Ofensiva a Selònia (III)

Anterior

3

Entrant, sortint

El caça X-TIE avançava lentament per l'hiperespai, i la tinent Belindi Kalenda de la Intel·ligència de la Nova República sabia que fins i tot aquest lent progrés era una cosa per la que havia d'estar agraïda. El vell trasto amb prou feines si havia aconseguit entrar a l’hiperespai al començament del vol, i la Kalenda se sentia quelcom més que una miqueta nerviosa cada vegada que pensava en com es comportaria la seva nau quan arribés el moment de sortir-ne. Però de moment almenys estava sencera, i això ja era alguna cosa.

L'X-TIE era un Lleig, un treball de muntatge precipitat i maldestre, fet a partir de peces i sistemes recuperats d'una ala-X i d'un dels primers models de caça TIE. Pel que havia pogut veure la Kalenda, combinava les pitjors característiques dels dos vells adversaris, i potser hi hauria quantes sorpreses desagradables de collita pròpia afegides a la barreja.

Però no podia negar que la nau volava, i que l'havia dut fins allà. Donada la forma en què havia començat el vol, amb la Kalenda robant el X-TIE a Corèllia mentre en Han Solo proporcionava una distracció fent volar pels aires el que li havia semblat la meitat de l’espaiport, era un miracle que tingués una nau... , per no parlar d'una nau que volava. La Kalenda hauria d'haver-se estavellat o haver estat abatuda trenta segons després de l'enlairament. Però res de tot això importava en aquell instant. La Kalenda anava cap a Coruscant, de fet, ja gairebé havia arribat allà, i posseïa informació que no era probable fos coneguda per ningú fora del sistema Corellià. Havia d'arribar a Coruscant. Això era l'únic que importava.

La Belindi Kalenda tenia vint anys estàndard. Era una jove d'aspecte lleugerament estrany fins i tot en el millor dels moments, i portava força temps sense estar en la seva millor forma. Els seus cabells eren negres com l'atzabeja, i li haurien arribat gairebé fins a la cintura si normalment no els portés recollits en una complicada trena que els mantenia subjectes a la part de darrere del seu cap. En aquell instant estaven atrapats i enredats sota del seu casc de vol, per descomptat, i ja portaven algun temps així. Pentinar-se no seria cap gran plaer. Ja no es podia recordar de l'última vegada en què havia estat neta i presentable. Ah, si almenys la necessitat de donar-se una dutxa fos la pitjor de totes les seves preocupacions...

Els seus ulls estaven una miqueta més separats del normal i eren una mica vidriosos, i la seva mirada estava una miqueta descentrada, fregant la guerxesa sense arribar del tot a ella. Moltes persones la trobaven desconcertant, perquè els hi produïa la impressió que la Kalenda no els estava mirant directament sinó que mirava una cosa que flotava en l'aire darrere seu. De fet, aquesta impressió no estava excessivament equivocada. La Kalenda mai s'havia esforçat per desenvolupar-la i tampoc havia tingut massa fe en ella, però ja feia molt de temps que creia posseir una lleugeríssima habilitat en l'ús de la Força, just la suficient perquè li proporcionés una advertència de tant en tant i fes que les seves intuïcions fossin més potents i dignes de confiança.

Per desgràcia l'únic que li estava dient la seva intuïció en aquell instant era el que la Kalenda ja hauria sabut de totes maneres: que estava ficada en un embolic terrible. La supervivència de qui sabia quants planetes i quants éssers intel·ligents havia estat sobtadament llançada sobre la seva falda. La Kalenda era l'única persona que posseïa la informació, i els seus pensaments mai s'allunyaven massa d'aquest punt. Tot hi era, en el xip de dades que s'havia ficat a la butxaca del seu vestit de vol. La Kalenda no necessitava molta imaginació per tenir la sensació que el diminut xip guardat dins de la seva butxaca era gegantesc i pesat, una immensa càrrega que tirava d'ella i intentava fer-la caure.

Havia de transmetre el missatge, i la Kalenda no se sentia a l'altura d'aquesta tasca. Se sentia tensa, esgotada i espantada.

Però, deixant a part el fet de ser responsable de la destinació de milions d'éssers, també havia de carregar amb la gens menyspreable tasca de mantenir d'una sola peça a aquella monstruositat de nau espacial durant el temps suficient perquè la portés a Coruscant. Almenys aquesta part dels seus deures ja gairebé havia acabat. Suposant que l'X-TIE no esclatés o esdevingués metall fos durant els propers minuts, la Kalenda ja no hauria de trigar molt a sortir de l'hiperespai dins del sistema de Coruscant.

Sempre estava la qüestió de quin tipus de recepció s'anava a trobar, naturalment. La capital havia estat bombardejada, atacada, assetjada i qui sabia quantes coses més al llarg dels anys. La conseqüència de tot això era que l'Armada de la Nova República es prenia molt seriosament la feina de defensar el que se li havia encomanat, i els anys de pau no havien estovat en el més mínim al Comandament de Coruscant. Si alguna cosa havia après la Kalenda a l’INR, era això. També coneixia molt bé el recel i la suspicàcia que els inspiraven els models de naus desconegudes..., com l'X-TIE en què viatjava. Que la fessin miques primer i formulen preguntes després seria lamentable, per descomptat, però també molt comprensible.

La Kalenda va somriure per dins. Però per què buscar més preocupacions de les que ja tenia? Els sistemes hiperespacials de l'X-TIE podien esclatar abans que arribés allà, i llavors el problema mai arribaria a presentar-se. Va donar un cop d'ull a les lectures dels seus panells per, com a mínim, la dotzena vegada en l'última hora. Un nombre considerable dels seus subsistemes de propulsió estava en ambre, però fins al moment cap d'ells havia pujat al vermell. La Kalenda va tornar a comprovar les seves guies navegacionals i va concentrar tota la seva força de voluntat a demanar a l'X-TIE Lleig que volés una mica més gràcilment.

El Lleig es va negar a cooperar.

La Dama Afortunada va enlairar-se de Coruscant amb una fluïda onada d’energia i va avançar veloçment cap a l'òrbita. Lando va comprovar els seus instruments.

-Tot en verd -va dir mentre examinava els taulers repetidors centrals-. L’R2 té a la teva ala-X just a sota de nosaltres i en el mig de la ruta. He d'admetre que em sento impressionat. No estava massa segur que el nostre amiguet fos capaç de fer el que li demanàvem.

-Espero que hagis après la teva lliçó -va dir en Luke-. L’R2 sap el que es fa.

-Oh, l'he après -va dir Lando-. Ara sé que l'únic androide incompetent present en aquest viatge és el que tens assegut darrere.

- Realment, capità Calrissian...!

-Silenci, C3PO, o et faré viatjar a l'altra banda del casc.

Connectar l'ala-X i la Dama Afortunada havia exigit unes quantes improvisacions d’enginyeria considerablement enginyoses, però un cop dutes a terme el resultat era que l'ala-X podia quedar adossat a la base de la Dama Afortunada i unir-se al casc del iot espacial mitjançant les abraçadores d'atracada ventrals recentment instal·lades. La Dama Afortunada podia portar a remolc el caça-X remodelat i millorat d’en Luke. Aconseguir-ho havia exigit una certa quantitat de treball, però ningú havia protestat. Anaven a posar rumb cap al desconegut -i era més que probable que es tractés d'una part hostil del desconegut-, i si les coses es posaven lletges no hi havia res com tenir disponible la potència de foc i la maniobrabilitat d'una ala-X.

-Aquest androide és tan competent que potser hauria de permetre-li executar una maniobra d'atracada quan estiguem a l'espai lliure -va dir Lando.

-Si et ve de gust... -Va respondre en Luke, tot i que no estava prestant atenció a les paraules d’en Lando.

Lando es va tornar cap al seu amic. La seva expressió indicava amb tota claredat que s'adonava que la ment d’en Luke es trobava bastant lluny d'allà, i que estava intentant animar-lo.

-Sí, senyor -va dir-. Ens ocuparem de totes aquestes petites maniobres, i la nostra pròxima parada serà Bakura.

-Sí -va dir en Luke en el mateix to de veu absort que havia emprat abans-. Bakura. Bakura i Gaeriel Captison.

En Luke va clavar la mirada a la finestreta de la Dama Afortunada sense veure res i es va recordar de la Gaeriel. Si alguna vegada hi va haver un nom que sorgís sobtadament del passat, no hi havia dubte que era el seu.

Feia anys que ni tan sols sentia el seu nom, però pensar en la Gaeriel encara tenia el poder de commoure'l. La va conèixer durant els dies tumultuosos immediatament següents a la destrucció de la segona Estrella de la Mort i les morts d’en Darth Vader i l'Emperador. Bakura, el seu planeta, havia estat atacat per una raça alienígena totalment desconeguda fins aquell instant, els Ssi-Ruuk, que estava decidida a esclavitzar la humanitat. Hi havia calgut un atac conjunt de les forces imperials i de la Nova República per fer retrocedir els ssi-ruuk, i els bakurans havien mantingut estretament vigilades les seves fronteres des d'aquell llavors.

En Luke i la Gaeriel es van conèixer durant els dies que en Luke va passar a Bakura. Havien arribat a conèixer-se profundament l'un a l'altre en un període de temps molt curt..., i després s'havien vist obligats a separar-se amb idèntica rapidesa. Dir que la Gaeriel havia estat un dels grans amors de la seva vida o, de fet, un amor a seques, hauria estat una tosca exageració, però podria haver arribat a ser-ho. Això era el que sempre li havia rosegat per dins. Si la vida d’en Luke hagués seguit un camí diferent, si la religió de la Gaeriel i els seus deures cap al seu món natal no haguessin tingut tant poder sobre ella, si s'haguessin conegut dins d'una galàxia pacífica en lloc d'haver-ho fet dins d'una que encara no havia acabat de lliurar les seves guerres... Si, si, si.

En Luke va sospirar i es va fregar els ulls. Però cap de tots aquells "sies" s'havia convertit en realitat. I, si havia de ser sincer, en Luke sabia que tampoc hauria existit cap garantia ni que tots els "sies" haurien acabat sent altres tantes realitats. En Luke i la Gaeriel podrien haver arribat a significar alguna cosa l'un per l'altre..., o potser no. La gran tragèdia era que mai van tenir l'oportunitat d'arribar a descobrir-ho.

-Ja fa molt temps d'això -va murmurar Lando. Semblava haver decidit deixar de fer veure que tot anava bé-. La vida segueix.

- Molt cert, amo Luke! -Va exclamar C3PO des del seient de salt temporal que havien instal·lat per a ell darrere del seient de copilot d’en Luke-. Dubto molt que la seva breu trobada amb ella vagi a tenir la més mínima conseqüència per a la nostra imminent reunió.

-Oh, fantàstic -va dir Lando-. Ara anem a sentir parlar a la major autoritat vivent en el que toca a no assabentar-se del que realment importa.

Luke i Lando havien decidit que seria més prudent tenir a C3PO a la cabina de control, amb una comunicació d’hiperona directa que li unís a l’R2, per si sorgia algun problema en la maniobra d'atracada i els sistemes de comunicació normals no eren capaços de solucionar. Estava clar que Lando començava a lamentar aquella decisió, i en Luke es va sentir inclinat a estar d'acord amb ell.

-Han transcorregut aproximadament catorze anys estàndard des que va tenir qualsevol mena de contacte amb ella -va seguir dient C3PO, parlant en el to de veu inexorablement jovial que sempre semblava emprar quan estava insistint a analitzar una mica del que era millor no parlar-. La fase diplomàtica de la nostra missió pot ser considerablement delicada, però jo no em preocuparia massa pel que fa a com reaccionarà veient-lo. Vaja, però si tenint en compte com d’impredictible que resulta la psicologia humana, fins i tot és perfectament possible que ni tan sols es recordi de vostè!

-Jo me'n recordo d'ella -va dir en Luke en veu baixa i suau.

-Ja ho veig -va dir C3PO-. Però no crec que hagi tingut l'oportunitat de repassar la seva carrera des del seu últim contacte.

-Deixa que ho endevini -va grunyir Lando-. Decidir que seria convenient connectar amb el Banc de Dades Històriques de Referència de Blovatavia Superior i introduir tota la història de la seva vida en aquest caparró de llautó oxidat teu.

-No estic familiaritzat amb Blovatavia Superior, capità Calrissian, però el material referent a la Gaeriel Captison estava disponible en els Arxius Diplomàtics de la Universitat de Coruscant i es podia accedir a ell sense cap dificultat. Potser hauria d'afegir que no es va utilitzar ni un àtom de llautó a la construcció del meu cap i, a més, el llautó no s'oxida.

-Luke, realment et molestaria molt que li fes uns quants forats amb el meu desintegrador? -Va preguntar Lando.

En Luke va aconseguir somriure i va tornar la mirada cap a C3PO.

-No siguis tan dur amb ell, Lando. Després de tot, et va salvar la vida quan estaves a punt de casar-te amb la bruixa vital a Lèria Kersil.

-Sí, però si això significa que he d'escoltar-lo, llavors no estic segur que valgués la pena -va replicar Lando.

- Oh, vaja! -Va exclamar C3PO-. Mai... Jo... Realment jo mai... No sé per què em prenc la molèstia de recopilar informació quan ningú sembla sentir el més mínim interès per ella.

-Endavant -va dir en Luke, intentant calmar l'androide amb el seu to de veu més conciliador-. Explica’m què has descobert sobre la Gaeriel.

- Voleu un informe complet, o únicament un resum?

-Només el resum, moltíssimes gràcies.

Si es tracta de C3PO, la seva idea d'un informe complet era tan àmplia que recitar-lo podia abastar des de l'instant següent fins a la fi de l'eternitat.

-Bé, amo Luke. Bé, realment no hi ha gran cosa per explicar... Va seguir dedicant-se a la política després que els ssi-ruuk fossin derrotats i va arribar a ser una figura molt poderosa dins de la seva facció del senat. Després d'haver ocupat diversos càrrecs de creixent importància, es va convertir en la persona més jove que ha arribat a ocupar el Primer Ministeri de Bakura en tota la història del planeta.

-No sabia que hagués arribat a ser primera ministra -va dir en Luke.

Però en realitat no hi havia cap raó per sorprendre’s. La Gaeriel era jove, intel·ligent i ambiciosa. Per què no podria arribar fins al cim?

-Em temo que no només es va convertir en primera ministra, sinó que després va deixar de ser-ho. El seu partit va ser derrotat en les últimes eleccions, Diversos comunicats de premsa ho atribueixen al fet que no es va concentrar prou en la campanya a causa de la malaltia i mort del seu espòs.

- Espòs? -Va exclamar en Luke-. Tenia un marit?

-Oh, sí, amo Luke. Se m'havia passat per alt esmentar-ho? Es va casar fa uns sis anys amb un home anomenat Pter Thanas..., un antic oficial imperial. Crec que el va conèixer quan érem a Bakura. Van tenir una filla a la qual han anomenat Malinza, que ara té quatre anys estàndard i mig. En Thanas va contreure una malaltia consumptiva amb la qual no estic familiaritzat, una malaltia anomenada malaltia de Knowt, just quan la campanya estava a punt d'iniciar-se, i va expirar dos dies després que el partit de la Gaeriel fos derrotat. Sembla que ara es manté fora de la política activa, almenys de moment.

Aquesta potent dosi de notícies va afectar considerablement al Luke. Pensar que la Gaeriel havia adquirit i perdut un espòs, que havia assolit els cims del poder en el seu món per acabar caient d'ells i que havia donat a llum una filla, i tot això sense que en Luke sabés res d'això, li va resultar inexplicablement estrany.

En Luke guardava una imatge de la Gaeriel en algun lloc de les profunditats de la seva ment, i li va sorprendre adonar-se de com d’immutable que havia romàs aquella imatge. Als ulls de la seva ment, la Gaeriel havia continuat sent la jove plena d’energies i vitalitat que havia conegut llavors, amb tota l'empenta i l'entusiasme de la joventut eternament seus, congelats en el temps. Però en Luke hauria d'haver sabut que la imatge no podia seguir correspon a la realitat. La vida no era així.

Va tenir la vaga impressió que hauria de dir alguna cosa, però no sabia què. No sentia cap desig d'explicar els seus sentiments a Lando... i, per descomptat, no volia explicar-los a C3PO.

-Feia molt temps que no tenia notícies d'ella -va dir per fi-. Lamento saber que en Thanas va morir.

-Però això va passar fa més d'un any, amo Luke. És més que probable que ja ho hagi superat.

En Luke no hagués sabut explicar per què, però ho dubtava. La Gaeriel que recordava no era el tipus de dona que es casava obeint a un impuls momentani. S'hauria casat amb un home a qui estimava profundament. Era molt possible que a aquestes altures ja hagués aconseguit seguir endavant amb la seva vida, per descomptat..., però no hauria superat la pèrdua del seu espòs.

I havia tingut una filla...

Gaeriel. En Luke va pensar en ella, i en totes les possibilitats que el nom havia representat en la seva ment. En Luke sempre havia dubtat que arribés a casar-se algun dia. L'amor romàntic mai havia semblat formar part del seu destí. Ni tan sols un Mestre Jedi podia veure molt lluny en el futur, però en Luke no necessitava gran cosa a part del sentit comú per saber que en una vida com la seva hi havia molt poc espai per als plaers de les persones corrents. Hi havia moments en què els seus extraordinaris dons eren una compensació suficient..., i havia altres en què no eren suficients.

En Luke era molt conscient que una gran part de l'immens amor que sentia pels fills de la Leia sorgia del fet que representaven tota la família que probablement arribaria a tenir mai. Creia haver acabat acceptant aquest fet, però en aquell moment va comprendre que s'havia equivocat.

-Atès que en el passat la va conèixer bé, tinc una gran quantitat d'informació addicional sobre ella que podria resultar interessant -va seguir dient C3PO-. Una part considerable procedeix dels segments menys fiables de la premsa, i és una mica especulativa. No obstant això...

-Escolta, no conec tota la història i no vull conèixer-la -el va interrompre Lando-. Però em sembla que en Luke potser preferiria no mantenir aquesta conversa davant meu.

-Gràcies, Lando -va dir en Luke-. T'ho agraeixo. Ja parlarem més tard, C3PO. -Luke va obrir el seu arnès de seguretat-. De fet, estic pensant que no me n’aniria gens malament estar una estona a soles... Digues si em necessites per alguna cosa. Seré a la meva cabina.

-Molt bé, Luke -va dir Lando-. No crec que hi hagi cap problema que exigeixi la teva presència.

En Luke va assentir distretament i va anar a popa, on era la seva cabina. Quan va arribar allà, va obrir la comporta, la va tancar darrere d'ell, va anar fins a la seva llitera i es va estirar d'esquena per poder contemplar la mampara superior el més còmodament possible.

Sí, era realment sorprenent el molt que un nom sorgit del passat podia afectar a algú...

La Belindi Kalenda va contemplar el compte enrere del rellotge de l'ordinador de navegació i va respirar fondo. Trenta segons. Faltaven trenta segons perquè sortís de l’hiperespai dins del sistema de Coruscant. Quant ho fes, la Kalenda sabia que anava a precipitar-se en un formiguer de problemes. L’X-TIE no comptava amb cap component que pogués utilitzar per improvisar un interrogador capaç d’en viar algun codi d'identitat aprovat, i a més viatjava en una nau d'un tipus desconegut plena d'equip imperial.

La Kalenda sabia molt bé com de susceptibles que eren els sistemes automàtics pel que fa a les naus imperials i el de pressa que reaccionaven davant d'elles. Quan els autodetectors percebessin la presència dels escuts laterals del caça TIE soldats al cos de l'ala-X, cada pantalla detectora del sistema s'il·luminaria com el projector hologràfic d'una pista de lluminodansa.

 La seva única esperança era que pogués establir algun tipus de contacte directe amb els quarters generals de l’INR, i de pressa, abans que la meitat del Comandament de Coruscant comencés a fer ploure foc sobre ella. Hauria de dirigir una crida de veu a les casernes generals de l’INR utilitzant un codi de paraules clau, i convèncer-los de ser era una autèntica agent de la Nova República mentre feia el que podia per seguir amb vida.

Vint segons. «Vinga, vinga... -Es va dir-. Intenta no pensar en l'última vegada que vas sortir de l'hiperespai, dins del sistema Corellià. Els nadius et van deixar sense nau tan de pressa que amb prou feines si vas poder adonar-te del que estava passant. T'aconsello que no intentis provar sort amb un descens d'emergència a Coruscant, d'acord? No, per descomptat que no.»

Divuit segons. «Torna a comprovar aquest comunicador, i confirma la fixació de freqüència del condemnat trasto. No voldràs enviar el teu SOS al Departament d'Ajust de Política Agronòmica per error, oi? No, per descomptat que no.»

Quinze segons. «Fes una última comprovació a l'ordinador de navegació. Seria molt típic de la teva mala sort que aquest trasto estúpid es fes un embolic amb la seva programació i et deixés fora de la zona d'arribada autoritzada..., o que senzillament deixés de funcionar del tot i no et tragués mai de l'hiperespai. Les naus desapareixen de tant en tant. És una cosa que passa, per descomptat. Torna a comprovar-ho. No sents cap desig de ser una d'aquestes naus, eh?»

Deu segons. «Actives els sistemes d'armament o els mantens desconnectats? Si el Comandament de Coruscant veu que tens el canó turbolàser ple d’energia, llavors sentiran més que una seriosa temptació d'obrir foc immediatament. Però si disparessin coets contra tu, potser podries destruir-los si arribessis amb l'armament activat... Però Suposa que la demanda d’energia que crearàs connectant-los és prou alta per carregar-se l’ordinador de navegació. I quines probabilitats hi ha que utilitzen coets en comptes d'obrir foc amb els canons làser? No, deixa desconnectat el sistema d'armament.»

Set segons. «Escuts. Els escuts són un assumpte totalment diferent. Connectats, decididament connectats... Però no corris el risc de sobrecarregar l'ordinador de navegació. Dóna-li a l'interruptor dels escuts quan la sortida de l’hiperespai hagi estat completada.»

Si arribava a produir-se, naturalment. Cinc segons. Quatre.

Tres.

Dos. «Has d'estar preparada per dur a terme la desconnexió manual si els automàtics decideixen que no tenen ganes de treballar.»

U. «Posa aquests dits sobre l'interruptor de tancament manual.» Zero...

I l'univers va cobrar existència al seu voltant amb un sobtat esclat de llum. Les línies estel·lars van sorgir vertiginosament del centre i van passar a tota velocitat al costat d'ella abans d'esdevenir les familiars estrelles i el cel de Coruscant. Ho havia aconseguit. Bé, l'únic que havia de fer a partir d'aquell moment era seguir amb vida el temps suficient per poder gaudir de la seva gran fita.

Va connectar els escuts de l’X-TIE..., i va veure com els llums de l'ordinador de navegació parpellejaven i s'apagaven abans de tornar-se a encendre per mostrar totes les coordenades en zero. La Kalenda es va felicitar a si mateixa per haver mantingut apagats els escuts fins després de l'arribada, i després va començar a torturar-se amb altres preocupacions.

El comunicador. Havia de connectar el comunicador, i resar perquè l’INR seguís utilitzant aquella freqüència. La Kalenda va moure l'interruptor i va començar a parlar.

-Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats. Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats. Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats.

Se suposava que aquella frase mancada de tot sentit estava emmagatzemada en algun ordinador d'algun centre de l’INR, i que havia estat sintonitzada amb la pauta vocal de la Kalenda. En teoria, tres repeticions de la frase posarien marxa una operació de detecció i seguiment de les coordenades de qualsevol nau que enviés el senyal, i llavors l'ordinador enviaria una autorització d'emergència al Control de Trànsit de Coruscant al mateix temps que enviava una notificació de llum verda al Comandament de Coruscant. La teoria era tan bonica com impecable..., llevat que els ordinadors haguessin deixat de funcionar per algun motiu, o que algun imbècil hagués canviat el procediment, o que hagués esborrat el registre vocal de la frase amb el que s'havia de fer la comparació, o que qui en el Comandament de Coruscant decidís no acceptar la paraula de l’INR que la nau misteriosa estava del seu costat.

Tres repeticions de la frase, i després esperar dos minuts i enviar tres repeticions més. Després esperar dos minuts, i enviar la tercera i última tanda de repeticions. Aquest era el procediment estàndard, i la Kalenda planejava seguir-lo..., si vivia el temps suficient per a això.

Mentrestant, més valdria que posés en marxa els ridículament toscos detectors de la seva nau. Va moure els interruptors adequats, i es va sentir més desil·lusionada que sorpresa quan no va ocórrer res. El tipus que havia muntat aquell Lleig a partir de peces soltes probablement tenia en ment utilitzar-lo per alguna mena de tasca de suport durant una incursió. Se suposava que el Lleig seguiria a les altres naus quan entressin en un sistema, i que després començaria a disparar quant aparegués l'enemic. Mantenir el sistema de detecció en bon estat hauria estat una tasca de manteniment d'una prioritat realment molt baixa.

-Hi hauria d'haver dedicat una mica més de temps a escollir la nau que robava -va murmurar la Kalenda per si mateixa.

Si treballava en ells durant mitja hora, potser aconseguiria que els detectors tornessin a funcionar. També hi havia la possibilitat que no ho aconseguís, naturalment..., i a més, estava clar que no disposava d'aquesta mitja hora.

De fet, semblava com si no disposés ni tan sols de mig minut. Allà estaven. Aproximant-se a gran velocitat just per davant d'ella hi havia tot un grup de sis ales-Y, i tots semblaven decidits a prendre’s molt seriosament la presència de la Kalenda.

La mà de la Kalenda ja estava sobre la palanca i havia començat a executar un brusc viratge cap a estribord abans que la seva ment prengués la decisió conscient d'emprendre una acció evasiva. Un feix turbolàser es va obrir pas a través del sector d'espai que la Kalenda havia estat ocupant feia tan sols un moment. Encara operant purament a base de reflexos, la Kalenda va començar a activar el sistema d'armament abans d'adonar-se que els ales-Y estaven al seu costat. No volia derrocar-los. Si s'hagués tractat d'escollir entre la vida d'un o dos pilots de caça i la possibilitat de comunicar l'existència d'una conspiració que pretenia fer esclatar l'estrella d'un planeta habitat, la Kalenda hauria passat a l'atac sense un sol instant de vacil·lació, encara que lamentant-lo moltíssim. Però contra sis caces, i contra qualsevol altra força que Coruscant pogués llançar contra ella si es comportava de manera hostil... No, la Kalenda sabia que no existia ni una sola possibilitat que la seva informació sobrevisqués.

La seva única esperança era seguir amb l'acció evasiva i mantenir-la el temps suficient perquè l’INR pogués concedir una autorització de descens. Va donar un cop d'ull al seu cronòmetre i es va adonar que ja anava sent hora que repetís el seu missatge. Una altra andanada làser va estar a punt de destruir la seva pantalla de babord, i la Kalenda va tornar a desviar bruscament l'X-TIE cap a un costat.

Va connectar el comunicador i va començar a parlar.

-Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats. Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats. Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats.

Cantussejar les paraules com si fossin una mena de mantra, un encanteri màgic que podia salvar-li la vida..., i si tenia una mica de sort, això seria exactament el que farien.

Parlant de comunicacions, hi havia la possibilitat que els ales-Y estiguessin tractant d'establir contacte amb ella. La Kalenda va prémer el comandament de detecció del seu panell de comunicacions i va fer que ensumés totes les freqüències estàndard. Res. No és que hagués esperat trobar cap cosa, per descomptat. Els pilots de caça poques vegades intentaven xerrar amb les persones a les que estaven intentant matar.

Els ales-Y s'estaven allunyant els uns dels altres, tractant d'atrapar-la dins d'una esfera de foc creuat. Si ho aconseguien, tot acabaria en qüestió de segons. Bé, si no podien parlar amb ella, potser la Kalenda podria parlar amb ells... Va teclejar la freqüència del que havia estat el canal estàndard del comandament general de caces l'última vegada que havia assistit a una reunió informativa.

-Caces ala-Y! Aquí l'X-TIE al qual estan perseguint. No disparin, si us plau! No sóc hostil. He d’entregar un missatge.

Una altra andanada làser va solcar el cel, i aquell nou tret va aconseguir encertar al seu X-TIE al centre del casc. El Lleig es va estremir, va oscil·lar i va fer un balanceig d'un costat a un altre, i els llums interiors es van afeblir però els escuts van aguantar..., per aquesta vegada. Tot un grup de llums que havien estat en ambre van passar sobtadament al vermell amb un espetec. El següent impacte causaria munts de danys. La Kalenda va executar un gir de cent vuitanta graus i es va llançar en línia recta cap a la parella d'ales-Y més propera. Va passar per entre les dues naus i va aconseguir sortir de la formació..., i un instant després va desitjar no haver-ho fet.

Un creuer estel·lar de Mon Calamari acabava de sorgir del no-res i es precipitava sobre ella. Si hagués estat dins del foc creuat dels ales-Y, el creuer no s'hauria atrevit a disparar contra ella. Però la maniobra de la Kalenda havia canviat la situació, i el creuer podia usar tot el seu armament a plaer..., i els canons turbolàser davanters ja estaven girant pesadament cap a ella, preparant-se per centrar les mires en la seva nau.

La Kalenda es va llançar en una nova trajectòria vertical, va fer girar noranta graus l'X-TIE i va accelerar cap al cel, intentant moure’s més de pressa del que podia fer-ho aquella torreta artillera. No tenia ni una sola possibilitat, per descomptat, però havia de seguir intentant-lo fins al final. Va tornar a teclejar la freqüència de l’INR i va parlar, potser per última vegada, mentre se sorprenia pensant que les seves últimes paraules anaven a consistir en una frase que no tenia cap sentit.

-Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment gelats. Fabricants de dards desafortunats amb plegaments freqüentment he...

I llavors una gegantina mà invisible es va tancar sobre el seu X-TIE i va tirar bruscament d'ell amb una força tremenda. La Kalenda gairebé es va veure incrustada en el seu arnès de seguretat, i el seu casc va xocar amb l'interior de la cabina. Va quedar atordida durant un moment, i va necessitar uns segons per recuperar-se. Un tret que havia fallat pels pèls. Sí, havia d'haver estat un tret del creuer que havia estat a punt de donar en el blanc. La Kalenda va donar un cop amb la mà a la palanca de control, intentant fer virar la nau cap a babord en una última maniobra d'acció evasiva. Però l'X-TIE es va limitar a estremir-se i gemegar, i la cabina va quedar sobtadament envaïda per l'acre olor d'alguna cosa que es cremava..., i llavors la Kalenda va entendre què estava passant. Va apagar els motors, va apartar les mans de la palanca de control i va deixar escapar un sospir d'alleujament.

Un raig tractor. L'havien envoltat amb un raig tractor.

Va tancar els ulls i es va deixar caure sobre el respatller encoixinat del seient. Després va tornar a respirar, sense adonar-se que havia deixat de fer-ho durant uns moments.

-Lloats siguin els fabricants de dards -va dir al silenci i al buit-. Lloats siguin els fabricants de dards, i que els seus plegaments no tornin a gelar-se mai més.

Bakura.

Bakura havia seguit mantenint les seves poderoses forces defensives durant tots els anys de pau transcorreguts des de la crisi de la invasió. No hi havia hagut cap senyal d'un nou atac dels ssi-ruuk, però, per altra banda, tampoc hi va haver cap advertència prèvia abans del seu primer atac. Passaria molt temps abans que Bakura tornés a baixar la guàrdia.

La qual cosa portava a la inevitable pregunta de per què la Nova República havia abaixat la guàrdia. Una part de la resposta era que no ho havia fet. La flota i les forces de superfície eren molt més petites del que havien estat durant la guerra contra l'Imperi, però seguien sent uns efectius formidables. El que passava era, senzillament, que o estaven ocupats en altres llocs o estaven paralitzats a causa de les reparacions. Les drassanes de Mon Calamari bullien d'activitat. Si la revolta de Corèllia hagués esclatat sis mesos abans o tres mesos després, la Nova República podria haver enviat una flota gegantina.

I, si havia de ser totalment sincer amb ell mateix, en Luke tenia el pressentiment que la Mon Mothma podria haver reunit una força de la Nova República en el cas que fos absolutament necessari. Hauria estat car i arriscat, i hauria deixat a algun lloc avançat amb les defenses reduïdes al mínim durant algun temps, però podria haver-se fet.

Però la Mon Mothma era més que una estratega. També era una líder política, i molt bona. Els bons polítics saben com utilitzar una crisi, i com utilitzar un problema per resoldre uns quants problemes més. Enviant en Luke i en Lando perquè fessin una visita als bakurans, la Mon Mothma matava una multiplicitat d'ocells amb un sol tret. Conservava els recursos de la Nova República per seguir estant en condicions d’enfrontar-se a altres crisis que puguin sorgir, però també utilitzava a favor seu la psicologia Bakurana. Bakura es trobava prop de les fronteres de la Nova República, i els seus ciutadans solien témer ser oblidats, quedar exclosos de l'equació. Si les conjectures de la Mon Mothma eren correctes, llavors el fet de demanar-los ajuda seria un estímul que animaria als bakurans a seguir estant estretament units a la Nova República, i faria que se sentissin necessaris i compromesos amb la causa.

I hi havia un altre assumpte. No feia molt de temps, la Mon Mothma li havia dit que la seva entrada a l'arena política només era qüestió de temps..., i la Mon Mothma era perfectament capaç d'utilitzar aquella oportunitat per donar-li una enèrgica empenta en aquesta direcció. Anar a Bakura no era una feina per a un heroi que es llançava a la càrrega amb la seva espasa de llum preparada per entrar en acció: era un treball per un negociador. La Mon Mothma estava obligant al Luke a actuar no com un intrèpid aventurer solitari, sinó com un líder, un representant..., un polític. Oh, sí, no hi havia dubte que la Mon Mothma era realment molt bona en el seu ofici.

En Luke es va aixecar a la llitera. Ja estava bé, no? Perdre el temps donant voltes al passat i deprimint-se era una reacció ridícula, i més si s'escau. Hi havia massa coses a fer, massa eventualitats per a les quals preparar-se. Necessitava saber més. Ja era hora que li demanés tota la informació de què disposava a C3PO.

Estava a punt de prémer el botó de l'intercomunicador per trucar a C3PO quan l'intercomunicador va cobrar vida amb un espetec..., i amb C3PO a l'altre extrem de la línia.

-Amo Luke, tindria la bondat de venir a la cabina? L’R2 ens està passant una transmissió de la xarxa de sensors militars. Sembla que estan duent a terme alguna mena d'operació interceptora. Un escamot de caces ala-Y està atacant a una peculiar combinació d'ala-X i caça TIE d'un model bastant antic.

La veu d’en Lando va sorgir de l'intercomunicador. Semblava bastant excitat.

- És un X-TIE Lleig, Luke! I les úniques drassanes que munten aquest tipus de naus...

-... Estan a Corèllia -va dir en Luke, acabant la frase per Lando mentre sortia corrent de la seva cabina rumb a la cabina de comandament. La comporta estava oberta, i en Luke es va llançar per ella-. Digues-li a l’R2 que es posi en contacte amb els caces interceptors! -Va ordenar -. Digues que deixin de...

-No cal -va interrompre Lando-. Sigui qui sigui la persona que va a bord d'aquest trasto, no ha tingut la boca tancada i ha sabut ser molt convincent. Els ales-Y han deixat de disparar i el creuer Naritus ha pescat la nau amb un raig tractor. L'estan pujant a bord. I abans que puguis dir-me que ho faci, et diré que sí, que ja hem canviat de curs. Ha de ser algú amb notícies.

En Luke es va deixar caure al seient del copilot i va connectar el canal d'àudio del comunicador per parlar amb la seva ala-X.

- R2? Posa't en contacte amb el creuer i sol·licita permís perquè pugem a bord.

L’R2 va replicar amb un triple xiulet que sonava clarament afirmatiu. En Luke es va inclinar cap endavant i va clavar els ulls a la pantalla de la Dama Afortunada. El Naritus es trobava bastant lluny, cert, i trigarien un temps a arribar-hi, però potser per fi anaven a aconseguir una mica d'informació.

-Dona la volta a aquest trasto, Lando, i no perdem ni un instant.

La Kalenda sabia que els seus problemes encara no s'havien acabat, és clar. No quan estava asseguda dins d'una cel·la al bloc de retenció del creuer, en comptes de davant d'una taula en el seu centre d'informació. Tampoc culpava al capità del Naritus per mirar-la amb quelcom més que una mica de sospita. Després de tot, la Kalenda viatjava sense cap document o prova de la seva identitat: l’INR no enviava els seus agents en una missió clandestina amb una identificació proveïda d’holofoto. Encara que hagués portat a sobre alguna identificació, hauria estat una falsificació total concebuda perquè encaixés amb la història de cobertura que havia d'emprar des del moment de la seva entrada en el sistema Corellià. Però la Kalenda s'havia desfet d'ella feia ja molt de temps, és clar. Aquella identitat havia estat descoberta i inutilitzada, i d'una manera tan violenta que la seva posseïdora havia estat a punt de quedar inutilitzada juntament amb ella.

En conseqüència l'únic que tenien era una jove d'aspecte cansat i malmès que portava una granota de vol arrugat, i tant la peça com la dona necessitaven urgentment una bona neteja. Però la Kalenda no anava a demanar-los una dutxa o una granota de la seva talla per poder canviar-se. Encara no. Fins al moment s'havien limitat a un ràpid escorcoll a la recerca d'armes. No se'ls havia ocorregut registrar la seva roba de manera tan minuciosa, i no volia que trobessin aquell xip de dades. Oh, no. La Kalenda tenia les seves ordres respecte a aquest xip.

Però hi havia un altre motiu de preocupació. No s'havia d'oblidar de l'X-TIE que havia robat, i no hi havia dubte que ho tornarien de l’inrevés i la Kalenda no podia culpar-los per fer-ho. El problema era que en realitat la Kalenda no tenia ni idea del que hi havia a bord de la seva nau. No necessitava molta imaginació per pensar en les coses que podia haver-hi a bord d'aquell Lleig, i eren coses que podien ficar-li en un embolic molt, molt gran. Però la Kalenda va tornar a dir-se a si mateixa que no hi havia cap necessitat de pensar en més problemes possibles quan ja tenia una provisió tan gran entre els quals triar.

Llavors va poder sentir el soroll que va fer la comporta exterior del bloc de detenció obrint-se, i la porta de la seva cel·la es va obrir uns minuts després. La veterana sotsoficial que s'havia encarregat d'ella des de la seva arribada va entrar a la cel·la.

-Segueixen comprovant la teva història -va dir-. L’INR confirma que vas utilitzar un dels seus codis de frase autoritzats, però també han observat que no són segurs al cent per cent.

La Kalenda va assentir. Coneixia almenys tres maneres de burlar els codis de frase..., però aquesta era la raó per la qual l’INR no es conformava amb acceptar sense cap altra mena de confirmació senyals basats en el reconeixement d'un codi de frase, ni tan sols quan hi havia una comparació vocal positiva per donar-los suport.

-Així que l'han enviat perquè em prengui les empremtes dactilars i la pauta retiniana i perquè obtingui una mostra del meu ADN, no? -Va dir.

La sotsoficial va inclinar el cap cap a un costat i la va obsequiar amb una ganyota més o menys semblant a un somriure.

-Bé, almenys coneixes els procediments de l'INR. Si ets una falsa agent, t'han entrenat molt bé.

No semblava haver-hi gran cosa a respondre a això, pel que la Kalenda no va dir res.

-Suposo que no hauràs canviat de parer pel que fa a fer una declaració, oi? -Va preguntar la sotsoficial.

-Ho sento -va replicar la Kalenda-, però tinc ordres de l'altre costat i són ordres directes de la Cap d'Estat. -En realitat les seves Ordres no venien directament de la Leia Organa Solo, però segurament el que procedissin de l'espòs de la cap d'Estat podia considerar-se com prou aproximat a una «ordre directa» per no estar faltant a la veritat, encara que això no sonés tan impressionant-. Només parlaré amb l'almirall Ackbar, la Mon Mothma o en Luke Skywalker.

Això tampoc era totalment exacte, però també s'aproximava prou a la veritat. En Han Solo li havia dit que lliurés el xip de dades a una d'aquestes tres persones, i a ningú més. La Kalenda no podia treure el xip de la butxaca i explicar a la seva raptora que no li estava permès lliurar-li..., no a menys que volgués que el capità del Naritus estigués introduint el xip en el seu lector en cinc minuts. Ja s'havien produït massa filtracions. La història de la conspiració per destruir estrelles hauria de ser tractada com un alt secret, ni que fos per la raó que calia evitar que s'estengués el pànic.

La sotsoficial va moure el cap.

-Et conformes amb poc, eh?

-Jo no escric les ordres, amiga meva. Em limito a seguir-les.

«Després d'haver-les reescrit pel meu compte», va pensar la Kalenda.

-Bé, doncs puc jurar-te per totes les supernoves que m'encantaria que les meves ordres vinguessin del mateix lloc -va dir la sotsoficial-. Les teves semblen donar resultat.

- Com? -Va exclamar la Kalenda-. Què vol dir?

-Tornaré dins d'un moment -va dir la sotsoficial, i va sortir de la cel·la.

La Kalenda no va poder evitar adonar-se que s'havia deixat la porta oberta. Seria alguna mena de prova? Pensaven que si no era qui deia ser intentaria fugir? O... Bé, havia de tractar de fugir? Què volia dir la sotsoficial amb això de què les seves ordres donaven resultat? Anirien a portar-li a alguna classe d'especialista en interrogatoris? Fos el que fos el que havia volgut dir, no havia sonat gaire agradable. Però no. Prou de ximpleries. Podien interrogar-la tot el que volguessin, i l'únic que obtindrien seria la veritat.

Amb tot, això no feia que la idea de veure com algú utilitzava els últims avenços tecnològics per dur a terme experiments científics sobre el seu cervell semblés massa reconfortant.

Quan la sotsoficial va tornar acompanyada per un desconegut alt i de rostre ombrívol, la idea li va semblar encara menys agradable. Seria un interrogador? L'home era alt i esvelt, tenia els cabells color sorra i els ulls blaus, i portava un uniforme de vol de pilot de caça de la Nova República sense insígnies. No tenia aspecte d'interrogador. De fet, la seva cara li resultava familiar. La Kalenda mai s'havia trobat cara a cara amb ell, és clar, però tot i així...

-Em dic Skywalker -va dir el desconegut-. Volia parlar amb mi?

 Següent