Emboscada a Corèllia (XVII)

Anterior

17

Les notícies viatgen a poc a poc

- Què passaria si celebressin una cimera comercial i no vingués ningú? -Va murmurar en Han.

No era una descripció totalment exacta del que estava passant, per descomptat, però en Han havia vist unes quantes fileres de recepció bastant més llargues. Portava les seves millors robes i estava en el grup de recepció amb la Leia, el Governador General Micamberlecto i uns quants peixos grossos locals. Estava clar que la delicada situació política havia espantat prou a molts dels delegats que eren esperats en les converses com perquè no vinguessin, i en Han estava disposat a apostar que alguns dels supòsits delegats presents en realitat eren agents de l’INR. Les delegacions comercials oferien una cobertura senzillament massa bona per passar-la per alt.

-Calla, Han -va dir la Leia, mantenint el somriure en els seus llavis i fent que semblés càlida i sincera mentre renyava al seu espòs en un xiuxiueig. En Han va haver d'admetre que la Leia estava impressionant amb el vestit blau clar que havia triat, que li deixava les espatlles al descobert. El model realçava d'una manera meravellosa la seva pell, els seus ulls i la seva cabellera-. Totes aquestes persones han corregut grans riscos venint aquí per a la reunió -va seguir dient sense deixar de somriure-. Aquesta cimera és important per a elles..., i per al teu planeta, en el cas que ho hagis oblidat. Així que porta't bé i fes que tothom se senti a gust i com si estigués a casa.

-A casa, eh? -Va replicar en Han-. Com si visquessin en una festa perpètua. Aquesta sí que és la meva idea d'una tortura interminable. Hola, com està? -Va dir a la següent delegada, interrompent per saludar una seloniana d'aspecte bastant majestuós que era els seus bons sis o set centímetres més alta que ell.

-Estupendament, capità Solo. És un plaer conèixer-lo.

-Jo també estic encantat de conèixer-la. -Va replicar en Han. Després va esperar uns moments fins que la delegada va estar prou lluny per no poder sentir-lo i va afegir-: Siguis qui siguis. Ei, per què no vas directament al bar? La beguda és gratis. Exacte, ja va cap allà... Hola, hola -va dir al mon calamarià d'ulls sortits que acabava de materialitzar-se davant d'ell, i va acceptar la mà-aleta que li oferia -. Benvingut a la nostra petita festa.

El mon calamarià va assentir, va clapotejar alguna cosa en un dialecte que en Han no va poder entendre i li va clavar un entusiàstic copet a l'esquena que va estar a punt de fer-li doblegar-se sobre si mateix. Quan es va haver recuperat, el mon calamarià ja havia desaparegut.

-Un altre gran moment en els annals de la comunicació -va dir en Han-. Qui són totes aquestes persones?

-Són comerciants, com saps molt bé -va replicar la Leia-. Hola, m'alegra moltíssim que hagi pogut venir -va dir a la següent persona de la fila.

-És un gran i profund honor poder conèixer-los a tots dos -va dir el drall.

Després es va inclinar en una reverència tan pronunciada que va faltar poc perquè perdés l'equilibri i caigués. Pel que sembla uns quants delegats no havien esperat a passar per la fila de recepció abans de dirigir-se al bar.

-No abusis de mi -va dir en Han després d'haver ajudat al Drall a recuperar l'equilibri i haver-li fet seguir el seu camí-. Em sento senzillament incapaç de seguir mantenint aquest somriure fixe en els meus llavis durant molt més temps.

-Bé, què et semblaria fer veure que estàs totalment sorprès en comptes de somriure? -Va preguntar la Leia-. Creus que podries aconseguir-ho?

-Suposo que sí -va dir en Han.

-Doncs llavors mira qui està ocupant el quart lloc a la cua.

En Han va alçar la vista i va quedar prou sorprès per ser incapaç de fer cap comentari burleta o despectiu sobre els tres delegats següents. De fet, ni tan sols va ser conscient d'haver parlat amb ells. La Mara. La Mara Jade. Ex Mà de l'Emperador. Ex contrabandista. La dona que havia jurat matar en Luke, i que després havia canviat tan profundament com sobtadament. Allà estava, amb un vestit llarg de color negre que semblava fer-la encara més alta, encara més esvelta... i encara més amenaçadora. Els anys havien estat bons amb ella. La Mara no havia perdut ni una partícula del seu aplom o de la seva bellesa, i semblava tan perillosa com sempre. En Han i la seva família estaven en millors termes amb ella últimament, però hi havia alguna cosa en la mirada de la Mara aquella nit que va fer sonar timbres d'alarma dins del cervell d'en Han. Seria millor que anessin amb molta cura mentre ella fos present.

-Bona nit, capitana Jade -va dir la Leia, oferint-li la mà.

La Marà la va acceptar amb una petita inclinació de cap.

-Bona nit, senyora cap d'Estat. Bona nit, capità Solo. Tinc un missatge per a vostè. –la Mara va dirigir la seva atenció cap a la Leia-. En realitat, és un missatge per als dos i per al Governador General.

- Un missatge? -Va preguntar la Leia.

-Un cub de missatges, per ser més exactes -va dir la Mara-. No he pogut obrir-lo..., i no m'importa admetre que ho he intentat. Em permeto suggerir-los que vostès i el Governador General busquin una sala tranquil·la i lliure del perill d'indiscrecions on tots puguem reunir-nos immediatament.

La Leia va pensar a tota velocitat durant uns moments.

-Les meves habitacions -va dir-, al pis número quinze. Cada dia es porta a terme un escaneig per detectar la presència de sensors i aparells d'escolta. Reuniu-vos amb nosaltres allà dintre de vint minuts. Han, dóna-li un passi de polze per al turboascensor.

- Eh? Ah, sí, naturalment -va dir en Han.

El turboascensor estava funcionant en la modalitat d'alta seguretat. Havies d'introduir una targeta de passi en una ranura i mantenir el teu polze sobre d'un lector d'empremtes abans que et permetés entrar. Podies proporcionar accés als convidats donant-los una targeta de passi que llegia l'empremta del seu polze i la registrava. La Leia hauria portat unes quantes a sobre, però el seu vestit blau no tenia cap butxaca. En Han va treure de la butxaca una passi de polze per a visitant, un petit rectangle de plàstic blanc. El va pressionar sobre una de les dues zones de lectura, i la segona zona es va il·luminar.

-Exerceixi pressió amb el polze dret -va dir a la Mara, i ella així ho va fer. La resplendor va desaparèixer de la segona zona de lectura. En Han li va lliurar el passi-. Això li permetrà entrar i sortir de l'ascensor, i entrar a les nostres habitacions -va dir-. Esperi’ns allà. Pujarem quant hàgim acabat amb la fila de recepció.

La Mara Jade va acceptar el passi, i els seus llavis es van corbar en un gèlid somriure adreçada al Han.

-Allà estaré -va dir mentre començava a allunyar-se -. I no es preocupi, no robaré la plata.

- Potser no -li va murmurar Han a la Leia-, però recorda’m que després compti les culleretes de totes maneres.

En teoria els tres nens estaven profundament adormits. A la pràctica, per descomptat, el fet que tots els adults estiguessin al pis de sota significava que era la seva gran oportunitat de quedar-se aixecats fins més tard del que és habitual. No obstant això, amargues experiències els havien ensenyat la lliçó de què era més segur romandre dins del seu dormitori, amb la porta tancada i els llums baixos. Els adults tenien el lleig costum de tornar quan no te'ls esperaves.

Tanmateix, cap d'ells estava totalment preparat per sentir l'espetec del pany o el so de la porta obrint-se. Els tres van abandonar immediatament el tauler del seu joc d'aventures heroiques i es van llançar sota els llençols. En Jacen no es va adonar que s'havien deixat un llum encès fins que ja era al llit, amb els ulls tancats i fingint estar adormit amb tot l'entusiasme que era capaç a l'hora de fingir. Una sola mirada a aquell llum, i la mare i el pare sabrien immediatament que havien estat aixecats després de l'hora d'anar a dormir. En Jacen va joguinejar amb la idea d'usar la Força, però sabia que no posseïa un control prou delicat de les seves capacitats. Tindria tantes probabilitats de fer miques el llum com d'apagar-lo correctament. Va decidir córrer el risc. Va sortir del llit, va travessar l'habitació fins arribar al llum i el va apagar. Es disposava a tornar a capbussar-se en el seu llit quan es va adonar d'alguna cosa. Va parar l'orella per assegurar-se que no havia comès un error, i després va anar de puntetes fins al llit de la Jaina.

-Pssst, Jaina-va xiuxiuejar.

- Silenci! -Va xiuxiuejar la Jaina-. Vols que ens enxampin?

- Escolta! -Va dir en Jacen-. No són mare i pare. No és més que una persona que va d'un costat a un altre, i no són les petjades de la mare o pare. Hi ha algú a l'apartament.

La Jaina es va aixecar del llit i va escoltar.

-Tens raó -va dir-. Anem.

La Jaina ja estava fora del llit i havia creuat el llindar gairebé abans d'acabar de parlar. En Jacen va voler preguntar-li què creia estar fent, o què esperava ser capaç de fer contra un lladre que havia pogut superar tots els sistemes de seguretat de la Casa de Corona, però ja era massa tard. Sabia que hauria de seguir-la. En cas contrari, hauria de passar la resta de la seva vida escoltant-se repetir una vegada i una altra com de covard que era. En Jacen va anar darrere de la seva germana, va sortir al passadís i no es va sorprendre gens ni mica de veure que l’Ànakin saltava del llit i començava a seguir-lo.

La família havia estat allotjada en un apartament de dos nivells, amb els dormitoris al pis de dalt i la sala d'estar i el menjador en el de baix.

El sostre de la sala d'estar arribava fins a la mateixa alçada que el sostre del pis de dalt, com si algú hagués agafat totes les habitacions que haurien d'haver estat a sobre de la sala d'estar i les hagués convertit en un espai de sostre extra. L'escala que portava al pis de sota pujava al llarg de la paret oest d'aquella sala de sostre tan alt, i acabava en un replà que s'estenia al llarg de tota la paret nord. El replà comptava amb una barana per evitar que la gent caigués a la sala d'estar que hi havia sota. Una entrada a l'extrem del replà oposat a l'escala portava a un estret passadís, on estaven les portes dels dormitoris. Després d'haver-se traslladat a l'apartament, els nens van necessitar aproximadament divuit segons per comprendre fins a quin punt el replà era un lloc magnífic des del qual espiar l'entrada. Podies quedar immòbil entre les ombres, i veure pràcticament tot el que passava a la sala d'estar.

Els tres nens es van arraulir entre les ombres i van baixar la vista cap a la sala d'estar, i el que van veure no s'assemblava molt a un robatori. Per començar, els lladres poques vegades encenien els llums.

Una senyora alta i guapa de cabells daurat-rogencs que portava un llarg vestit negre anava i venia d'un costat a un altre de la sala. Semblava preocupada, i no parava de mirar cap a la porta. Resultava obvi que aquella senyora estava esperant a algú, i aquest algú havien de ser mare i pare.

En Jacen va reflexionar durant un moment i després va agafar la màniga de la Jaina i va tirar d'ella mentre movia l'altra mà per indicar a la Jaina i l’Ànakin que el seguissin de tornada al dormitori. En Jacen va tancar la porta quant els tres van tornar a estar dins del dormitori, però no va deixar que es tanqués del tot per por de fer soroll.

-Escolteu -va dir, parlant en el murmuri més feble que era capaç-. Està passant alguna cosa. Ha de ser això. Aquesta senyora ha vingut aquí per parlar amb mare i pare. Quant tornin, el primer que faran serà venir a donar-nos una ullada per assegurar-se que estem adormits i que poden parlar.

-He reconegut a aquesta senyora -va dir la Jaina-. És la Mara Jade.

En Jacen va obrir molt els ulls. La Jaina tenia raó. Com se li podia haver passat per alt?

Però la Jaina seguia parlant.

-Hem d'estar al llit, i quan tornin pare i la mare haurem de fer veure que estem dormint millor del que ho haguem fet mai fins ara. Després que hagin vingut a donar-nos un cop d'ull podrem tornar al replà sense que ens sentin.

L’Ànakin i en Jacen van assentir, i els dos es van afanyar a tornar als seus llits i a tapar-se.

Allò seria molt interessant.

La Leia es va fer a un costat per permetre que en Han i Micamberlecto entressin a l'apartament i després els va seguir i va tancar la porta darrere d'ella.

-Només serà un moment -va dir-. Vull anar a veure què tal estan els nens.

Va anar fins a l'escala i va pujar ràpidament a l'habitació dels nens. Va obrir la porta i va contemplar els tres cossets que respiraven suaument. El braç de l’Ànakin havia tornat a sortir del llit. La Leia es va agenollar al costat del seu llit, li va ficar el braç sota del llençol i li va donar un petó al front. L’Ànakin va emetre un murmuri inintel·ligible i es va donar la volta fins a quedar-se de costat. La Leia va mirar als bessons. Estava clar que els tres es trobaven perfectament. Satisfeta, va girar i va sortir de l'habitació, tancant la porta darrere d'ella per tornar al pis de sota.

-Els tres estan adormits -va anunciar-. Bé, Mara, quin és el missatge?

La Mara havia portat una petita bossa de viatge i la va obrir. Després va mirar al seu voltant i va assenyalar l'altre extrem de l'habitació.

-Allà, als sofàs -va dir.

L'habitació havia estat concebuda per acollir petites reunions informals. Al centre de la sala hi havia tres sofàs disposats formant una U i encarats cap a una tauleta que els servia com a centre. L'extrem obert de la U donava a la paret sud, de manera que qualsevol persona asseguda al sofà central estaria donant l'esquena al replà del pis de dalt..., i qualsevol persona que estigués dreta al costat sud de l'habitació seria clarament visible per a totes les persones que hi havia a l'habitació. La paret sud contenia una pantalla plana. En aquells instants mostrava una reproducció d'algun quadre que descrivia un emocionant moment èpic de la història corelliana, però la pantalla podia ser ajustada perquè mostrés pràcticament qualsevol imatge de dues o tres dimensions.

En Han, la Leia i el Governador General van trobar llocs en els sofàs, i la Mara va treure el cub de missatges de la seva bossa de viatge i el va posar damunt de la tauleta. Després es va quedar immòbil davant de l'extrem obert de la U, i va moure la mà en un escombrat que va abastar a les tres persones que la contemplaven.

-Aquí està -va dir.

Cap dels tres es va moure per examinar-lo. Tots sabien que podia haver estat preparat perquè s'activés sota el contacte de les seves empremtes dactilars, la seva química corporal o el que fos. Els tres es van inclinar sobre el cub i el van observar atentament.

- Hi ha alguna mena de marca al fons? -Va preguntar en Han.

-Puc assegurar que he examinat aquest artefacte per dalt, per baix i pels costats-va replicar la Mara-. No hi ha res en el fons. Les úniques marques són les que estan veient a la part de dalt.

-Que són sospitosament semblants a un codi imperial que jo solia desxifrar de tant en quan per raons molt profitoses -va dir en Han-. «Per ser obert en presència de la Leia Organa Solo -va llegir-, que es fa dir cap d'Estat de l'anomenada Nova República, Han Solo i el Governador General de facto del Sector Corellià, Codi Brivall Àngel Set.» -. Bé, està clar que no van a obtenir una puntuació molt alta en l'assignatura d'educació i cortesia, d'això no hi ha dubte. Què és tot això del Brivall Àngel Set?

-Oh, no és res molt important -va dir la Leia-. No és més que la frase clau del meu codi diplomàtic particular. Algú vol que sapiguem que poden llegir el meu correu.

Micamberlecto va deixar escapar un suau xiulet, un so que semblava totalment incongruent procedint d'ell. Després va desencreuar les seves llargues cames multiarticulades i es va inclinar sobre del cub per a poder veure’l millor.

-Algú sap, sap molt sobre nosaltres -va dir.

-El que no entenc és el per què aquestes persones, siguin qui siguin, m'han utilitzat com a correu -va dir la Mara-. Haurien de saber que les meves relacions amb vostès mai han estat molt càlides.

-Jo puc respondre a aquesta pregunta -va dir la Leia-. Va ser la seva segona elecció, a falta de poder emprar la primera. En Luke..., en Luke havia d'haver estat el correu que portés aquest missatge. -Va assenyalar el cub, que seguia evitant tocar, i va indicar les lletres que sobresortien per sota de l'etiqueta-. No sé llegir, però això sembla la forma escrita del jawa.

- El jawa? -Va preguntar la Mara.

-El llenguatge d'una raça de Tatooine, el món natal d’en Luke. Pot llegir-lo amb força facilitat, però la immensa majoria de les persones no podrien treure res en clar d'aquest missatge sense una gran quantitat d'esforç previ..., de la mateixa manera que vostè ha pogut llegir el codi imperial. Apostaria que és el mateix missatge que el del codi, i que ha estat concebut d'aquesta manera per als ulls d’en Luke.

- I llavors per què no ho ha portat en Luke?

La Leia va arronsar les espatlles.

-No ho sé -va dir.

-Jo sí -va dir en Han-. Recorda que havia d'anar a veure al Lando per discutir algun negoci just abans que ens anéssim. Lando em va explicar que planejava anar de viatge abans de presentar-se a la cimera comercial. Suposo que en Luke va decidir anar amb ell, potser per un impuls sobtat.

-I la conseqüència és que no hi era per rebre el cub de missatges -va dir la Mara -. Quan no van poder trobar-lo, van improvisar un pla d'emergència i van venir a la meva cerca. Té sentit.

-Bé, i ara que tots ens sentim molt millor sobre això, què us semblaria si llegíssim el missatge? -Va suggerir en Han.

-Molt bé -va dir la Leia-. Han, vols posar en marxa el registre d'imatge i so? Vull tenir un enregistrament d'això, per si es tracta d'una d'aquestes unitats que només emeten el missatge una vegada.

En Han va obrir un petit panell en una cantonada de la taula i va prémer un botó.

-Tot a punt -va dir després.

-Doncs llavors allà anem -va dir la Leia. Va allargar cautelosament una mà i va agafar el cub, que va deixar escapar un suau brunzit res més ser tocat. Després es va sentir un espetec, i la tapa del cub va pujar un parell de mil·límetres-. Sí, estava sintonitzat amb les meves empremtes dactilars -va dir la Leia. Va aixecar la tapa i va mirar dins-. Bé, això és una miqueta anticlimàtic. Pensava que hi hauria una imatge hologràfica sorgint de la part superior, però només hi ha un xip de dades. -Leia va extreure el petit xip negre del cub-. Han, els controls del lector també hi són?

-Sí -va dir en Han, i va agafar el xip d'entre els seus dits i el va examinar-. Bé, està clar que no és una unitat d'un sol ús. Podem fer-li repetir el missatge totes les vegades que vulguem.

En Han va deixat caure el xip dins la ranura del lector instal·lat al tauler de la taula. La pantalla va deixar de ser sobtadament una heroica escena corelliana i es va ennegrir. La Mara es va apartar de la trajectòria del feix de projecció.

- Tothom preparat?

Hi va haver un murmuri general d'assentiment, i en Han va pressionar el botó d'avanç.

Una massa de nombres van aparèixer sense cap preàmbul i va omplir la pantalla. Una veu d'home va començar a parlar en bàsic amb un fort accent corellià.

-Aquesta serà la seva única notificació anterior als esdeveniments -va dir-. No informin a ningú d'aquest missatge i esperin instruccions per tal d'evitar la necessitat de noves accions. Estarem vigilant totes les comunicacions. No intentin demanar ajuda. Qualsevol violació de les instruccions donarà com a resultat una acceleració de la posada en pràctica del pla.

Els nombres van seguir a la pantalla, però la veu no va dir res més. En Han va arrufar les celles.

-Aquesta veu sonava gairebé igual a la meva -va dir-. Per què anaven a voler simular la meva veu?

-Si van voler fer-ho, no van fer un treball massa bo -va dir la Mara-. S'acosta bastant a la seva veu, però no és exactament vostè.

- Què són aquests nombres? -Va preguntar la Leia, alçant la mirada cap a la pantalla -. Es tracta d'un altre codi? Què se suposa que han de dir-nos?

-Els de la dreta són coordenades estel·lars estàtiques -va explicar en Han-. I amb tres decimals extra... L'Armada Imperial solia fer-ho, però les úniques persones que tenen arxivades aquestes coordenades amb tanta precisió estan a l'Armada de la Nova República. Qualsevol que hagi escrit això va treure les seves informacions dels bancs de dades secretes de la flota. Ha d'haver-se introduït en un ordinador o haver utilitzat el vell truc del suborn, o si no..., bé, si no, això significa que l'oposició té amics en llocs molt alts. I a més són dades recents.

Les estrelles estaven en continu moviment, ja que orbitaven el nucli de la galàxia. La conseqüència d'això era que no només era necessari consignar on era un objecte a l'espai, sinó també quan hi havia estat.

En Han va examinar els números amb més atenció.

-Si ho he entès bé -va dir-, tots són punts en una esfera traçada al voltant del sistema estel·lar de Corèllia..., i l'últim conjunt de coordenades és per l'estrella de Corèllia. Les reconec perquè vaig programar el nostre ordinador de navegació quan vam venir. Suposo que els altres conjunts de coordenades també indiquen posicions estel·lars.

-Els números de l'esquerra són notacions temporals en format astronòmic -va dir la Mara-. No estan en notació astrogatòria, sinó en el format de temps que utilitzen els astrònoms. Aquestes notacions temporals també són extremadament precises. La primera és de fa uns setze dies estàndard. Totes les altres corresponen al futur.

-En altres paraules -va dir en Han-, que alguna cosa va a ocórrer en aquests llocs en aquests moments, llevat que fem el que sigui que aquest home que parla amb una veu tan semblant a la meva ens dirà que fem en el proper missatge.

- Cels en flames! -Va exclamar Micamberlecto mentre s'alçava com d'alt que era-. Cels en flames, en flames... Fa tres dies una sonda robot va sorgir del cel i va activar un senyal de balisa de les FDC. Les FDC van captar la transmissió, i van trobar un missatge per a mi. Era una imatge d'una explosió estel·lar, amb coordenades d'espai i temps. No hi havia res més. La data corresponia a fa setze dies.

En Han va arronsar les espatlles.

-Bé, així que algú va gravar imatges d'una estrella que esclatava. I què? Quan va rebre aquest missatge, Mara?

-Fa catorze dies -va dir la Mara-. Després que l'estrella esclatés.

-Però se suposava que el missatge havia de ser rebut per en Luke -va dir la Leia-. Tenint en compte el temps que van necessitar per descobrir que no hi era, i per trobar la Mara i fer que el cub arribés a les seves mans... Sí, podria haver arribat a mans d’en Luke abans que l'estrella esclatés.

-Llevat que es tracti d'un súper frau -va dir en Han-. La classe d'estafa que Lando podria haver dut a terme en els vells temps... Suposem que algú va detectar l'explosió i que va falsificar el cub de missatges perquè semblés que anava destinat al Luke, i que el cub senzillament hagués arribat massa tard. Si fossin realment llestos, podrien crear la impressió que havien fet esclatar l'estrella.

-Però els meus científics m'han dit que l'estrella de la imatge era d'un tipus que no podia patir una explosió supernova -va intervenir Micamberlecto-. No sabien com explicar-ho. Volien enviar immediatament una nau perquè fes un cop d'ull. Els vaig dir que no podíem permetre'ns gastar els diners que costaria aquella missió i...

-Però ara més valdrà que s'ho gastin -va dir la Mara -. Han Solo té raó. Podria ser una estafa extremadament intel·ligent..., i també podria ser que a algú se li doni millor fer esclatar estrelles que enviar missatges. Em sembla que no es poden permetre el luxe de donar per fet que és un truc.

-No, no podem fer-ho -va assentir en Han, que estava teclejant coordenades estel·lars en un quadern de dades -. La primera estrella d'aquesta llista correspon a un sistema deshabitat. Totes les altres tenen planetes habitats. Sembla com si estiguessin relacionats en ordre de població. La segona estrella només té un petit lloc avançat, però la següent de la llista... -Han va examinar les seves xifres i va moure el cap-. Un planeta habitat, amb vuit milions d'habitants segons l'últim cens. I, com ja he dit, l'última estrella de la llista és Corell.

- «Facin el que diem -va murmurar la Leia-. Facin el que diem o matarem a tothom.»

I al fons de l'habitació, al final de l'escala, tres nens espantats ocults entre les ombres de l'entrada l’escoltaven horroritzats.

En un búnquer secret a gran profunditat sota la ciutat de Corona, el Líder Ocult de la Lliga Humana llegia els últims informes amb impassible tranquil·litat. Els seus subordinats potser haurien esperat que mostrés algun senyal d'alegria de veure que el moment per fi havia arribat i que l'última peça del trencaclosques per fi era al seu lloc. Però per això era el Líder, i per això ells eren subordinats. Que revelessin cadascuna de les seves emocions i reaccions. El Líder Ocult amagaria les seves emocions igual que també amagava la seva identitat.

Però malgrat tot això, el moment havia arribat. Tot estava preparat. Tot allò pel que havia treballat, conspirat i fet plans estava on havia d'estar. Sí, el moment havia arribat.

El Líder Ocult va deixar caure els informes sobre el seu escriptori i es va recolzar en la seva butaca.

-Que comenci -va dir.

 Següent