Ofensiva a Selònia (XI)

Anterior

11

La història del raciocini

El matí següent a la seva arribada a la vila de la duquessa Marcha, els nens només eren capaços de pensar a devorar l'esmorzar el més aviat possible per poder iniciar l'exploració de la immensa casa i els terrenys que l'envoltaven.

Però Q9 estava esperant a la cuina, i encara que els va servir l'esmorzar d'una manera impecablement eficient i servicial, la notícia que l’Ebrihim i la tia Marcha volien tenir una petita xerrada sobre la gegantina cambra subterrània que l’Ànakin havia descobert va refredar el seu entusiasme amb sorprenent efectivitat. De sobte l'esmorzar va adquirir el gust de l'últim sopar d'un condemnat a mort.

Al llarg de tota la història no ha existit mai ni un sol nen que no hagi sentit aquesta punxada de por tan especial quan és cridat pels adults perquè expliqui alguna cosa. Fins i tot els problemes infantils més innocents semblen posseir l'estranya capacitat d'inflar-se fins a esdevenir incontrolables quan són exposats als punts de vista de les persones adultes.

Que la transgressió consisteixi en la ruptura accidental d'una finestra ja era bastant seriós. Fins i tot si s'admet que els accidents són una cosa que li passa a tothom, qualsevol nen dotat d'un mínim de sentit comú ha d'acudir a l'entrevista armat amb el coneixement que els adults solen tenir una idea molt diferent de què se li pot anomenar «accident».

Quan la transgressió consistia en el descobriment mig accidental d'una gegantesca, antiquíssima, molt buscada i misteriosa instal·lació subterrània alienígena, el problema es tornava molt pitjor, naturalment. La Jaina va conjurar a l'instant dos o tres formes de què haver trobat la càmera pogués ficar-los en un embolic molt seriós. Potser, i malgrat totes les seves precaucions, havien deixat una pista que havia permès que aquests sonats de la Lliga Humana la trobessin. Potser es tractava d'alguna immensa i estranya cambra funerària i havien violat el tabú d'algú. Potser, i aquesta era la pitjor possibilitat, trobar-la havia estat el que va provocar tota la guerra. La Jaina no aconseguia imaginar com podia haver passat això, però el que no fos capaç d’imaginar no significava que no hauria passat.

L’Ànakin va intentar escapolir-se amb l'excusa que havia d'ajudar a Chewbacca en les reparacions del Falcó, però ni tan sols Q9 es va deixar enganyar. Cap d'ells anava a poder escapar.

-Bé, van dir què volien saber? -Va preguntar la Jaina mentre donava voltes a la fruita del seu bol amb la cullera.

-Només que desitjaven sentir-te explicar amb les teves paraules tot el que sabessis sobre la càmera que va descobrir l’Ànakin. Ja t'ho he explicat tres vegades. Pensava que amb les dues primeres hi hauria hagut prou.

-Bé, potser vull una resposta més intel·ligent.

-Doncs en aquest cas et suggereixo que facis una pregunta més intel·ligent.

-Escolta, Q9, la gran pregunta a respondre és si estem en dificultats -va dir en Jacen.

- En problemes? Per quina raó anàvem a passar necessitat? -Va preguntar l'androide.

-No ho sé -va respondre en Jacen -. Si ho sabés no hauria de preguntar-ho.

- Com puc dir-te el que vols saber si no saps què és el que vols saber? -Va preguntar Q9.

-Però és que vull saber si tu saps alguna cosa que jo no sàpiga -va dir en Jacen.

-Però no puc saber de què es tracta si no m'ho dius -va replicar Q9.

-Sí, però...

- Silenci! -Va cridar l’Ànakin-. Feu massa soroll.

-Estic d'acord amb l’Ànakin -va dir la Jaina-. Anem a acabar l'esmorzar i després ho esbrinarem.

Els nens van acabar d'esmorzar en un silenci més aviat nerviós i després van seguir a Q9 des de la cuina fins a l'estudi de la tia Marcha, una habitacioneta bastant estranya amb una porta tan baixa que en Jacen va haver d'ajupir-se una miqueta per poder creuar el llindar. L'habitació no tenia finestres, i les parets i el terra eren arrodonits i es confonien entre si, i l'aire estava impregnat per un feble olor de terra seca. Les parets havien estat pintades amb unes curioses pinzellades ondulants de color marró clar, i el mobiliari consistia únicament en el que semblaven grans roques arrodonides escampades per l'habitació. Però les roques van resultar ser uns coixins molt tous i còmodes, i els nens es van instal·lar sobre ells sentint-se molt a gust.

- Per què és tan rara aquesta habitació? -Va preguntar l’Ànakin.

- Ànakin! -Va exclamar la Jaina-. No siguis mal educat.

-Oh, no passa res -va dir la tia Marcha-. Una pregunta sincera respectuosament formulada mai fa cap mal. I encara que potser podries aprendre a preguntar-ho d'una manera una miqueta més cortès, vaig a respondre't. Fa molt, molt de temps, tots els dralls hibernaven en caus subterranis durant el fred, fred hivern. Alguns dralls encara creuen que els dralls han nascut per hivernar, i continuen fent-ho actualment. Jo no arribo tan lluny, però a molts dralls els hi agrada la idea de tenir un lloc que sigui com un cau subterrani còmode i recollit, on puguis estar calent i fora de perill del fred. Ens relaxa. Crec que aquest un lloc excel·lent per parlar i pensar. Què en penseu?

L’Ànakin va mirar al seu voltant i va assentir.

-Que m'agrada bastant -va anunciar.

-Excel·lent -va dir la tia Marcha-. Bé, i ara comencem... Nens, Q9-X2 ens ha mostrat les imatges que va registrar quan veu visitar aquella caverna. Però fingim que no les hem vist. Expliqueu tot el que pugueu sobre ella, i no us oblideu absolutament res.

-Bé..., d'acord -va dir la Jaina.

La tia Marcha no semblava estar enfadada. Potser les coses no estaven tan malament com havia pensat. Potser no estaven ficats en un embolic després de tot..., llevat que l’Ebrihim, l'estimat nebot de la tia Marcha, tingués una ment molt més tortuosa del que aparentava.

-No és que ho trobéssim res més arribar-hi -va seguir dient-, i no vam ser nosaltres els que la vam trobar. Va ser l’Ànakin qui la va trobar, i tampoc sé com ho va fer. Va ser com si veiés una mena de línia o fletxa o alguna cosa que nosaltres no podíem veure, una cosa que estava sota el sòl del túnel, i després la fletxa invisible el va portar fins allà...

-L’Ànakin sol fer aquest tipus de coses rares -va dir en Jacen sense immutar-se.

-Comprenc -va dir la tia Marcha, en un to de veu que deixava molt clar que no ho entenia gens ni mica.

-Els tres nens tenen grans capacitats per a l'ús de la Força -va aclarir l’Ebrihim-. Els dots de l’Ànakin són... Eh... En fi, diguem que són molt inusuals.

-Sí - va dir en Jacen-. És tan bo amb les màquines que de vegades fa por veure'l. Aquest tipus de coses, ja saben... Mare i el pare diuen que potser se li passarà quan creixi.

-O potser no em passi -va intervenir l’Ànakin.

La Jaina tenia la impressió que el seu germà petit pensava que li estaven donant la culpa d'aquell el-que-fos, i va intentar tranquil·litzar-lo.

-No crec que ningú estigui enfadat amb tu per haver trobat la càmera - va dir.

-Tot el contrari -va dir la tia Marcha-. És possible que el que la trobessis sigui molt, molt important. Però ara continua, si us plau... Ànakin... Ah... Sí, l’Ànakin va seguir aquesta guia invisible. Què va passar després?

En Jacen i la Jaina van explicar la resta de la història, acabant les frases l'un a l'altre i afegint contínuament detalls al que estigués dient l'altre, tal com solien fer els bessons. L’Ànakin parlava de tant en tant, però les seves contribucions tan aviat eren de certa utilitat com rigorosament incomprensibles. Malgrat tot, i encara que fos d'una forma bastant espasmòdica i complicada, van aconseguir que la tia Marcha es fes una idea bastant clara del lloc.

Van descriure com l’Ànakin els havia portat fins a un tros de paret nua que semblava idèntica a totes les altres, i la forma en què havia descobert el teclat de control ocult i obert l'enorme porta. Van descriure l'estranya passarel·la platejada que hi havia a l'altre costat de la porta, i la plataforma fins a la que portava, i després van descriure la gegantina càmera cònica que s'estenia sota de la plataforma, amb sis cons formant un cercle a la base i un setè con al centre.

La tia Marcha interrompia el seu relat de tant en tant per fer-los preguntes. Va fer que Q9 projectés totes les imatges que havia enregistrat, i les va examinar minuciosament juntament amb els nens, preguntant-se quina antiguitat semblaven tenir les coses, quanta calor feia en aquell lloc i si hi havia alguna cosa que els hagi cridat l'atenció a la punta de la càmera cònica. Els nens van respondre el millor que van poder, i en general la tia Marcha va semblar obtenir les respostes que estava esperant.

I finalment la tia Marcha va semblar arribar a la conclusió que ja havia obtingut tota la informació que anava a poder treure'ls-hi.

-Gràcies, nens -va dir-. El que m'heu explicat és molt important..., més important del que us podeu imaginar. Em sembla que l’Ebrihim i jo necessitem parlar de tot això durant una estona. Podeu anar-vos-en.

En Jacen i l’Ànakin es van afanyar a aixecar-se i van anar cap a la porta d'aquell quartet tan estrany, però la Jaina va romandre on era. La tia de l’Ebrihim podia pensar que ja sabia tot el que necessitava saber, però s'equivocava. La Jaina estava segura. Hi havia alguna cosa més, alguna cosa a part de l'estranya càmera amagada. Aquella alguna cosa feia força temps que estava donant-li voltes dins del seu cap, i la Jaina estava decidida a parlar encara que això signifiqués que pogués acabar ficada en un embolic realment seriós.

-Hum... Eh... Senyoria?

- Sí, nena? Què passa?

-Hi ha alguna cosa més que hauria de saber. És una cosa que tots sentim..., una cosa que se suposava que no havíem sentir.

- No, Jaina! -Va protestar en Jacen-. No ho facis!

-Hem de fer-ho, Jacen. Podria ser realment important. I podem confiar-hi. Podem, Jacen... Hem de fer-ho.

En Jacen va donar l'esquena a la porta i va tornar a seure.

-Crec que és un error -va dir.

-Bé, doncs en aquest cas l'error és meu -va replicar la Jaina, i es va tornar cap a la duquessa-. La nit anterior a l'atac contra la Casa de Corona, els nostres pares van estar parlant amb el governador general Micamberlecto i amb una senyora anomenada Mara Jade, que és...

-Ho sabem tot sobre la comerciant Mara Jade -va dir la tia Marcha en un to conscienciosament neutral-. Segueix.

-Bé, els hi va portar un missatge d'algú que tenia una veu molt semblant a la del pare...

La Jaina va relatar a la duquessa la reunió que els nens havien espiat, i li va parlar del missatge escrit que havien vist projectat sobre la paret i del missatge parlat que havien sentit, i després li va explicar l'amenaça de fer esclatar tot un seguit d'estrelles, culminant en la mateixa Corell. La tia Marcha la va escoltar amb gran atenció, fent preguntes de tant en tant. La Jaina va narrar tota la història sense interrompre’s, però va titubejar durant uns instants quan s'aproximava al final. No... Havia d'acabar d’explicar-ho tot.

-Hi ha una altra cosa -va seguir dient-. No sé en què consisteix o què obeeix, però hi ha alguna mena de connexió entre el que sentim en el missatge i el lloc que va descobrir l’Ànakin. No puc explicar-ho amb exactitud, però tots vam tenir la mateixa sensació.

-No veig de quina pot tractar-se -va dir la tia Marcha-. No si les meves sospites sobre el lloc que va trobar l’Ànakin són correctes, naturalment..., i estic gairebé segura que ho són.

-Per si et serveix d'algun consol, Jaina, no crec que hagis revelat cap secret -va intervenir l’Ebrihim-. Chewbacca i jo vam sentir un missatge semblant que va ser difós per tot Corèllia l'endemà. No volíem parlar d'això perquè no volíem espantar-vos. No teníem ni idea que ja ho sabéssiu.

- Però el missatge que sentim deia que tot allò havia de ser mantingut en el màxim secret! -Va protestar la Jaina-. Per què dir-ho a tot el planeta al dia següent?

-Una pregunta excel·lent -va dir l’Ebrihim.

-Jo tinc les meves pròpies preguntes -va dir la tia Marcha-, i gairebé totes elles tenen a veure amb aquesta llista de dates i coordenades. On eren aquestes estrelles? Quines eren les dates? Si coneguéssim el seu programa, això podria proporcionar-nos una informació extremadament important.

- Jo m'ho sé! -Va anunciar l’Ànakin-. Podria escriure-les per a vosaltres.

La Marcha li va somriure.

-Estic segura que podries fer-ho, Ànakin. Però necessitem els nombres reals, no uns números qualsevol que tu...

-Oh, l’Ànakin podria anotar tots els números reals -va dir en Jacen, parlant en un to de veu sorprenentment tranquil·la i natural-. Té paper i alguna cosa per escriure?

- Com? -Va preguntar la Marcha-. Però com podrà...?

-Permet-me, tia Marcha -va dir l’Ebrihim.

Es va aixecar i va obrir la porta d'un armariet encastat a la paret del qual va extreure un gran full de paper i una ploma que va lliurar a l’Ànakin. El petit va posar el full a terra, es va estirar sobre l'estómac i va començar a omplir-la amb pulcres fileres de nombres perfectament traçats.

-La memòria del noi és... Ah... Bé, diguem que és bastant notable.

-Si ho veu, ho recorda -va dir la Jaina-. No sap què significa, per descomptat, però ho recorda.

- Què vols dir amb això que no sap el que vol dir? -Va preguntar Marcha.

-Bé, la veritat és que encara li costa una miqueta llegir -va dir en Jacen-, però ja coneix totes les lletres i els números.

Una hora i mitja molt llarga després, l’Ebrihim i la Marcha van dir als nens que ja podien anar-se’n quant els va semblar que havien recollit tota la informació que podrien obtenir d'ells..., i no hi havia dubte que havien aconseguit obtenir una gran quantitat d'informació. Amb una miqueta d'ajuda, l’Ànakin havia estat capaç de recitar pràcticament tota la conversa d'aquella nit paraula per paraula, i el sistema d’en registrament del despatx de la Marcha s'havia encarregat de registrar-la i transcriure-la. També havien repassat el missatge públic de Sal-Solo, que havia estat gravat pel Falcó Mil·lenari, i havien buscat les posicions estel·lars impecablement precises que l’Ànakin havia anotat.

I tot això no els havia servit de gaire.

-Tenim un misteri entre mans, nebot -va dir la tia Marcha-. És un misteri que hem de resoldre, i no obstant això no sé per on començar... Un missatge, el que van sentir els nens, ofereix proves, o almenys evidències que no poden ser passades per alt, que els autors van ser capaços de fer esclatar un estel. El missatge exigeix ​​secret i no revela la identitat dels seus autors, i no obstant això ofereix molts detalls concernents a on i quan es produiran els següents atacs. També exigeix ​​que els receptors del missatge obeeixin les instruccions, i no obstant això no dóna cap classe d'instruccions.

» El segon missatge, el que vosaltres veu sentir, va arribar tot just un dia després, i va comunicar a tots els que es trobaven al planeta que els autors podien destruir estrelles i presentar exigències totalment impossibles de satisfer, i les interferències que van bloquejar tot el sistema i el camp d'interdicció van ser activats immediatament després, amb el que van fer totalment i absolutament impossible que ningú pogués ni tan sols intentar satisfer les exigències. A més, el segon missatge no va ser transmès als altres planetes. No obstant això, i atesa la naturalesa pro-humana i antidrall i antiseloniana del segon missatge, puc entendre per què no el voldrien transmetre a cap lloc en el qual aquestes races poguessin venjar-se de la població humana. No té sentit. No té el més mínim sentit...

-És cert -va dir l’Ebrihim-. Sempre que parteixis de la premissa que els dos missatges van ser enviats per les mateixes persones, naturalment.

-Naturalment que van ser enviats per les mateixes persones. I no pot ser d'altra manera?

-Veig alguns indicis molt clars en el primer missatge que tendeixen a suggerir que no va ser així.

-Explica't.

L’Ebrihim va agafar la còpia impresa del transcriptor.

-Fer-ho requereix una certa quantitat de raciocini i de raonament deductiu. Podem deduir certes coses a partir del fet que alguna informació no està present. «Aquesta serà la seva única notificació anterior als esdeveniments -va llegir-. No informin a ningú d'aquest missatge i esperin instruccions per tal d'evitar la necessitat de noves accions. Estarem vigilant totes les comunicacions. No intentin demanar ajuda. Qualsevol violació de les instruccions donarà com a resultat una acceleració de la posada en pràctica del pla.» Això va ser tot el que va dir qui va gravar el missatge. Ara, estimada tia, recorda que el primer missatge constava de dues parts: una llista escrita de dates i coordenades, que no conté cap referència a la veu anònima, i una veu gravada que no fa cap referència a la llista escrita.

«Basant-me en el que van dir els nens quan van parlar de què la veu era bastant semblant a la del seu pare, em sembla altament probable que qui va gravar el missatge fos en Thrackan Sal-Solo. Suposem que va ser ell, d'acord? Suposem que li van passar un text i li van dir que el llegís, sense explicar-li de què es tractava... Potser els autors d'aquest missatge volien que fos llegit per algú que tingués accent Corellià. Potser volien comptar amb la veu d’en Thrackan perquè se'ls relacionés amb ell quan en Thrackan revelés els seus plans. Potser senzillament va donar la casualitat que en Thrackan estava disponible quan van voler que el text fos llegit.

» En qualsevol cas, el missatge va ser gravat. Si la Mara Jade no formava part de la conspiració, llavors podria haver estat gravat no més recentment que fa unes tres setmanes, que és quan el missatge va arribar a les mans de la Jade. Si forma part de la conspiració, naturalment, podria haver estat gravat en qualsevol moment del període de temps transcorregut fins a l'instant en què la Leia Organa Solo va obrir el cub de missatges. Però suposem que la Jade no està involucrada. En aquest cas, el missatge podria haver estat gravat fa mesos, i fins i tot anys.

- I què treus en clar de tot això? -Va preguntar la Marcha.

-Que llavors tot queda explicat. Em permets que et conti una història, si ets tan amable? Bé, penso que el que ha passat és més o menys això: els que van enviar el primer missatge es van posar en contacte amb Sal-Solo per alguna raó. La meva hipòtesi és que ell estava involucrat en algun aspecte de la conspiració, i que volien comptar amb una veu corelliana.

» Siguin quins siguin els detalls, Sal-Solo llegeix el missatge escrit i després, de la manera que sigui, s'assabenta del contingut del missatge..., o almenys s'assabenta de l'existència del pla per fer esclatar les estrelles. Llavors decideix inventar-se la seva pròpia conspiració utilitzant a l'altre com a suport. Sap quan serà lliurat el missatge, o almenys pot esbrinar quan ha estat lliurat. L'únic que ha de fer és assabentar-se de quan arribarà a la Mara Jade i es posa en contacte amb la Leia Organa Solo, i després activa immediatament els seus plans per provocar un aixecament. Sal-Solo llança la seva transmissió afirmant controlar l'artefacte que pot fer esclatar les estrelles, i després connecta el camp d’interdicció i les interferències.

La tia Marcha va moure el cap.

-Puc seguir-te durant una part del trajecte, però no fins al final -va dir-. Què hi ha de les revoltes simultànies en els altres mons? La teva teoria exigeix ​​o que Sal-Solo sigui el gran cervell ocult darrere de les revoltes antihumanes, o un grau de coincidència realment sorprenent. Pel que sabem sobre ella, la Lliga Humana no sembla la classe d'organització capaç d'operar un sistema d'interferències tan gegantinament poderós, i molt menys d'arribar a desenvolupar superarmes com el generador d'un camp d'interdicció que abasta tot un sistema o el destructor d'estrelles. A més, si assignes el camp d'interdicció i les interferències al Thrackan, llavors tens dues tenebroses organitzacions secretes capaces de desenvolupar tals prodigis tecnològics. Limita't a convertir-lo en un noi dels encàrrecs i un descontentament sense cap poder, ja que l'argument només necessita incloure un personatge d'aquestes característiques.

L’Ebrihim va reflexionar en silenci durant uns moments.

- Deixaràs que controli el sistema d'interferències? -Va preguntar per fi-. És una tecnologia de la varietat força-bruta i no requereix cap invent nou. Crec que puc defensar d'una forma bastant convincent la teoria que això va ser obra d’en Thrackan.

La tia Marcha va assentir cautelosament.

-Bé, suposo que sí -va dir-. Vegem si pots convèncer-me.

-Gràcies. Vegem si puc presentar-te un escenari revisat... -L’Ebrihim va guardar silenci durant un moment i va repassar les seves idees abans de seguir parlant-. El grup d’en Thrackan Sal-Solo és l'encarregat de lliurar el missatge abans de l'explosió de la Nova, amb el que demostrarà que els autors del missatge poden fer esclatar estrelles quant ho desitgin. Ja sigui per casualitat o deliberadament, la gent de Sal-Solo no fa el que s'esperava d'ella, de manera que el missatge arriba després que l'estrella hagi esclatat. La gent de Sal-Solo també rep instruccions d'informar els seus superiors quant el missatge arribi a les mans de la Leia Organa Solo, ja que aquesta serà el senyal perquè es produeixin totes les revoltes. La Leia Organa Solo rep el missatge, i les ordres per iniciar les revolucions són enviades.

» La intenció original dels cervells ocults de la conspiració era que el camp d'interdicció fos activat, deixant atrapada a la Cap d’Estat de la Nova República dins del sistema i impedint que la Nova República pogués interferir en els seus plans. Però les comunicacions havien de seguir obertes perquè pogués haver-hi unes negociacions..., després que tot el sistema fes erupció i es convertís en un caos, amb els lacais dels cervells ocults, reclutats entre els fanàtics i els descontents locals, enderrocant els diferents governs planetaris. Llavors els cervells ocults negociarien amb el govern de la Nova República, destruint un estel darrere l'altra fins que obtinguessin el que volien. La conseqüència de tot això seria que els cervells ocults controlarien el sistema planetari Corellià, i amb això el Sector Corellià, mentre que els seus lacais controlarien els planetes.

» Però en Thrackan Sal-Solo enganya als seus senyors. Inicia la seva revolta, però després transmet el seu missatge, atribuint-se falsament el fet d’haver fet esclatar l'estrella..., i després interfereix totes les comunicacions perquè els cervells ocults de la conspiració no puguin respondre. O es fa amb el control del generador del camp d'interdicció, o senzillament evita que els cervells ocults puguin arribar fins a ell i desconnectar-lo.

» Havent creat el caos, després l'explota en benefici seu. Potser planeja quedar-se amb el sistema Corellià abans que els cervells ocults de la conspiració puguin reaccionar. No pot mantenir les interferències eternament, i el camp d'interdicció haurà de desaparèixer més tard o més d'hora. Però quan els dos sistemes hagin estat desconnectats i s'hagi dissipat el fum, en Thrackan Sal-Solo ja haurà assumit el control de tot el sistema planetari Corellià.

La duquessa va contemplar al seu nebot amb expressió ombrívola.

-He d'admetre que has ofert una teoria molt convincent -va dir-. Però per desgràcia és una teoria molt inquietant... Si tens raó, és que els conspiradors ja han deixat de col·laborar i estan barallant-se entre ells.

-Desgraciadament i encara que la meva hipòtesi és correcta, i crec que com a mínim s'aproxima a la veritat, no disposem de tota la història -va dir l’Ebrihim-. Res de tot això explica què era el que van descobrir els nens en aquesta cambra..., o per què la Lliga Humana semblava estar buscant-la tan desesperadament, o quina connexió té tot això amb l'excavació arqueològica duta a terme a Drall si és que existeix alguna connexió.

-Crec que hi ha la més íntima de les connexions -va replicar la Marcha-. Basant-me en les imatges de Q9 i en el que he pogut esbrinar sobre l'excavació del nostre planeta, jo diria que les dues excavacions són pràcticament idèntiques, amb l'única diferència que a Corèllia potser s'hagi posat al descobert una part major de la instal·lació. Tinc una idea bastant clara de què era el que van descobrir els nens, i sospito que una càmera idèntica pot ser trobada en l'excavació arqueològica de Drall. Però hem de trobar-la abans, i per això em temo que necessitarem l’ajuda dels nens..., o almenys de l’Ànakin.

L’Ebrihim va mirar fixament a la seva tia.

-T'asseguro que si necessites a l’Ànakin, llavors necessites als tres -va dir-. Els dos nens més semblen haver estat prenent-se molt seriosament les seves responsabilitats envers ell durant aquests últims dies. A més, semblen ser els únics capaços d'aconseguir que el petit faci el que se li demana.

-Comprenc, i he de dir que això no em sorprèn. En tot cas, tinc intenció de portar els nens a l'excavació del nostre món i de permetre que l’Ànakin intenti trobar una càmera similar. Això portarà implícit un petit risc. Creus que els nens estaran disposats a cooperar?

-Jo diria que sí. Els nens humans tendeixen a no preocupar-se tant com haurien de fer-ho, però aquest no és el problema. Si demanes a uns nens que presten la seva ajuda en una empresa perillosa... Bé, llavors comences a moure't sobre un terreny ètic molt poc ferm, i a més aquests nens són massa petits per poder avaluar l'equilibri entre els riscos i els beneficis. Es troben molt per sota del que es considera l'edat del consentiment informat entre els humans.

La duquessa Marcha va contemplar la llista de coordenades estel·lars que havia escrit el petit Ànakin. Era una llista d'estrelles escrita amb una cal·ligrafia infantil estranyament precisa, una llista d'estrelles amb planetes plens d'éssers intel·ligents..., una llista d'estrelles a les que algú havia marcat per a la destrucció.

-No confio massa en la idea d'utilitzar nens -va dir-, però no em sembla que tinguem una altra elecció.

La Tendra Risant estava asseguda a la butaca de pilotatge del Cavaller Galant, rígidament alerta i intentant vigilar tots els instruments alhora. Es trobava molt, molt a prop del límit del camp d'interdicció Corellià, i no estava massa segura de què havia de fer. «Prop» era un terme relatiu. Sabia que es trobava aproximadament al límit del camp, però la informació concernent a Camp Corellià que havia aconseguit comprar era extremadament vaga. Podia estar just sobre del límit, o encara li podien faltar uns altres mil milions de quilòmetres per arribar-hi. En teoria, no hi havia res que li impedís sortir de l'hiperespai deliberadament, allà i en aquell mateix instant, i seguir rumb cap a Corèllia avançant per l'espai normal. Però i si es trobava a mil milions de quilòmetres d'allà? Això afegiria una altra setmana o deu dies a la durada del seu viatge, i després de només uns quants dies a bord del Cavaller, la Tendra ja estava totalment segura que no volia allargar el viatge si podia evitar-ho.

No, romandria dins de l'hiperespai tot el temps possible, i deixaria que el camp d'interdicció s'encarregués de tornar-la a l'espai...

WHAM!

El Cavaller Galant va ser recorregut de proa a popa per una violenta sacsejada quan la nau es va veure expulsada de l’hiperespai i llançada a l'espai pròpiament dit. Els visors quedar inundats per un embogit garbuix de línies estel·lars que s'embullaven unes amb altres, i totes les alarmes de la nau van començar a sonar al mateix temps. La Tendra, que seguia sent una pilot molt poc experimentada, va sucumbir al pànic durant un moment i es va quedar paralitzada mentre els llums s'apagaven i la nau començava a donar tombs per la foscor. Després va recuperar el control de si mateixa i va allargar la mà cap l'interruptor de desconnexió manual de l'hiperimpulsor.

La meitat de les alarmes van deixar de sonar quan l’hiperimpulsor va quedar apagat i va deixar de tractar de mantenir a la nau dins de l'hiperespai. Amb una mica de sort, la Tendra l'hauria desconnectat abans que es cremés..., encara que naturalment això no tindria cap importància dins del futur immediat. Va prémer els desactivadors de les altres alarmes i es va disposar a recuperar el control de la nau que seguia girant bojament. A efectes pràctics no hi havia cap pressa, naturalment, però veure com tot l'univers desfilava pels visors en una sorprenent rotació que no semblava seguir cap direcció concreta resultava més que una miqueta desconcertant.

A més, la Tendra volia que el panorama estel·lar s'estabilitzés prou perquè pogués veure cap a on estava anant.

Allà. Allà hi era. Encara es trobava prou lluny per no mostrar un disc. Era aquella estrella força propera que lluïa amb tanta claredat: aquesta era Corell, la llum brillava sobre Corèllia.

Potser necessités algun temps per arribar-hi, però anava pel bon camí..., i ja no trigaria gaire a arribar.

 Següent