Passar comptes a Centràlia (XV)

Anterior

15

Batalla a Centràlia

Per fi - per fi! - Havia arribat el moment de pujar a la nau, enlairar-se i sortir a l'espai. Però arribar a aquest moment no havia resultat gens fàcil.

Els bakurans necessitaven tota la potència de foc del recent reparat Falcó Mil·lenari, i ningú podia negar que el Falcó necessitava un mínim de tres tripulants -un pilot, un copilot i un artiller- per poder aportar la màxima potència de foc. Naturalment, mai havia sorgit ni la més lleugera discussió sobre qui serien el pilot i el copilot. Aquest parell de seients pertanyien al Han i Chewbacca, i no, no hi havia cap dubte.

Però bastants persones van intentar convèncer la Leia que no havia de seure a la torreta làser i li van repetir una vegada i una altra que una Cap d'Estat no havia de voletejar per l'espai disparant contra naus enemigues. Però la decisió de la Leia era ferma i incommovible. Les últimes setmanes havien fet que acabés afartant-se de què la pressionessin i intentessin manipular, i ja anava sent hora que es cobrés una petita part del deute pendent. Com més intentaven convèncer-la que no prengués part en la missió, més es reforçava la seva decisió de formar part d'ella. Fins i tot l’Ossilege va intentar convèncer-la que no fos. Però fins i tot l’Ossilege va acabar comprenent que hauria de donar-se per vençut i acceptar la seva decisió.

Però per fi estava a bord i Chewbacca era a bord, i el Falcó Mil·lenari estava preparat. El moment decisiu havia arribat. En Han va donar un últim cop d'ull al seu panell de diagnòstic, va confirmar les seves instruccions de partida, va connectar els repulsors i va volar cap al cel.

En Han va connectar els motors subllumínics quant van estar prou lluny de l’Intrús i va esperar que les altres naus es reunissin amb ell. Tots anirien a la batalla junts: en Han, Chewie i la Leia a bord del Falcó Mil·lenari, la Mara Jade en solitari a bord del Foc de Jade, en Lando a bord de la Dama Afortunada, i en Luke en la seva ala-X. Col·locar a totes les naus no bakuranes en una sola formació tenia certa lògica, per descomptat. Això estalviava als pilots dels caces bakurans haver d'aprendre a volar amb naus de models no estàndard en les seves formacions. En Han havia estat a bord de les altres naus amb què compartiria la formació, i els seus pilots havien estat a bord de la seva. A més, hi havia alguna cosa que potser fos encara més important que això: els quatre pilots es coneixien molt bé els uns als altres, i tots confiaven en les capacitats dels altres.

En Han va contemplar com la Dama Afortunada sortia per entre les portes de l'hangar i se li aproximava, i de sobte es va sentir bé. Anaven cap al perill i la batalla, però què més donava? Ja ho havia fet abans. Estava darrere dels controls de la seva nau, a l'espai, i envoltat d'amics. No hi havia absolutament res que pogués disgustar-li d'aquella situació. Va veure com la Dama Afortunada executava un doble tirabuixó en el mateix instant en què l'ala-X d’en Luke s'enlairava de l'hangar. En Han va deixar escapar una riallada. No era l'únic que se sentia de molt bon humor.

-Falcó a Dama Afortunada -va dir, connectant el sistema de comunicacions-. Lando, vell pirata, de moment la idea és volar en línia recta. Crec que acabes de sortir-te una mica del curs.

-Oh, apa... És que un home no pot divertir-se una mica de tant en tant?

-A veure si us calmeu -va dir en Luke mentre es col·locava en posició al costat de l'ala d'estribord d’en Lando-. Avui tindrem ocasió d'executar totes les maniobres rares que vulguem.

El Foc de Jade es va enlairar de l'hangar, i la veu de la Mara va brollar del sistema de comunicacions.

-No sé què pensareu els altres, però a mi m'encantaria poder gaudir d'una batalla el més senzilla i clàssica possible -va dir.

Chewbacca va tallar la connexió nau-a-nau, va deixar anar una sorollosa trompetada i va ensenyar els ullals.

En Han va riure.

-D'acord -va dir-, és una esgarriacries. Però qualsevol esgarriacries que sàpiga pilotar una nau com ho fa ella pot ser el meu home d'ala qualsevol dia de la setmana.

- Fins on has arribat? -Va preguntar l’Ànakin, estirant per poder veure per sobre del lluent tauler de control platejat.

Tenia el mateix aspecte que quan l’Ànakin s'havia anat d'allà després d'haver premut un botó de més, ja feia molts dies d'això.

El tècnic es deia Antone i era prim i nerviüt. Tenia la pell fosca i una lluent cabellera negra que li arribava fins a les espatlles i que penjava a banda i banda de la cara. Al principi no va respondre i es va limitar a llançar-li una mirada entre sorpresa i recelosa amb la qual l’Ànakin ja s'havia trobat en moltes ocasions. Era el tipus de mirada que li llançaven els adults que havien sentit comentar que el petit era increïblement hàbil amb les màquines, però que encara no s'ho creien del tot. Antone va tornar el cap cap en Jacen i la Jaina, i va rebre un doble assentiment de cap que li animava a respondre.

-Li asseguro que el jove amo Ànakin posseeix talents realment notables -va intervenir C3PO.

L’Antone no semblava molt disposat a acceptar la paraula de l'androide, però l’Ebrihim, Marcha i Q9 també hi eren i, encara que no hauria sabut explicar per què, la presència dels dralls van semblar convèncer-lo que s'havia de prendre les coses seriosament i cooperar.

-Doncs jo diria que estem encallats, però potser fins i tot això seria dir massa -va respondre per fi-. Crea la impressió que hem estat fent progressos i que després hem deixat de fer-los, però la veritat és que mai hem aconseguit cap resultat tangible.

- Cap? -Va preguntar l’Ànakin.

-Cap. El sistema no respon a cap de les ordres que li donem.

-Doncs de seguida respondrà -va dir l’Ànakin.

Es va asseure davant del panell de control i va posar la mà sobre una zona llisa de la consola que no es distingia en res de les altres. Després va apartar la mà, i la superfície de la consola va començar a canviar i va anar pujant a poc a poc mentre adoptava la forma d'una palanca de control..., que estava perfectament adaptada als contorns de la mà del petit. L’Ànakin va fregar la palanca de control i una graella de cinc cubs per cinc van aparèixer a l'aire sobre del tauler de control. L’Ànakin va apartar la mà de la palanca. La palanca va seguir on estava durant un moment, i després va tornar a confondre’s amb la superfície de la consola mentre els cubs s'esvaïen.

- Com has fet això? -Va preguntar l’Antone.

Va treure a corre-cuita a l’Ànakin de la butaca i va col·locar la mà sobre del mateix punt del panell sobre el qual l'havia posat el petit. No va passar res. L’Antone es va tornar cap a l’Ànakin i li va llançar la mateixa mirada d'abans, però un instant després la brillantor de la comprensió li va il·luminar els ulls.

- Per totes les estrelles! -Va exclamar-. Oh, sí, per totes les estrelles... Ha d'haver-se adaptat a les teves característiques personals la primera vegada que la vas utilitzar.

- Eh? -Va murmurar l’Ànakin.

- Què vol dir? -Va preguntar en Jacen.

-Que s'ha adaptat a ell d'alguna manera. Va percebre les seves empremtes dactilars, o el seu ADN, o les seves ones cerebrals, o alguna cosa, i ho va registrar en la seva memòria. Només funcionarà per a ell.

Una resplendor de nerviosa excitació va flamejar als ulls del petit.

- Només funcionarà per a mi? -Va preguntar-. És tota meva?

-Hi ha d'haver una forma de permetre que altres usuaris puguin utilitzar -va protestar en Jacen.

-Sí, probablement -va dir l’Antone-, però no disposem de temps per trobar-la. Haurem de treballar amb el que tenim.

- Un moment! -Va exclamar l’Ebrihim-. Està dient el que crec que està dient?

L’Antone va assentir solemnement.

-El seu amiguet és l'única persona que podrà operar aquest tauler de control. I pel que he vist, i pel que vostès m'han explicat, fins i tot si aconsegueix que funcioni... Bé, no estic segur que realment entengui què fa.

-Crec que acaba d'oferir-nos un excel·lent resum de la situació -va dir C3PO.

La Gaeriel Captison estava contemplant com l'almirall Ossilege anava i venia pel nivell superior del pont de comandament, i no va poder evitar sentir una inesperada simpatia cap a ell. En aquell moment estaven sols en el nivell superior, i aquest simple fet deia més que volums sencers. L’Ossilege li havia dit a tothom que anés a complir les ordres que havia donat, i s'havien quedat sols. Més tard, potser, aquell lloc seria un caos d'auxiliars i oficials d'enllaç que entrarien i sortirien a corre-cuita, amb muntanyes de missatges cobrint totes les superfícies planes, botzines sonant sorollosament i ordres donades a crits brollant dels altaveus instal·lats en la part de dalt de les parets. Però en aquells moments no podia estar més silenciós, buit i solitari.

I en aquells moments l’Ossilege també devia ser un home que estava particularment sol. Encara hi hauria decisions que prendre i ordres que donar però el seu treball, en la seva major part, ja havia acabat. L'almirall havia desplegat les seves forces, havia donat instruccions i havia traçat els seus plans. Després d'això, l'únic que podia fer era esperar.

-No és fàcil, oi? -Va preguntar la Gaeriel-. Els ha enviat a complir les seves ordres i han partit per seguir les seves instruccions, per viure o morir, per vèncer o ser derrotats..., i tot a causa del que vostè ha ordenat que facin.

-No, no és fàcil -va respondre l’Ossilege-. Tots saben què han de fer perquè li ho he explicat. Però qui em diu el que he de fer?

Per a una persona com l’Ossilege, es tractava d'un notable episodi d'introspecció que gairebé fregava el fet de compadir-se de si mateix. El mateix Ossilege va semblar comprendre que havia revelat coses que volia mantenir ocultes, ja que va deixar de passejar d'un costat a un altre i es va deixar caure a la butaca reservada per l'almirall.

Un instant després es va sentir un dringueig, i una veu robòtica greu i melodiosa va començar a parlar des de l'altaveu que hi havia damunt dels seus caps.

-Totes les naus han estat llançades i s’estan allunyant segons el previst -va dir-. L’Intrús iniciarà el seu nou rumb dintre de trenta segons. Tots els tripulants han d'acudir als llocs de combat que els hagin estat assignats.

L’Ossilege va romandre assegut a la butaca durant tot aquell anunci, sense parlar i sense moure ni un sol múscul. La Gaeriel no va poder decidir si ho estava escoltant amb gran atenció, o si ni tan sols s'havia adonat que la veu havia parlat. El dringueig va tornar a sonar, hi va haver un canvi en les vibracions de la nau i els instruments del nivell superior del pont van començar a informar d'un moviment cap endavant. Estaven anant cap al seu destí.

-Digueu-me una cosa -va dir l’Ossilege per fi, parlant després d'un silenci tan llarg que la Gaeriel es va sobresaltar-. El pla... Creu que funcionarà?

La ironia resultava gairebé massa òbvia. Després de setmanes interminables d'estar atrapada a bord del Cavaller Galant, desitjant per damunt de qualsevol altra cosa poder anar més de pressa i arribar al seu destí més aviat, la Tendra Risant havia passat a no sentir el més mínim desig que la seva nau fora a cap lloc. El Cavaller surava en la foscor de l'espai, en una òrbita estable lliure al voltant Corell..., una òrbita que la col·locava entre la Flota de la Tríade i els dos destructors bakurans. La Tendra no tenia cap dubte que els dos bàndols estaven seguint la seva trajectòria i que la vigilaven atentament. Probablement els dos havien reconegut la seva nau com el que era: un no combatent civil que s'havia vist atrapada per accident entre les dues flotes. Mentre seguís surant a través de l'espai sense encendre els seus motors, no representaria cap perill. Però la Tendra tampoc tenia cap dubte que tots dos bàndols dispararien immediatament si pensaven què la presència del Cavaller Galant suposava la més petita amenaça per a ells.

I el Cavaller Galant estava envoltat. La Tendra no podia trobar cap direcció que no la portés més a prop de la trajectòria d'alguna d'aquelles naus. No s'atrevia a maniobrar, per por a què un bàndol o l'altre decidís que el Cavaller Galant era un parany, una bomba o una arma disfressada de nau civil.

L'únic que podia fer era esperar sense fer res i resar a qualsevol déu en què pogués pensar perquè ningú decidís que estava suposant un destorb.

Ningú sabia amb exactitud què passaria a continuació, i la Tendra menys que ningú. Però passés el que passés, la Tendra disposaria d'un seient de primera fila per veure-ho.

Bastants observadors que ho han expressat de maneres diferents han dit que la guerra consisteix en llargs intervals d'avorriment entre els quals hi ha intercalats breus esclats de caos i terror. En Lando havia viscut les suficients batalles per comprendre la veritat que tancava aquella descripció. O, per dir-ho d'una altra manera, el trajecte des Drall fins a Centràlia era molt, molt llarg. De fet, era prou llarg com perquè en Luke, que viatjava a bord de l'ala-X, tornés un parell de cops a l'Intrús per gaudir de breus períodes de descans mentre viatjaven. En Luke, sent un Mestre Jedi, podria haver suportat el trajecte sense necessitat d'aquells petits descansos, però en Luke no era cap estúpid..., i només els estúpids entraven en combat estant esgotats i sense haver descansat prou. Els altres, en Han i la seva tripulació, la Mara i en Lando, podien aixecar-se de la butaca i estirar les cames, connectar el pilot automàtic i fer una curta migdiada. En Luke no podia fer res de tot això.

Podrien haver fet un salt molt breu a través de l’hiperespai per escurçar d'una manera substancial el viatge, però hi havia raons per les que no volien què la flota de la Tríade comencés a pensar massa en l'hiperespai. També volien què les naus de la Tríade mantinguessin concentrada la seva atenció en l’Intrús, les tres naus mercants i l'esquadró de caces de l'Intrús. Com més miressin cap allà, menys mirarien en altres direccions.

En Lando va connectar el seu sistema detector i va intentar fer-se una idea de com estava reaccionant la flota de la Tríade. Fins al moment semblava que la presència de l’Intrús no els havia fet apartar-se en el més mínim de la seva meta. Tota la flota seguia avançant cap a Centràlia, movent-se a poc a poc i sense pressa. No hi havia cap diferència substancial respecte a l'última vegada que havia fet una ullada, o l'anterior. Però aviat l'hauria. Ja començaven a estar prou a prop per poder escollir objectius i planejar el seu atac, i...

Un moment. En Lando va contemplar els seus instruments amb les celles arrufades. Havia estat allà abans, o se li havia passat per alt? Estava veient una nau minúscula, civil a jutjar pel que els detectors podien dir sobre ella, situada just entre Centràlia i la flota de la Tríade.

I un moment més. D'on podia haver sortit aquella nau? en Lando va enviar un senyal sol·licitant les posicions registrades a la base de dades de l’Intrús durant els últims dies. Després va retrocedir fins al moment en què el camp d'interdicció es va esvair, i va anar avançant a partir d'ell. La diminuta nau va sorgir del no-res abans que les naus de la Tríade. Però com podia ningú arribar-hi abans que la Tríade? Llevat que...

En Lando es va aixecar en el seu seient. A menys que estigués més a prop que les naus de la Tríade i que vingués d'unes coordenades molt més pròximes. Des de l'interior del camp d'interdicció, per exemple.

Lando per fi va aconseguir calmar-se prou per utilitzar el mètode més còmode i assenyat, i va enviar el senyal de sol·licitud del codi d'identificació de naus. Quinze segons després ja tenia la resposta que havia demanat. Vint segons després d'haver-la rebut, en Lando havia canviat de curs i estava accelerant fins a la velocitat subllumínica màxima que podia aconseguir per dur a terme una maniobra d'intercepció. Després va haver de transcórrer tot un minut perquè caigués en el compte de què hauria d'haver demanat permís, una mica del fet d’adonar-se’m va ser bàsicament perquè el seu tauler de comunicacions es va començar a il·luminar. Lando va prémer el botó de transmissió.

-Dama Afortunada a Intrús -va dir-. Jo... Eh... Acabo de detectar alguna cosa en les meves pantalles, i vaig cap allà per investigar-ho. Tornaré a reunir-me amb la flota a temps de prendre part en la diversió.

-Intrús a Dama Afortunada -va replicar una veu que sonava bastant malhumorada i seca-. L'objecte que es disposa a interceptar és una nau espacial civil no identificada i no involucrada en aquesta situació. No hi ha cap necessitat d’investigar-la.

-Bé, doncs hi aniré de totes maneres -va dir en Lando-. Pot ser que estigui una mica més involucrada del que pensen.

«O, en tot cas, no trigarà a veure’s ficada fins al coll en el que va a passar», va pensar.

L’Ebrihim es va dir que la sala de control del repulsor planetari de Drall semblava haver estat destrossada per l'explosió d'una bomba. Hi havia fulls de paper rebregats i recipients de menjar buits escampats per tot arreu, formant una acumulació que en alguns llocs arribava fins al genoll. Grupets de tècnics estaven immòbils en tots els racons de la sala, discutint lectures o el que podien significar les diferents disposicions de cubs i barres de llum verda i ataronjada. Etiquetes escrites a mà havien estat adherides sobre de la meitat de controls de la consola. Atès que l'altra meitat dels controls semblava aparèixer i desaparèixer i canviar de forma i mida gairebé a voluntat, resultava una mica més difícil d'etiquetar.

La Jaina i en Jacen estaven dormint damunt d'uns catres a l'habitació contigua. L’Ebrihim i la Marcha seguien formant part de tot aquell enrenou, i ajudaven als tècnics a ordenar les seves lectures i fer diagrames de les diferents transmutacions del tauler de control. Pel que fa a Q9, normalment sempre semblava tenir dos o tres sensors remots sortint de les seves planxes mentre anava captant un senyal o un altre i seguia la seva trajectòria per l'interior del sistema de control o registrava lectures dels nivells d'energia, i a més ell i C3PO havien trobat un munt de temes sobre els quals podien discutir i no posar-se d'acord.

Però encara que podien treballar tant de temps i esforçar-se tot el que volguessin, això no alterava el fet que l’Ànakin seguia ocupant el centre de tota l'activitat. El petit continuava manipulant els controls segons se li demanés, passant el sistema d'una modalitat a una altra i ajudant als adults a entendre el significat de tots aquells botons. Els seus ulls havien adquirit aquella brillantor una mica embogida que els nens humans semblaven desenvolupar de vegades quan portaven massa temps sense dormir o havien estat estimulats durant massa estona. Més tard o més d'hora tot allò acabaria resultant excessiu per a ell, i el pobre nen s'esfondraria de pur esgotament. En circumstàncies normals, l'hora d'anar al llit ja hauria passat feia una bona estona, però donada la situació havien de treure-li tota la informació que poguessin abans que...

- Noticiaris! Tinc bons noticiaris! -Va cridar una veu plena d'excitació. Tots es van oblidar del que estaven fent i van alçar la mirada quan la Dracmus va entrar corrent a l'habitació-. Els selonians de Sacòrria! Quina esplèndida ha estat aquesta idea del suborn! He de felicitar a la respectada Jade per la seva magnífica suggeriment!

- Han accedit a cooperar? -Es va apressar a preguntar l’Ebrihim.

- No, respectat Ebrihim! -Va respondre la Dracmus en el mateix to de veu alegre i emocionat que havia estat emprant des que va arribar-. Es neguen! Es retarden! Potser més tard canviïn de parer, però encara no.

-I llavors per què estàs tan contenta? -Va preguntar la Marcha.

-Perquè el suggeriment del suborn els ha donat una idea. –La Dracmus va alçar un quadern de dades i el va agitar en l'aire-. Segueixen sense estar disposats a ajudar amb el seu repulsor..., però estan disposats a vendre el manual d'instruccions!

-Deixeu-me veure això -va dir l’Antone, i va agafar el quadern de dades. El va connectar i va començar a repassar la informació que contenia, somrient d'una manera cada vegada més aparatosa a mesura que ho feia-. Això és el que necessitàvem! -Va exclamar, assentint entusiàsticament-. Amb el que hem descobert gràcies a l’Ànakin i el que això ens diu sobre els símbols... Bé, crec que... En fi, no estic segur, però almenys crec que podem operar aquesta instal·lació.

- Vol dir que pensa que l’Ànakin pot operar aquesta instal·lació per...? -Va preguntar l’Ebrihim, i va callar sense arribar a acabar la frase.

-Ai mare -va dir C3PO-. Ho ha tornat a fer. Sol ocórrer quan es queda aixecat fins molt tard.

L’Ànakin seguia assegut a la butaca del tauler de control, però el seu cap estava recolzat en el panell i el petit s'havia quedat profundament adormit. L’Ebrihim el va contemplar amb els ulls plens de sorpresa. Ah, els nens humans... Quines criatures tan estranyes! Tan sols trenta segons abans l’Ànakin estava despert i treballant diligentment.

-Ah, bé -va dir l’Ebrihim-. Els altres podem seguir treballant, però suposo que un nen necessita una bona nit de son si s'espera d'ell que salvi dos o tres sistemes estel·lars al matí.

La Tendra Risant estava adormida quan va passar. El primer senyal de què estava passant alguna cosa va arribar quan un retruny ofegat va ressonar per tot el nucli del Cavaller Galant. Dir que aquesta manera de ser despertada li va semblar una mica brusca i la va deixar una mica sobresaltada seria una forma enormement suau de definir la seva reacció. La Tendra va donar tal salt que li va faltar molt poc per sortir-se de la seva pell. Es va aixecar de la llitera i va escoltar, intentant no deixar-se dominar pel pànic. Què era allò? Seria potser un meteor que acabava de xocar amb la nau, o hauria esclatat alguna cosa en el compartiment dels motors? Un instant després va sentir el brunzit d'unes portes que s'obrien i d'unes bombes d'aire que entraven en funcionament. L’escotilla! Algú acabava d'unir la resclosa de la seva nau a la del Cavaller Galant estava pujant a bord!

La Tendra es va aixecar a corre-cuita i es va posar la bata. Qui era? Què volien? Una arma. Necessitava una arma. La Tendra es va preguntar si hi hauria ni que fos un desintegrador a bord de la nau. Va sortir al passadís..., i es va quedar paralitzada. Ell hi era, just davant d'ella, somrient d'orella a orella.

-Vaig intentar avisar-te que venia -va dir el nouvingut-, però no vaig obtenir cap resposta.

-  Lando? -Va preguntar la Tendra.

Era el primer ésser humà que veia en un mes.

-Tendra.

I de sobte van estar l'un en braços de l'altre, estrenyent-se amb totes les seves forces.

-Oh, Lando, Lando... No hauries d'haver vingut. No hauries d'haver vingut, Lando... Hi ha naus per tot arreu, i més tard o més d'hora començaran a disparar i...

-Ei, ei -va murmurar en Lando-. Shhhh. Calma't. Calma't, vols? La meva nau és molt ràpida, i li sobra velocitat per treure'ns d'aquí. No ens passarà res.

- Però és massa perillós! -Va insistir la Tendra-. És massa arriscat.

- Au, vinga! - en Lando li va acariciar la barbeta i la va obsequiar amb el seu millor somriure-. Havia de pensar en la meva imatge, no? Com podia passar per alt l'oportunitat de rescatar la damisel·la en dificultats?

Les hores van anar passant lentament. Les naus de la Tríade van seguir avançant cap a Centràlia, el Sentinella i el Defensor van continuar muntant guàrdia al voltant de l'estació, i la petita flota de caces i navilis mercants armats de l’Intrús va anar avançant cap a les naus de la Tríade.

L’Ossilege va contemplar tot aquell procés en les seves pantalles hora rere hora, només en el nivell superior del pont de comandament. Ningú necessitava anar-hi..., no fins que comencés la batalla. El temps s'havia convertit en l'enemic, i també en l'aliat. Havien d’enfilar aquella agulla amb molt, molt de compte. Massa aviat, i el seu apressament els delataria i llavors tots els esforços de la Font A haurien estat en va. Massa tard, i l'altre bàndol actuaria primer, atacant a les naus bakuranes i acabant amb elles.

I també estava tot el maleït assumpte del repulsor. Podrien comptar amb ell o no? Funcionaria o no funcionaria? I què dir dels càlculs fets per Calrissian per determinar el moment en què Centràlia faria el seu següent tret? Quin grau de precisió tindrien? Havien repassat les xifres una dotzena de vegades, i semblaven correctes. Però què passava amb l'error que ningú havia vist, amb aquell punt de partida incorrecte que tothom havia adoptat sense ni tan sols adonar-se del que feia?

Eren la classe de preguntes que havien torturat als líders militars des del començament dels temps, i era molt probable que seguissin torturant-los durant molts anys.

El temps... Aquesta era la gran qüestió. Quin era el moment realment adequat? No hi havia cap forma de saber-ho. Ningú podia desxifrar les intencions contemplant l'esquema d'una pantalla, i ningú podia avaluar la moral de combat de l'enemic i les proeses bèl·liques que pogués ser capaç basant-se únicament en una imatge infraroja captada pels sensors de llarg abast.

Les naus s'anaven aproximant més i més les unes a les altres. Cada vegada estaven més a prop. Més a prop... Més a prop...

L'almirall Ossilege va acabar posant-se dret. Després va anar fins a la pantalla principal i la va examinar atentament, estudiant cada nau i cada informe de situació. Quant es va sentir satisfet, o almenys tot el satisfet que podia arribar a estar, va tornar a la seva butaca, es va asseure i va prémer el botó del comunicador.

-Aquí Ossilege. Envieu el senyal preacordat a totes les naus perquè iniciïn l'Operació Finta exactament dins d'una hora i trenta-cinc minuts a partir d'aquest moment.

La Font A entraria en acció una hora després de l'inici de l'Operació Finta. Centràlia dispararia una hora, cinc minuts i quinze segons després de l'inici de l'Operació Finta. O aconseguien desviar el tret, o no ho aconseguien.

Una hora... Haurien d'esperar durant una hora. L’Ossilege va deixar de pressionar el botó del comunicador i es va preguntar si hi hauria calculat correctament el moment.

-Molt bé, Chewie -va dir en Han mitja hora després-. Saltarem d'aquí a cinc minuts, així que hem d'estar preparats. Leia, ja va sent hora que vagis a la torreta i et posis l'arnès de seguretat.

La Leia es va aixecar del seient d'observació que havia estat ocupant i va assentir.

-Ho sé -va dir.

Però no va anar-hi..., o almenys, no de seguida. Abans va fer un pas cap endavant, va atreure el cap d’en Han cap al seu i li va fer un petó, un llarg petó ple d'amor i tendresa que va semblar esvair-se a poc a poc en comptes d'acabar en un instant precís.

-T'estimo -va dir després.

-Ho sé -va dir en Han-. I tu saps que jo també t'estimo.

-Tens raó -va dir-. Sé que m'estimes. -Es va aixecar, va allargar la mà i va regirar el pelatge que cobria el cap d’en Chewbacca-. Saps una cosa, Chewie? -Va murmurar mirant al wookiee-. La veritat és que el matrimoni té moltes coses bones.

Chewbacca va deixar escapar una rialla gutural i va tornar a embrancar-se en la seva segona comprovació dels escuts.

En Han va donar un cop d'ull al rellotge. Encara faltaven quatre minuts.

En Luke Skywalker estava assegut dins de la carlinga de la seva ala-X i sentia com aquell vell pessigolleig de por i excitació començava a estendre’s per tot el seu cos. Es va recordar que era un Jedi, que els Jedi sempre conservaven la calma durant la batalla i que la por no existia. Però en Luke sabia, i molt millor que qualsevol altre ésser humà viu, que els Jedi no vivien en un món d'absoluts i abstraccions, de la mateixa manera en què les persones normals i corrents tampoc vivien en aquest món inexistent. Expulsar totes les emocions de la seva vida seria tan nociu com rebolcar-se en elles.

Havia arribat el moment de lluitar. En Luke estava preparat per fer-ho, i les seves capacitats Jedi feien què estigués encara més preparat que si no les tingués.

Això hauria d'haver estat suficient..., i ho era.

En Luke va observar el seu cronòmetre. Tres minuts.

La Mara Jade estava asseguda a la seva butaca del centre de comandament de la seva nau. Estava sola. Havia arribat a aquell sistema estel·lar amb un pilot i un navegant, Tralkpha i Nesdin. Els dos s'havien esfumat, juntament amb molts altres, durant els primers dies de la guerra. La Mara no sabia si estaven morts, si havien estat capturats per algun dels grups, o si s'estaven amagant sota algun munt de runes a l'espera del moment en què poguessin sortir sense córrer perill. La Mara coneixia la guerra tan bé com qualsevol altra persona. Sabia que hi havia moltes probabilitats que estiguessin morts. Els dos sabien fer la seva feina a la perfecció, i eren dues persones bones i honrades..., i de sobte ja no hi eren, i era més que probable que haguessin estat executats pel simple crim d'interposar-se en el camí de la maleïda ambició d'algú. Encara que no hagués passat res més, això ja hauria estat suficient perquè la Mara es delís per a lluitar. Però havien passat moltes coses més. I dintre de dos minuts per fi podria començar a donar el seu merescut als responsables que allò hagués ocorregut.

-No estic molt segur d'haver-te fet un gran favor rescatant-te -va dir en Lando mentre es posava l'arnés de seguretat-. Estaves en un lloc on podrien haver-te matat per accident. Ara... Bé, ara si mors serà perquè algú ha disparat contra tu amb el propòsit deliberat de matar-te.

La Tendra va bellugar el cap i va somriure.

-Creu-me, Lando: si he après una cosa a bord del Cavaller Galant, és que no vull morir sola -va dir-. He tingut solitud suficient per a tota una vida.

En Lando va allargar la mà cap a ella, que estava asseguda a la butaca del copilot. La Tendra la hi va prendre i la va estrènyer amb força.

Cap dels dos va dir res més, però el silenci que va regnar a la cabina no podia ser més eloqüent.

I un instant després l'alarma del compte enrere va emetre el brunzit que avisava que únicament faltava un minut, i ja no hi va haver temps.

La Belindi Kalenda ja hi era juntament amb la resta del personal del pont, però la Gaeriel Captison va arribar al nivell superior amb el temps just de posar-se l'arnès de seguretat.

-Estava a la meva cabina -va dir, tot i que l’Ossilege no l'hi havia preguntat res-. Meditava.

«I pensava en la meva filla. Pensava amb la Malinza, la meva filla, que ja ha perdut el seu pare... És aquest el dia en què també deixarà de tenir mare?»

-És un bon moment per a això -va dir l’Ossilege-. Dintre de trenta segons ja no hi haurà gaire temps per pensar.

La Gaeriel va enfonsar els dits en els braços de la butaca d'acceleració i va clavar la mirada a la pantalla principal del nivell superior del pont. Els seus ulls van anar més enllà del nivell principal del pont i van travessar el visor de proa. «Les estrelles -va pensar-. Les càlides i invitadores estrelles...» Es trobava Bakura entre les que estava veient? L'estrella del seu món natal probablement no era prou brillant per a ser visible a tanta distància. La llar... La Gaeriel va pensar en la llar, i va anhelar ser-hi.

-Deu segons -va dir l'altaveu principal-. Que tota la tripulació es prepari per al salt a la velocitat lumínica. Cinc segons. Quatre. Tres. Dos. Un. Zero.

I les estrelles es van allargar per esdevenir feixos de foc, línies estel·lars que van omplir el visor amb un esclat de claredat, i un instant després les línies estel·lars van anar perdent la seva intensa resplendor i van desaparèixer, i les familiars estrelles del cel corellià van tornar a aparèixer en el mateix lloc en el qual havien estat abans.

Però el salt havia fet que hi hagués alguna cosa més que estrelles al cel. Naus. Naus de totes les mides i formes havien cobrat una sobtada existència sorgint del no-res. L’Intrús, el Sentinella, el Defensor i totes les naus de menors dimensions havien executat salts hiperespacials simultanis de distància mínima i alta precisió que els havien portat al cor de la flota enemiga. L’Ossilege albergava l'esperança que això els proporcionaria l'avantatge de la sorpresa, i pel que semblava així havia estat.

La bateria làser de més calibre de l’Intrús va obrir foc immediatament, llançant una ganivetada de llum contra la nau més propera, un vell transport de tropes de forma quadrada que no podia estar més fora de lloc al centre d'una flota de combat.

El transport va esclatar convertint-se en una bola de foc, ja per aquell llavors els canons làser ja havien trobat un altre blanc, una corbeta d'aspecte modern que tenia més o menys la mida del Foc de Jade. La corbeta va aconseguir aixecar els seus escuts a temps, però no havien estat dissenyats per suportar les andanades de la bateria d'un creuer lleuger que es trobava tan a prop d'ella. Els escuts van fallar, i la corbeta també es va esvair entre un altre gloriós esclat de foc de l'infern.

La pantalla de caces de l’Intrús va cobrar existència al voltant de la gran nau, quinze Caces d'Atac i Combat General que van passar a l'ofensiva immediatament i es van llançar a tota velocitat sobre les naus més petites i lleugeres d'aquella part de la flota.

La bateria secundària de l'Intrús va començar a parlar, llançant raigs de foc làser contra algun objectiu que la Gaeriel no podia veure. Una nau de la Tríade va obrir foc i les andanades van encertar a un CACG que estava sortint d'un ris sobre el pont principal de l'Intrús. El caça va esclatar amb una espurna de llum encegadorament potent que va llançar un torrent de restes contra el creuer. Els escuts van desviar la major part, i van reduir considerablement la velocitat de la resta. Cops sords van ressonar per tot el pont quan les restes van xocar amb el casc exterior, però no semblava que s'hagués produït cap dany real..., excepte la pèrdua del CACG i el seu pilot, naturalment. Els caces supervivents van virar i es van dispersar en totes direccions, disparant contra els X-TIE Lletjos i els ales-B i esborrant-los del cel.

I llavors un oponent digne de l’Intrús va aparèixer per fi en el visor. Era un vell destructor ex imperial d'aspecte bastant temible i d'una classe que la Gaeriel no va reconèixer. La nau era més petita que l’Intrús, però era molt possible que el pogués igualar en potència de foc. L’Intrús va obrir foc contra ella, dirigint tot el poder dels seus canons contra la torreta làser davantera del destructor. El destructor va tornar el foc mitjançant les seves torretes de proa i de popa, però no va aconseguir concentrar les andanades de manera que tinguessin alguna efectivitat. La bateria davantera del destructor va esclatar, i l’Intrús va redirigir instantàniament el seu foc contra la bateria del darrere. Els escuts del destructor devien haver quedat danyats per la primera explosió, ja que van cedir per complet després de només uns segons d’andanades concentrades la torreta posterior. La torreta va explotar entre una espectacular cortina de flames, i el destructor va quedar desarmat.

La Gaeriel va tornar la mirada cap a l’Ossilege i es va sorprendre de veure que no estava prestant cap atenció al caos i les flamarades de l'exterior. L'almirall mantenia els ulls clavats a la pantalla tàctica davant de la qual estava assegut i contemplava el desenvolupament global del combat. L’Ossilege estava permetent que la capitana Semmac dirigís la batalla lliurada per la seva nau mentre que ell s'ocupava de l'enfrontament a gran escala.

-Tot està anant bé -va anunciar l’Ossilege, sense dirigir-se a ningú en particular.

«Almenys està començant bé», va pensar la Gaeriel.

- Prepara't, R2! -Va cridar en Luke mentre feia virar la seva ala-X fins a deixar la cabina dirigida cap avall, pujant el morro un instant després per llançar-se en persecució de l'X-TIE Lleig que s'estava llançant-se sobre la Dama Afortunada, que volava per davant i per sobre d’ells-. Lando, vira a estribord i descendeix tot el que puguis al meu senyal. Tres, dos, un, JA!

L’X-TIE Lleig, una monstruositat construïda a partir de les restes d'una ala-X i un caça TIE, era molt menys maniobrable que una ala-X. El Lleig va caure en el parany i va iniciar un descens més llarg i pronunciat per perseguir la Dama Afortunada..., amb el que es va convertir en un blanc perfecte per rebre un tret d’en Luke. En Luke va disparar, i l'ala d'estribord del TIE es va desprendre del Lleig, fent que el pilot perdés el control i comencés a donar tombs per l'espai. L’X-TIE Lleig havia quedat fora de combat. En Luke va necessitar un moment per localitzar la Dama, i no es va sorprendre de veure que ja tornava a tenir problemes. En Lando estava intentant esquivar l'escomesa d'un parell de naus que semblaven ser Caces d'Atac Lleugers amb motors i armament reforçats. El seu amic s'estava enfrontant a una parella de Caces d'Atac Lleugers Pesats.

Instal·lar armament i propulsió de gran potència en un disseny que no havia estat concebut per suportar tals demandes d'energia gairebé sempre era un error. Aquesta classe de compromís reforçat normalment només consistia en una col·lecció de debilitats que es mantenien unides gràcies al cable adhesiu i l'optimisme. En Luke va decidir posar a prova la teoria mitjançant un experiment pràctic. Va llançar un diluvi de foc contra el CALP més proper des de la seva posició i li va donar en el motor de babord. El caça, bruscament descompensat, va començar a girar bojament abans que el pilot pogués apagar el motor d'estribord. El motor es va incendiar i va començar a emetre espessos núvols de vapor que van embolicar el fuselatge del CALP. El vapor es va dissipar instantàniament en el buit de l'espai, i el CALP va quedar amagat dins d'un estrany núvol que girava sobre si mateix i es movia veloçment per l'espai. En Luke va buscar al seu amic entre les estrelles, i va veure que en Lando havia aconseguit eliminar l'altre CALP. El seu petit tros de cel estava buit d'enemics, almenys de moment. Això volia dir que ja anava sent hora que anessin a un altre lloc.

-Vaig a seguir un destructor de la rereguarda que es mou bastant a poc a poc, Lando –el va informar en Luke-. El tens?

-Estava a punt de parlar d'ell, Luke -va respondre en Lando-. Anem a per aquest destructor. És just el que anàvem buscant.

El pla era que els aparells atacants s'anessin desplaçant a través de la formació de la Tríade fins a arribar a la seva rereguarda, escollint els objectius que els hi semblessin oportuns en un intent d'obligar a les naus de la Tríade a què invertissin el seu curs per perseguir-los.

El defecte més obvi del pla consistia en què estaria animant a vuitanta naus armades de grans dimensions i a tots els seus aparells auxiliars a què et perseguissin amb tot el seu armament escopint foc, però no tenien una altra elecció. Hi havia moments en què no et quedava més remei que córrer alguns riscos.

L’Ànakin estava assegut a la butaca de control, escoltant amb gran atenció a l’Antone mentre el tècnic anava recitant la llista de comprovacions.

-Bé, amb això hem acabat la seqüència de direcció del raig -va acabar dient l’Antone-. Ara hauríem de tenir-lo enfocat sobre el Pol Sud de Centràlia. A punt per a la seqüència d'inicialització dels sistemes d'energia?

-Em sembla que no -va dir l’Ànakin en un to una mica dubitatiu -. Hi ha alguna cosa que no està bé. Jo... Bé, és que noto que alguna cosa no està bé.

L’Antone va apartar la seva llarga cabellera negra dels seus ulls per milionèsima vegada i va observar a l’Ànakin amb visible nerviosisme.

- Notes que alguna cosa no està bé? -Va preguntar-. Què vols dir amb això que notes que alguna cosa no està bé?

-Ho fa tot d'aquesta manera -va dir en Jacen-. Es guia per l'instint i la intuïció. Vostè té un manual d'instruccions. Va ser vostè qui va dir que no creia que l’Ànakin entengués el que feia, oi?

- Sí que ho entenc! -Va protestar l’Ànakin a crits, molt enfadat i fulminant al seu germà amb la mirada.

- De debò, Ànakin? -Va preguntar la Jaina. Estava clar que començava a sentir-se tan farta com l’Antone-. Realment entens el que fas, o només fingeixes entendre-ho perquè gaudeixes fent-te l'important?

L’Ànakin va arrufar les celles i es va creuar de braços.

-O deixeu de ser dolents amb mi, o no us ajudo més.

Després va baixar d'un salt de la butaca de control i va marxar.

-Au, noi -va dir la Jaina.

-Sospito que el jove amo Ànakin està massa cansat per seguir -va dir C3PO-. Ahir a la nit va estar aixecat fins molt tard. En aquestes ocasions l'endemà sol estar de bastant mal humor.

Els ulls de l’Antone van estar a punt de sortir-se de les seves òrbites, i es va quedar bocabadat. Després van passar almenys cinc segons abans que fos capaç de parlar.

- Que està de mal humor? És el... És l'únic que pot..., l'únic que pot... –l’Antone va moure les mans, assenyalant frenèticament el panell de control-. El destructor d'estrelles dispararà la seva emissió en una hora, i vostè em diu que està de mal humor?

-Calmi’s -va dir l’Ebrihim.

- Però se n'ha anat! -Va exclamar l’Antone-. I és l'únic que pot manejar la màquina!

-Porta tota la nit aixecat -va dir l’Ebrihim-. Està esgotat. Farem que torni.

-Sí. Tota la nit aixecat -va dir l’Antone, assentint amb una energia més aviat embogida mentre es passejava d'un costat a un altre-. Potser l'únic que em passa és que jo també estic de mal humor. -Després va girar i es va encarar amb els bessons-. Però no es tracta d'això. En realitat, crec que el que em passa és que estic a la vora del pànic! Tinc parents a Bovo Yagen -va seguir dient en un to gairebé balbucejant-. Si el seu planeta acaba incinerat per culpa meva, la meva tia em matarà!

-Apa, apa... Tranquil·litzi’s, vol? -Va dir l’Ebrihim, parlant en un to més sec que el que havia emprat abans-. L’Ànakin no pot haver anat molt lluny. Els necessitem als dos per aconseguir que aquest aparell funcioni. Jacen, ves a cercar el teu germà i fes que torni. Calma’l. I intentem recordar que les vides de dotze milions de persones depenen que un nen de set anys que està molt cansat i de bastant mal humor les salvi dintre d'una hora, d'acord? Per tant, demano a tothom que sigui molt amable amb l’Ànakin quan torni.

-Molt bé -va dir la Jaina, i en la seva veu també hi havia una ombra de mal humor-. Però només durant una hora.

- Foc concentrat a l'escotilla davantera! -Va cridar la veu de la Mara per la connexió nau-a-nau-. Aquestes soldadures semblen estar meravellosament mal fetes!

Un raig de foc làser va sorgir del Foc de Jade i es va escampar sobre la lenta, vella i moltíssimes vegades reparada fragata de Mon Calamari, que havia acabat lluitant per l'altre bàndol.

-Rebut -va dir en Han-. Agafa't, Leia. Vaig a inclinar una mica el Falcó perquè puguis centrar la mira.

-Ja el tinc a tir -va respondre la Leia-. Començo a disparar.

La torreta que albergava el làser quàdruple va començar a obrir foc. L’escotilla exterior s'havia quedat encallada en algun moment del combat. El metall va començar a brillar amb una resplendor vermellosa primer i ataronjada després que va acabar passant a un encegador to blanc..., i de sobte l'escotilla interior es va desprendre del seu marc i l'atmosfera de la nau es va escampar per l'espai. El doll d'aire es va interrompre bruscament quan una comporta es va tancar en algun lloc de la nau.

La fragata va tornar el foc, llançant potents andanades que van donar de ple en el Falcó Mil·lenari. Les alarmes dels escuts van començar a sonar gairebé immediatament, i després van callar pràcticament tan de pressa com havien començat a udolar quan el Foc de Jade va volar la torreta làser principal de la fragata amb un minitorpede.

Desarmada i seriosament danyada, la fragata va semblar decidir que ja havia tingut prou. La nau va virar i va començar a allunyar-se, accelerant tot el que li permetien els seus motors.

-Deixa que se’n vagi -va dir en Han a la Mara-. Està fora de combat, i això és l'únic que importa.

- Quant de temps ha transcorregut? -Va preguntar la Leia per l'intercomunicador.

-Uns quaranta minuts -va respondre en Han-. Ei, compte! Un parell d'ales-B Lletjos s'estan aproximant per dalt.

-Els veig -va dir la Leia, i la seva veu va revelar amb tota claredat la tensió que sentia.

Els raigs làser van brollar de la torreta quàdruple. Una explosió va fer trossos a una ala-B, i l'altre va decidir que la discreció era la part més important del valor. Era una pena que el Falcó no es pogués permetre el luxe d'arribar a aquesta mateixa conclusió, perquè tard o d'hora un d'aquells atacs aconseguiria obrir-se pas i arribar al seu objectiu.

- Continuem movent-se per entre ells, Mara! -Va cridar en Han. Després es va inclinar sobre el panell i va tallar la connexió nau-a-nau-. Vint minuts més -va dir a la Leia i Chewie-. Vint minuts més i tot haurà acabat.

I així seria..., d'una manera o d'una altra.

-El Defensor informa haver patit danys en els sistemes principals d'armament, però l'armament secundari segueix plenament operatiu -va dir Kalenda-. Han rebut nombrosos impactes menors, però de moment no hi ha cap avaria seriosa.

«Però cent impactes menors poden debilitar la nau prou perquè el nombre cent un la destrueixi...» L’Ossilege va moure el cap. Un almirall que estava dirigint una batalla no es podia permetre que aquest tipus de pensaments li passés pel cap.

- Quines notícies hi ha del Sentinella? -Va preguntar.

-El Sentinella ha patit una pèrdua parcial de propulsió i una descompressió explosiva d'una secció de popa no especificada, que ha estat continguda segons els seus informes. Totes les armes estan en condicions de funcionar, i han informat de nombrosos enfrontaments dels que han sortit victoriosos.

-Molt bé -va dir l’Ossilege.

Va estudiar la seva pantalla tàctica. L’Intrús havia patit danys similars. «Està donant resultat», va pensar. Estaven pagant un preu molt alt, per descomptat, però de moment el pla donava resultat. L’Ossilege havia calculat un sender a través de la formació enemiga per cada nau i per a cada parell de naus auxiliars. La idea era obrir-se pas a través de les naus enemigues en direcció a la rereguarda, lliurant una sèrie de combats mentre avançaven amb la intenció de causar tant desordre i confusió com danys. I estava donant resultat... La impecable formació enemiga inicial s'estava disgregant, i semblava que la meitat de les naus havien invertit el seu curs per llançar-se en persecució dels seus turmentadors.

- Senyor, la capitana Semmac informa que quatre fragates s'aproximen a l’Intrús. Sembla que es tracta d'un atac coordinat.

- De debò? M'estava preguntant quant de temps trigarien a llançar un atac d'aquestes característiques... Molt bé. Ara veurem què tal sap defensar-se la capitana Semmac.

L’Ossilege va seguir contemplant la pantalla tàctica. Quatre fragates, naus idèntiques de proa bulbosa, s'estaven aproximant des de quatre direccions diferents amb les seves bateries làser escopint foc. Els escuts de l’Intrús van aguantar, almenys la primera tanda d’andanades. La capitana Semmac va aixecar el morro de l'Intrús i va accelerar, intentant sortir d'aquell foc creuat. Les bateries principals de l’Intrús van començar a retornar el foc, concentrant-se en la més propera de les quatre fragates. La proa de la nau va baixar bruscament quan la Semmac va tractar d'escapar a aquell atac concertat, però les fragates van reajustar el seu curs per mantenir la mateixa trajectòria que l'Intrús i van imitar tots els seus moviments.

L'almirall va arrufar les celles. Hi havia alguna cosa que no encaixava. Les fragates no paraven de llançar raigs d'energia làser sobre l’Intrús, però els trets no estaven produint cap efecte. Haurien d'haver-se produït perforacions locals, i els escuts haurien d'haver estat debilitant-lo aquí i allà. L’Ossilege va inspeccionar els nivells d'energia dels canons làser de les fragates. Per què eren tan baixos? A menys... Llevat que els canons làser només fossin un engany, una distracció. I posats a pensar-hi, com era possible que les fragates fossin capaces d'aguantar tal quantitat d’andanades de l’Intrús?

L’Ossilege va fer aparèixer una imatge presa en primer pla de la fragata més propera a la pantalla tàctica, i va sentir que se li gelava la sang.

Les finestretes estaven pintades..., sobre el que semblava una massa de duracer.

L’Ossilege va deixar caure la mà sobre el seu comunicador.

- Capitana Semmac, aquestes fragates són robots de fusió camuflats! Els seus canons són inofensius. L'únic que pretenen és acostar-se prou per...

Però ja era massa tard. El primer robot de fusió va connectar el seu motor d'alta acceleració i va sortir disparat cap endavant a una velocitat esfereïdora. Anava directament cap a l’Intrús, un ariet multimegatònic llançat contra el creuer lleuger bakurà.

L'impacte es va produir just davant del pont.

-Bé, l’he aconseguit convèncer -va dir en Jacen.

-Fantàstic -va dir l’Antone-. Magnífic. Tornem a la feina.

L’Ànakin va entrar al compartiment i va clavar la mirada durant uns segons en el rostre de cada un dels presents abans de tornar a ocupar la butaca de control.

-Estic llest -va dir per fi.

-Excel·lent, excel·lent -va dir l’Antone, obligant-se a somriure-. Doncs llavors comencem la seqüència d'inicialització de l'energia.

-No -va dir l’Ànakin.

La suor era clarament visible en tot el front de l’Antone.

-Ànakin, si us plau... Intenta entendre-ho. Això no és un joc. Munts de persones... Escolta, munts i munts de persones van a..., a morir llevat que disparem aquest repulsor exactament en el moment precís i en la direcció adequada.

-Ja ho sé -va replicar l’Ànakin-. Però és que no el tenim ben apuntat. És massa pesat. No sé com explicar-ho millor, però és massa pesat.

- Què vols dir amb això de què és massa pesat? -Va preguntar l’Antone.

- La gravetat! -Va cridar en Jacen-. Es refereix a la gravetat! Les instruccions que vostè ha estat consultant són per al repulsor de Selònia! Aquí la gravetat és diferent.

- Això és! -Va dir l’Ànakin-. Massa pesat.

L’Antone va pensar a tota velocitat durant uns moments mentre murmuris frenètics escapaven de la seva boca.

-Estrelles beneïdes del cel... Té raó! Té raó! -El tècnic va fer una ullada al rellotge del compte enrere-. I disposem de deu minuts per tornar a calcular el centrat del tret començant des del principi. –L’Antone va agafar per l'espatlla a un altre tècnic i el va empènyer cap a l’Ànakin-. Executa la seqüència d'inicialització d'energia i tota la resta amb ell, i alterarem les coordenades del feix just abans de disparar.

I després d'haver dit aquestes paraules, l’Antone es va anar corrent a la recerca d'una taula i un quadern de dades.

El segon i el tercer robot de fusió van xocar amb l’Intrús i els impactes van fer que el casc ja mig destrossat comencés a girar bojament pel cel. El quart robot va fallar el seu objectiu, però això no importava. La nau ja era morta.

L’Ossilege es va aixecar de la coberta i va tornar trontollant a la seva butaca. La Gaeriel havia aconseguit seguir en la seva. La Belindi Kalenda es va incorporar i va mirar al seu voltant, confusa i atordida. Eren els únics que quedaven. A part d'ells, els altres ocupants del nivell superior del pont eren morts. L’Ossilege ni tan sols es va molestar a mirar cap avall per esbrinar si algú havia sobreviscut al pont. La major part de l'estructura ja no hi era.

- Abandonin la nau! -Va udolar l'altaveu-. Que tota la TRIPULACIÓ ABANDONI LA ​​NAU .

-No sento les cames -va anunciar la Gaeriel-. Puc veure que estan sagnant, però no puc sentir-les i no puc moure-les.

L’Ossilege va assentir, tot i que no sabia per què ho feia. «Una lesió a la columna vertebral -va pensar-. Aquests impactes hauran fet que copegés amb alguna cosa.» Un instant després l'almirall Hortel Ossilege es va adonar que estava mantenint la seva mà dreta immòbil sobre l'estómac. Va apartar la mà durant un segon i va veure la vermella ferida oberta, i es va dir que era sorprenent que no sentís res tenint aquell forat tan enorme.

- Abandonin la nau! -Va tornar a cridar la veu automatitzada.

L’Ossilege va apartar els ulls del seu estómac, i la seva mirada va anar de la Gaeriel Captison a la Kalenda.

- Vagi’s! -Va cridar-. Nosaltres no aconseguirem sortir d'aquí. Vostè encara pot salvar-se. Vagi’s!

Una onada de debilitat tan terrible com sobtada es va estendre per tot el seu cos.

-Però... -Va balbucejar la Kalenda.

-Però jo tinc una ferida a l'estómac i la Primera Ministra no pot caminar. No sobreviuríem al trajecte fins a la càpsula d'escapament, i encara que ho féssim no aguantaríem amb vida fins que ens recollissin. Vagi-se'n. Ara. És una ordre. Ha.. Ha estat una oficial excel·lent, tinent Kalenda. No es sacrifiqui inútilment per un gest que no tindria cap sentit. Vagi-se'n.

La Kalenda semblava voler dir alguna cosa més, però no ho va fer. Va saludar a l’Ossilege, es va inclinar davant la Gaeriel i després va girar i va arrencar a córrer.

-Bé -va dir l’Ossilege-. Espero que ho aconsegueixi.

-Hem de volar la nau -va dir la Gaeriel. La seva veu amb prou feines arribava a ser un sospir-. No permeti que la capturin.

L’Ossilege va assentir.

-Sí, té raó -va dir-. Però hem d'esperar. Cal donar temps als supervivents perquè puguin escapar. Esperarem fins que estiguem entre les naus enemigues. Ens emportarem a unes quantes amb nosaltres. Hem d'esperar la..., l'arribada de la Font A.

- La Font A? -Va preguntar la Gaeriel amb un fil de veu.

-La Font A -va repetir l’Ossilege-. Hem d'esperar a l'almirall Ackbar.

- Una hora, Luke! -Va cridar en Lando-. Sortim d'aquí ara que encara estem sencers!

-Rebut, Lando -va respondre en Luke-. Anem a tornar per on hem vingut, i de pressa!

- Què està passant? -Va preguntar la Tendra-. Per què ens estem retirant?

-No ens estem retirant -va dir en Lando mentre anava desviant la proa de la Dama Afortunada per virar-. Estem seguint el pla de l’Ossilege. És un pla tan senzill que fins i tot nosaltres podem seguir-lo: entrar a la formació, causar els màxim danys possibles durant una hora, i després fotre el camp per deixar el pas lliure.

- Per deixar el pas lliure a què?

-A la Font A, la meva estimada Font T.

- De què estàs parlant?

En Lando va riure.

-No és un sistema de noms en codi molt sofisticat, però és el que hi ha. Font T per la Tendra, Font A per l'almirall Ackbar... L’Ossilege va començar a rebre missatges codificats de l'almirall Ackbar a través de la hiperona un instant després que cessessin les interferències. Després que marxéssim de Coruscant, l’Ackbar va dedicar cadascun dels segons que passava despert a tractar de reunir alguna mena de força d'atac. Sembla que no ha aconseguit organitzar una flota excessivament gran, però vint naus modernes amb armament modern... Bé, haurien de poder ajudar-nos considerablement. Sobretot si la força amb la que es van a enfrontar ja ha rebut un cert càstig, està desorientada, ha trencat la seva formació i avança en la direcció equivocada. - En Lando va fer que la Dama Afortunada esquivés les restes d'una ala-B modificat i va seguir avançant a la velocitat màxima en un rumb directe cap a l'Estació Centràlia-. Crec que anirem a l'extrem nord de Centràlia, moltíssimes gràcies. Sí, prefereixo l'extrem que no dispara rajos de la mort interestel...

-Però què farà l'almirall Ackbar? Quin és la resta del seu pla?

-Bé, això també és força senzill. Quan l'almirall Ackbar dugui a terme el seu salt hiperespacial d'alta precisió, apareixerà just a sobre d'ells i mai sabran què els va aixafar. I les nostres naus no volen estar desfilant per la galeria de tir.

- Quan arribarà?

En Lando va fer una ullada a l'ordinador de navegació i al cronòmetre de la nau.

-Oh, oh -va murmurar-. Apareixerà aquí mateix..., i ara.

L'espai buit que hi havia davant d'ells va quedar sobtadament il·luminat per l’encegador esclat de claredat d'una flota de naus estel·lars sorgint de l'hiperespai. Les naus eren dolls de blancor enlluernadora que cobraven existència en un instant i passaven a tota velocitat al costat de la Dama Afortunada, desfilant a cada costat d'ella, per sobre i per sota, tan a prop que gairebé podien sentir lliscar amb ells els vents inexistents de l’espai quan les naus s'esfumaven amb un rugit. Era un espectacle increïble, bellíssim... i aterridor. En Lando va serrar les dents i va tensar les mans sobre la palanca de control. Es va agafar a la palanca com si li anés la vida en això, i va haver d'emprar tota la seva força de voluntat per obligar-se a no tractar d'esquivar les naus que sorgien de l'hiperespai, doncs temia que de fer-ho pogués estavellar-se amb una a la qual no hagués vist.

I un instant després les naus ja havien acabat de desfilar i s'allunyaven, i en Lando va anar reduint l'acceleració de la Dama Afortunada fins a deixar-la en una velocitat raonable, i va tornar a respirar.

I, almenys per ells dos, la guerra va haver acabat.

La Gaeriel Captison estava començant a sentir el dolor. No ho sentia a les cames, naturalment, sinó en tota la resta del seu cos. L'almirall Ossilege estava assegut al seu costat, tot just conscient i respirant amb gran dificultat. La Gaeriel va pensar que podia olorar alguna cosa que cremava darrere d'ella. Aquestes coses ja no tenien cap importància, naturalment.

Malgrat tot el que ha passat, l’Ossilege se les havia arreglat d'alguna manera per obrir el panell de control instal·lat en un costat de la seva butaca l'activació, provocaria l'autodestrucció de la nau. Hi havia tret tots els fiadors i havia premut tots els botons..., menys l'últim. L’Ossilege estava esperant. Seguia esperant, i contemplava les seves pantalles tàctiques. Tot just funcionaven, però no haurien de funcionar molt bé per mostrar el que necessitava veure.

- Allà! -Va exclamar de sobte-. Allà! Naus... S'acosten! Són aquí.

-Llavors ja és l'hora -va dir la Gaeriel-. És vostè un bon home, almirall Ossilege. Ha complert amb el seu deure. Els ha entretingut. Va aconseguir detenir-los. Bravo, almirall.

-Gràcies, senyora. M'enorgulleixo de..., d'haver pogut estar al costat de vostè en aquesta batalla.

-I jo m'enorgulleixo d'haver estat al seu costat en ella -va dir la Gaeriel-. Però ara ha arribat el moment de marxar.

Va pensar en la seva filla Malinza, que s'anava a quedar sola a l’univers. Cuidarien d'ella, per descomptat. Potser... Potser l'univers la compensaria d'alguna manera per totes les penes que havia patit en la seva jove vida, i només li oferiria felicitat a mesura que s'anés fent gran. La Gaeriel va acabar decidint que era un pensament molt reconfortant, i es va dir que potser fos el millor que podia haver-hi en el seu cap quan morís.

-No puc... No puc moure el braç -va dir l’Ossilege-. No puc prémer el botó.

-Ja vaig -va dir la Gaeriel. Va alçar la mirada, i va veure que hi havia com a mínim tres naus de la Tríade molt a prop d'ells. Després va somriure i va allargar la mà-. Ja vaig -va repetir-. Deixeu-me fer-ho.

L'explosió va il·luminar el cel i va obrir un forat a la flota de la Tríade. Durant uns quants segons d'esplendor enlluernadora una nova llum va cremar en l'espai, i una columna de foc més brillant que totes les estrelles del cel va flamejar en el buit.

-Oh, estrelles beneïdes... -Va murmurar la Tendra-. Era l’Intrús. S'han anat. Ja no hi són. Tot ha acabat.

En Lando va tornar a baixar la mirada cap al cronòmetre de la nau. Després va alçar els ulls cap a l'Estació Centràlia i després va tornar el cap cap al distant punt de llum que era Drall.

-No, encara no -va dir-. Però dins d'un minut i vint segons tot haurà acabat..., potser per a molta gent.

- Antone! -Va cridar la Jaina-. Ara! Ara! Hem de fer-ho ara!

L’Antone va entrar corrent a la sala. Els seus ulls estaven tan desorbitats que semblaven a punt de sortir-li del cap.

-No puc -va dir, i va alçar el quadern de dades-. Encara no he acabat els càlculs. L'última part del problema encara no està resolta. No em donarà la solució fins d'aquí a cinc minuts, i això com a mínim... Dotze milions de persones. Dotze milions de persones.

L’Antone es va asseure a terra i es va tapar el cap amb les mans.

- Estem condemnats! -Va gemegar C3PO-. Si controlen el destructor d'estrelles, els nostres enemics ens destruiran a tots.

Jacen Solo romania tan immòbil com si hagués fet arrels a terra, i els seus ulls no podien estar més oberts. Tots els presents a la cambra semblaven haver fet arrels a terra. Dotze milions de persones... Havien tingut una oportunitat d'aconseguir-ho, i fracassarien perquè no podien proporcionar les xifres necessàries a un nen de set anys.

-Ei, un moment -va murmurar en Jacen-. Qui necessita xifres? -Es va girar cap al seu germà, que seguia assegut davant de la consola-. Notaves que pesava massa, oi, Ànakin? Pots arreglar-ho? Pots tancar els ulls i sentir-ho? Pots fer que estigui com ha d'estar?

- Què estàs dient? -Va preguntar l’Ebrihim-. Vols que dispari el repulsor a l'atzar?

-No -va dir la Jaina-. Volem que el percebi. Intenta arribar fins al seu interior, Ànakin. No pensis. Has d'arribar fins a ell amb la Força.

L’Ànakin va mirar als seus germans i va empassar saliva, i després va tancar els ulls.

-Sí -va dir-. Sí.

Amb els ulls encara tancats, el petit va allargar les mans cap a uns controls que no hi eren..., i que van cobrar forma sota de les seves mans mentre aquestes es movien cap a ells. Graelles de resplendents tons verds, porpra i ataronjats van aparèixer i centellejaven i es van esvair al voltant del seu cap, però l’Ànakin no les va veure.

I una vibració va sorgir del no-res molt per sota dels seus peus i va començar a fer-se més i més greu a cada moment que passava. Van sentir retrunyir el tro sorgint del repulsor, i el so de l'energia que anava sent acumulada quan aquella força inimaginable va ser canalitzada, enfocada i preparada per actuar.

La palanca de control es va materialitzar, sorgint del no-res i adaptant-se als dits de l’Ànakin per anar lliscant entre ells amb una impossible i perfecta fluïdesa. El petit es va anar movent lentament cap endavant i un cub de flames ataronjades va aparèixer davant dels seus ulls, que seguien estant tancats. L’Ànakin va fer diminuts i imperceptibles ajustos amb els controls, i el cub ataronjat va parpellejar i es va tornar encara més brillant. L’Ànakin va mantenir la palanca en aquesta posició durant un moment molt, molt llarg...

I després la va baixar, impulsant-la amb totes les seves forces.

La càmera es va estremir sota l'impacte de l'energia, i un raig de llampecs va avançar pel passadís i va escampar el seu flamejar per tota la cambra.

Excepte l’Ànakin, qui ho va veure tot perfectament des de darrere de les seves parpelles tancades, els que estaven a la sala de control no van poder veure-ho. Però els que eren a la superfície i a l'espai sí que van poder veure-ho. Van poder veure com el repulsor rugia i vibrava sota les onades d'energia empresonada, una energia que bullia, palpitava i espurnejava en la seva desesperada impaciència per ser lliure. Van veure com l'energia s'anava acumulant dins del repulsor, creixent i augmentant incessantment.

I van veure com sortia disparada de la càmera del repulsor i com estripava l'espai i avançava per ell, per acabar caient sobre l'extrem sud de Centràlia en el mateix instant en què pràcticament tots els rellotges de compte enrere de l'espai arribaven al zero, al mateix instant en què Centràlia anava a disparar el seu feix. El Pol Sud va quedar il·luminat per l'energia que se suposava havia brollar d'ell sota la forma d'un tret que no seria vist, sentit ni detectat per després entrar a l’hiperespai i desplegar-se a través de l'espai fins assassinar una estrella.

Però el feix del repulsor va trencar l'obertura d'accés a l’hiperespai, fent que el tret perdés el seu focus i desintonitzant-lo prou perquè una petita part de la seva energia es convertís en llum visible. El Pol Sud de Centràlia va començar a col·lació, i no va trigar a vibrar i bategar amb la seva pròpia energia acumulada. La resplendor es va anar estenent i es va expandir cap a l'exterior, estirant-se fins a formar una impressionant bombolla de llum, tan bonica com inofensiva, que va il·luminar el cel de tots els mons corellians, brillant, resplendint, florint, creixent..., i després extingint-se a poc a poc fins a desaparèixer.

En Lando Calrissian ho va veure tot des de l'extrem nord de Centràlia, i va començar a respirar de nou. Ni tan sols se n'havia adonat que hagués deixat de fer-ho.

-Ara sí -va dir a la Tendra-. Ara sí que s'ha acabat.

 Següent