Ofensiva a Selònia (VII)

Anterior

7

Confiança

- He de tenir accés a un equip de comunicacions que funcioni! -Li va dir la Leia Organa Solo al guàrdia, i no per primera vegada.

Després va romandre immòbil, bullint de ràbia i amb els punys atapeïts, mentre el guàrdia la ignorava i deixava la safata damunt de la taula. La Leia ja portava diversos dies tancada a la Casa de Corona. Fins feia uns quants dies l'edifici havia estat la residència del governador, però havia passat a ser una presó de la Lliga Humana. La Leia no volia romandre ni un sol instant més en aquell lloc.

- No m'has sentit? Heu de donar-me accés a...

El guàrdia de la Lliga Humana panteixava una mica, com feia sempre que li portava el menjar. Quant hi va haver deixat la safata i recuperat l'alè, va semblar pensar que podia prestar atenció a la seva captiva i va procedir a riure-s’hi a la seva cara, no per primera vegada.

- A què no endevines el que et diré? -Va preguntar-. Bé, doncs no ho faré. No vaig a permetre que tinguis accés a res. Però t'explicaré què farem: seguiràs demanant-me que ho faci cada vegada que et porti el menjar de baix. -El guàrdia va arrugar els llavis en un somriure molt desagradable-. A mi no em molesta, i potser et faci sentir millor. Si vols, pots repetir-m’ho a l'hora de sopar -va afegir mentre agafava la safata de l'esmorzar.

Semblava pensar que tot allò era molt graciós, i va riure més estrepitosament que mai mentre sortia de l'habitació de convidats convertida en cel·la improvisada dins de la qual estaven retenint la Leia.

El guàrdia es va tornar cap a ella un instant abans d'arribar a la porta i va parlar de nou.

-Oh, gairebé se m'oblidava... -Va dir-. Estem canviant de cel·la a unes quantes persones. Sembla que una presonera es va barallar amb una altra, i hem hagut de separar-les. Després de dinar tindràs una nova companya de cel·la.

El guàrdia va deixar anar una última riallada mentre sortia al corredor.

La Leia va sentir l'espetec del pany de la porta. Sempre sentia l'espetec del pany. Per què l'única cosa del que aquella colla d'incompetents no s'oblidava mai era de tancar la porta?

Es va obligar a calmar-se. Va obrir els punys i va respirar fondo tres vegades seguides. Hi havia exercicis Jedi que hagués pogut dur a terme per tranquil·litzar-se d'una manera més completa, però no volia estar totalment calmada. Volia gaudir del luxe que suposava una miqueta d'ira.

No tenia gens de gana i el menjar semblava tornar a consistir en unes racions de campanya pèssimament preparades, però la Leia es va obligar a seure a taula i a menjar-. Necessitava conservar les forces. Tard o d'hora els de la Lliga Humana acabarien decidint què fer amb ella, i la Leia havia d'estar preparada i en condicions de reaccionar a l'instant. Va prendre un glop d'aigua per fer baixar el que fos aquella gens apetitosa pasta que hi havia al seu plat, i va intentar pensar.

Si calia creure en el missatge secret que li havien enviat, la Lliga faria esclatar la seva segona estrella, Thanta Zilbra, d'aquí a tres setmanes i mitja a menys que la Nova República accedís a les seves demandes..., però es tractava d'unes demandes que no podien ser satisfetes.

La Leia es va preguntar quina raó podia haver per presentar unes exigències tan escandalosament faltes de realisme. I per què la Lliga s'havia pres la molèstia d’en viar un missatge secret quan havia anunciat públicament una versió lleugerament menys detallada de la mateixa informació només un dia després?

Hi havia alguna cosa que no encaixava. O alguna cosa havia anat seriosament malament en el pla d'acció de la Lliga, i s'estaven limitant a improvisar com bonament podien, amenaçant amb fer alguna cosa que no eren capaços de fer..., o en cas contrari el missatge secret havia estat un truc per confondre'ls i desorientar-los, i que tenia com a objectiu servir a un altre propòsit encara desconegut.

La Leia es va adonar que s'havia acabat el menjar, malgrat la qual cosa encara no tenia gens clar què era el que havia estat menjant. Va apartar la safata a un costat i va intentar pensar. Res de tot allò tenia sentit.

Els problemes, les contradiccions i la manca de lògica donaven voltes i més voltes dins del seu cap. La Leia no aconseguia trobar res al que pogués agafar-se. Podien haver transcorregut dos minuts o dues hores quan de sobte es va adonar que algú estava obrint la porta.

Sí, naturalment. El guàrdia havia dit alguna cosa sobre una nova companya de cel·la. «Excel·lent», va pensar la Leia. Tenir algú amb qui parlar resultaria molt agradable. La Lliga Humana potser pensava que interpretaria el fet d’obligar-la a compartir la seva cel·la com una mena de subtil insult, una invasió de la santedat de les estances de la Cap d’Estat o alguna cosa per l'estil. De ser així, s'anaven a portar una gran desil·lusió. La Leia Organa Solo era en primer lloc i per sobre de tot una diplomàtica, i sabria donar la benvinguda de la manera correcta a la nouvinguda. La Leia es va posar dreta, va envoltar la taula i va corbar els seus llavis en un somriure.

La porta va girar sobre les seves frontisses i un somrient soldat de la Lliga Humana va ficar d'una empenta a la nova companya de la Leia dins de la cel·la. El somriure de la Leia es va esvair.

Era la Mara Jade.

La porta es va tancar amb un cop sec i les dues dones van romandre immòbils mirant-se fixament l'una a l'altra. Mara Jade... «Per què ella?», Es va preguntar la Leia. Hi havia massa preguntes per respondre sobre el paper que la Mara havia jugat en tota aquella crisi. Hi havia portat el missatge, però a part de la seva paraula no hi havia cap evidència que hagués rebut el cub de missatges del tipus que havia descrit. Hi havia desaparegut per complet durant l'atac a la Casa de Corona i havia reaparegut l'endemà, obrint-se pas entre la runa d'un dels pisos superiors mig destrossats per afirmar que havia quedat atrapada allà durant la primera ofensiva. Una vegada més, no hi havia cap prova d'això excepte la seva paraula. I, finalment, hi era, a la cel·la de la Leia... Era obra de l'atzar? L’haurien ficat allà els guàrdies amb la vaga idea que la Mara i la Leia no es portarien massa bé, i havien decidit reunir-les perquè els hi proporcionessin una mica de diversió..., o es tractava d'alguna mena de trampa?

Quantes vegades havia intentat matar en Luke? Se suposava que tot allò pertanyia al passat..., però i suposant que encara no hagués acabat? la Leia no estava molt segura de què havia de pensar.

El quadre d'immobilitat es va mantenir durant un moment més, però després va ser la Mara qui va fer el primer moviment.

-Hola, Leia -va murmurar, donant un pas cap endavant i inclinant el cap de manera gairebé imperceptible, en un to i una postura gairebé cerimonioses tot i que hagués dit a la Leia pel seu nom-. M'alegra veure't.

No li va oferir la mà, i tampoc es va acostar més. Semblava tranquil·la i impassible, ben alimentada i ben descansada. Els problemes dels últims dies, si és que en realitat havien estat dies difícils per la Mara, no havien deixat cap senyal sobre ella. La Mara era alta i esvelta, i posseïa el cos i la gràcia d'una ballarina. La seva cabellera daurada vermellosa fluïa per sobre de les seves espatlles, i el senzill vestit de vol negre que duia realçava encara més el seu impressionant colorit.

-Jo també m'alegro de veure't -va dir la Leia, no molt segura de si estava mentint o no. Va girar, va anar cap a la taula i va tornar a ocupar el seu seient, ni que fos per posar fi a aquella escena tan incòmoda-. Encara que he d'admetre que estic sorpresa.

-Crec que seria una mica més exacte dir que no estàs molt segura del que has de pensar -va dir la Mara sense immutar-se mentre s'asseia davant de la Leia a l'altre costat de la taula-. Si jo estigués en les teves sabates, estaria fent-me munts de preguntes sobre mi. No ets cap estúpida, i jo tampoc sóc idiota. Puc imaginar-me totes les raons per les que podries sospitar de mi. Abans de tot deixa que et digui encara que no sé si et convencerà que no he tingut res a veure amb això. No sé fins on arriben els teus poders Jedi, però dubto que siguin prou grans per dur a terme un sondeig complet de la meva ment.

-No tinc els poders necessaris per dur a terme la classe de sondeig mental que podria deixar-me totalment convençuda -va admetre la Leia.

-Bé, doncs així estem -va concloure la Mara.

- M'estàs dient que hauré de limitar-me a confiar en tu?

La Mara va arronsar les espatlles.

- Confiar en mi perquè faci què? Que jo sàpiga, no som aliades. L'única cosa que les dues podem estar totalment segures de tenir en comú és que a les dues ens agradaria escapar.

- Puc estar segura ni que sigui d'això? -Va preguntar la Leia.

La Mara va somriure.

-Sí -va dir-, pots estar-ho. Vull sortir d'aquí. Com més temps passi tancada aquí, pitjor per als meus negocis. Ja saps que mai m'ha importat revelar què és el que realment m'interessa en cada moment, oi? Doncs estar presonera aquí dins fa que perdi temps i diners.

-I se suposa que això ha de satisfer-me.

-No -va dir la Mara-, però és tot el que tinc per oferir-te. No estic involucrada en tota aquesta bogeria, però com puc provar una denegació?

La Leia va contemplar en silenci a la Mara durant uns moments. Tenia la impressió que la Mara hagués pogut dir bastant més si ho hagués desitjat, però estava clar que no anava a sentir ni una sola paraula més sobre el tema.

- Què pots dir-me sobre el que està passant allà fora? -Va preguntar per fi.

-No gaire -va replicar la Mara-. He estat tancada tres portes més avall. La meva excompanya de cel·la em va acusar de ser una simpatitzant de la Lliga i la situació va acabar tornant-se una mica tensa, i aquí estic. Sé el mateix que tu.

-Bé, què et semblaria una teoria llavors? -Va preguntar la Leia-. No he tingut res a fer a part de pensar en la situació, i no aconsegueixo veure-li el més mínim sentit. Les peces no encaixen. Què creus que està passant?

La pregunta era prou vaga perquè la Mara pogués respondre com volgués, i d'això es tractava precisament. La Leia volia conèixer l'opinió de la Mara..., o-i potser hi havia més probabilitats que es tractés d'això- l'opinió que la Mara fingia tenir.

-No és exactament una teoria -va replicar la Mara-, però em sembla evident que en Thrackan Sal-Solo sap el que es fa. Està controlant la situació, i també ho sap. És prou llest i té els suficients recursos polítics com per ser capaç de predir els resultats de les seves accions. No crec que hagi de fer res. Crec que té prou amb dir que va a fer algunes coses.

-I els resultats del que ha dit sobre fer fora a puntades de peu als no humans del planeta han estat disturbis i aixecaments -va dir la Leia-. Les seves paraules han causat un nou enduriment dels odis existents entre les tres races. La gent s'ha radicalitzat, i s'ha vist empesa cap a posicions extremes per unes circumstàncies extremes.

-I la meva conjectura és que això és precisament el que Sal-Solo esperava que passaria -va dir la Mara-. Potser només vulgui crear dificultats a la Nova República i fer-la quedar en ridícul. En el teu cas, no hi ha dubte que t'ha col·locat en una situació molt delicada.

-Per descomptat -va dir la Leia-. Ha aconseguit manipular tots els factors de tal manera que ara he d'escollir entre dues alternatives políticament i físicament impossibles: permetre que milers, potser milions de persones, morin quan el seu planeta sigui destruït, o deportar per la força a milions de persones expulsant-los de seva llar ancestral. Faci el que faci, la reputació de la Nova República quedarà seriosament afectada..., i això suposant que no quedi irreparablement destrossada.

-Aquest podria ser el seu objectiu final -va dir la Mara-. La destrucció de la Nova República... Sí, podria ser això. Vol convertir el Sector Corellià en un Estat independent. Tal com jo veig les coses, com més afeblida arribi a estar la Nova República, més probabilitats tindrà Sal-Solo d'aconseguir que el seu Estat independent perduri.

-Així que li importa molt poc el que passi o el que fem, sempre que acabem apareixent com els perdedors. És això?

-És una teoria.

-Però mentre tots estiguem presoners no podrem fer res -va dir la Leia-. Quin profit treuen de retenir-nos aquí?

-Cap que jo pugui veure, així que no crec que ho segueixi fent durant molt de temps -va dir la Mara-. Crec que mantindrà a les seves tropes a la Casa de Corona fins que hagi quedat convençut que té totalment controlada la situació. Després retirarà les seves tropes i apagarà els generadors d'interferències. Tu i Micamberlecto podreu donar totes les ordres que vulgueu..., a les forces amb les que pugueu posar-vos en contacte, naturalment. Però a aquestes altures ja no tindràs moltes forces a les de donar ordres, evidentment. No podràs fer pràcticament res, i tampoc podràs sortir del sistema. Segueix estant el petit problema del camp d'interdicció, i Sal-Solo no va a desconnectar-lo. El camp d'interdicció us impedeix sortir d'aquí, i impedeix que els vostres amics puguin entrar en el sistema.

-Però el camp d'interdicció no impedirà que la Nova República intervingui -va dir la Leia-. L'únic que aconseguirà serà obligar-los a anar més a poc a poc. Si han de passar un mes o dos o tres volant a velocitats subllumíniques per arribar fins aquí, ho faran.

-Leia... Senyora Cap d'Estat. Amb tot el respecte degut, sóc comerciant amb llicència i la informació és una cosa imprescindible per al meu negoci. Si jo sé que l'Armada de la Nova República no es troba en condicions de lluitar en aquests moments, i si l'enemic pot llegir el teu codi particular, llavors no crec que sàpiguen menys que jo. Probablement saben tant com tu sobre el tema.

-Si és que no més -va admetre la Leia-. I encara que en Thrackan ens deixi en llibertat, no ens perdrà de vista en cap moment. Intentarà obligar-me a mantenir algun tipus de converses diplomàtiques, i em trobaré negociant amb el canó d'una arma enganxat al meu cap. –La Leia va fer una pausa-. No, moltes gràcies. Ni somiar-ho -. He de sortir d'aquí abans que això passi.

La Mara va mirar fixament la Leia.

-Bé, la veritat és que estava a punt d'arribar a això -va dir per fi.

- Què vols dir? -Va preguntar la Leia, sentint renéixer immediatament totes les seves sospites-. Estàs pensant en alguna cosa, oi?

La Mara va titubejar durant un moment i va acabar encongint-se d'espatlles.

-Em rendeixo. No hi ha cap manera que pugui dir-te això sense que sembli que t'estic tendint un parany, així que... Bé, t'ho diré i deixaré que ho interpretis com vulguis. Tinc un controlador de circuit remot de la meva nau, el Foc de Jade.

La Leia va clavar la mirada en el rostre de la Mara, però els seus pensaments no podien estar més lluny del seu aspecte. De sobte hi havia una dotzena de noves variables en l'equació. Un controlador de circuit remot era, bàsicament, un comandament a distància per a naus espacials. El més senzill es reduïa a un sistema de localització: polsaves un botó, i la nau venia cap a tu. Els controladors més sofisticats eren capaços d'operar pràcticament tots els sistemes principals d'una nau espacial. La Leia no sabia com havia de reaccionar davant d'aquella notícia. Resultava fàcil imaginar totes les maneres en què allò podia ser un parany. Que la Mara posseís semblant aparell no hauria d'haver suposat cap sorpresa per a ella però, per altra banda, si el posseïa... Bé, per què encara no l'havia utilitzat?

- On és la unitat de control? -Va preguntar la Leia.

-Està amagada, i molt bé, en les meves habitacions del nivell 12. Mai vaig tenir ocasió d'arribar-hi. Ja que parlem d'això, segueixo sense veure com podré arribar-hi.

-I jo tampoc -va admetre la Leia-. Llevat que se t’ocorri alguna manera d'obrir-te pas a través de portes tancades i passar pels llocs de guàrdia que han col·locat a les escales. Pels números de les portes sé que estem al pis divuit..., però també sé que la Lliga probablement ha instal·lat les seves casernes al setze o el disset.

- I com ho saps?

-Les meves habitacions eren al quinzè pis -va explicar la Leia-, i vaig veure l'estat en què havia quedat l'edifici abans que ens tanquessin. El quinzè va ser greument afectat per l'atac i tot el que hi ha entre els pisos vuit al quinze està encara pitjor, pel que no poden estar per sota del setzè. I el meu guardià va dir que portava el menjar de baix, i sempre està sense alè quan apareix portant les safates.

- I això és tot? -Va preguntar la Mara-. És l'únic que tens?

-Em va semblar bastant convincent -va replicar la Leia-. Però aquest controlador teu... No et sembla que els guàrdies ja poden haver-lo trobat?

-Dubto molt que aquesta colla de matons fos capaç de trobar els caps en la foscor -va dir la Mara-. Em sembla que estaven molt més interessats a portar tots els objectes de valor que puguin ficar-se dins de les butxaques.

La Leia estava pensant a tota velocitat. La seva ment estava començant a donar forma a una idea.

-És possible que pugui ajudar-te a arribar fins al controlador..., però només possible. Si puc fer-ho, i si el controlador segueix allà, podràs fer que funcioni?

- Com penses aconseguir-ho? -Va preguntar la Mara.

-Limitem-nos a dir que potser pugui fer-ho -va replicar la Leia. Hi havia un problema, i era molt obvi-. Les interferències -va seguir dient-. Com se les s'arreglarà el teu controlador per obrir-se pas a través d'això?

-La Lliga Humana no ha inventat les interferències per bloquejar les freqüències de comunicació. El meu controlador té un sistema d'emergència, una modalitat de làser de comunicacions que funciona quan hi ha contacte visual. –La Mara es va aixecar, va anar fins la finestra i va descórrer les cortines-. L’espaiport està allà -va dir, assenyalant per la finestra-. Des d'aquí no és més que un punt a l'horitzó, però puc veure la meva nau. El Foc de Jade està aquí, amb totes les comportes tancades i assegurades. Mentre el controlador pugui veure-la, podré fer que vingui fins aquí. Les interferències i la distància potser facin que em resulti una mica més difícil, però puc aconseguir-ho.

-Llavors creus que si poguessis tirar mà al controlador, podries portar la nau fins aquí.

-Sempre hi ha la possibilitat que alguna cosa surti malament, però jo diria que tindríem un noranta-cinc probabilitats entre cent d'aconseguir-ho.

-Però podries acostar-la prou a l'edifici perquè poguéssim pujar a bord?

La Mara va arrufar les celles.

-Això exigiria unes quantes maniobres de pilotatge -va acabar dient-. Bé, diria que llavors ens quedem amb setanta-cinc probabilitats entre cent.

-És un percentatge millor del que tenim en aquest moment -Va dir la Leia.

-Però com t'ho vas a arreglar perquè pugui arribar fins el controlador? -Va insistir la Mara.

La Leia la va mirar fixament. No tenia més proves que abans que la comerciant no estigués involucrada en la conspiració de la Lliga Humana, però de sobte, i sense que pogués explicar per què, Leia la creia. Però... Bé, i suposant que la Mara estigués mentint? Què passaria llavors? Fins a quin punt podien empitjorar les coses? La pitjor situació que la Leia podia arribar a imaginar era que la matessin. No calia dir que no es tractava d'una perspectiva molt atraient, però des del punt de vista del que era millor per a la Nova República, una Cap d'Estat màrtir probablement fos preferible a una Cap d'Estat que havia estat obligada a triar entre permetre la mort de milions d'éssers intel·ligents o ajudar a deportar tot un planeta de persones innocents. La Leia estava disposada a córrer el risc de morir a canvi de tenir una oportunitat raonablement bona d'escapar.

-Anem a necessitar una mica de sort -va dir per fi -i munts de bona planificació. Seiem i comencem a treballar.

Següent