5
A l'altre costat de l'escotilla
Thrackan Sal-Solo,
líder de la Lliga Humana i Diktat del Sector Corellià per autoproclamació,
estava contemplant l'ampolla que tenia davant mentre dedicava una considerable
quantitat de reflexió a la idea d'emborratxar-se. A part d'esperar, no semblava
haver cap altra cosa que pogués fer.
A Thrackan mai se li
havia donat massa bé esperar i això resultava bastant irònic, perquè s'havia
passat una gran part de la seva vida adulta esperant. Les seves esperes havien
estat múltiples: esperar que un superior dimitís o es retirés o fora arrestat,
que un complot madurés, que arribés el moment adequat i que per fi es produís
la llargament esperada oferta de la successió d’en Dupas Thomrec, Diktat de
Corèllia..., fins al dia en què Thomree va morir i l'idiota d’en Gallamby va
ocupar el seu lloc. Després va venir el fet d’esperar que l'Imperi despertés i
comprengués el perill que representaven els maleïts rebels, que l'Emperador
tornés els terribles cops que la Rebel·lió estava clavant a l'Imperi i que el
contraatac d’en Thrawn tingués èxit.
Tant esperar, i tot
en va... Esperar coses que mai havien ocorregut, esperar dolces victòries que
s'havien acabat fonent-se per esdevenir amargues i humiliants derrotes.
En Thrackan va
agafar l'ampolla pel coll, un altre enemic al que estava intentant escanyar. Es
va aixecar i va caminar al voltant del seu escriptori, va sortir del seu
despatx i va anar pel passadís de les casernes generals subterrànies. No eren
tan espaioses com les antigues casernes generals, però almenys allà estava fora
de perill. Hauria preferit mantenir les seves casernes generals en el búnquer
subterrani del camp a l'altre costat de la ciutat, però la Lliga Humana s'havia
vist obligada a abandonar aquella instal·lació suposadament secreta. Les
maleïdes selonianes havien tret a la Dracmus, la seva compatriota, d'allà,
juntament amb en Han Solo, cosí d’en Thrackan i traïdor a la causa.
En Thrackan no havia
necessitat dur a terme cap gran esforç d'imaginació per a comprendre que un grup
que podia treure a dos presoners de sota d'un búnquer subterrani podia posar
una bomba allà amb idèntica facilitat. La conseqüència de tot això era que en
Thrackan s'havia vist obligat a anar-se'n, i que la Lliga Humana tenia una
caserna general menys. Bé, una altra anotació a incloure en l'haver del compte
pendent que en Thrackan estava acumulant amb en Han Solo... Més tard o més
d'hora, en Han Solo pagaria tots els deutes que havia contret.
En Thrackan va
sortir de l'edifici i va començar a caminar sota la cada vegada més feble llum
del crepuscle. Va veure com els homes del segon torn anaven arribant i baixaven
als nivells subterranis per ocupar els seus llocs. Alguns d'ells el van veure i
van llançar uns quants crits. En Thrackan es va obligar a somriure als nois, i
després es va portar la mà al front i els va oferir una mena de vague salutació
informal. No va fer cap esforç per amagar la seva ampolla. Aquesta era una de
les grans virtuts dels seus nois, per descomptat. En Thrackan no havia de fer
veure que no era humà i que no li agradava prendre una copa de tant en tant...,
o fins i tot més freqüentment.
Ah, si almenys els
seus fills foren una mica més hàbils a l'hora de trobar tresors ocults...
Encara estaven buscant el repulsor planetari Corellià. Havia d'estar amagat en
algun lloc dels túnels que s'estenien sota d'ells. Havia d'estar aquí..., o en
cas contrari la situació es tornaria realment molt complicada.
Però ja s'havia
tornat molt complicada, naturalment. En Han Solo havia escapat. La Leia Organa
Solo havia escapat. Els bakurans havien aconseguit obrir-se pas a través del
camp d'interdicció, ningú sabia com. Estaven en el sistema, i potser ja
s'haguessin fet amb el control de Centràlia. Les coses no anaven segons el pla.
Bé, almenys en Thrackan havia aconseguit assaborir la seva petita ració de
venjança particular. La Leia Organa Solo podia haver escapat, però els altres
no ho farien. Amb una mica de sort, la història comptaria que el governador
general Micamberlecto havia mort a causa de les ferides sofertes durant l'atac
inicial. Però fins i tot suposant que la veritable història de la mort del
frozià sortís a la llum, en Thrackan no hauria de preocupar-se massa per les
conseqüències d'aquesta revelació. El terror podia ser una eina molt útil.
Però matar al
governador general només era un detall. Hi havia en joc moltes més coses, i en
Thrackan sabia fins a quin punt era perillós el joc al que estava jugant. En
tot el sistema planetari no hi havia ningú que conegués la veritat oculta tan
bé com ell. Sabia fins a quin punt eren complicades les mentides entre les que
es movia. Sabia que estava envoltat de moltíssims perills. S'havia atribuït el
control del pla per fer esclatar les estrelles i, almenys de moment, els
veritables amos i senyors de la conspiració havien considerat convenient per
als seus propòsits permetre que se l’atribuís. Això els proporcionava una
cobertura addicional, un nivell extra d'engany protector. De moment no podien
fer res, per descomptat, però era més que probable que creguessin que en
Thrackan compliria amb la seva part del tracte i que desmentiria la seva
afirmació inicial quan arribés el moment més adequat perquè revelessin la seva
identitat.
Podien creure el que
volguessin. En Thrackan no tenia intenció de fer res d'això. Els cervells
ocults que havien ordit tot el pla també creien què en Thrackan els lliuraria
el repulsor planetari d'aquell món quant el trobés, a canvi que li deixessin
fer el que volgués al planeta Corèllia. Si ho desitjaven, també podien seguir
creient això. En Thrackan tenia altres plans. Els conspiradors que s'ocultaven
entre les ombres havien explicat a tots els líders rebels que els repulsors
planetaris eren unes superbes armes defensives i res més. Però en Thrackan
sabia unes quantes coses que s'havien callat. Sabia que mentre tinguessin els
repulsors en el seu poder i poguessin impedir que algú més s'acostés a ells, no
els hi molestaria gens ni mica que ningú aconseguís fer-los funcionar. Però en
Thrackan també sabia que els repulsors eren armes de negativa, armes de
xantatge i amenaça que mai resultaven més útils que quan estaven apuntades
sense arribar a ser disparades mai.
Que els altres
líders rebels, la Supramadriguera seloniana de removedors de terra o aquests
estúpids incompetents, els drallistes, pensessin el que volguessin. Que els
imbècils de Talus i Tralus creguessin el que els hi havien dit sobre els
repulsors. En Thrackan sabia moltes coses que ells ignoraven. Sabia que els
creadors del pla per fer esclatar les estrelles havien ordit un doble engany en
el que tots havien caigut, i també sabia que un doble engany era, senzillament,
l'imprescindible primer pas pel camí que portava a l'èxit final d'un triple
engany.
Però res de tot allò
li seria d'utilitat a menys que la seva gent pogués trobar el repulsor i
aconseguís deixar-lo en condicions d'operar. Si aquests fastigosos cavadors de
túnels de Selònia podien fer-ho, llavors segurament els humans podrien fer-ho
igual de bé.
- Diktat Sal-Solo!
Diktat!
En Thrackan va girar
per veure el general Brimon Yarar, l'encarregat de l'excavació, corrent cap a
ell.
- Què passa,
general?
-Hi ha notícies,
senyor. Potser siguin grans notícies... El repulsor planetari de Drall acaba
d'activar-se.
- Què?!
-Ha passat ara
mateix, senyor. Naturalment les interferències segueixen bloquejant les
comunicacions, senyor, pel que no podem obtenir més informació. Però els
nostres sensors acaben de captar un immens esclat d'activitat repulsora
procedent de Drall. És energia incontrolada i sense enfocar, però hi és. Els drallistes
han aconseguit activar l'artefacte.
-No ho crec -va dir
Thrackan-. No m'ho puc creure. Els selonians potser sí que podrien fer-ho...
Són molt bons en tota mena de treballs subterranis. La Supramadriguera compta
amb alguns tècnics de primera categoria. Però els drallistes? Sempre han estat
una colla de desgraciats.
En els seus rars
moments d'honestedat amb ell mateix, Thrackan sabia que les seves forces de la
Lliga Humana tampoc eren precisament la crema de la societat. La major part
eren uns matons estúpids. Malgrat tota l'ajuda que havia rebut dels creadors de
la conspiració per fer esclatar les estrelles, en Thrackan no havia aconseguit
reclutar moltes persones realment competents. Havia après a acceptar aquesta
realitat i a ser conscient que encara que no fossin les millors eines
possibles, les seves tropes eren les millors eines que havia pogut aconseguir.
Però matons o no,
quan se'ls comparava amb els drallistes fins al més estúpid d'ells era tot un
cavaller i un geni de la ciència. Almenys Thrackan havia pogut comprar a uns
quants tècnics que tenien motius personals per estar en contra de la nova
situació, i a alguns ex soldats i administradors imperials. Els drallistes no
havien tingut tanta sort. Per moltes coses dolentes que poguessis arribar a dir
de l'espècie, havies d'admetre que aquells petits imbècils pomposos eren
honestos, cautelosos i repugnantment respectuosos de la llei i l'ordre des del
cap fins als peus. A Corèllia, i probablement també a Selònia, Talus i Tralus,
havia existit un cert descontentament al voltant del qual crear una revolta. A
Drall, per una simple raó de necessitat, la rebel·lió havia hagut de ser
totalment artificial. Ni tan sols la Lliga Humana hauria acceptat a les seves
files uns reclutes tan lamentables com els que havien arribat a acceptar els
drallistes..., i la capacitat tècnica dels drallistes era tan pèssima com el
seu comportament.
La idea que
haguessin aconseguit posar en marxa un repulsor planetari resultava
senzillament increïble.
Ei, un moment. Un
moment, un moment. Potser els drallistes no ho havien posat en marxa. Potser
aquest petit truc de màgia era obra d'algú més. Un flaix d'astúcia va
il·luminar la ment d’en Thrackan, i de sobte va estar gairebé segur de qui
podia ser aquest algú..., i si tenia raó, llavors potser encara podria treure
un petit benefici extra de tot allò.
Perquè fossin qui
fossin els que havien aconseguit posar en marxa el repulsor planetari, Thrackan
Sal-Solo estava disposat a apostar que no ho mantindrien en funcionament durant
molt de temps. Es va tornar cap a Yarar.
-Reuneixi els
millors especialistes en repulsors, i a un escamot de soldats d'elit. -Es va
dur l'ampolla als llavis i va prendre un gran glop. Una càlida escalfor va
començar a fluir per les seves entranyes-. Farem una petita visita de cortesia
als drallistes.
En Luke va
contemplar el llum que s'encenia i apagava sobre de la gegantina escotilla de
la càmera i es va preguntar qui hi havia a l'altre costat i per què els els
demanava que entressin..., o, més exactament, es va preguntar si seria prudent
seguir endavant i limitar-se a entrar. Ell i en Lando ja portaven cinc minuts
de discussió sobre el tema, i de sobte en Luke va decidir donar la volta al
debat.
-D'acord, i només
per veure l'assumpte des de tots els punts de vista -va dir-. Suposem que no
entrem per aquesta escotilla. Quina és l'alternativa?
-No ho sé -va
replicar en Lando-. Si baixem a l'altre... do de l'esfera, o si anem a l'extrem
del cilindre més allunyat, potser... podríem explorar dur... setmanes abans que
poguessin donar amb nosaltres. I això podria és... una bon... idea.
- Per què? -Va
preguntar en Luke.
-Ja em coneixes,
Luke. Sempre penso a gran escala.
-Oh, per descomptat.
En Lando havia
aconseguit convertir el fet de crear projectes descomunals en una mena de
professió. Els projectes tenien el lleig costum de fracassar per raons
totalment alienes al Lando, per descomptat, però això no guardava cap relació
amb el problema actual.
-D'acord, aquest
lloc és molt gran. Què opines d'ell?
-Crec que alguna cosa
va malament. Ho vaig pensar la primera vegada que vaig veure aquest lloc, i com
més m’aprop..., més segur estic. Penso a gran escala, però també sé pensar
d'una manera racional i mai m'oblido dels objectius finals. El gran té sentit
per certs tra..., però això és massa... gran. Aquesta estació té cent, mil
veg... El volum que hauria de tenir per a qualsevol fi que se’m pugui ocórrer
atribuir, i tot el disseny estructural és una bogeria. La gent d'aquí no veu
res fora del normal... perquè l'estació porta moltíssim temps en el sistema. Es
limiten a acceptar la seva presència, i pensen en ella com un objecte natural.
Però... Bé, Luke, creu-me: hi ha alguna cosa en aquesta estació que em fa molta
pudor.
«Hi ha alguna cosa
en aquesta estació que em fa molta pudor.» En Lando no tenia cap capacitat per
emprar la Força. En Luke estava segur, però això no volia dir que les
intuïcions d’en Lando no poguessin ser encertades. En Luke va tancar els ulls i
va desplegar la seva ment, sondejant amb la Força i tractant d'obtenir una
impressió general de l'estació i dels éssers que pogués haver-hi a bord d'ella.
Només va aconseguir detectar una ment intel·ligent, i era humana. Només una?
Potser hi havia altres presències amb unes ments que estaven protegides
d'alguna manera perquè en Luke no pogués arribar fins a elles. En Luke va
desplegar els seus sentits de la Força i va fregar l'única ment que podia
percebre, tocant-la amb el contacte més delicat del que va ser capaç. No va
descobrir cap petjada de maldat o d'intencions nocives. El que sí que va trobar
va ser una potent sensació de por i incertesa.
Va enviar la seva
sonda mental cap a la llum que s'encenia i s'apagava i la comporta que
continuava obrint-se i tancant-se. Hi havia una ment allà: una dona, i jove. I
aquesta ment seguia semblant preocupada i espantada..., però també semblava
bastant amistosa malgrat tot això.
-Jo voto perquè
acceptem la invitació -va dir en Luke-. Tens raó, Lando. Podríem passar-nos
setmanes explorant pel nostre compte, però no crec que disposem de setmanes per
dedicar-nos a explorar. Ah, i crec que els nadius són amistosos... Almenys,
aquí dins hi ha un que sembla tenir bones intencions.
Hi va haver un
silenci absolut a l'altre extrem de la comunicació que va durar el temps
suficient perquè en Luke comencés a preguntar-se si el sistema làser hauria
deixat de funcionar, però llavors en Lando va parlar per fi.
-Quan tens raó, tens
raó -va dir-. Haurem de córrer el risc.
-Molt bé -va dir en
Luke.
Va empènyer la
palanca de control del seu caça, fent-lo avançar en un moviment gairebé
imperceptible, i va anar cap a la comporta amb la Dama Afortunada darrere
d'ell.
La llum va deixar de
parpellejar quant van estar una mica més a prop, i la comporta es va obrir del
tot i es va quedar immòbil en aquesta posició. En Luke va haver de portar a
terme unes quantes maniobres bastant complicades per alinear el seu caça amb el
buit de l'escotilla i ajustar la seva velocitat lateral mentre aquest rotava.
Fer tot això mentre estava volant cap avall dificultava encara més les
maniobres, però no gaire. En Luke estava acostumat a volar en tota mena de
posicions amb relació al seu objectiu i, atès que l'estació estava girant per
simular un camp gravitatori, va assegurar-se que els suports de descens de
l'ala-X estiguessin apuntant cap al cel mentre entrava per l'escotilla.
A mesura que s'anava
aproximant a l'entrada, en Luke va anar comprenent que era encara més gran del
que li havia semblat en un principi. Vista de lluny havia semblat tenir unes
proporcions normals, però en realitat aquell accés podria haver acollit a
l’Intrús, el Defensor i el Sentinella volant l'un al costat de l'altre. L'ala-X
d’en Luke va entrar a Centràlia amb tant espai sobrant al seu voltant com un
insecte volador que entrés en la boca grossa oberta de Jabba el Hutt. Lando el
va seguir a bord de la Dama Afortunada.
L'almirall Hortel
Ossilege va torçar el gest quan els detectors de l’Intrús van captar el gegantí
esclat d'energia repulsora procedent de Drall. Les sorpreses rares vegades eren
benvingudes en una operació militar, i menys quan et trobaves tan lluny darrere
de les línies enemigues i havies de veure-te-les amb forces tan poderoses. En
Lando Calrissian li havia advertit que les seves tàctiques d'avanç audaç podien
acabar ficant-lo en un bon embolic. Bé, que així fora. Ja no podien retrocedir,
i la cautela no li serviria de res. Hauria d'investigar aquell sobtat esclat
d'activitat repulsora que segurament procedia d'un altre repulsor planetari.
Però aquell raig d'energia no semblava haver estat disparat contra cap
objectiu. De fet, li recordava una bengala llançada a l'aire amb l'únic
propòsit d'atreure l'atenció.
L’Ossilege va
arrufar les celles mentre contemplava la pantalla detectora. Potser... Sí,
potser fos exactament això. Amb totes les comunicacions convencionals tallades,
de quina altra manera es podia anunciar que havies capturat un repulsor?
Mitjançant un esclat d'energia que servís com a senyal, naturalment. Però
l'enemic, l'oposició, havia mantingut en secret l'existència del seu repulsor
selonià. Això suggeria que les persones que controlaven aquell repulsor estaven
a l'altre bàndol. Potser estaven advertint a l'altre bàndol que no eren els
únics que tenien una arma tan poderosa. El raig d'energia potser fos alguna
cosa més que una bengala de senyals: potser fos un tret d'advertència.
Estava clar que
l’Ossilege no tenia més remei que investigar-lo, però el moment no podia haver
estat menys convenient. Les seves naus acabaven d'ocupar les posicions que els
havien assignat al voltant de l'Estació Centràlia. La Gaeriel Captison i el seu
grup d'exploració ja estaven dins de l'estació, i no disposaven de cap manera
de comunicar-se amb les forces bakuranes.
L’Ossilege no podia
abandonar la seva posició a Centràlia o deixar abandonada a la seva gent. No li
quedava més elecció que dividir les seves forces. Durant una fracció de segon,
l'almirall va prendre en consideració la possibilitat de limitar-se a enviar
una esquadrilla de caces o una patrullera d'atac carregada de soldats. Però...
No havia moltes probabilitats que l'oposició també decidís anar a Drall per
esbrinar què estava passant amb aquell repulsor. Les forces bakuranes no podien
limitar-se a investigar, i haurien d'estar preparades per lluitar.
L’Ossilege va
somriure i els seus llavis es van corbar, formant una prima línia. Calrissian
li havia previngut dels perills que tancava l'audàcia, cert. Però l’Ossilege
havia estat extremadament cautelós durant el seu avanç cap a l'Estació
Centràlia, i havia fet un petit descobriment sobre la cautela: no li agradava
gens. L'almirall es va tornar cap a l'oficial que romania immòbil al seu
costat.
-Transmeti les meves
felicitacions a la capitana Semmac -li va dir-, així com l'ordre de posar rumb
a Drall. L’Intrús anirà a investigar aquesta onada d'energia repulsora. El
Sentinella i el Defensor romandran a Centràlia. –l’Ossilege va tornar la mirada
cap a la pantalla detectora-. Algú ens ha enviat una invitació. Crec que la
cortesia ens obliga a acceptar-la.
L'ala-X d’en Luke i
la Dama Afortunada flotaven a quinze metres de la coberta i avançaven lentament
cap l'escotilla, amb els escuts aixecats i movent-se en formació per poder
cobrir-se mútuament. Pel que fa a l'efectivitat que poguessin arribar a tenir
aquelles precaucions quan s'enfrontaven a una estació espacial de la grandària
d'un planeta petit... Bé, això era un tema molt diferent del que ni en Luke ni
en Lando van parlar en cap moment.
En Luke va fer
entrar l'ala-X pel centre de l'escotilla, i després va executar un viratge per
cobrir la Dama Afortunada durant la seva entrada. La Dama va avançar lentament,
lliscant a poc a poc pel buit cap a l'interior de la zona d'atracament. La
càmera era cavernosament gegantina i estava molt fosca. Els reflectors de
descens de la Dama Afortunada es van encendre i van girar d'un costat a un
altre, projectant una taca mòbil de claredat sobre la paret interior de
l'escotilla, però en Luke no va treure res en clar del que revelaven. La
gegantesca comporta exterior es va tancar, separant-los de l'espai. Estaven atrapats...,
suposant que volguessin veure la seva nova situació des d'aquest punt de vista.
Els llums interiors
de la càmera van cobrar vida un instant després, i la intensitat de la
il·luminació va anar augmentant prou lentament perquè en Luke no quedés enlluernat.
L'interior de l'escotilla era la meitat d'un cilindre posat de costat, amb la
paret plana formant la coberta.
La coberta estava
plena d'escombraries i restes de totes classes. Hi havia trossos de roba,
maletes i bosses de viatge trencades, contenidors de càrrega, maquinària
abandonada i fins i tot una petita nau espacial amb totes les portelles d'accés
obertes i el morro desmuntat. Estava clar que havia estat despullada de totes
les peces i sistemes que poguessin ser utilitzats en altres naus.
-... sembla que algú
va haver d'anar-se'n de... quí a corre-cuita -va comentar en Lando.
-Sí, això sembla -va
dir en Luke. I de què havien fugit amb
tant apressament? I quant temps havia transcorregut des que se’n van anar? Se
n'havien anat la setmana passada, o feia cent anys? En Luke va començar a
sentir-se una mica preocupat-. Escolta, Lando, en circumstàncies normals jo
diria que la nau que porta passatgers hauria de baixar primer i deixaria el
caça en vol per cobrir-la. Però amb aquesta comporta tancada, no li veig molt
sentit a aquesta forma de procedir. Baixaré primer. Si és un parany, potser el
facin saltar per atrapar-me i llavors...
- I llavors què?
-No ho sé -va dir en
Luke-. Però no baixis fins a tenir la seguretat que no hi ha perill.
-Si espero tant de
temps, ens anem a... sar una bona estona flotant sobre la coberta -va replicar
en Lando.
No semblava haver-hi
cap resposta mínimament convincent que donar-li, pel que en Luke ni tan sols va
intentar trobar-la.
-Vaig a baixar -va
dir.
Va connectar els
repulsors i va pilotar l'ala-X en un lent descens cap a la coberta.
En Luke va executar
un aterratge perfecte, i s'estava preparant per obrir la seva carlinga quan
l’R2 li va enviar una frenètica sèrie de xiulets i brunzits.
- Què? Oh!
R2 tenia raó: la càmera
no estava pressuritzada, i això podia ser un problema. En Luke no havia portat
un vestit de vol que pogués ser segellat, i no estava segur que hi hagués
suficients vestits de vol per a tots a bord de la Dama Afortunada. Però quin
sentit tenia fer-los venir fins allà si després no podien sortir de les seves
naus?
Va tornar a recórrer
la càmera amb la mirada, i es va adonar que totes les restes es trobaven dins
d'un perímetre prou ben definit. Quina raó podia haver perquè tothom s'hagués
mantingut tan junt durant el que semblava haver estat una fugida a corre-cuita
motivada pel pànic? Un esclat de claredat va sorgir sobtadament del no-res al
centre del sostre de la cambra. Quatre dolls de llum brollaren del centre i van
baixar ràpidament fins a les quatre cantonades de la cambra. Les franges de
llum es van afeblir ràpidament fins a ser substituïdes per la foscor, i després
l'esclat de claredat va tornar a sorgir del no-res i va desenvolupar quatre
dolls que van baixar fins a les cantonades, i després la pauta va tornar a
repetir-se. Era un senyal tan clar com ho havia estat obrir-se i tancar-se una
escotilla. «Baixeu, baixeu, baixeu...»
En Luke per fi va
entendre el que estava passant.
-Pots baixar, Lando
-va dir-. Estan utilitzant un sistema de pressurització mitjançant una bombolla
d'energia. No crec que vulguin activar el camp de força fins que hagis baixat.
Usant un sistema de
camp de força, podien evitar el fet d’haver d'estar pressuritzant i
despressuritzant contínuament la càmera, alguna cosa que podia arribar a ser
francament laboriosa en un hangar d'aquelles dimensions.
-Però llavors els
dos estaríem... pats dins del camp de força -va protestar en Lando.
- I què més dóna? Ja
estem atrapats dins de l'escotilla.
-Hi ha una certa
diferència entre estar compartint una gàbia amb un bantha i ficar-se a la boca
del bantha -va murmurar en Lando-. Però... D'acord, allà hi anem.
La Dama Afortunada
va anar descendint sobre els seus repulsors i es va posar davant de l'ala-X
d’en Luke, a uns deu metres de distància de la seva proa.
La Dama Afortunada
amb prou feines havia acabat de posar-se sobre la coberta quan hi va haver un
centelleig iridescent per sobre dels seus caps. Un instant després el
centelleig va esdevenir una prima capa de boirina blavosa que va embolicar les
dues naus, formant un hemisferi per sobre d'elles. Un túnel format per la
mateixa boirina blava va cobrar existència de sobte darrere de la Dama
Afortunada. En Luke va mirar per ell i va poder veure que portava fins a una
escotilla interior de mesures més convencionals.
-Ens van guiant a
cada pas que donem -va murmurar per a si mateix.
Va sentir un
estrident xiulet llunyà, i el fuselatge de l'ala-X va grunyir i va grinyolar
durant uns moments mentre s'adaptava al canvi produït en la pressió. El xiuxiueig
es va anar tornant més i més greu fins que es va convertir en un rugit ofegat,
i l'aire que entrava a la cambra va fer ballotejar algunes de les restes més
petites i les va escampar en totes direccions fins que l'interior de la
bombolla d'energia va quedar plena de trossets de paper, pols i embalatges
trencats que giraven bojament. L'ala-X es va bressolar sobre els seus
amortidors hidràulics quan la ventada el va empènyer.
En Luke va observar
el seus indicadors externs mentre el rugit s'anava dissipant. Pel que concernia
als seus instruments, era aire totalment normal a una pressió totalment normal.
Podia contenir algun gas nerviós mortífer que els detectors de l'ala-X eren
incapaços de percebre, per descomptat, però si qualsevol que estigués dirigint
tot aquell espectacle hagués volgut matar-los, ja podria haver-ho fet una
dotzena de vegades.
Bé, seria millor que
deixés de pensar en això i comencés a moure’m d'una vegada. En Luke va
desbloquejar la cabina, va activar el sistema d'obertura i va esperar fins que
la cabina es va haver quedat immòbil darrere d'ell. Després es va treure el
casc de vol, el va guardar en un panell d'emmagatzematge i va sortir del
compartiment de pilotatge. Va relliscar pel costat del fuselatge i va saltar
àgilment a terra. De seguida es va adonar que la gravetat era relativament
feble. Estaven bastant prop de l'eix de rotació, naturalment. En Luke sabia que
la gravetat simulada mitjançant el gir de Centràlia s'aniria fent més forta a
mesura que s'aproximessin a la línia equatorial de l'esfera.
Les escotilles de la
Dama Afortunada es van obrir i la rampa d'accés va brollar del casc. En Lando,
la Gaeriel i la Kalenda van baixar per ella, seguits molt de prop per un C3PO
visiblement nerviós i inquiet.
-Aquest lloc no
m'agrada gens -va anunciar l'androide de protocol-. No, no m'agrada gens...
Estic segur que tots correrem el més terrible dels perills mentre estiguem
aquí.
-Sí, naturalment -va
remugar en Lando-. I a més, quin va ser l'últim lloc que et va agradar?
C3PO va titubejar
durant uns moments abans de respondre i va inclinar el cap cap a un costat.
-Una pregunta molt
interessant -va dir per fi-. La veritat és que ara no recordo cap. Hauré de
consultar els meus arxius generals de dades.
-Ja ho faràs més
tard, C3PO-va dir en Luke-. Potser et necessitem per altres coses.
-Per descomptat, amo
Luke.
La Gaeriel i la
Kalenda estaven contemplant la càmera, i els seus respectius comportaments
feien què resultés molt fàcil distingir la diplomàtica de l'oficial
d'intel·ligència. La Kalenda es va agenollar per examinar algunes de les restes
i va agafar al vol uns quants dels trossets de paper que ballotejaven d'un
costat a un altre, sens dubte amb l'esperança de trobar alguna pista important
en ells. La Gaeriel es va assegurar que C3PO, l'androide traductor i de
protocol, estigués prop d'ella, i va dirigir la seva atenció cap al túnel
d'energia i l'escotilla que els portarien fins al seu amfitrió.
En Luke va sentir
uns xiulets procedents de la part superior de la seva ala-X.
-No et preocupis,
R2. No m'he oblidat de tu.
Si estiguessin a la
base, el procediment normal seria utilitzar una corriola per treure a l’R2 del
seu forat de connexió a la popa de l'ala-X. En condicions de campanya, l’R2
podia sortir del forat pels seus propis mitjans, però el procés resultava una
mica lent i dificultós, i havia acabat en més d'una ocasió amb l’R2 perdent
l'equilibri i aterrant sorollosament sobre el sòl.
Però quan el pilot
de l'ala-X era un Mestre Jedi, no hi havia cap necessitat d'emprar un mètode
tan tosc i incòmode. En Luke va desplegar els seus poders de la Força i va
elevar suaument a l’R2 pels aires.
-Tingueu molta cura,
amo Luke -va dir C3PO-. Només veure-li fer això ja em posa molt nerviós.
L’R2 va deixar
escapar una prolongada queixa concisa per indicar que estava totalment d'acord
amb C3PO.
-Ei, calmeu-vos una
mica -va dir en Luke-. Podria fer-ho fins i tot estant cap avall. -L’R2 va
deixar escapar un nou gemec-. Ho sento -va dir en Luke-. No hauria de fer
bromes amb certes coses, oi?
En Luke va anar
allunyant a poc a poc a l’R2 de l'ala-X, i es disposava a començar a baixar-lo
cap a la coberta quan l'escotilla que hi havia a l'extrem del túnel d'energia
va començar a obrir-se lentament. Tots es van oblidar del que estaven fent i es
van tornar en aquesta direcció.
En Luke va sentir
que la seva mà anava cap l'espasa de llum, però de seguida la va apartar de
l'empunyadura. No. L'únic que sabia fins al moment era que havia fregat la ment
d'un ésser humà del sexe femení que no semblava tenir absolutament res contra
ells. Qualsevol que anés a entrar per aquella porta no els havia fet venir fins
allà per lliurar un combat. Si aquesta fos la seva intenció, ja haurien mort
moltes vegades. Va veure com les mans d’en Lando i la Kalenda anaven cap a les
seves armes en el mateix moviment reflex i s'apartaven d'elles un instant
després.
Els dos panells de
la porta es van obrir amb un estrèpit metàl·lic i una dona alta, prima, de pell
bastant pàl·lida i que semblava estar una mica nerviosa va entrar per ella. Va titubejar
al llindar durant un moment, i després va arronsar les espatlles i va anar cap
a ells amb un caminar ràpid i decidit que semblava tenir molta més relació amb
el seu nerviosisme que amb el desig d'arribar el més aviat possible al final
del túnel.
En Luke la va
observar mentre s'anava acostant, i va pensar que la recent arribada era força
atractiva. Tenia la cara esvelta i allargada, amb una abundant i arrissada
cabellera negra que li arribava fins a les espatlles i unes celles tan
prominents com expressives. Mentre venia cap a ells semblava preocupada, i els
seus ulls no paraven de moure’s d'un membre del grup al següent. Però un
instant després l'expressió de nerviosisme i preocupació es va esfumar per ser
substituïda per la més pura perplexitat quan la dona va mirar cap amunt.
- Com està fent
això? -Va preguntar-. I per què ho fa?
- Eh? -Va balbucejar
en Luke, i també va mirar cap amunt-. Oh!
Gairebé s'havia
oblidat que l’R2 seguia suspès en l'aire. Si hagués perdut ni que fos una
fracció de concentració més, el petit androide s'hauria estavellat contra la
coberta. L'arribada de la seva amfitriona semblava haver distret a l’R2 fins a
l'extrem de fer que s'oblidés de la seva situació. En Luke va usar el poder de
la seva voluntat per baixar a l’R2 i el va dipositar suaument sobre la coberta.
-És una història
bastant llarga -va dir després.
-Aposto a què ho és
-va replicar la dona, observant-lo amb una lleu brillantor maliciosa a la
mirada-. Bé, tant se val... Em dic Jènica Sonsen, i sóc l’OJ d'O-Ad-Fu Centràlia.
- Què? -Va preguntar
en Luke.
La Sonsen va deixar
escapar un sospir.
-Ho sento. La força
del costum... Sóc la Oficial Cap d'Operacions, Administració i Funcionament de
Centràlia. Bàsicament, i tal com estan les coses ara, es podria dir que intento
mantenir en marxa tot això. El PG de Centràlia va ordenar un refús just després
del primer incident seriós del tipus fogonada, i tot el SecrEj va evacuar
juntament amb pràcticament tota la pobciv de Centràlia. Tant de bo pogués
anar-me'n d'aquí, però m'havia tocat carregar amb el mort quan van declarar el
rebuig, així que em vaig haver de quedar.
En Luke es disposava
a preguntar què dimonis volia dir tot allò quan C3PO va fer un ràpid pas cap
endavant i va intervenir.
-Potser pugui ser
d'alguna ajuda, amo Skywalker -va dir l'androide-. Està utilitzant molts termes
que són similars als de l'argot burocràtic de Coruscant. Crec que el que
l'oficial administrativa Sonsen vol dir és que el President General de
Centràlia va ordenar una evacuació total després del primer desastre intern, i
que tot el Secretariat Executiu es va anar juntament amb la major part de la
població civil. Encara que desitjava anar-se'n amb tots els altres, donava la
casualitat que l'oficial administrativa Sonsen estava al comandament en el
moment en què es va ordenar l'evacuació i, donades les circumstàncies, va ser
designada automàticament per quedar-se aquí com a guardiana i cuidadora de
l'estació.
-No ha dit res d'un
desastre -va dir en Lando en un to bastant suspicaç.
-Li prego que em
disculpi, però ha fet referència a un «incident seriós». Això és un eufemisme
burocràtic molt comú per referir-se a una gran catàstrofe.
-Ei, un moment -va
dir la Sonsen-. La caixa de llauna ho ha entès tot molt bé, però els recordo
que sóc aquí. Podrien haver-me preguntat què volia dir.
-Només si promet
parlar bàsic com tothom -va dir en Lando.
En Luke no va poder
evitar somriure. En Lando mai havia estat capaç d'entendre les subtileses del
llenguatge burocràtic.
Per un moment va
semblar que la Sonsen anava a llançar-se sobre en Lando per arrencar-li el cap
d'una mossegada, però de seguida es va calmar.
-Potser tingui raó
-va acabar admetent-. Però he de saber què estan fent aquí. Les seves naus han
sorgit del no-res, i després aquests caces també van fotre el camp a tota
velocitat.
- Eren seus? -Va
preguntar la Kalenda-. I a quin govern representa?
- Els caces contra
els que han estat disparant? No, no eren caces de la FedDob.
- La FedDob?
-Ho sento. La FedDob
és la Federació dels Mons Dobles.
La Kalenda va
assentir i va mirar cap al Luke, amb la seva mirada aparentment dirigida cap a
alguna cosa que estava flotant per sobre de la seva espatlla esquerra.
-La Federació és el
govern legítimament escollit de Talus i Tralus.
-Encara no m'han
explicat qui són vostès i què estan fent aquí -va dir la Sonsen.
-Li demanem
disculpes -va dir la Gaeriel, parlant per primera vegada-. Sóc la Gaeriel
Captison, enviada plenipotenciària del planeta Bakura. Li presento al capità
Lando Calrissian, el Mestre Jedi Luke Skywalker i la tinent Belindi Kalenda,
tots del planeta Coruscant. Representem a la Nova República i al planeta
Bakura. –La Gaeriel va seguir parlant en un to de veu una mica sec que suggeria
que esperava protestes, però que no estava disposada a fer cap cas d'elles-.
Estem prenent possessió de l'Estació Centràlia en nom de la Nova República.
- Vaja, fantàstic!
-Va exclamar la Sonsen-. Ja anava sent hora que algú ho fes. Veniu per aquí i
els hi ensenyaré on està tot.
Després va girar
bruscament sobre els seus talons i va a caminar pel túnel que portava a la
comporta interior.
La Gaeriel,
visiblement perplexa, va mirar al Luke.
-La Sonsen no és
precisament el que esperàvem trobar, oi? -Va preguntar.
-Quan ets a prop
d’en Luke, gairebé res resulta ser el que t'esperaves -va dir en Lando-. Però
si va a lliurar-nos les claus, crec que serà millor que no la perdem de vista.
Els quatre humans i
els dos androides van trobar la Sonsen esperant-los a l'altra banda de la
comporta interior.
-Aquí el tenen -va
dir-. Bé, comencem el recorregut turístic? -El seu to no podia ser més tranquil
i despreocupat, com si lliurar estacions espacials a forces més o menys aliades
fos una cosa que formava part de la seva rutina quotidiana-. No puc ensenyar
tota l'estació, naturalment, llevat que vulguin morir de vells abans que hàgim
vist la meitat de Centràlia, però sí que puc ensenyar-los els llocs més
importants. Veniu per aquí.
La Sonsen els va
portar fins a la cabina d'un turboascensor que mantenia obertes les portes a
l'altra banda de la càmera de l'escotilla i va entrar-hi. Tots la van seguir.
En Luke va entrar l'últim, sentint-se cada vegada més astorat. La cabina era
enorme, i tenia un aspecte bastant brut i descuidat. Totes les parets estaven
cobertes de bonys i esgarrapades, com si el turboascensor hagués tingut una
llarga vida de servei en qualitat de muntacàrregues. Hi havia una finestreta
d'un metre d'amplada igualment plena de bonys i esgarrapades a la paret del
fons, i una altra al sostre, però no semblava haver res a veure a part de
negror.
-Només serà un
moment -va dir la Sonsen-. Hem de desplaçar la cabina a través d'una escotilla.
Diferències de pressió, saben? I... Ah, bé, vam tenir alguns problemes amb
l'aire del lloc al qual anem.
La Sonsen va
manipular els controls. La cabina va avançar uns metres i van sentir com una
escotilla es tancava darrere d'ells. Després hi va haver un brunzit ofegat de
bombes d'aire, i després la finestreta els hi va permetre veure com una segona
escotilla s'obria davant d'ells.
La Sonsen va prémer un
altre botó i la cabina va començar a moure’s, no cap amunt o cap avall sinó en
sentit lateral. Uns llums es van encendre a l'exterior i van mostrar el camí
que recorrerien. El túnel en què es trobaven tenia forma circular i era d'un
color rosa fosc. El túnel s'estenia interminablement en el que semblava una
foscor infinita. En Luke va tenir la sensació que havien estat engolits per una
criatura colossal i que estaven precipitant-se per la seva gola per acudir a
una cita amb el sistema digestiu.
-Bé, crec que
podríem començar per Ciutat Buit -va dir la Sonsen-. És el que tothom vol veure
primer.
- Ciutat Buit? -Va
preguntar en Lando.
Hi va haver un segon
de silenci bastant incòmode abans que la Sonsen tornés a parlar.
-Em sembla que no
estan molt ben informats -va dir.
-Les coses han
ocorregut bastant de pressa -va dir en Luke-. No hem disposat de molt de temps.
-Suposo que no. Bé,
llavors permeteu-me que comenci pel principi. Ciutat Buit és l'espai obert que
ocupa el centre de l'esfera central. És una cavitat esfèrica d'uns seixanta
quilòmetres de diàmetre. Vostès van atracar a la unió entre el Pol Nord i
l'esfera central... Per cert, la gent d'aquí es refereix als cilindres
anomenant-los Pol Nord i Pol Sud. Bé, ara ens estem movent en paral·lel a l'eix
de la rotació i en un sentit lateral, i anem cap a Ciutat Buit. Abans
d'arribar-hi hem de recórrer uns vint quilòmetres de cobertes i closques. Una
closca és el nom que donem a un sostre realment alt, i un sostre realment alt
és qualsevol que estigui a més de vint metres de terra. En total hi ha uns dos
mil nivells, i en aquests moments estem accelerant a una velocitat francament
considerable..., força més elevada del que pensen. Arribarem a Ciutat Buit dins
d'uns cinc minuts, i després començarem a anar costa avall per dirigir-nos cap
les zones de gravetat forta. Com més lluny de l'eix vagis, més pronunciada és
la rotació i, naturalment, més alta és la gravetat efectiva.
-La rotació ha de
ser un autèntic problema -va dir la Kalenda-. Per què no han passat a utilitzar
els sistemes habituals de generar gravetat artificial?
-Pensem en això.
OpConsCa... Oh, disculpin. Bé, el Departament Operatiu de Construccions de la
Capital ha redactat una dotzena d'estudis sobre el que seria necessari fer per
prescindir de la rotació i usar la gravart.
En Luke va
aconseguir traduir aquest últim terme com «gravetat artificial» i va assentir,
animant-la a seguir parlant mentre intentava fer veure que entenia tot el que
estava sentint.
-Bé, i es pot saber
a quines conclusions han arribat aquests estudis? -Va preguntar.
-Massa car, massa
complicat, massa disruptiu i massa factors desconeguts. L'estructura de
l'estació podria respondre bé a les variacions en la distribució de tensions..,
o podria no fer-ho. Però ara això és el seu problema. Pel que fa a mi, poden
eliminar la rotació quan vulguin.
-M'està donant a
entendre que vol anar-se’n d'aquí -va dir en Luke.
-Prengui-s’ho com
vulgui. Quan hi va haver el primer gran esclat, el meu temps s’estava acabant.
Ja havia començat a comptar els dies amb els dits d'una sola mà, i llavors...
Bé, ja coneixen la resta.
-Estem pèssimament
mal informats, recorda? -Va dir en Lando.
-Ei, un moment... És
que no saben res sobre les fogonades?
-És la primera
vegada que sentim parlar d'elles -va dir en Luke-. Només fa uns dies que
travessem el camp d'interdicció que envolta el sistema.
La Sonsen va deixar
escapar un xiulet.
- Han travessat el
camp d'interdicció? Vaja, això sí que és tota una gesta... Aposto a què la seva
presència aquí no li fa cap gràcia a qualsevol que l’hagi creat.
La Kalenda va
arrufar les celles.
-Esperi un moment
-va dir-. Vostè està generant el camp.
- Què? De què està
parlant?
-Del camp. El camp
d'interdicció està centrat en l'estació. L'Estació Centràlia està generant el
camp d'interdicció. I ja que parlem de l'assumpte, Centràlia també està
generant les interferències que han bloquejat totes les comunicacions.
- Focs estel·lars!
De debò?
-No ho sap -va dir
Lando, i no era una pregunta.
-No. Cap de
nosaltres ho sabia. Sembla que jo tampoc estic tan ben informada com creia.
En Luke s'estava
sentint més confós a cada moment que passava. Com era possible que les persones
que controlaven l'estació no sabessin que Centràlia estava creant el camp
d'interdicció? I què eren aquestes fogonades de les que estava parlant la
Sonsen?
Cada vegada
resultava més obvi que la situació no era exactament el que semblava a primera
vista, però a més cada nova revelació anava enfosquint aquella primera aparença
inicial.
-Em sembla que tenim
unes quantes coses de les que parlar -va dir en Luke.
El turboascensor
seguir avançant cap a Ciutat Buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada