Emboscada a Corèllia (XIV)

Anterior

14

Llocs d'interès

La pluja va continuar caient al dia següent, però a aquestes altures ja tothom estava fart de romandre tancat dins de la casa. Amb pluja o sense, van pujar a un aerolliscador que els havia prestat el Governador General i van enlairar, amb Han als controls. En Han va guanyar altitud el més de pressa possible, obrint-se pas a través de la malenconia grisenca de la tempesta, fent saltar i oscil·lar l’aerolliscador durant la seva trajectòria per entre els núvols de tempesta i portant-los després fins als lluminosos i clars cels blaus que s'estenien per sobre d'ella.

El canvi que va suposar la visió de cels blaus va ser notable. L'estat d'ànim de tot el món va millorar de seguida, fins i tot el d’en Chewbacca, encaixat com estava en un seient de copilot que no era ni de bon tros prou gran per a ell. Els nens, que s'havien estat barallant, van callar sobtadament i es van oblidar de les malhumorades discussions sobre qui estava envaint el seient de qui. De sobte tots s'estaven assenyalant els uns als altres els cims dels núvols que s'alçaven sota d'ells, i dient-se a quins monstres i alienígenes s'assemblaven els núvols.

En Han també es va sentir millor. Sortir de sota la pluja formava part d'això, per descomptat, però també hi havia la idea d'allunyar, i molt, de Corona, ni que fos durant un temps. Si jugar als turistes et mantenia fora de la ciutat, llavors jugar als turistes no era una cosa totalment menyspreable.

La Kalenda va contemplar l’aerolliscador de la família sentint una barreja d'alleujament i por. No podia seguir-los. Podria descansar, almenys durant un temps. No obstant això, no semblava que s'haguessin emportat una gran quantitat d'equipatge. Probablement només havien anat a passar el dia fora. Però això seria suficient perquè la Kalenda es netegés una mica, pogués gaudir d'un àpat decent i recuperar part del somni endarrerit. Naturalment, sempre hi havia la possibilitat que l'oposició aprofités la seva absència per fer alguna de les seves, però la Kalenda podia ajustar els macrobinoculars en gravació espaiada mentre dormia, i examinar l'enregistrament més tard. Si hi havia alguna mena de joc brut, encara podria detectar-lo en la gravació i actuar a temps.

La situació no havia millorat, i la Kalenda sabia que no era probable que millorés per ningú en un futur pròxim. Però no se li ocorria cap activitat més útil que romandre prop de la família de la Cap d’Estat.

Després ja pensaria que havia de fer a continuació.

Mentrestant, podia dormir una estona.

Van deixar enrere els núvols, i el paisatge de Corèllia va aparèixer sota d'ells. Pujols coberts d'arbres i abruptes valls van interrompre l'ordenada desfilada de camps ben cuidats i, aquí i allà, un poble va lliscar ràpidament a l'esquerra o a la dreta de la trajectòria de vol de l'aerolliscador.

En Han va mirar cap avall, i es va sentir millor de poder veure tot allò. Aquella era la Corèllia que recordava, o almenys podia fingir que ho era. Potser totes aquelles grangetes impecables i tots aquests bells poblets es trobaven en tan mal estat com Corona, però almenys en Han podia imaginar-se que eren feliços i pròspers.

L'alerta del pilot automàtic va emetre un xiulet, i una llum indicadora es va encendre. S'estaven aproximant a l'excavació arqueològica. En Han va mirar cap endavant i va veure un gegantesc abisme, una taca fosca en el paisatge.

- Ebrihim! -Va cridar.

L’Ebrihim es va descordar el cinturó del seient, va saltar d'aquest i va anar cap a ell.

-Sí, capità Solo. Què passa?

- És allà on anem? -Va preguntar en Han.

-Sí, senyor. Almenys té just l'aspecte que he sentit descriure.

En Han va llançar una mirada sorpresa al Drall.

- Mai havia estat allà abans? -Va preguntar-. Pensava que anava a ser el nostre guia.

-I ho seré -va replicar L’Ebrihim sense immutar-se -. Ja fa algun temps que vinc estudiant aquesta excavació de lluny. He llegit tots els estudis i articles concernents a ella que s'han publicat, i he parlat amb molts dels investigadors principals. És el primer gran jaciment arqueològic estudiat en aquest planeta, pel que té un considerable interès. El que passa és, senzillament, que fins ara mai havia pogut aconseguir l'autorització per visitar-lo.

-Així que està utilitzant a la Cap d'Estat de la Nova República com a bitllet personal per a aquest lloc, eh? -Va preguntar en Han, en un to de veu que estava a mig camí entre la diversió i l'enuig.

-Per descomptat -va dir l’Ebrihim-. Com podia deixar passar per alt l'oportunitat?

- És el primer jaciment arqueològic que ha existit mai en tot el planeta? -Va preguntar la Leia des de la segona filera de seients-. Com és possible això?

L’Ebrihim va tornar els palmells de les mans cap amunt i va moure el cap.

-És difícil d'explicar -va dir-. Crec que és a causa dels sobtadament forts sentiments sobre les diferents espècies que han sorgit fa poc a Corèllia i en els altres mons d'aquest sistema.

-No veig la connexió -va dir la Leia.

-Bé, el passat s'ha convertit en una cosa del que es pot estar orgullós. Qui va estar aquí primer? Qui té més dret a reclamar aquest o aquell tros de terra, o aquest o aquell planeta? Les antiguitats s'han convertit en la nova moda, que fa furor en els cinc mons fins i tot entre els que no estan particularment interessats en aquesta classe de política. Se m'ha informat que hi ha equips d'investigadors dralls, selonians i humans a cadascun dels Cinc Germans, portant a terme excavacions i investigacions i competint els uns amb els altres per provar que la seva espècie va ser la primera a sorgir, o la que aconseguir els majors èxits més aviat, i tot aquest tipus de coses.

-Arqueologia política -va dir en Han-. Això és una cosa nova per a mi. I, de totes maneres, què veurem allà baix?

-Una pregunta molt interessant -va dir l’Ebrihim-. Ningú sap molt bé de què es tracta. És un sistema extremadament antic de càmeres subterrànies artificials, moltes de les quals es van esfondrar o van acabar plenes de sediments o una altra classe de restes. Però algunes de les càmeres es troben en bastant bon estat. Estan plenes de maquinària de diferents tipus, i ningú sap per què són les màquines, o qui les va construir, o per què.

En Han va arrufar les celles.

-Però normalment l'arqueologia consisteix en barraques de fang i trossos d'atuells de ceràmica, oi? -Va preguntar.

-Així és com solem pensar-hi, si -va admetre l’Ebrihim-. Però la civilització porta molt temps existint d'una manera o altra. Parlem de les mil generacions de l'Antiga República, com si això fos tot el que hi va haver abans de nosaltres. Però això només és..., què, vint mil anys estàndard o alguna cosa per l'estil? Potser cinc mil com a màxim?

-Això és molt de temps -va dir en Jacen.

- Ho és? -Va preguntar l’Ebrihim-. Quant de temps porten brillant les estrelles? Quant fa que hi ha vida en els planetes?

- Realment un munt de temps? -Va preguntar en Jacen.

L’Ebrihim va riure, un curiós er-er-er.

-Un munt de temps, certament -va dir-. Mil, tres mil o quatre mil vegades tant de temps com aquestes mil generacions; temps més que suficient perquè ocorreguessin tota mena de coses sobre les que ja no sabem res.

-Així que algú va construir aquest el-que-sigui d'aquí baix algun temps abans que l'Antiga República comencés a existir, eh? -Va preguntar en Han.

-La creença general és que el lloc té tota aquesta antiguitat, sí -va dir l’Ebrihim-. En realitat ningú ho sap amb certesa. Hi ha tècniques de datació que probablement podríem utilitzar, però ningú al Sector Corellià sap com utilitzar-les. Potser aquesta classe d'expert vingui fins aquí en temps futurs i millors i torni a visitar-nos.

En Han va examinar els seus controls.

-Potser ho faran -va dir-, però de moment nosaltres hem de baixar. Torneu al seu seient, Ebrihim, i els altres assegureu-vos que porteu posats els cinturons..., i allà hi anem.

El nivell superficial del jaciment arqueològic semblava una colònia d'insectes socials que hagués estat trepitjada per algú, amb els insectes frenèticament ocupats a reparar els danys.

Treballadors, tots ells humans, anaven i venien veloçment en totes direccions, traient munts de terra i restes de l'excavació en grans vehicles de transport. Androides de tots els models i formes estaven traient i ficant equip de diverses classes en l'enorme abisme.

Era el caos organitzat, i en Han i la seva família van sortir de l’aerolliscador sentint-se una mica insegurs d’on anar o què fer. Però en la ment d'en Han hi havia alguna cosa més que incertesa.

-Fixa't en els uniformes d'aquests treballadors, Leia -li va murmurar a la seva esposa.

- Què passa amb ells? -Va preguntar la Leia.

-Són idèntics als d'aquells nois tan graciosos que es van posar una mica durs amb mi. L'únic que els hi falta són els braçals de la Lliga Humana. Els que desfilaven al voltant de la Casa de Corona també els portaven.

-Tens raó -va dir la Leia-. Però no podem parlar-ne ara. Crec que aquí ve el nostre guia.

Un home de mitjana edat, l'aspecte general feia pensar en una bona alimentació i una certa tendència a l'obesitat, venia cap a ells. Tenia la pell morena, portava el cabell fosc bastant curt i lluïa un gran somriure ple de dents. Portava el mateix uniforme que la resta del seu equip, i el seu uniforme mostrava les mateixes taques de suor que el de tot el món, però hi havia una complicada insígnia en una espatlla de la seva guerrera, i ningú més portava aquella insígnia. El seu barret també era una mica més aparatós, i el portava airosament inclinat cap a un costat.

-Salutacions a tots -va dir amb una veu sorprenentment suau i dolça, i amb l'accent lleugerament pastós del nord de la principal massa de terra corelliana-. Sóc el general Brimon Yarar -va seguir dient-. Benvinguts al nostre petit projecte. -Es va inclinar respectuosament davant la Leia-. Senyora Organa Solo..., és un honor tenir-la aquí. -Després li va oferir la mà al Han-. Capità Solo, també és un honor.

En Han no va poder evitar adonar-se que el seu amfitrió l’estava examinant amb gran atenció, com si en Han fos algun objecte particularment curiós que feia molt temps que tenia ganes de veure. No era una sensació massa agradable.

-Gràcies -va dir mentre acceptava la mà que li oferia-. Ens alegrem de ser aquí. General de què, si em permet preguntar? Va estar a la guerra?

«I en quin bàndol?», Va voler preguntar també, però no ho va fer.

- Hmmmm? Què? Oh, això -va dir el general, al qual estava clar que no li havia agradat molt la pregunta-. Em temo que només és un tractament honorífic..., un títol informal usat dins d'una organització privada.

- La Lliga Humana, potser? -Va preguntar en Han-. Està vostè amb ells?

El somriure d’en Yarar es va afeblir, encara que només per un moment.

-Ah, sí -va dir-. Ens proporcionen el gruix del nostre finançament, però intentem que aquest fet no arribi a ser excessivament conegut. Algunes persones podrien formar-se idees equivocades. Però els treballadors d'avui són d'un Gran grup de l’Herència de la Lliga Humana, i estan treballant per posar al descobert el gloriós paper que la nostra espècie ha interpretat a Corèllia. Està familiaritzat amb el nostre treball, capità Solo?

-Estic començant a familiaritzar-me amb ell -va replicar en Han.

-I aquests han de ser els seus fills -va dir Yarar, superant elegantment el moment de tensa incomoditat-. M'alegro molt de conèixer-vos -va afegir, posant-se a la gatzoneta davant d’en Jacen i picant-li afablement l'ullet.

-Sí, és fantàstic -va dir en Jacen, retrocedint una mica-. Jo també m'alegro de conèixer.

La Jaina es va obligar a somriure, i ho va deixar en això. L’Ànakin no va moure ni un múscul, i es va limitar a mirar fixament en Yarar.

Yarar va tornar a incorporar-se, somrient com si hagués aconseguit que els tres nens s'enamoressin instantàniament d'ell.

- Anem? -Va preguntar.

-És clar -va dir en Han.

Ja s'havia adonat que Yarar havia ignorat per complet a Chewbacca i Ebrihim. En Han va intercanviar una ràpida mirada amb en Chewbacca, i Chewie va respondre amb una gairebé imperceptible sacsejada de cap. Després va mirar a l’Ebrihim i va obtenir la mateixa resposta. En Han estava d'acord amb ells. Forçar una presentació i convertir l'assumpte en un incident no hagués tingut cap sentit. Això desviaria la seva atenció de...

De què? De veure una caverna plena de maquinària rovellada? No. No, hi havia corrents ocults, corrents que havien de ser explorats. Què estava fent una organització com la Lliga Humana desenterrant velles màquines?

Yarar havia de saber que no estava enganyant a ningú. Eren els exèrcits els que tenien generals, no els clubs arqueològics, i eren els exèrcits els que podien reunir i finançar la quantitat de força de treball que estava sent exhibida allà.

Així doncs què estava fent un exèrcit privat, excavant no tan secretament una civilització antiga? Ebrihim podia haver suggerit que hi eren per demostrar algun matís ideològic, i potser Yarar els diria el mateix, però en Han no estava disposat a creure-s'ho. Aquells nois estaven allà perquè buscaven alguna cosa, i en Han volia esbrinar què era. Aquest era l'assumpte del qual no volia que desviessin la seva atenció.

-Ens alegra molt estar aquí -va dir-. Tots tenim moltes ganes de veure què estan fent en aquest lloc.

En Yarar va riure, i el seu somriure es va tornar enlluernador.

-En aquest lloc no estem fent gran cosa, però vinguin i facin una ullada al que fem sota del nivell del sòl.

Els adults potser trobaran interessant tot allò, però en el cas d’en Jacen no hi havia dubte que estava començant a adonar-se que li costava molt prestar atenció. Al principi d'estar sota del nivell del sòl en els vells i estranys túnels havia resultat força divertit. Tal com havia dit l’Ebrihim, s'havien trobat amb què els túnels estaven plens de terra que queia de l'entrada, i d'aigua que s'havia filtrat, i estava clar que alguns d'ells senzillament s'havien esfondrat. Els túnels que havien netejat fins al moment li produïren una impressió d'estranyesa. Potser fora senzillament que en Jacen no estava acostumat a estar sota del nivell del sòl. Resultava difícil saber-ho.

Aquell tipus al que anomenaven general Yarar estava entusiasmadíssim amb totes les misterioses velles màquines que havien trobat, però en Jacen no entenia per què. Hi havia un munt de grans sales en què podies veure els sòls, les parets i els sostres que havien estat blancs, llisos i perfectes feia cosa d'un munt de milers d'anys, però en aquells moments estaven esquerdats i mig ensorrats, i seguien bruts i en bastant mal estat fins i tot allà on havien estat netejats i s'havien fet algunes reparacions.

I la majoria de les màquines que estaven trobant semblaven estar un milió de vegades pitjor que les sales. Gairebé totes elles no eren més que munts d'òxid, plàstic podrit i mecanismes sintètics coberts de floridura. En Jacen no aconseguia imaginar cap manera que poguessis arribar a saber gran cosa sobre elles. Les lletres, si eren lletres, que hi havia damunt d'algunes de les màquines estaven tan borroses que amb prou feines es podien veure, i el general Yarar els va explicar que no pertanyien a cap alfabet o sistema d'escriptura conegut. Fins i tot l’Ebrihim va semblar quedar una mica decebut pel recorregut.

Ni tan sols van poder veure gran cosa dels tipus que feien la feina. No volien a un grup de turistes passejant per les excavacions actives, la qual cosa era molt comprensible. El general va permetre que veiessin una sala en què estaven treballant amb tota mena de complicades màquines excavadores, però després d'això es va limitar a portar-los per un seguit de túnels laterals en què ja ningú estava fent res.

Però hi havia una altra cosa que en Jacen trobava estranya. Havia llegit alguns llibres sobre arqueologia en què s'explicava que sempre havies d'anar amb molt de compte de deixar-ho tot tal com ho havies trobat, i que mai havies d’oblidar d'examinar tot el fang i la terra que treies per assegurar-te que no et passava per alt alguna pista increïblement vital que estigués amagada allà.

En aquell lloc no estaven fent això i, pel que va poder veure en Jacen, tampoc estaven fent pràcticament res per investigar les coses que trobaven. Ni tan sols acabaven de desenterrar-les del tot. Van travessar sala rere sala que només havien estat mig excavades. Era com si únicament excavessin prou per assegurar-se que no havien trobat el que estaven buscant, i després anessin a un altre lloc. Fins i tot havien deixat uns quants esquelets a mig desenterrar -selonians i humans, i un Drall-, i alguns dels ossos semblaven haver estat danyats durant el procés d'excavació. Si hi havia una cosa que els llibres d’en Jacen li havien deixat ben clara, era la importància d'anar amb molta cura desenterrant ossos, i la quantitat de coses que podia arribar a revelar una ossada. Però aquells tipus es comportaven com si els ossos no els importessin gens ni mica.

Bé, almenys poder veure els esquelets resultava una mica emocionant, així com gaudir del petit calfred de por que senties davant dels cranis somrients i les conques buides.

Però en Jacen ni tan sols va tenir oportunitat de dedicar molt de temps a aquella diversió. El general Yarar sempre estava decidit a portar-los el més de pressa possible a la sala següent per presumir de la rapidesa amb què els seus homes havien tret la quantitat tal de terra i la quantitat qual de roca, i el molt que costava tot allò, i de què era l'equivalent a cavar un forat en línia vertical que tingués l'amplada tal, la profunditat qual.

El general Yarar estava girant una cantonada per portar-los cap a un altre túnel, que era igual a tots els altres. Al principi en Jacen, el seu germà i la seva germana havien estat al capdavant del grup, avançant per explorar i delint-se de veure la sala següent. Però a aquestes altures els tres nens ja s'havien quedat endarrerits, farts i avorrits de tot allò. En Jacen avançava darrere dels adults, amb l’Ànakin i la Jaina darrere d'ell.

Però llavors en Jacen es va donar la volta i va veure que els seus germans ja no l’estaven seguint. Va girar la cantonada per esbrinar què estava passant.

L’Ànakin tenia els ulls clavats en un punt del sòl del túnel, i parlava amb si mateix en murmuris. La Jaina estava observant al seu germà petit.

- Què està fent? -Va preguntar en Jacen.

La Jaina va moure el cap.

-No ho sé amb exactitud. Va anar-hi i es va aturar de sobte, i després va començar a parlar al terra.

- Li ha respost? -Va preguntar en Jacen.

Estava fent broma, però només a mitges. Amb l’Ànakin present, podien passar coses encara més estranyes.

-Encara no -va replicar la Jaina.

Els bessons van seguir contemplant al seu germà i es van preguntar què faria a continuació. Fos el que fos, havia de ser més interessant que escoltar al general Yarar parlotejant incessantment sobre la quantitat de terra que havien tret d'allà.

- Aquí! -Va anunciar l’Ànakin de sobte.

El petit va assenyalar l'altre extrem del túnel lateral pel qual s'havien anat els adults. Després va girar i va començar a trotar per ell, sense apartar els ulls del sòl del túnel. En Jacen i la Jaina es van mirar l'un a l'altre, es van encongir d'espatlles amb una sincronització perfecta i van seguir a l’Ànakin.

- Ànakin! -Va cridar la Jaina-. Què passa? Què estàs seguint?

- Allà! -Va dir l’Ànakin-. Sota.

- A sota del sòl del túnel? -Va preguntar en Jacen, esbufegant una mica per l'esforç de parlar mentre corria-. És un cable o alguna cosa per l'estil?

- Allà sota! -Va cridar l’Ànakin-. Una energia molt gran que es mou!

El petit va continuar corrent, seguint el-que-fos. El túnel va arribar a una altra intersecció, i l’Ànakin va girar la cantonada tan bruscament que el seu germà i la seva germana van estar a punt de passar de llarg. Quan van aconseguir atrapar-lo, l’Ànakin ja baixava per una rampa que conduïa fins a un nivell inferior.

- Què està perseguint? -Va preguntar la Jaina.

En Jacen va moure el cap.

-No ho sé -va dir-. Però sí que sé que me n'alegro que l’Ànakin no estigui fent això amb aquest general a prop. Em sembla que els seus homes han estat buscant alguna cosa molt determinada..., i tinc el pressentiment que l’Ànakin acaba de trobar-la.

Q9-X2 surava sobre els seus feixos repulsors, seguint al grup del recorregut i sense sentir-se excessivament útil. Estava fermament convençut que els androides havien de ser útils en tot moment i en tot lloc, i considerava una ofensa moral que la tecnologia increïblement sofisticada que era un androide no hauria de malbaratar-se en un univers tan òbviament ple de feina a fer.

Però seguir a la resta d'un grup al qual se li estava deixant anar un munt d'informació inútil havia de ser una de les coses més inútils que es podien arribar a fer, i a més el seu amfitrió estava fent veure que l'amo Ebrihim ni tan sols hi era. A Q9 mai li agradava ser ignorat, com ho eren generalment els androides, però d'alguna manera ser l'androide ignorat d'una persona ignorada resultava encara pitjor. Estava clar que aquell general Yarar era un d'aquests humans amb una creença totalment irracional en la inferioritat de totes les altres espècies i que, si podia evitar-ho, no anava a prestar cap atenció a l'amo Ebrihim. El wookiee es trobava en la mateixa situació.

I per al que estava servint la seva presència allà, Q9 bé podria haver estat un dels nens.

Els nens...

Q9 es va adonar de sobte que els nens ja no estaven amb el grup. Va joguinejar durant tota una dècima de mil·lisegon amb la idea de donar l'alarma, però després la va rebutjar. L'amo Solo havia deixat clar que res estava molt clar. Podia haver alguna raó que expliqués l'absència dels nens. Els seus pares potser els havien donat instruccions que busquessin alguna cosa i la trobessin. Els seus amfitrions potser es prendrien força malament descobrir que els nens havien estat ficant els nassos on se suposava que no havien de fer.

No capdavall, Q9 s’havia instal·lat tots aquells equips sensors i de detecció tan sofisticats. Ja anava sent hora que els utilitzés.

Va anar reduint la velocitat del seu avanç fins a quedar immòbil i va permetre que el grup se li avancés. Després va girar sobre si mateix i es va allunyar en direcció oposada, desplegant sensors mentre avançava. Ja havia activat el seu ensumador molecular i el seu direccionalitzador de rastres residuals de calor, i estava començant a absorbir dades d'ells quan va haver de mirar cap avall. Petjades. Hi havia petjades en el brut terra del túnel excavat. Q9 va tornar a introduir els sensors en els seus buits, sentint-se lleument frustrat mentre ho feia. Quin sentit tenia comptar amb el millor equip disponible si mai hi havia cap necessitat d'utilitzar-lo?

Q9 seguir avançant pel túnel.

L’Ànakin es movia més de pressa, i estava corrent a tota velocitat pels passadissos en penombra del nivell inferior. Suposant que això fos possible, tot aquell lloc estava una mica més tenebrós i humit que el nivell de dalt. En Jacen va intentar veure alguna cosa a la petita foscor del túnel. Qui havia instal·lat els llums allà baix devia haver treballat amb un pressupost molt ajustat, d'això no hi havia dubte. Tot estava molt fosc. Però això no semblava molestar a l’Ànakin. El petit avançava en línia recta, sense apartar els ulls del sòl del túnel. En Jacen i la Jaina havien d'esforçar-se considerablement per no quedar-se enrere.

L’Ànakin es va aturar de sobte i els bessons gairebé van xocar amb ell i el van abatre a terra abans que poguessin aturar-se. Pel que podien veure, l’Ànakin estava immòbil davant d'un tram de passadís que semblava exactament igual a qualsevol altre tram que haguessin vist fins al moment. Però allò no semblava molestar l’Ànakin, que estava donant saltets de pura excitació.

- Aquí! -Va murmurar-. Aquí, aquí! Necessito... -L’Ànakin va callar i va deixar de moure’s. Després es va posar a la gatzoneta sobre el terra del túnel, va estendre l'índex dret i va assenyalar el terra del túnel amb ell-. Aquí -va xiuxiuejar-. I puja per...

L’Ànakin va anar movent la mà cap a la paret, mantenint el dit a uns deu centímetres de distància del sòl, i després la va anar pujant lentament per ella.

-Està seguint la pista d'alguna cosa -va murmurar la Jaina-. La segueix de tornada fins al seu origen.

-Sí, però de què? -Va replicar en Jacen, també en un murmuri-. I què és aquest origen que busca?

L’Ànakin estava assenyalant un punt de la paret que es trobava seus bons quinze centímetres més enllà del seu abast. El petit va saltar cap amunt intentant arribar fins a ell, però no ho va aconseguir. Es va tornar cap als bessons, i en Jacen va tenir la impressió que no havia estat conscient de la seva presència fins aquell moment.

- A dalt! -Va exclamar l’Ànakin-. Necessito pujar. Deixa’m pujar damunt les espatlles.

La Jaina es va agenollar al costat del seu germà, i l’Ànakin es va enfilar a les espatlles. Després la Jaina es va incorporar amb molta cura, i l’Ànakin es va balancejar una mica d'un costat a un altre quan la Jaina va tenir un petit problema d'equilibri.

- Cap endavant! -Va cridar l’Ànakin-. Més, més. Para. Bé. Ara a l'esquerra... No, a la dreta. No, no, no tant. Enrere..., enrere... Para! Bé, bé. Ara no et moguis.

- Què està fent l’Ànakin, Jacen? -Va preguntar la Jaina-. No puc veure-ho.

-Ha posat el palmell de la mà sobre la paret -va dir en Jacen-. Està empenyent la paret, amb força... Oh, carai!

Hi va haver un petit diluvi de còdols i pols.

-Fantàstic, ara tinc tota la cara coberta de grava -va remugar la Jaina, tossint i esbufegant-. Què ha passat?

-És un panell -va dir en Jacen-. Com un panell de teclat, però una mica diferent. És una graella de botonets verds, de cinc per cinc. Una porteta s'ha obert a la paret del túnel, i hi havia aquest petit panell darrere d'ella. Es va encendre amb un munt de llumetes verdes i porpra quan es va obrir la porteta.

- Està encès? -Va preguntar la Jaina-. Vols dir que hi ha una font de subministrament d'energia activa aquí a baix?

-Suposo que sí. Probablement això és el que l’Ànakin va detectar i estava seguint.

- I què està fent ara? -Va preguntar la Jaina-. Vinga, Ànakin, sigui el que sigui el que estàs fent afanya't... Comences a pesar molt.

-Un moment -va dir l’Ànakin-. Ja gairebé ho tinc.

-Crec que està intentant esbrinar quin és el botó que ha de prémer -va dir en Jacen-. Tot això és molt estrany, i cada vegada s’està posant més rar.

L’Ànakin va clavar la mirada en el teclat porpra, va parlar en murmuris amb si mateix i va assenyalar els botons verds.

-D'acord -va dir per fi-. Allà va.

Va començar a prémer un botó darrere l'altre. Cada vegada que pressionava un botó, una de les llums verdes s'apagava.

- Allà va què? -Va preguntar la Jaina-. Què està fent, Jacen?

-El que se li dóna millor-va respondre en Jacen-. Està prement botons.

-S'ha acabat -va dir l’Ànakin-. Deixeu-me baixar.

La Jaina es va afanyar a satisfer la seva petició.

- I ara què? -Va preguntar-. Què passarà ara?

I llavors una secció de paret del túnel de deu metres d'amplada va començar a moure’s cap endavant amb un sord grunyit de maquinària pesada i va acabar descendint fins a desaparèixer dins del sòl. Hi va haver un repicar de còdols, i un petit nuvolet de pols humida es va desprendre de la paret.

Darrere de la falsa paret hi havia un enorme panell llis que brillava amb una impol·luta resplendor platejada. Una línia va aparèixer sobtadament a la paret platejada, i un gran tros d'ella va girar cap enrere, com la porta d'una colossal volta de banc que s'obrís. Els nens es van afanyar a fer-se a un costat per apartar-se del seu camí.

Una llum molt potent es va vessar pel túnel quan la porta de la volta va acabar d'obrir-se, i els nens van haver de protegir-se els ulls durant un moment abans de poder veure amb claredat.

A l'altre costat de la porta hi havia un llarg passadís de la mateixa substància platejada que la porta de la volta. El passadís semblava obrir-se a l'altre extrem, però no van poder distingir què hi havia. No semblava haver-hi cap mena de lloc d’on pogués procedir la llum, però tot i així era. Els tres nens van romandre immòbils amb els ulls clavats en aquest passadís durant un instant molt llarg. Sabien què havien de fer a continuació, però hi havia tot un univers de valor entre «saber» i «fer».

- Què és, Ànakin? -Va preguntar la Jaina tornant-se cap al seu germà petit.

L’Ànakin va arronsar les espatlles.

-No ho sé. Vaig sentir que hi era i ho vaig seguir. No sé què és.

-Bé, doncs si ens quedem aquí mai ho esbrinarem -va dir en Jacen, en un to molt més segur de si mateix del que sentia en realitat-. Anem.

Els tres nens es van agafar de la mà, amb l’Ànakin en el mig, i van entrar al passadís resplendent.

El passadís tenia els seus bons cent metres de longitud, i van avançar per ell caminant a poc a poc i amb cautela. Van acabar arribant al final, i es van quedar immòbils contemplant... quelcom que en Jacen mai havia vist abans. Fins aquell moment, en Jacen ni tan sols havia vist res que se li semblés.

El sòl continuava més enllà del final del passadís, i acabava en una plataforma d'observació d'uns cinc metres d'amplada. La plataforma s'estenia per l'espai buit, sense baranes ni cap altra classe de protecció al voltant de la vora.

I era just la classe de plataforma que desitjaves que tingués baranes. S'alçava en l'àpex d'una caverna artificial impossiblement profunda, feta del mateix material de color platejat i que tindria mig quilòmetre de profunditat com a mínim. La caverna tenia la forma d'un con molt punxegut, amb la plataforma en el vèrtex i la base del con en el sòl de la caverna, molt per sota d'ella.

En Jacen va deixar anar la mà de la seva germana, es va posar a quatre potes i va avançar a ròssec cap a la vora de la plataforma. Va treure el cap al buit, i va empassar saliva.

El primer que va veure va ser que no semblava haver-hi cap mena de suport o agafador per a la plataforma sobre la que es trobaven, a banda del tros de passarel·la que sobresortia de l'extrem del túnel pel qual havien vingut.

Molt per sota d'ell va poder distingir altres formes còniques, considerablement més petites que la caverna i tot i així extremadament grans. Hi havia set cons, amb sis formant un cercle al voltant del setè con central. Tots ells semblaven tenir les mateixes proporcions d'altura-amplada que la caverna.

- Pel Gran espai! En quin embolic us heu ficat ara, nens? -Va preguntar una queixosa veu d'androide.

Els reflexos d’en Jacen van intentar fer-li saltar fora de la seva pell, i van estar a punt de fer-lo sortir acomiadat de la plataforma. Quan va pensar en com podria haver caigut per la vora, va haver de tancar els ulls durant un segon. Va descobrir que tremolava, i va haver d’estirar-se uns moments abans de poder recobrar la calma.

-Hola, Q9-va dir-. Gràcies, gairebé has aconseguit matar-me de l'ensurt -va dir, tornant-se cap al centre de la plataforma abans de seure i acabar posant-se dret.

- Aquest agraïment era sincer, o és una altra mostra d'aquesta cosa anomenada sarcasme? -Va preguntar Q9.

-Oh, era sarcasme -va dir en Jacen-. Sí, no hi ha dubte que era pur sarcasme. Has vingut a la nostra recerca? Els altres també ens estan buscant, o només tu?

-Si, he vingut en la vostra recerca -va dir l'androide-. I no, cap dels altres us està buscant. Almenys no estaven fent-ho quan vaig marxar.

-Fantàstic -va dir en Jacen-. Jaina, Ànakin: hem de sortir d'aquí.

-Però si acabem d'arribar -va protestar l’Ànakin.

-Ho sé, ho sé. Jo també vull explorar-lo. Però com més temps estiguem aquí, més probabilitats hi ha de què comencin a buscar-nos... i trobin aquest lloc. Voleu que el general com-es-digui...?

-Yarar -va intervenir Q9.

-Això, Yarar. Per molt que s'esforci a somriure, no és un tipus molt recomanable. Voleu que els seus homes trobin aquest... el que sigui? Ha de ser el que estan buscant, i ha de ser quelcom molt gran i important.

L’Ànakin s'ho va pensar durant uns moments i va acabar movent el cap en una violenta negativa.

-Nanai -va dir-. No, no. No podem deixar que aquest general entre aquí.

-Doncs llavors hem d'anar-nos-en -va dir en Jacen-. Pots fer que la porta de la volta i el panell tornin a amagar-se?

-Naturalment -va dir l’Ànakin-. Quan sortim és automàtic.

- Com ho saps? -Va preguntar la Jaina.

L’Ànakin la va mirar, entre confós i sorprès.

-Ja ho sé, això és tot. Ho noto.

-Però... -Va començar a dir la Jaina.

En Jacen la va interrompre.

-Després, Jaina, després. Escolteu els dos..., i tu també, Q9. No direm res sobre això a ningú, entesos? Encara no, almenys. Podria haver ulls espia o tafaners a l’aerolliscador o a la vila. Esperarem fins que tots nosaltres puguem reunir-nos en algun lloc segur i parlar de l'assumpte, i llavors prendrem una decisió. D'acord?

La Jaina va assentir de seguida, i l’Ànakin va trigar una mica més. Els tres nens es van tornar cap a l'androide.

-Oh, estic totalment d'acord -va dir Q9-. No obstant això, crec que seria millor que em permeteu dur a terme un sondeig el més complet possible abans que marxem. Potser desitgem tenir un registre d'aquest lloc per referència futura.

-D'acord -va dir la Jaina -, fes-ho, però de pressa. En Jacen té raó. Hem de sortir d'aquí. Vine, Ànakin.

L’Ànakin va agafar obedientment la mà esquerra de la seva germana gran amb la dreta i va oferir la seva mà esquerra al seu germà gran. Els tres nens van anar a corre-cuita pel passadís platejat, amb Q9 quedant-se enrere durant uns moments per surar sobre la plataforma d'observació i obtenir el millor sondeig que va ser capaç. No podia acostar-se a la vora de la plataforma molt més del que ho havien fet els nens, ja que els seus repulsors eren models de poca potència que no funcionarien a més d'uns quants metres per sobre d'una superfície. Si hagués avançat fins deixar enrere la vora de la plataforma, hauria caigut com una pedra.

Els tres nens van esperar l'androide a l'entrada del passadís platejat, i Q9 va acabar apareixent per ell lliscant a tota velocitat.

Va entrar al túnel de terra i va surar uns quants metres cap enrere, per assegurar-se que estaria prou allunyat de la porta quan es tanqués.

En Jacen va anar cap al teclat porpra.

- Què he de fer, Ànakin? -Va preguntar.

-Prem el botó del centre, i no el deixis anar fins que hagin passat tres grimnals.

- I què banyes és un grimnal?

-No ho sé -va dir l’Ànakin -, però és l'estona que has de mantenir-lo premut.

En Jacen va sospirar i va moure el cap. L'univers era molt gran i en algun lloc d'ell potser hi hauria algú amb un germà petit encara més estrany que l’Ànakin. Si és així, li hagués agradat molt conèixer a aquella persona. Va deixar caure el dit sobre el botó central de la graella de cinc-per-cinc. Tots els botons van tornar a posar-se verds a l'instant. En Jacen va seguir pressionant el botó fins que la porta de la volta va començar a tancar-se, i després va apartar el dit i va retrocedir un parell de passos.

La porta de la volta va seguir girant fins a quedar tancada amb un espetec. La secció de paret del túnel s'aixecà de terra amb un grunyit ofegat, i la tapa de la consola-teclat es va tancar sobre ell. El passadís platejat i l'enorme càmera cònica havien quedat tan ben amagats com abans.

-Ara l'únic que hem de fer és tornar-hi abans que s'adonin que ens hem anat -va dir en Jacen.

- Espera un segon! -Va protestar la Jaina-. Com ens vas trobar, Q9?

- Que no resulta obvi? -Va preguntar l'androide.

-Si resultés obvi no t'ho preguntaria. Digues-me com ens vas trobar.

-Les vostres petjades -va dir Q9-. Em vaig limitar a fer el que és obvi i vaig seguir les vostres petjades.

-Oh, fantàstic -va dir la Jaina, baixant la mirada cap a terra-. Els homes de Yarar les seguiran fins aquí i de seguida sabran on han de cercar.

-Potser no -va dir en Jacen-. Retrocediu una mica pel túnel. Vull provar alguna cosa.

Els altres es van apartar obedientment, i en Jacen va concentrar la seva atenció en el molt trepitjat pols del passadís. L'oncle Luke ho podria haver allisat tot sense que l'esforç li costés ni una gota de suor.

En Jacen va desplegar la Força i va desitjar que la pols es allisés davant de l'entrada de la volta. Durant un moment no va passar res, però després la pols va començar a remoure’s d'una manera gairebé imperceptible..., i de sobte totes les petjades es van esvair, i el terra de terra del túnel es va allisar a si mateix.

Després d'haver-li agafat el truc, en Jacen va retrocedir una mica i va provar sort amb una altra secció del túnel, obtenint els mateixos resultats satisfactoris. La seva germana va comprendre el que estava fent i es va unir a ell. Treballant amb aquella mena de coordinació sense paraules que formava part de l'ésser bessons, els dos van fer torns per allisar els sòls dels túnels darrere d'ells a mesura que anaven tornant sobre els seus passos.

Els tres nens i l'androide ja havien tornat al nivell superior, i estaven bastant a prop del lloc en el qual s'havien separat dels adults, quan la seva mare va girar una cantonada a la cursa i els va veure.

-Aquí esteu -va dir, i l'alleujament en la seva veu resultava obvi -. Us podia percebre amb la Força, però no aconseguia trobar-vos. On heu estat?

-Oh, ens vam anar a fer una passejada amb l’Ànakin i ens allunyem una mica -va dir en Jacen, esperant estar aconseguint que la seva veu sonés tranquil·la i natural-. Q9 ens va trobar i ens va portar de tornada.

La Leia va mirar a l'androide.

-Bon treball, Q9. M'alegra que estiguis amb nosaltres. Ara anem a reunir-nos amb els altres abans que el nostre amfitrió decideixi posar tota l'excavació cap per avall buscant-nos. Veniu amb mi.

En Jacen i la Jaina van intercanviar una mirada de complicitat mentre la seva mare els donava l'esquena i tornava per on havia vingut. Fantàstic. Havien aconseguit el que es proposaven.

Almenys de moment.

La Leia es va tornar cap a ells i els va cridar amb un impacient gest de la mà.

-Vinga, vinga -va dir-. No podem tenir-los esperant.

En Jacen va pensar en totes aquelles enormes màquines amagades que estava clar que portaven molt de temps esperant, i va somriure. Tenia el pressentiment que no haurien de seguir esperant durant molt més temps.

-Ja anem, mare -va dir, i va arrencar a córrer pel túnel per reunir-se amb ella.

 Següent