Ofensiva a Selònia (IV)

Anterior

4

Les flors de la llar

El Falcó Mil·lenari va sortir cautelosament de la seva òrbita d'aparcament al voltant de Drall i va iniciar el descens cap a la superfície del planeta. Chewbacca, que ocupava el seu lloc de costum al seient del copilot situat a la dreta, va deixar escapar un lleu rugit ple de nerviosisme quan van començar a baixar.

-No et preocupis -va dir Q9-X2, que s'havia adherit a terra mitjançant un parell d'abraçadores magnètiques i estava al costat d’en Chewbacca-. Ja ens hem endinsat prou en el perímetre de les defenses drallianes. La nostra estratègia d'aproximació lenta ha donat el resultat esperat.

-Voldria compartir la teva confiança, Q9-va dir l’Ebrihim.

El drall era clarament massa baix per al seient del pilot, i s'havia vist reduït a la indignitat de posar-se dempeus sobre ell per poder mirar per la pantalla davantera. El seu cos quedava més o menys envoltat per les tires de l'arnès de seguretat, però sabia que si el descens arribava a posar-se difícil no hi hauria moltes possibilitats que aquestes aconseguissin mantenir-lo al seu lloc.

L’Ebrihim era alt per ser un Drall, encara que era molt conscient que això no equivalia a dir gran cosa. Mesurava aproximadament un metre i vint centímetres d'alçada. Tenia el cos cobert per un curt i espès pelatge grisenc, amb un polsim de gris més clar en la cara i la gola. Com tots els dralls, l’Ebrihim tenia els membres curts, i els seus peus i les seves mans estaven cobertes de pèls i proveïdes d'urpes. Com gairebé tots els dralls, per als patrons humans l’Ebrihim resultava una miqueta rabassut i ridícul. Encara que fos una cosa totalment normal per a un Drall, l'ésser baixet, grassonet i pelut solia suposar una gran molèstia per a una criatura tan amant de la solemnitat, la pausa i la majestuositat..., especialment quan tractava amb humans. Un nombre excessiu d'ells semblava més que disposat a considerar els dralls com una mena de peluixos vivents. Potser aquesta fos la raó per la qual els dralls tendien a posar tant èmfasi en la seva dignitat i se la prenien tan seriosament.

Q9 es va tornar cap a Chewbacca.

-El meu amo sol ser massa cautelós -va dir -. M'alegra veure que no comparteixes aquest tret de caràcter.

-No sóc massa cautelós, però tampoc em deixo portar per un boig excés de confiança, com fan alguns. Les defenses de Drall no són molt sofisticades, i han estat concebudes per detectar naus que es moguin pressa i que tinguin intencions agressives. Estic segur que hem deixat enrere aquelles totes les defenses a les quals conec l'existència i aquelles que aquesta nau pot detectar, però d'aquí a dir que no hi haurà més sorpreses hi ha una gran distància.

En Chewbacca va tornar a gemegar i va moure el cap.

-Suposant que t'hagi entès correctament, estic totalment d'acord -va dir l’Ebrihim-. Jo també he tingut sorpreses més que suficients per a tot aquest viatge.

Va alçar la mirada cap a la pantalla del monitor interior, que estava mostrant una panoràmica dels tres nens a la seva cabina. Els tres estaven ficats al llit en les seves lliteres -que estaven complint la doble funció de llits d'acceleració-, immòbils sota les tires dels arnesos de seguretat.

Bé, almenys de moment s'estaven portant bé. Quan aquell trio decidia fer de les seves, no hi havia manera de detenir-los. Gran Sol Blau, per què havia respost a aquell anunci i s'havia ofert a convertir-se en el seu educador? L’Ebrihim mai ho sabria. Havia pensat que una ocupació temporal consistent a ensenyar uns quants fets bàsics de la vida corelliana als fills d'una humana extremadament poderosa i influent podia resultar entretingut i proporcionar algunes oportunitats que no hauria tingut d'una altra manera, i fins i tot que de pas potser milloraria les seves perspectives futures en el mercat laboral. Però aquella atractiva ocupació temporal havia acabat sent la causa que disparessin contra ell i li expulsessin del planeta.

-Tot anirà bé -va dir en el seu to de veu més tranquil·litzador-. Podrem posar-nos discretament i sense cap mena de problemes en les terres de la família. Un cop allà podràs efectuar reparacions en aquesta..., eh..., nau.

Havia estat a punt de referir-se al Falcó Mil·lenari utilitzant un terme molt menys respectuós, però de seguida s'havia adonat de l'expressió del wookiee. Chewbacca semblava mantenir una complicada relació d'amor-odi amb aquell vell navili espacial que amenaçava ruïna. Tan aviat ho valorava per sobre de totes les coses com ho maleïa en un impressionant desplegament de juraments.

-Mentre tot el sistema es trobi sota aquest camp d'interdicció, reparar la nau servirà de molt poc -va dir Q9.

Q9-X2 guardava una vaga semblança familiar amb la sèrie R2 d'androides astromecànics. Per ser més exactes, la sèrie Q9 era un disseny experimental basat en el xassís de l’R7, un model posterior. Les opinions sobre el resultat de l'experiment estaven dividides. Alguns argumentaven que havia estat un fracàs total, mentre que els optimistes afirmaven que seguia sent massa aviat per poder saber-ho amb seguretat.

La conducta de Q9-X2 no sempre el convertia en el millor argument a favor dels que opinaven que l'experiment havia estat un èxit, per descomptat. Durant la major part del temps, l'androide era una autèntica molèstia. Semblava tenir una habilitat especial per irritar i posar en dificultats al seu amo, i a qualsevol altre ésser intel·ligent que estigués a prop, i demostrar com d’indispensable que era a continuació. Q9 li havia salvat la vida a l’Ebrihim durant l'atac a la Casa de Corona, un fet que recordava al mestre Drall fins a quin punt era útil tenir a prop a un androide excessivament intel·ligent amb massa capacitat d'iniciativa. Però tot i així, Q9 podia arribar a ser terriblement irritant.

Per començar, Q9 sempre s'estava automodificant i mai parava d'instal·lar nous equips. S'havia instal·lat les seves pròpies unitats repulsores, que li permetien moure’s molt més lliurement sobre terrenys pels quals no haurien pogut desplaçar-li les rodes. També s'havia instal·lat una unitat vocalitzadora que li donava la capacitat de parlar, en comptes de veure’s obligat a confiar en els xiulets i brunzits l'androide astromecànic corrent. L’Ebrihim no estava molt segur que un Q9 amb veu suposés una millora. Des que havia connectat el vocalitzador als seus circuits, el petit androide sempre parlava massa.

- Què farem quan la nau estigui reparada? -Va preguntar Q9, en una nova demostració d'aquesta tendència.

-Planejarem les nostres properes accions quan estiguem a la superfície -va dir l’Ebrihim, intentant fer veure que la pregunta no tenia importància.

-Això és una no és una resposta -va replicar Q9-. No ofereix cap informació.

-Això potser es degui al fet que no tinc cap informació que oferir –li va dir l’Ebrihim, començant a irritar-se -. Sincerament, Q9, hi ha moments en què pots arribar a resultar insuportable...

» Un cop ens hàgim posat a Drall, espero poder posar-me en contacte amb membres de la meva família que ens ajudaran a romandre amagats mentre anem recollint més informació. En aquests moments el nostre deure principal és protegir els nens, és clar. Hem d'assegurar-nos que no corren cap perill. Quant a com anem a aconseguir-ho, ho ignoro.

-Ningú sap com fer l'impossible -va replicar Q9 en un to francament àcid.

-Semblen posseir un gran talent per crear problemes -va admetre l’Ebrihim.

-Aquesta és una descripció considerablement suau del que poden arribar a fer quan s'ho proposen -va dir Q9.

La Jaina, en Jacen i l’Ànakin estaven estirats sobre l'esquena en les seves lliteres, atapeïdes en una de les diminutes cabines del Falcó. S'havien posat els arnesos de seguretat, i feien com podien per estar-se quiets i portar-se bé..., o almenys els bessons feien com podien amb vista a aconseguir aquests objectius. L’Ànakin estava tenint més problemes que ells per reprimir els seus impulsos de remoure’s i anar d'un costat a un altre.

- He d'aixecar-me -va anunciar de sobte.

-Ah, no, res d'això -va dir Jacen.

Estava començant a sentir-se una mica més que fart d'haver de tenir cura del seu germà petit. Ell i la Jaina s'estaven fent torns en la tasca de responsabilitzar-se de l'Ànakin. Dins de deu minuts l’Ànakin deixaria de ser el seu problema per passar a ser-ho de la Jaina, i en Jacen donava gràcies al cel perquè així fos.

-He d'aixecar-me -va repetir l’Ànakin.

- Per què? -Va preguntar Jacen, decidint a plantar cara al desafiament del seu germà petit-. Què és el que necessites?

Sabia molt bé que en realitat l’Ànakin volia anar corrent a la cabina del Falcó per ajudar a prémer els botons. El més aterridor era que probablement polsaria tots els botons correctes, naturalment. La seva habilitat amb l'electrònica i la maquinària resultava més que una mica desconcertant fins i tot per al Jacen. Era com si en el cas de l'Ànakin les habilitats per utilitzar la Força haguessin patit una mena d'estranya i irresistible desviació cap a tot allò tecnològic. Però, tot i així, «probablement» no era prou bo per a una nau espacial..., i especialment per a una nau en tan mal estat com solia trobar-se el Falcó.

-Bé... Eh... He de...

-I no se t'acudeixi dir-me que es tracta del bany –li va interrompre en Jacen, endevinant el que vindria a continuació.- Acabes d'anar.

-Oh, és clar -va dir l’Ànakin-. Bé... Ah... He d'aixecar-me. I..., i... Jo... Eh... He de trobar el meu llibrexip! Necessito llegir una estona.

-Oh, germà -va dir la Jaina-. Realment creus que som tan ximples? Jacen, nosaltres també fèiem aquestes coses?

-Havíem de fer-les -va respondre en Jacen-. Només espero que se'ns donessin una mica millor.

- Millor? -Va preguntar l’Ànakin-. De quines coses esteu parlant?

-De sortir-te’n amb la teva com sigui -va respondre la Jaina-. Si vas a deixar anar una bola, almenys has de pensar-te bé tota la mentida des del principi al final abans de començar. Quan t’interromps de sobte a mitja mentida tal com acabes de fer ara, llavors ningú et creu. Ah, i a més el llibrexip és una excusa realment pèssima... Tot just saps llegir.

-Em sé les lletres i els números.

-Però encara no ets capaç de llegir un llibre sencer sense ajuda, oi?

-Ja gairebé puc -va dir l’Ànakin, però fins i tot ell es va adonar que no estava resultant gens convincent-. Però segueixo necessitant aixecar-me.

En Jacen va sospirar.

-Mira, Ànakin: no pots anar a la cabina de pilotatge, i punt final. S'ha acabat, entens? Si et deixéssim anar-hi, Chewbacca et trobaria res més entrar i et faria tornar aquí, i llavors t'hauries ficat en un embolic i nosaltres ens hauríem ficat en un embolic..., i tot per res.

-Bé, d’acord -va dir l’Ànakin-. Però i si em llevo i busco el meu llibrexip? Això sí que ho puc fer, no?

-No. No pots aixecar-te. Cap de nosaltres pot aixecar-se. Totes les persones grans estan molt ocupades i no podem interrompre’ls, i no podem anar donant voltes d'un costat a un altre perquè el Falcó podria tenir algun problema i començar a saltar i tentinejar. Si no pots aixecar-te, llavors és que no pots aixecar-te. Ningú pot aixecar-se fins que l’Ebrihim digui que podem aixecar-nos. D'acord?

-Molt bé -va dir l’Ànakin, i la seva veu es va anar tornant fosca i ombrívola - Però puc...?

-No! -El va interrompre secament Jacen-. Limita't a estar-te callat i quietet.

Va esperar un minut per esbrinar què faria el seu germà petit a continuació. La reacció de l’Ànakin podia consistir tant en una enrabiada com en un silenci emmurriat esquitxat per murmuris ocasionals sobre la injustícia de l'univers. Jacen esperava amb totes les seves forces que es tractés d'això últim, ja que la rebequeria sempre resultava molt més estrepitosa.

Després d'un minut sencer de silenci, en Jacen va sentir murmuris procedents de la llitera que tenia sota i va deixar escapar un sospir d'alleujament. L'únic que havia de fer a partir de llavors era romandre en silenci fins que l’Ànakin s'oblidés que estava enfadat, altrament l’Ànakin tornaria a enfadar-se per haver d'estar obligat a no fer soroll mentre que els seus germans podien parlar.

En Jacen, i no per primera vegada en els últims dies, es va adonar que començava a comprendre fins a quin punt eren pesades les cares que suportaven els seus pares.

Ell i la Jaina s'havien vist obligats a créixer molt de pressa durant els últims dies. La fugida de la Casa de Corona havia estat caòtica i aterridora, i el vol fins a Drall semblava haver consistit en terror, tensió, tedi i moments de comèdia no excessivament graciosa. El terror havia arribat molt aviat, quan les patrulleres de butxaca corellianes havien causat alguns danys en el Falcó abans que Chewbacca acabés amb elles. La tensió havia arribat mentre esperaven a veure si les reparacions improvisades per Chewbacca aguantarien el temps suficient per permetre'ls arribar a Drall..., o a qualsevol lloc, fins i tot utilitzant els nivells d’energia mínims que eren que el wookiee s'atrevia a córrer el risc d’emprar. La paraula «tedi» a penes aconseguia descriure els llargs i avorridíssims dies que van trigar a arribar a Drall. Quant a la comèdia sense gaire gràcia... Bé, això era una cosa que sorgia de manera més o menys automàtica cada vegada que Chewbacca, l’Ànakin i Q9 es trobaven en el mateix compartiment.

El que ningú hagués tingut ocasió d’emportar-se res durant la frenètica carrera per fugir del caos que s'havia apoderat de Corèllia no ajudava en res a millorar la situació. Cada un tenia exactament dos jocs de peces: la que portava en el moment en què va començar l'atac i una altra formada per un mico de vol de la nau amb camals i els braços retallats, un abillament improvisat a partir dels que els seus pares s'havien deixat a bord. Q9 havia demostrat posseir una sorprenent habilitat a l'hora d'obtenir robes de nens a partir de les robes dels adults, però els micos no els hi quedaven massa bé i, a més, el que l’Ebrihim insistís que rentessin tot allò quan es canviaven i abans de tornar a posar-s’ho era francament molest. El drall anava pràcticament nu, de manera que la norma no semblava gens justa. En qualsevol cas, i sobretot considerant que amb prou feines tenien robes, hi havia molta feina de bugaderia.

I també estava l’Ànakin.

En Jacen i la Jaina no només havien hagut de cuidar de si mateixos, sinó que també s'havien vist obligats a carregar amb la tasca d'ocupar-se de l’Ànakin i aconseguir que es portés bé. Els bessons de seguida havien descobert que evitar que el seu germà es fiqués en embolics era molt menys entretingut, i bastant més difícil, que ajudar a ficar-se en ells.

Però aprendre a rentar la roba i com tenir cura d'un nen petit distava molt de ser l'únic aspecte del seu ràpid procés de creixement i maduració. També hi havia problemes més seriosos.

Estava la qüestió dels secrets, per exemple. Quan es trobaven a Corèllia, i abans que comencés tot el rebombori, l’Ànakin havia percebut d'alguna manera inexplicable la presència d'una gegantina i molt antiga instal·lació subterrània de propòsits desconeguts, i havia portat a la Jaina, en Jacen i Q9 fins a ella sense la més mínima vacil·lació. Els nens havien explicat la seva aventura als seus pares, l’Ebrihim i Chewbacca, però ningú tenia ni la més lleu idea de què era aquella instal·lació. L'únic que sabien era que la Lliga Humana estava buscant-la, encara que ningú sabia per què. Al Jacen li semblava obvi que calia fer alguna cosa respecte al lloc que havia descobert l’Ànakin, però no sabia què. En Jacen estava començant a sospitar que els adults havien d’enfrontar-se amb molta freqüència a aquest tipus d'ambigüitat.

I això no era tot el que havia passat a Corèllia. La nit abans de l'atac llançat contra la Casa de Corona, els tres nens havien estat espiant la reunió mantinguda pels seus pares, el governador general Micamberlecto i la Mara Jade, i havien pogut escoltar un munt de coses d'alt secret sobre la conspiració per fer esclatar les estrelles que no eren del domini públic. Els nens no havien tingut intenció de sentir una informació tan vital, però ho havien fet. En Jacen estava gairebé totalment segur que l’Ebrihim, Q9 i Chewbacca no sabien res d'aquella reunió.

I això feia que els tres nens fossin les úniques persones fora de la superfície de Corèllia que coneixien l'existència de la conspiració, deixant a part els dolents, és clar.

I pel que fa al que se suposava que havien de fer respecte a això, en Jacen no tenia ni la més mínima idea.

L’Ebrihim va contemplar la superfície de Drall a través del visor, la va comparar amb el mapa que mostrava la pantalla i va assentir.

-És aproximadament la posició correcta -va dir -. Pots iniciar el descens de l'òrbita.

Chewbacca va deixar anar un grunyit de consternació, però es va inclinar sobre els controls i va començar a fer baixar al Falcó.

-Segueixo sense entendre com hem pogut quedar reduïts a navegar mitjançant un sistema d'orientació visual tan tosc -va dir Q9 -. Com és possible que aquesta nau tingui un equip de localització tan primitiu?

Chewbacca li va llançar una ferotge mirada de dalt a baix i li va ensenyar els ullals.

-Si vols repartir culpes, Q9, adjudica-me-les a mi i a la meva tia Marcha -va dir l’Ebrihim-. Durant la meva última visita a la seva propietat no em vaig aprendre de memòria les coordenades exactes, i sembla ser que la meva tia mai s'ha pres la molèstia d'instal·lar una balisa de descens al jardí de darrere.

Per una vegada, Q9 no va saber què contestar.

El Falcó Mil·lenari va anar baixant de l'òrbita tal com havia entrat en ella, el més lentament i cautelosament que va poder, i executant una part de la maniobra el més gran possible sobre parts no habitades del planeta, on resultaria més improbable que la seva presència fos detectada.

La nau va entrar a l'atmosfera i el cel nocturn que s'estenia per sobre de Drall, i va seguir avançant en silenci. A l’Ebrihim no li agradava massa la idea d'arribar durant la nit local. Trobar la casa de la seva tia ja hagués resultat difícil fins i tot de dia, però ningú tenia ni idea de quina mena de recepció podia topar el Falcó en el cas que arribés a ser detectat.

Havien rebut alguns informes sobre disturbis a Drall, però no hi havia cap manera de conèixer la situació actual. Totes les comunicacions interplanetàries havien quedat tallades per les interferències enormement poderoses que havien sorgit del no-res després de l'atac contra la Casa de Corona. Així i tot, l’Ebrihim sentia incapaç de creure que les coses poguessin estar massa malament a Drall. Els dralls tenien massa sentit comú per deixar-se arrossegar per la classe d'histèria que semblava estar apoderant-se Corèllia, però de totes maneres no hi havia cap raó per córrer riscos innecessaris.

Chewbacca va seguir descendint, introduint el Falcó més i més profundament en la nit fins que va acabar pujant el morro de la nau i la va fer virar en una suau corba. Havien arribat al punt del mapa que l’Ebrihim havia marcat com a més o menys proper a la vila campestre de la seva tia.

-Excel·lent, excel·lent -va dir mentre contemplava les suaus ondulacions dels turons-. He d'admetre que no estava molt segur de fins a quin punt aconseguiríem apropar-nos, però estem realment molt a prop. He recorregut freqüentment aquesta zona en un aerolliscador. Aquí -va dir, assenyalant per la finestra -. Segueix aquest riu en direcció nord. La tia Marcha viu a la riba oest.

Chewbacca va fer virar el Falcó cap al nord i va baixar fins al nivell de les copes dels arbres..., i després va baixar per sota d'ell, planejant per volar només deu o quinze metres per sobre de la superfície del riu.

-Per tots els cels! -Va exclamar l’Ebrihim amb una veu vergonyosa i incòmodament propera al xiscle-. Comprenc que hem d'evitar el fet de ser detectats, però és realment necessari que estiguem volant tan baix?

Però pel que sembla els wookiees no sentien cap compassió pels que s'espantaven amb facilitat. Chewbacca es va limitar a riure..., i després va fer que el Falcó descendís una miqueta més.

L’Ebrihim estava bastant inquiet i alterat, però tot i així no hi havia dubte que aquella experiència era realment impressionant. Volar tan baix sobre les aigües negres blavoses del cabalós riu, amb els arbres que s'alçaven a cada costat reduïts a poc més que siluetes borroses desfilant a tota velocitat per entre les tenebres i les bandades d'espantades aviàries de blanques ales que es llançaven a l'aire quan el Falcó passava com un llamp sobre els seus nius... Sí, era realment impressionant. L’Ebrihim va necessitar fer un autèntic esforç de voluntat per apartar els ulls del paisatge i mirar cap endavant, riu amunt, i començar a buscar la casa de la seva tia.

Feia molts anys que no hi anava, però el vol nocturn sobre les aigües de seguida va fer que els records sorgissin del no-res i envaïssin la seva ment. L’Ebrihim havia jugat a la vora d'aquell quan era un cadell, i també havia nedat en les seves aigües i havia corregut i saltat per les grans praderies de la mansió seva tia. Aquells havien estat dies esplèndids i plens de pau, però ja feia molt de temps de tot allò, i el món i la galàxia havien canviat..., i no per millorar.

-Ei, un moment. Aquella illeta al riu... Sí... Sí. Guanya una mica d'altitud, amic Chewbacca. Aquesta illa és una mica més gran del que aparenta. I ves reduint la velocitat de la nau... Ens estem acostant. Sí, ja estem molt a prop. Chewbacca va fer baixar el Falcó fins que es van trobar a uns tres-cents metres d'altura i va reduir la velocitat deixant-la gairebé frenada, amb el que la nau amb prou feines avançava.

-Allà! –L’Ebrihim va assenyalar la vora coberta d'arbres-. Aquest petit atracador d'allà, on està amarrat el bot blanc... És el de la meva tia. Vola allunyant-te del riu fins que hagis deixat enrere la filera d'arbres.

Chewbacca va fer girar la nau i va passar per sobre dels arbres. Una gran casa blanca va aparèixer davant d'ells. El wookiee va aturar el Falcó i la nau va quedar immòbil, una silueta silenciosa suspesa al cel. La casa consistia en una estructura hemisfèrica central d'uns vint metres d'alçada amb dues llargues ales a cada costat. La blancor ininterrompuda de la cúpula creava un contrast amb les seves teulades de pissarra fosca de les ales. Les ales tenien tres pisos d'alçada, i tota l'estructura mesuraria fàcilment cent metres d'un extrem a un altre. L'exterior de la casa de la tia Marcha amb prou feines estava adornat, però l'edifici no tenia un aspecte massa sever i semblava acollidor fins i tot vist entre la foscor. Els jardins i els arbres eren molt bonics, i lianes decoratives s'enfilaven per una banda de la cúpula i al llarg de les parets de les dues ales. Era la classe de lloc al qual la vasta família de l’Ebrihim podia acudir en una tumultuosa visita de tot el clan al complet, una cosa que solien fer.

-Sí, aquesta és la casa de la meva tia -va dir l’Ebrihim en un to una mica tremolós-. Però...

-Però què? -Va preguntar Q9.

-Però alguna cosa va malament. Només ha passat una hora des que va enfosquir. La casa hauria d'estar molt il·luminada i plena de gent..., però totes les finestres estan fosques.

Q9 va estendre el seu portell de dades i es va connectar al sistema sensor del Falcó.

-No capto res inusual -va dir-. No hi ha armes o escuts significatius, i tampoc hi ha activitat de comunicacions. Un escaneig d'infrarojos revela dues formes vitals, la seva grandària indica que són dralls. Hi ha quatre vehicles al cobert de la part de darrere. La càrrega d’energia de tres d'ells es troba a punt d'esgotar-se, si és que això ens diu alguna cosa.

-Acabes de captar un gran nombre de coses inusuals -va dir l’Ebrihim-. Com a mínim hauria d'haver quatre o cinc dralls a la casa... Tot i que la tia Marcha no hi fos, el servei domèstic seguiria dins. I mai permeten que la càrrega d’energia dels vehicles arribi a estar tan baixa.

Chewbacca va deixar escapar un rugit gutural.

-No sé què hauríem de fer -va replicar l’Ebrihim-. Deixeu-me pensar un moment.

Ell i els altres eren pràcticament fugitius. Necessitaven ajuda. Necessitaven algú que els ocultés. Però qui hi era a baix, dins de la casa? Seria un dels dralls que Q9 havia detectat la tia Marcha, o la seva tia no hi era per alguna raó? Serien intrusos? O suposant que un d'aquests dralls fos la tia Marcha, què estava fent a la casa amb només un criat i els llums apagats? Podria tenir problemes? I li crearien més problemes anant allà? Però a quin altre lloc podien anar? D'altra banda, si la seva tia estava ficada en algun embolic, llavors potser l’Ebrihim i els altres podrien ajudar-la. Un vaixell de càrrega lleuger Corellià modificat i altament maniobrable proveït de canons turbolàser, escuts i tota la resta tenia els seus usos, i els que viatjaven a bord del Falcó reunien un considerable nombre d'habilitats.

Això li va fer decidir.

-Baixem -va dir-. Intenta amagar el més possible la nau sota de les copes dels arbres perquè no resulti fàcil detectar-la des de l'aire.

Encara que l’Ebrihim no hagués entès el wookiee, la mirada assassina que li va llançar Chewbacca li hauria deixat molt clar el significat del bel i el grunyit ofegat que va llançar a continuació. «No intentis dir-me com he de fer la meva feina.»

El Falcó Mil·lenari va anar descendint cap a terra i va lliscar per sobre d'ell en direcció a un costat de la casa, movent-se sobre les espaioses praderies i anant cap al bosc. Chewbacca va detenir la nau en l'aire quan ja havien recorregut una certa distància per sota del dosser arbori, i després la va fer baixar lentament en un descens tan suau com impecable.

L’Ebrihim va deixar escapar un sospir d'alleujament. Estaven fora de perill.

- Treu-me d'aquest condemnat seient de pilotatge, Q9! Ai mare, aquestes tires m'estan aixafant...

Q9 es va desprendre del sòl de la part de darrere de la cabina i va rodar cap endavant. Després va fer sorgir un parell de braços de treball de la seva closca i va obrir ràpidament els tancaments de l'arnès de seguretat. L’Ebrihim es va afanyar a baixar d'un salt del seient i es va estirar, agraint estar lliure per fi.

Q9 va prémer el control de la porta de la cabina i tots van sortir al passadís de la nau. L’Ebrihim va anar fins a la porta de la cabina dels nens i va cridar amb els artells.

- Jaina, Jacen, Ànakin! Som a la superfície de Drall i no correm cap perill. Podeu treure-vos els arnesos de seguretat i sortir.

Després l’Ebrihim va intentar apartar-se de la porta el més ràpidament possible, però tot i així va faltar poc perquè acabés trepitjat quan els tres nens van sortir corrent de la cabina.

Quan va aconseguir treure-se'ls de sobre, Chewbacca i Q9 ja estaven preparats per obrir la comporta de la resclosa exterior i baixar la rampa d'accés.

- Ei, espereu un moment! -Els va cridar l’Ebrihim mentre anava corrent cap a ells-. Serà millor que primer baixi jo sol.

Hi va haver un breu cor de protestes arribades de totes direccions, però l’Ebrihim les va fer callar amb una ferma sacsejada de cap.

-No -va dir -. Aniré sol. Aquí em coneixen, i a vosaltres no. És molt possible que ens hagin vist baixar des de la casa, i la nostra arribada els podria haver posat una miqueta nerviosos. Si veiessin un desconegut baixant de la nau, podríem arribar a tenir seriosos problemes.

-Bé -va dir la Jaina-, suposo que probablement tens raó. Però torna de seguida! Portem massa temps tancats dins d'aquesta nau.

-Tornaré el més de pressa possible. Així i tot, amic Chewbacca, potser seria aconsellable que estiguéssim preparats per a un enlairament ràpid. Hi ha la possibilitat que la meva tia no estigui aquí, i que ens trobem amb una benvinguda..., eh..., no tan hospitalària com ens agradaria.

Chewbacca va assentir.

- Tindries la bondat d'obrir la comporta i baixar la rampa, Ànakin? -Va preguntar l’Ebrihim.

- És clar! -Va cridar l’Ànakin, encantat davant l'oportunitat de fer un treball de veritat amb autèntica maquinària.

El petit va teclejar els codis adequats i va contemplar amb obvi orgull com s'obria la comporta interior i la rampa s'anava desplegant silenciosament cap a la fosca nit. L'aire nocturn de Drall va entrar a la nau, fresc i convidador, carregat amb el suau aroma lleugerament acre d'una brisa arribada del riu.

-Tornaré tan aviat com pugui -va dir l’Ebrihim.

Va intentar no semblar nerviós i, al capdavall, per què anava a estar-ho? Aquella era la seva llar, la residència de la seva família. Si hi havia algun lloc en l'univers on hauria de sentir-se còmode i fora de perill, era aquí.

Va baixar per la rampa de la nau i es va endinsar en la fosca nit de la llar. Un instant després va posar els peus sobre el sòl de Drall per primera vegada en anys, i es va sorprendre davant la seva blanor.

Es va anar allunyant de la nau i va començar a avançar cap a la casa, però es va aturar de sobte. Hi ha una creença popular comú a totes les rutes espacials, un petit fragment de saviesa que tots creuen és indubtablement certa. Expressada de la manera més tosca, afirma que no hi ha cap lloc com la llar. Mai podràs estar tan a gust com en el teu planeta natal, amb la pressió de l'aire, l'atmosfera, la gravetat i tota la resta exactament tal com el vas conèixer de petit. L’Ebrihim va descobrir que tornar a estar sota la gravetat més lleugera de Drall i respirar la seva atmosfera fresca i suau era realment deliciosa. Fins i tot els xiscles i esgarips de les criatures nocturnes i els murmuris i brunzits dels insectes locals semblaven arribar-hi per calmar-lo i reconfortar-lo, recordant els dies passats. Però si fins l'aire semblava estar perfumat, com si es trobés impregnat per tota classe de...

BLAM!

Un feix desintegrador d'alta potència va obrir un forat a terra just davant d'ell.

L’Ebrihim es va afanyar a llançar-se al terra i va caure de cara sobre un massís d’enormes flors blaves d'un aspecte bastant ridícul que emanaven una olor asfixiantment dolça. Estava al jardí favorit de la seva tia, aquell en què conreava les varietats de les que se sentia més orgullosa.

- Qui hi ha? -Va cridar una veu familiar -. Li he donat a algú?

Era la seva tia. Què estava fent fora de la casa, passejant per entre les tenebres amb una arma pesada a sobre?

- No disparis! -Va cridar l’Ebrihim-. No dispars, tia... Sóc jo, el teu nebot Ebrihim!

- Ebrihim? -Va preguntar la veu de la seva tia-. I què dimonis estàs fent aquí? Vas venir en aquesta nau d’incursors que està amagada darrere de la casa?

- No són incursors! -Va replicar l’Ebrihim a crits-. ¡Els que hi van a bord d'aquesta nau són amics meus! Hem vingut aquí a la recerca d'ajuda!

- I llavors per què heu baixat tan sigil·losament com lladres a la nit? -Va preguntar la seva tia.

Ja s'havia acostat prou perquè l’Ebrihim pogués distingir-la a la llum de les estrelles. Se la veia una mica més vella i corpulenta de com la recordava, però semblava tan vigorosa com sempre. L'enorme rifle desintegrador que empunyava reforçava la impressió general de vigor, naturalment.

-Ets tu, Ebrihim -va dir la seva tia en un to de veu lleugerament irritat, com si estigués esperant que el seu nebot s'hagués transformat en una altra persona-. Vinga, aixeca't... Estàs molt ridícul estirat a terra.

-Sí, senyora -va dir l’Ebrihim, posant-se dret i sacsejant-se les motes de terra del pelatge.

-I ara parla de pressa, i res de respostes estúpides. Per què es va acostar amb tanta cautela aquest pilot? Per què es va posar entre els arbres, si no té res a amagar?

-No ens estàvem ocultant de tu -va respondre l’Ebrihim-. Temíem que algú de fora de la casa ens pogués veure quan descendíssim. El pilot va baixar allà per intentar evitar que la nau pogués ser detectada des del cel.

-Hmmmmffff... Comprenc -va dir la tia Marcha. Es va penjar el rifle desintegrador de l'espatlla i es va inclinar per examinar una de les llores blaves que l’Ebrihim havia aixafat quan es va llançar a terra buscant refugi. Després es va aixecar i els seus ulls van escrutar el sòl per sota dels suports de descens del Falcó Mil·lenari-. Doncs la propera vegada va afegir en un to de veu més irritat que mai-, digues-li a aquest pilot amic teu que es busqui un lloc el més allunyat possible dels meus parterres de nannariums per baixar.

Següent