dilluns, 20 de juliol del 2015

Passar comptes a Centràlia (XI)

Anterior



11
Les ondulacions s'estenen

Ja era de nit, i la Kleyvits i la Dracmus estaven a punt de marxar. En Han ja havia perdut el compte del nombre de vegades que havien vingut a veure'ls per preguntar si la Leia encara no havia canviat de parer. Aquella havia de ser la tercera o quarta visita del dia. Estava clar que no sabien quan calia donar-se per vençut.
La Leia, en Han, la Mara i les selonianes eren a la sala de la vila-presó, dempeus i entonant els seus absurdament cortesos i diplomàtics comiats, quan el sistema de comunicacions instal·lat en una cantonada va cobrar vida de sobte sense que ningú l’hagués tocat. Un sorollós raig d'estàtica va envair l'habitació.
En Han es va sorprendre prou per saltar mig metre en l'aire, però els altres s'ho van prendre amb una mica més de tranquil·litat.
-Calma't, Han-va dir la Mara-. Algú acaba d'usar el sistema d'activació automàtica, res més.
La majoria de sistemes de comunicació podien ser activats mitjançant control remot, el que permetia que les autoritats poguessin emetre comunicats d'emergència.
La pantalla es va il·luminar i va mostrar un embogit mosaic de colors canviants. Després els colors es van anar barrejant fins formar la imatge granulosa d'una enorme calavera somrient, que va aparèixer juntament amb un acompanyament musical eixordadorament potent i molt distorsionat. El granulat i la distorsió van indicar al Han que el senyal estava sent emès per un transmissor que no reunia les qualificacions tècniques necessàries per fer aquella feina, i va pensar que havia de tractar-se d'algun vell equip que havia estat posat en servei a corre-cuita.
Mentre estava avaluant la qualitat de la imatge en una pura reacció reflexa, en Han va necessitar un moment per comprendre totes les implicacions de la sobtada activació del sistema.
- Ei, espereu un moment! -Va exclamar-. Això vol dir que les interferències han cessat! Ara podem...
- Shhh! Calla, Han-va dir la Leia-. Si Thrackan creu necessari interrompre les interferències només per fer un anunci públic, ha de ser quelcom important. Vull sentir-lo.
Va prémer un botó del tauler de control del sistema de comunicacions, ordenant-li que gravés el missatge, i després es va asseure davant de la pantalla.
- Com saps que és Sal-Solo el que...? -Va començar a dir la Dracmus.
La calavera es va esfumar una fracció de segon després i, naturalment, allà estava Sal-Solo, assegut en el que semblava la sala de control d'una nau militar de petites dimensions, somrient amb un somriure en què hi havia tan poca bondat o afabilitat com a la de la calavera a la qual acabava de substituir. Tota l'escena tenia un vague aire d'apressament i provisionalitat, com si acabés de ser improvisada a corre-cuita. La imatge va tremolar i va fer un balanceig, lleument d'un costat a un altre, el que suggeria que estava sent registrada per una holocàmera manual.
-Salutació a tots els habitants del sistema Corellià -va dir en Thrackan mentre un petit esclat d'estàtica desintegrava la seva imatge durant un segon-. Sóc Thrackan Sal-Solo, Diktat de Corèllia. He ordenat que les interferències siguin desconnectades per poder informar a tots els que es troben en el sistema Corellià, tant amics com enemics, de dos nous èxits i molt importants que les tropes de la Lliga Humana, actuant sota el meu comandament, acaben d'arribar. En primer lloc, faig saber que hem obtingut el control del repulsor planetari de Drall. La Nova República va mantenir en secret fins i tot la mateixa existència d'aquest artefacte extremadament poderós, ocultant-lo gelosament als ulls de tots vosaltres, pobles del sistema Corellià...
-Perquè no sabíem que existís -va murmurar en Han.
- Shhhh! -Va xiuxiuejar la Leia.
-... però ara es troba en el nostre poder, i no trigarem molt de temps a controlar el repulsor del planeta Corèllia. Tinc entès que aquests artefactes us són totalment desconeguts. N'hi ha prou amb dir que amb aquestes potents armes serem capaços de protegir-nos de tots els nostres enemics, siguin quins siguin.
La Dracmus es va tornar cap a la Kleyvits.
- La Lliga té el repulsor de Drall? -Va preguntar-. Què significarà això?
-El segon trofeu que hem obtingut és d'una naturalesa més personal -va seguir dient en Thrackan-. Hem rescatat els tres fills de la Leia Organa Solo, Cap d'Estat de la Nova República.
En Han va sentir que la sang es retirava de la seva cara i que el cor se li convertia en un tros de gel. Es va tornar cap a la Leia, i va veure el mateix horror en les seves faccions.
-Els hem salvat dels alienígenes que els tenien presoners -va continuar dient en Thrackan-. Ara estan fora de perill aquí amb mi, i espero amb impaciència l'arribada del moment en què podré retornar-los a la seva mare. Abans, naturalment, ha d'informar-me del seu parador. Haurà de deixar d'amagar-se i confirmar el seu reconeixement de la llibertat del Sector Corellià. Ofereixo aquestes imatges de vídeo per demostrar que controlo el repulsor, i que els nens estan fora de perill.
-De tots els bruts i fastigosos fills de... -Va grunyir en Han-. Oh, les mentides que és capaç d'inventar-se aquest home!
La pantalla va tornar a enfosquir-se, i després va mostrar l'interior d'un vast cilindre platejat que semblava estar sent enfocat des del fons. La imatge seguia sent una mica tremolosa i vacil·lant i la resolució hauria pogut ser bastant millor, però tot i així tots van poder veure clarament el que els estava ensenyant. L’holocàmera va girar cap a un costat per mostrar una patrullera d'assalt i al Falcó Mil·lenari, immòbils en el fons del cilindre. Homes vestits d'uniforme es movien amb pas ràpid i decidit al voltant de les dues naus. L’holocàmera es va inclinar cap amunt per mostrar sis enormes cons que sorgien del terra i un setè con, més gran que els altres, situat al centre de la cambra, amb el cel visible allà on acabava aquesta.
-És com a mínim molt considerablement idèntic als nostres repulsors... -Va dir la Dracmus abans que la Kleyvits la fes callar amb una mirada d'advertència.
L’holocàmera va tornar a baixar cap al terra de la cambra i va enfocar a un grup de siluetes d'aspecte abatut que estaven assegudes o dempeus en un espai de confinament.
La imatge es va esvair, i després va tornar a aparèixer amb més nitidesa per mostrar un plànol d'aquell grup d'aparença tan malenconiosa pres de més a prop.
Eren els nens, presoners dins d'un camp de força, amb Chewbacca, l’Ebrihim i una Drall a la qual la Leia no coneixia presoners dins d'un espai de confinament contigu. La càmera va anar passant d'un rostre a un altre i els va mostrar un primer pla de cada un: en Jacen, amb expressió trista però decidida; la Jaina, preocupada i amb els ulls desviant-se a cada moment cap a l’Ànakin; l’Ànakin fulminant a la càmera amb la mirada... El rostre del petit estava humitejat per les llàgrimes i semblava estar xuclant aire pel nas, com si acabés de calmar-se després d'haver estat plorant. La càmera va seguir movent-se per mostrar en Thrackan, que tenia els llavis corbats en un somriure implacable.
La Leia va reprimir un sanglot i en Han va sentir que se li formava un nus a la gola. En Thrackan els tenia en el seu poder. Thrackan havia segrestat a uns nens, als fills d’en Han... En Thrackan havia segrestat a uns nens als quals els hi corria la seva mateixa sang per les venes. Però un instant després en Han va sentir com la seva por, el seu horror i la seva consternació es transformaven en una ira dura i freda que li va calmar de sobte i li va permetre pensar amb claredat. En Thrackan volia que s'espantessin i quedessin paralitzats per l'estupor, però en Han ja havia decidit que no li donaria el que volia.
L’holocàmera va seguir movent-se fins enfocar la Drall, i després va acabar enfocant a Chewbacca. Hi havia alguna cosa en la postura i l'expressió del wookiee que va donar noves esperances al Han. Chewbacca es mantenia dret, i va mirar a l’holocàmera i li va ensenyar els ullals. No hi havia res en el seu aspecte o en el comportament que suggerís que estava vençut. En Han coneixia Chewie..., i aquell no era un Chewbacca que cregués haver estat derrotat. Cap aquest instant en Han va saber sense la més mínima ombra de dubte que Chewbacca encara tenia un parell de trucs amagats a la màniga..., o almenys els hauria tingut amagats allà si portés roba.
La imatge es va esvair i la pantalla va tornar a mostrar el plànol original d’en Thrackan a la sala de control de la nau.
-Això... hauria de ser prova s​​... cient de què estic dient la veritat -va dir en Thrackan mentre una altra ondulació d'estàtica recorria la imatge -. Espero la resposta de la Cap d'Estat, i com Diktat del Sector de Corèllia Independent, crido a tots els corellians perquè em concedeixin el seu sincer suport i la seva lleialtat.
La calavera amb el ganivet entre les dents va tornar a aparèixer durant uns moments. Després hi va haver un altre esclat de música marcial i la pantalla es va enfosquir.
-Han... Han.. Té als nostres fills. Té als nostres fills, i no..., no podem fer el que ens demana. No podem fer-ho.
La Leia va mirar al seu marit. Els seus ulls estaven plens de llàgrimes.
-Ho sé -va dir en Han, sentint com aquestes dues paraules li esquinçaven les entranyes-. I encara que ho intentéssim, tampoc serviria de res.
De què serviria, fins i tot suposant que la Leia pronunciés les paraules que li demanava en Thrackan i confirmés la independència corelliana? Si més no deposada del seu càrrec, i era més que probable que fos arrestada i acusada de traïció, i l'acord seria repudiat..., la qual cosa seria un pur i simple acte de justícia, naturalment. Resultava obvi que no es podia permetre que Corèllia es declarés independent, ja que en cas contrari tota la Nova República podia enfonsar-se. Fins i tot un intent fracassat, un fracàs que aconseguís semblar noble i heroic i que creés la impressió que havia estat portat a terme per un grup de patriotes que lluitaven per alliberar-se de la tirania, debilitaria d'una manera terrible -potser fins i tot fatalment- a la Nova República. I quants moririen en la nova cadena de guerres i rebel·lions? Quants fills d'altres pares serien assassinats en aquelles batalles?
-Sé que no podem fer-ho -va dir en Han, i les paraules eren cendres a la boca -. Però com podem permetre que estiguin a les seves mans?
- Això és horrible, i terriblement nociu i dolent! -Va exclamar la Dracmus-. En Thrackan es torna encara més profundament contra la seva pròpia sang, el seu cau i el seu clan.
La Kleyvits es va tornar cap a la Dracmus.
- Què estàs dient, Hunchuzuc?
Estava molt clar que quan sortia dels llavis de la Kleyvits, la paraula «hunchuzuc» no era precisament un compliment.
- Que no ho saps, eminent Kleyvits? Thrackan Sal-Solo és de la sang d’en Han Solo, de la sang dels fills de la Leia Organa Solo! La seva proximitat és tan gran com la de dos clans del mateix cau! Amenaça als seus!
- Impossible! -Va cridar la Kleyvits-. Com és possible que cap criatura faci alguna cosa semblant? Estic sorpresa! Hi ha tantes coses que em sorprenen... Thrackan et demana que confirmis el teu reconeixement de la independència corelliana! És cert que has reconegut la seva proclamació? No ho entenc, i he d’entendre-ho.
-Thrackan Sal-Solo ha mentit -va dir la Dracmus, i el fàstic que sentia resultava clarament audible en la seva veu-. Ha dit coses que no eren veritat esperant obtenir un benefici amb això. La meitat del que ha dit era fals o, si no, eren veritats expressades torçadament per fer que les mentides semblessin veritat.
- Impossible de nou! Va dir que...
- Calleu les dues! -Va cridar la Mara-. És possible, i ho ha fet. -Va estendre un braç en un veloç gest que va abastar al Han i la Leia-. Li ho ha fet a aquest home, i a aquesta dona, i als seus fills. Respecteu el seu estupor i la seva pena. Sortiu d'aquesta habitació! Doneu-los temps perquè s’entristeixin i es lamentin, i porteu-vos les vostres estúpides discussions a un altre lloc!
- No! -Va udolar en Han.
Tota la ira dirigida contra el seu cosí, tota aquella fúria abrasadora que havia despertat en ell la vilesa que era capaç el seu parent, va trobar sobtadament un nou blanc, un que estava molt més a prop d'ell i al que podia atacar amb l'esperança d'obtenir algun resultat tangible. De sobte en Han va trobar paraules que eren armes, armes que podien ferir a aquest enemic manipulador, arter, afable, i aparentment tan tranquil i racional que s'alçava davant seu.
- No us mogueu! Tu, Kleyvits... Com goses parlar tan despectivament d’en Thrackan Sal-Solo perquè ha pres com a ostatges a aquells que porten la seva mateixa sang a les venes per obtenir un benefici? Tu fas el mateix, perquè ens has fet presoners aquí!
-Però... Però... No sou de la meva família! No sou de la meva sang!
En Han va apuntar a la Dracmus amb un dit i va seguir parlant.
-Ella és de la teva sang, i tu mantens com a ostatge el seu esperit retenint-nos, obligant-la a col·laborar amb tu en el teu assetjament i en el teu intent de pressionar-nos.
«La Dracmus m'ha salvat la vida, i jo li he salvat la vida. Ha arriscat la seva vida per la meva, i jo he arriscat la vida per ella. M'ha defensat davant el teu poble, i s'ha compromès davant d’ells per mi. M'ha concedit la seva protecció. Hem viscut i combatut junts. No, no és el llaç de la sang..., però sí el de la família. Tenim drets l'un sobre l'altre, drets nascuts del deure i el respecte... Som aliats contra tu i la teva Supramadriguera. Ara tu l’obligues a escopir sobre els seus aliats, en contra de la seva voluntat, per divertir-te.
-Respectat Solo, si us plau... Prou! -Va exclamar la Dracmus.
-Hi ha més, molt més -li va dir en Han-. La teva gent sempre diu la veritat i no sap mentir. Pots dir-me, sense mentir, què de tot el que he dit no es correspon amb la veritat?
I de sobte la Dracmus va semblar més petita i encara més abatuda, com si un gegantesc pes invisible estigués aixafant.
-No -va dir-, no puc.
En Han va sentir una inspiració sobtada sorgida del no-res. De sobte va tenir una idea, un pressentiment, un instint. Potser s'equivoqués, però si tenia raó, i si havia entès correctament als selonians... Sí, sí.
-Llavors tinguem una mica més de veritat -va dir-. Tu, Kleyvits. Sabíem del teu repulsor. Qui el maneja? Quines mans-potes s'arrosseguen als seus controls?
La Kleyvits va contemplar en Han amb els ulls sobtadament plens de suspicàcia.
-Doncs... Les de bones patriotes selonianes, naturalment.
-Però a qui obeeixen aquestes selonianes? -Va preguntar en Han-. A tu? A la Supramadriguera?
Hi va haver un moment de silenci absolut en què la Kleyvits va romandre totalment immòbil excepte pel veloç anar i venir dels seus ulls, que saltaven d’en Han a la Dracmus per tornar al Han. Després els seus bigotis es van estremir amb un fugaç tremolor involuntari, i les urpes de les seves mans-potes es van estendre uns mil·límetres abans de tornar a retreure’s.
-No he de dir res més sobre això -va replicar per fi.
En Han va sentir una embriagadora barreja de goig i ira, i va experimentar un moment de salvatge alegria. Havia guanyat, i ho sabia. Però no podia jugar la carta en aquella mà de sàbacc. Només la Dracmus podia jugar aquesta carta. Aquell era el moment crucial. La Dracmus podia decidir que no havia sentit el que acabava de sentir, o podia...
-T'equivoques, eminent Kleyvits -va xiuxiuejar la Dracmus, i les paraules van lliscar per entre les dents esmolades com agulles que la tensa ganyota dels seus llavis acabava de deixar al descobert-. Estàs equivocada fins a les més fosques profunditats de la teva ànima deshonrada. Has de seguir parlant sobre això, oh, sí... Has de dir molt més.
-Jo... No he de dir res més...
- Qui? -Va exigir la Dracmus-. Qui controla el repulsor? Capitulem davant teu perquè ens havies mostrat el teu poder. Però el poder no era teu! Deshonra i vergonya! Qui?
-No he de dir...
- Obtindré una RESPOSTA! -Va udolar la Dracmus, una la Dracmus que semblava haver adquirit sobtadament la mida i l'ímpetu incontenible d'un wookiee enfurismat. Els seus ulls flamejaven i el seu pelatge era eriçat. Hi havia tret les urpes i ensenyava les dents, i la seva curta cua s'agitava d'un costat a un altre en un colèric vaivé-. QUI?
-Eh... Són... Són... Les..., les Exiliades. Les sacorrianes. Les selonianes de la Tríade.
-Per totes les estrelles -va murmurar la Mara-. Les sacorrianes... La Tríade. No m'ho puc creure.
L'habitació va tornar a quedar sumida en el silenci, però aquest cop el silenci semblava projectar ecos a cada cantonada i estar cridant amb una potència ensordidora, omplint la sala amb el seu mortífer buit.
-Si algú d'un altre món, un humà versat en l'art de les mentides, m'hagués dit alguna cosa semblant, m’uniria la respectada Jade i em negaria a creure-ho -va dir la Dracmus, parlant per fi i parlant en un to de veu tan baix, tranquil, i ominosament amenaçador com un tro llunyà -. Però ets tu, Kleyvits, una seloniana, qui ha pronunciat les paraules, i em veig obligada a creure-les. Aquestes paraules m'omplen de fàstic i repugnància. La veritat m'omple de repulsió.
La Kleyvits es va posar a quatre potes i es va encongir davant la Dracmus. Estava clar que allò no era un simple ritual. La Kleyvits s'estava sotmetent a la Dracmus, i li suplicava misericòrdia.
- Aixeca't! -Va rugir la Dracmus-. Aixeca't i vine amb mi. Altres s’han de sentir fastiguejades per la veritat. Altres han de sentir aquestes paraules, i quan les sentin... Llavors els dies de la Supramadriguera hauran acabat.
La Kleyvits es va incorporar sobre les seves potes del darrere i es va inclinar davant la Dracmus en una gran reverència. La Dracmus no l'hi va tornar i es va limitar a donar-se la volta i sortir de la sala, mantenint el cap dret i havent-se oblidat per complet dels humans. La Kleyvits la va seguir, amb el cap cot i les espatlles encorbades, en una sobtada inversió dels papers de vencedora i vençuda.
I els humans es van trobar sobtadament sols a l'habitació.
-No ho entenc -va dir en Han, la qual cosa era una reacció molt moderada per a ell donades les circumstàncies-. Tenia el pressentiment que haurien necessitat alguna mena d'ajuda de l'exterior. Vaig pensar que el repulsor havia d'estar sent utilitzat per algú de fora que havia investigat el seu funcionament. Vaig pensar que podia col·locar la Kleyvits en una situació una mica compromesa..., però no m'imaginava que fos a veure’s ficada en un embolic semblant. Què ha passat?
-Ja us ho explicaré després -va dir la Mara-. Ara has d'ocupar-te de la Leia.
En Han es va tornar cap a la seva dona, que havia tornat a seure en una dels moltes esplèndides i meravellosament còmodes butaques escampades per aquella vila esplèndida i meravellosament còmoda que s'havia convertit en la seva presó. La Leia plorava amb sanglots ofegats que a penes es podien sentir, i les llàgrimes lliscaven silenciosament pel seu rostre.
-Oh, Han.. Els nostres fills. Aquest home té als nostres nens...
-Ho sé -va dir en Han-. Ho sé, Leia. Però no estaran en el seu poder durant molt de temps. Et prometo que anirem allà i...
Però un instant després la Leia estava dreta i mirava cap amunt amb una expressió entre anhelant i absorta en els ulls. El canvi s'havia produït amb una sorprenent rapidesa. En Han va intercanviar una mirada amb la Mara, i durant un moment va resultar obvi que els dos s'estaven preguntant si la Leia no hauria embogit de cop i volta. Però en Han coneixia prou la seva dona com perquè no hi hagués hagut de pensar això ni per un sol instant: la Leia era massa forta per esfondrar-se d'aquesta manera.
- És en Luke! -Va exclamar de sobte-. En Luke ve cap aquí. Puc sentir-lo, puc sentir com intenta arribar fins a mi amb la Força... M'està buscant.
- Quant trigarà a arribar? -Va preguntar en Han-. Va a...?
La seva pregunta va ser resposta en el mateix instant en què quedava ofegada pel rugit eixordador d'una nau que s'acostava a un veloç vol rasant. El gran estrèpit va omplir tota la sala, fent dringar les finestres i enderrocant diverses estatuetes i objectes decoratius de les tauletes laterals. Després el so es va allunyar tan sobtadament com havia arribat quan l'ala-X d’en Luke va passar com una exhalació per sobre de la vila.
En Han va córrer cap a les portes i va veure com l'ala-X es perdia en la llunyania abans de virar per fer una altra passada.
Aquest cop l'ala-X es va acostar molt més lentament que abans i va traçar un cercle sobre la vila. La Leia i la Mara s'havien reunit amb en Han i tots estaven agitant frenèticament els braços, com si pogués existir alguna possibilitat que en Luke no arribés a veure'ls després d'haver aparegut directament a sobre d'ells amb una impecable precisió. L'ala-X va descriure un lent circuit per sobre del perímetre de la vila i va disparar un parell de ràfegues de foc turbolàser per animar les sentinelles a què se n'anessin. Les sentinelles es van deixar convèncer de seguida. Quan l'ala-X es va posar al costat del Foc de Jade, totes estaven corrent cap al punt més proper de l'horitzó.
La cabina de l'ala-X es va obrir i en Luke va sortir del compartiment de pilotatge tan de pressa com va poder i va baixar a terra d'un salt. Va envoltar a la seva germana amb els braços, i després va abraçar en Han, la Mara no va prendre part en aquelles salutacions tan efusives, però almenys va aconseguir rebre al Luke amb un somriure que semblava molt sincer.
-Oh, Luke... Ha passat tant de temps, i han passat tantes coses! -Va exclamar la Leia, tornant a abraçar-lo.
-És cert, Leia, cert -va murmurar en Luke.
-Bé, jo no estic tan segur que hagi passat molt temps, però estic totalment d'acord en això que han passat moltes coses -va dir en Han.
L'última vegada que van veure al Luke, s’estava acomiadant d'ells mentre es preparaven per passar unes tranquil·les i agradables vacances familiars a Corèllia. En Han no havia esperat viure cap experiència més emocionant que un passeig pel carrer dels records, o més mortífera que una recepció diplomàtica excessivament avorrida. Però les vacances havien resultat ser molt diferents al que esperaven. Semblava com si hagués transcorregut una vida sencera des de l'última vegada que van veure al Luke, però quant de temps havia passat realment? Unes quantes setmanes? Un parell de mesos, com a molt? Els canvis constants d'un planeta a un altre i les diferències en la longitud del dia i la zona temporal feien què resultés molt difícil anar seguint el pas del temps. En Han només estava segur que ja feia molts dies que li semblava com si tot estigués ocorrent alhora.
En Luke va aixecar la vista sense interrompre la seva abraçada amb en Han i la Leia i va saludar a l'altra integrant del grup.
-Hola, Mara -va dir-. M'alegro de veure't.
-Jo també m'alegro de veure't, Luke -va dir la Mara, i en Han va tenir la impressió que l'habitual sequedat de la seva veu s'havia suavitzat d'una manera gairebé imperceptible.
-Desitjaria que aquesta trobada hagués tingut lloc en altres circumstàncies, però... -Va replicar en Luke-. Vaig veure el missatge d’en Thrackan. No sé què dir, a part que ho sento. Recuperarem als nens, Leia. T'ho prometo.
-Sé que ho farem, Luke -va dir la Leia-. Ho sé. Però... Gràcies de totes maneres.
-Ei, no us doneu per ofesos, però en Luke ha fet fugir a les sentinelles -va dir la Mara-. Aposto a què si ho intentéssim només necessitaríem uns moments per obrir una bretxa en el camp de força que envolta al Foc de Jade. No hauríem de fugir ara mateix?
En Luke va moure el cap.
-Hem d'eliminar aquest camp de força que manté immobilitzada teva nau, per descomptat, però crec que seria preferible que us quedéssiu aquí de moment. Si he entès correctament la situació... Bé, llavors anem a necessitar un munt d'ajuda de les vostres antigues carcelleres, i serà millor que ens quedem on puguin trobar-nos.
- Per què? Què vols dir? -Va preguntar en Han-. Què ha passat?
-Moltes coses, i gairebé totes elles dolentes -va replicar en Luke-. Encara que potser hi hagi alguna bona notícia enterrada sota del munt de les dolentes, i aquí és on entren les nostres amigues selonianes.
En Han el va mirar i va deixar escapar un sospir ple de cansament.
-Mai és senzill, oi? Vinga, noi. Tornem a la vila, Crec que ja va sent hora que ens asseguem i comparem les nostres anotacions.

- Q9! Q9! Endavant, Q9! Estàs aquí?
-És clar que sí -va replicar Q9-. Segueixo al lloc on em van deixar, cap per avall dins d'un recipient d'emmagatzematge. En quin altre lloc podria estar?
L'androide estava molt fart d'aquell amagatall, i el resultat era que se sentia francament irritable.
-Una pregunta retòrica molt interessant -va dir l’Ebrihim en un xiuxiueig que va arribar fins a l'androide a través del seu sistema de comunicació -. Però deixem-nos de ximpleries. Em limitaré a dir que ens agradaria que vinguessis aquí ara mateix, si ets tan amable.
-Serà un plaer -va replicar Q9-. O, per ser més exactes, sortir d'aquest compartiment de contraban serà un gran plaer per a mi. Aniré ara mateix, suposant que pugui arribar fins al lloc en el qual estan sent retinguts.
-Estem prou a prop de la nau per a poder veure-la.
-Molt bé. Però crec que hi ha un parell de punts que hauríem d'analitzar abans que hi vagi cap allà. El meu equip de vigilància ha detectat el cessament de les interferències, i ja fa força estona d'això. Han transcorregut dues hores des que vaig captar la transmissió d’en Thrackan Sal-Solo. Entre parèntesis, i per així dir-ho, hauria d'afegir que cap de vostès tenia molt bon aspecte... Però, en qualsevol cas, per què han esperat fins ara per dir-m’ho?
-Hem estat esperant fins que els soldats de la Lliga Humana es van anar a dormir. L'últim va marxar fa una hora. Sembla que ara tots estan profundament adormits a bord del patruller d'assalt.
- I per què no han apostat un sentinella? Quina és la raó d'aquesta falta de zel?
L’Ebrihim va riure.
-Som al fons d'un pou de quilòmetres de profunditat, les parets són impossibles d'escalar; estem sent retinguts dins d'un camp de força, i de les dues naus disponibles, una es troba avariada i l'altra està plena de tropes enemigues. Suposo que tota aquesta situació fa que se sentin prou segurs.
-Podria ser una trampa -va dir Q9-. Podrien estar intentant inspirar una falsa sensació de seguretat.
-Són ells els que actuen basant-se en una falsa sensació de seguretat. No saben què disposem d'un comunicador, i no coneixen la teva existència.
- D'on han tret el comunicador? -Va preguntar Q9, sentint una sobtada suspicàcia-. No sabia que en tenien un. Com sé que és vostè l’Ebrihim? Com sé que no és un agent de la Lliga Humana que fingeix ser l’Ebrihim? Com sé que tot això no és un parany per fer-me sortir del meu amagatall?
Q9 va sentir amb tota claredat el sospir de cansament de l’Ebrihim.
-Q9, crec que has desenvolupat una certa tendència a la paranoia.
-Vostè també la desenvoluparia si els seus sistemes principals fossin curtcircuitats per un nen afectat d'obsessió mecànica i després no se li donés pràcticament cap oportunitat de fer una doble comprovació de les seves reparacions abans de ficar-lo en un forat fosc durant un dia sencer. Porto tot aquest temps en posició invertida i preguntant-me què més pot succeir, i se m'han ocorregut moltíssimes possibilitats altament alarmants.
-Comprenc -va dir l’Ebrihim, amb una ombra d'impaciència en la veu-. És realment lamentable, per descomptat. Bé, vegem si puc tranquil·litzar-te al respecte... No et vam dir que teníem un comunicador perquè caminàvem una mica escassos de temps quan vam ser capturats. No vaig saber que Chewbacca havia aconseguit amagar el comunicador en la seva persona fins molt després que estiguéssim fora de la nau. Quant a l'altre assumpte, puc assegurar-te que sóc l’Ebrihim. El rebut de la venda mostra que vaig pagar mil dues-centes cinquanta corones drallianes per tu. No obstant això, en realitat i en l'últim moment, vaig aconseguir convèncer als teus propietaris que em fessin un descompte de cent corones a canvi de pagar en efectiu, un detall que havia oblidat. Quan vaig anotar la quantitat més elevada com a deducció dels meus impostos sense adonar-me’n del meu error, em vas assenyalar la discrepància i vas amenaçar-me amb informar les autoritats corresponents si no el corregia. En aquells moments vaig estar pensant molt seriosament a vendre't per les vuit corones extra d'impostos que em vaig veure obligat a pagar com a resultat. Hi ha hagut molts moments en què he lamentat haver acabat decidint no fer-ho. Estàs satisfet?
-Suposo que sí -va dir Q9, en un to una mica dubitatiu.
-Fantàstic. I ara deixa d'actuar com una víctima mentalment desequilibrada d'alguna demència paranoide i vine aquí el més de pressa i més sigil·losament possible. Ebrihim, tallo i fora!
-Em sembla que no hi havia cap necessitat de reaccionar amb tanta irritabilitat -es va dir Q9, sabent que l’Ebrihim havia desconnectat el seu comunicador-. No veig que hi hagi res de demencial a intentar assegurar al màxim la meva integritat física. –L’androide va callar durant uns moments-. D'altra banda, hi ha alguna cosa clarament peculiar en un androide que ha començat a parlar amb si mateix... És possible que l'amo Ebrihim tingui una mica de raó pel que fa al meu estat mental. Ah, bé.
Q9 va activar els seus repulsors i els feixos d'energia van empènyer la tapa camuflada del compartiment de contraban fins a treure-la del forat. L'androide va deixar que la tapa pugés fins a quedar a uns trenta centímetres de terra i després va reduir la potència del repulsor esquerre, amb el que va fer que la tapa es fora lliscant en aquella direcció i caigués sobre la coberta amb un sord cop metàl·lic. Q9 hauria preferit no fer tant soroll, però en realitat no podia fer una altra cosa.
Q9 va fer sorgir un parell de braços manipuladors de les seves planxes i es va anar empenyent lentament a si mateix fins a sortir del compartiment i tenir tot el cos fora del forat. Després va fer girar el seu cos al voltant dels coixinets que servien d'articulacions als braços fins que la seva base va quedar dirigida cap a terra. Després va tornar a connectar els seus repulsors i va ocultar els dos braços dins del seu cos. Tornar a estar dret i fora d'aquell forat era un gran alleujament, per descomptat.
Q9 va surar pel passadís circular del Falcó fins que va arribar a la rampa d'accés. La rampa estava oberta i desplegada, el que li va evitar haver d’obrir-la i també li va estalviar haver de fer tot aquest soroll. Així i tot, això suposava una fallada de seguretat tan clar que Q9 no va poder evitar pensar que tot allò era una complexa trampa.
Però si ho era... Bé, de totes maneres ja havia revelat la seva posició i podia considerar-se atrapat. Donada la situació, l'únic que podia fer era seguir endavant. Q9 va baixar per la rampa i va sortir al gegantí interior de la càmera del repulsor.
Tot estava molt fosc, i la càmera només es trobava il·luminada per la dèbil claror de les estrelles. Q9 va passar a la visualització infraroja, i la càmera va quedar banyada per un sobtat esclat d'il·luminació. Va seguir avançant fins que va estar a uns trenta metres del Falcó i es va aturar. L'androide va fer girar la seva cúpula superior, descrivint un cercle complet per examinar l'interior. Tal com havia promès l’Ebrihim, els presoners no eren gens difícils de localitzar: sis cossos calents dins d'un camp de força suposaven un objectiu d'allò més obvi. De fet, la seva presència resultava tan òbvia que Q9 va sentir una certa reluctància davant la perspectiva d'haver d'anar cap a ells. Es va consolar pensant que probablement ell també seria un blanc de primera classe vist en la gamma infraroja. Després va acabar el seu examen de l'interior de la cambra, registrant la situació i les coordenades de la patrullera d'assalt. Q9 es va dir que seria millor que mantingués un sensor apuntat en aquesta direcció.
L'androide va flotar ràpidament cap al camp de força i es va aturar a un metre exacte del seu perímetre.
-Sóc aquí -va dir-. Bé, què vol que faci?
Interpretar les expressions d'un rostre drall vist en infrarojos resultava una mica difícil, però semblava com si l’Ebrihim estigués fulminant-lo amb la mirada.
-Donades les circumstàncies, crec que això és obvi per a qualsevol ésser intel·ligent-va dir-. Vull que ens treguis d'aquí!
-És clar -va dir Q9-. I per formular una pregunta retòrica, què més vol que faci? -Q9 va fer girar la seva cúpula visora ​​cap a l'esquerra primer i cap a la dreta després-. Té algun suggeriment sobre com puc satisfer aquesta petició?
-Vés per l'altre costat -va dir l’Ebrihim-. El panell de control del confinament energètic es troba al costat de la cúpula on estan els nens.
-Ah. Bé, bé -va dir Q9.
Un instant després es va adonar que se sentia sobtadament molt més alegre i animat. Es va desplaçar fins a l'altre costat del confinament en un ràpid planatge i va veure el panell de control i als nens dins del camp d'energia. Els tres estaven observant.
-Bona nit, nens -va dir Q9, emprant un to de veu francament jovial-. Què tal esteu tots aquesta nit?
L'androide va pujar i baixar sobre els seus feixos repulsors, oferint-los una tosca imitació d'una petita reverència.
L’Ànakin, que estava molt seriós, el va observar en silenci durant uns moments abans de tornar-se cap als seus germans.
-Q9 s'està comportant d'una manera molt rara -va anunciar.
- De debò? -Va preguntar Q9-. Un moment, si us plau. Vaig a portar a terme un diagnòstic de conducta. -Q9 va activar les rutines corresponents i analitzar el seu registre d'accions de l'última hora, comparant-les i correlacionant-les amb les pautes-. Tens tota la raó, jove Ànakin -va dir quant va haver acabat-. M'estic comportant d'una manera una mica erràtica. És possible que això tingui alguna relació amb el fet d’haver estat rostit viu i haver passat hores i més hores dins d'un compartiment secret, però en el fons no té cap importància. Aquí tots som amics, no? En qualsevol cas, puc assegurar-vos que les meves accions i reaccions segueixen estant dins dels límits acceptables. Sí, puc assegurar-ho sense cap dubte.
-És un dels defectes del disseny de la sèrie Q9 -va dir l’Ebrihim, dirigint-se als nens en veu baixa des de l'altre costat del mur vertical que dividia el confinament-. Els períodes prolongats de tensió poden afectar-los una mica.
-Ah, sí, i a qui no? -Va preguntar Q9.
-Pot exhibir canvis d'humor molt bruscos durant algun temps, però hauria d'acabar passant-li -va explicar l’Ebrihim-. No es pot fer res, així que hem de tenir paciència fins que es recuperi.
-Fantàstic -va dir en Jacen-. Hem de confiar en un androide que pateix mania depressiva perquè ens tregui d'aquí.
-I això és exactament el que faré -va dir Q9-. Vaig a treure-us d’aquí, i l'únic que necessito és que em digueu com. –L’androide va tornar a fer girar la seva cúpula visora ​​per observar la patrullera d'assalt, i després la va tornar a la seva posició anterior amb un gir una mica brusc-. Però donar-vos pressa, abans que els guàrdies tinguin la possibilitat de despertar-se.
-Sí, naturalment -va dir en Jacen-. Bé, això li ho has de preguntar a l’Ànakin.
- Ah, sí! -Va exclamar Q9-. L’Ànakin, el senyor de les màquines. Només cal que em diguis el que he de fer i ho faré..., sempre que prémer el botó equivocat no llanci el planeta a l'interior del sol o produeixi qualsevol altre petit contratemps similar.
-Has de controlar-te, Q9 -va dir l’Ebrihim-. Intenta calmar-te. Això és molt important.
-Demano disculpes -va dir Q9, pensant en com d’estrany que resultava què de sobte tots semblessin preocupar-se per ell quan l'habitual era que no li prestessin la més mínima atenció..., i això quan no estaven clarament i activament en contra d'ell -. Ah, això és molt interessant -va seguir dient-. Sembla que ja estic entrant en una fase de paranoia depressiva.
-Eh... Intenta pensar d'una manera controlada i equilibrada, d'acord? -Va dir l’Ebrihim en el to més afable i tranquil·litzador que va ser capaç-. Explica-li què ha de fer, Ànakin.
-Ah, sí -va dir l’Ànakin-. No podem veure la part davantera del tauler de control, però crec que hi ha una ranura prou gran per ficar una espècie de clau metàl·lica al centre. Pots veure-la?
- Com sabies que hi era si no pots veure-la? -Va preguntar Q9, en una nova demostració de suspicàcia.
-Vaig veure com el tècnic la feia servir -va respondre l’Ànakin, mirant al Jacen com si no sabés què havia de dir-. Està allà, no?
-Sí.
-L’Ebrihim ens ha dit que de vegades pots utilitzar els teus braços manipuladors per obrir panys. Creus que podries forçar aquest?
Q9 va treure del seu cos una càmera situada al final d'un braç flexible. El braç també comptava amb un petit il·luminador situat al costat del cable. L’androide va connectar l'il·luminador i va centrar l'objectiu de la càmera al pany. Després la va examinar meticulosament des de diversos angles diferents, va apagar l'il·luminador i va fer desaparèixer la càmera dins del seu cos.
-No -va anunciar.
-Oh -va dir l’Ànakin -. Quina llàstima.
- Això és tot? -Va preguntar Q9-. Ja puc anar-me’n?
- No! -Va exclamar l’Ànakin. El petit va tancar els ulls i va estendre la mà cap al panell de control-. Gairebé puc fer-ho, però no puc veure els controls de la manera en què puc veure l'interior... -Va bellugar el cap i va obrir els ulls-. Llegeix-me el que diuen les etiquetes. Llegeix-me el que posa en tots els botons i interruptors.
Q9 va tornar a treure la càmera i va connectar l'il·luminador per examinar el panell.
-És un sistema de controls d'allò més arcaic -va dir-. L'etiqueta del primer dial diu selector principal d'energia... És el que té el pany. El selector pot ser col·locat en APAGAT, CONFINAMENT SIMPLE, CONFINAMENT DOBLE i CONFINAMENT QUÀDRUPLE. Està ajustat en doble. Sota hi ha un dial sobre del que està escrit ESCALA D'INTENSITAT. L'escala va de l’u a l’onze, i està ajustada en el vuit coma cinc.
-Fes girar aquest dial tot el que puguis -va dir l’Ànakin.
Q9 va treure un braç manipulador del seu cos i va fer girar el dial cap a l'esquerra fins que no va poder seguir movent-lo més.
-No es pot col·locar per sota del punt marcat amb el dos. La meva conjectura és que la intensitat no pot ser disminuïda per sota del dos sense la clau.
-Cert, naturalment -va dir l’Ànakin. Va tornar a allargar la mà i va examinar cautelosament el camp de força. L’Ànakin va semblar poder introduir la mà dins d'ell si la movia molt a poc a poc, però només va aconseguir fer-la avançar uns centímetres-. No, no... -Va murmurar-. Segueix sent massa fort. Llegeix-me el que posa en els altres controls.
-Hi ha tres dials. El primer està il·luminat. A l'etiqueta està escrit INTENSITAT RELATIVA COSTAT ESQUERRE CONFINAMENT DOBLE. L'escala va de l'un a l'onze, i el dial està establert en el punt central, el sis. Els altres dos dials semblen controlar la modalitat quàdruple. Atès que resulta obvi que estem en la modalitat doble, aquests controls no tenen cap importància per a nosaltres.
-Fes girar el dial del nivell doble tot el que puguis.
Q9 així ho va fer, i el camp de força que formava el confinament dels nens no va trigar a enfosquir-se, fins al punt que l'efecte d'ennegriment va resultar clarament visible fins i tot en la foscor de la càmera del repulsor.
-Ara fes-lo girar en l'altre sentit -va dir l’Ànakin.
Q9 va obeir, i el camp va tornar a anar aclarint-se fins que va ser completament invisible fins i tot en la gamma d'infrarojos. L’Ànakin va tornar a exercir pressió amb la mà i aquesta vegada el camp va cedir una mica més..., però el petit no podia sortir ni que empenyés amb totes les seves forces.
- Hi ha algun control més? -Va preguntar.
-No, això és tot -va replicar Q9.
-Ja m'ho imaginava -va dir l’Ànakin-. No he pogut sentir res més a part d'aquests comandaments.
- I llavors per què m'ho has preguntat?
- Perquè volia estar segur! -Va replicar l’Ànakin-. Deixa de comportar-te d'una manera tan estranya, d'acord?
- Segueixo comportant-me de forma estranya? -Va preguntar Q9-. O merament vols aconseguir que pensi que m’estic comportant de forma estranya? És aquest el teu pla?
-No tenim temps per això, Q9-va dir en Jacen-. Més tard, d'acord? Sigui el que sigui el que estàs fent, guarda-ho per a més tard. Entesos?
Q9 es va sumir en un silenci recelós i el va observar durant uns moments.
-No estic «fent» res a part d'obeir les ordres que em donen.
-Oh, oblida-ho -va dir l’Ànakin-. No es pot baixar més, Q9? No hi ha alguna manera d'afeblir una mica més el camp per aquesta banda?
-No es pot seguir reduint la intensitat llevat que es tingui la clau.
-Molt bé -va dir l’Ànakin-. Espero que sigui suficient. Anem allà.
Va estendre els braços davant d'ell i va estirar els seus ditets rodanxons fins a deixar-los tensos. Després va tancar els ulls i va avançar fins que les seves mans van entrar en contacte amb el camp de força.
-He de moure’m molt lentament -es va recordar a si mateix.
L’Ànakin va anar empenyent amb lenta delicadesa i va introduir la seva mà cada vegada més profundament en el debilitat camp de força. La cortina d'energia que envoltava les seves mans va començar a brillar i a emetre guspires. Al principi van ser bastant intenses, però després es van esvair i l’Ànakin va acabar trobant-se en l'interior d'una bombolla de camp de força creada a base d'empentes, els contorns quedaven indicats per tènues guspirejos d'energia. L’Ànakin va continuar empenyent amb les mans, però no semblava poder avançar ni un centímetre més.
-Ajudeu-me -va dir als seus germans.
En Jacen i la Jaina van entrar cautelosament a la bombolla del camp de força. En Jacen va tancar els ulls i va estendre les mans. Després va arrufar les celles i va moure el cap.
-No entenc què... Oh, naturalment.
Va estirar les mans, i la Jaina va fer el mateix. La bombolla va tornar a quedar il·luminada per guspires i espurnes no tan intenses com la primera vegada, i que després es van esvair més de pressa i d'una forma més completa.
-Torna a intentar-ho, Ànakin -va dir la Jaina.
Aquesta vegada l’Ànakin va empènyer el camp de força únicament amb la mà esquerra, exercint una pressió suau però contínua que va anar causant una deformació cada vegada més gran en el camp. Després, sempre movent-se molt a poc a poc, va ajuntar els dits fins a formar un puny i després va estendre el dit índex. El petit va seguir empenyent amb aquell dit, estirant cada vegada més el camp de força fins que, en un moment tan gradual com indefinible, la punta del seu dit va travessar el camp i va quedar fora d'ell.
-Agafa’m de la mà, Jacen -va dir l’Ànakin-. I tu agafa de la mà al Jacen, Jaina.
En Jacen va agafar la mà dreta del seu germà amb l'esquerra, i la Jaina li va prendre la mà dreta amb l'esquerra. L’Ànakin va seguir avançant fins que tot el seu dit primer i tot el seu braç, l'espatlla, el seu cap i el seu pit després van haver travessat el camp de força. El petit es va inclinar cap endavant, exercint una suau però incessant pressió. Va aixecar la cama esquerra i la va anar introduint lentament a través del camp, fent que el travessés. El camp de força va brillar i espurnejar durant un moment quan la cama de l’Ànakin va sortir d'ell i el seu peu va entrar en contacte amb el terra a l'altre costat. La cama dreta va semblar travessar el camp amb més facilitat.
I un instant després el petit havia passat a través del camp i tot el seu cos estava fora d'ell excepte pel braç dret. L’Ànakin va seguir avançant, movent-se molt a poc a poc i inclinant-se cap endavant mentre tirava, arrossegant el braç del seu germà a través del camp. Les resplendors i guspirejos de la cortina d'energia es van tornar més violents quan la mà d'en Jacen va entrar en contacte amb ella. En Jacen va torçar el gest, i va faltar poc perquè retrocedís. Després hi va haver una guspira i un espetec d'electricitat estàtica quan la seva mà va passar a través del camp. Era com si el camp de força estigués oferint més resistència al seu pas que al del seu germà, i l'expressió del seu rostre deixava molt clar que la sensació distava molt de ser agradable. El camp semblava no voler deixar passar el seu cap, i raigs d'espurnes i flametes van ondular i serpentejar al voltant del rostre d’en Jacen. El seu cap va acabar de travessar el camp d'una manera força brusca, i en Jacen va deixar escapar un grunyit de dolor. Els seus cabells es van estirar per tot el seu cap, cobrant una nova i sobtada vida a causa de l'electricitat estàtica, cosa que no li havia passat a l’Ànakin. Les espurnes van saltar i van tremolar al voltant del seu cos quan en Jacen va obligar a la cama dreta primer i a l'esquerra després que s'obrissin pas a través del camp.
En Jacen va deixar escapar un panteix d'alleujament quan el seu cos per fi va quedar lliure del camp de força. L’Ànakin seguia subjectant la seva mà dreta, i els dos germans van anar sortint lentament del camp mentre en Jacen estirava la mà de la Jaina i feia que el travessés. Hi va haver un nou esclat de guspires, però aquest cop eren d'un color més fosc i opac, com si el camp de força estigués enfurismat.
- Ai! -Va exclamar la Jaina-. És com..., com foc.
-Segueix endavant -va dir en Jacen-. La teva mà ja està fora del camp. No obris els ulls. D'aquesta manera resulta més fàcil, creu-me... Vinga, segueix. Va, endavant. El teu braç ja està fora. Aquí ve el teu cap. Aguanta, aguanta! Ja gairebé està fora... Bé, la teva cara ha sortit del camp de força. Aquesta és la part més difícil. Hauries de veure't el pèl! No, no obris els ulls, però el tens tot estarrufat... Bé. Bé. Ara treu la cama. Amb calma, sense presses... Ara l'altra cama. A dalt, anem, passa-la a través del camp. Molt bé. Ja només falta el peu... Oooops!
La Jaina es va desplomar sobre del seu germà quan va quedar lliure del camp i en Jacen va caure, arrossegant amb ell a l’Ànakin en la seva caiguda. La part distesa del camp de força va brillar i espurnejar per última vegada, i després es va retreure, encongint-se i retrocedint ràpidament per confondre’s amb la resta del camp sense deixar ni rastre de la seva curvatura anterior, com si mai hagués existit la més petita distorsió en la superfície del camp.
-Noi, això fa mal -va dir la Jaina-. Ha estat com si una descàrrega elèctrica recorregués tot el meu cos.
-Crec que tu ho has passat pitjor que jo -va dir en Jacen mentre els tres germans s'apartaven els uns dels altres i s'ajudaven a aixecar-se -. T'ha fet mal, Ànakin? -Va preguntar, girant-se cap el seu germà.
L’Ànakin va moure el cap.
-No, res -va dir-. Només vaig sentir una mena de pessigolleig... Bé, la veritat és que no era una sensació molt agradable, però va ser alguna cosa així com un pessigolleig.
-Això era impossible, naturalment -va dir Q9-. El que acabeu de fer era totalment impossible. Ningú pot caminar a través d'un camp de força.
-Bé, en realitat no hem caminat a través del camp de força -va dir l’Ànakin-. Més aviat ha estat com si passéssim per entre ell. El vam anar estirant fins que hi va haver espai suficient per passar per aquí..., més o menys. Després vaig separar les diferents parts, i acabem de passar. No vaig fer res més.
-Ah. No vas fer res més. Gràcies. Puc assegurar-te que ara tot ha quedat molt clar.
- I què hi ha d’en Chewbacca, l’Ebrihim i la tia Marcha, Ànakin? -Va preguntar la Jaina.
L’Ànakin va moure el cap.
-No crec que pugui fer-ho des d'aquest costat -va dir-. Treure gent a través del camp... No, no ho podré fer. Com més gran i pesat ets, més costa fer-ho.
- Pots fer alguna cosa amb el tauler de control? -Va preguntar la Jaina.
L’Ànakin va anar fins al panell. El va mirar, va posar la mà sobre ell i va tancar els ulls. Després es va concentrar, enviant la seva atenció cap a l'interior de l'aparell. El petit va acabar apartant la mà de la consola i va obrir els ulls.
-No -va dir.
- Però tu sempre pots fer que totes les màquines facin el que vols! -Va protestar la Jaina.
-Sí, però això és molt fàcil -va replicar l’Ànakin-. Si són coses molt petites, puc moure-les d'un costat a un altre. Puc fer que les màquines facin el que se suposa que han de fer. Però el pany és massa gran, i a més el pany està fent el que se suposa que ha de fer. Ja està funcionant.
-No hauria pogut demanar una explicació més clara ni que hagués volgut fer-ho -va dir Q9-. Però llavors he de suposar que no pots treure als altres, oi?
-No -va dir l’Ànakin-. No sense la clau.
-Veig que havien planejat meticulosament tot això per endavant -va observar Q9.
-El pla era que tu podies forçar el pany -va replicar l’Ebrihim, emprant un to bastant sever -. Però no perdem més temps parlant d'això, Q9. Si no podem sortir, resulta obvi que els nens hauran de tractar d'escapar pel seu compte. Amb la teva ajuda, naturalment.
- Què? -Va exclamar Q9-. Com? Com se suposa que anem a escapar?
-A bord del Falcó Mil·lenari, naturalment.
-Ei, un moment -va dir la Jaina-. Vols que pilotem el Falcó.
Chewbacca va mirar l’Ebrihim, va emetre una mena de ganyol ofegat i després va ensenyar les dents i va moure el cap.
-Estic d'acord que és temerari i perillós -va dir l’Ebrihim mirant al wookiee, i després es va tornar cap als nens-. Així i tot, és la millor entre moltes opcions no massa aconsellables. Chewbacca, tu mateix vas dir que ja gairebé havies acabat les reparacions... Estic segur que no tindries cap dificultat per explicar als nens què és el que falta per fer, i tampoc tinc cap dubte que ells seran capaços de dur a terme les reparacions restants.
» A part de tot això, els que seguim dins del camp de força tenim un valor molt inferior com a ostatges, i en Thrackan ho sap. Les tres joies ja han sortit del recinte de confinament. L’Ànakin, en Jacen, la Jaina... Si intenteu escapar pel vostre compte, correreu un gran perill. Però estic sincerament convençut que el perill per a vosaltres, i per a nosaltres i moltes altres persones, serà molt menor que si us quedeu aquí. En Thrackan és un home cruel i sense cor, i no vull veure-us en les seves urpes. Tal com jo veig la situació, només hi ha dues possibilitats. La primera és que la vostra mare accedeixi a fer el que li demani.
-La mare mai farà això -va dir en Jacen.
-Estic totalment d'acord amb la teva opinió. Però si ho fes, llavors crec que el vostre oncle decidiria que éreu massa valuosos per retornar-los-hi. Us mantindria presoners amb l'esperança d'arrencar noves concessions. I cada vegada que la vostra mare cedís davant les seves exigències, en Thrackan tindria noves raons per retenir-vos. Crec que acabaríeu convertits en uns presoners permanents.
-I si la mare accedís a fer el que li demanava per nosaltres, moltes persones ho passarien bastant malament -va dir la Jaina.
-I moririen -va afegir en Jacen.
-Exactament. La segona possibilitat, i que té moltes més probabilitats de convertir-se en realitat, és que la vostra mare rebutgés les seves exigències. Ho faria sabent molt bé quines serien les conseqüències, i això li trencaria el cor..., però tot i així, es negaria a fer el que en Thrackan li demanava. Més tard o més d'hora, el vostre cosí Thrackan acabaria sentint-se tan enfurismat i frustrat que descarregaria totes aquestes emocions sobre vosaltres..., o amenaçaria amb torturar-vos, o arribaria a fer-ho, perquè la vostra mare fes el que li demanava.
- Tortura? -Va murmurar la Jaina-. No hi havia pensat en això.
- Realment ho faria? -Va preguntar en Jacen.
-Em sembla perfectament possible, i fins i tot probable.
Q9 va fer girar la seva cúpula visora ​​per contemplar al seu amo, i després la va tornar cap als nens i novament cap al seu amo. Hi havia alguna cosa que no estava sent dita en veu alta, una cosa que l’Ebrihim havia estat a punt de dir abans de pensar-s'ho millor. Ningú estava dient que seria millor que els nens tinguessin una mort ràpida i neta estavellant-se amb la nau abans de ser peons involuntaris en un joc cruel on molts patirien, un joc que només podia acabar amb els peons sent destruïts en el moment més convenient per qui els havia estat movent. Què noble, què valent era per part d'ells no dir res d'això... I que estrany resultava que ell, Q9, estigués tenint unes reaccions tan peculiars i altament emotives a tot. Una idea nova i aterridora va passar per la seva ment mecànica un instant després.
-Ei, un moment -va dir-. I què hi ha de mi?
L’Ebrihim es va tornar cap a Q9 i va deixar anar una rialleta.
-Oh, aniràs amb ells, naturalment. Quina altra cosa podries fer? Què t'imagines que et farà Thrackan Sal-Solo si es desperta al matí per trobar-se que els nens s'han anat i tu segueixes aquí?
Q9 va dedicar uns instants a reflexionar en les possibles alternatives, i cap de les conclusions a què va arribar li va agradar massa.
-Hauria d'haver-ho sabut -va dir per fi-. Ara veig que tot ha estat un complot contra mi.
-Em sembla que hi ha altres éssers que es troben en una situació molt pitjor que tu-va replicar l’Ebrihim-. Però no és el moment de parlar d'això... Marxeu, i feu-ho ara mateix. Com més temps seguiu aquí, més grans seran els perills als quals us enfrontareu.
-Però no sabem què li passa a la nau, i no sabem com reparar les avaries -va protestar la Jaina.
L’Ebrihim va alçar la mà amb què havia estat sostenint el comunicador.
-Tenim aquest comunicador, i vosaltres podreu utilitzar el comunicador intern de Q9 per mantenir-vos en contacte amb nosaltres fins que hagueu restablert les connexions amb el sistema de comunicacions del Falcó. Jo m'encarregaré del comunicador, i Chewbacca pot dir-me el que cal fer i jo us ho aniré dient. Us anirem guiant en cada fase de les reparacions. Podeu fer-ho.
Chewbacca va assentir per indicar que estava d'acord amb ell, i va emetre un bombolleig d'estímul.
-Ets molt amable a dir-ho, però això no vol dir que tinguis raó -va murmurar la Jaina, mirant fixament l’Ebrihim.
-Estic segur que podreu fer-ho. I ara us heu d’anar -va replicar l’Ebrihim-. Els guàrdies podrien despertar en qualsevol instant. No tenim una altra elecció. Aneu-vos-en!
Els tres germans es van contemplar en silenci durant un moment i després, movent-se a l’uníson, van girar sobre els seus talons i van anar cap a la nau, marxant d'una manera tan sobtada i silenciosa que va agafar totalment per sorpresa Q9. L'androide seguir suspès en l'aire durant una fracció de segon abans de fer girar la seva cúpula visora ​​i adonar-se que els tres nens s'havien esfumat.
I després Q9 va donar més potència als seus repulsors i es va afanyar a seguir-los.

L'almirall Ossilege va anar a rebre personalment a la Dama Afortunada quan la nau es va posar sobre la coberta de l'hangar de l'Intrús. L’Ossilege va esperar pacientment, tan resplendent com sempre en el seu uniforme de gala blanc, fins que va veure obrir-se l'escotilla de la Dama.
-Salutacions -va dir mentre en Lando, la Gaeriel i la Kalenda desembarcaven, amb C3PO seguint-los per la rampa-. Confio que la seva informació sigui tan interessant com han promès. Trobo d'allò més irònic que haguem començar a preocupar-nos per la possibilitat que algú ens escolti just quan per fi som capaços de tornar a parlar pels comunicadors.
-Em sembla que estarà d'acord en què la informació és digna de ser escoltada..., i en què és millor que ens assegurem que no arriba a oïdes de ningú més -va dir en Lando-. Anem a algun lloc en el qual puguem parlar.
-És clar -va dir l'almirall-. Anirem a les meves habitacions particulars. -Després es va girar cap a C3PO-. Crec que això pot quedar-se a bord de la seva nau -va afegir mirant al Lando.
- Bé! Realment, quina falta de consideració tan... -Va començar a protestar C3PO, però l’arrufament de celles de l’Ossilege va ser suficient per reduir al silenci.
-Veniu per aquí.
En Lando va mirar la Kalenda, però la tinent es va limitar a moure el cap. No hi havia dubte que el mateix pensament acabava de creuar per la seva ment. L'almirall passava tant de temps en el pont que mai se'ls hi havia ocorregut que pogués tenir unes habitacions particulars.
Però les tenia, i va portar el grup fins a elles sense perdre ni un instant. Lando sempre s'havia enorgullit de posseir un bon gust instintiu en qüestions de disseny i de posseir el do de saber quina mena de decoració convenia a cada ambient. Els seus ulls d'expert de seguida van veure que la suite de l'Ossilege era una grinyolant exhibició d'oposats on allò opulent xocava amb allò espartà i l'immens i magnífic es feia amb el petit i barat.
L'habitació resultava espectacular gràcies a les seves parets color crema, les catifes blau fosc i les seves dimensions, ja que era el doble de gran que qualsevol altre cabina de la nau. Un gegantí mirador circular de dos metres de diàmetre ocupava la major part d'una mampara, i quan es va tornar cap a ell en Lando va poder contemplar un impressionant panorama de Drall emmarcat pel cel nocturn. La il·luminació indirecta era delicada i càlida, i el que vingués de totes les direccions alhora impossibilitava l'existència d'ombres a l'habitació.
D'altra banda, tot just hi havia pertinences personals. Un catre de campanya ocupava un racó, amb una tauleta de nit plegable al costat. El catre estava fet amb implacable precisió, amb el coixí buidat i col·locat exactament en el centre del llit, just en el punt on la manta i el llençol havien estat apartats en un plec perfecte. Tota aquella perfecció va indicar al Lando que Hortel Ossilege sempre es feia ell mateix el llit al matí, sense importar el nombre de criats androides i servents humans amb els quals pogués comptar. L’Ossilege era la classe de persona que mai confiaria la tasca de fer-li el llit a ningú per la senzilla raó que ningú sabria fer-lo correctament. A sobre de la tauleta de nit hi havia un despertador, un comunicador portàtil i una llum de lectura, així com un sol llibre bastant gran. Pel que fa a si el volum era una novel·la, un pesat tom històric, un text religiós bakurà o els reglaments de l'Armada de Bakura, en Lando no tenia cap forma de saber-ho.
No hi havia absolutament cap altre objecte de naturalesa personal a tota l'habitació. Qualsevol altra possessió privada presumiblement estaria oculta darrere de les portes de l'armari. Davant de la porta hi havia un escriptori d'aspecte espartanament funcional amb una impecablement ordenada pila de treball esperant a l'almirall en un costat, i una pila de treball ja despatxat, ordenada amb la mateixa i impecable pulcritud però molt més gran, en l'altre. Hi havia uns quants instruments d'escriptura meticulosament alineats a un costat de l'escriptori, un llum de taula, un quadern de dades i un altre comunicador, i res més. L'escriptori estava situat de tal manera que l'esplèndid mirador quedava a la seva esquena quan l'almirall s'asseia darrere seu, com estava fent en aquell moment. Aquest era tot el mobiliari de l'habitació. De fet, no hi havia cap cadira a part de la col·locada darrere de l'escriptori, però en el mateix instant en què en Lando s'estava adonant d'això, un androide de servei de color gris acer va entrar a l'habitació, transportant tres cadires plegables sobre la seva esquena. L'androide va col·locar les cadires davant de l'escriptori amb una velocitat i una eficiència realment sorprenents, i va marxar tot just va haver acabat.
Els tres visitants es van asseure davant de l'escriptori, i l’Ossilege els va contemplar amb expressió expectant.
-Bé, expliqui’m tot el que han esbrinat sobre Centràlia -va dir.
La tinent Kalenda va estossegar per aclarir-se la gola i va començar a parlar en un to una mica nerviós.
-Per expressar-ho de la manera més breu possible, resulta que Centràlia és l'artefacte que fa esclatar les estrelles. Estan utilitzant l'estació per convertir les estrelles en noves.
-Comprenc -va dir l’Ossilege, amb la mateixa veu que hauria emprat si la Kalenda acabés de recitar el menú d'aquella nit.
-I també estem gairebé segurs que els repulsors planetaris són l'única manera de desactivar Centràlia.
- De debò? -Va preguntar l’Ossilege, en el mateix to tranquil i impassible d'abans-. Això és molt interessant... Potser podrien proporcionar-me uns quants detalls.
Següent
Publicat per a
Etiquetes: , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)