l'aspecte polític de la situació, feia que se sentís encara pitjor. Realment s'havia tornat tan implacable i
freda com perquè els càlculs dels avantatges polítics poguessin fer oblidar que
havia de preocupar-se pel seu marit? Havia
arribat a tornar-se tan calculadora que fins i tot la Mara Jade era capaç de
preocupar-se més per en Han que ella?
Però la Leia es va
dir a si mateixa, i amb prou fermesa, que tot això eren bajanades. No tenia
altra elecció, i s'havia de pensar a més d'un nivell alhora. De què li serviria
al Han que deixés d’obsessionar-se per la preocupació i pels seus sentiments
fins a l'extrem que no aconseguís preveure els perills que els esperaven?
-No li passarà res
-va repetir, intentant tant convèncer-se a si mateixa com convèncer a la seva
companya -. Si hi ha algú que pugui portar aquesta banyera fins a la
superfície, és ell.
-És cert. Si algú
pot fer-ho, és ell.
El que la Mara
estigués d'acord amb ella no la va tranquil·litzar gaire. La Mara estava al seu
lloc habitual, al seient del pilot, guiant el Foc de Jade en el seu descens cap
a la superfície. Un instant després la Leia va veure com arrufava les celles i
introduïa un petit ajust en els controls d'impulsió, tornant a reduir la
velocitat.
- Problemes? -Va
preguntar.
La Mara va bellugar
el cap sense apartar els ulls de la pantalla.
-Res que hagi de
preocupar-te, però no m'agrada estar darrere de la nau cònica -va dir-. Aquesta
pilot seloniana necessita un parell de lliçons de vol... Si torna a trepitjar
els frens com acaba de fer-ho ara, acabarà aconseguint que el nostre morro
s'incrusti en la seva popa.
- No podem
retrocedir una mica?
-Si volem que
segueixin en contacte visual amb nosaltres. Aquesta holocàmera de popa amb prou
feines té resolució. De fet, potser ja estiguem massa enrere perquè puguin
veure'ns... Per totes les flames estel·lars, però si no té ni idea de com es
pilota una nau! –la Mara va moure violentament la seva palanca de control, pujant
i portant-les cap a la dreta-. Ha executat la maniobra de gir massa aviat..., i
sense desconnectar els seus motors. Ha faltat molt poc perquè perdés el
control.
La Leia va clavar la
mirada al visor i va contemplar com la pesada i maldestre massa de la nau
cònica iniciava el seu gir, rotant sobre si mateixa per dirigir els seus motors
subllumínics cap al planeta i frenar el seu descens. Resultava dolorosament
obvi que la pilot estava tenint molts problemes. La nau passava bruscament
d'una fase a la següent, detenint-se en etapes intermèdies de la maniobra en
comptes de passar fluidament d'una posició morro-cap-el-planeta a una de
popa-cap-el-planeta. Que la pilot estigués duent a terme la maniobra amb els
motors connectats només servia per tornar-se encara més difícil. La Leia era
una pilot bastant bona, i tot i així no li hauria agradat gens haver de dur a
terme la maniobra d'aquesta manera.
La Mara es va veure
obligada a executar dues maniobres evasives més per impedir que el Foc xoqués
amb l'altra nau, i va acabar retrocedint fins que hi va haver cinc quilòmetres
de distància entre el Foc i la nau cònica.
-De totes maneres
estaran amb el morro tornat cap a nosaltres -va dir-. Podran veure'ns
raonablement bé.
-Amb una mica de
sort -va dir la Leia, no massa convençuda.
El Foc tenia uns
detectors de primera categoria i hagués pogut detectar la nau cònica fins i tot
estant a mig sistema Corellià de distància, però la nau seloniana només
comptava amb el contacte visual. La Leia va alçar la mirada cap al visor del
Foc i va aconseguir localitzar el minúscul puntet que era la nau cònica, encara
que amb gran dificultat. La massa resplendent del costat diürn del planeta
s'alçava darrere de la nau, tornant-la pràcticament invisible. Fins a quin punt
resultaria difícil de localitzar el Foc, que era una taqueta vermella sobre la
negror de l'espai?
La Mara ja ni tan
sols estava utilitzant la pantalla principal, sinó que mantenia la mirada
clavada a les lectures dels seus detectors. Estava clar que havia decidit
deixar de confiar en la detecció visual. Oh, bé. Mentre una nau pogués veure
l'altra, tot hauria d'anar més o menys bé...
- Hi ha problemes!
-Va anunciar la Mara-. Connecta els sistemes d'armament i els escuts, Leia, i
de pressa!
La Leia va dur a
terme les rutines d'activació energètica el més ràpidament possible, i després
va executar una ràpida inspecció dels canons turbolàser i els escuts de la nau.
-Tots els escuts i
sistemes d'armament activats i en condicions d'operar -va anunciar quan va
haver acabat-. Què ha passat?
-Connecta els
sistemes traçadors defensius i dóna'm les seves lectures -va dir la Mara-.
L'únic que poden dir-me els sistemes de navegació és que un munt de naus acaben
de sorgir del no-res.
-Són caces d'atac
lleugers -va anunciar la Leia així que els traçadors defensius van començar a
proporcionar les seves dades-. Dues esquadrilles, amb dotze aparells en total,
aproximant-se des de la dreta per sobre de la nostra popa. Deuen haver sortit
d'una òrbita polar molt elevada.
La Mara va bellugar
el cap mentre seguia amb els ulls clavats a la pantalla de navegació.
-Bé, podem
ocupar-nos d'ells, però no serà fàcil... No havent de cobrir la nau cònica.
-Estem massa lluny
per poder estendre els nostres escuts fins que emboliquin a la nau.
-I seguirem on estem
-va dir secament la Mara-. No penso acostar-me a aquesta pilot ni un centímetre
més de l'estrictament necessari..., i especialment en una situació de combat.
Ja gairebé ha aconseguit escometre’ns un parell de vegades. Si ens apropem prou
per proporcionar-los cobertura amb els nostres escuts, i morirem tots. Haurem
de conformar-nos amb proporcionar-los foc de cobertura, perquè és el màxim que
podré fer. Quant falta perquè els CAL arribin aquí?
-Trenta segons més i
ja podran començar a disparar contra nosaltres.
-Prepara't per a
maniobres de combat.
- No! Espera! Hem
d'enviar un missatge de parpelleigs al Han. Hem d’advertir-los!
-Disposes de vint
segons -va dir la Mara.
La seva veu s'havia
tornat tan tallant com un ganivet, i la Leia va comprendre que no aconseguiria
res discutint i que ni tan sols tenia sentit que ho intentés.
Va allargar la mà
cap als controls de les llums de descens i els va col·locar en la modalitat del
codi de parpelleigs. Després es va obligar a invertir cinc segons a compondre
el missatge, i el va enviar tres vegades en ràpida successió.
-Fet -va dir.
-Molt bé -va dir la
Mara-. Agafa't.
En Han estava tan
ocupat intentant no sortir acomiadat del seu seient que al principi gairebé no
es va fixar en els centelleigs lluminosos visibles per l'espiell superior.
- Amb compte,
Salculd, i més a poc a poc! No facis maniobres tan brusques! -Va cridar mentre
intentava concentrar-se en el codi de parpelleigs..., cosa que resultava
bastant difícil quan la nau a bord del qual viatjava saltava i es tentinejava
com un bantha acorralat.
El gran problema era
que desxifrar els codis només se li donava una miqueta millor que enviar-los, i
en Han hauria pogut tenir dificultats fins i tot en unes circumstàncies ideals.
Va seguir esforçant-se perquè no se li escapés alguna part important del
missatge. Almenys la Leia estava utilitzant el senyal especial de cap de
paraula entre una paraula i la següent, ja que en cas contrari en Han mai
hauria aconseguit entendre res.
-BANDI no sé què més
i fi de paraula -va murmurar per a si mateix-. Bandi? Bandits! Oh, fantàstic!
-Va intentar concentrar-se en la paraula següent-. Una cosa que no he entès,
DES i fi de paraula... Focs solars, Leia, per què has de transmetre tan de
pressa? Una cosa que no he entès i després... ETRAS, final de paraula i FOC
JA...
En Han es va perdre
al final del missatge quan la nau cònica va tornar a tentinejar, però havia
entès prou per fer-se una idea general de la situació. Bandits, caces enemics,
venien cap allà i s'aproximaven per darrere del Foc de Jade..., i ja fos per
simple mala sort o per haver sabut escollir molt bé el moment, s'aproximaven
just quan la nau cònica era més vulnerable.
En Han va tornar la
mirada cap a les selonianes. No calia ser un expert en la interpretació de les
expressions selonianes per saber que les dues estaven terriblement espantades,
amb la Salculd només una miqueta menys espantada que la Dracmus. En Han es va
recordar a si mateix que la pilot no parlava bàsic, i resultava obvi que no
tenia sentit parlar dels bandits mentre no tingués la nau sota control. En Han
estava segur que la Salculd ni tan sols havia vist el missatge enviat
mitjançant el codi de parpelleigs. Excel·lent. Que fes la seva feina.
La nau cònica va
anar girant lentament fins a adoptar la posició de frenada, amb la seva
gruixuda popa dirigida gairebé verticalment cap al planeta, però amb una
lleugera inclinació cap a la direcció general en què estava viatjant la nau
perquè la frenada també pogués eliminar la inèrcia cap endavant que havien anat
acumulant a poc a poc.
En Han va observar
el seus instruments, fent el que podia per extreure alguna dada que tingués
sentit dels símbols selonians. Per algun miracle inexplicable, la Salculd
semblava haver aconseguit col·locar la nau més o menys en la posició correcta i
en la direcció adequada.
-Excel·lent,
excel·lent -va dir en Han en el to més tranquil i ferm de què va ser capaç.
Probablement encara
disposessin d'uns quants segons abans que els bandits caiguessin sobre ells,
però posar nerviosa la Salculd donant-li presses resultaria pitjor que inútil
tenint en compte com estava la situació. Si s'espantava una mica més del que ja
ho estava, la seloniana podia quedar totalment paralitzada pel pànic.
-Bé, Salculd, i ara
hi ha un altre petit assumpte del qual hem d'ocupar-nos. Ha arribat el moment
de..., eh..., de provar el nostre pla de defensa. Tindries la bondat de fer
girar la nau a una velocitat de tres rotacions per minut?
- Provar? -Va
balbucejar la Dracmus-. Però si vas dir que aquest truc només podia utilitzar-se
un cop.
En Han havia estat
esperant que ningú tragués a la llum aquell tema. Almenys la Dracmus havia
parlat en bàsic, així que seguia havent-hi una probabilitat entre un milió que
la Salculd no s'hagués assabentat del que estava passant.
-Silenci -va dir en
bàsic abans de tornar a emprar el selonià-. Et prego que facis aquestes
rotacions, respectada Salculd. Hem d'assegurar-nos que tot va bé per si es dóna
el cas que arribin a ser necessàries.
Estava clar que la
Salculd no li creia..., però pel que semblava estava disposada a fer veure que
si el creia, almenys durant algun temps.
-Sí, sí -va dir-,
naturalment. Iniciant la rotació axial.
La nau va començar a
girar al voltant del seu eix cònic, i les estrelles van començar a moure’s
ràpidament a través del cel. En Han va contemplar el paisatge estel·lar que es
desplegava per sobre del seu cap i va intentar estudiar-lo. Tot just podia
veure el puntet que era el Foc i estava pràcticament segur que els bandits eren
més petits, i a part de tot això s'estaven aproximant per darrere. No hi havia
manera de localitzar-los, especialment amb la nau girant com una baldufa. En
Han es va rendir, sabent que no li serviria de res preocupar-se per coses que
no podia canviar.
-Desconnecta els
amortidors interns -va dir, intentant parlar en un to de veu allò més tranquil
i despreocupat possible.
Els amortidors
interns filtraven l'acceleració i el moviment de la nau, fent que els que
viatjaven a bord només percebessin una petita fracció d'aquests vectors. Sense
els amortidors, els ocupants d'una nau que accelerés fins a la velocitat lumínica podien acabar aixafats i convertits en gelatina. A ningú li agradava
desconnectar-los..., però de vegades havies de fer coses que no t'agradaven.
-Però si no podem
tornar a posar en marxa els amortidors interns...
- Ja ens preocuparem
per això més tard! -Va replicar secament en Han. Sabia molt millor que la
Salculd el que podia significar el que no aconseguissin tornar a posar en marxa
els amortidors interns, però abans haurien de viure el temps suficient perquè
el problema pogués arribar a plantejar-se -. Si volem que el pla funcioni hem
d'utilitzar l'efecte centrífug, i els amortidors interns el dissipen.
Desconnecta els amortidors!
La Salculd va fer
una nerviosa inhalació d'aire i va allargar la mà cap al sistema d'amortiment
inercial per desconnectar-lo. En Han va sentir com el seu pes es doblava de
sobte i es triplicava després quan els amortidors van deixar de compensar la
desacceleració de la nau. Un instant després va experimentar les sensacions de
mareig i desorientació que acompanyaven les rotacions de la nau.
-Vull una
confirmació que totes les portes hermètiques interiors estan segellades -va
demanar en Han.
-Totes les portes
hermètiques interiors segellades. Tenim pressió en les escotilles -va dir la
Salculd-. Respectat Solo, realment hem...?
- Silenci! Ho hem de
fer. Prepara't per a la propera fase! Mantingueu el curs i el nivell d'energia
actual, i segueix així a menys que jo ordeni el contrari!
En Han va intentar concentrar-se
en el panorama estel·lar que girava sobre el seu cap. Si volia que el truc
funcionés, havia d'escollir el moment amb la màxima exactitud possible. Però
com podia fer cap mena de càlcul si no podia veure? Potser tindria una mica de
sort i el Foc de Jade els diria que tenien camp lliure.
I potser es
despertaria de sobte per descobrir que tot el malson del viatge a Corèllia
només havia estat un malson. Ah, si desitjar-ho pogués fer que ocorregués... En
Han havia fet quant estava a les mans. A partir d'aquí l'únic que podien fer
era aguantar i veure quin curs anaven seguint els esdeveniments.
-Escuts posteriors,
ventrals i dorsals a màxima potència, i escuts davanters a un quart de potència
-va ordenar la Mara -. Les alteracions posteriors en el nivell d'energia dels
escuts s'aniran executant segons sigui necessari per a la seguretat de la nau.
La Leia va ajustar
els escuts.
-Escuts configurats
segons les ordres -va dir quant va haver acabat.
-Bé -va dir la
Mara-. I pel que fa als canons turbolàser, deixa'ls en la modalitat d'espera.
Anem a mantenir aquest curs i aquesta velocitat, i ens comportarem com si
aquests caces no estiguessin aquí. No poden saber què són capaços de fer els
nostres detectors... Mai han vist aquesta mena de nau abans, però conec prou bé
el disseny dels CAL. Disposen de l'equip necessari per detectar l'encesa dels
canons turbolàser, però no poden percebre l'activació dels escuts. Si mantenim
apagats els canons i seguim el curs, potser acabin decidint que no els hem
vist.
- I de què ens
serveix això? -Va preguntar la Leia.
-Potser passin de
llarg al costat de nosaltres i es dirigeixin cap a la nau cònica. Crec que
qualsevol que vagi a bord d'aquests CAL va darrere de les Hunchuzucs, i no de
nosaltres.
-Però en Han està...
-És menys arriscat
d'aquesta manera -va dir la Mara mentre contemplava les seves lectures -. Podem
enfrontar-nos a set o vuit d'ells a la vegada sense massa problemes, però no a
dotze. Almenys, no en un enfrontament directe... Però si els CAL no ens
ataquen, llavors tindrem una magnífica línia de tir directe sobre les planxes
de les seves popes mentre ells estan concentrats a la nau cònica. Podem
destruir tres o quatre abans que la resta pugui dirigir els seus canons contra
nosaltres. Ajusta el sistema de traçat perquè reaccioni a un atac. Si
decideixen lluitar, llavors els hi tornarem el foc. Si passen de llarg, comença
a disparar quan hi hagi tres quilòmetres de distància entre ells i la nostra
proa. Ho has entès?
-Sí, però...
-Res de peròs -va
dir la Mara-. Aquesta nau lluitarà a la meva manera, o no lluitarà.
La Leia va tornar a
cedir. La Mara tenia molta més experiència en aquell tipus de combats que ella.
-Molt bé -va dir.
-A punt. Aquí vénen.
La Leia va clavar la
mirada en les pantalles que mostraven les lectures dels detectors de popa
mentre els CAL apareixien directament per darrera de la popa del Foc de Jade,
intentant amagar-se en l'ombra de detecció produïda pels motors subllumínics.
Estaven intentant passar sense ser vistos, per descomptat. Venint d'aquesta
direcció, ni tan sols apareixerien en els detectors de la immensa majoria de
naus.
Els CAL van passar a
tota velocitat, amb les seves imatges a la pantalla dels detectors tornant-se
només una mica borroses i disperses a causa de les interferències dels motors
subllumínics. La Leia es va posar rígida mentre els CAL travessaven la zona de
foc òptima, i després va notar com els seus músculs es relaxaven una mica quan
van seguir endavant i van deixar enrere al Foc. Però no es van relaxar
massa..., no quan aquell parell d'esquadrilles estaven lliscant al costat
d'ella per atacar la nau del seu espòs.
Els CAL van passar a
tota velocitat al costat del Foc de Jade i es van llançar sobre la nau cònica.
- La nau cònica! -Va
cridar la Leia-. Està començant a girar. Deuen haver rebut la nostra
advertència.
-Esperem que la idea
d’en Han funcioni millor del que solen funcionar aquest tipus d'idees -va dir
la Mara.
No era un comentari
massa diplomàtic donades les circumstàncies, tot i que la Leia havia estat
pensant exactament el mateix. Però no hi havia temps.
-Aproximant-nos als
tres quilòmetres de distància -va dir.
-Comença a disparar
-va ordenar la Mara.
- No a menys que
ells disparin abans! -Va replicar la Leia-. Potser només han vingut per
donar-nos un ensurt, o potser siguin una escorta. Amb totes les comunicacions
interferides no hi ha manera de saber-ho, oi?
-Molt bé -va dir la
Mara, amb els dubtes que sentia clarament audibles en la seva veu-. Pots fer...
Però el primer
centelleig d'una andanada turbolàser llançada pel CAL que encapçalava la
formació va posar punt final a la discussió. La Leia va desconnectar els
fiadors dels circuits de tret automàtic del Foc i va començar a seleccionar
blancs, triant al CAL que acabava d'obrir foc com a primer objectiu.
- Aquí vénen! -Va
cridar en Han en bàsic.
S'havia oblidat de
parlar en Selonià, però tot i així la Salculd va captar el missatge sense cap
dificultat. Va alçar la mirada cap al visor i els diminuts punts lluminosos que
acabaven d'aparèixer al cel, i va entendre amb tota exactitud el que estava
passant. La Salculd va deixar escapar un grall francament aterrit. Tota la nau
cònica va fer un balanceig cap a un costat, i va faltar molt poc perquè la
rotació es convertís en un desastrós gir totalment incontrolat.
- Tranquil·litza't!
-Va cridar en Han-. No perdis la calma. Desconnecta tots els motors i redueix
la impulsió a zero. Prepara't per obrir les comportes exteriors quan jo doni
l'ordre.
-Des...
Desconnectant tots els motors -va dir la Salculd-. Preparada per obrir les
comportes exteriors.
-Espera que jo doni
l'ordre -va dir en Han, observant la veloç aproximació dels CAL.
El pes es va esvair
quan la Salculd va tallar el flux d'energia als motors. Amb els amortidors
inercials desconnectats i els motors aturats, en Han es va trobar en una
situació de gravetat zero per primera vegada des de feia molt de temps. En Han
coneixia persones que havien passat la meitat de la seva vida a l'espai sense
arribar a experimentar la gravetat zero..., i amb tots els salts mortals que el
seu estómac havia decidit executar de sobte, no li va costar gens comprendre
per què.
Però no hi havia
temps per pensar en això, no amb un cel ple de Caces d'Atac Lleugers
aproximant-se.
-Prepara't -va dir a
la Salculd.
El CAL que
encapçalava la formació va obrir foc i el tret va lliscar sobre les planxes
d'estribord, xocant amb el casc com un puny gegant.
- Tot va bé! -Va
cridar en Han, sense tenir la més mínima idea de si era veritat o de si estaven
a punt d'esclatar-. Tranquil·la, tot va bé. Preparada per obrir les comportes
exteriors, Salculd. Espera que jo doni l'ordre. A punt...
Els quatre canons de
la bateria turbolàser davantera del Foc de Jade van escopir dolls de flames que
es van moure pel cel seguint la veloç trajectòria del CAL que encapçalava la
formació. El CAL va interrompre bruscament el seu curs d'atac i va intentar
iniciar una maniobra evasiva i escapar. Durant un moment va aconseguir escapar
de la pauta de seguiment, però el Foc de Jade de seguida va tornar a centrar-lo
en les seves mires i va llançar un nou torrent de raigs de foc. Els escuts del
CAL es van encendre en una explosió de llum i van cremar durant un instant
abans d'acabar abatut. El caça va esclatar, una flor de foc que es va desplegar
al buit per desaparèixer de seguida.
La Leia va introduir
dos nous objectius en el sistema de represàlia automàtica i després va començar
a concentrar-se en els canons manuals, llegint les dades de les pantalles
detectores pel seu compte. Però la resta dels CAL no anaven a ser preses tan fàcils.
Els pilots havien donat màxima potència als seus escuts posteriors i van saber
dur a terme unes maniobres evasives bastant més competents, fent un treball
prou bo perquè els sistemes de foc automàtic fracassessin estrepitosament.
Però no prou bo com
per enganyar la Leia, que va ajustar els controls manuals i va començar a
buscar nous blancs. Concentrant el seu foc sobre els objectius més difícils,
els CAL que es trobaven més a prop de la nau cònica. Va aconseguir centrar les
mires en un i va disparar, mantenint l'armament sobre el blanc durant el temps
suficient perquè els feixos d'energia s'obrissin pas a través dels escuts i
fessin esclatar al caça, convertint-lo en un núvol de diminuts fragments
metàl·lics.
I llavors la nau
cònica va desconnectar tots els seus motors, deixant-se caure cap a la
superfície del planeta. La maniobra va desconcertar als pilots dels CAL i va
complir el seu objectiu, encara que només fos durant uns moments.
La Leia va bellugar
el cap i va sospirar. Com maniobra evasiva no era gran cosa, encara que
probablement fos el màxim que podia arribar a fer en Han amb aquell munt de
ferralla tan lent i pesat. Però de sobte les pantalles dels seus detectors li
van mostrar com un núvol de restes sorgia de la nau cònica i s'anava estenent en
totes direccions.
Una punxada de por
li va travessar el cor. Aquell impacte
sobre el casc de la nau cònica no podia haver causat tants danys, oi? La
Leia es va preguntar si la nau s'estaria desintegrant davant dels seus ulls,
amb en Han a bord d'ella. No sentia cap desig de presenciar la mort del seu
espòs..., però llavors li va passar alguna cosa a un CAL, i després a un altre
i a un altre més. Els caces estaven accelerant per llançar-se sobre la nau
cònica quan van començar a tentinejar i oscil·lar, sortint dels seus rumbs. Dos
caces van semblar quedar-se sense potència motriu de sobte, i el tercer va ser
sacsejat per una petita explosió al centre del fuselatge. La Leia va aconseguir
centrar les mires en un dels supervivents i va disparar, obtenint un impacte
abans que el caça tingués temps d'aixecar els seus escuts. La Leia va intentar
trobar un nou objectiu, però estava clar que els CAL havien entès la indirecta
i havien acceptat el fet que no eren benvinguts allà. La formació es va
disgregar, i els caces es van allunyar ràpidament en totes direccions.
Però com dimonis...? I llavors la Leia va entendre de
sobte que havia passat. Per descomptat. Per descomptat.
- Mara! El seu truc
ha funcionat! Surt de darrere de la seva popa, i de pressa! Fixa un nou curs a
cinc o sis quilòmetres a un costat de la seva nau, i intenta agafar-los si
pots. Estar darrere d’en Han resultarà bastant perillós durant una estona.
La Leia va somriure
i va sentir com una onada d'alleujament s'anava estenent per tot el seu ésser.
Hi hauria d'haver sabut que en Han no es rendiria sense lluitar.
En Han estava
immòbil, amb tota la seva atenció concentrada a sentir com les últimes restes
sortien per les rescloses, xocant uns amb altres i rebotant d'un costat a un
altre en una infinitat de cops, impactes i reverberacions que es transmetien a
tota la nau. Dins de les escotilles no hi havia aire per transmetre els
sorolls, naturalment, però sí que hi havia a l'altre costat de les mampares
interiors..., i cada fragment d'equip o peça solta que havia estat ballant a
l'altre costat de les comportes anunciaven estrepitosament aquest fet abans de
sortir acomiadats a l'espai.
En Han havia dedicat
la meitat d'un dia a recórrer la nau i acumular la màxima quantitat possible
d'equip sobrant o restes de sistemes avariats. Cubs plens de reblons, peces
inservibles, escombraries de la cuina, fragments de maquinària impossibles
d'identificar que portaven només l'espai sabia quant temps tirats al celler...
En Han havia anat ficant tot allò en les recambres de les comportes.
I tot havia sortit
disparat a l'espai en un confós munt quan les comportes van ser obertes, sent
irresistiblement propulsat cap al buit per la força centrífuga. El resultat va
ser un núvol de ferralla espacial que havia anat desplegant lentament just a la
trajectòria dels CAL atacants. Els CAL havien configurat els seus escuts per
obtenir la màxima potència en popa perquè, molt lògicament i intel·ligentment,
volien protegir-se dels trets làser que pogués llançar el Foc de Jade..., amb
el que havien deixat els escuts al mínim de potència en tota la zona davantera.
Però obrir-se pas a
través d'un núvol d'objectes diversos i trossos de metall i plàstic a una
velocitat de mil quilòmetres per hora distava molt de ser una bona idea.
Amb tot, envestir un
planeta amb una nau era una idea encara pitjor.
- Bé! -Va exclamar
en Han-. S'han anat! Però encara no hem sortit d'aquest embolic. Connecta els
amortidors inercials i detingues la rotació de la nau.
-Immediatament,
respectat Solo -va replicar la Salculd.
El camp inercial va
tornar a activar-se amb una estranya vibració tremolosa, i el pes va tornar de
sobte.
Els vacil·lants girs
de la nau es van anar tornant cada vegada més i més lents fins que van acabar
cessant..., i després es van reprendre en direcció oposada a la que havien
estat seguint fins aquell moment, i van començar a tornar-se més ràpids.
- No és moment per a
jocs, Salculd! -Va cridar en Han.
-No estic jugant,
respectat Solo. Hi ha un error en el sistema de control de moviment lateral. No
aconsegueixo desconnectar-lo!
-Oh, per tots els...
En Han es va aixecar
i va anar corrent fins al circuit de fusibles principals. Va aixecar la tapa
d'una salvatge estirada i va accionar l'interruptor del control lateral de
manera manual. Això va desconnectar els impulsors que estaven produint el
gir..., però també va deixar desactivats els que enviaven els seus raigs en
direcció oposada i podien aturar la rotació. En Han va tancar el panell d'accés
d'un cop amb la mà i va tornar al seu seient.
-Espero que a tothom
li agradi donar voltes -va dir en selonià-, perquè és el que farem durant una
bona estona. Salculd! Connecta els motors subllumínics principals..., i ves
pujant l'entrada d'energia molt a poc a poc i sense brusquedats, si us plau!
-Immediatament,
respectat Solo -va replicar la Salculd.
La pilot va allargar
les mans cap als controls del nivell d'energia i va començar a fer ajustos en
ells.
I no va semblar
passar res.
-No tan a poc a poc,
Salculd. Hem de frenar!
La Salculd va mirar
en Han, i la brillantor de terror que havia semblat estar-se esvaint va tornar
a aparèixer en la seva mirada amb més intensitat que mai.
- No hi ha
activació! -Va anunciar-. L’iniciador motriu no respon!
- Horror! -Va cridar
la Dracmus-. La nostra incineració és segura!
-O tanques la boca o
et tiro per una escotilla, Dracmus. Torna a intentar-ho, Salculd! -Va ordenar
en Han-. En primer lloc, confirma que tens energia en tots els sistemes
motrius.
-El tauler indica
que tots els sistemes d'energia estan funcionant a la perfecció -va respondre
la Salculd-. El tauler diu que funcionen, però no estan funcionant.
-I això no ens
serveix de res -va dir en Han, aixecant-se d'un salt-. Bé, som-hi altra vegada.
Segueix intentant-ho, i enganxa l'orella al comunicador!
En Han va anar corrent
fins a l'escaleta que portava a les cobertes inferiors, va baixar per ella
movent-se el més de pressa possible i olorant fum quan va arribar a la coberta
de sota. Tenien un problema, i era bastant seriós. El tret d'aquell CAL devia
haver causat alguna avaria a l'acoblament d'energia general. En Han va anar
trotant pel corredor que recorria la circumferència de la nau fins a arribar a
l'escotilla d'accés corresponent. Estava tancada, i en Han va donar gràcies al
cel per això. La mala notícia era que el fum sorgia de sota del metall pintat
de l'escotilla. En Han va observar les lectures. Els indicadors mostraven què
dins seguia havent-hi pressió..., suposant que es pogués creure en els números.
L'agulla de la temperatura estava enganxada al final de l'escala. En Han va
manipular els controls de l'escotilla per accionar les vàlvules de drenatge del
compartiment. Haurien d'haver entrat en acció automàticament quan es va iniciar
l'incendi, però estava clar que no ho havien fet.
Però tot i que els
sistemes automàtics no funcionaven, almenys els controls manuals encara podien
ser utilitzats. Hi va haver un peculiar cop ofegat a l'altra banda de la
comporta, i després un rugit sibilant que es va anar debilitant ràpidament fins
a dissipar-se quan l'aire del compartiment sortia acomiadat a l'espai. La nau
es va inclinar lleument cap a un costat abans que els amortidors inercials
corregissin aquell sobtat impuls lateral.
En Han va tornar a
tancar les vàlvules de drenatge. L’escotilla comptava amb una vàlvula independent
que permetia igualar la pressió entre els dos costats del panell metàl·lic
sense necessitat d'obrir-la. En Han es va cremar els dits traient els fiadors.
Una sobtada corrent d'aire acompanyada per un rugit eixordador va envair el
passadís amb un impacte tan potent que va faltar poc perquè derroqués al Han.
En Han va mirar al
seu voltant i, miraculosament, va veure un extintor a l'abast de la seva mà
just on se suposava que havia d'estar. Es va treure la camisa i es va embolicar
la mà esquerra amb ella, i després va agafar l'extintor amb la dreta. Va agafar
el control manual de l'escotilla amb la mà esquerra, i la camisa de seguida va
començar a treure fum. En Han va tirar de la palanca i va obrir l'escotilla
d'una tirada.
Una bufetada de
calor li va colpejar la cara, i en Han va tensar els dits sobre l'extintor. Si
la represa del subministrament d'oxigen feia que alguna cosa comencés a cremar,
volia estar preparat per enfrontar-se al nou incendi. Però si podia evitar-ho,
tampoc volia tractar de dur a terme reparacions d'emergència sobre un equip
recobert d'escuma antiincendis.
Tot i que l’escuma
no hauria empitjorat molt la situació, per descomptat. En Han va romandre
immòbil al llindar, va recórrer el compartiment amb la mirada i va sentir que
se li formava un nus a la gola. L'iniciador ja no hi era, i resultava obvi que
no hi havia cap necessitat d'emprar l'extintor. Qualsevol cosa que pogués
cremar ja ho havia fet. En Han va abaixar la mirada cap a les planxes
ennegrides. El compartiment es trobava a sota del casc exterior. Pel que sembla
el feix turbolàser del CAL no havia aconseguit travessar el nucli, però estava
clar que li havia faltat molt poc per aconseguir-ho. Tot el compartiment seguia
bastant calent, però ja s'estava refredant ràpidament. El metall crugia i
dringava a mesura que anava desprenent-se de la seva calor per cedir-la a
l'espai.
Però en Han no havia
anat fins allà per veure què passava després que un incendi hagués consumit
l'interior d'un compartiment ple d'equip. «Pensa -es va dir-. Pensa, i procura
fer-ho més de pressa del que mai ho hagis fet fins ara...» La nau cònica tenia
un sistema d'arrencada de motors bastant tosc i no molt pràctic que ja els
havia causat munts de problemes en aquell viatge. Els sistemes més moderns
operaven d'una forma diferent, però en aquell trasto els iniciadors servien com
capacitadors gegants que emmagatzemaven enormes quantitats d'energia,
alliberant-la de cop després per a impulsar els motors subllumínics per sobre
del llindar d'energia més enllà del qual la seva reacció podia sustentar-se a
si mateixa.
Amb els iniciadors
desapareguts, no podien tornar a posar en marxa els motors subllumínics..., i
sense aquests motors la nau cònica cauria com una pedra, un estel fugaç que es
precipitaria cap al planeta en una veloç trajectòria recta. Havien de tornar a
posar en marxa aquests motors. Havien de fer-ho. Però no hi havia cap altre
sistema a bord que contingués una quantitat d'energia ni remotament aproximada
a la que necessitaven perquè els motors subllumínics aconseguissin el seu
nivell mínim d'energització. Fins i tot suposant que sobrecarreguessin fins a
l'últim...
Ei, un segon. Sí,
això era. No hi havia moltes probabilitats que donés resultat. Però si no ho
intentava, llavors podia estar totalment segur que no passaria res.
I havia de donar-se
molta pressa. Estaven en caiguda lliure, dirigint-se cap a un punt del planeta
que tindria un nou cràter d'aquí a uns minuts. En Han va sortir del
compartiment de l'iniciador i va tancar l'escotilla. En quin lloc d'aquella
banyera podia estar el sistema dispersor de retroalimentació del repulsor?
Preguntar a la Salculd no serviria de res. La seloniana es trobava tan a prop
de la histèria que probablement ni tan sols es recordava d'on era la butaca de
pilotatge. La Salculd li havia ensenyat la nau quan van pujar a bord... Ah,
naturalment! A l'altre costat de la sala de màquines. Perfecte. En Han va
arrencar a córrer pel corredor circular, tornant sobre els seus passos, i va
trobar el panell a la paret. El va obrir i va anar seguint les connexions amb
la mirada. Bé. Bé. Totes les connexions eren del model estàndard, la qual cosa
resultava realment prodigiosa en aquella nau. En Han va baixar l'interruptor.
Cable. Necessitava una mica de cable de connexió. El magatzem. Ho havia deixat
pràcticament buit per omplir de ferralla les escotilles, però havia de quedar
alguna cosa. En Han va anar corrent pel passadís i va obrir la comporta del
magatzem.
Res. Parets nues, i
res més. El magatzem estava totalment buit. En Han va començar a maleir-se a si
mateix amb una fluïdesa i una inventiva realment impressionants, però no hi
havia temps per permetre aquests petits alleujaments. «Pensa. Pensa... Suport
vital. La connexió energètica principal del sistema.» Bé, després de tot no hi havia
cap raó per mantenir-la connectada. Si no aconseguia una mica de cable de
connexió, tots estarien morts dintre de cinc minuts.
Suport vital. On
podia deixar sense energia aquest sistema? naturalment! Aniria a la connexió
principal i arrencaria el cable d'allà. En Han va anar corrent a la sala de
connexions, va obrir l'escotilla i va entrar. No tot estava identificat, i el
que ho estava tenia les identificacions en selonià, naturalment. En Han va
intentar esbrinar què era què. Allà! Si estava desxifrant correctament les
etiquetes, aquella connexió era la del sistema principal per circulació d'aire
destinat a la respiració, i aquella altra era la del subsistema de neteja de
l'aire i eliminació de substàncies contaminants per proporcionar una respiració
agradable. Una mica llarg, potser, però prou clar. En Han va trobar els
interruptors dels circuits i els va baixar, i va poder escoltar com els
ventiladors i dispersors d'aire deixaven de funcionar per tota la nau. Va
arrencar els cables de les seves connexions i va anar tirant d'ells,
baixant-los al llarg de les guies. Després va treure els altres extrems dels
cables, i després va descobrir una etiqueta en la qual estava escrit entrada
d'energia procedent DELS POTENTS INICIADORS QUE ES TROBEN EN UN ALTRE COMPARTIMENT.
En Han va arrencar a corre-cuita els cables dels iniciadors destrossats i va
introduir els cables del sistema de suport vital que havia agafat prestats.
Després va anar traient els cables fins al passadís, resant perquè fossin prou
llargs, i va donar gràcies al cel quan van resultar ser-ho. Es va assegurar que
els repulsors estaven desconnectats, i després va arrencar els cables que
anaven fins a la unitat dispersora de retroalimentació del repulsor i va
connectar els cables que havia portat fins allà.
En Han va retrocedir
un parell de passos i va tornar a inspeccionar el seu treball per assegurar-se
que tot estava correctament.
-D'acord -va dir al
buit-. Hauria de funcionar. Bé, això crec...
Després va girar i
va anar corrent fins l'escaleta que portava a la coberta de comandament.
-Alguna cosa va
malament -va dir la Leia mentre contemplava les pantalles dels seus detectors-.
El gir s'ha invertit en lloc d'aturar-se, i no han tornat a connectar els
motors principals.
-Potser aquest tret
els hagi causat alguna avaria seriosa -va dir la Mara.
- Podem repetir la
maniobra d'atracament i treure'ls de la nau? -Va preguntar la Leia.
-No abans que entrin
en contacte amb l'atmosfera -va dir la Mara-. No hi ha temps suficient. A més,
aquest núvol de restes que van llançar a l'espai segueix viatjant amb ells.
Toparíem amb ell igual que els hi va passar als CAL.
-Un raig tractor,
llavors -va dir la Leia-. Podríem utilitzar un raig tractor, i...
- I què? Aquella nau
és gairebé tan gran com la nostra. El raig tractor d'aquesta nau no té ni una
desena part de la potència que es necessitaria per immobilitzar la nau. Si ho
intentéssim, el més probable és que acabessin sent arrossegats amb ells en la
seva caiguda. Ho sento, Leia. No hi ha res que puguem fer.
En el més profund
del seu cor, la Leia sabia que la Mara tenia raó. Però rendir-se sense
lluitar... No, això estava totalment descartat. Havien de fer alguna cosa.
-Estigues a prop
d'ells -va dir per fi-. Acosta't tant com puguis sense arribar a ficar-te dins
del núvol de restes, i segueix en aquesta posició.
-Leia, no hi ha
res...
-Suposa que
recuperen el control de la nau durant algun temps, o que aconsegueixen reduir
la velocitat de la seva caiguda prou per poder abandonar la nau -va replicar la
Leia-. Hem d'estar prou a prop per poder ajudar-los.
La Mara va titubejar
durant uns moments.
-Molt bé -va dir per
fi-. Però no podrem mantenir aquesta posició durant molt de temps. Estem a uns
cinc minuts de l'atmosfera, i quan entrem en contacte amb ella... Bé, això serà
el final de tot.
La Leia ja ho sabia.
Sense escuts i sense la potència de frenada dels motors, la nau cònica es
convertiria en un meteorit, una tira de foc que cremaria a través del cel abans
d'acabar estavellant-se contra el planeta.
-Em mantindré prop
d'ells tot el temps que pugui -va dir la Mara-, però no serà molt.
-Fes-ho -va dir la
Leia.
Però fins i tot
mentre instava a la Mara a què s'acostés tot el possible, la Leia es va
preguntar per què volia fer allò. De què li serviria contemplar la incineració
del seu marit des de més a prop del que ho hauria fet si s'haguessin quedat on
eren?
- Fora! -Va cridar
en Han a la Salculd res més aparèixer per l'escotilla de la coberta de
comandament-. Vinga, fora d'aquesta butaca de pilotatge! Vaig a prendre el
comandament.
-Però què...?
- No hi ha temps!
-Va replicar secament en Han. Va tancar l'escotilla, per si arribaven a viure
prou per haver de preocupar-se per les pèrdues d'aire-. He de prendre el
comandament. No hi ha temps per explicar el que faré. Vinga, aixeca't d'una
vegada!
La Salculd va
començar a moure’s per fi, llevant-se les tires de l'arnès de seguretat i
aixecant-se la butaca de pilotatge.
En Han es va llançar
sobre el seient buit i va fer una ullada al tauler general. Bé. Bé. Les
lectures dels repulsors indicaven potència màxima en servei.
- Connectant els
repulsors! -Va anunciar.
En Han va ajustar
els controls per obtenir un feix el més estret i de més abast possible.
- Els repulsors no
poden funcionar a tanta distància, respectat Solo! -Va cridar la Dracmus en
bàsic-. Només són efectius fins a un màxim de dos quilòmetres de la superfície!
-Ja ho sé -va
replicar en Han-. Necessiten alguna cosa contra el que treballar abans que
puguin crear un efecte de repulsió. Però a aquestes velocitats, trobaran una
resistència bastant gran generada per les capes superiors de l'atmosfera. Ho
sé, ho sé... No serà prou gran per frenar, però sí que serà prou gran per
iniciar una transferència d'energia massiva a través de la bobina de dispersió
del retroalimentador.
-Sí, però... De què
servirà això?
-He tret
l’escampador de la bobina, i després he passat els cables a través de la presa
d'energia de l'iniciador i els he connectat al sistema motriu. L'energia de
retroalimentació s'està acumulant en el sistema repulsor. Quan el nivell
d'energia sigui prou elevat, faré saltar l'interruptor de l'energia de
retroalimentació i després enviaré l'energia a la presa de l'iniciador dels
sistemes motrius.
- Què?!
-Vaig a donar-li una
bona sacsejada per posar en marxa els motors -va dir en Han-. És el que faré,
entens?
Hi va haver un
moment de silenci absolut a la cabina de control abans que la Dracmus deixés
escapar un gemec ofegat i es tapés la cara amb les mans.
- Què està passant?
-Va preguntar la Salculd en Selonià.
-Vaig a posar en
marxa els motors acumulant energia de retroalimentació dels repulsors i
enviant-la a través de l'iniciador -va respondre en Han.
- Però l'acumulació
d'energia de retroalimentació destruirà els repulsors!
-I estavellar-nos
contra Selònia els deixaria encara més destruïts -va dir en Han, intentant
recordar el poc selonià que sabia-. Si això no funciona i tens una idea,
llavors proves amb la teva idea. I ara, agafeu-vos.
En Han sabia que era
una bogeria, però no fer res i quedar-se creuat de mans era una bogeria encara
més gran. Una probabilitat entre un milió sempre era millor que cap
probabilitat.
Va clavar la mirada
en l'indicador de càrrega de l'acumulador de retroalimentació i va anar veient
com l'excés d'energia anava creixent en el sistema de repulsió. Com més energia
hi hagués, majors serien les seves probabilitats de tornar a posar en marxa els
motors..., llevat que acumulés tanta energia que els repulsors es limitessin a
esclatar. Com més a prop estiguessin de la superfície del planeta, més resistència
anirien trobant els repulsors i més s'acceleraria el ritme d'acumulació. Però,
naturalment, com més caiguessin més reduït seria el període de temps de què
disposarien per frenar després..., això suposant que els motors s'encenguessin
alguna vegada.
En Han sabia que
fins i tot l'acumulació màxima d'energia que podia esperar obtenir estaria
perillosament prop del mínim necessari per posar en marxa els motors
subllumínics, i que tindria una possibilitat i només una. Tant si la seva idea
donava resultat com si no, faria esclatar els repulsors, l'acumulador de
retroalimentació i la meitat de sistemes de la nau.
En Han va fer una
ullada a l'indicador que anava calculant la trajectòria que els quedava per
recórrer. Estaven a vint segons del començament mitjà d'una atmosfera normal,
tot i que els començaments de les atmosferes tenien el lleig costum de no estar
on se suposava que havien d'estar, i sempre estaven pujant i baixant a causa de
les tempestes, les marees i l'escalfament solar. Però vint segons era el límit,
el temps màxim que podia esperar. Si els repulsors es fonien, no hi hauria
moltes probabilitats que seguissin proporcionant energia amb la qual carregar
l'acumulador.
Allò anava a ser
realment difícil, i en Han hauria de caminar per una corda fluixa estesa entre
dos desastres que competien l'un amb l'altre per veure quin es produïa primer.
Va donar un cop
d'ull als indicadors d'alçada i acceleració. La nau cònica seguia accelerant,
adquirint una velocitat realment esfereïdora amb cada segon que passava. Fins i
tot suposant que aconseguís connectar els motors, potser no hi hagués temps per
frenar la nau abans que s'estavellessin contra el planeta.
- La temperatura del
casc s'ha incrementat sobtadament, respectat Solo! -Va cridar la Salculd.
- L'atmosfera ha
arribat amb una mica d'avançament sobre el previst! -Va replicar en Han-. Bé,
agafeu-vos! Li donarem una bona descàrrega a aquest trasto i veurem què passa.
«Una possibilitat
-es va dir-. Exactament una sola possibilitat...» Durant un moment va pensar en
la Leia, que ho estava veient tot des del Foc de Jade i no podia fer res. Va
pensar en els seus tres fills, que estaven lluny d'allà a cura d’en Chewbacca i
l’Ebrihim, el Drall. No. No. No podia morir. No quan tots el necessitaven. «Una
possibilitat.» La nau va tremolar i va oscil·lar d'un costat a un altre quan
l'impacte del xoc amb l'atmosfera es va fer prou gran per obrir-se pas a través
del camp generat pels amortidors inercials. «Una possibilitat.»
Va esperar tot el
temps que s'atrevia a fer-ho, i després un moment més i després un altre. I
llavors...
En Han va baixar la
palanca de l'interruptor amb tot l'ímpetu que va ser capaç, derivant tota
l'energia de retroalimentació acumulada cap a l’activador del sistema motriu.
Després va deixar caure el dit sobre el botó de posada en marxa dels motors...,
i una espantosa sacsejada va recórrer tot el seu cos des del cap fins als peus
quan un retruny ofegat d'una explosió va fer tremolar la nau cònica des de la
base fins a la punta. Els repulsors devien haver esclatat. Durant un llarg
instant d'agonia gairebé insuportable, no va passar res més. Però després
l'indicador sobre el qual es llegia els MOTORS ESTAN PLENS I INDUBTABLEMENT
INICIALITZATS es va encendre, i en Han es va trobar que tenia tres motors en condicions
de ser utilitzats.
Tres, en lloc de quatre? Aquell caça hauria
destruït un motor quan va disparar contra ells, cosa que en Han ja s'havia
estat tement. Però encara que tingués un motor menys del que havia demanat en
les seves oracions, això li deixava amb tres motors més del que esperava.
En Han va decidir
ignorar tots els seus consells anteriors al respecte i va pujar la palanca de
control del sistema motriu d'un veloç cop de mà. No hi havia temps per anar amb
miraments. Hi va haver-hi un BANG llunyà i una sobtada sèrie de violentes
vibracions que es van esvair gairebé abans que haguessin començat, però els
motors estaven aguantant..., almenys de moment.
En Han va abaixar la
vista cap als indicadors d'acceleració i velocitat i el no excessivament fiable
dial que li informava de la seva altitud en metres. Tots els indicadors eren
del model estàndard, un altre petit miracle, i no d'algun arcà format selonià
que mai hagués vist abans.
Però el que estava
veient en ells no tenia res de tranquil·litzador. En Han havia fet les
reentrades suficients perquè un sol cop d'ull als indicadors li digués que els
seus problemes eren molt lluny d'haver-se acabat. Tal com estaven les coses,
una col·lisió controlada seria el màxim al que podrien aspirar. En Han va córrer
el risc de fer una ràpida ullada al visor i va descobrir que el Foc de Jade se
les havia arreglat per seguir prop d'ells. La Mara devia de ser una pilot
realment bona, això estava clar.
En Han va pensar que
es conformaria amb poder veure cap a on anava.
Per desgràcia la nau
estava volant amb la popa cap endavant, i l’holocàmera posterior, que almenys
podria haver-li proporcionat una vaga idea de cap a on es dirigia, havia
decidit deixar de funcionar durant algun moment del descens.
Però també hi havia un
costat bo, ja que la fricció amb l'aire estava frenant la rotació axial de la
nau. La rotació va acabar aturant-se, el que almenys va fer que pilotar la nau
cònica resultés sobtadament molt més fàcil. En Han va pensar que ja era hora
que algun aspecte de la seva situació millorés una mica.
Va seguir observant
els seus indicadors de velocitat i altitud, i de seguida va comprendre fins a
quin punt seguia sent apurada la seva situació. Havia de perdre una mica més de
velocitat. Li agradés o no, estava clar que no tenia altra elecció. Hi havia
una forma d'aconseguir-ho, però tenia els seus desavantatges. I aconseguir que
el truc funcionés sense les toveres de maniobra tampoc anava a resultar gens
fàcil, per descomptat... En Han hauria de pilotar la nau jugant amb l'impuls
dels motors principals, i això no tenia res de senzill quan ja estava fent
malabarismes amb els diferents vectors d'impulsió per compensar el motor que
havien perdut. Tanmateix, era factible. Potser.
Va reduir una mica
l'entrada d'energia en el motor número tres, i la nau cònica es va anar
inclinant lentament cap enrere fins que va estar volant en un angle d'atac
d'uns quaranta-cinc graus. Seguien caient, però el morro havia passat a estar
una vuitena de gir allunyat de la vertical. Si en Han havia fet bé els càlculs,
això hauria de ser suficient perquè la nau cònica comencés a desenvolupar un
cert sosteniment aerodinàmic, la qual cosa faria que es comportés més o menys
com un planador. La nau cònica va començar a moure’s cap a un costat més a baix,
amb cada mil·límetre de moviment lateral sent sostret de l'energia de la seva
caiguda.
La nau va començar a
tremolar violentament, però cada sacsejada i vibració suposava una altra petita
despesa a restar a tota aquesta energia que els sobrava.
- Ens has col·locat
en una trajectòria de vol lateral, respectat Solo! -Va protestar la Dracmus,
cridant per fer-se sentir per sobre de l’estrèpit-. Cap a on ens portes?
-No tinc ni la més
mínima idea -va replicar en Han-. Però hem de moure'ns en una trajectòria
lateral per perdre una mica de velocitat.
-Però se suposa que
descendim fora de la zona controlada pel meu cau...
- Doncs llavors
tindrem un seriós problema! -Va respondre en Han a crits.
La Dracmus no va dir
res, però no li faltava raó. Posar-se a la superfície d'un planeta que es
trobava en plena guerra civil deixant que l'atzar triés el teu punt de descens
no era un comportament massa prudent.
En Han va expulsar
aquesta preocupació de la seva ment. El que realment importava en aquell moment
era aconseguir que aquell trasto arribés sencer a la superfície de Selònia. Pel
que fa a on baixessin... Bé, això era un altre problema al qual ja
s'enfrontarien després.
Va donar un cop
d'ull als seus indicadors. Seguien caient com una pedra..., però com una pedra
més lenta, una que llisqués pel cel en una mena de planatge. I la temperatura
del casc havia començat a baixar, ni que fos una mica. Potser ho aconseguirien
després de tot. Potser...
Descendir amb els
motors subllumínics en comptes d'amb els repulsors, que ja no existien, i
baixar a cegues serien un bon parell de reptes, per descomptat. En Han va
pensar que passarien almenys noranta segons més abans que hagués de començar a
preocupar-se per aquestes coses.
Va fer un altre cop
d'ull als indicadors i va moure el cap. El truc del vol lateral estava reduint
la seva velocitat, però no prou de pressa. Tal com anava tot, tindrien sort si
aconseguien estar movent-se per sota de la velocitat del so abans
d'estavellar-se.
Bé, calia
enfrontar-se a la lletja realitat: en Han hauria d'arreglar-ho d'alguna manera
per obtenir una miqueta d'impulsió extra dels motors. I el quart motor, el qual
s'havia negat a posar-se en marxa? L'impacte potser només hagués destruït la
seva connexió inicializadora. El motor potser seguís allà, i si aconseguia
posar-lo en marxa... Si provava amb una arrencada de retroalimentació en
paral·lel, potser aconseguís algun resultat. Amb els altres motors en
funcionament, en Han podia prendre prestada una part de la sortida d'energia i
fer-la passar pel motor que no s'havia encès. Podia donar resultat. En Han va
alterar la trajectòria del flux d'energia del segon motor i enviar un cinc per
cent d'ella al motor número tres a través dels cables inicializadors, i després
va prémer el botó sobre del que hi havia escrit pressionar aquest botó farà QUE EL
MOTOR NOMBRE QUATRE ES POSI EN MARXA.
Un brunzit estrident
es va obrir pas a través del rugit que ressonava per tota la coberta de
comandament, i la nau cònica va començar a oscil·lar violentament d'un costat a
un altre a mesura que el motor s'encenia i s'apagava, s'encenia i s'apagava. Un
indicador de la consola es va il·luminar, anunciant que el motor número quatre
està funcionant impecablement, però es va apagar de seguida i després es va
tornar a il·luminar i es va apagar una vegada més abans d'il·luminar-se de nou
i quedar encès.
Quatre motors.
Disposava de quatre motors en condicions de funcionar. Bé, potser encara
sortiria viu d'aquell embolic després de tot... Però llavors va observar el seu
indicador d'altitud, i va trobar bones raons per dubtar-ho. Estaven a només
tres quilòmetres de la superfície. En Han va posar tots els motors al màxim i
després va moure la palanca de control una miqueta més enllà del límit, i va
mantenir la palanca allà fins que el sòl va deixar de passar com una exhalació
d'un costat a un altre i es va limitar a anar cap a ell. Velocitat cap endavant
zero, o bastant a prop de zero.
Però seguia
havent-hi un munt de velocitat cap avall. En Han va fer girar la nau cònica en
una nova rotació fins a quedar estirada sobre la seva esquena amb els ulls cap
al cel, i es va assegurar que els motors seguien estant al màxim de potència.
No podia fer res més.
- Prepareu-vos! -Va
cridar en selonià-. Agafeu-vos fort, i assegureu-vos que teniu posat l'arnès de
seguretat. L’impacte serà bastant violent!
Llums verds van
començar a encendre’s per tot el panell del sistema de propulsió. En qualsevol
altra nau allò hauria estat un bon senyal, però no en aquell trasto. Pels
selonians, el verd era el color del perill i el desastre. Els motors estaven
funcionant a màxima potència, veient-se forçats de tal manera que es trobaven
al límit de la catàstrofe o més enllà d'ella. En Han desitjava desesperadament
esbrinar si podia treure'n una mica més de propulsió, encara que fos a base de
cops o súpliques, però no es va atrevir a fer-ho. Haver arribat tan lluny només
perquè la nau esclatés a mig quilòmetre del terra semblava una autèntica
estupidesa.
Potser -només
potser- haurien aconseguit reduir la velocitat prou per convertir la col·lisió
en un xoc al que poguessin sobreviure. En Han va tallar l'entrada d'energia a
tots els sistemes i la va desviar als amortidors inercials. Els amortidors mai
podrien absorbir tota l'energia de l'impacte, però sí una part. Si estaven
funcionant a màxima potència, potser fos suficient.
I això era tot.
S'havia acabat. Ja no li quedaven més trucs que emprar. No tenia res més a fer,
a part d’agafar-se i veure com s'anaven evaporant els números en l'altímetre.
En Han no tenia ni la més petita idea d'on anaven a baixar. Durant l'única i
ràpida ullada que havia fet a terra, no va tenir temps de fer res excepte
assegurar-se que hi era. Havia vist aigua, una plana i alguns pujols bastant
grans, però no tenia ni idea d’amb quina d'aquestes tres coses anaven a xocar.
Un quilòmetre.
Vuit-cents metres. Set-cents metres. Cinc-cents. Quatre-cents. Tres-cents
cinquanta. Si els repulsors seguissin funcionant... Era una llàstima que
s'hagués vist obligat a cremar-los per posar en marxa els motors. Tres-cents.
I, de totes maneres, quin grau de precisió tindria aquell altímetre? Dos-cents.
Cent cinquanta. Cent metres. Setanta-cinc. Cinquanta. En Han es va preparar per
a l'impacte i va resistir l'impuls de tancar els ulls. Zero.
Menys deu metres.
Sí, pel que sembla l'altímetre no era excessivament precís. Però cada metre
extra era una altra fracció de segon perquè els motors de la nau cònica fossin
reduint la seva velocitat de caiguda. Menys vint metres. Menys cinquanta...
BLAM!
Cent banthes
embogits van saltar sobre el pit d’en Han, incrustant-lo en l'encoixinat de la
butaca de pilotatge. La Dracmus va cridar, emetent un espantós i estrident
udolar. Una mampara de metall es va desprendre en algun lloc de la nau amb un
terrible xiscle metàl·lic, i una dotzena d'alarmes van començar a funcionar de
sobte entonant un cor de clàxons. El visor que s'estenia sobre els seus caps va
aconseguir mantenir-se sencer gràcies a algun miracle inexplicable, i en Han
podia veure que el cel s'havia omplert de fum, vapor... i fang.
Grans pilots de
terra amarada van caure sobre el visor, cobrint una bona part d'ell però sense
arribar a tapar-lo del tot.
En Han va pressionar
el botó de desconnexió de les alarmes, i es va sorprendre davant el quasi
silenci sobtat que va seguir a la seva acció. Deixant de banda els gemecs de
terror que brollaven dels llavis de la Dracmus i els moviments de l'aigua dels
últims glòbuls de fang que plovien sobre el casc de la nau, tot estava en
silenci. S'havien posat a la superfície de Selònia, i seguien vius. Una sobtada
precipitació, que va arribar sota la forma d'una prima cortina de gotetes, va
caure sobre la nau i va portar una mica de fang escampat sobre del visor, que
tot i així va seguir estant bastant brut.
En Han es va posar
dret, sentint-se bastant atordit i tenint la impressió que s'anava a caure d'un
moment a un altre.
-Bé, aquest cop ha
anat pels pèls -va dir en bàsic, parlant tant per si mateix com per al món en
general-. Vinga, hem d'abandonar la nau de seguida -va afegir, passant al Selonià-.
Potser...
En Han va callar. La
meitat dels seus coneixements de selonià semblaven haver-se esfumat de sobte,
almenys de moment. Després d'haver estat tan a prop de morir, era un autèntic
miracle que encara fos capaç de recordar com es deia. Però per molt que
s'esforcés, era incapaç de recordar les paraules selonianes per «fuga de
substàncies químiques», «foc» o «curtcircuits».
-Poden passar coses
dolentes -va acabar dient-. Sí, poden passar coses dolentes a bord de la nau...
Hem de sortir d'aquí ara mateix.
Les dues selonianes,
ambdues visiblement nervioses i espantades, es van posar dretes i van seguir al
Han per l'escaleta que portava a la coberta inferior primer i fins l'escotilla
principal després. En Han va pressionar el botó d'obertura, i no es va
sorprendre gens ni mica quan no va passar absolutament res. La nau per la qual
havien arriscat les seves vides en aquell boig intent de portar-la a la
superfície de Selònia en una sola peça, aquesta nau que els Hunchuzucs
necessitaven tan desesperadament, havia quedat totalment inservible. En Han es
va agenollar, va lluitar durant uns moments amb el panell d'accés als controls
manuals, va acabar aconseguint treure'l i va fer girar la maneta. L’escotilla
va anar girant a contracor sobre les seves frontisses, i es va encallar dues
vegades abans de quedar prou oberta perquè poguessin ficar-se pel forat. Abans
de sortir, en Han va treure el cap i va mirar al seu voltant.
Pel que sembla
havien baixat al centre d'una petita llacuna..., i l'havien deixat seca amb l'impacte.
El fons estava totalment exposat, excepte per un parell de bassals. El fang
fumejava aquí i allà, llançant a l'aire la calor produïda per l'impacte. Feia
un perfecte i bellíssim dia de primavera. Les pintoresques praderies i zones
boscoses que envoltaven la llacuna sobtadament buidada feien què el fang, la
terra amarada i la commoció causada per l'aterratge forçós semblessin encara
més fora de lloc i encara molt més absurds del que haguessin resultat en altres
circumstàncies.
La nau cònica havia aconseguit
enterrar almenys mig metre de casc a la tova capa de fang del fons de la
llacuna. El que havia estat una caiguda de metre i mig des de l'escotilla fins
a terra s'havia tornat sobtadament molt més curt. En Han es va asseure sobre la
vora de l'escotilla i va saltar..., aconseguint quedar enfonsat fins als
turmells a la gruixuda capa de fang. Va aixecar la bota esquerra fins a
extreure-la del fangar, estant a punt de perdre-la durant el procés, i després
la va plantar a terra, el més lluny possible de la nau, abans d'extreure el seu
peu dret del fons de la llacuna.
En Han va començar a
avançar lentament cap a terra ferma, i llavors va veure una seloniana ja
bastant gran que tenia el pelatge marró fosc i una expressió malenconiosa als
ulls.
-Aquesta és una nau
cònica dels Hunchuzucs, oi? -Va preguntar la seloniana, que estava veient com
la Dracmus i la Salculd sortien trontollant de la nau.
-Així és -va
respondre en Han sense prestar-li molta atenció.
Va seguir
xipollejant a través del fang mentre pensava que aquella era una típica reacció
seloniana. Una nau espacial queia del cel per posar-se dins d'una llacuna just
davant dels teus nassos, i quina era la teva resposta? No «hola» o «quina
manera tan sorprenent d'escapar de la mort», i ni tan sols el fet de preguntar
si et trobaves bé! El primer pensament que et passava pel cap, i la teva màxima
preocupació, era esbrinar quin cau estava involucrat.
-Hmrnmmf -va
esbufegar la seloniana-. Això és terra dels Chanzaris. Som republicanistes, i
estem aliats amb els Hunchuzucs.
-Fantàstic -va dir
en Han, que seguia intentant arribar a la riba-. M'alegra molt sentir-lo.
En Han va aconseguir
sortir de la llacuna seca, mig grimpant i mig arrossegant-se cap a terra, i es
va quedar immòbil durant uns moments.
La seloniana va
contemplar la nau i va moure el cap.
-Naus còniques -va
dir en un to clarament despectiu-. Els Hunchuzucs són uns bojos temeraris. Els
selonians no han nascut per viatjar per l'espai.
En Han va contemplar
en silenci a la seloniana durant un instant que es va perllongar.
- Sap una cosa? -Va
murmurar per fi-. El cas és que jo també he arribat a aquesta mateixa
conclusió.
Va donar l'esquena a
la nau cònica i va anar amb pas trontollant cap a l'altre extrem de la
clariana, on el Foc de Jade s'estava posant sobre el terra amb una impecable i
suavíssima maniobra de descens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada