Passar comptes a Centràlia (XII)

Anterior

12

A l'interior del sistema

El brunzit de l'alarma va ressonar estrepitosament a la diminuta cabina del Cavaller Galant. La Tendra Risant es va aixecar d'un salt, amb el cor bategant-li desenfrenadament. Mentre s'incorporava es va enredar en els llençols, i va faltar molt poc perquè caigués de nassos abans que aconseguís alliberar-se i anar a la sala de control.

Aquella alarma no li resultava familiar. Què s'hauria avariat aquest cop? la Tendra va entrar a la sala de control i va examinar totes les lectures, però només va veure llums verds.

Llavors va acabar de despertar-se i es va recordar. Ella mateixa havia instal·lat l'alarma perquè s'activés quan l'ordinador de navegació del Cavaller Galant detectés la desaparició del camp d'interdicció.

El camp d'interdicció havia deixat de funcionar! La ment de la Tendra va començar a funcionar a tota velocitat, i una part del seu ésser es va espantar. Que el camp d'interdicció hagués deixat de funcionar podia significar qualsevol entre moltes coses, i moltes d'elles no eren gens bones. Però tot això estava més enllà del seu control. Ja tindria temps de donar curs a la seva imaginació i permetre’s especular sobre el que podia significar tot allò, però de moment la desaparició del camp significava només una cosa: per fi podia viatjar per l'hiperespai. La Tendra es va asseure a la butaca de pilotatge i va començar a treballar.

No havia tingut moltes ocasions de familiaritzar-se amb els ordinadors de navegació abans de pujar al Cavaller Galant, però des de llavors havia disposat de moltíssim temps per a practicar amb aquell sistema. La Tendra va plantejar el problema treballant el més de pressa possible: va obtenir una determinació de la seva situació actual i una graella de referència centrada en l'objectiu que pretenia assolir, i després va permetre que l'ordinador de navegació fes malabarismes amb les xifres i obtingués els valors del salt d'entrada i sortida de l’hiperespai que la portaria fins allà.

La Tendra coneixia prou bé la seva situació, també havia tingut molt de temps per aprendre a esbrinar-la, però mai havia arribat a trobar una resposta definitiva per a la pregunta d'on anar. Li havia semblat més senzill mantenir actualitzat l'ordinador de navegació amb totes les destinacions potencials, pensant que això li permetria prendre una decisió en l'últim segon si es produïa algun canvi en la situació. L'únic problema era que per fi havia arribat el moment de prendre una decisió..., i la Tendra estava molt lluny d'haver-se decidit.

Però havia d'actuar, i de pressa. Fossin quins fossin els misteriosos controladors del camp d'interdicció, podien tornar a activar en qualsevol moment. La Tendra va titubejar durant uns segons més i va acabar prenent una decisió. Centràlia. Aniria a Centràlia. A jutjar per l'últim que havia sabut d’en Lando, semblava que anava en aquesta direcció. La Tendra sospitava que això significava molt poc quan estaves tractant amb Lando o en temps de guerra, i encara menys quan es donaven dues circumstàncies, però havia de triar algun lloc. Va teclejar les coordenades corresponents i va activar el circuit d'operació automatitzada de l'ordinador. La pantalla es va il·luminar i li va mostrar un rellotge de compte enrere que havia estat ajustat per comptar trenta segons. El rellotge va començar a funcionar, i els segons es van anar esfumant ràpidament.

Durant un moment la Tendra va joguinejar amb la idea de preparar-se per fer el salt manualment si el sistema automàtic fallava. Després de tot, els herois dels holovídeos sempre ho feien així. Però... No, no. Els herois dels holovídeos sempre eren pilots amb gran experiència acostumats a recórrer tots els camins de l'espai o, a falta d'això, eren els pilots amb l'instint més infal·lible que la galàxia hagués vist mai. A més, sempre comptaven amb el suport del més poderós dels aliats, el guionista disposat a cooperar amb el seu personatge. La vida no funcionava així. La Tendra no podia confiar que tot acabaria arreglant-se en l'última escena.

I per altra banda, aquell seria el seu segon salt hiperespacial. Si els sistemes automàtics no funcionaven com s'esperava que ho fessin i decidien desconnectar-se en comptes d'actuar, llavors seria més prudent acceptar la seva paraula al respecte. Passar un parell de mesos més dins de la nau, mig embogida per l'avorriment, sempre seria preferible que els motors hiperespacials esclatessin sota els seus peus o la portessin fins a l'altre extrem de la galàxia.

Va fer un cop d'ull al rellotge del compte enrere. Quinze segons. Fins al moment el viatge havia estat infernalment llarg, i tot i que allò donés resultat i arribés a l'interior del sistema Corellià, fins i tot suposant que el seu ordinador de navegació no cometés el més mínim error i la seva nau aparegués just davant de l'hangar d'atracada de Centràlia, no hi havia cap garantia que aquell interminable passeig hagués acabat per fi.

Deu segons. I què hauria estat d’en Lando? Estaria bé? Estaria encara que només fos remotament a prop de Centràlia? Aconseguiria trobar-lo alguna vegada? Després de tot, hi havia una guerra. El grau de confusió i desorganització havia de ser considerablement elevat, no?

Cinc segons. I, de totes maneres, què estava fent ella allà? Per què s'havia pujat a aquesta nau estel·lar de segona mà que li havia sortit caríssima per anar a la recerca d'un faldiller ple de paraules meloses al qual només havia vist una vegada? la Tendra sempre s'havia considerat una persona molt equilibrada i prudent, però en aquells moments totes les evidències disponibles suggerien estrictament el contrari.

Tres segons. Allò era una bogeria. Estava a punt de saltar a una zona de guerra. Hauria d'avortar el salt a la velocitat lumínica, invertir el curs i tornar a Sacòrria, on estaria fora de perill.

Dos segons. No. Ja era massa tard per a això. Si ho feia, llavors es passaria la resta de la vida preguntant-se què hauria passat si hagués seguit endavant.

Un segon. Bé, estava a punt de descobrir-ho.

Zero. El visor de la cabina va esclatar en una sobtada explosió de vida quan el cel es va omplir de línies estel·lars i el Cavaller Galant va fer el gran salt a la velocitat lumínica.

I de sobte la Tendra Risant ja no va tenir temps per preocupar-se per res.

L’Ossilege es va aixecar, va girar i va començar a passejar-se per l'habitació. Després es va aturar davant del mirador i va contemplar en silenci el planeta Drall durant uns moments que es van fer interminables.

«Quan només era un bell espectacle no li interessava gens ni mica -va pensar en Lando-. Però ara que ha adquirit un considerable significat militar... Bé, ara sí que vol fer-li un cop d'ull.»

-Bé, si els he entès correctament -va dir l’Ossilege, tornant-se cap a ells-, llavors els repulsors planetaris tenen un significat molt més gran del que pensàvem. Si posseíssim un a temps de desviar l'emissió tractora-repulsora hiperespacial llançada per Centràlia..., llavors això salvaria a totes les bones gents de Bovo Yagen i potser, i de passada, ens permetria guanyar la guerra. Ho he comprès bé?

-Ho ha entès perfectament, senyor -va dir la tinent Kalenda-. No obstant això, hi ha alguna cosa més que la qüestió de qui controla el repulsor. També hi ha el problema de saber com utilitzar-lo..., i no estic totalment segura que en Thrackan Sal-Solo pugui operar-ne.

-Però ja ho ha disparat.

-En realitat no, senyor. El que va passar s'assembla bastant més a..., a una arrencada incontrolada. Hi va haver un gegantí esclat de radiació repulsora no regulada, i això va ser tot. El tret del repulsor selonià va ser molt més controlat. I també hi ha una altra raó: recordi que la seva patrullera d'assalt va entrar al repulsor després que fos disparat. Fins al moment hem estat suposant que van ser els seus tècnics els que el van connectar i van disparar.

-Després d'haver vist aquesta emissió seva... Bé, vaig a dir-li qui penso que va disparar aquest raig d'energia -va intervenir en Lando.

- I qui pot ser aquesta persona? -Va preguntar l’Ossilege amb els llavis corbats en un gèlid somriure ple d'indulgència.

La seva expressió deixava molt clar que ja havia rebutjat el que en Lando es disposava a dir, fos el que fos.

-Els nens -va dir en Lando-. Crec que van aconseguir activar-lo de manera accidental. L'esclat d'energia repulsora va atreure l'atenció d’en Thrackan, de la mateixa manera que va atreure la seva, i ell hi va arribar abans.

-No sigui absurd -va dir l’Ossilege, sense arribar al menyspreu obert però fregant-lo -. Com és possible que uns nens activin un repulsor planetari?

-No ho sé. Hi ha la possibilitat que ho fes Chewbacca, però dubto molt que arribés a l'extrem de descuit necessari per permetre un esclat incontrolat d'aquestes característiques. Potser ho van fer els dos dralls. Però algú d'aquest grup és la persona que va prémer el botó.

-Ho dubto. Crec que el repulsor va ser activat per algun dels homes de Sal-Solo... Un equip d'avançada, si vol dir-ho així. Crec que les hi van arreglar d'alguna manera per capturar els nens mentre estaven buscant el repulsor. Però tot això no té cap importància. Ara Sal-Solo té el repulsor, i jo tinc a un grup d'assalt preparant-se per anar-hi i treure-li de les mans. Falta molt poc per l'alba local. El grup d'assalt estarà allà abans del crepuscle d'aquesta nit..., encara que puc avançar la seva arribada si les circumstàncies així ho aconsellen. En aquest mateix instant duent a terme exercicis tàctics i simulacions de combat.

- I per què no atacar ara mateix? -Va preguntar en Lando.

-Fa algunes hores li vaig fer aquesta mateixa pregunta al comandant Putney, l'oficial que manarà el grup. Puc assegurar-li que en Putney té tantes ganes d'actuar immediatament com vostè, però no és tan senzill. El problema és que vaig donar l'ordre de què les seves patrulleres d'assalt foren equipades i preparades per a una prolongada expedició exploratòria de Centràlia, en el cas que això resultés ser necessari. Aquesta missió és totalment diferent a un atac ràpid contra una força petita en una posició determinada. Es necessita temps per descarregar les patrulleres un cop preparades amb vista a un perfil de missió i re-equipar-les per a un altre. També hi ha altres factors. El comandant Putney creu que atacar durant les hores de foscor els donarà un cert avantatge. També ha calculat les zones de temps relatiu, i els efectes dels canvis en l'horari local i la durada del dia. Segons els seus càlculs, els corellians del repulsor patiran l'esgotament i la màxima falta de son exactament en el crepuscle local d'aquesta nit. N'hi ha prou amb dir que encara que vostè i jo estem totalment d'acord en aquest punt i que jo desitjaria que l'atac es produís més aviat, hi ha raons per al retard. Els riscos són obvis..., però crec que una vegada sospesats tots els factors, tindrem més probabilitats de triomfar si esperem.

-O té raó o està equivocat, sense cap forma de saber-ho fins que ja sigui massa tard -va dir en Lando-. Llavors serà un geni per haver pres la decisió correcta, o un monstre i un estúpid per haver pres la decisió equivocada. No li envejo haver de prendre aquesta mena de decisió, almirall. Fa molt temps vaig ser general, sap? Bé, doncs vaig descobrir que no m'agradava gens..., i bàsicament a causa que havia de prendre decisions com aquesta. Té tota la meva simpatia.

-Gràcies, capità Calrissian. Donades les nostres passades diferències, el que digui això demostra una gran generositat per part seva.

-Cada paraula era totalment sincera, creieu-me. Però encara no hem abordat la qüestió principal. Algun de vostès creu que el nostre amic d'aquí baix, el poderós i temible Thrackan Sal-Solo, és capaç d'operar aquest repulsor en aquests moments? I si no pot utilitzar-lo, trigarà molt a poder fer-ho?

-Bé, la veritat és que resulta bastant difícil respondre a aquestes preguntes -va dir la Kalenda-. La meva teoria és que la força exterior que controlava tota aquesta operació va enviar equips de tècnics amb la intenció que la seva gent controlés els repulsors perquè no confiaven en els nadius. Sal-Solo hauria rebut el suficient nombre de tècnics per manejar un repulsor. Ha deixat a aquests tècnics on estaven, o se'ls ha emportat? Fins a quin punt estan capacitats? Saben què estan fent? En quin estat es troba el repulsor? Va ser danyat per aquest sobtat esclat d'activitat incontrolada? –La Kalenda va bellugar el cap-. Hi ha massa variables.

-Hmmmf. Algun dia un oficial d’intel·ligència respondrà a una pregunta amb una resposta, en comptes d'amb tot un seguit de preguntes noves. El repulsor selonià està en condicions de funcionar. El repulsor de Drall és un interrogant. Què hi ha del repulsor corellià, o de les unitats de Talus i Tralus?

La Kalenda va tornar a moure el cap.

-No tenim cap indicació que es trobin en condicions de funcionar -va dir-, però això no vol dir res. Que no hagin estat utilitzats pot significar que encara no han estat trobats, o que els tècnics tenen el dit sobre del botó i que estan limitant-se a esperar que arribi el seu gran moment.

-Foscor i confusió -va dir l’Ossilege-. Tot és foscor i confusió. No hi ha res clar, res definit i indubtable, cap enemic al que puguis assenyalar amb el dit i dir: «És ell! Ataquem! ». Què opina vostè, senyora Primera Ministra? Ja porta una bona estona asseguda sense dir res.

La Gaeriel es va recolzar en el seu seient, va creuar els braços i el va mirar amb expressió pensativa.

-Acaba d'esmentar la principal dificultat a què ens enfrontem -va dir després-. Hi ha massa enemics, i són massa vagues, massa incerts, massa difusos. Crec que tot això forma part d'una tàctica deliberada que té com a objectiu confondre'ns, distreure'ns i fer que mirem en totes les direccions equivocades. I em temo que ha donat resultat... Hem sentit tantes històries que es contradiuen unes a les altres i hem hagut de veure'ns amb tantes afirmacions contradictòries que ja no sabem quina és la realitat. L'únic que sé amb seguretat és que encara no ens hem enfrontat al veritable enemic. Els grups rebels són, bàsicament, un munt de simulacions. Alguns són totalment artificials i altres no són més que diminuts grupuscles de dissidents, organitzacions extremistes de llunàtics que la veritable força exterior s'ha reforçat amb els seus diners i el seu suport. L'excepció parcial és la Lliga Humana. En aquest cas es tracta d'una organització real..., però va ser finançada per la mateixa força exterior que va finançar a la resta dels rebels. I ara estic gairebé segura que la Lliga Humana es troba en un estat de rebel·lió total, tant contra els que li donaven diners com contra nosaltres. L'enemic extern va posar en marxa tota aquesta cadena d'esdeveniments per apoderar-se del Sector Corellià i fer mal a la Nova República. Però la Lliga Humana i en Thrackan Sal-Solo han decidit apoderar-se de Corèllia.

» Encara no hem vist el veritable enemic. Només hem vist als seus homes de palla, els seus peons, aquelles façanes que han utilitzat per ocultar-se darrere d'elles... Crec que la fi del bloqueig de les comunicacions significa que per fi anem a conèixer al veritable enemic, i que això no trigarà molt a passar.

L’intercomunicador de l'escriptori va emetre un discret brunzit. L’Ossilege es va tornar cap a ell i va anar fins l'escriptori.

- Sí? -Va preguntar-. Què passa?

-Acabem de detectar l'inici de l'esvaïment del camp d'interdicció, senyor -va dir la veu que va brollar de l'intercomunicador-. S'està esfumant molt de pressa, i ja es troba per sota del llindar que permet el viatge hiperespacial.

- De debò? Llavors penso que podem suposar que algú començarà a viatjar per l'hiperespai. Ordeneu l'alerta general en tots els llocs i sistemes, i que tots els oficials de detecció mantinguin els ulls ben oberts.

-Sí, senyor. Hi ha un altre assumpte, senyor... Hem rebut una altra comunicació de la Font A en el mateix instant que el camp va començar a afeblir-se. Està a...

-Un moment.

L’Ossilege va prémer un botó del comunicador que suspenia la connexió amb el seu interlocutor i va agafar el terminal manual de l'aparell. «Feia molt temps que no veia un d'aquests trastos -va pensar en Lando-. I veure com algú l'utilitza resulta encara més estrany...» Gairebé tothom preferia dirigir les seves paraules a l'aire tenint les mans lliures, en comptes de sostenir un tros de plàstic al costat del seu cap i parlar per ell. Però els terminals manuals tenien el gran avantatge d'impedir que els que estaven a prop poguessin sentir la conversa, i estava clar que l’Ossilege mai permetria que els que l'envoltaven sabessin més de l'estrictament necessari.

-D'acord, endavant. –l’Ossilege va escoltar en silenci durant uns moments-. Ah, sí? Bé, llavors passi’m seva connexió. No, no, n'hi haurà prou únicament amb la veu... Però abans esperi un moment, si us plau. –L’Ossilege va posar la mà sobre l'altaveu del terminal-. Els hi demano disculpes. Si no hagués promès el màxim secret, m'encantaria incloure'ls a tots en aquesta conversa. Però he donat la meva paraula de mantenir una discreció absoluta en tot el referent a aquesta..., ah..., font.

La Gaeriel es va aixecar, i en Lando i la Kalenda la van imitar.

-Per descomptat, almirall. Ho comprenem. Ha de fer honor a la seva paraula.

-Li agraeixo la seva comprensió, senyora Primera Ministra. Tinent Kalenda, capità Calrissian... Continuarem aquesta discussió més tard.

-Tant de bo pogués pujar al pont i veure l'espectacle -va dir en Lando mentre els tres sortien al corredor.

- I per què no pot fer-ho? De fet, crec que pujaré al pont -va dir la Gaeriel.

-Bé... Eh... Sí, però vostè és una ex Primera Ministra, i l'enviada plenipotenciària i tot això -va dir en Lando, usant un to curiosament vacil·lant-. És una personalitat altament oficial. Jo només sóc un tipus que els acompanya en aquest llarg passeig.

- M'acompanya, tinent Kalenda? -Va preguntar la Gaeriel.

-No, senyora. De moment no.

-Comprenc -va dir la Gaeriel, encara que estava clar que no entenia res-. Sembla que hi ha alguna cosa que se m'escapa, no? Suposava que els dos tindrien moltes ganes de pujar al pont i veure què està passant.

-Bé, i així és -va admetre en Lando-. Però l'últim que necessiten els oficials d'un pont durant una crisi és la presència de personal civil jugant als turistes... - «O d'hostes d'alt rang no convidats panteixant sobre els seus colls i donant cops de colze en el moment menys oportú», va pensar, encara que mai s'atreviria a dir-ho en veu alta-. Preferim esperar una mica.

-Ah, ja entenc -va dir la Gaeriel-. I m'imagino que l'etiqueta militar també aconsella que no vagi al pont, oi?

En Lando va pensar que l'exprimera ministra tenia una ment tan aguda com veloç.

-Bé... Ah... Sí, senyora.

-Doncs en aquest cas, a l'infern amb l'etiqueta militar. Aniré al nivell superior del pont, que ha estat dissenyat amb el propòsit de permetre que els que hi són puguin observar sense interferir. No molestaré a ningú, i tampoc se’m passarà pel cap la idea de començar a donar ordres pel meu compte. Però vaig a pujar-hi per veure què està passant.

-Li... Li demano disculpes, Gaeriel..., eh..., senyora... Primera ministra -va balbucejar en Lando-. No pretenia ofendre-la.

«Almenys, no tant com perquè es posi així.»

La Gaeriel Captison va deixar escapar un sospir ple de cansament.

-I no estic ofesa -va dir-. Disculpi’m, vol? No hauria d'haver estat tan brusca. Però, per tot el que és sagrat, aquesta és la meva missió... Sóc la raó per la qual aquesta nau és aquí. En Luke Skywalker va venir a veure’m i em va demanar ajuda, i jo l’hi vaig aconseguir. I el meu govern m'ha nomenat enviada plenipotenciària, atorgant-me el poder de prendre qualsevol classe de decisió en nom seu. Tinc el dret, i també el deure, de veure-ho tot i saber-ho tot abans de prendre aquestes decisions. Però tots em cuiden i em protegeixen com si anés a trencar-me d'un moment a un altre. M’aïllen, i mantenen allunyats de mi tots els fets desagradables i els detalls sense importància. Anar a Centràlia i estar a punt de morir per inhalar fums tòxics va ser tot un alleujament. Almenys estava fent alguna cosa, entenen? I ara Centràlia va a incinerar una altra estrella dintre de tres dies, i el camp d'interdicció acaba d'esvair-se, i només els dimonis del negre espai saben què vol dir això, i se suposa que jo he d'anar a la meva cabina a seure per seguir sumida en una educada ignorància perquè pujar al pont és una cosa «que no es fa»?

-Bé, la veritat és que té raó -va dir en Lando.

- I vosaltres dos també haurien de veure-ho tot, però no van a fer-ho perquè seria una falta de cortesia?

-Sí, senyora. Sona ridícul, però...

-Sona ridícul perquè és ridícul -el va interrompre la Gaeriel. Els seus ulls van anar d’en Lando a la Kalenda i van tornar a posar-se en Lando-. Els hi ordeno que m'acompanyin al pont ara mateix.

En Lando es va tornar cap a la Kalenda. Estava gairebé totalment segur que la Gaeriel Captison no posseïa cap autoritat legal sota cap interpretació de la llei espacial possible que li permetés donar-li ordres, i la seva seguretat que tampoc tenia cap dret a donar ordres a la Kalenda era gairebé igual de gran. Però qui anava a dir-li tot això a una ex Primera Ministra i enviada plenipotenciària?

-Bé, senyora Primera Ministra -va acabar dient-. Si insisteix...

La Gaeriel va somriure.

-Oh, insisteixo, insisteixo -va dir-. Bé, anem allà -va dir, i va començar a caminar.

La Kalenda i en Lando la van seguir i van permetre que s'avancés primer uns quants passos, i després uns quants més. Quant van estar prou lluny d'ella perquè no pogués sentir-los, en Lando es va inclinar sobre la Kalenda i li va parlar a cau d'orella.

-Bé, em sembla que aquesta vegada sí que he ficat la pota fins al fons-va murmurar.

-Per descomptat -va respondre la Kalenda, parlant en un to de veu tan baix com el que havia emprat en Lando-. Però, posats a veure les coses pel costat bo, almenys ara podrem saber què inferns està passant allà fora.

-Cert, i me n'alegro.

-Canviant de tema, té alguna idea de què és tot això de la Font A? -Va xiuxiuejar la Kalenda.

«És cert -va pensar en Lando-. Què és tot això de la font A?» Hi havia alguna cosa indefinible en la idea que una oficial d'intel·ligència li fes una pregunta merament perquè se li acabava de passar pel cap que va despertar les sospites d’en Lando. Kalenda era la classe de persona que mai feia una pregunta sense tenir una bona raó per a això. Li estaria tendint un parany? Estava intentant esbrinar si sabia més del que hagués hagut de saber? O senzillament el considerava un bon analista a qui les conjectures solien donar en el blanc, una bona font de la qual obtenir especulacions mínimament informades..., o només estava sent educada i tractava de mantenir una xerrada cortesa mentre ell començava a sucumbir a la paranoia?

Però en realitat el que la Kalenda pretengués aconseguir amb aquesta pregunta no tenia importància, per descomptat. En Lando no tenia cap informació. Tenia un parell de sospites, però això no comptava. Quant va sentir les paraules «Font A», va pensar immediatament en la brillantment original idea d’anomenar Font T a la Tendra Risant..., i això li va donar una idea molt clara de qui podia ser la Font A. Però en Lando sabia que guardar silenci sempre era preferible a parlar i ficar-se en algun embolic.

-Vostè és l'oficial d'intel·ligència -va dir-, i les seves hipòtesis són tan vàlides com les meves..., i probablement millors.

-Oh, apa. Estic segura que pot inventar-se una excusa millor que aquesta.

-D'acord, d'acord. Admeto que tinc un parell de teories, però em sembla que de moment prefereixo guardar-me-les per a mi fins i tot si ni jo mateix acabo de creure-me-les.

La Kalenda va riure.

-Fa bé -va dir-. Però pressento que tinc la mateixa idea que vostè. Vinga, estrenyem el pas i arribem a la Primera Ministra abans que ens foti entre reixes per haver desobeït una ordre directa.

La Tendra Risant estava pensant que havia de ser la primera a arribar. No calia trencar-se el cap per imaginar que qui havia desactivat el camp d'interdicció ho havia fet amb la finalitat de què les seves naus poguessin viatjar per l'hiperespai, i que les naus estarien preparades per al salt. Però tot i així, la Tendra hauria d'arribar primer. El Cavaller Galant era una nau vella i lenta, per descomptat, però quantes altres naus que es dirigissin cap a l'interior del sistema podia haver dins del camp d'interdicció?

La Tendra no va pensar que ser la primera a arribar potser no fos una bona idea quan t'estaves ficant en una zona de guerra fins que els mecanismes automàtics van activar l'impulsor hiperespacial. Després de tot, sabia que hi havia navilis de guerra esperant dins del sistema i que almenys alguns d'ells es trobaven als voltants de Centràlia..., i ella havia posat rumb a Centràlia. Les tripulacions d'aquestes naus podrien detectar la desaparició del camp d'interdicció tan fàcilment com havia pogut fer-ho la Tendra i, de fet, encara els costaria menys que a ella. Llavors sabrien què això significava que aviat arribarien altres naus, i que serien naus de guerra enemigues. La conseqüència de tot això seria que aquestes naus es trobarien en estat d'alerta màxima, perquè les naus bakuranes també es trobarien en estat d'alerta màxima i tindrien l'armament preparat per disparar. En resum, que anava a ficar-se en una situació altament confusa i perillosa amb tothom en estat d'alerta.

I la Tendra arribaria allà abans que aquestes naus, i de sobte aquesta perspectiva va deixar de semblar una gran fita de la qual s'hauria de sentir molt complaguda.

Durant uns segons fins i tot va pensar a avortar el salt i sortir de l'hiperespai abans del previst. Però si hi havia dues coses de les que estigués totalment segura, una era que no es podia considerar una pilot molt hàbil o experimentada, i la segona era que, no tenint habilitat o experiència, les probabilitats de sobreviure a un salt hiperespacial no calculat fregaven el zero.

A més, només va disposar d'uns quants segons per a pensar en aquesta possibilitat. El salt que estava fent no era molt llarg. De fet, l'ordinador de navegació ja estava comptant els últims segons abans de la reaparició a l'espai real. Hi havia molt poc que la Tendra pogués fer a part de fer una ullada als seus instruments, assegurar-se que el seu arnès de seguretat estava ben col·locat i esperar al final del trajecte.

El compte enrere de l'ordinador de navegació va arribar a zero, i el visor va tornar a ser un sobtat esclat de claredat en el qual les línies estel·lars es van anar apagant ràpidament per esdevenir les estrelles del sistema Corellià, que tot just havien canviat amb el viatge.

Les estrelles eren les mateixes, però la resta del cel no. Just davant d'ella es desplegava el panorama gairebé insuportablement bell dels Mons Dobles, dos globus de tons blancs, blaus i verds vistos en la seva fase de quart, amb les seves capes de núvols, oceans i continents perfectament visibles i delimitats tan bells com sempre.

I allà, directament i exactament entre ells, estava l'estranya forma de Centràlia, una esfera d'un color blanc grisenc amb un gruix cilindre sobresortint de cada extrem. El seu destí estava a la vista.

La Tendra gairebé es va posar a sanglotar de pura alegria. Ho havia aconseguit. Ho havia aconseguit. Després de tots els interminables dies i setmanes, un temps que li havia semblat tan llarg com mesos o anys, ja no estava sola i aïllada de l'univers exterior. Estava allà. I aviat podria sortir d'aquella condemnada nau, estirar una mica les cames en una cosa que no fos un trosset minúscul de passadís de nau, menjar alguna cosa que no fos...

- Nau no identificada! Aquí el destructor bakurà Sentinella. Respongui immediatament o dispararem contra vostè!

La Tendra hauria travessat el visor d'un salt si les tires de l'arnès de seguretat no l'haguessin retingut. Hi havia transcorregut tant de temps des que el sistema de comunicacions li havia estat d'alguna utilitat que gairebé havia oblidat com utilitzar-lo. Però si volia viure per veure el final d'aquella situació, llavors seria millor que aquest «gairebé» no arribés a materialitzar-se. La Tendra es va concentrar durant uns moments fins recordar quin botó havia prémer i va parlar.

-Ah... Eh... Hola, Sentinella. Aquí la Tendra Risant a bord del Cavaller Galant.

-D'acord, Cavaller Galant. Tingueu la bondat d'activar el seu emissor del codi estàndard d'identitat.

- Com diu? Oh! –La Tendra es va inclinar sobre el panell de control i va moure l'interruptor corresponent. L'emissor transmetria la identitat del Cavaller sempre que fos interrogat per un sistema de control del trànsit-. M'havia oblidat que estava desconnectat. Ha estat força temps sense servir de molt.

-Per descomptat, Cavaller Galant. Té permís per seguir endavant, però se li adverteix que no s'ha d'aproximar a més de cent mil quilòmetres de l'Estació Centràlia. Si s'aproxima més, rebrà advertències. Sentinella, tallo i fora.

Allò sonava una mica ominós, i no hi havia dubte que suposava un seriós obstacle per als seus plans de viatge. Però la Tendra no va necessitar molta estona de reflexió per comprendre que discutir amb un destructor no tenia cap sentit, i a més tampoc semblava el moment més adequat per tornar a posar-se en contacte amb ells i preguntar-los si sabien on era en Lando.

Però com anava a trobar en Lando llavors? I on havia d'anar, si no anava a Centràlia?

El sistema detector del Cavaller Galant va reclamar la seva atenció en aquest moment amb un suau dringueig. La Tendra va passar les lectures a la pantalla corresponent per veure què estava passant.

I de sobte el fet d’on anar es va convertir en el més insignificant de tots els seus problemes.

Allunyar-se d’on era en aquell moment i sortir disparada en qualsevol direcció de l'espai acabava d'esdevenir una prioritat màxima.

Perquè de sobte la Tendra tenia companyia..., i a munts.

El panorama des del nivell superior del pont era altament informatiu, per descomptat. No hi havia dubte això, però el que podia veure des d'allà no va ser molt del grat d’en Lando. La pantalla principal estava mostrant l'esquema tàctic enviat pel Sentinella, que era transmès a l’Intrús. L'esquema mostrava les posicions del Sentinella i el Defensor, així com les posicions relatives de Talus, Tralus i Centràlia..., i un mínim de cinquanta naus no identificades, amb més apareixent a cada moment.

-La flota sacorriana -va dir en Lando, girant-se cap a la Kalenda-. És la flota de la Tríade sobre la qual ens va advertir la Tendra.

-Però què estan fent aquí? -Va preguntar la Kalenda-. I de part de qui estan?

-Crec que preguntar qui està de part d'ells resultaria bastant més adequat, donades les circumstàncies -va dir l'almirall Ossilege, que semblava haver sorgit del no-res -. Suposo que canviaran d'opinió ràpidament, però en aquests moments aquesta flota està buscant a les persones que els han causat més problemes en aquest sistema..., i em temo que el nostre petit esquadró no reuneix les qualificacions necessàries perquè puguin considerar-se aquestes persones.

-Però què els ha causat més problemes que nosaltres? -Va preguntar la Gaeriel.

-La Lliga Humana -va respondre la Kalenda-. La Lliga Humana els ha robat tota la seva conspiració..., o almenys ho ha intentat.

-Exactament -va dir l’Ossilege-. Els sacorrians, o almenys la Tríade que governa aquest planeta, eren els que estaven darrere de tot.

- La Tríade? -Va exclamar la Gaeriel.

-És el nom amb què es coneix l'oligarquia, o dictadura en comitè, que governa Sacòrria, anomenada així perquè té tres membres: un Humà, un Drall i un Selonià. Ningú sap absolutament res sobre els tres dictadors..., ni tan sols els seus noms.

» En qualsevol cas, van descobrir el secret de Centràlia i l'existència dels repulsors. Suposo que va ser el Drall qui el va trobar, enterrat en els registres d'algun vell arxiu. Els arxius dels dralls són realment magnífics, saben? Però això no té importància. Van reclutar descontents en els diferents mons perquè es posessin al capdavant de les revolucions servint com a façana, amb la intenció de crear el caos i la confusió: així tindrien alguna cosa darrere del que podrien amagar-se mentre estiguessin buscant els repulsors. Van calcular acuradament l'esclat de les revoltes perquè coincidís amb la cimera comercial a Corèllia, amb l'esperança d'atrapar al major nombre possible de peixos grossos dins del sistema. Aquesta part del pla va funcionar, per descomptat. Suposo que les altres revoltes havien d’iniciar-se quan arribessin els primers informes que hi havia problemes a Corèllia.

- Com sap tot això? -Va preguntar la Kalenda.

-No sé gairebé res d'això -va respondre l’Ossilege-. Si exigeixen què una persona disposi de proves, evidències, testimonis i documents abans de poder considerar que aquesta persona sap alguna cosa, llavors la veritat és que m'estic limitant a emetre conjectures. Però el que les meves conjectures resultessin estar equivocades... Bé, francament això em sorprendria moltíssim.

-Però ara ens està dient que alguna cosa va sortir malament en el seu pla -va dir en Lando.

- Hi ha hagut alguna vegada un pla més complicat que el fet de creuar el carrer en què alguna cosa no sortís malament? -Va preguntar l’Ossilege al seu torn-. Però... Sí, alguna cosa va sortir malament i el nom d'aquest alguna cosa és Thrackan Sal-Solo. D'una manera o d'una altra, va aconseguir descobrir tota la part més secreta de la conspiració per fer esclatar les estrelles i els va trair. Suposo que la Tríade li va enviar tècnics i que en Thrackan els va subornar o els torturar, o ambdues coses, fins que van accedir a treballar per a ell. Aquests tècnics van aconseguir proporcionar-li el control de les capacitats interferidores de Centràlia i del sistema d'interdicció, però no van ser capaços de posar a les seves mans la modalitat que fa esclatar les estrelles.

En Lando va reflexionar en silenci durant uns moments i va acabar assentint.

-Això té bastant sentit -va dir després-. I de totes maneres, ara l'artefacte que fa esclatar les estrelles sembla estar funcionant sota una espècie de pilot automàtic. Algú, i suposo que deu ser aquesta Tríade, va crear tot un detallat programa perquè el portés a terme, amb estrelles contra les quals disparar i els instants en què ho havia de fer. Després van posar en marxa el programa, i aquest encara segueix actuant. Hi ha d'haver alguna manera de transmetre un codi de detenció que parés el programa quant haguessin aconseguit el que volien. M'imagino que encara no sap com es transmet, oi?

Els llavis de l’Ossilege es van corbar en un somriure impassible.

-Encara no -va dir-. Però, en qualsevol cas, tornem a Sal-Solo. En el primer missatge públic pel que fa a l'artefacte que fa esclatar els estels, va declarar que era ell, i no la Tríade, qui ho controlava. Va reclamar tot el sistema Corellià i, de fet, el Sector Corellià, per a si mateix en comptes de fer-ho en nom de la Tríade, i presentar exigències impossibles de satisfer per l'única raó que volia sumir en la confusió a tothom. Després va activar el camp d'interdicció i el generador d'interferències.

-Però amb quina finalitat? -Va preguntar en Lando-. Havia de saber que totes aquestes naus ocultes allà fora acabarien sortint del seu amagatall més tard o més d'hora, d'una manera o d'una altra.

-Bé, ara ja estic començant a acumular una conjectura sobre d'una altra, però sospito que en Thrackan Sal-Solo ha comprès quin és el veritable poder dels repulsors planetaris..., a diferència dels altres líders rebels. Controlar li proporciona un gran poder a l'hora de negociar amb la Tríade. Pot acabar amb tota la seva operació destructora d'estrelles quan li doni la gana. Penso que planejava controlar un repulsor planetari abans de permetre que les naus sacorrianes fessin acte de presència i, de fet, ara en controla un.

-Però d'on han sortit totes aquestes naus? -Va preguntar la Kalenda-. Sacòrria és un planeta massa petit per poder reunir semblant flota.

-Per descomptat -va replicar l’Ossilege-, però si pensa una mica més en la seva pregunta, em sembla que vostè mateixa podrà respondre-la.

La Kalenda va arrufar les celles, i després va obrir molt els ulls.

-D'aquí -va dir-. Vénen d'aquí. Per això cap dels rebels corellians va poder atacar amb cap força més gran que caces lleugers i patrulleres de butxaca. Els sacorrians tenien la resta de les seves naus.

-Però com han aconseguit tenir-les? -Va preguntar en Lando-. I com se les han arreglat per trobar tripulacions per tantes naus?

-La meva teoria es basa en la vellíssima resposta que això és el Sector Corellià -va dir l’Ossilege-. Aquí pràcticament tot està en venda..., o pot ser llogat. Els sacorrians probablement van comprar o llogar naus, i després van contractar tripulacions entre els grups rebels que havien creat, i els grups rebels van obtenir aquelles tripulacions d'on van poder. Quan recordes que totes aquestes rebel·lions són «propietat» de la Tríade Sacorriana, de seguida comprens que això no els haurà resultat massa difícil.

-Però el més probable és que la majoria d'aquestes naus i tripulacions hagin sortit de les antigues Forces de Defensa Corellianes, que es van vendre al millor postor -va dir la Kalenda-. La branca espacial de les Forces de Defensa va trair al governador-general Micamberlecto de la manera més completa imaginable quan se'ls va presentar la primera oportunitat, just després d'haver atacat la meva nau i haver donat un bon ensurt a Han Solo. I la majoria de les naus de les FDC eren antigues naus imperials, i és molt probable que una considerable fracció d'aquestes tripulacions també sigui de procedència imperial. Són naus bastant velles, però això no vol dir que no siguin bones.

- I què va a fer respecte a aquestes naus? -Va preguntar la Gaeriel, mirant fixament a l’Ossilege-. Han seguit arribant mentre nosaltres parlàvem. Deu haver setanta-cinc naus allà fora. No hauríem d'estar tornant a Centràlia per donar un cop mà al Defensor i al Sentinella!

-No -va replicar l’Ossilege-. No farem res d'això.

- Com? -Va exclamar la Gaeriel-. Què vol dir?

-L’Intrús ha de completar la seva missió abans de tornar a reunir-se amb les altres naus. La conquesta de la instal·lació repulsora segueix sent la nostra màxima prioritat.

- Però el Defensor i el Sentinella estan en una terrible inferioritat numèrica! Són setanta-cinc naus contra dos!

-I ningú està disparant..., encara. Desplaçar aquesta nau cap a la flota podria ser considerat com un acte d'agressió. I si la situació acaba complicant-se fins a l'extrem que hi hagi una guerra espacial, dubto molt que tinguem moltes més probabilitats si els números passen a ser setanta-cinc contra tres. Francament, setanta-cinc naus és una xifra més baixa del que m'esperava... O la nostra amiga la Tendra Risant es va equivocar a comptant, o els sacorrians han deixat una potent reserva de naus en el seu món.

-Però si aquestes naus avancen contra Centràlia...

-Serà impossible detenir-les, tant si tenim dues naus com si en tenim tres. Els prego que intentin comprendre-ho. Si perdem totes les nostres naus i controlem un repulsor, vencem. Però si escombrem a tota la flota enemiga i Thrackan Sal-Solo segueix controlant el seu repulsor, haurem perdut. I llavors els vuit milions de persones, o els dotze milions de persones, de Bovo Yagen, que viuen en el seu món o en els seus dos mons, depenent d'en quin informe decideixin creure, moriran.

La Gaeriel semblava voler seguir protestant, però al final no va dir res. En Lando podia entendre els seus sentiments. Semblava com si hagués d'haver alguna resposta que poder donar a l’Ossilege.

Malauradament no l'havia, naturalment.

 Següent