Passar comptes a Centràlia (VII)

Anterior

7

Veient la llum

-Suposo que si li pregunto si aquest trasto pot anar més de pressa rebré una resposta que no m'agradarà gens -va dir en Lando.

La cabina del turboascensor continuava el seu lent i majestuós descens per la línia equatorial de Ciutat Buit, dirigint-se cap a la sortida més propera. El Punt Brillant havia començat a tornar-se més lluminós quan es trobaven a meitat del descens.

La Jènica Sonsen va moure el cap.

-No, em temo que la resposta no li agradaria gens -va dir.

-Tenia el pressentiment que diria això.

En Lando va alçar la mirada cap a la finestreta del sostre. El Punt Brillant cremava amb una resplendor enlluernadora, però la pregunta a respondre era fins a quin punt s'havia tornat més lluminosa i amb quina velocitat s'anava desenvolupant el procés. En Lando es va preguntar si podria fer-se una idea més exacta observant el terra i la llum reflectida en comptes de la font. Va clavar la mirada a terra durant un moment, i de seguida es va rendir. C3PO havia estat irritantment encertat ni que fos per una vegada. L'ull humà era senzillament massa hàbil a l'hora d'adaptar-se als canvis en la il·luminació, i sense instruments de precisió en Lando no podia fer cap càlcul aproximat de la rapidesa amb què estava empitjorant la situació. Podia preguntar a C3PO, naturalment, però fins i tot en aquella crisi continuava havent-hi una part d'ell que no volia donar aquesta satisfacció a l'androide..., i a més el Noi d'Or probablement es limitaria a recitar un interminable informe sobre els nivells de claredat, i seguiria parlant i parlant fins tornar-los bojos.

-Jo diria que la claredat s'ha incrementat en un vint per cent -va en Luke. Per descomptat. Amb el seu control Jedi dels sentits, en Luke podia fer aquesta classe d'estimació -. Però hi ha altres problemes a part de la llum. A mesura que anem baixant, entrarem en capes d'aire menys tènues que poden retenir una gran quantitat de calor. –En Luke es va girar cap a la Sonsen-. Quina és la temperatura màxima que pot suportar aquesta cabina? -Va preguntar.

La Sonsen va arronsar les espatlles.

- Com vol que ho sàpiga? Dubto que ningú s'hagi pres la molèstia de calcular-ho mai. Això és un superascensor, no una nau espacial... Però no hi ha dubte que cada vegada fa més calor.

-La veritat és que ja s'ha produït un augment de temperatura prou significatiu -va dir C3PO-. Si ho desitgen, puc mantenir-los informats en tot moment de...

-No, no ho volem -el va interrompre Lando-. De totes maneres, no podem fer res al respecte. -Va acostar el palmell de la mà a la paret de la cabina de l'ascensor, i després la va fregar molt cautelosament amb el tou del dit índex-. Però la pell d'aquest trasto s'està començant a posar bastant calenta, i no hi ha dubte que la calor es filtra a poc a poc.

- Quant de temps falta perquè hàgim sortit d'aquí? -Va preguntar la Kalenda.

-Uns cinc minuts -va dir la Sonsen-. Però hi ha un problema.

- Quin? -Va preguntar en Lando.

Estava clar que Centràlia havia decidit donar-los una mala notícia darrera l'altra.

-Hi ha un diferencial de pressió entre la regió equatorial de Ciutat Buit i la Closca U. No és gran cosa, potser un vuit per cent, però és suficient perquè hagis de fer servir una comporta. La comporta principal del turboascensor va quedar encallada durant la segona fogonada. Quan la van dissenyar només pensaven a compensar aquest petit diferencial de pressió entre Ciutat Buit i la Closca U, comprenen? Bé, vaig aconseguir fer que tornés a funcionar després de l'esclat, però no va resultar gens fàcil..., i no estic segura que les meves reparacions improvisades vagin a aguantar.

-Així que estem atrapats -va dir en Lando.

- Déu meu! -Va exclamar C3PO-. Ens rostirem vius.

-Ei, parla quan et preguntin -va dir la Sonsen, que resultava obvi estava començant a compartir l'opinió d’en Lando sobre l'androide de protocol -. No estem atrapats -va dir als altres -. Hi ha una escotilla de personal al costat de la comporta del turboascensor. És més petita i més senzilla, i es fa servir molt més, de manera que el mecanisme és molt sòlid i resistent. Estic segura que encara funciona. Si no aconseguim fer funcionar la comporta del turboascensor, llavors haurem de sortir per l'escotilla de personal.

-Però recordo haver-li sentit dir que tot l'oxigen d'aquesta zona va ser consumit per la primera fogonada -va dir en Luke.

-I encara que quedés una mica d'oxigen, probablement respirar els mataria. Els nivells d'anhídrid carbònic són molt elevats, i a més hi ha tota mena de residus tòxics produïts per la combustió.

- Podrem sortir tots alhora per aquesta escotilla? -Va preguntar en Luke.

-Bé, l'escotilla és bastant gran -va replicar la Sonsen-, però no crec que haguem d’intentar-ho tots alhora. La situació normal és que tingui aquest costat tancat. Hi ha un panell de control en aquest costat de l'escotilla, i ha de ser operat manualment. Hauré d'obrir la porta del turboascensor, anar corrent fins a l'escotilla i obrir-la. Tenir a tothom esperant mentre jo obro la porta... Bé, francament no em sembla massa prudent. Haurem de fer-ho en dues fases.

-Això serà interessant -va dir en Lando.

La Sonsen va arrufar els llavis en una ganyota que intentava ser un somriure.

-Per descomptat, però potser tinguem sort. Pot ser que la comporta del turboascensor funcioni.

-Pot. Però si no funciona i ha d'anar corrent fins a l'escotilla de personal, llavors aniré amb vostè. Fa temps vaig ser administrador d'un lloc anomenat Ciutat dels Núvols, i em passava la vida entrant i sortint d'atmosferes tòxiques de tota mena. Si hi ha algun problema, potser seria aconsellable que tingués prop a algú.

- Lando, si algú ha d'anar amb ella em sembla que aquest algú hauria de ser jo -va intervenir en Luke.

-No -va dir en Lando -. Els teus poders Jedi et permetran aguantar més temps que qualsevol de nosaltres, i potser acabem necessitant tota l'ajuda que ens puguis donar. Hauràs de tenir cura de tot el món. Pel que fa a mi, només vull haver de preocupar-me de la Sonsen i d'aquesta escotilla.

En Luke va semblar disposar-se a protestar, però va acabar assentint de mala gana.

-Potser tens raó -va dir-. I l'atmosfera tòxica no afectarà els androides. Això ens ajudarà una mica.

-Us recordo que la Kalenda i jo ens podem valer per nosaltres mateixes -va dir la Gaeriel.

-Per descomptat, senyora, i no he pretès suggerir el contrari -va dir en Lando-. Però no tenim temps per fer això de la manera educada i cortesa. La Sonsen ha d'anar perquè coneix l'escotilla, i algú hauria d'anar amb ella. No sóc cap heroi, però el candidat més lògic per acompanyar-la és algú que ja hagi tingut experiència amb atmosferes tòxiques..., i això vol dir que m'ha tocat. I ja que hem tret a relluir el tema, la veritat és que comparats amb en Luke cap de nosaltres pot valer-se per si mateix. Ah, i també podria afegir que la tinenta Kalenda no sembla tenir res a objectar al meu pla.

Els ulls de la Gaeriel Captison van anar d’en Lando al rostre impassible i inexpressiu de la Kalenda.

-Molt bé -va acabar dient-. Porto el temps suficient en la política per saber quan és aconsellable callar.

-Ja hem baixat bastant, i el reescalfament està començant a remoure l'aire -va dir en Luke.

En Lando va mirar per la finestreta. En Luke tenia raó. Les capes d'atmosfera menys tènues d'aquella zona s'estaven escalfant bastant més de pressa que les capes d'aire més tènues de dalt. Tenir aire calent i aire fred a diferents pressions ja hauria estat una recepta infal·lible per produir alteracions climàtiques en qualsevol circumstància, i era encara més infal·lible en un món buit que girava sobre el seu eix i posseïa un considerable gradient gravitatori. Remolins de pols que semblaven tornados en miniatura havien sorgit del no-res i giraven per tot arreu, i núvols en forma d'embut llançaven raigs de pols i restes a l'aire.

El vent va començar a udolar a mesura que la cabina del turboascensor anava baixant més i més, descendint cap a les tempestes de pols que sorgien per tot arreu i que semblaven sortides d'un malson. Un mur de partícules de terra i pols va embolicar la cabina, ocultant el paisatge mentre la ventada castigava la cabina amb milers de petits impactes que van cruixir i van tamborinejar sorollosament sobre el seu exterior.

I llavors va semblar com si els vents haguessin invertit bruscament la seva direcció, i el món exterior va reaparèixer tan de sobte com s'havia esfumat.

Era com si haguessin passat per sota d'alguna espècie de coberta de núvols. La cabina estava avançant al llarg de la paret interior de l'esfera rotatòria, desplaçant-se des de l'eix de rotació cap a les regions equatorials en una llarga corba. La cabina ja estava movent-se tant cap endavant com cap avall, i l'augment en el pes aparent es va anar fent més i més perceptible amb cada moment que passava. En Lando es va adonar que els seus ulls havien dut a terme un ajust subconscient i havien decidit que la cabina ja no estava baixant per la paret gairebé vertical d'un penya-segat, sinó que baixava per un turó molt llarg que s'anava tornant menys empinat a cada instant del descens. Algun tipus de mecanisme basculant mantenia anivellat el terra mentre la cabina anava baixant pels rails.

-Ja estem molt a prop -va dir la Sonsen-. Hauríem de començar a frenar dins d'un instant.

La cabina va començar a reduir la velocitat com si l'hagués sentit. En Lando va allargar una mà per recolzar-la a la paret de la cabina, però s'ho va pensar millor en l'últim moment. Va detenir la mà a un parell de centímetres de la paret, i va poder notar que estava considerablement calenta.

La cabina va seguir reduint la velocitat fins que va arribar un moment en què a penes es movia i el seu avanç va quedar reduït a uns vint centímetres per segon. Els remolins de núvols van tornar a dissipar-se durant un segon, i van revelar un edifici de dos pisos bastant gran que s'alçava directament davant d'ells.

-És el complex de l'entrada principal d'aquest sector -va explicar la Sonsen. Els rails del turboascensor portaven fins a una gran porta de pressió, una estructura de dos panells que lliscaven cap als costats produint una obertura central -. Bé, ara veurem què passa -va seguir dient la Sonsen -. Deixaré que els mecanismes automàtics ho intentin primer.

La cabina es va aturar del tot quan només els faltaven un parell de metres per arribar a la porta, i després no va passar res durant un moment.

- Està avariada? -Va preguntar la Gaeriel.

-Les bombes necessiten uns moments per igualar les pressions. Bé, allà anem. -Les portes blindades van començar a obrir-se sense cap problema aparent..., però després es van quedar encallades quan només s'havien obert un metre -. Maledicció -va murmurar la Sonsen -. És exactament el mateix que van fer l'altra vegada. Vaig a provar amb el cicle manual, a veure si tenim una mica de sort.

Va anar fins al panell que hi havia al costat de la porta de la cabina i va fer girar un dial, portant-lo des de la posició indicada amb la paraula automàtic a la marcada com anul·lació manual. Després va prémer un botó sobre el qual estava escrit obertura portes hermètiques del costat de Ciutat Buit. Les portes van tremolar i van ressonar, però no es van obrir més. La Sonsen va prémer el botó de tancament de portes, i els panells van avançar uns tres centímetres l'un cap a l'altre abans de començar a grinyolar i acabar aturant-se. La Sonsen va tornar a executar tot el cicle, però les portes es van negar a moure’s més de tres centímetres en qualsevol sentit.

-Bé, no es pot fer res més -va dir la Sonsen-. No s'obriran prou perquè la cabina pugui passar, i no es tancaran. Les portes interiors no s'obriran a menys que les de l'exterior estiguin tancades.

- No hi ha cap sistema d'anul·lació per a casos d'emergència? -Va preguntar en Lando -. No tenen cap forma de forçar les portes interiors i aconseguir que s'obrin si les de l'exterior estan encallades?

-No -va dir la Sonsen -. Per a què prendre’s tantes molèsties, quan se suposava que hi hauria aire respirable a banda i banda de l'escotilla i a més hi ha una altra comporta a deu metres de distància? Ja ho he dit abans, i li ho torno a repetir ara: això és un superascensor, no una nau espacial.

-Molt bé -va dir Lando -. Sembla que haurem de sortir i caminar. Crec que ja va sent hora de fer uns quants preparatius.

Es va treure la camisa, es va treure el seu ganivet vibratori d'una butxaca i va començar a tallar la peça a tires. Després es va guardar una tira a la butxaca juntament amb el ganivet.

-Embolcalli’s el nas i la boca amb una tira de roba -va dir -. Si es desmaia, o si no aconsegueix dominar els seus reflexos respiratoris, una mica de roba potser aconsegueixi filtrar els residus més tòxics. I si descobreix que ha de respirar i no pot contenir-se, llavors respiri pel nas. Les fosses nasals tenen uns mecanismes de filtrat i refredament molt més eficients que la boca.

-Esperem que la comporta de personal no s'obri tan de pressa que al final resulti que ha perdut la seva camisa per res -va dir la Sonsen.

Lando va somriure.

-Em trenca el cor fer aquest tipus de coses amb el meu vestuari llevat que sigui estrictament necessari -va dir -, però crec que per aquesta vegada podré aguantar-ho. -Després es va tapar la boca amb una tira de roba-. On és l'altra comporta? -Va preguntar, amb la seva veu una mica ofegada per la tela.

-No se la pot veure des d'aquí -va explicar la Sonsen -. La finestreta és massa petita, però es troba a uns deu metres a l'esquerra de la comporta principal. Hauria d'estar ajustada per la pressió de l'altre costat, però no hauria de necessitar-hi molt de temps per igualar... –la Sonsen va callar i va alçar la mirada cap als tancs d'aire suspesos del sostre de la cabina-, per igualar la pressió. Ei, espereu un moment -va afegir-. Se m'acaba d'ocórrer una idea. Aquí dalt tenim uns quants tancs d'aire, no? Si buidem els tancs dins de la cabina, podríem obtenir una pressió més alta que la de l'exterior. Quan obrim la porta, el nostre aire sortiria acomiadat cap a fora, en comptes de què l'aire tòxic entrés...

-I tindríem un teló de pressió -va dir en Lando-. Bona idea! Llavors el segon grup podria tancar la porta de la cabina després que haguéssim sortit, i potser encara li quedaria una mica d'aire per respirar.

-Ajudeu-me a arribar fins als tancs -va dir la Sonsen.

En Luke es va agenollar i va formar un estrep amb les mans. La Sonsen va posar les mans sobre les seves espatlles per no perdre l'equilibri, i va pujar a les mans d’en Luke.

-D'acord -va dir-. I ara, a dalt.

En Luke es va incorporar amb tanta facilitat com si no estigués suportant cap pes extra.

- Uf! -Va exclamar la Sonsen-. El seu amic és realment fort, capità Calrissian. I ara, amb calma. Una miqueta cap a la dreta... No, la meva dreta, o sigui la seva esquerra. Una mica cap enrere. D’acord, molt bé. –La Sonsen va allargar la mà cap al regulador de pressió i el va fregar cautelosament amb les puntes dels dits -. No hi ha dubte que s'està escalfant, però no està prou calent per cremar..., encara.

-Jo li suggeriria que es donés pressa -va intervenir C3PO-. El Punt Brillant ha incrementat la seva emissió lumínica en un trenta-cinc per cent.

- Què els sembla si deixem a aquest androide aquí quan ens anem? -Va preguntar la Sonsen.

Els seus dits van girar el regulador fins a deixar-lo el més obert possible, i un sorollós xiuxiueig d'aire va començar a sentir-se gairebé a l'instant.

En Lando va moure les mandíbules i va sentir un espetec a les orelles.

-Té el meu vot a favor -va dir -. Fa anys que estic intentant deixar-lo tirat en algun lloc.

-Doncs ja podeu anar oblidant-vos d’aquesta idea -va dir en Luke-. C3PO i jo hem passat per molts moments difícils junts.

-Bé, crec que ja està -va dir la Sonsen -. Baixi’m.

En Luke la va deixar a terra.

-Molt bé -va dir en Lando-. I ara, administradora Sonsen... Jènica, quin és el pla exactament?

-Vaig a obrir la porta -va explicar la Sonsen-. Quan ho faci, hauríem de deixar sortir un bon raig d'aire, i com a mínim això farà que l'aire tòxic de fora entre més a poc a poc. Lando i jo sortirem de la cabina el més de pressa possible i anirem corrent a l'altra escotilla. Vostè... -Va assenyalar a la Gaeriel-. Torni a tancar la porta prement aquest botó quant estiguem fora del turboascensor. D'acord?

-D'acord.

-Quan la porta estigui tancada, el regulador tornarà a funcionar automàticament i començarà a omplir la cabina amb aire net dels tancs, però de totes maneres seguirà havent-hi una bona quantitat d'aquesta porqueria de fora per afegir a la barreja. Així i tot, hauran de respirar aquest aire per molt fastigós que arribi a ser..., perquè el de fora serà molt pitjor. Quant la porta estigui tancada, respirin el millor que puguin. Donin-nos tres minuts, ni més ni menys, i després tornin a obrir la porta i surtin corrent. Això ens proporcionarà el temps necessari per sortir per la comporta, arribar a l'altre costat i executar el cicle del mecanisme perquè la porta exterior quedi oberta. Surtin per la comporta el més de pressa possible. Si els androides poden arribar-hi sense retardar-los, fantàstic. Si no, deixin-los en aquest costat i després tornarem a executar el cicle d'obertura perquè entrin en quant vostès hagin passat. Els androides no necessiten respirar. Entesos?

-Entesos -va dir en Luke.

- Oh, estic segur que quedarem abandonats aquí! -Va exclamar C3PO en el seu to més melodramàtic, i fins i tot l’R2 va deixar escapar una queixa concisa.

En Lando no els va prestar cap atenció. No podia perdre el temps pensant en ells..., no quan tota Ciutat Buit estava a punt de ser calcinada una vegada més. En Lando va pensar que es conformaria que això fos el pitjor de tot podia passar. Si la nova fogonada del Punt Brillant significava el que creia que significava, llavors alguna cosa tan insignificant com el que cinc éssers humans i dos androides fossin rostits vius no anava a importar massa.

-Bé, ara a tapar-se el nas i la boca, i després farem una altra cosa que pot ajudar-nos a sortir d'aquest embolic sencers -va dir -. Necessitem tenir el màxim d'oxigen possible en la sang i en els pulmons abans de sortir allà fora. L'alta pressió ajudarà, però necessitem fer alguna cosa més. Ara vull que tothom comenci a respirar molt de pressa i d'una manera el més entretallada possible. Això ajudarà a què us resulti més fàcil contenir l'alè quan arribi el moment de fer-ho.

En Lando va seguir el seu propi consell i va començar a respirar a corre-cuita, panteixant sorollosament. Respirar d'aquesta manera durant molta estona no li faria cap bé al seu organisme, però l'ajudaria a sobreviure als cinc minuts següents. Després va tornar la mirada cap a la finestreta per contemplar els núvols de cendres i sutge que s'arremolinaven a l'exterior i va moure el cap.

-Hem d'evitar respirar aquesta sopa negra -va dir entre panteix i panteix -. Fins i tot suposant que contingués tot l'oxigen què puguem necessitar, probablement ens faria forats en els pulmons.

En Lando va seguir respirant amb aquells esbufecs entretallats fins que va començar a notar que li faltava molt poc per marejar-se. Esperava haver recordat correctament tot el que calia fer en aquells casos.

-Molt bé -va dir -. Encarrega't de comptar, R2. Ens seguireu d’aquí a tres minuts. I ara, endavant.

La Sonsen es va assegurar la tira de roba sobre de la boca i el nas amb un nus, va mirar al seu voltant per assegurar-se que tothom havia fet el mateix que ella i després va prémer el botó que obria la porta.

L'aire va sortir de la cabina del turboascensor a una velocitat esfereïdora i un instant després un mur d'aire tan calent que semblava sortit d'un forn va entrar en ella, portant amb si un raig de pols, fum i sutge. La Sonsen va creuar el llindar a la carrera i en Lando la va seguir, ja mig encegat per les acres fumeres que ondaven al seu voltant. No havien pogut fer res per protegir-se els ulls. On dimonis estava la Sonsen? Per ventura ja l'havia perdut?

L'aire, suposant que a allò se li pogués dir aire, va passar udolant al costat d'ell impulsat per una ululant ràfega de vent i li va permetre veure durant un moment. Lando, que ja tenia els ulls plens de llàgrimes, va aconseguir localitzar la Sonsen i va veure que estava avançant cap a l'edifici.

La calor l’estava afectant gairebé tant com l'aire enverinat i la pols. La suor ja estava rajant per tot el seu cos i baixava pel seu front i se li ficava als ulls, fent que li resultés encara més difícil veure-hi. Lando va intentar reprimir l'impuls gairebé irresistible de netejar-se la cara..., i el de respirar. La rapidesa amb què volies tornar a respirar quant havies deixat de fer-ho era realment sorprenent.

Bé, no tenia temps per pensar en aquestes coses. La Jènica ja era a la comporta i intentava manipular uns controls d'aspecte molt antiquat, però els botons i dials metàl·lics ja estaven massa calents perquè pogués tocar-los. Lando va treure el tros de tela que s'havia guardat a la butxaca, assegurant-se que el seu ganivet vibratori no queia a terra mentre l’extreia, i l’hi va allargar.

La Jènica li ho va agrair amb un assentiment de cap, sense desaprofitar l'alè en paraules, i es va embolicar la mà amb la tela. Després va pujar la palanca de buidatge, iniciant el procés d'igualació de pressions entre l'interior de la comporta i l'exterior. A jutjar per la columna de sutge i fum que va ser aspirada cap a l'interior de la comporta, la pressió era més elevada a l'exterior. La Jènica va pujar una gran palanca i el panell metàl·lic va girar sobre les seves frontisses. La Jènica va agitar vigorosament el braç d'un costat a un altre, apressant al Lando..., i en Lando no necessitava cap estímul per posar-se en moviment. El compartiment era gran, prou espaiós per acollir a vint o trenta persones alhora. Això era un altre inconvenient. Com més gran fos la comporta, més aire caldria moure i més temps es necessitaria.

Remolins de pols i fum van girar per l'atmosfera contaminada mentre en Lando entrava trontollant a l'interior del compartiment, que estava tan calent com un forn..., i de sobte es va adonar que la Jènica no era amb ell. En Lando va girar per veure-la esfondrada al costat de l'entrada de la comporta, tossint i estremint-se amb la cara enganxada a terra.

Es va obligar a tornar a sortir per anar-la a buscar tot i que tenia la sensació que els pulmons li anaven a rebentar d'un moment a un altre. Va agafar la Jènica per sota dels braços i va tirar d'ella cap a l'interior de la cambra, desitjant tenir alè suficient per poder maleir la gravetat excessivament elevada de les regions equatorials de l'Estació Centràlia.

Lando, mig encegat per les substàncies químiques càustiques que li abrasaven els ulls, va seguir tirant de la Jènica Sonsen fins ficar-la dins de la cambra. Es disposava a deixar-la damunt de la coberta quan es va adonar de com de calent que devia estar el metall a aquestes altures. Lando es va passar el braç esquerra de la Jènica per sobre de les espatlles, i la va mantenir mig incorporada mentre buscava frenèticament els controls del panell interior. La Jènica va aconseguir sostenir una petita part del seu pes sobre els seus peus i, tossint horriblement, va estendre un dit tremolós cap a una cantonada de la comporta.

En Lando va tornar el cap cap a la direcció que li estava assenyalant. Allà! Va avançar penosament cap als controls, amb la Jènica encara sobre de la seva esquena, i va baixar la palanca de tancament, cremant-se la mà durant el procés. El metall estava molt calent, i s'anava escalfant cada vegada més. El panell va semblar necessitar tota una eternitat per girar sobre les frontisses i tancar-se.

Lando ja tenia un dit sobre del botó de la bomba d'aire uns segons abans que el panell hagués acabat de tancar-se, però els mecanismes automàtics van entrar en acció a l'instant sense necessitat que fes res..., no bombant aire net en la càmera, sinó expulsant l'atmosfera tòxica a l'altra banda de la comporta. La Jènica havia dit que aquell lloc era conegut amb el nom de Closca U. Les bombes d'aire van ressonar diligentment, remenant el sutge i la pols fins acabar creant un nou núvol encegador.

Els pulmons d’en Lando ja demanaven aire a crits, i li exigien què respirés immediatament. Es trobava tan feble que va pensar que anava a desmaiar-se, però en Lando també sabia que no podia atrevir-se a perdre el coneixement. Si es desmaiava, els seus reflexos farien què tornés a respirar..., i això probablement el mataria.

Les pressions es van igualar per fi, i la porta del fons es va obrir. I l’aire de l'exterior estava molt més fresc que l'atmosfera verinosa acumulada a l'interior de la comporta, i el diferencial de temperatura era prou gran per crear una ràfega de vent quan l'aire tòxic i reescalfat va començar a expandir-se per la Closca U i l'aire fred i net va entrar a dolls a la cambra de la comporta.

En Lando va deixar anar la Jènica i va caure de genolls. Tot just va notar la calor abrasadora de la coberta mentre començava a esbufegar a la recerca d'aire, tossint, patint accessos de nàusees i intentant controlar les convulsions dels seus pulmons. Va apartar el tros de tela de la seva boca i va tossir amb més violència, escopint aquella horrible substància viscosa que semblava haver-s’hi ficat a la boca tot i que no hagués estat respirant l'atmosfera enverinada.

-Fora -va dir, amb un fil de veu que va convertir la paraula en un grall inaudible-. Hem de... sortir... i preparar la comporta... per als altres.

La Jènica s'havia ensorrat al seu costat. El va mirar i va assentir, incapaç de pronunciar ni tan sols un monosíl·lab d'afirmació. Es van ajudar l'un a l'altre a aixecar-se i sortir trontollant de la càmera de la comporta. L'atmosfera era una massa arremolinada de letal fum sulfurós, però també hi havia aire net. Encara no podien respirar a gust i no podrien fer-ho fins que la pols i el fum s'haguessin dispersat, però almenys podien respirar.

La Jènica va anar fins als controls de la Closca U i va baixar la palanca de disseny visiblement antic que tancava el panell interior.

- Esperi! -Va cridar en Lando.

Acabava de veure alguna cosa. Al costat de la porta hi havia un prestatge amb equip d'emergència que incloïa dos petits tancs d'oxigen proveïts de respiradors. Lando va agafar-ne un, va fer girar la vàlvula perquè l'oxigen comencés a fluir i va llançar el tanc a l'interior de la càmera. La major part de l'oxigen, o potser tot, es desaprofitaria, naturalment. Però era igual. Fins i tot amb la vàlvula oberta al màxim, un tanc d'aquesta mida trigaria deu o quinze minuts a quedar totalment buit, però sempre hi havia la possibilitat que aconseguís escampar una quantitat d'oxigen prou gran perquè servís d'alguna cosa. Si tots estaven encegats pels vapors tòxics, potser algú pogués sentir el xiulet del tanc i llavors algú trobaria el respirador i se’l posaria a la cara.

La porta ja s'estava movent. La Jènica va tirar de la palanca per obrir la porta del costat de Ciutat Buit, i ja no hi va haver res més a fer. La Jènica va girar i es va anar deixant relliscar fins a terra amb l'esquena enganxada a la paret. Lando va agafar l'altre tanc d'oxigen i es va asseure a terra, de cara a ella. Va obrir la vàlvula i li va allargar el tanc.

La Jènica es va posar la màscara del respirador i va fer una profunda inspiració..., i va patir un altre atac de tos punyent. Va tornar a intentar-ho, aquest cop amb una mica més d'èxit.

-Aaaj -va dir-. No pretenia respirar aquesta porqueria, però suposo que la tela no va aconseguir filtrar-la tota.

Li va passar el tanc al Lando, i aquest es va posar la màscara i va respirar profundament. L'oxigen net i pur tenia un gust meravellós.

- Hi ha alguna cosa més que puguem fer per ajudar-los? -Va preguntar.

La Jènica va moure el cap.

-No, realment no -va dir-. La comporta té una finestreta. El mecanisme de seguretat no em permetrà tenir obertes les dues portes alhora, però potser aconsegueixi obrir per aquesta banda abans que la càmera hagi quedat repressuritzada. Això els permetria entrar una mica més de pressa. A part d'això, no hi ha res que puguem fer.

Havien necessitat fins l'últim dels noranta segons que s'havien donat com a termini per arribar-hi, i en Lando va pensar en el sorprenentment molt més llarg que li havia semblat aquell període de temps. Però si anaven a tenir visites, seria millor que s’anessin preparant. Va fer una altra profunda aspiració del tanc d'oxigen i l’hi va retornar a la Jènica.

-Bé, anem -va dir-. Hem de preparar els controls perquè pugui obrir-se la porta interior el més aviat possible.

-Sí, més val que ho fem. Tinc el desagradable pressentiment que els seus amics potser van a passar-ho una mica pitjor que nosaltres. –La Jènica es va posar dreta i es va fregar la cara. Quan va apartar els dits de la cara, la seva mà estava encara més bruta que abans -. Oh, per totes les estrelles! He d'estar feta un desastre.

-Tenia millor aspecte abans -va dir en Lando, i va somriure -. Ara té com un centímetre de pols damunt de la cara.

-Oh, una mica de sabó i aigua s'ocuparan d'això -va dir Jènica-. Però no vull ni pensar en el que aquest passeig li haurà fet al meu pèl.

En Luke Skywalker no apartava els ulls de l’R2 mentre esperava que passessin els tres minuts. Es va obligar a romandre tranquil i pensar amb claredat. Els Jedi mai no eren dominats per la impaciència.

Excepte en algunes ocasions, naturalment. La situació estava començant a tornar-se realment preocupant. La temperatura de la cabina havia pujat d'una manera espectacular quan l'aire de l'exterior va entrar al turboascensor, i tots estaven suant abundantment. I tots ells, fins i tot el gran Mestre Jedi, tenien creixents dificultats per respirar.

La Kalenda va tornar a tossir i malgastar una part del poc suport que li quedava en remugar una maledicció.

- Quant falta? -Va preguntar.

El fum, o potser la tela que li tapava la cara, va fer que la seva veu sonés una mica pastosa i gutural.

-Crec que encara falten uns trenta segons -va dir en Luke -. Bé, preparem-nos. Sortireu abans que jo perquè pugui veure com us va.

La Gaeriel va semblar disposar-se a protestar, però en Luke se li va avançar.

-No és moment de caminar-se amb falses modèsties -va seguir dient-. Els meus poders Jedi em proporcionen un avantatge de la que vosaltres no teniu. Si no fos així, llavors hauria perdut el temps entrenant-me durant tots aquests anys. R2, C3PO: vosaltres anireu darrere meu. Em vigilareu, entesos? Haureu de vigilar-nos a tots. Potser necessitem la vostra ajuda..., però potser puguem moure'ns més de pressa que vosaltres. Si arribem allà abans, haurem de deixar-vos en aquest costat de la comporta, però tornarem a obrir-la tot just haguem passat. D'acord?

L’R2 va deixar anar una sèrie de xiulets i brunzits i va fer girar el seu cap d'un costat a un altre.

-Estic totalment d'acord amb l’R2 -va dir C3PO-. Potser siguem immunes a l'atmosfera verinosa, però les substàncies químiques corrosives que suren en l'aire i el continu augment de la temperatura podrien causar-nos greus danys. Li prego que ens tregui d'allà el més aviat possible.

-Ho faré -va dir en Luke -. Us ho prometo.

C3PO va assentir entusiàsticament.

-M'alegra sentir-ho -va dir.

Pel que sembla amb la paraula d'un Mestre Jedi n’hi ha prou per tranquil·litzar fins i tot a un androide de protocol.

- Kalenda, Gaeriel? Esteu preparades?

-No, la veritat és que no -va dir la Gaeriel, ofegant una tos-. Però dubto molt que pugui arribar a estar preparada per a aquesta mena de coses. Bé, endavant.

La Kalenda es va limitar a assentir.

-Allà anem -va dir en Luke, i va prémer el botó.

Una nova ràfega d'aire prou calent per a cremar va caure sobre ells en el moment d’obrir-se la porta. La ventada s'estava tornant més i més ferotge a mesura que el Punt Brillant vessava més i més energia dins del sistema. La Gaeriel va sortir a la tempesta i gairebé va ser arrossegada per ella abans que la Kalenda aconseguís agafar-la. En Luke va sortir de la cabina, i també va faltar molt poc perquè perdés l'equilibri. La calor era increïblement intensa, i els gasos tòxics semblaven estar rosegant la seva pell i els seus ulls. «Per a un Jedi el dolor no existeix -es va dir en Luke-. Només hi ha la percepció, i la calma.» Els tres humans van avançar lentament al voltant de la cabina del turboascensor..., i van descobrir que havia estat protegint-los del vent. Un instant després tota la salvatge potència d'aquella galerna corrosiva els va donar de ple a la cara, deixant-los totalment encegats i obligant-los a tancar els ulls. El vent estava saturat de sorra, i les diminutes partícules també es van estavellar contra els seus rostres.

En Luke només va tenir un fugaç moment de bona visibilitat abans que el mur rugent de pols i cendres els emboliqués, i durant aquest moment va veure on era la comporta..., i va veure que s'estava obrint per acollir-los. Aquest moment hauria de ser suficient. Obrir els ulls en aquella tempesta seria pitjor que inútil. En Luke no només no podria veure, sinó que els seus ulls quedarien destruïts a l'instant. Hauria d'arribar fins la comporta sense veure..., i a més hauria de portar als altres amb ell. Va desplegar la Força i va localitzar la Kalenda i la Gaeriel, agafades de la mà a un parell de metres per davant d'ell. Les dues estaven avançant en la direcció equivocada, i en Luke va pensar que l'impacte del vendaval ja devia haver aconseguit donar-los la volta.

En Luke es va llançar cap al vendaval usant la Força per guiar-se, i va agafar de la mà la Kalenda i va tirar d'ella per indicar-li quina era la direcció correcta. La Kalenda es va deixar portar sense oposar cap resistència, i en Luke va poder sentir a la Gaeriel en la Força. Va percebre com titubejava durant un moment, i com acabava seguint-los.

Un instant després va començar a ser conscient d'una calor abrasadora que cremava dins el seu pit. Aire. Necessitava aire. I si ell sentia la urgent necessitat de respirar, la Gaeriel i Kalenda ja devien estar patint una autèntica agonia d'asfíxia.

Més a prop. Més a prop. En Luke podia veure la comporta amb els ulls de la seva ment. Coneixia la seva situació exacta amb tota la potència i precisió dels seus sentits Jedi, però això no li permetia avançar més de pressa cap a ella ni li proporcionava el poder d'avançar en contra d'aquell vent letal com si no existís.

Ja havien arribat. En Luke seguia sense atrevir-se a obrir els ulls, però sabia que estaven a l'entrada de la comporta. Va tirar de la Kalenda fins a col·locar-la davant d'ell, i després va repetir la maniobra amb la Gaeriel abans d'avançar..., i donar-se de nassos amb quelcom metàl·lic, una mica alt, dur i angulós. Un instant després va comprendre que acabava d'ensopegar amb C3PO.

- Pel que sembla l’R2 i jo hem aconseguit arribar abans que vostès, amo Luke! -Va cridar C3PO per fer-se sentir per sobre de l’udol de la tempesta de sorra.

Un androide podia parlar en aquella horrible atmosfera sense malgastar l'aire i sense que se li fiqués sorra a la boca. En Luke no podia fer-ho, i es va conformar amb assentir.

Va donar un parell de passos cap endavant per apropar-se a la comporta i escapar al flagell del vent. Després es va treure la major part de la pols dels ulls i es va atrevir a obrir-los just a temps de veure tancar-se la porta.

Un flaix ataronjat va sorgir del no-res darrere d'ell. En Luke va girar. La Gaeriel i la Kalenda estaven immòbils, amb els ulls encara tancats, agafant-se l'una a l'altra i tossint convulsivament.

I el llarg vestit blanc de la Gaeriel estava cremant..., i la Gaeriel encara no ho sabia. En Luke es va llançar sobre ella i va llançar el seu cos sobre les flames que començaven a estendre’s per la tela, intentant extingir-lo. La seva granota de vol tenia un aïllament protector i era a prova de foc. En Luke va sentir una fugaç onada de calor en el seu pit, i això va ser tot. El foc es va apagar. En Luke va retrocedir i va ajudar a aixecar-se a la Gaeriel.

Un trosset de metall roent, portat pel vent des d'algun lloc en el qual feia encara més calor que allà, havia d'haver-se adherit al vestit de la Gaeriel. Però com podia cremar-se, si no hi havia oxigen disponible?

En Luke va sentir un xiuxiueig darrere d'ell i es va tornar per veure una màscara d'oxigen. Lando i Jènica havien llançat una màscara d'oxigen a l'interior de la comporta..., i la Gaeriel estava dempeus just a sobre d'ella. El seu vestit devia haver capturat l'oxigen. La probabilitat que això passés era d'una entre un milió, però gairebé havia matat la Gaeriel.

Tots aquells pensaments van desfilar veloçment pel seu cervell mentre allargava els braços cap a la mascareta. En Luke va arrencar d'una manotada la tira de tela que li cobria la boca i va col·locar la mascareta sobre de la boca i el nas de la Gaeriel. Encara mig encegada, i probablement encara sense tenir ni idea de per què en Luke l'havia tirat a terra, al principi la Gaeriel va intentar apartar-se de la mascareta..., fins que va comprendre el que era. De seguida la va agafar àvidament, va obrir la boca i va aspirar una profunda alenada d'aire. Després va començar a tossir gairebé a l'instant. En Luke li va passar la mascareta a la Kalenda, que va fer dues profundes inspiracions abans de tornar-la-hi.

En Luke va baixar fins la barbeta la tira de roba que havia fet servir per protegir-se de la pols, va exhalar l'últim alè d'aire que havia inhalat dins la cabina del turboascensor i va aspirar tot l'aire que la mascareta podia expulsar. Es va adonar que durant els últims moments havia estat veient taquetes de colors que suraven davant dels seus ulls. «Fins als Mestres Jedi han de respirar», va pensar.

Li estava allargant la mascareta a la Gaeriel quan la porta interior va girar violentament sobre les seves frontisses i l'aire de la comporta es va precipitar per la càmera en un últim núvol de pols asfixiant i encegador, però per fi inofensiu. Ho havien aconseguit.

- Que estava cremant? -Va preguntar la Gaeriel, contemplant les restes del seu vestit.

La Jènica havia portat al grup fins a una petita infermeria de la Closca U que es trobava a prop de la comporta. Tots tenien morats, cops, esgarrapades i petites cremades que necessitaven alguna mena d'atenció. A més de l'equip de primers auxilis tots necessitaven un bany i robes netes, però aquestes dues coses podien esperar una estona.

- Estava cremant i no ho sabia?

-És una cosa de la que molt poques persones poden presumir -va dir en Luke, i va riure -. Et demano disculpes per haver-te tirat a terra...

-I jo demano disculpes per haver llançat aquesta mascareta d'oxigen a l'interior de la comporta -va dir en Lando.

-No cal que us disculpeu -va dir la Gaeriel, encara que amb una certa sequedat, mentre anava al lavabo i començava a rentar-se les mans -. La mascareta probablement ens va salvar la vida a tots. Estava a punt de desmaiar-me, i si hagués perdut el coneixement i hagués acabat respirant totes aquestes substàncies tòxiques que ja havia començat a inhalar... Bé, en el millor dels casos ara tindria problemes molt més seriosos que una gola irritada. I entre que la meva dignitat estigui una mica masegada per culpa d'una empenta i un munt de cremades de tercer grau, escullo el primer.

-Crec que tots hem tingut molta sort -va dir la Kalenda en un to bastant més seriós que l'empleat per la Gaeriel mentre ruixava la mà cremada de la Jènica amb un aerosol d'ungüent curatiu -. Tal com estava pujant la temperatura, em sembla que cinc minuts després ja no ho hauríem aconseguit.

- Què tal estan les coses ara, R2? -Va preguntar en Luke mentre en Lando anava escampant solució antisèptica sobre les cremades que la sorra havia deixat a la seva cara-. Ai! Aquesta cosa cou!

-No et moguis -va dir en Lando, començant a recobrir les cremades més serioses amb ungüent -. Ja gairebé he acabat.

L’R2, que s'havia connectat a una sortida de dades de la paret de la infermeria, va respondre amb una nerviosa sèrie de grinyols, brunzits, xiulets i refilets.

-Ai mare -va dir C3PO-. La situació està empitjorant ràpidament.

-I per als que no parlem l'idioma dels ocells, es pot saber què ha dit l’R2? -Va preguntar la Jènica.

-La temperatura del lloc en què estàvem fa deu minuts ha pujat per sobre del punt d'ebullició i segueix ascendint –va traduir C3PO-. Els detectors supervivents indiquen zones que es troben per sobre dels cinc-cents graus més a prop del Punt Brillant.., i probablement hi ha temperatures molt més elevades, només que els detectors ja no hi són per informar d'elles.

-Això té molt mal aspecte -va dir en Lando.

La Jènica Sonsen va assentir.

-I tampoc és cap atac terrorista -va dir-. Dues vegades ja no tenia gaire sentit, però tres?

-Doncs crec que t'equivoques -va dir en Lando-. Sí, em sembla que no pots estar més equivocada. Però em temo que aquests atacs van ser concebuts per causar altres víctimes, i no per acabar amb la teva gent. Tinc la impressió que veu ser espectadors innocents que es van veure ficats en tot aquest embolic per casualitat.

La Jènica es va girar i va mirar fixament en Lando mentre flexionava la mà coberta d'ungüent contra les cremades.

-Capità Calrissian... Eh... Lando, fa una estona vas dir algunes coses que em van fer pensar que tenies una certa idea de què està passant aquí. Potser és el moment de què t’expliquis amb claredat.

En Lando va deixar escapar un llarg sospir.

-Em sembla que potser tinguis raó -va dir-. Però em temo que no li agradarà molt a ningú. Fins i tot pot ser que estigui equivocat..., però per altra banda, ho tenim davant dels nassos.

- A què et refereixes? -Va preguntar en Luke.

-A Centràlia -va respondre en Lando-. Centràlia està just al centre de tot aquest assumpte. Pensa, Luke... Tenim tres tecnologies enormes, impressionants i inexplicables que formen el centre d'aquesta crisi. La primera, i la més fàcil d'explicar, és el bloqueig de comunicacions en tot el sistema. Resulta impressionant, per descomptat, però en realitat l'únic que necessites per produir les interferències és un munt d'energia. I d'on procedeixen les interferències?

-De Centràlia -va dir la Jènica-. Sense que la FedDob tingués ni idea..., i nosaltres controlàvem aquest lloc.

-O almenys crèieu controlar-lo -va dir en Lando-. En segon lloc, tenim el camp d'interdicció. No hi ha res increïble en ell, a part de les seves dimensions. Però si disposessis d'un generador gravític prou poderós, podries crear-lo. D'on procedeix?

-De Centràlia -va tornar a dir la Jènica-. I a jutjar per les preguntes que estaves fent abans, pensaves que tenia alguna cosa a veure amb el fet que ens trobem just en el punt d'equilibri del potencial gravític.

-Exacte. No tinc ni idea de com ho fa, però estic començant a pensar que Centràlia pot utilitzar les emissions gravítiques dels Mons Dobles. Bé, doncs sembla que algú ha trobat una manera de convertir aquesta energia en un camp d'interdicció...

- I la tercera tecnologia inexplicada? -Va preguntar en Luke.

En Lando el va contemplar en silenci durant uns moments abans de respondre.

-El creador de noves, naturalment. El misteriós artefacte que fa esclatar les estrelles... Tots ens preguntàvem com ho feien, oi? Tots ens preguntàvem on era aquest trasto que fa esclatar les estrelles. Bé, doncs ara estic segur que ens trobem asseguts en ell. Crec que la fogonada del Punt Brillant vol dir que està a punt de tornar a actuar.

Següent