OFENSIVA A SELÒNIA
TRILOGIA DE CORÈLLIA II
Roger MacBride Allen
Resum del volum anterior
La galàxia travessa
una època de pau precària, i contínuament amenaçada. En Han transcorregut
catorze anys des de la derrota de l'Imperi i la mort d’en Darth Vader. La Leia
Organa Solo, el seu marit, en Han Solo, i els seus tres fills, la Jaina, en
Jacen i l’Ànakin, acompanyats per Chewbacca el wookiee, planegen passar unes
vacances familiars a Corèllia, el món natal d’en Han, aprofitant la imminent
celebració d'una important cimera comercial en aquest planeta.
Mentrestant, un grup
conegut com la Lliga Humana està conspirant per enderrocar al govern de la Nova
República en el Sector Corellià. Algunes fosques indicacions del perill en Han
arribat a coneixement de la Intel·ligència de la Nova República, i l’agent
Belindi Kalenda transmet una críptica advertència al en Han. La Kalenda viatja
a Corèllia sota una identitat falsa, però poc després d’entrar al sistema la
seva nau és abatuda per uns agressors desconeguts que resulta obvi que es
trobaven al corrent de la seva arribada. La Kalenda sobreviu a l'atac.
Mentrestant, en Luke
Skywalker ha accedit a acompanyar a Lando Calrissian en la seva recerca d'una
esposa acomodada, una cerca que li farà passar per una sèrie de perilloses
aventures. Lando acaba coneixent a l'encantadora Tendra Risant, del planeta
Sacòrria. Però les autoritats locals obliguen a Luke i Lando a marxar de
Sacòrria quan només portaven unes hores allà.
A la seva arribada
al sistema corellià, el Falcó Mil·lenari és objecte d'un atac simulat. Un cop
al planeta, la Leia contracta un mestre per als nens, un Drall anomenat
Ebrihim, i la família intenta començar a gaudir de les vacances. Durant una
visita a una gran excavació arqueològica, els tres nens, guiats pels poders de
la Força que posseeix l’Ànakin, descobreixen una gegantesca i estranya
instal·lació d'antiguitat i propòsit desconeguts..., una instal·lació que la Lliga
Humana sembla estar buscant desesperadament.
La Mara Jade arriba
a Corèllia quan la cimera comercial està a punt de començar. És portadora d'un
missatge codificat per a la Leia i el en Han. El missatge conté evidències no
del tot convincents que els qui l'han enviat van provocar deliberadament la
recent explosió d'una supernova, i explica que tenen intenció de provocar més
explosions, en sistemes estel·lars habitats, si les seves peticions -que el
missatge no deixa gens clares- no són satisfetes.
La Lliga Humana
inicia la seva llargament planejada revolta contra la Nova República. Les
ciutats de Corèllia esclaten una erupció de violència. Chewbacca, ajudat per
Q9-X2, l'irascible androide de l’Ebrihim, aconsegueix posar fora de perill els
nens a bord del Falcó Mil·lenari, però la nau sofreix alguns danys i no pot
escapar a l’hiperespai. Chewbacca es veu obligat a posar rumb a Drall, el món
natal de l’Ebrihim.
Després que la
revolta hagi obtingut alguns èxits inicials, l'astut i cruel Thrackan
Sal-Solo, un cosí d’en Han al qual aquest portava molt de temps sense veure,
es dóna a conèixer com el líder ocult de la Lliga Humana. Un poderós generador
d'interferències entra en acció, tallant totes les comunicacions dins del
sistema planetari de Corèllia.
En Han aconsegueix
establir contacte amb la Kalenda poc abans que s'iniciïn les interferències, i
s'encarrega de proporcionar una distracció mentre l'agent de la Intel·ligència
de la Nova República robi un caça X-TIE «Lleig» i fugi a Coruscant amb notícies
de la catàstrofe. Però en Han és capturat per la Lliga Humana.
Mentrestant, Luke i
Lando es topen amb un gegantí camp d'interdicció que envolta tot el sistema
estel·lar corellià. El camp, molt més gran que qualsevol altre del seu tipus
conegut anteriorment, impedeix viatjar a través de l’hiperespai dins del
sistema. Lando i Luke decideixen tornar a Coruscant per informar del que ha
passat. La Leia és retinguda com a ostatge juntament amb la resta dels delegats
de la cimera a la Casa de Corona, la residència del governador. No sap on en
Han anat els seus fills, Chewbacca, Ebrihim i Q9, que en Han aconseguit escapar
a bord del Falcó, i en Han Solo llangueix en una presó de la Lliga Humana...
1
Llaços familiars
Han Solo va avançar
trontollant amb les mans immobilitzades a l'esquena després que els guàrdies li
fessin entrar a empentes a la fosca sala d'audiències. Es va adonar molt tard
que el sòl de la zona central es trobava mig metre per sota del nivell de
l'entrada. S'estava movent massa de pressa per poder-se aturar, i els seus peus
van superar la vora. La seva espatlla va xocar amb el dur de pedra.
En Han va aconseguir
posar-se de costat rodant sobre si mateix i després es va anar incorporant
lentament fins a quedar assegut a terra. Els guàrdies que l’havien empès cap a
l'interior de la sala van retrocedir i van tancar la porta amb un cop sec
darrere d'ells. En Han es va quedar sol en la penombra plena d'ecos.
Va mirar al seu
voltant i es va preguntar què vindria a continuació. Almenys estava fora d'aquella
cel·la. Això ja era alguna cosa. No gaire, potser, però sempre era una cosa. I,
naturalment, el que vingués a continuació no era molt probable que suposés una
millora. La seva experiència personal li indicava que el fet d’estar ficat dins
d'una cel·la era una situació raonablement segura. Els problemes sempre
començaven quan et treien d'ella.
En Han va aconseguir
posar-se dempeus i va tornar a mirar al seu voltant. Les parets i sòls de la
sala estaven fetes d'alguna varietat de tensicret barat d'un color gris fosc, i
l'aire estava impregnat per una olor de ranci que suggeria que aquella càmera
desproveïda de finestres es trobava per sota del nivell del sòl. La sala
mesurava uns vint metres d'amplada per trenta de llarg, amb l'àrea central
situada a mig metre per sota d'una plataforma de dos metres d'amplada que
corria al llarg del perímetre de l'estada. Hi havia quatre gruixudes portes
d'acer, una a cada costat de la sala, i cadascuna d'elles donava al perímetre
de la plataforma. Qualsevol persona pujada a la plataforma podria mirar des de
dalt a qui estigués a la zona central.
La porta per la qual
havia entrat es trobava a la seva esquena, i en Han tenia davant d'ell una
butaca bastant semblant a un tron fet de fusta fosca que s'alçava a l'altra
banda de la plataforma. La butaca era prou gran perquè qui s'assegués a ella
probablement fos més alt assegut que estant dempeus. Els genolls de l'ocupant
de la butaca quedarien al nivell dels ulls d’en Han. Aquesta butaca li va dir
moltes coses sobre el perquè hi era i qui anava a veure.
En Han va seguir
examinant la càmera. A part de la butaca que semblava un tron, el recinte no
tenia decoració i estava bastant mal il·luminat. Tampoc havia estat molt ben
construït. Hi havia esquerdes a terra, i la varietat de tensicret que havien
utilitzat per les parets, fos quina fos, tenia un aspecte fràgil i polsegós. La
sala havia estat construïda a corre-cuita i sense preocupar-se massa de com
quedava.
En Han havia estat
en un munt de llocs impressionants, i en un munt de llocs que intentaven ser
impressionants. Aquell lloc pertanyia decididament a la segona categoria.
Estava molt clar que la Lliga Humana havia volgut comptar amb una sala que
deixés aclaparats als seus presoners mentre el Líder Ocult els jutjava des del
seu tron, o es divertia veient com morien, però també estava molt clar que la
Lliga no havia disposat del temps o els recursos necessaris per fer un treball
de primera categoria. Tot això era molt interessant, però no es tractava de la
classe d'informació que podia ajudar-lo a seguir amb vida.
En Han va tornar a
concentrar la seva atenció en aquella mena de tron. Resultava obvi que era el
lloc on s'asseuria el Gran Home quan entrés a la sala..., i en Han tenia una
idea bastant clara de qui resultaria ser el Gran Home.
En realitat només
podia ser un home: el seu cosí, Thrackan Sal-Solo. Ah, sí, el vell, estimat,
venjatiu, cruel i paranoic Thrackan... Això responia a la pregunta del qui,
però faltava el perquè. Com a mínim, calia suposar que en Thrackan volia fer una
ullada al en Han. Això suposava bones notícies i males notícies. L’havien
mantingut amb vida per aquella reunió, això era obvi. Però tindrien alguna raó
per seguir mantenint-lo amb vida després que la reunió hagués acabat? Hi hauria
alguna cosa més per al que volgués utilitzar-lo en Thrackan, a part de per
veure’l?
Després de tot, en
Han havia fet volar pels aires mig esquadró de patrulleres de butxaca. Això era
un delicte prou greu per ser castigat amb l'execució a gairebé tot arreu, i
aquell lloc no destacava precisament per ser millor que la mitjana de la
galàxia. De fet, estava bastant per sota d'ella. I la seva relació amb en
Thrackan tampoc li beneficiaria en res. Quant en Thrackan hagués satisfet la
seva curiositat, era perfectament capaç de fer matar al en Han allà mateix.
No, en Han sabia que
no sortiria amb vida d'allà gràcies als sentiments familiars. Si volia
sobreviure, hauria d'arreglar-ho per adquirir algun valor als ulls d’en
Thrackan. Però en Han no tenia cap intenció d'ajudar en el més mínim a la Lliga
Humana d’en Thrackan.
Així doncs, com
podia semblar valuós sense prestar cap servei real a aquells matons?
Llavors va sentir un
moviment a l'altre costat de les portes que s'alçaven darrere d'aquella butaca
que no arribava del tot a ser un tron. Se li havia acabat el temps per pensar.
Va retrocedir un
parell de passos, allunyant-se de la porta. Si en Thrackan adult s'assemblava
en alguna cosa al Thrackan de la infància d’en Han, llavors hauria d'anar amb
molt de compte a l'hora de manejar la situació. En Han recordava que en
Thrackan encara era un nen quan va començar a donar pallisses als nens més
petits que ell i a oferir aparatoses exhibicions de com arrencar les ales als
insectes. El seu cosí havia descobert molt aviat amb quina veu tan potent podia
arribar a parlar una reputació de crueltat. «Això és el que li faig a algú amb
qui ni tan sols estic enfadat. Què et sembla que passarà si arribes a fer-me
enfadar?» A la galàxia hi havia persones per a les que la crueltat, les
amenaces i la intimidació eren un veritable art. En Thrackan no figurava entre
elles. Les utilitzava com toscos instruments, com a simples armes..., la qual
cosa no volia dir que no gaudís amb el seu treball.
Les portes es van
obrir i dues fileres d'homes que portaven uniformes d'oficial no molt nous i no
molt nets van entrar per elles. Una columna va girar i va desfilar al voltant
d'una cantonada de la plataforma anant cap a l'esquerra del tron, i l'altra va
fer el mateix dirigint-se cap a la dreta. Les dues columnes es van alinear al
llarg de la plataforma a banda i banda de la gran butaca, van girar i van
quedar encarades cap endavant, amb la vista al front i contemplant-se l'una a
l'altra a través del centre de la sala just per sobre del cap d’en Han.
A jutjar per les insígnies,
que seguien les velles regles imperials, es tractava d'uns oficials realment
molt veterans i d'alt rang. Però els mariscals de camp d'avui sens dubte havien
estat els descontents d'ahir. Els uniformes aparatosos i un bosc de galons a
les espatlles no convertien a qui els portés en un aguerrit oficial digne de
ser respectat. Aquells tipus estaven tan lluny de poder comparar-se amb els
oficials imperials del passat com ho estaria un nen armat amb una espasa de
llum de joguina de ser un digne oponent d’en Luke Skywalker.
A jutjar per les
seves panxes, cap d'ells s'havia entrenat des de feia anys. Els seus ulls
vidriosos, rostres enrojolats i mandíbules sense afaitar, i les bafarades
d'olor de licor d'alta graduació que van entrar a la sala amb ells, van indicar
al en Han que almenys alguns d'aquells oficials d'altíssima graduació havien
estat prenent part en unes celebracions bastant entusiàstiques durant la nit
anterior. Això semblava una miqueta prematur. Com era possible que ni tan sols
el més borratxo dels idiotes pensés que la Lliga Humana ja havia vençut?
Resultava obvi que
aquell grupet no estava format per ments de categoria galàctica. Estaven allà
per servir com a adorn, i per a res més. En Han es va oblidar d'ells i va
tornar a concentrar la seva atenció en la porta oberta darrere del gran butaca.
Hi va haver un moment de retard, ja fos perquè el Gran Home arribava tard o
perquè algú havia pensat que això faria que l'entrada fos més espectacular.
Però després en Thrackan Sal-Solo, antic Líder Ocult de la Lliga Humana i
actualment Diktat del Sector Corellià per auto-proclamació, va entrar a la
sala. Ho va fer caminant amb la veloç i enèrgica confiança en si mateix pròpia
d'un home que sabia amb tota exactitud el que estava fent i on anava, i que estava
totalment segur de poder fer la feina que l'esperava. En Thrackan Sal-Solo va
envoltar el braç dret de la gran butaca, va anar fins a la vora de la
plataforma i es va quedar immòbil allà durant un moment. Després va clavar la
mirada al seu cosí, al que portava tant de temps sense veure, i en Han la hi va
tornar.
En Han va tenir la
sensació d'estar contemplant un estrany mirall distorsionant. En Thrackan
portava posat el rostre d’en Han, o en Han portava posat el seu. No és que fos
difícil distingir-los, per descomptat. Els cabells d’en Thrackan eren més
foscos, d'un negre castanyer solcat per cabells grisos. El seu cosí pesava uns
quants quilos més que en Han, i lluïa una barba pulcrament retallada. En
Thrackan era una mica més alt que en Han, uns dos o potser tres centímetres.
L'altra gran diferència era una aura d'aspra implacabilitat, no només en
l'expressió d’en Thrackan sinó en els mateixos trets de la seva cara i en el
conjunt que formaven, com si aquella expressió d'ira i suspicàcia fos la que el
seu rostre adoptava d'una manera més natural.
Però en el fons
totes aquestes diferències només aconseguien subratllar una mica més el molt
que s'assemblaven. En Han va pensar que aquell mirall imaginari li estava
mostrant l'home que podria haver estat. La idea no li va agradar gens ni mica.
Aquella primera trobada havia de ser molt més desconcertant del que havia
esperat.
No va ser només en
Han qui va percebre la semblança. Resultava obvi que se suposava que els tipus
d'uniforme alineats als dos costats de la sala havien de seguir immòbils amb
els ulls clavats a la fila del davant, però ni un sol d'ells va aconseguir
resistir la temptació de mirar primer al Han i després al Thrackan. Febles
murmuris de sorpresa van omplir la sala.
I, de fet, semblava
com si en Thrackan fos l'únic que no trobava una mica inquietant tot allò. El
cosí d’en Han va baixar els ulls cap a ell i el va mirar amb expressió
impassible.
En Han va decidir
que seria millor que es comportés amb la mateixa calma que el seu cosí... o,
almenys, que fingís fer-ho.
-Hola, Thrackan -va
dir-. M'havia imaginat que et veuria.
-Hola, Han -va
replicar el seu cosí amb una veu sorprenentment similar a la d’en Han-. Algunes
coses mai canvien, oi?
-No estic totalment
segur de saber a què et refereixes.
-Als vells temps,
Han -va dir en Thrackan-, als vells temps... A tu sempre et va agradar jugar,
divertir-te i passar-ho bé, i jo sempre era el que havia d'anar darrere teu
recollint els trossos dels plats trencats.
-Bé, jo guardo un
record lleument diferent d'aquella època -va dir en Han.
En Thrackan mai
havia assumit cap responsabilitat desagradable derivada dels seus actes, i molt
menys dels d'una altra persona, però sempre havia tingut una gran habilitat per
produir aquesta impressió. A gairebé tots els matons se'ls donava molt bé
fer-se la víctima. En Thrackan mai havia tingut el més mínim problema a l'hora
de culpar als altres de les catàstrofes que havia causat, i tampoc ho havia
tingut a l'hora d'atribuir-se tot el mèrit de l'esforç i els èxits d'una altra
persona.
-Però tens raó -va
continuar dient en Han-. Algunes coses mai canvien.
-Aquesta vegada hi
ha molts plats trencats i molts trossos a recollir -va dir en Thrackan-. Has
causat greus danys al meu espaiport, vas fer malbé o vas destruir sis de les
meves patrulleres de butxaca, i vas permetre que aquest caça X-TIE Lleig
escapés. Creiem que aquest X-TIE va aconseguir saltar a l'hiperespai -va
continuar dient-. Si la persona que el pilota aconsegueix avisar la Nova
República, això podria crear seriosos obstacles a molts dels meus plans.
-Doncs jo pensava
que l’espaiport i les patrulleres de butxaca pertanyien al govern Corellià -va
replicar en Han-. No tenia ni idea que fossin de la teva propietat.
-Ara ho són -va dir
en Thrackan-. De fet, i ja que ho dius, el govern també és meu. Però en aquest
moment el més important és que les teves juguesques m'han causat una gran
quantitat de problemes.
-Ho lamento
profundament -va dir en Han.
-Ho dubto -va dir en
Thrackan-. Jo no ho lamentaria, si estigués en el teu lloc. Però segueix
havent-hi una pregunta a la qual cal respondre, i la pregunta és què faré amb
tu.
-Tinc un suggeriment
-va dir en Han, parlant en un to jovial i despreocupat-. Deixa que me’n vagi i
després permet-me acceptar la teva rendició. Potser pugui aconseguir que la
Nova República no sigui massa dura amb tu.
-Suposo que no
estaràs disposat a explicar-me per què hauria de fer això -va replicar en
Thrackan, amb l'ombra gairebé imperceptible d'un somriure als llavis.
-Perquè no et
sortiràs amb la teva, Thrackan -va dir en Han-. Perquè aquest caça X-TIE va
aconseguir escapar i perquè fins i tot suposant que no ho fes, tard o d'hora
algú altre s'ho farà d'alguna manera per informar del que està passant aquí. I
t'enfrontes a aquesta Nova República que va vèncer a l'Imperi... Si van poder
acabar amb l'Emperador, Darth Vader, l'almirall Thrawn i les Estrelles de la
Mort, què et fa pensar que haurien de tenir algun problema per vèncer un tipus
com tu? Per què no et rendeixes ara mateix i li estalvies un munt de mals de
cap a tothom?
En Thrackan va
somriure, però no hi havia res d'afable o feliç en la seva expressió. En
comptes d’endolcir el seu rostre, el somriure va fer que semblés més fred i
aspre. El Líder Ocult va bellugar el cap i va fer cara de pena.
-Segueixes sent el
mateix Han de sempre. Ple de cops, brut, sense afaitar, un captiu que acaba de
passar una nit a la seva cel·la..., i tot i així continues estant ple de la
mateixa jactància arrogant. -Va titubejar durant un instant i després es va recolzar
en el seu seient-. Hi ha una raó molt sòlida per la qual no vaig a perdre -va
dir després-. Ja he guanyat. Tot ha acabat. La Nova República potser podria
causar uns quants problemes limitats, però res més. No a menys que vulguin
veure uns quants sistemes habitats convertits en vapor, és clar... En cas
contrari, em deixaran en pau.
En Han va titubejar
una mica abans de replicar. Hi hauria alguna cosa darrere d'aquesta afirmació?
No hi havia dubte que un estel s'havia convertit en una supernova, i que es
tractava d'una estrella que mai hauria hagut de fer alguna cosa semblant. La
Lliga s'havia atribuït la responsabilitat d'això, però com era possible que una
colla de descontents ignorants i matons barats aconseguís fer esclatar un
estel?
-Va ser un numeret
de màgia de saló molt bonic -va dir en Han per fi-. Però no estic segur que
pugueu repetir-ho.
-Oh, et convencerem
-va dir en Thrackan-. Pots estar totalment segur d'això.
No hi havia ni la
més petita ombra de dubte o vacil·lació en la seva veu o a la cara. Si era un
farol, es tractava d'un farol espantosament convincent.
-Bé, Thrackan, i per
què sóc aquí? -Va preguntar en Han.
Va emprar un to de
veu calculat per crear la impressió que era un home ocupat que tenia coses molt
més importants que fer. Amb gairebé qualsevol altra persona, aquell to hauria
equivalgut a una exhibició d'arrogància suïcida. Però en Han coneixia molt bé
al seu cosí. Mostrar-se cortès només li hauria guanyat una ganyota despectiva
d’en Thrackan.
- Tanta pressa tens
per tornar a la teva cel·la? -Va preguntar en Thrackan amb un somriure malèvol.
En Han va resistir
la temptació de deixar escapar un sospir d'alleujament. Fins aquell moment no
havia estat segur de si en Thrackan tenia intenció de permetre-li viure el
temps suficient perquè tornés a veure la seva cel·la.
-No -va dir-, però
tampoc estic molt interessat a intercanviar amenaces. Per què sóc aquí?
-Bé, la veritat és
que vaig arribar a pensar que potser estaries disposat a cooperar amb mi.
Actuar com un patriota corellià, ajudar-me a alliberar-nos d'aquests tafaners
de la Nova República... Però mai vaig tenir moltes esperances que aquesta idea
es pogués convertir en realitat. No ocorrerà, oi?
-Ni en un milió
d'anys.
-Molt bé -va dir en
Thrackan-. Si no vas a ajudar-me, per què he de mantenir-te amb vida?
Aquella pregunta
hauria aterrit a qualsevol altra persona que es trobés en aquelles
circumstàncies, però en Han coneixia en Thrackan des de feia molt temps. Els
escassos moments que portaven junts ja havien bastat per convèncer-lo que no
havia canviat molt des dels vells temps. Si en Thrackan ja hagués decidit
matar-lo, no hauria malgastat el seu temps amb aquella esgrima verbal i en Han
ja tindria un forat de desintegrador a pit. La crueltat d’en Thrackan mai havia
estat capritxosa o sense objectiu. Sempre que feia alguna cosa horrible i
malvada, de fet, sempre que feia alguna cosa, ho feia perquè això li
beneficiava d'una manera directa. A més en Thrackan mai havia tingut escrúpols
a l'hora de permetre que altres fessin la seva feina bruta per ell i tampoc li
havia interessat massa el fet d’haver de carregar amb esforços extra. No
existia cap manera de saber-ho amb una certesa total, però en Han va suposar
que en Thrackan encara no havia decidit si anava a permetre-li seguir amb vida
o no. El seu cosí podia acabar inclinant-se per qualsevol de les dues
possibilitats, i això significava que les raons per a permetre-li viure o morir
estaven sent sospesades. Les raons per matar en Han eren deprimentment òbvies,
però quines raons podia tenir en Thrackan per voler que seguís amb vida?
-Hi ha munts de
bones raons per no matar-me -va dir en Han, tractant de guanyar temps.
Va intentar
aconseguir que la seva veu sonés tranquil·la i plena de confiança, però el seu
to no va resultar gens convincent ni tan sols per a les seves, pròpies oïdes.
-Potser podries
ajudar-me a trobar-ne algunes -va respondre en Thrackan amb veu gèlida.
«Pensa -es va dir en
Han-. Vinga, fes treballar el cap...» Quines raons podia tenir en Thrackan per
voler que seguís amb vida? Ei, un moment... Quines raons podia haver perquè
qualsevol d'ells seguís amb vida? Resultava obvi que la Lliga Humana havia
calculat deliberadament aquesta mascarada d'aixecament perquè coincidís amb la
cimera comercial, quan moltes persones importants d'altres mons estarien a
Corèllia. I tots aquests peixos grossos havien estat allotjats a la residència
del governador general, la Casa de Corona. Si la Lliga hagués volgut, hauria
pogut fer volar en mil trossos l'edifici matant a tots els que estaven dins i
decapitant al govern planetari d'un sol cop..., i matant de pas a la Cap
d’Estat de la Nova República.
Però no havien fet
res d'això. En Han havia estat a la Casa Corona quan es va produir l'atac. Pel
que havia vist allà i les seves experiències passades, tenia molt clar que
s'havia tractat d’un cop quirúrgic executat amb força malaptesa, no d'un intent
de decapitació fracassat. Estava clar que la Lliga havia pretès deixar atrapats
dins de la Casa de Corona al governador general, la Leia i la resta dels peixos
grossos, segellant totes les sortides i enterrant-los sota un munt de runes. El
que en Han hagués aconseguit escapar era un testament a la seva incompetència,
no a les seves intencions.
Resultava difícil
escapar a la idea que en Thrackan volia a la Leia i als altres per
utilitzar-los com a fitxes de canvi. En Han ho va entendre tot de sobte. El seu
cosí l’estava mantenint amb vida perquè esperava poder utilitzar-lo per
assegurar-se la cooperació de la Leia en els plans que estava tramant, fossin
els que fossin. Però si necessitava alguna cosa de la Leia, això volia dir que
en Thrackan Sal-Solo no era el senyor de tot el que l'envoltava per molt que
fanfarronegés i presumís d'això. En Han va somriure, i aquesta vegada no ho
estava intentant fer veure.
-No hi ha cap raó
per mantenir-me amb vida -va dir-. Sí, no hi ha absolutament cap raó...,
almenys si tant et fa com pugui arribar a reaccionar la Cap d’Estat de la Nova
República i el molt que pugui arribar a enfadar-se. I tendeix a enfadar-se realment
moltíssim quan membres de la seva família són assassinats a sang freda.
En Thrackan es va
enfurismar de sobte.
-No necessito a la
teva Cap d'Estat per a res -va replicar secament.
- I llavors per què
t'has esforçat tant per capturar-la? -Va preguntar en Han-. Per què vas
calcular el començament de la revolta perquè coincidís amb la cimera comercial?
- Silenci! -Gairebé
va cridar en Thrackan-. Jo faré les preguntes aquí. Una sola paraula més sobre
la teva esposa que et surti dels llavis i juro que jo mateix et mataré, aquí i
ara, sense importar el molt que et necessiti viu.
En Han no va dir res
i es va limitar a somriure, sabent que havia guanyat i que en Thrackan ho
sabia. En Han no s'havia deixat enganyar pel seu farol.
En Thrackan el va
fulminar amb la mirada i va tabalejar amb els dits sobre el braç de la seva
butaca.
-Hi havia oblidat
fins a quin punt solies irritar-me -va dir per fi-. Però crec que almenys puc
recordar-te que no és prudent que intentis anotar-te tants a costa meva. A més
-va afegir movent la mà en un gest que va abastar a les dues fileres d'homes
que s'estenien a banda i banda de la sala-, els meus oficials han estat
treballant molt dur i es mereixen una mica de diversió -Thrackan va tornar a
somriure i, suposant que això fos possible, l'expressió va resultar encara més
desagradable del que ho havia estat la vegada anterior-. El destacament d'honor
pot posar-se en posició de descans -va dir sense apartar els ulls d’en Han. Els
matons uniformats es van relaxar entre una remor general de peus que es movien
i van intercanviar somriures tenyits per una maliciosa i impacient excitació -.
Capità Falco, ordeni als guàrdies que portin a l'altre..., ah..., espècimen.
-Sí, senyor -va dir
un dels oficials d'aspecte més brut i descuidat, i va saludar. Després va
treure un comunicador de la seva butxaca i va parlar per ell-. Que ho entrin,
sergent.
Hi va haver un
moment de silenci que no li va agradar gens al Han. Després, febles al principi
però fent-se més sorollosos a poc a poc, en Han va poder sentir passos ofegats
procedents de darrere d'ell i que sonaven a l'altre costat de la porta per la
qual havia entrat. Es va donar la volta per quedar de cara a la porta, i va
retrocedir una mica allunyant d'ella. Fer-ho va posar al Thrackan directament darrere
d'ell, però al Han li va semblar que, tenint-ho tot en consideració, el seu
cosí era perillós fos quin fos el lloc on es trobés. De qualsevol manera, en
Thrackan era el perill que en Han ja coneixia, i sempre resultaria preferible
concentrar-se en el que desconeixia.
Els dos panells de
la porta van girar sobre les seves frontisses i un parell de soldats de la
Lliga Humana fortament armats van entrar per ella amb els seus desintegradors
preparats per fer foc. Els soldats es van apostar immediatament a banda i banda
de la porta, donant l'esquena a la paret. En Han no havia esperat semblants
precaucions. Pel que sembla, la Lliga considerava que aquell el-que-fos
suposava una amenaça molt més gran que en Han.
L'«altre espècimen»
va entrar un instant després..., i en Han de seguida va comprendre el perquè de
totes aquelles precaucions. L'«altre espècimen» era un selonià. Fins i tot els
matons i els imbècils sabien que calia prendre’s molt seriosament als
selonians.
I aquell selonià era
alt, molt gran i d'aspecte temible..., i era una femella, encara que en
realitat això no suposava cap sorpresa. Tots els selonians que la humanitat
havia vist des del primer contacte amb aquella raça eren alts, molt grans,
d'aspecte temible i del sexe femení.
Els selonians
tendien a ser una mica més alts i esvelts que els humans. Tenien el cos una
miqueta més llarg, i els braços i les cames més curts. Encara que normalment
bípeda, l'espècie podia posar-se a quatre potes quan ho desitjava. Les seves
mans i peus posseïen urpes retràctils, molt útils per grimpar o cavar..., i que
també resultaven molt útils en una baralla. Eren grans nedadors, dotats de
curtes i poderoses cues que els ajudaven a canviar ràpidament direcció a
l'aigua i a impulsar-se per ella, i que servien com a contrapès equilibrador
mentre caminaven..., i, a més, també servien com a garrot realment temible en
una baralla. La teoria més estesa sostenia que els selonians havien evolucionat
a partir d'algun mamífer depredador aquàtic que vivia als caus de les ribes dels
rius, una espècie que havia passat de cavar caus en les ribes dels rius a
excavar sofisticats túnels lluny de l'aigua. Tenien un pelatge curt i llustrós,
normalment marró o negre, i llargs rostres punxeguts plens d'esmolades dents.
També tenien grans bigotis, i un mal geni que podia esclatar amb gran facilitat
si no sabies tractar adequadament als seus posseïdors. Passaven la major part
de la seva vida en caus subterranis, i la seva vida social era, per dir-ho
suaument, bastant inusual.
L'esvelta i àgil
criatura va entrar a la sala movent-se amb una calmada despreocupació i va
avançar amb tanta seguretat en si mateixa que bé podria haver estat la
propietària i senyora d'aquell lloc en comptes d'una presonera. Dos guàrdies
més la van seguir a l'interior de la cambra, però la seloniana els hi va
prestar tan poca atenció com al primer parell.
Hi havia una altra
cosa en la qual en Han no va poder evitar fixar-se: la seloniana tenia les mans
lliures. Això només podia significar que els havia donat la seva paraula i que
havia promès no desobeir o tractar d'escapar, perquè en cas contrari
permetre-li anar d'un costat a un altre amb les mans lliures hagués estat una
autèntica bogeria. Però si hi havia donat la seva paraula, llavors els guàrdies
no només eren superflus sinó que suposaven un terrible insult. Dubtar de
l'honor d'una seloniana no era gens aconsellable. L'arrogància o la ignorància
podien explicar aquest error, però res podia perdonar-lo.
-Baixa aquí -va dir
un dels guàrdies, i va assenyalar el nivell inferior de la sala on estava
esperant en Han.
En Han havia estat
empès per sobre de la vora amb les mans lligades a l'esquena, però els guàrdies
van permetre que la seloniana utilitzés un petit tram d'esglaons adossat a la
cantonada posterior esquerra de la sala. La criatura va baixar per ells
movent-se amb tranquil·la gràcia, i es va aturar al centre de la sala. Després
es va girar cap al Han i li va mirar, amb la seva expressió totalment neutra i
buida d'emocions.
-Saluda Dracmus -va
dir en Thrackan-. Un exemplar realment impressionant, no et sembla? Quan la vam
capturar, Dracmus estava intentant fer-nos una mica de mal a Corona.
En Han no va dir
res. Provocar al Thrackan era una cosa, perquè en Han sabia fins on podia
arribar i quines podien ser les conseqüències del que digués. Però amb una
seloniana... No, ni somiar-ho, I menys tenint en compte el curs que estaven
prenent els esdeveniments dins d'aquella sala.
En Thrackan va
riure.
-Veig que no vols
córrer riscos -va dir-. Bé, Dracmus, saluda el traïdor i pirata de la família,
el meu estimat cosí en Han Solo.
- Bellorna fa ecto manava-sa, despecto Han
Solo! -Va dir la Dracmus-. Pada ectal
ferbraz bellorna-cra.
La seva veu gotejava
menyspreu, però les paraules no tenien res a veure amb el to.
«Parles la meva
llengua, Han Solo? -Li havia preguntat la seloniana-. Cap d'aquests idiotes la
parla.»
En Han va pensar a
tota velocitat. No tenia cap forma d'esbrinar què pretenia la Dracmus. L'únic
que sabia era que aquella seloniana era l'enemiga del seu enemic..., i ni tan
sols podia estar totalment segur d'això. La Dracmus podia ser un peó d’en
Thrackan i estar interpretant un paper en algun dels seus retorçats plans.
Podia tractar-se d'un parany? Però quina raó podia haver per parar-li una
trampa quan ja era un presoner? I si la Dracmus estava equivocada, i algun dels
matons de la Lliga Humana parlava el selonià?
Però l'univers mai
li havia donat moltes respostes clares i inequívoques, i no hi havia moltes
probabilitats que comencés a fer-ho en aquell moment.
-Belorna-sa manava fa kurso-kurso -va
grunyir en Han, intentant que la seva veu sonés tan insultant i menyspreadora
com havia sonat la de la Dracmus.
«Jo prou el parlo bé
bé», li havia dit. En Han va retrocedir fins al racó i va córrer el risc de
llançar una ràpida mirada al Thrackan. El seu cosí estava somrient d'orella a
orella. Resultava obvi que no tenia ni el més petit dubte que els dos estaven
intercanviant insults.
- Kurso! Sa kogna grafs zul embaga. Persa
chana-sa prognas els tu for dejed.
La Dracmus va
grunyir les paraules i va acabar dirigint un feroç espetec de mandíbules. «Bé!
Crec que ens obligaran a lluitar. Deixa que guanyi de pressa i evitaràs patir
ferides greus.»
-Veig que us porteu
molt bé, eh? -Va dir en Thrackan-. Em sembla que la nostra amiga seloniana ha
estat reprimint moltes de les emocions desagradables que li inspiren els seus
amfitrions, no pot descarregar-les sobre nosaltres perquè ha donat la seva
paraula, i ha de trencar el seu jurament. He de dir que resulta molt convenient
tenir un enemic amb uns principis tan forts. Crec que tornaré el favor de la
seva honorable conducta i permetré que es desfogui amb tu.
En Han va tirar de
les manilles de restricció, però aquestes van aguantar.
-Una baralla d'allò
més justa i neta, Thrackan -va dir-. Una seloniana contra un humà que porta les
mans subjectes a l'esquena.
En Thrackan va
riure.
-Busco diversió,
Han, no joc net. -Va fer un senyal als quatre guàrdies, que ja s'havien apostat
a les quatre cantonades del nivell superior de la sala-. Dispareu -va ordenar.
Els quatre guàrdies
van apuntar els seus desintegradors cap al centre del terra de la sala i van
disparar simultàniament.
El sòl va esclatar
en una erupció de flames. En Han va retrocedir davant l'ona expansiva, i va
sentir una infinitat de doloroses fiblades a la cara i les mans sent ruixat per
un diluvi de microfragments de tensicret polvoritzat.
En Han va retrocedir
trontollant, mig encegat i mig sord.
-Si no us comporteu
amb el degut entusiasme, els meus soldats tornaran a disparar..., contra els
dos. Us suggereixo que ens oferiu una baralla convincent.
En Han va bellugar
el cap i va parpellejar, intentant recuperar-se dels efectes d'aquells trets de
desintegrador fets a tan curta distància d'ell.
- Com se suposa que
he de lluitar convincentment amb les mans subjectes a l'esquena? -Va preguntar.
En Thrackan va
tornar a riure.
-No pots esperar que
et doni totes les respostes -va replicar-. Mostra una mica d'iniciativa.
Els ulls d’en Han ja
s'havien recuperat prou perquè pogués veure la Dracmus, i estava clar que la
seloniana es trobava més que preparada per oferir una gran baralla. Tenia la
boca oberta, amb el que deixava clarament visibles les seves dents esmolades
com agulles.
L'únic que en Han
tenia al seu favor era la sorpresa, i va decidir utilitzar-la. Va cridar amb
tota la potència dels seus pulmons i va carregar sobre la Dracmus amb el cap
cot. Va aconseguir passar per sota de la seva guàrdia encara que per molt poc,
i va aconseguir donar-li un potent cop de cap en els budells. En Han l'havia
colpejat amb la força suficient per fer caure un humà, però la Dracmus va
aconseguir utilitzar la seva cua per recolzar-se a terra i romandre dreta. La
seloniana li va llançar cop al cap amb la seva pota davantera esquerra. La
Dracmus no havia aconseguit donar-li de ple, però l'impacte va ser suficient
perquè en Han quedés atordit i retrocedís trontollant.
L'espatlla esquerra
d’en Han va xocar amb el costat de la plataforma i va faltar poc perquè
caigués. Es va recuperar i va girar cap a la dreta just a temps d'esquivar un
altre cop clavat amb la mà oberta, dirigit al seu cap.
Sense urpes. La
seloniana ja havia tingut dues ocasions de passar-les per la cara. Estava
jugant net, o ho faria fins que les seves opcions quedessin reduïdes a matar al
Han o deixar que els esbirros d’en Thrackan els matessin a tots dos. En Han
hauria de perdre de pressa d'una manera convincent. Això hauria de resultar
fàcil. En Han podia fer-ho amb les dues mans subjectes darrere de l'esquena...,
o per menys més li valdria que pogués fer-ho. Va tornar a estirar les manilles
que li immobilitzaven els canells, però estava molt clar que anaven a cedir.
En Han va esquivar
un altre cop llançat des de l'esquerra, però això va fer que es col·loqués
directament en la trajectòria del cop de puny llançat contra el seu pit. El cop
va ser tan potent que va aixecar pels aires en Han i va aterrar sobre el dur
terra de tensicret i va rebre gairebé tot l’impacte en la part superior de
l'esquena, encara que va aconseguir aixafar-li les mans i fer que el seu
clatell rebotés al tensicret.
La Dracmus ja estava
caient sobre ell abans que en Han pogués començar a recuperar-se, i el que la
seloniana es llancés cap a l'esquerra mentre que en Han girava cap a la dreta
va ser o una intervenció de la sort en favor d’en Han o una mostra dels superbs
reflexos de la Dracmus.
En Han va aconseguir
tornar a aixecar-se..., i va faltar molt poc perquè tornés a esfondrar-se. El
seu turmell s'havia doblegat en el sentit equivocat durant aquella última
caiguda. Era just el que necessitava, una dolorosa torçada de turmell. En Han
va remugar una maledicció ofegada i va anar coixejant fins a l'altre extrem de
la sala, movent-se el més de pressa possible. El seu ull dret estava començant
a inflar-se i estava gairebé segur que li sagnava el nas. Si allò era no
aplicar-se a fons, en Han no volia ni pensar en el que seria enfrontar-se amb
la Dracmus quan estava de mal humor. Però hauria de confiar en la seloniana: o
canviava de parer i el matava, o no ho feia.
La Dracmus es va
donar la volta i va anar cap a ell movent-se amb el moviment a l’aguait i les
llargues gambades típiques d'un lluitador professional, separant els braços
mentre la seva cua ondulava d'un costat a un altre. Els homes alineats als dos
costats de la sala cridaven i llançaven crits i malediccions. L'atmosfera
estava començant a veure’s molt carregada, i els llums de la sala semblaven
haver-se debilitat. En Han va tornar a moure el cap en un intent d’aclarir-se’l
una mica, i ho va lamentar l'instant quant va notar que empitjorava el seu
mareig, no podria aguantar molt més.
«Acaba d'una
vegada.» Havia de posar fi al combat el més de pressa possible i caure
lluitant, deixant satisfet en Thrackan i convencent-lo que havia gaudit d'un
bon espectacle. En Han sabia que en Thrackan, almenys el Thrackan dels vells
temps, només quedaria satisfet si en Han perdia el coneixement a causa un cop
de la Dracmus. Si en Han es limitava a desmaiar-se i s'ensorrava com un
fardell, llavors en Thrackan se sentiria estafat, però això era el que anava a
ocórrer si en Han continuava lluitant durant molt més temps. En Han no volia
que en Thrackan es veiés privat d'aquesta satisfacció..., no quan tenia a mà un
desintegrador amb què desfogar les seves frustracions i al seu cosí disponible
com a blanc ideal. En Han creia que en Thrackan el volia viu, però no estava
prou segur quant per apostar la seva vida basant-se en aquesta creença. A més,
un tret de desintegrador prou ben dirigit podia deixar-lo esguerrat sense
matar-lo.
«Segueix lluitant...»
en Han va trontollar cap a la dreta i va començar a moure en cercles. La
Dracmus no es va acostar més, sinó que també va començar a moure’s en cercles
mentre esperava la seva oportunitat, en Han va tornar a estirar de les manilles
que envoltaven els seus canells, més per pura frustració que per qualsevol
altra cosa, i es va sorprendre de sentir que s'obrien amb un espetec.
O el tancament de
les manilles havia quedat malmès per la caiguda o, el que era bastant més
probable, en Thrackan li havia posat unes manilles prèviament manipulades per
començar. Les manilles potser tinguessin algun sistema d'obertura que podia ser
activat per control remot en el moment que l'operador considerés produiria una
major diversió. Fos el que fos, tant li feia: l'important era que en Han
tornava a poder comptar amb les mans. Va separar els braços adoptant una
postura de lluita lliure i va avançar cap a la Dracmus.
La Dracmus va quedar
almenys tan sorpresa com en Han quan es va adonar que el seu oponent tenia les
mans sobtadament lliures. Va retrocedir una mica, interposant una mica més de
distància entre ella i en Han. Després va rugir, emetent un so ple de fúria i
frustració, i en Han estava segur que les emocions eren totalment sinceres. La
seloniana no estava fingint. No sabia si la Dracmus volia matar-lo o no, però
no hi havia dubte que estava totalment decidida a vèncer.
Bé, en aquest cas li
faria suar la victòria. Els avantatges seguien estant aclaparadorament del
costat de la Dracmus, però la nova situació potser li donés una oportunitat de
lluitar. En Han va fer una finta a l'esquerra, repetint un parell de vegades, i
després va usar la mateixa maniobra pel costat dret abans de llançar-se sobre
la Dracmus i va ajuntar les mans en un cop de martell piló dirigit al seu
estómac que pretenia deixar-la sense alè. En Han es va recordar en l'últim
moment possible que havia de colpejar l'abdomen de la seloniana més amunt del
que ho hagués fet en un ésser humà. Va donar en el punt exacte, però per molt
poc. La Dracmus va retrocedir trontollant, i en Han es va afanyar a recuperar
l'equilibri per continuar amb el seu atac. La seloniana s'havia encorbat prou
perquè en Han pogués tractar de colpejar el seu morro, un punt bastant delicat
de l'anatomia seloniana. En Han va fer girar el seu puny i el cop va donar
netament en el blanc..., i un instant després en Han es va preguntar si
realment havia estat una bona idea.
L'expressió del
rostre de la Dracmus deixava molt clar que el cop li havia fet molt de mal,
però resultava igualment obvi que l'havia enfurismat. Les seves mandíbules
plenes de dents molt esmolades van girar i es van tancar sobre l'aire a un
centímetre del braç d’en Han, i un puny dur com el ferro es va incrustar en el
seu pit quan en Han encara no havia acabat d'esquivar les gargamelles. Si li
hagués donat un cop a l'estómac, el dolor hauria estat tan intens que en Han
s'hauria doblegat sobre si mateix, però la Dracmus havia dirigit el cop massa
amunt. Així i tot, en Han havia acabat a terra. Es va recuperar i va fer una
ganyota de dolor quan va aconseguir tornar a aixecar-se. Semblava bastant
probable que el cop o l'aterratge li haguessin trencat una costella o, com a
mínim, que li haguessin deixat un bon morat.
La cua de la Dracmus
oscil·lava d'un costat a un altre i la seloniana mantenia la gola oberta
mostrant els ullals..., però no es va llançar sobre ell per envoltar-li el coll
amb les dents i tampoc va lliscar les urpes per sobre dels seus ulls. La
Dracmus encara conservava un cert control de si mateixa, i seguia sense
emprar-se al màxim. En Han va comprendre que havia de perdre aquell combat
immediatament abans que la Dracmus fos incapaç de continuar controlant la seva
ira i iniciés un atac que acabaria amb la seva mort.
- Fes servir la teva
cua! -Li va cridar en selonià-. Colpeja’m amb ella!
La salvatge llum de
fúria embogida que cremava als ulls de la Dracmus va semblar afeblir-se durant
un moment, com si li sorprengués veure’l allà. Excel·lent. Això potser
signifiqués que les paraules estaven arribant fins a ella..., encara que en Han
no podia estar totalment segur que així fos. La Dracmus es va llançar sobre ell
i va tornar a llançar una feroç mossegada, i en Han el va esquivar lliscant cap
a la seva esquerra. Tot i que l’havia instat a què utilitzés aquesta forma
d'atacar, en Han ni tan sols es va adonar que la seloniana continuava girant
sobre si mateixa, recolzant-se en un peu per llançar la seva cua en un veloç
arc. La Dracmus havia pujat la cua, i li va donar de ple al cap amb ella.
En Han va trontollar
per última vegada i després va començar a caure lentament cap endavant,
doblegant-se sobre si mateix fins que es va trobar amb la cara volta cap al seu
cosí assegut al tron. El seu camp visual s'estava omplint de negror, però va
poder veure com en Thrackan li somreia i es posava a riure, i com aquell rostre
que era tan semblant al seu es retorçava en una ganyota sàdica i cruel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada