8
En Zekk va sortir a la nit
i va córrer pels carrers de la Ciutat Imperial, no volent veure ningú mentre
baixava per les escales de cargol i travessava les passarel·les dels carrerons
deserts per allunyar-se el més de pressa possible del palau. Els llums
intermitents de les llançadores que avançaven a través de l'atmosfera
tremolaven sobre el seu cap, a penes visibles a través de la boirina d'humitat
condensada que brollava de les escletxes de ventilació de les teulades. La miríada
de llums de la ciutat i el seu gegantí panorama de gratacels que s'estenia fins
a més enllà de l'horitzó semblaven burlar-se d'ell, torturant-lo amb
l'espantosa certesa que els seus milions d'habitants no impedien que en Zekk
estigués totalment sol.
Després de l'horrible
experiència d'aquella nit, el noi se sentia com si un androide marquesina surés
sobre del seu cap i estigués comunicant a tothom que en Zekk era un estúpid, un
maldestre trompellot que només sabia posar en ridícul als seus amics. Quines
bogeries li havien estat passant pel cap? Tractar de fer-se un lloc en l'alta
societat, fer-se amb ambaixadors i diplomàtics, travar amistat amb els fills de
la cap d'Estat? Qui era ell per poder-se moure en aquests cercles?
En Zekk abaixà la mirada a
la recerca d'alguna cosa que expulsar, va acabar veient una ampolla de refresc
buida i la va colpejar amb la seva bota, una bota que havia estat llustrant i
fregant durant molt de temps per tenir el millor aspecte possible davant dels
seus suposats amics. L'ampolla va rodar per terra i va acabar xocant sorollosament
amb una paret de duracret, però es va negar a trencar-se..., per a gran
frustració d’en Zekk.
El noi va mantenir els
ulls clavats a terra, contemplant les ombres i els munts d'escombraries de la
cuneta. Va seguir avançant sense rumb fix, vagant pels carrerons sense importar-li
on podia acabar. El submón de Coruscant era la seva llar. En Zekk el coneixia
molt bé i hi podia sobreviure allà..., la qual cosa era una sort, perquè pel
que sembla estaria atrapat en aquell lúgubre ambient durant tota la resta de la
seva vida. No hi havia cap possibilitat o esperança de millorar. En Zekk
senzillament no estava a l'altura de les persones que, com en Jacen i la Jaina,
que podien esperar un futur de color de rosa.
En Zekk era un ningú.
Va veure a un grup de
comerciants que estaven tancant les seves garites per a la nit i parlaven
cordialment amb els guàrdies de la Nova República que patrullaven els carrers.
En Zekk no volia tenir-los a prop i, de fet, no volia cap mena de companyia. Es
va ficar en un turboascensor públic i va pressionar un botó a l'atzar, baixant
dinou pisos i sortint de la cabina per trobar-se en una zona menys il·luminada
de la ciutat.
El vell Peckhum ja se n'havia
anat a l'estació mirall per al seu torn d'inspecció, de manera que fins i tot
la llar d’en Zekk estaria buida i no resultaria gens invitadora. Hauria de
passar la nit sol, intentant mantenir-se distret amb jocs o sistemes
d'entreteniment..., però no hi havia res que li semblés tenir el més mínim
interès.
Podia vagabundejar d'un
costat a un altre tot el temps que li donés la gana, pel que va decidir gaudir
d'aquesta oportunitat. Ningú li diria que se n'anés al llit, ningú li renyaria
per anar a llocs als quals no li estava permès anar, i no tindria a ningú
enganxat als talons.
Els llavis d’en Zekk es van
corbar amb l'ombra d'un somriure. Posseïa una llibertat de la qual en Jacen i
la Jaina mancaven. Quan estaven explorant i divertint-se, els bessons no
paraven de consultar els seus cronòmetres, assegurant-se que estarien de
tornada a casa a l'hora acordada, i les circumstàncies inesperades mai podien
ser una excusa. Els bessons no volien que el seu androide de protocol acabés
amb un circuit de preocupació fos per no haver seguit les seves ordres
explícites, i eren presoners de la seva forma de vida i les seves rutines
quotidianes.
Què importava que en Zekk
no conegués totes les regles i normes que calia respectar per viure a la cort
diplomàtica? A qui podia importar-li que no sabés quin cobert calia utilitzar en
un moment donat, o quina era la frase de gratitud adequada quan estaves parlant
amb un ambaixador insectoide? En Zekk va deixar anar un esbufec despectiu. No volia viure
com en Jacen i la Jaina. Ah, no, ni somiar-ho!
Mentre vagabundejava pels
passadissos abandonats, arrossegant deliberadament els peus sobre les planxes
metàl·liques del sòl per fer el màxim soroll possible, en Zekk no va prestar
cap atenció al silenci opressiu ni a les ombres que s’anaven espessint al seu
voltant. El noi va esbufegar i va serrar les dents recordant la humiliació que
havia sofert. Bé, tant li feia. En Zekk era independent i no havia de retre
comptes a ningú..., i volia seguir així.
Els panells lluminosos
parpellejaven intermitentment sobre del seu cap, i els del final del passadís
estaven fosos. Un feble vagareig pels conductes del sostre va indicar el pas d'un
rosegador gran i bastant maldestre. Un instant després el noi va sentir un
altre soroll davant seu, aquest produït per alguna cosa encara més gran que
aquell rosegador invisible.
En Zekk va alçar la mirada
amb un bot de sorpresa per veure una alta silueta, més fosca que les ombres
negres com la tinta, sorgint del no-res davant d'ell.
- Bé, què tenim aquí? -Va
murmurar una veu greu i plena de poder que parlava amb una dolçor ensucrada.
La silueta es va acostar
una mica més, i en Zekk va poder veure una dona molt alta, amb uns ulls que cremaven
amb centelleigs violeta. La dona portava una lluent capa negra amb una mena de
petites ales sorgint de les espatlles que li donaven l'aspecte d'una cuirassa
defensiva. La seva llarga cabellera negra fluïa al voltant d'ella, una massa de
serps tan primes com cables. La seva pell era molt pàl·lida, i tenia els llavis
d'un carmesí fosc. La dona va intentar somriure, però l'expressió semblava
totalment fora de lloc en aquell rostre.
- Salutacions, jove senyor
-va dir la dona, i la seva veu traspuava persuasió -. Et demano que em
concedeixis un moment del teu temps.
Quan va estar més a prop
de la llum, en Zekk va veure que caminava amb una pronunciada coixesa.
- Em sembla que no... -Va
balbucejar en Zekk.
El noi va retrocedir i girà
sobre si mateix just a temps de veure com dues sinistres figures emergien dels
passadissos laterals: una dona baixa i robusta amb la pell marró clar i cabells
arrissats de color bronze, i un jove de rostre ombrívol amb frondoses celles
fosques.
- Només un moment del teu
temps, noi... en Vilas i la Garowyn s’asseguraran que no fas cap ximpleria -va
dir aquella dona d'aspecte tan perillós, i es va acostar una mica més amb el
seu peculiar pas coixejant -. Em dic Tamith Kai, i hem de sotmetre't a una
petita prova. No et farà mal res.
En Zekk va creure detectar
un to de desil·lusió en la seva veu.
El jove anomenat Vilas i
la dona dels cabells color bronze el van agafar per darrere. En Zekk va
començar a debatre’s res més sentir-se agafat, retorçant-se i cridant amb tota
la potència dels seus pulmons. Als desconeguts semblava no importar-los gens ni
mica el soroll que pogués fer, i en Zekk va saber amb una terrible certesa que
els crits d'ajuda no eren gens estrany en aquells nivells inferiors abandonats...,
tot i que els valerosos rescatadors sí ho eren.
En Zekk va intentar
alliberar-se els braços de la presa dels seus raptors, que l’estrenyien amb
tanta força com si tinguessin urpes en lloc de dits, però els seus esforços no
van servir de res. La Tamith Kai va extreure un estrany aparell entre els
negres plecs de la seva capa. Després va desplegar uns fins cables units a un
parell de paletes cristal·lines, i va connectar una graella d'energia
addicional. Un brunzit estrident va recórrer l'estructura d'aquella estranya
màquina.
- Deixa'm en pau!
En Zekk va llançar un peu
cap enrere, amb l'esperança de donar un bon cop a la delicada carn d'uns
panxells.
- Aneu amb compte -va dir
Tamith Kai, contemplant als seus col·legues amb un arrufament de celles d'advertència
arrufant-li el front -. Alguns d'ells poden ser perillosos quan estan
espantats.
Es va inclinar sobre el
noi i va anar movent les brunzents paletes cristal·lines al voltant del seu
cos, sotmetent-lo a un misteriós examen. En Zekk va serrar les dents fins a fer-les
cruixir i va tancar els ulls color verd maragda, sentint com la por li
accelerava el pols. Un instant després es va sorprendre en no percebre cap
pessigolleig d'energia, i va veure que cap abrasador raig analític s'obria pas
a través de la seva pell.
La Tamith Kai va retrocedir,
i la Garowyn i en Vilas es van inclinar sobre les ossudes espatlles d’en Zekk
per observar les lectures. En Zekk, que seguia debatent-se, va entreveure la
imatge resplendent de la pantalla, una aura de colors projectada damunt d'un
micro-holograma.
- Hmmmm... Sorprenent -va
murmurar la Tamith Kai -. Fixeu-vos en el poder que té.
- Una bona troballa -va
assentir la Garowyn -. Una trobada d'allò més afortunada, per descomptat...
- No per a mi! -Va
replicar secament en Zekk -. Què voleu?
- Vindràs amb nosaltres -va
dir la Tamith Kai.
La seva veu estava
impregnada d'una impassible confiança en si mateixa, com si les possibles
objeccions d’en Zekk no li importessin gens ni mica.
- No vaig a anar a cap
lloc amb tu! -Va cridar en Zekk -. Tant me fa el que hagis descobert, perquè no
vaig a...
- Au, atordiu-lo d'una
vegada -va dir la Tamith Kai amb impaciència, i després girà sobre la seva cama
rígida i es va allunyar coixejant pel passadís ple d'ombres -. Serà més fàcil
de transportar estant inconscient.
En Vilas va deixar anar
els braços del noi i en Zekk va intentar arrencar a córrer, sabent que aquella
era la seva última oportunitat..., però arcs de foc blau van sorgir de les
tenebres, embolicant-lo i precipitant-lo cap a l'abisme de la inconsciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada