dijous, 2 de juliol del 2015

Emboscada a Corèllia (XII)

Anterior



12
Corba d'aprenentatge

Lando Calrissian va sortir per la comporta de la Dama Afortunada a la superfície del planeta Azbrian sentint-se molt menys segur de si mateix del que s'havia sentit a Lèria Kerlsil. La trobada amb la bruixa vital havia fet un treball de primera classe pel que fa a concentrar la seva atenció sobre el gran nombre de coses que podien sortir malament en els seus plans matrimonials. En Luke estava just darrere d'ell, i aquella vegada els dos portaven comunicadors, i els androides no estaven tancats a la nau. En Lando sabia com d’afortunat que havia estat a Lèria Kerlsil. No tenia cap desig de posar a prova la seva sort per segona vegada.
Va acabar de sortir de la nau i va mirar al seu voltant. La Dama Afortunada estava posada en alguna classe de praderia suaument corbada. Hi havia un ramat d'animals blanc-i-negres de vuit potes i aspecte plàcid a uns quants centenars de metres de distància. Estaven mastegant les plantes verdes de tija curta i aspecte d'arbust que omplien el camp, i de tant en tant un d'ells alçava el cap i emetia un llarg trompeteig ofegat sense que hi hagués cap raó aparent per a això. Una tanca els separava del camp en el qual s'alçava la Dama, i encara que no semblaven la classe de criatures fetes per saltar o atacar, res d'això va enganyar Lando. Tal com estava funcionant la seva sort últimament, totes saltarien la tanca dins d'un instant i ell i en Luke serien atacats salvatgement per ells.
«Ei, calma't -es va dir mentre s'obria pas a través de les gruixudes tiges d'aquelles plantes que li arribaven fins als turmells-. Has de controlar-te.» Les coses no anaven a sortir tan malament. No podien anar tan malament.
- Ei, Lando, a veure si despertes d'una vegada!
Lando es va tornar i va mirar al Luke.
- Què passa?
En Luke va assenyalar amb el cap la granja que s'alçava al final de la suau pendent del vessant.
-Aquí ve el comitè de recepció.
-Ah, noi -va dir Lando, obligant als seus llavis a què es corbessin en un somriure-. Bé, allà anem. -Va alçar la mà i la va agitar d'un costat a un altre en una salutació dirigida a les dues siluetes vestides de blanc que venien cap a ells, i va començar a baixar pel vessant. Eren un home i una dona, i tots dos eren joves-. Hola! -Va cridar Lando.
- Hola! -Va cridar la dona-. Hi ha alguna cosa que puguem fer per vosaltres?
-Fantàstic -va murmurar Lando al Luke-. Les coordenades de descens no eren correctes. Hem baixat a la granja equivocada. Estem buscant la granja de la Condren Foreck! -Va explicar, alçant la veu.
L'home i la dona, que ja estaven bastant a prop d’en Luke i Lando, es van mirar amb una certa perplexitat.
-Jo sóc Condren Foreck -va dir la dona passant a emprar la seva veu normal de conversa, que va resultar ser una miqueta aguda i trencadissa-. Però em temo que no esperàvem cap visita.
- I qui són vostès? -Va preguntar el jove, en un to de veu que no estava massa lluny de la bel·ligerància.
-Jo sóc Lando Calrissian i aquest és el meu amic, el Mestre Jedi Luke Skywalker-va dir Lando.
Va contemplar amb atenció la Condren i el seu acompanyant. La Condren era pàl·lida i d'aspecte fràgil, baixeta i prima, amb una vaporosa i arrissada cabellera rossa que li arribava fins a les espatlles i que no semblava molt interessada a romandre sota cap control. Portava una àmplia faldilla blanca llarga fins als turmells i una senzilla brusa blanca. El seu acompanyant era alt i molt corpulent, de rostre bru i amb els ulls potser una mica excessivament junts. Vestia roba de treball tacades de terra, i l’arrufament de celles de la seva cara semblava ser permanent. Lando va decidir que seria alguna mena de treballador de la granja i es va oblidar d'ell.
- Lando Calrissian? -Va exclamar la Condren, i la seva veu va sonar una miqueta preocupada-. Ai mare. I ha recorregut tota aquesta distància... Sabia que hauria d’haver-me tornat a posar en contacte amb vostè quan les coses..., eh..., quan les coses van canviar. Però en realitat mai vaig pensar que arribaria a venir, i les coses van tan de pressa, i bo..., jo..., eh..., em vaig oblidar. Ho sento.
-No entenc res -va dir Lando-. Hauria d'haver-se posat en contacte amb mi quan què va canviar?
-Les coses -va dir la Condren, el que no va ajudar molt a Lando, mentre dirigia una mirada entre nerviosa i preocupada al seu company-. Aquella situació és realment molt compromesa -va afegir, i després va titubejar durant un moment molt llarg que no va ajudar gens a què la situació es tornés menys compromesa-. Ai mare -va dir per fi, i va prendre la mà del jove-. Senyor Calrissian, aquest és Frang Colgter..., el meu marit. La setmana passada vam tornar a casa després de la nostra lluna de mel.

-No puc creure que la meva informació sigui tan pèssima -va dir Lando mentre contemplava com el planeta Azbrian lliscava per sota de l'ala de babord de la Dama Afortunada. Es marxaven, i s'alegrava que així fora. La nau estava funcionant amb el pilot automàtic, i Lando i en Luke estaven asseguts a la cabina, als llocs del pilot i el copilot, i observaven com l'univers desfilava davant seu-. Vull dir que..., oh, què serà el següent? Una núvia en potència que porta cinc anys morta? Una núvia que en realitat és un nuvi? Una wookiee?
-Tinc entès que algunes femelles de l'espècie wookiee són extremadament romàntiques si saps abordar-les de la manera adequada -va dir en Luke, somrient.
-Ah, tu pots permetre't riure -va replicar Lando-. No és la teva reputació la qual patirà si aquestes ficades de pota arriben a ser del domini públic.
-Ei, els meus llavis estan segellats -va dir en Luke.
-Sí, però a aquests androides no els importaria gens fer córrer la veu -va dir Lando, assenyalant amb el polze la sala en què estaven C3PO i l’R2-. I, pensant-ho bé, potser ni jo mateix sigui capaç de resistir la temptació d'explicar la història de la bruixa vital -va admetre, movent el cap melangiosament.
-Va ser una de les escapades d'últim moment més pels pèls que he vist mai -va dir en Luke, encara somrient -. Així i tot, potser hauries de tornar a pensar-t'ho. Després de tot, era bella, jove..., i sense compromís.
-Oh, sí -va grunyir Lando -. Bella, jove sempre que no consideris que tres-cents anys d'edat signifiqui ser vella, rica, bondadosa, afable... Però quan realment has arribat a conèixer-la, estàs mort i ella ja va buscant la seva següent i afortunada víctima.
»No, l'assumpte de la bruixa vital ja va ser bastant horrible. Però ara aquest assumpte amb la Condren Foreck com a propina... Admeto que no és molt horrible, però resulta molt molest i enutjós.
-Apa, apa -va dir en Luke-. Com anaves a saber-ho? Hauria pogut ocórrer-li a qualsevol, va ser ella qui no va tornar a posar-se en contacte amb tu quan aquest tal Frang Colgter li va fer la pregunta decisiva. No ha estat culpa teva.
Lando va posar els ulls en blanc.
-Segur. Qualsevol podria baixar en aquest planeta, anar a veure una rica i jove hereva per comentar les possibles perspectives de contreure matrimoni amb ella..., i descobrir que acaba de tornar de la seva lluna de mel. Exacte. Ah, no té sentit, Luke. Jo sóc l'única persona que té aquesta classe de mala sort.
En Luke va riure.
-Bé, potser tens raó en això -va dir-. Però no hauràs decidit rendir-te, oi?
-Per descomptat que no -va replicar Lando, intentant obtenir el to just d'orgull ferit-. Caldria molt més que això per fer-me renunciar a la idea. -Va reflexionar durant uns moments i després va arronsar filosòficament les espatlles-. Posats a veure les coses pel costat bo, la veritat és que no estic molt segur de fins a quin punt podia interessar-me la Condren. No sé si hauria estat capaç de viure amb aquella veu grinyolant. Bé, de totes maneres hem de donar-nos pressa... Ens esperen.
-A Sacòrria, no?
-Sí, a Sacòrria -va dir Lando-. Anirem a Sacòrria, un planeta External del Sector Corellià, i visitarem a una jove dama anomenada Tendra Risant. Suposant que no resulti tenir sis fills, tres marits i una barba que li arribi fins als peus, naturalment...
-No em sembla una combinació molt probable -va dir en Luke, i va tornar a somriure.
-Dóna-li una oportunitat -va grunyir Lando-. En aquest univers l'absurd sempre tendeix al màxim..., especialment quan jo estic a prop.
- Saps una cosa, Lando? Hi ha una manera de què puguis evitar-te un munt de problemes d'aquest tipus, si no t’importa gastar una mica de temps i de diners -va dir en Luke.
- Quina? -Va preguntar Lando.
-Podries intentar trucar abans. La gent no espera rebre trucades de llarga distància interestel·lar perquè són molt cares, però pensa en això. Ja has tingut dos fracassos, i aquests dos fracassos s'han degut a què la teva informació estava terriblement antiquada. Podries provar a parlar amb aquesta tal Tendra Risant via holocomunicació. Et sortiria car, sí..., però podria acabar estalviant-te un munt de temps i de molèsties.
Un arrufament de celles pensatiu va arrugar el front d’en Lando.
-I a més -va afegir maliciosament en Luke-, pensa en el molt que impressionarà a la dama el fet de rebre aquestes trucades d’holocomunicador tan cares.
Això va ser tot el que va fer falta per convèncer Lando. Va allargar la mà cap al seu lector de dades i va començar a buscar el codi de trucada de la Tendra Risant.

La tinent Belindi Kalenda sabia que havia fet el que podia. Hi havia aprofitat el fet que les coses estaven bastant malament i havia trobat una vila buida a uns centenars de metres més amunt del camí que conduïa a la vila en la qual estava allotjada la Cap d'Estat. Entrar a la vila i ocultar el seu lliscador de superfície robat i la resta del seu equip li havia resultat relativament fàcil, i el dormitori de dalt de la vila buida era un lloc d'observació ideal.
De fet, gairebé era massa bo. Que l'equip de seguretat de les FDC, els oficials uniformats que la Kalenda podia veure tan ocupats patrullant els voltants de la vila de la Cap d'Estat, no se li hagués ocorregut examinar el seu lloc de vigilància era un mal senyal: o no sabien fer massa bé la seva feina, o algú els estava dient que no ho fessin massa bé.
En qualsevol cas, la Kalenda podria veure-ho tot des d'allà, sempre que no es prengués la molèstia de menjar, dormir i altres minúcies per l'estil.
Però això era absurd, naturalment. Havia arribat el moment d'acceptar els límits del que podia fer, i eren extrems. No podia protegir la Cap d'Estat o la seva família si les FDC decidien actuar. No podia seguir a cada membre de tot el grup, i tampoc podia estar en més d'un lloc alhora si decidien separar-se. I si viatjaven en aerolliscador, això també significaria que se li havia acabat la sort. No hi havia cap forma de què la Kalenda pogués passar desapercebuda volant darrere d'ells..., això suposant que pogués tirar mà a un aerolliscador que fos capaç de mantenir-se en l'aire durant més de cinc minuts seguits.
Però hi havia una cosa que la consolava una mica. Les agències de seguretat del tipus de les FDC molt poques vegades utilitzaven als seus agents i oficials uniformats perquè fessin la feina bruta. Si decidien intentar acabar amb la cap d'Estat, enviarien operatius encoberts d'alguna classe, molt possiblement sense que els agents d'uniforme ho sabessin. De fet, si els uniformats realment estaven intentant protegir l’Organa Solo, o potser fins i tot morien en l'intent, això seria beneficiós des del punt de vista de la conspiració. Els hi proporcionaria la capacitat de negar-ho tot.
Aquesta era la classe d'atac contra la qual la presència de la Kalenda podia suposar una certa defensa. Des de la seva posició privilegiada podia vigilar totes les rutes d'aproximació a la casa. Si el destacament de seguretat alterava la seva rutina, per exemple d'alguna manera que obrís un forat en tota la pauta de seguretat, això seria un senyal que la Kalenda s'havia de posar en estat d'alerta. El pla d'atac més probable seria que un equip d'assalt es fiqués per un forat d'aquest tipus a la malla de seguretat, matés a uns quants sentinelles uniformats en bé de la versemblança i acabés amb tota la família després.
La Kalenda podia estar preparada per això. Podia estar preparada per començar a disparar contra la força d'atac o, almenys, per fer uns quants trets que atraurien l'atenció dels sentinelles uniformats.
Aquest tipus d'atac era més probable que tingués lloc de nit, o quan fes mal temps a ser possible. La Kalenda podia fer ràpides migdiades durant les hores centrals del dia sempre que col·loqués els macrobinoculars sobre d'un trípode, els apuntés cap a la finestra i s'ajustés el mecanisme detector perquè l’avisés si percebia algun moviment sobtat. Es veuria bruscament treta del llit cada vegada que un dels nois creués corrent al pati o un flotador oceànic passés per davant de la finestra, però almenys podria descansar una mica.

-Ningú va dir res d'un preceptor -va dir la Jaina, contemplant el sostre ple d'ombres de l'habitació que estaven compartint els nens-. Per què hem de tenir un preceptor?
-Perquè puguem aprendre coses, tòtila -va replicar el seu germà Jacen, i la seva veu va arribar fins a ella des del llit del costat-. Per què una altra raó anaven a escollir un preceptor per a nosaltres?
La Jaina va arronsar les espatlles, tot i que sabia que el seu germà no podia veure-la en la foscor.
-Sí, m'imagino que és per això. Però se suposa que això han de ser les nostres vacances.
- I què? -Va dir en Jacen-. Som els líders del demà, o alguna cosa per l'estil, tant si ens agrada com si no. Penses que mare i pare deixarien passar per alt una oportunitat tan gran per ensenyar-nos coses que després poden fer-nos falta per governar la galàxia?
La Jaina va deixar anar una rialleta. Li encantava quan en Jacen parlava d'aquella manera, burlant-se de la serietat amb què els adults semblaven prendre-s'ho tot.
Va deixar escapar un sospir de satisfacció i es va girar en aquell llit tan gran i còmode. Les lliteres de bord de la nau eren espantosament petites, i resultava molt agradable tornar a estar en un planeta. Era el final del seu primer dia a Corèllia, però fins al moment amb prou feines havien vist res del planeta. Tot el dia havia estat invertit a sortir de l’espaiport, arribar a la vila als afores de la ciutat, desfer l'equipatge i començar a organitzar-se. Això no importava. La Jaina s'alegrava d'haver arribat tot i que encara no haguessin fet gran cosa. El viatge en el Falcó havia estat divertit, per descomptat, però s'estava una mica comprimida a bord. A més, tampoc calia oblidar aquell estrany problema al final del viatge del que els seus pares no estaven disposats a parlar. En Jacen insistia que una altra nau havia estat disparant contra ells, però a la Jaina li semblava que això no tenia cap sentit. La mare era la Cap d'Estat de la Nova República. Quina raó podia tenir ningú per voler disparar contra ella?
Va sentir un feble murmuri procedent de l’Ànakin, profundament adormit al seu llit a l'altre costat de l'habitació. Tornar a compartir un dormitori com calia, igual que feien a casa, resultava magnífic. Sí, no hi havia dubte que s'alegrava d'estar fora de la nau.
-Bé, i què creus que ens va a ensenyar el preceptor? -Va preguntar-. A part de com governar l'univers, vull dir.
En Jacen va riure.
-Bé, suposo que aquest tema ocuparà la major part del primer dia de classes. M'imagino que haurem d'esperar una mica per assabentar-nos de la resta.
La vila que havien llogat tenia un superb panorama de la ciutat des d'un costat, i un panorama encara millor de l'oceà de l'est per l'altre. Havia estat construïda sobre un petit penya-segat, amb un sender que permetia un fàcil accés a la platja sorrenca que s'estenia per sota d'ell.
En Han estava al pati del darrere de la vila, recolzat a la barana contemplant el mar. El cel estava clar, l'aire estava net i bufava una suau brisa. Es trobava en el seu món natal en un matí superb. Els tres nois estaven a la platja, sota la mirada vigilant d’en Chewbacca. Han es va dir que això havia estat tot el seu detall d'amabilitat per part del wookiee. A ningú amb tant pelatge podia agradar-li molt acabar ple de sorra..., per no esmentar el fet de mullar-se.
Tot hauria d'haver anat estupendament. Totes les tradicions i tòpics de l'espai afirmaven que mai estaves més còmode i a gust que en el teu món natal, on la gravetat, la pressió atmosfèrica i la barreja de gasos de l'aire, i el llenguatge, l'accent, la cuina i tota la resta eren exactament els que havia conegut el teu cos quan vas néixer.
Però això senzillament no era veritat per al Han. No aquell matí. I hi havia alguna cosa més que l'incident amb les patrulleres de butxaca i els Lletjos. Això era preocupant, però no tant com podia haver semblat al principi. Després de tot, estava clar que podrien haver-los matat a tots, i no obstant això no ho havien fet. Això significava que un algú molt poderós volia que seguissin amb vida, almenys de moment. No era un gran consol, però no hi havia dubte que era preferible a saber amb absoluta certesa que algú volia veure't mort.
Però hi havia més, molt més. La Leia li havia dit que havia tingut una sensació molt clara d'estar sent vigilada a l’espaiport, i també li havia dit que es tractava d'algú que no formava part de la xarxa de seguretat oficial. Quan una adepta a la Força, encara que estigués a mig ensinistrar, et deia alguna cosa semblant, probablement faries bé creient-la.
No, el que més l'inquietava era l'aspecte dels camps i la ciutat quan els havien travessat. En Han havia esperat una certa quantitat de canvis, i fins i tot una certa quantitat de declivi. Havia anat seguint les notícies de Corèllia tan bé com podia fer-ho qualsevol persona que estigués fora del sector.
Però els camps descuidats, les cases sense pintar, les fileres de mig quilòmetre de llarg de botigues amb les portes i els aparadors recoberts de taulons, l'aspecte esgotat i ombrívol de la gent... Les coses estaven malament, pitjor del que havia pensat. En Han va sentir una estranya i irracional culpabilitat per no haver estat allà, amb el seu poble, per experimentar el sofriment amb ells.
I de sobte es va sentir dominat per l'impuls de fer exactament això, estar amb ells. Quedar-se a una vila dels afores de la ciutat no l'ajudaria en res a esbrinar el que estava passant al seu planeta natal, a la ciutat capital. En Han va girar i va entrar a la vila, i es va trobar a la Leia encara asseguda a la taula de l'esmorzar.
-Escolta, Leia, creus que podries encarregar-te d'aquest assumpte del preceptor sense la meva ajuda? -Va preguntar.
La Leia va alçar la mirada cap a ell i el va mirar amb una lleu sorpresa.
-Suposo que sí -va dir-. Per què? Què passa?
-No ho sé amb exactitud -va replicar en Han-. És només que tinc la sensació que he de sortir d'aquí per anar a veure com són les coses realment a la ciutat. Vull anar d'un costat a un altre movent-me sobre els meus peus, en comptes d'anar a tot arreu ficat dintre d'un preciós vehicle de superfície blindat de les FDC. Puc agafar la llançadora aèria a l'estació del poble.
La Leia va assentir, i la seva expressió es va tornar una mica trista i seriosa.
-La veritat és que ja m'esperava que ho voldries fer -va dir-. Endavant, ves a fer una ullada... Ja me les arreglaré per trobar un preceptor pel meu compte. El primer candidat ha d'arribar dintre d'una hora.
En Han es va inclinar sobre ella i va dipositar un petó molt suau a la galta de la seva esposa.
-Gràcies -va dir-. És una cosa que realment necessito fer.
-No oblidis que aquesta nit soparem amb el Governador General a la Casa de Corona -li va recordar la Leia-. Se suposa que l’aerolliscador ha de venir a buscar-nos a les vuit en punt.
-Tornaré amb temps de sobres per preparar-me -li va assegurar en Han-. Però realment he d'anar a veure la ciutat, Leia. Porto massa temps lluny d'aquí.

Quan va haver acabat amb el tercer candidat a ocupar el lloc de preceptor, la Leia ja estava començant a lamentar haver accedit a ocupar-se d'aquell treball en solitari. La secretaria del Governador General havia enviat una llista de candidats que havien estat sotmesos a intenses investigacions de seguretat i les havien superat, i a més la Leia comptava amb les seves capacitats per a l'ús de la Força. Podia percebre qualsevol intent d'engany o frau. No havia de preocupar-se pensant en la possibilitat que acabés contractant a algun agent encobert perquè eduqués als seus fills.
Però pel que semblava sí que hauria de preocupar-se per la possibilitat de contractar un total i absolut incompetent. Els primers tres candidats -una humana, una seloniana i un humà -eren molt afables i simpàtics, però cap semblava prou digne de confiança ni perquè se li confiés la tasca de vigilar una tetera fins que bullís, pel que no hi havia ni que pensar a confiar-li a tres nens entremaliats i plens d'energies. El que cadascú semblés superar els altres a l'hora d'elaborar complicats elogis per la Leia tampoc ajudava molt. La Leia no havia tingut massa paciència per a aquella classe de ximpleries, i en aquells moments tenia encara menys.
La Leia, que estava asseguda al més aviat auster estudi-despatx de la vila, es va preparar per a la propera prova i va pressionar el botó de l'escriptori que indicaria al següent candidat que podia entrar.
Un Drall d'edat avançada va creuar el llindar, seguit de prop -per a gran sorpresa de la Leia -per un androide de color negre atzabeja. El Drall era bastant alt per a la seva espècie, i tindria aproximadament un metre d'altura. El seu gruixut i curt pelatge era d'un color gris fosc, però mostrava zones d'un gris més clar escampades aquí i allà per la cara i el coll. No portava roba ni adorns de cap classe.
Els dralls eren bípedes bastant convencionals, no molt alts, de pelatge fosc, cara solemne i un aspecte general molt digne i respectable. Tenien els membres curts, amb peus i mans coberts de pèl i dotats d'urpes. Aquell Drall estava perfectament a l'altura de la reputació de confiança en si mateix que tenia la seva espècie.
L'androide va avançar darrere del Drall, i la Leia el va examinar atentament. Feia pensar en una versió més alta i esvelta de l'R2, un cilindre amb rodes al final de potes extensibles. Semblava ser una unitat astromecànica altament modificada però, a diferència de l'R2 i pel que podia veure la Leia, aquell androide podia moure’s no només sobre rodes sinó també sobre feixos repulsors. Almenys les protuberàncies que hi havia al final del seu cos cilíndric donaven la impressió de ser coixinets repulsors. La Leia mai havia vist un androide semblant. No obstant això, l'etiqueta corelliana seguia la pauta general pel que fa als androides: llevat que l'androide estigués en ús, se suposava que l’havies d’ignorar.
El Drall era tan imponent i solemne com la majoria dels dralls que la Leia havia vist, i encara que no va anar cap a ella movent-se massa de pressa, tampoc hi havia ni rastre de malaptesa o incomoditat en el seu port i la seva forma de caminar. Es movia amb una impressionant majestuositat, i els seus ulls negre atzabeja van romandre plens de calma mentre es clavaven a la cara de la Cap d'Estat de la Nova República.
-Sóc Ebrihim -va dir amb una veu una mica ronca i gutural.
La Leia es va trobar posant-se dempeus i caminant al voltant de l'escriptori per donar-li la benvinguda, cosa que no havia fet amb cap de les seves visites anteriors. Ebrihim era la classe d'individu que exigia respecte, fins i tot d'una Cap d'Estat.
-Sóc la Leia Organa Solo -va dir.
Va decidir imitar-lo pel que fa a prescindir dels títols honorífics. Després de tot, i segons la informació de què disposava la Leia, Ebrihim tenia una llarga llista d'èxits.
-Està buscant un preceptor per als seus fills -va dir el Drall, avançant cap a la butaca de les visites -. Desitja que la mateixa persona actuï com a guia per a tot el seu grup i organitzi viatges als llocs més interessants. És això correcte?
-Sí -va dir la Leia.
No hagués pogut explicar per què, però de sobte havia començat a tenir la sensació que era ella la que estava sent entrevistada.
-Excel·lent -va dir el Drall -. Li prego que se senti.
Ebrihim es va instal·lar en aquella butaca concebuda per l'altura humana. La Leia va tornar obedientment al seu seient i es va asseure, no sense ser conscient de l'enorme quantitat de confiança en un mateix necessària per dir-li a la líder de la Nova República com havia de comportar-se en el seu propi despatx.
-Estic buscant un preceptor -va dir. Aquest tipus semblava preferir anar directament al gra sense cap mena de marrades, no? Bé, doncs llavors la Leia provaria a utilitzar els seus mètodes-. Per què hauria de donar-li el lloc?
-Una pregunta molt lògica i justificada. Perquè el treball m'intriga. Conec la història d'aquest sector. Perquè tinc experiència en el camp de la tutela d'humans acomodats. Si em permet avançar un parell de conjectures basades en el que sé, i a jutjar per les seves circumstàncies personals, vol que els seus fills tinguin un preceptor no humà per tal d'exposar-los a un punt de vista alienígena. Vol que aquest no humà pertanyi a una de les races natives d'aquest sistema, perquè d'aquesta manera pugui proporcionar opinions i idees que ningú de fora del sistema estaria en condicions d'aportar. Tinc més o menys la mateixa alçada que els seus fills, i no se sentiran intimidats per la meva presència..., llevat que jo vulgui intimidar-los. Són aquestes raons suficients, o en desitja més?
-Aquesta llista de raons és perfectament adequada -va dir la Leia, i va somriure.
-Excel·lent. M'imagino que les meves qualificacions figuren en aquest quadern de dades que té al davant. Sap prou per prendre una decisió, o desitja examinar-me amb aquests ridículs poders de la Força seus i sondejar les profunditats de la meva ànima?
- No creu en la Força? -Va preguntar la Leia.
-Crec en ella, de la mateixa manera en què crec en la gravetat o amb la llum del sol. L'he observat, i en conseqüència sé que existeix. Però no me la prenc seriosament. No hi ha ni un sol estafador o tauró de les taules de sàbacc en aquest planeta, i suposo que en cap altre, que no afirmi posseir vastes capacitats en l'ús de la Força.
-Hi ha una mica de raó en el que diu. Però de quina manera poden les mentides d'un estafador tenir algun efecte sobre la importància de la Força?
-De la següent: en la vida quotidiana, i per a la immensa majoria dels éssers, la Força no té cap significat real. Vostè viu en un món de poders Jedi, on els prodigis són cosa normal i corrent. Jo visc en un món on no puc saltar cinc vegades la meva alçada per molt que ho intenti. He d'aconseguir una escala, o fer que Q9-X2 m'aixequi. La galàxia que vostè governa, i que és molt possible que els seus fills li ajudin a governar, conté molts més éssers de la meva classe que de la seva. Els seus fills tenen considerables capacitats per a l'ús de la Força, no?
-Així és.
-Llavors no permeti que confiïn massa en ella -va dir l’Ebrihim -. La Força pot arribar a convertir-se en una crossa, una drecera, una sortida fàcil. Deixeu que aprenguin la manera quotidiana de fer les coses. Deixeu que actuïn com ho fan les persones corrents. Deixeu que vagin avançant en aquesta direcció a partir de la Força, en lloc de permetre que confiïn en la Força per posar-se en moviment.
-Ja veig -va dir la Leia.
Es va adonar que hauria d'haver-sentit terriblement ofesa per moltes de les coses que havia dit l’Ebrihim, però potser feia massa temps que estava envoltada de cortesans i aduladors. La seva brusca sinceritat li va semblar refrescant, i resultava indubtablement agradable tractar amb algú que no s'afanyava a inclinar-se davant d'ella, tractant-la com si la Leia fos alguna mena de criatura mítica. L’Ebrihim li recordava més aviat a un mestre d'escola donant consells basats en tota una vida d'experiència, dient-li a un pare que s'estava esforçant massa i que es prengués les coses amb una mica més de calma.
I la Leia també va comprendre que aquella era just la classe de persona que volia per instruir els seus fills. L’Ebrihim tenia certa raó respecte a la Força. Als seus fills potser els resultés molt beneficiós estar exposats a un punt de vista que no considerava la Força com el principi i la fi de tot el que existia, el punt de partida i el punt en què acabaven totes les coses. Després de tot, els seus fills anaven a viure les seves vides en un univers on la immensa majoria dels éssers intel·ligents mai tenien absolutament res a veure amb la Força.
-El lloc és seu -va dir la Leia-. Li sembla adequat el salari que s'havia anunciat?
-Seria un estúpid si rebutgés un salari major en el cas que ho oferís, però sí, és «adequat». I si no té cap objecció, posaré mans a l'obra immediatament.
-No tinc cap objecció -va dir la Leia.
L’Ebrihim es va aixecar de la seva butaca i es va tornar cap al seu androide.
-Anem, Q9-va dir-. Tenim feina a fer.
L’Ebrihim havia atret l'atenció sobre el seu androide, i això va fer possible que la Leia es pogués permetre fer alguna observació sobre ell.
- Li importa que li digui que és un model molt poc usual? -Va comentar-. No crec haver vist mai un de semblant. Em permet que li pregunti de què pot servir un androide astromecànic a un preceptor?
-Pot servir de molt -va replicar l’Ebrihim-. Per començar, només les seves habilitats referents a l'accés de dades ja són inapreciables. Però les seves capacitats s'estenen molt més enllà d'això. Ha...
-Sóc capaç de parlar per mi mateix, amo Ebrihim -va anunciar l'androide-. No necessita parlar de mi com si no hi fos.
La Leia va arquejar una cella, sentint-se lleument sorpresa.
-Em sembla que mai havia vist un androide astromecànic que fos capaç de parlar el bàsic -va dir, dirigint-se a l’Ebrihim-. Ho ha modificat, o és que aquest model ja era així des del principi?
Però l'androide es va tornar cap a la Leia.
-Li demano que em disculpi, senyora, però com ja he dit, puc parlar per mi mateix. I em permeto afegir que també m'he modificat a mi mateix pel que fa a la parla.
-Aquesta no és manera de parlar-li a la líder de la Nova República, Q9-va dir l’Ebrihim.
- Per què no? -Va preguntar l'androide, en un to de veu que deixava molt clar que formulava la pregunta impulsat per una sincera curiositat.
-Entre altres raons, perquè podria ordenar que et desmuntessin perquè fossis utilitzat com a sistemes i recanvis solts.
-No li permetria que fes això -va replicar Q9-. Aquesta amenaça buida en particular ja no m'impressiona.
-Un d'aquests dies insultaràs a la persona equivocada, i no seré capaç d'evitar que et castiguin.
La Leia no va poder reprimir un somriure.
-Bé, et suggeriria que intentessis ser més cortès, però puc assegurar-te que no seré jo qui ordeni que et desmuntin.
Q9 es va tornar cap al seu amo.
- Ho veu? -Va preguntar.
-No, no ho veig -va replicar l’Ebrihim amb tranquil·la afabilitat-. Ser perdonat dista molt de ser el mateix que tenir raó.
-Potser sí -va dir Q9-. Però fins al moment he descobert que és molt més fàcil ser perdonat que tenir raó.
-Aquesta és la raó per la qual la gent parla de tu com si no hi fossis present -va dir l’Ebrihim-. De seguida descobreixen que no mereixes que se't dirigeixi la paraula.
Q9 va tornar el seu sensor visual primer cap a la Leia i després cap a l’Ebrihim, però va ser clarament incapaç de trobar una rèplica convincent. En comptes de parlar, l'androide es va limitar a girar cap a la porta i sortir del despatx.
-Deu ser molt útil si val aguantar aquesta manera de contestar seva-va dir la Leia.
-A vegades és difícil suportar-ho -va replicar l’Ebrihim-. Però he d'admetre que em sembla un cas interessant. Mai m'he trobat a un androide amb els seus punts de vista i opinions, i el trobo altament estimulant. Té idees molt clares sobre els androides, i intenta viure d'acord amb elles. Crec que això és una part de la raó per la qual sempre s'està alterant i modificant.
-Ah, llavors la millora de la veu no és l'única?
-Oh, no, en absolut. No importa quina sigui l'última i més gran millora comercial disponible, ell ha de comptar amb ella. Calculo que en aquests moments menys de la meitat de Q9 és equip original de la fàbrica. I, naturalment, a banda d'això també dissenya les seves pròpies millores. Per exemple, va construir aquests repulsors. Sempre tinc l'esperança que la propera addició serà un mòdul de cortesia, però encara no he tingut sort en aquest aspecte.
L’Ebrihim s'estava mostrant una mica més obert o relaxat, ja fos perquè li agradava parlar del seu androide o perquè tenia l'ocupació.
-Bé, crec que ja és hora que conegui als nens -va dir la Leia.
-Tinc moltes ganes de fer-ho -va dir l’Ebrihim, amb una reverència i convidant a la Leia a què fos davant d'ell.

En Han Solo va sortir de l'avinguda del Meteor, no molt lluny de l’espaiport de Ciutat Corona, i va entrar al carrer de la Nau del Tresor..., i no va poder creure-s’ho. Almenys, no al principi i no quan es va recordar de com solia ser aquell lloc. Com havia arribat al seu estat actual? Estava en el lloc correcte?
El carrer de la Nau del Tresor havia estat el mercat, el basar, el centre d'entreteniments, la llegenda que havies de recórrer o, si mancaves d'imaginació i esperit d'aventura, al voltant de la qual havies donar una volta durant el teu camí des de l’espaiport fins al centre de la ciutat.
En Han es va recordar dels centenars de llocs i paradetes que havien ocupat el centre de l’espaiosa calçada i on es venia tot l'imaginable, procedent de tots els racons de la galàxia. Es va recordar dels venedors, les criatures de totes classes originàries de sistemes estel·lars dels quals en Han mai havia sentit parlar, que s'apinyaven en aquell lloc per pregonar les seves mercaderies. Cada dia arribaven noves naus, i cada dia alguna cosa nova i inesperada apareixia a les taules de venda.
Hi va haver un temps en què el carrer de la Nau del Tresor estava plena de compradors i venedors procedents de tota la galàxia. Hi va haver un temps en què només el so d'aquell lloc ja resultava aclaparador per si sol. Les cançons dels cantants de carrer, els trinats, tamborinejos, sons i retrunys dels músics que anaven d'un costat a un altre, el so de mil llengües sent cridades al mateix temps mentre els venedors constrenyien a cada persona que passava per davant d'ells a examinar el més delicat, el més bell, el més rar, tot això en venda als preus més absurdament baixos..., i qualsevol comprador que no aconseguís regatejar el preu fins que el reduïssin almenys a la meitat mereixia qualsevol cosa què es feia a continuació.
Hi va haver un temps en què l'aire estava saturat per les potents olors de les carns rostides, els licors i el pa acabat de fer, i també per olors menys agradables. El teu nas quedava encisat en un moment donat pel més exquisit dels perfums, i era agredit al següent per una bafarada sorgida del que eren o les despulles que cobrien el fons de la gàbia en la qual jeia un animal mig podrit o la idea del que havia de considerar-se un banquet per a una altra espècie.
Hi va haver un temps en què el carrer de la Nau del Tresor havia estat un esclat de colors, amb tendals bigarrats i rètols que feien pampallugues, bategaven i et feien l’ullet amb els seus missatges. Les façanes de les botigues havien estat pintades amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i algunes estaven pintades amb colors que cap humà podia veure. Però sabies que la façana que semblava gris o d'un blanc brut probablement udolava amb un crit cromàtic vista sota l'ultraviolat o l'infraroig, i que els comerços amb exteriors d'estranyes textures, creades mitjançant motllures col·locades en complexes disposicions per reflectir els sons, estaven plenes de mercaderies que atraurien les espècies que s'orientaven mitjançant la localització d'ecos.
La mateixa classe de regla s'aplicava a les petites llums que penjaven discretament davant de certes portes no distingides per cap altre senyal. No es necessitava cap gran esforç mental per saber quina classe de negocis i transaccions es duien a terme darrere d'aquelles portes, i els llums que semblaven estar fosos brillaven en l'infraroig o l’ultraviolat, anunciant la mateixa classe de serveis a aquelles espècies que, literalment, veien el món d'una manera una mica diferent a la dels humans. Un fragment de saviesa popular dels col·legials molt conegut afirmava que existia un complex i subtil codi de colors en acció fins i tot entre els llums visibles als ulls humans, encara que en Han mai havia conegut a ningú que pogués arribar a explicar-li com funcionava, o què significava un color determinat. Però era una bona història.
Hi va haver un temps en què les nits del carrer de la Nau del Tresor havien estat com els dies, només que encara més fascinants. Quan arribava l'ocàs, la meitat dels venedors tancaven els seus llocs i després tornaven a obrir convertits en jocs de fira, salons de sàbacc, cases de tatuatges i timbes d'apostes. Els altres mai tancaven. Els cantants, ballarines i músics de carrer arribaven en nombres encara més grans, i les multituds dels bars i els restaurants envaïen les voreres per gaudir de l’aire nocturn. Mai volies quedar-te quiet en un lloc durant massa temps, per por a perdre't el que estava passant darrere de la següent filera de llocs.
Hi va haver un temps en què tot això havia estat allà. Però els sons, les olors i els colors s'havien esvaït, i els dies emocionants i les nits misterioses plenes de màgia s'havien esfumat. Les parades dels venedors ja no hi eren, i la seva absència havia deixat un passeig ample i buit al seu lloc. Les botigues de les voreres també estaven tancades i clausurades amb taulons, excepte aquelles en les quals els aparadors estaven destrossats i les que mostraven les cicatrius dels danys causats pel foc. Tot estava en silenci, excepte per les bufades del vent i les corredisses de petits carronyers que es van afanyar a buscar un amagatall més segur quan Han va començar a avançar pel carrer abandonat. Les úniques olors que suraven en l'aire eren les febles ombres de la floridura i el corc, la fusta a mig podrir i els bassals d'aigua bruta i estancada.
Arbres d'aspecte malalt i grans matolls de males herbes brollaven aquí i allà al carrer, i també apuntaven dels finestrals trencats de diverses botigues. Alguns trossos de vella lona maltractada per la intempèrie i uns quants munts de pals abandonats i taules plegables trencades escampades per la calçada eren tot el que quedava, a part dels records dels dies i les nits glorioses que conservava en Han.
Tot havia desaparegut, tot s'havia esfumat i perdut per sempre. En una altra vida que semblava tan llunyana que podia haver passat a una altra persona, el carrer de la Nau del Tresor havia estat un lloc ple de misteri, màgia i emocions, de promeses i perills per a un Han molt més jove. Però la màgia havia passat, i el carrer de la Nau del Tresor s'havia convertit en un buit ple de fantasmagòrica tristesa.
En Han va recordar un famós actor a qui havia conegut en el passat. L'havia vist per primera vegada des de la quarta fila del teatre. L'actor interpretava a un jove i ben plantat tinent, i en Han mai havia vist un home amb tanta vitalitat, tan viu i ple d'energies com aquell oficial imaginari. Després havia aconseguit ficar-se entre bastidors i havia entrat agosaradament al camerino de l'actor. Va veure el vestit en el seu penjador, la perruca, l'espasa i fins i tot el nas del personatge, cada cosa pulcrament llevada i col·locada al seu lloc..., i assegut entre tot allò hi havia un ancià cansat i de rostre grisenc amb els seus ulls buits.
En Han havia necessitat un acte conscient de voluntat abans de poder començar a creure que uns moments abans l'ancià havia estat l'enlluernador oficial i que aquell vell, tan preocupat per què era l'última nit d'aquella obra i no tenia cap altre paper que interpretar, havia estat desafiant l'univers damunt de l'escenari feia tan sols uns instants.
Totes les il·lusions i tot allò especial, emocionant i magnífic havia estat arrencat del carrer de la Nau del Tresor, i l'únic que quedava en el seu lloc era la dura realitat d'un passeig ple de solitud.
En Han va arribar fins al final del carrer i després es va ficar per l'avinguda de la Línia Estel·lar i va encaminar els seus passos cap al centre de la ciutat. Havia de veure més, tot i que no volgués fer-ho.
«No tot està en ruïnes -es va dir en Han-. Només gairebé tot...» Mentre caminava, va veure que aquí i allà seguia havent cases ben cuidades, negocis que continuaven estant oberts, i fins i tot un o dos que tenien una aparença pròspera. Però Han sabia que només eren petites partícules enganyoses de l'horrible total. Ciutat Corona era una versió ampliada del carrer de la Nau del Tresor.
L'única diferència rau en què el carrer de la Nau del Tresor estava completament morta..., i la ciutat no. Els carrers només estaven mig buits, no buits del tot. Hi havia vehicles a les calçades, encara que un gran nombre d'ells estaven avariats i seguien immòbils allà on havien estat abandonats mesos o anys abans. Hi havia grups d'ociosos i gent sense feina a gairebé cada cantonada.
I pràcticament només veia humans. Tot just hi havia un Drall o Selonià visible. Les dues espècies sempre havien tingut el seu enclavament propi a la ciutat de Corona, però en els vells temps això mai havia semblat importar massa. Els selonians compraven a les botigues dels dralls, els humans anaven a visitar amistats selonianes a casa, i els dralls anaven a un espectacle en qualsevol dels barris humans.
Ja no. No quan no hi havia diners ni feina, i quan tothom havia d’arreglar-se-les pel seu compte..., i mirar per sobre de la seva espatlla mentre ho feia.
No hauria d'haver-li sorprès, i en Han ho va anar comprenent. Pràcticament totes les grans indústries de Corèllia havien depès del comerç d'una manera o altra: distraccions per a les tripulacions de les naus, serveis financers per a les companyies navilieres, manufactura i reparació d'androides, drassanes i reparacions de navilis... Fins i tot les derivacions criminals d'aquestes indústries havien estat basades en el comerç. Els jocs arreglats, el blanqueig de diner negre, el contraban, la manipulació d'androides i les millores il·legals per les naus necessitaven clients de fora del sistema.
En els bons vells temps, éssers de totes les espècies havien anat a aquell món per passar una bona estona, vendre els seus carregaments i fer reparar les seves naus i els seus androides. Passava amb massa freqüència que obtinguessin més del que havien buscat en un principi..., però això també havia format part de Corèllia. En l'actualitat, i gràcies a la guerra, una por paranoide als forasters i les polítiques antialienígenes del govern que equivalien al suïcidi financer, ja ningú venia a Corèllia. No hi havia ningú a qui vendre i res a comprar, i de totes maneres tampoc hi havia crèdits amb què comprar i vendre.
A mesura que en Han s'anava acostant al centre de la ciutat, les coses van semblar millorar ni que fos una mica. Hi havia més botigues obertes, i els que formaven cues davant d'elles semblaven avorrits i resignats, no plens d'ira.
En Han va travessar un barri encara pròsper que havia conegut en els vells temps, una zona plena de grans mansions antigues, i li va complaure veure que almenys aquell lloc seguia tenint un aspecte molt semblant al d'abans..., fins que es va fixar en tots els guàrdies androides que patrullaven d'un costat a un altre, els generadors de camps de força estàtics discretament col·locats, les càmeres de vigilància i els llocs de guàrdia. Un guàrdia androide va baixar del cel per surar al costat d’en Han mentre caminava. En Han va captar la indirecta i va sortir de la zona. Algunes persones encara tenien diners, però estava clar que també tenien molta por dels qui no en tenien.
Ja era gairebé migdia quan els vagareigs d'en Han van acabar portant-lo al districte comercial. Estava a punt de buscar algun lloc on menjar alguna cosa quan va sentir crits i càntics que venien cap a ell. Llavors va comprendre que ja portava alguns minuts sentint aquells sons, que havien estat intensificant-se en la llunyania.
Va mirar al seu voltant, i es va adonar sobtadament de què el carrer s'estava buidant. La gent es movia de pressa i sense fer soroll, sortint del carrer a mesura que el so de la desfilada s'anava aproximant. En Han va sentir els cops de les portes i l'espetec dels pestells de les finestres sent correguts. L'encarregat va sortir a corre-cuita de la botiga davant de la qual estava parat en Han, va mirar carrer avall i després va allargar la mà cap a una maneta instal·lada a la paret. Va fer girar la maneta i un gran porticó de plastiacer va començar a baixar al llarg de les seves guies.
Una dona va agafar en braços el seu nen a l'altre costat del carrer, va girar i va entrar corrent a casa. Un home es va ficar en una petita taverna just abans que l'amo tanqués la porta i comencés a baixar la persiana metàl·lica.
El carrer havia quedat sobtadament buit excepte pel Han i els sons de portes que eren tancades de cop i dels panys que eren activats, i l'estrèpit de peus caminant a l'uníson i aspres càntics enronquits. El dring dels vidres trencats va començar a pujar cap al cel, seguit per les riallades.
En Han va arrencar a córrer en el que va pensar que era la direcció oposada a la cridòria, però els edificis i els carrers buits feien que els sons quedessin embolicats en ecos i dificultaven saber en quina direcció havia d'anar. En Han va decidir girar per la propera cantonada...
I es va donar de nassos amb ells, xocant amb les primeres files de la marxa abans de poder aturar-se. Però la massa de cossos era tan atapeïda i la multitud armava tant xivarri que, almenys durant els primers moments, l'únic que va passar va ser que en Han es va trobar atrapat per ella i es va veure arrossegat per aquella marea de cossos.
Estaven cantant amb tota la potència dels seus pulmons, cridant de tal manera que resultava totalment impossible entendre les paraules. Portaven uniformes marró fosc de tall sever i confecció molt barata. Els seus peus estaven calçats amb botes negres de puntera metàl·lica. Lluïen braçalets negres, i en cada braçal es veia la imatge estilitzada d'un somrient crani humà amb una daga entre les dents, i les paraules "Lliga Humana" sota ell.
Només hi havia homes, i estaven fent un esforç no massa entusiasta per desfilar seguint el ritme de la seva cançó, però no estaven prou ben organitzats, o sobris, per aconseguir-ho. L'olor de licor barat impregnava l'alè de cada home, i es barrejava amb l'olor calenta de la carn suada.
En Han va aconseguir sortir de la primera fila i es va trobar marxant més o menys al pas amb la tercera o quarta fila. Va intentar avançar cap a l'extrem de la fila, tractant d'escapar de la desfilada... i dels que desfilaven.
Gairebé ho havia aconseguit quan una robusta manassa es va corbar al voltant del coll de la jaqueta i va tirar d'ell fent que els peus d'en Han deixessin d'estar en contacte amb el terra, i una altra manassa va caure sobre la seva espatlla i li va donar la volta. En Han va trontollar i va recuperar l'equilibri per trobar-se cara a cara amb un homenot d'aspecte greixós que tenia els ulls injectats en sang, un rostre flàccid i brut, unes dents en un estat bastant dolent i un alè encara pitjor que les seves dents. L’homenàs s'havia limitat a quedar-se immòbil al mig del carrer. Va permetre que la desfilada seguís fluint al seu voltant, ignorant els cops i empentes que anava rebent a mesura que els integrants de la desfilada passaven al seu costat. Va clavar la mirada en el rostre d’en Han i després va tornar a alçar els ulls cap als que desfilaven, i de sobte va allargar un braç i va agafar un altre home.
- Ei, Flautis!
- Barnley! Aneu amb compte amb com m'agafes, d'acord?
-Fes una ullada a aquest tipus, Flautis -va dir en Barnley, ignorant la protesta del seu amic.
Flautis era una versió una mica més petita i més greixosa d’en Barnley. Va mirar al Han, i la sorpresa li desorbitar els ulls.
- Què et sembla? -Va preguntar després, sense dirigir-se a ningú en particular.
En Han estava acostumat que la gent li reconegués fins i tot després que hagués passat tant temps des de les aventures que li havien fet famós, però en el cas d'aquells tipus no semblava tractar-se exactament que li haguessin reconegut.
-Ah... Hi ha algun problema, amics? -Va preguntar, cridant al seu to de veu més afable per fer-se sentir per sobre de l’estrèpit de la desfilada.
Flautis i Barnley van intercanviar mirades, i després cada un d'ells va agafar al Han per un braç. Van tirar d'ell fins a portar-lo a un costat del carrer, apartant a empentes als qui seguien desfilant. Van arribar fins a la vorera i Barnley va llançar al Han contra la paret d'una empenta.
-D'acord, amic, a què estàs jugant? Qui ets?
-No estic jugant a res -va dir en Han-. Jo anava caminant i em vaig veure ficat en la vostra desfilada per accident. Estava intentant sortir de la desfilada quan vaig ensopegar amb tu -va afegir, tractant de presentar una versió del que havia passat el més inofensiva possible-. Sento haver-ho fet, de debò. Ho sento moltíssim, creu-me... Ah, i gràcies per rescatar-e.
En Barnley va agafar al Han per la pitrera de la camisa i va estirar fins que van estar tan a prop l'un de l'altre que en Han podia sentir el raig calent de l'alè d’en Barnley a la cara.
-El teu nom, amic. El teu nom, i ara mateix.
-Han -va dir en Han en el to més simpàtic i jovial que va poder aconseguir-. Em dic Han Solo.
En Barnley va contemplar al Han amb el seu greixós rostre ple de sorpresa.
- Solo? Sí, segur -va dir, i es va tornar cap al seu company -. Hem d'endur-nos-lo.
-Per descomptat que sí -va assentir en Flautis-. Hem de comprovar això.
-Però... Ei, espereu un segon! -Va protestar en Han-. Jo no he...
Però llavors va sentir un cop a la part de darrere del seu crani, i l'univers es va ennegrir.

-Bé, nens, ara començarem pel principi -va dir l’Ebrihim.
Els tres nens –en Jacen, la Jaina i l’Ànakin- estaven asseguts en un costat de la tauleta de la cambra de jocs. L’Ebrihim estava assegut a l'altra banda, en la mateixa classe de cadira infantil que els seus tres pupils, i amb els ulls més o menys al nivell dels seus. Q9 romania immòbil al seu costat, sent més alt en aquella posició que el seu amo estant assegut.
- Quin principi? -Va preguntar en Jacen amb les celles arrufades.
L'expressió de la seva germana Jaina era igual de desagradable, i el petit, l’Ànakin, semblava estar intentant imitar als seus germans grans. Almenys intentava posar mala cara, però la seva interpretació no estava resultant massa convincent. Q9 semblava interessar-li molt.
L’Ebrihim va sospirar. Resultava obvi que als seus pupils no els feia cap gràcia veure’s trets de la platja en un dia molt bonic per haver de seure davant d'un preceptor.
-El principi de la vostra educació pel que fa al Sector Corellià -va dir. Després va guardar silenci durant el temps suficient perquè els grunyits i gemecs s'anessin dissipant abans de seguir parlant-. Després de tot, difícilment puc portar-los amb mi d'exploració si no sabeu on anem -va afegir.
- D'exploració? -Va preguntar en Jacen.
Allò havia despertat el seu interès, tal com l’Ebrihim sabia que passaria.
-Naturalment -va dir l’Ebrihim-. Hi ha cinc mons a veure. Drall, Selònia, Tralus i Talus, Corèllia..., i l'Estació Centràlia, naturalment. Vaig a exercir les funcions de guia per a vosaltres i la vostra família mentre visiteu tots aquests llocs.
-Bé, llavors d'acord -va dir en Jacen-. On anirem primer? -Va preguntar.
-Si anem a aprendre coses sobre la història d'aquest sistema, he pensat que seria millor que donéssiu un cop d'ull al seu passat. Hi ha una gran excavació arqueològica no molt lluny de la ciutat de Corona. La vostra mare ha donat el seu permís perquè anem allà i la recorrem demà matí.
- Quina mena d'arqueologia? -Va preguntar la Jaina.
-El jaciment arqueològic en qüestió es troba sota el nivell del sòl. Sembla alguna mena de gran zona industrial de fa molt temps. Encara no sabem amb exactitud quina classe de lloc és, però està clar que els humans, els selonians i els dralls el feien servir per alguna cosa, i era una cosa gran, fa almenys dos mil anys estàndard, i possiblement fins i tot força temps abans.
- Caram! -Va exclamar en Jacen-. Veurem esquelets?
L’Ebrihim va assentir.
-Amb tota probabilitat -va dir-. S'han desenterrat bastants en les excavacions.
- És com l’R2? -Va preguntar de sobte l’Ànakin, assenyalant Q9 amb un dit grassonet.
Q9 va retrocedir uns quants centímetres i va fer girar la seva càmera-ull perquè enfoqués a l’Ànakin.
-Disculpa, què has dit? -Va preguntar, clarament sorprès.
-Ha dit «R2»-va explicar la Jaina-. És l'androide que el nostre oncle Luke té a casa. Crec que vol saber si ets un androide del mateix model.
-No ho sóc -va dir Q9, tornant a apropar-se a la taula-. T’agrairia que no tornessis a fer semblant suggeriment.
-Però et sembles molt a l’R2 -va insistir l’Ànakin-. Bé, més o menys... Però ell és més baixet, i tu pots parlar normal.
-Sóc un Q9, un tipus altament modificat i experimental basat en la versió R7, que en si mateixa és una versió molt més avançada de la sèrie R2. Podria afegir que m'he automodificat considerablement i bastant més enllà de les meves especificacions inicials. No tinc res a veure amb la sèrie R2.
- Què té de dolent l’R2? -Va insistir l’Ànakin.
L’Ebrihim va deixar escapar una rialleta.
-Em temo que Q9-X2 té una opinió bastant baixa de la sèrie R2.
- L’R2 és un bon androide! -Va protestar l’Ànakin.
-És possible -va dir Q9-. Però els dissenyadors dels R2 els van concebre com mancats de veu i els van equipar únicament amb rodes.
- I què? -Va preguntar en Jacen.
-El resultat és que la sèrie R2 no pot fer la seva feina tan bé com hauria. La sola idea d'un androide que no pot fer correctament la seva feina em resulta extremadament inquietant i desagradable. No és només la vostra unitat R2, i no és merament una qüestió de disseny. Aquí a Corèllia, per exemple, moltíssims androides es troben en un estat d'abandó i necessiten reparacions, i ningú es pot permetre el luxe de reparar-los. És un gegantesc malbaratament de potencial. Ho trobo tan escandalós com lamentable.
L’Ànakin va fulminar amb la mirada Q9.
-No hauries de dir coses lletges de l’R2 -va dir, i després va baixar d'un salt de la cadira i va sortir de l'habitació.
- D'acord, Q9, t'has lluït! -Va dir en Jacen-. Vaig a veure si aconsegueixo que torni.
En Jacen es va aixecar i va anar a buscar el seu germà petit.
-Em complau que el jove amo Jacen pensi que m'he expressat adequadament -va dir Q9.
L’Ebrihim es va tornar cap al seu ajudant.
-Sospito que encara no has aconseguit dominar per complet el concepte del sarcasme -va dir.
Quan en Han va despertar a la cel·la, hi havia molt poca llum. Sentia un sord dolor palpitant a la base del seu crani i un gust horrible a la boca.
Quina raó podien tenir aquells dos tipus de la Lliga Humana per haver-lo segrestat al mig del carrer? L'únic que se li va ocórrer va ser que un heroi de l'Aliança Rebel potser no fos la classe de persona més popular als ulls d'un grup que probablement tenia simpaties imperials. Però ni tan sols aquella idea es tenia en peu. Se li estava escapant alguna cosa.
En Han va mirar al seu voltant, i va veure que a la cel·la no hi havia res a part del catre en què estava assegut i una galleda en un racó. Semblava com si l'habitació no estigués sent utilitzada per a l'ús concebut originalment, i en Han va tenir la impressió que es trobava en un soterrani reconvertit. Bé, tant si havia estat construïda per a aquest propòsit com si no, seguia resultant totalment impossible sortir de la cel·la.
En Han havia estat en suficients cel·les el suficient nombre de vegades per no sentir-se particularment aterrit de trobar-se llançat a una més. Dins de la cel·la estava fora de perill. Els problemes començarien quan vinguessin a per ell.
Va ser en el precís instant en què acabava de tenir aquella idea tan reconfortant quan la il·luminació es va intensificar de cop fins a tornar-se encegadorament brillant i la porta va girar sobre les seves frontisses. En Han es va aixecar fent tentines, lluitant amb els seus ulls en un intent d'aconseguir que s'adaptessin a la nova lluminositat. Quan va ser capaç de veure amb claredat, Barnley, Flautis i un tercer home, les insígnies semblaven indicar que tenia un rang superior, estaven dins de la cel·la observant-lo amb gran atenció.
-Bé, nois -va dir el tercer home-, ja puc veure per què ho vau fer, i heu fet bé. Podria haver estat un truc, però resulta que no ho era. Deixeu-lo anar.
-Però... -Va protestar Flautis.
-Ordres -el va interrompre el tercer home-. Des de dalt, si és que sabeu el que vull dir.
- Del Líder Ocult? -Va preguntar en Barnley, amb una mena de por respectuosa en la seva veu.
El tercer home es va limitar a assentir, com si el significat del que havia dit fos obvi.
-Bé, llavors d'acord -va dir en Flautis, oblidant a l'instant tots els seus desitjos de protestar.
En Han es va tornar cap al tercer home per preguntar-li què estava passant, però mai va arribar a tenir l'oportunitat de fer-ho. Es disposava a parlar quan es va adonar que havia tornat a donar-li l'esquena a Barnley.
El cop assestat a la part de darrere del seu clatell va ser tan dolorós com l'anterior. L'univers va tornar a ennegrir-se.

Estava fosc, i la Leia no aconseguia decidir si havia d'estar enfadada o preocupada. O Han s'ho estava passant tan bé amb alguns vells amigots que s'havia oblidat de trucar a casa, o en cas contrari estava ficat en algun embolic. Se suposava que l’aerolliscador del Governador General havia de venir a recollir-los en mitja hora.
Va ser llavors quan va sentir aproximar-se un aerolliscador, i es va preguntar si el vehicle del Governador General estaria arribant amb tant avenç sobre l'hora fixada. va anar fins a la finestra i va alçar la mirada cap al cel..., i la forma en què s'estava apropant aquell aerolliscador, molt de pressa i sense cap llum de posició encès, li va indicar a l'instant que no es tractava del Governador General ni de cap altra visita de cortesia. Els equips de seguretat de les FDC havien instal·lat botons d'alarma per tota la casa. Una pressió sobre qualsevol d'ells faria que els guàrdies entressin en estat d'alerta roja. Hi havia un al costat de la finestra, i la Leia va allargar el braç per prémer-lo.

La Kalenda es va dir que la nit estava sent molt tranquil·la, però els moments de més calma eren precisament aquells en què hi havia més probabilitats que ocorreguessin coses. I llavors ho va sentir: era el brunzit ofegat d'un aerolliscador que s'aproximava sobre els seus feixos repulsors.
De sobte la nit es va omplir del so de les alarmes, i el recinte de la vila de la Cap d'Estat va quedar inundat de llum. Els guàrdies es van afanyar a ocupar els seus llocs. La Kalenda va ignorar tot allò i va escrutar el cel a la recerca de l'intrús.
Allà estava! L’aerolliscador va sorgir del cel nocturn a tres-cents metres de la vila i va descendir ràpidament, amb la brillantor blavosa dels seus repulsors projectant estranyes ombres canviants sobre l'estret camí de camp. L’aerolliscador es va posar sobre ell amb una brusca sacsejada. Una porta del darrere es va obrir, i una forma bastant gran va ser llançada per ella. L’aerolliscador va tornar al cel gairebé abans que la forma hagués quedat immòbil i es va allunyar.
Diversos guàrdies van sortir corrent de la vila i van envoltar al nouvingut. La Kalenda va agafar els seus macrobinoculars i va connectar l'amplificació màxima.
La silueta es va aixecar amb una certa dificultat i la Kalenda va veure que era en Han Solo, i que semblava estar bastant malmès.
La Kalenda va llançar una maledicció ofegada. Allò no li agradava gens ni mica. Algú estava enviant un altre missatge i encara que la Kalenda no pogués llegir-lo, estava molt clar que no es tractava d'un missatge amistós.
Les coses s'estaven començant a posar realment lletges.
Següent
Publicat per a
Etiquetes: , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)