6
El panorama interior
-El que han
d'entendre sobre aquest lloc és que ningú l’entén -va dir la Sonsen-. Ens
limitem a viure aquí. Centràlia és aquí i nosaltres també som aquí, i això és
tot. Ningú ha dedicat molt temps a pensar en per què les coses eren com eren.
No sabíem per què Centràlia feia la major part de les coses que feia, però
sabíem en què consistien gairebé totes aquestes coses. O almenys crèiem
saber-ho fins fa algun temps, fins que els terroristes van començar a
ensenyar-nos uns quants trucs nous...
-Nosaltres acabem
d'arribar -va dir en Lando-. De quins terroristes està parlant?
La Sonsen va moure
el cap.
-M'encantaria
conèixer la resposta a aquesta pregunta. Hi ha hagut atacs, i bastant
salvatges, però ningú s'ha atribuït la responsabilitat o presentat exigències
d'alguna classe. Res de res, ni tan sols un suggeriment anònim... Tenim
sospitosos, naturalment. Estan els TraTaLliures i els tipus dels Dos Mons, i la
llista no acaba aquí, però tots han negat tenir res a veure amb els atacs. A
més, si poguessin provocar a voluntat el tipus de catàstrofes que han estat
passant aquí... Bé, llavors no malgastarien el temps llançant amenaces,
entenen? Es limitarien a sortir d'entre les ombres i es farien amb el control
de tot. L'estació no ha pogut comunicar-se amb ningú des que van començar les
interferències, naturalment. Els investigadors podrien haver resolt el cas per
complet i seguiríem sense saber-ho.
En Luke va suposar que
els TraTaLliures devien ser el Partit d'Alliberament de Tralus i Talus, o
alguna cosa per l'estil. Pel que fa als Dos Mons, probablement eren un grup que
volia governs separats per a cada planeta. Semblaven unes conjectures bastant
sòlides. En Luke ja tenia una idea bastant clara de quin fet que es referia la
Sonsen, i també tenia el pressentiment que no es tractava d'organitzacions que
haurien de preocupar-los massa.
-Parli'ns dels
atacs.
La Sonsen va anar
fins a la finestreta del turboascensor.
-Dins d'un parell de
minuts ho podran veure amb els seus propis ulls -va dir-. Abans Ciutat Buit era
realment impressionant. Produïa menjar suficient per a tota l'estació, i encara
sobraven excedents per emmagatzemar. Tenia parcs, i cases precioses, i llacs i rierols.
Verd i blau, fresc i bonic... I llavors algú va començar a jugar amb el Punt
Brillant.
-Suposo que el Punt
Brillant deu ser alguna mena de sol artificial, no? -Va preguntar en Luke.
-Exacte -va dir la
Sonsen-, i algú va fer que embogís.
- Qui controla el
Punt Brillant normalment? -Va preguntar en Lando.
-Ningú, naturalment
-va replicar la Sonsen, com si en Lando acabés de preguntar on era
l'interruptor que controlava la rotació de la galàxia-. Com ja els he dit,
senzillament hi és, igual que tota l'estació. No ho construïm. Suposo que ja hi
era quan vam arribar a Centràlia..., encara que ningú té una idea molt clara de
quan vam arribar a Centràlia.
-El Punt Brillant
senzillament hi és -va murmurar en Lando-. Algú sap com funciona? Hi ha algú
que sàpiga d'on surt la llum que irradia?
-Hi ha diverses
teories. Una possibilitat és que el Punt Brillant extregui la seva energia
directament del flux gravitacional entre Talus i Tralus, però ningú ha
aconseguit construir un instrument que pugui confirmar-ho. No hi ha res
concloent.
- No saben com
funciona la font d'energia que els proporciona la meitat dels seus aliments?
-Va preguntar la Gaeriel.
-No -va dir la
Sonsen-. Sap vostè com funcionen els hiperimpulsors que la van portar fins
aquí?
En Luke no va poder evitar
somriure. La Jènica Sonsen acabava d’anotar-se un gol. No hi havia pràcticament
cap ésser humà capaç d'entendre tota la tecnologia que utilitzava. Els
centralians, segons sembla, senzillament estaven més disposats a admetre-ho que
altres.
-Bé, ja estem
arribant a Ciutat Buit -va dir la Sonsen-. Si volen, poden fer una ullada i
fer-se una idea vostès mateixos.
Els humans es van
reunir amb ella a la finestreta, deixant els androides al costat de la paret de
la cabina. Una taca de claredat va començar a brillar al final del túnel que
s'estenia davant d'ells.
-Això és el Punt
Brillant -va dir la Sonsen-. Ha tornat a la normalitat, almenys de moment.
Abans sempre estava així.
La cabina es va anar
acostant més i més al final del túnel, produint la il·lusió que la seva
velocitat s'anava incrementant a mesura que s'aproximava a la llum. La sobtada
lluminositat va fer que els humans es protegissin els ulls amb les mans.
En un moment que va
semblar necessitar una eternitat per arribar i que després va fer que tot
ocorregués alhora quan per fi va haver arribat, la cabina del turboascensor va
sortir pel final del túnel i va començar a baixar en un vertiginós descens que
va semblar empènyer els estómacs tots els ocupants de la cabina cap als seus
peus. Però ningú va prestar molta atenció al violent canvi de direcció. Tots
estaven massa ocupats contemplant Ciutat Buit.
O el que quedava
d'ella.
El Punt Brillant era
senzillament això, un punt de llum suspès en l'aire que flotava al centre
exacte de la gegantina cambra esfèrica. Semblava un sol en miniatura. El Punt
Brillant relluïa amb una claredat suau, càlida i delicada que convidava a
deixar-se banyar per ella..., però el paisatge que s'estenia sota d'ell no
tenia res d’invitador.
Ciutat Buit havia
estat consumida fins a esdevenir una closca resseca, i les flames l'havien
calcinat i només havien deixat una terra de cendres ennegrides. Núvols de pols
suraven per tot arreu. En Luke va poder veure les restes esquelètiques dels
edificis cremats, i el que en temps havien estat horts pulcrament conreats dels
que només quedaven fileres de soques incinerades. Un llac havia bullit fins a
assecar-se i el seu fons havia quedat al descobert, amb les restes de les
embarcacions d'esbarjo escampades aquí i allà com joguines abandonades per un
nen després que es buidés la banyera.
Era un lloc
terrible, un lloc de malson que semblava encara més espantós i aterridor perquè
resultava obvi que havia estat molt bonic i havia estat molt ben cuidat no feia
molt de temps.
-Normalment
detindria la cabina en una de les parades intermèdies i els deixaria sortir
perquè fessin un cop d'ull -va dir la Sonsen-, però ara amb prou feines queda
oxigen lliure. Tot va ser consumit per les flames. No sé com ens ho farem per
tornar a omplir-lo d'aire respirable... I ja que estic parlant de l'aire,
aconseguir que hi hagués aire respirable dins d'aquesta cabina tampoc va
resultar gens fàcil. Abans la cabina no tenia una font d'aire independent, i es
limitava a utilitzar un compressor que prenia aire de l'exterior. L'atmosfera
del túnel i de les zones properes a l'eix de rotació sempre ha estat massa
tènue perquè se la pogués considerar respirable. Després de la primera
fogonada, els tècnics van instal·lar un sistema de condicionament complet per
permetre’ns seguir utilitzant el turboascensor. És el transport més ràpid i
còmode per anar des de l'equador fins als nivells d'atracada i el servei de
seguretat tècnica, on vaig anar a rebre'ls. Els enginyers van treure el
compressor i van instal·lar uns quants tancs d'aire i un netejador de diòxid de
carboni.
- Què va passar
exactament? -Va preguntar en Lando.
-El primer esclat es
va produir fa uns trenta o quaranta dies estàndard -va explicar la Sonsen, i la
seva veu es va tornar sobtadament trista i plena de cansament-. Fins llavors,
tot el que estan veient ara eren parcs, o camps de conreu, o residències de
luxe. Era molt bonic. El Punt Brillant sempre estava banyant-ho tot de llum.
Els grangers utilitzaven escuts d'ombra per bloquejar la llum i simular les
estacions. Si eres sota un escut, podies tenir tota la llum o la foscor que
voldries amb només fer girar un dial. Des de fora, l'escut podia semblar una
ombra, o una bombolla platejada, o un quadrat d'or... Podies donar-li l'aspecte
que volguessis. La gent adornava els seus escuts de mil maneres diferents.
Saber que aquí sempre era de dia... Bé, era una sensació molt especial i molt
difícil d'explicar, però sota cada taqueta daurada sempre hi havia un trosset
de nit secreta. Tot això ha desaparegut. Ja no existeix. Va desaparèixer quan
es va produir l'esclat.
-Això va passar
abans que comencessin les interferències, i jo vaig entrar al sistema més o
menys en aquell moment -va protestar la Kalenda-. No he sentit cap comentari al
respecte, i hauria d'haver estat la gran notícia del dia.
-Vam intentar
mantenir-ho el més en secret possible -va dir la Sonsen-. El govern ja estava
prou debilitat sense necessitat de crear-li nous problemes, i el fet que els
terroristes volen per sobre de tot és publicitat. Els federals temien què si
arribava a saber-se... Bé, potser hauria pogut provocar un pànic generalitzat o
fins i tot una rebel·lió, i suposo que tenien raó. Vam poder evitar que els
altres mons arribessin a assabentar-se d'això... -Va moure una mà, assenyalant
el panorama de devastació que s'estenia a l'altra banda de la finestreta-, però
tots els refugiats van haver d'anar-se’n a Talus o Tralus. Els rumors van anar
circulant, naturalment, i no vam trigar a tenir la nostra quota de rebel·lions.
Hi va haver una a Talus, i dos a Tralus. Un grup rebel, i ni tan sols sé quin
va ser, va enviar una esquadrilla de caces que van baixar en algun lloc del Pol
Sud i van reclamar Centràlia per a la seva organització. -La Sonsen va arronsar
les espatlles-. Què podia fer? Lluitar contra tots ells jo sola? Els vaig
deixar en pau i ells van fer exactament el mateix amb mi..., fins que vostès
els van fer fora d'aquí.
- Què vol dir amb
això de «vostè sola»? -Va preguntar la Gaeriel-. És que no hi ha ningú més en
tota l'estació?
La Sonsen va moure
el cap.
-Probablement no.
Centràlia és molt gran. Intentem evacuar tothom, però suposo que van haver
d’oblidar-se d'algú. No he vist ningú, però això no vol dir res.
-Només una més. Fins
al moment hem tingut dues fogonades, i la segona va ocórrer un dia abans que el
camp d'interdicció i les interferències comencessin a actuar. I no em preguntin
quin sentit pot tenir llançar un nou atac terrorista quan ja no queda ningú a
qui terroritzar i no hi ha res més que cremar, d'acord?
-És clar,
naturalment -va dir Lando, que no semblava estar prestant molta atenció -.
Centràlia es troba exactament en el punt central, no? Això vol dir que està en
el baricentre entre Talus i Tralus, oi?
-Exacte -va dir la
Sonsen, llançant-li una altra de les seves mirades entre dubitatives i
malicioses -. Escolti, és que no els hi van donar cap informació?
-Ja sabia tot això,
i només volia confirmar-ho -va dir en Lando-. I el Punt Brillant... Està en el
centre exacte de la Ciutat Buit, i Ciutat Buit està al centre exacte de
l'estació?
-Pot ser que estigui
un centímetre o dos cap a un costat. Si vol, pot agafar una cinta mètrica i
comprovar-ho.
Lando va ignorar el
sarcasme de la Sonsen. Va estendre un braç i va assenyalar l'extrem més
allunyat de l'eix de rotació, que s'alçava a la llunyania a l'altre costat del
gegantí espai esfèric, i després va llençar el cap cap enrere per mirar per la
finestreta del sostre.
-Aquestes
estructures còniques que surten dels Pols Nord i Sud, just a l'eix de
rotació... -Va murmurar-. Què pot dir-me sobre elles?
En Luke va mirar per
la finestreta del sostre i després es va tornar cap a la finestreta de la
paret. Fins feia un moment havien estat massa a prop d'un grup de cons per
poder veure'ls amb claredat, i l'altre havia quedat ocult per la lluminositat
del Punt Brillant. Però en Lando semblava haver-se fixat en ells amb prou
feines es van fer visibles, gairebé com si hagués estat esperant veure'ls. Els
dos grups d'estructures eren aparentment idèntics, i consistien en un con
central més gran envoltat pel que semblaven sis cons més petits, tots de
proporcions similars.
La Sonsen va
arronsar les espatlles d'una manera una mica melodramàtica.
-Puc dir-li que a un
li diem Muntanyes Còniques del Sud i que a l'altre li diem Muntanyes Còniques
del Nord, i deixaré que dedueixi quin nom correspon a cada grup-va replicar-.
La gent intenta escalar-los de tant en tant, però la pujada no resulta fàcil ni
tan sols prop de l'eix de rotació, on la gravetat és gairebé zero. Alguna altra
dada d'interès vital que necessiti conèixer, com per exemple els noms de les
embarcacions d'esbarjo escampades pel fons del llac?
-No -va dir en
Lando, i la seva expressió indicava que estava pensant en altres coses -. Crec
que això és tot el que necessito saber.
-Fantàstic -va dir
la Sonsen-. Quan disposi d'una estona lliure, hauré de dedicar cinc minuts a
assabentar-me de com és el seu món.
- Hmmmm? Què ha dit?
No, no, ho sento. No volia ser tan brusc... El que vull dir és que crec que ja
sé prou per entendre el que està passant.
- Després de cinc
minuts? No s'ofengui, però els nois de l’ATI porten una miqueta més de temps
intentant-ho i encara no hem obtingut cap resultat.
- L’ATI? -Va
preguntar en Luke.
-Donat el context,
crec que es refereix al departament d'Avaluació Tècnica i d'Intel·ligència -va
intervenir C3PO, sempre desitjós d'ajudar.
-Estic segur que
compten amb personal molt capacitat, i no pretenia ser groller ni condescendent
-va dir en Lando-. Tot es redueix a una qüestió de punt de vista. Vostès porten
tota la vida veient Centràlia des de l'interior. Dóna la casualitat que jo puc
veure el problema des de l'exterior, i...
I en aquest moment
l’R2 va deixar escapar un xiulet impregnat de preocupació. La lent del seu
visor va pujar per proporcionar-li una panoràmica del que tenia a sobre, i
després el petit androide es va tornar cap a C3PO i va llançar una sèrie de
xiulets i brunzits tan ràpids que en Luke no va aconseguir entendre'ls.
-Molt bé, R2. Ho
preguntaré, encara que has estat molt groller d’interrompre d'aquesta manera.
-C3PO es va girar cap a la Jènica Sonsen -. Disculpi la intrusió,
administradora Sonsen, però el meu company vol saber, i d'una manera francament
urgent, si els dos esclats anteriors patits pel Punt Brillant es van iniciar de
sobte, o si es va produir un increment gradual en la resplendor proporcionada
per aquesta font de llum.
L'expressió del
rostre de la Sonsen va deixar molt clar que anava trobant més i més estranys i
imprevisibles als seus visitants amb cada moment que transcorria.
-Quins androides més
interessants -va dir, sense dirigir-se a ningú en particular -. Pel que hem
pogut esbrinar, l'increment en la lluminositat que va culminar amb la fogonada
es va anar produint gradualment, i el procés va tenir una durada aproximada de
mitja hora. No estem totalment segurs perquè cap de les persones que eren aquí
per veure-ho va sobreviure..., i tots els instruments de registre i sistemes de
gravació també van ser destruïts, naturalment.
L’R2 es va bressolar
sobre les seves rodes, tentinejant violentament cap endavant, i va deixar anar
un xiulet urgent mentre feia girar el seu cap d'un costat a un altre.
- Ai mare! -Va
exclamar C3PO-. Estic totalment d'acord amb tu. Hem de marxar immediatament.
- Què estàs dient?
-Va preguntar en Lando-. Per què? Què està passant?
C3PO va girar
encarcaradament sobre els seus talons fins a quedar de cara al Luke i el va
mirar. L’androide de protocol semblava molt sorprès.
- No ho heu vist? Ah!
Per descomptat. Li demano disculpes, amo Luke... Els seus ulls efectuen la
compensació d'una manera tan automàtica que no ha percebut el canvi. És una
demostració molt interessant de les diferències existents entre les nostres
respectives percepcions.
En Lando va fulminar amb la mirada a
l'androide de protocol.
-Si el que diguis
quan jo hagi acabat de parlar no explica amb tota claredat en què consisteix el
problema, C3PO -va dir, parlant amb una calma evidentment artificial i forçada
-, vaig a desactivar-te i després desmuntaré el teu centre vocal i el tiraré a
les escombraries. Bé, quin és el problema?
C3PO va semblar
disposar-se a protestar, però de seguida va canviar de parer.
-Per expressar-ho de
la manera més senzilla possible, capità Calrissian -va replicar -, el que passa
és que la quantitat de llum visible emesa pel Punt Brillant s'ha incrementat en
un sis per cent durant els últims cinc minuts.
- Ànakin!
En Jacen podia
percebre la presència del seu germà, i sabia que l’Ànakin també podia percebre
la seva presència. Però tot aquest coneixement i tota la seva capacitat de
conèixer amb gran exactitud on es trobava el seu germà petit no servien de molt
en les circumstàncies actuals, perquè en Jacen també podia percebre les
emocions de l’Ànakin i sabia que l’Ànakin estava espantat i que se sentia
terriblement culpable, i que lamentava moltíssim el que havia fet.
En cert sentit, era
una meravellosa paradoxa. Si alguna vegada havia existit un nen en tota la
història de la galàxia que mereixés veure’s ficat en un bon embolic, havia de
ser l’Ànakin Solo aquell dia. Després de tot, havien estat tractant de mantenir
ocult aquell lloc..., i l’Ànakin no podria haver-lo tornat més visible ni
encara que ho hagués estat intentant amb totes les seves forces.
Però la pura
magnitud del que havia fet feia que resultés pràcticament impossible
considerar-lo responsable del que havia passat. L’Ànakin no podia haver entès
el que estava fent, doncs en aquest cas mai ho hauria fet. No era més que un
nen a qui li encantava jugar amb les màquines, en Jacen va recordar uns quants
incidents de la seva vida en què els seus pares no havien estat tan durs com
s'hauria pogut esperar en un principi. Cap d'ells havia estat tan seriós,
naturalment, però en el fons es tractava del mateix. En Jacen sempre havia
pensat que va tenir sort i que havia aconseguit escapar pels pèls, però de
sobte ja no es va sentir tan segur. Potser el que havia passat en aquelles
ocasions no va tenir res a veure tant amb la sort com amb el fet que els seus pares
havien sabut ser comprensius.
- Tot va bé, Ànakin!
Ningú està enfadat amb tu.
Bé, en realitat
Chewbacca estava una mica irritat i a la tia Marcha no li havia fet molta
gràcia veure com el seu aerolliscador quedava vaporitzat, per no esmentar la
ferida que havia patit al cap. Si aconseguien què Q9-X2 tornés a funcionar,
tampoc semblava molt probable que l'androide decidís recompensar el
comportament de l’Ànakin donant les gràcies al petit pel que havia fet. Però
ningú estava realment enfadat amb l’Ànakin..., no exactament, almenys.
-Vinga, surt d'una
vegada.
En Jacen sabia que
anar a la recerca de l’Ànakin o perseguir-lo no hauria servit de res. El petit
es limitaria a fugir i tornaria a amagar-se, en Jacen l’hauria de convèncer que
havia de sortir del seu amagatall per la seva pròpia voluntat.
- Vull quedar-me
aquí! -Va respondre l’Ànakin.
Com a primer pas,
era sorprenentment positiu. En Jacen coneixia prou bé al seu germà per saber
que en realitat l’Ànakin estava demanant que se li convencés que havia de fer
just el contrari del que acabava de dir que faria.
-Vinga, Ànakin...
-Va dir en Jacen-. No pots quedar-te aquí tota la vida.
- Sí que puc!
-Però està fent-se
fosc.
A causa de raons
impossibles d'imaginar i conegudes únicament pels éssers que havien construït
aquell lloc, la il·luminació immutable i perfecte que la càmera havia estat
produint a partir del no-res quan tenia forma de con havia desaparegut
bruscament des del moment en què va quedar oberta al cel, i la nit s'estava
aproximant.
- I què hi ha del
menjar? -Va seguir dient en Jacen-. No tens gana?
-Bé... Sí, pot ser
que hi hagi una mica de gana.
-I potser en tinguis
moltíssima -va replicar en Jacen-. Et diré el que farem. Per què no véns a
menjar alguna cosa, i després pots tornar-te a amagar si vols?
El suggeriment no
tenia cap lògica, naturalment, però això no importava. L'important era que
permetia que l’Ànakin pogués convèncer-se a si mateix que havia tornat
únicament i exclusivament perquè havia volgut tornar, i no perquè no li quedés
més remei.
Hi va haver un llarg
silenci, i això també era un bon senyal. L’Ànakin s'ho estava pensant. En Jacen
va esperar durant un minut, i després va decidir fer un altre intent.
- Ànakin? Torna al
campament..., a la nau, i menja alguna cosa.
En Jacen no podia
convidar-lo a què tornés al campament, bàsicament perquè el campament ja no
existia. Tot el que no estava dins del Falcó havia estat calcinat per les
onades d'energia.
- Puc tornar una
estona i tornar a amagar-me després si vull? -Va preguntar l’Ànakin.
-Podràs fer el que
vulguis -li va prometre en Jacen.
Sabia fins a quin
punt seria fàcil mantenir aquella promesa. Després de tot, l’Ànakin no havia
necessitat cap permís per fugir i amagar-se la primera vegada. La propera
vegada tampoc ho necessitaria, llevat que el mantinguessin vigilat dia i nit o
el tanquessin i soldessin l'escotilla després perquè no pogués sortir..., i en
Jacen coneixia prou bé al seu germà com per no descartar del tot la
possibilitat que l’Ànakin pogués escapar fins i tot estant vigilat i tancat.
-Bé, d'acord. Espera
un segon.
Un moment després
l’Ànakin va aparèixer a l'entrada del passadís. El petit es va quedar immòbil i
va mirar al seu germà gran.
-Oh, Ànakin, apa.
Tot va bé, de debò.
En realitat gairebé
res anava bé, per descomptat, però l’Ànakin sabia a què es referia en Jacen. El
petit va començar a anar cap a ell. Al principi anava molt a poc a poc, però de
sobte va començar a córrer. L’Ànakin va envoltar en Jacen amb els braços, i en
Jacen li va tornar l'abraçada.
-Ho sento, Jacen. No
volia fer res dolent, de debò.
-Ho sé, ho sé. Però
de vegades les teves intencions no tenen massa importància, entens? El que
importa és el que passa.
En Jacen gairebé va
poder sentir la veu del seu pare dient-li aquestes mateixes paraules, i de sobte
es va trobar pensant no en el que haurien fet el seu pare o la seva mare, sinó
en ells. Probablement també estaven ficats en un bon embolic, encara que no
tenia ni idea de quin. L'últim que sabien dels seus pares era que havien quedat
atrapats a la Casa de Corona quan Chewbacca va aconseguir treure’ls d'allà, amb
Q9 i l’Ebrihim. Seguirien allà o estarien presoners en algun altre lloc,
captius d’en Thrackan, el cosí del seu pare? O haurien aconseguit escapar
d'alguna manera? En Jacen va sentir que una onada de culpabilitat sorgia
sobtadament del no-res i recorria tot el seu ésser. Per què no s'havia
preocupat més per ells? Per què no havia pensat més en ells?
-Trobo a faltar el
pare i la mare -va anunciar l’Ànakin, amb la cara incrustada a l'espatlla d’en Jacen
i la veu una mica ofegada i una miqueta llagrimosa.
En Jacen es va
sorprendre bastant sentir-li dir això en aquell precís instant. Pel que sembla
la seva ment i la de l’Ànakin no eren tan diferents com havia cregut fins al
moment, i en realitat les dues funcionaven d'una manera bastant semblant.
-Jo també -va
murmurar en Jacen-. Camina, vinga. Tornem amb els altres.
Els dos germans es
van agafar de la mà i van anar cap al centre de la gegantina cambra. L’Ànakin
es va anar calmant prou per començar a interessar-se pel que l'envoltava. El
petit va alçar la mirada cap al que abans havia estat el final de la cambra
cònica, aquella enorme punta que havia passat a ser substituïda pel cel.
-Oh, vaja -va dir-.
Tot ha canviat molt.
-Sí, per descomptat
-va assentir en Jacen.
Després va imitar al
seu germà i va tornar a quedar sorprès davant aquell espectacle increïble.
El cel s'estava
enfosquint i l'interior de la cambra s'anava enfosquint amb ell, però les
superfícies platejades eren bastant eficaces a l'hora de reflectir l'escassa
claredat disponible. Probablement només estava fosc, però no hi havia cap forma
de saber-ho. L'únic que podien veure era un retall perfectament circular de cel
fosc suspès directament sobre dels seus caps en el punt exacte del zenit, amb
les ombres lluents dels set cons platejats incrustant-se en el perímetre
d'aquell cercle perfecte de nit. En Jacen també va poder veure estrelles que
començaven a brillar aquí i allà.
Van seguir avançant
cap al Falcó, movent-se amb una mica més de cura quan van haver de començar a
obrir-se pas per entre les piles d'objectes cremats. Tot el que estava fora de
la nau havia quedat reduït a tolls fosos i cendres. En Jacen i l’Ànakin van
tornar a aturar-se per fer una ullada al Falcó.
-La nau s'ha tornat
a avariar -va dir l’Ànakin, i no era una pregunta.
-Sí. Sembla que tots
els sistemes de propulsió es van cremar abans que Chewbacca pogués aixecar els
escuts.
L’Ànakin va assentir
lentament.
-Això és seriós -va
dir.
En Jacen va aixecar
la vista cap a l'extrem del cilindre, que s'alçava a un parell de quilòmetres
per sobre dels seus caps. Llevat que Chewbacca aconseguís reparar la nau, o que
algú aconseguís descobrir una manera de pujar per aquelles parets tan llises
com impenetrables i relliscoses, estaven atrapats allà baix.
-Per descomptat -va
dir en Jacen. Va estar a punt de dir-li al seu germà que tots l'estaven
esperant, però un instant després va pensar que potser no fos la forma més
aconsellable de donar-li ànims abans de la seva trobada amb els altres-. Vinga,
pugem a bord.
La duquessa Marcha
de Mastigóforus estava asseguda a la sala comuna del Falcó Mil·lenari, i el seu
estat d'ànim no podia ser més ombrívol. Els altres tampoc semblaven massa
alegres. El seu nebot Ebrihim estava jugant una apàtica partida de sàbacc amb
la Jaina. El fet que la Jaina ja hagués perdut diverses partides indicava fins
a quin punt se sentia abatuda i inquieta. Q9, o el que quedava d'ell, estava
recolzat en la mampara del fons. Marcha estava començant a trobar-li una
desagradable semblança amb un cadàver momificat que ningú s'hagués recordat
d'enterrar.
L'anciana Drall
tenia un espantós mal de cap, encara que sabia que podia considerar-se
afortunada per no tenir res més seriós del que queixar-se. Era un miracle que
cap d'ells hagués mort. Bé, Q9 potser hagués mort. Almenys Chewbacca no havia
aconseguit reviure’l.
El que estiguessis
mort o estiguessis viu en aquell moment potser acabés sent molt menys important
del que semblava en aquells instants, naturalment. Estaven atrapats allà, i la
major part de les seves racions havien estat fora del Falcó, o guardades dins
de l’aerolliscador o dins de caixes que havien estat amuntegades fora de la nau
espacial per tenir una mica més d'espai. Els subministraments d'emergència del
Falcó durarien algun temps, però no tota l'eternitat. Segons els càlculs de la
Marcha, que no havia compartit amb ningú, tenien aigua per a sis dies i menjar
suficient per deu.
I potser tinguessin
sort si vivien el temps suficient per preocupar-se per aquestes coses. La
Marcha estava d'acord amb Chewbacca en què podien estar pràcticament segurs que
el violent despertar del repulsor havia acabat amb els drallistes, i ningú els
trobaria a faltar, per descomptat, però havia d'haver algú que es trobés prou
lluny per sobreviure a les sacsejades i haver-les percebut.
La Marcha veia dues
possibilitats. Els científics dralls podien haver detectat les convulsions
sísmiques, o les pertorbacions elèctriques, o el que fos que havia passat, i
venir a fer una ullada. Però això semblava una miqueta improbable, ja que
després de tot no podien oblidar que hi havia una guerra, que la immensa
majoria d'institucions públiques havien estat tancades i que tots els
desplaçaments estaven sotmesos a severes restriccions. Per molt desagradable
que pugui resultar aquesta perspectiva, semblava molt més probable que algun
grup militar, equipat per detectar qualsevol classe d'activitat repulsora, hagi
percebut un esclat d'energia repulsora prou potent per fondre les seves
pantalles detectores i decidís investigar-ho.
Donades aquestes
circumstàncies, semblava haver molt poques probabilitats que es tractés d'algú
excessivament agradable. Fins i tot si passava per alt el petit problema del
tipus de tractament que la majoria de grups militars del sistema podia adoptar
envers uns civils enemics capturats, també estava la qüestió de què farien amb
el repulsor planetari capturat una vegada que estigués en el seu poder. Moltes
persones realment desagradables portaven molt de temps buscant aquells artefactes.
La Marcha no sabia què esperaven fer amb el repulsor, però dubtava que fos
alguna cosa bona. L'únic que sabia era que l'enemic considerava que trobar els
repulsors era una tasca d'importància tan vital com urgent. La possibilitat que
l’Ànakin, ell sol i sense l'ajuda de ningú, hagués aconseguit fer-los perdre la
guerra de posar aquell repulsor en mans de l'enemic, no resultava totalment
inconcebible.
La Marcha també
s'havia reservat aquestes opinions per a si mateixa. Les coses ja estaven prou
malament, i no tenia cap sentit empitjorar-les quan sens dubte s'anirien
deteriorant per si soles a mesura que fos transcorrent el temps.
La seva única
esperança semblava ser que Chewbacca aconseguís tornar a posar en funcionament
els sistemes de propulsió del Falcó. El wookiee estava treballant en el
problema i havia començat a furgar en l'interior de tots els panells d'accés,
submergit fins als genolls entre cables i piles de peces cremades. La Marcha
podia sentir el soroll que produïa. Chewbacca estava fent el que podia,
naturalment, però la Marcha dubtava que tingués èxit. Les avaries de la nau
segurament havien estat provocades per aquell gegantí esclat inicial d'energia
repulsora, tan potent que havia aconseguit obrir-se pas fins i tot a través de
circuits oberts. Quant a Q9, el més probable era que hagués estat deixat fora
de combat per una erupció d'activitat electromagnètica similar.
No, la situació era
francament greu..., i tot indicava que l'únic que podia fer era empitjorar.
La Marcha va sentir
soroll de passos pujant per la rampa d'entrada del Falcó i va alçar la mirada
just a temps de veure com en Jacen i l’Ànakin entraven a la sala comuna.
L’Ebrihim i la Jaina també van alçar la mirada. Pel que sembla Chewbacca també
els va sentir, doncs va aparèixer al llindar i es va quedar immòbil allà durant
uns moments després que els dos germans haguessin entrat a la sala.
-Hola a tots -va dir
l’Ànakin-. He tornat. Jo... Bé, sento molt el que vaig fer. No volia trencar
res..., però ho vaig fer. Ho sento moltíssim.
El petit estava
demanant disculpes, i la veritat era que tenia molt pel que demanar perdó. El
que havia fet molt bé podia condemnar a milions d'éssers intel·ligents a una
vida sota la tirania. La Marcha era perfectament capaç d'imaginar un curs dels
esdeveniments en què la pèrdua del repulsor signifiqués la pèrdua de la guerra
per la Nova República, amb el que el seu prestigi quedaria prou malmès perquè
la Nova República s'ensorrés per complet. Era un pes molt gran per les
espatlles d'un nen, per descomptat.
-Tot anirà bé,
Ànakin -va dir la Jaina-. Trobarem alguna manera de sortir d'aquest embolic. No
et preocupis.
La Marcha va
intercanviar una ràpida mirada amb el seu nebot, i després una altra amb el
wookiee. Estava clar que tant l’Ebrihim com Chewbacca tenien tan poques ganes
d'escoltar frases buides com ella, però hi havia moments en què les frases
buides eren l'únic que et quedava. També hi havia moments en què emetre una
declaració d'optimisme totalment irracional i infundat era absolutament
necessari.
-Per descomptat que
tot anirà bé -es va sentir dir a si mateixa mentre s'aixecava i donava un
parell de passos cap al nen-. Vine aquí, Ànakin.
I de sobte l’Ànakin
es va posar a plorar, va córrer cap a ella i la va envoltar amb els braços.
-Apa, apa... -Va murmurar
la Marcha, abraçant-lo -. Apa, apa.
Si hagués sabut què
pretenia expressar amb aquelles paraules de consol, potser també s'hauria
sentit consolada per elles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada